Activitats i models d’organització dels centres polítics

A excepció dels conservadors dinàstics, que actuaven de fet com un grup de pressió que ni tan sols es reunia en una junta local ni funcionava com a comitè electoral durant el període que analitzem, les altres organitzacions polítiques estaven estructurades d’una forma molt similar. Tanmateix, en la mesura com cada centre es trobava inserit dins el teixit associatiu ciutadà

variava la complexitat de la seva organització interna. Un major nombre de seccions permetia el reclutament de més individus i la possibilitat de mobilitzar- los ràpidament amb motiu de mítings o de manifestacions electorals de tot gènere. Un estudi exhaustiu dels processos de socialització ciutadana que tenien lloc en aquests anys ens descobriria els nexes d'unió entre el fenomen de la mobilització del vot i la competitivitat de les eleccions, i la vitalitat de la societat civil catalana del moment.

Eren partits d'afiliació indirecta. Els socis no eren membres del partit, sinó del centre, club o casino. Especialment per als carlins i per als republicans, aquests centres polítics eren llocs de convivència quotidiana, la qual cosa proporcionava als electors potencials un marc de referència que a l'hora d'expressar la seva voluntat electoral es devia traduir en vot més fidel. No és estrany, així, que aquests centres i els ateneus populars constituïren les estructures embrionàries de futurs partits de masses. En aquest sentit, coincidim amb Enric Ucelay quan afirma que aquests eren “la unitat política de base de la societat catalana (...) una via institucional amb la qual poder formar clienteles electorals” 25_{. Tot i que en aquesta època, preferim anomenar-los} partits socials o d’arrelament popular.

En la crisi de la Restauració el partit conservador estava absolutament desorganitzat, i fins i tot, el comitè electoral que es reunia prèviament a la celebració de les consultes electorals per a organitzar les candidatures havia deixat de funcionar. Aquest estava constituït per un grup d'homes de negocis que regentaven grans fàbriques de teixits o eren accionistes principals de companyies de serveis. Eren gent vinculada estretament amb la tradicional classe política de la Restauració canovista, i els seus interessos trascendien el marc local. Es movien per interessos merament econòmics, i el poder municipal els interessava en la mesura que alguns eren beneficiaris d'un contracte enormement avantatjós pel qual subministraven l'enllumenat elèctric a la ciutat.

En definitiva, el nucli polític conservador exemplificava el model de partit clientelar, tal com s’havia configurat en temps del cacic provincial Manuel Planas i Casals, i no estava, ni tan sols, mínimament estructurat. El seu poder

25 Enric Ucelay da Cal: La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l'etapa republicana (1931-1939), Barcelona: Edicions de la Magrana, 1982, p.64.

polític provenia directament de les relacions que l'unia amb els cabdills del partit conservador, Eduardo Dato i Sánchez Guerra. Però el seu pes específic dins l'estructura del poder local derivava en bona mesura de la seva aliança amb els republicans fiuistes. D'aquesta manera, es beneficiaven de la política populista que Fius i Palà desenvolupava des del consistori. Allò que la premsa denunciava com a conxorxa radicalconservadora tenia una realitat de fons que es manifestava plenament quan actuaven d'intercessors en els nomenaments reiterats de Fius com a alcalde de Reial Ordre. Fins i tot la plataforma de la Unión Monárquica Nacional comptà amb la connivència d'un sector important dels republicans, els quals foren recompensats altra volta amb la vara d'alcalde, fins i tot després de la mort del principal líder republicà.

En una societat tan conflictiva com la catalana d'aquests anys no es va constituir cap partit polític de base sociològica exclusivament obrera, com els partits socialistes que feia uns anys funcionaven en alguns països d'Europa occidental. A Manresa, hi havia individus que convivien dins el moviment republicà i el sindical que combregaven amb les idees del partit fundat per Pablo Iglesias. A finals del segle XIX, hi havia un sector socialista que era molt minoritari, però que va ser capaç de contribuir a la reorganització del sindicalisme manresà després de les vagues de 1897. En les eleccions municipals de 1899 va ser elegit un regidor que pertanyia a l’Agrupació Socialista de Manresa, Pere Secases. Amb tot, caldria fer un estudi exhaustiu del moviment obrer i de les seves relacions orgàniques amb el republicanisme per tal de poder intentar d’esbrinar quin era el grau de supeditació política, si

més no fins al Congrés que celebrà la CNT a Sants el 1918 26.

Una vegada l'opinió pública interfereix en els processos electorals, ja sigui indirectament o directa, com a legitimadora de la contesa política, els partits van adaptar les seves organitzacions a la captura massiva de vots i a aprofundir l’arrelament en el teixit social ciutadà. Amb el benentès, malgrat això, que no totes les forces polítiques que actuaven en l'escenari polític manresà partien ni d'una mateixa situació, ni es trobaven en les mateixes condicions. Indubtablement afectaven de manera distinta als partits que

26 _{Les tesis doctorals de Montserrat Perramon i de Jaume Serra donaran molta llum sobre}

l’organització del moviment obrer, les seves vinculacions amb la política local i el republicanisme, així com de la conflictivitat social i les condicions de vida de la classe treballadora en la Manresa de la Restauració.

s'havien especialitzat en l'activitat política com a l'eix vertebrador de la seva existència associativa.

El Casal Regionalista posseïa un òrgan rector, la Comissió d'Acció Política que no estava regulat en els estatuts fundacionals (1912), però que en la pràctica s'acabà constituint. Un mateix individu tenia la presidència de l'entitat i la de la comissió: era la mateixa direcció oligàrquica la que controlava totes les seccions del Casal. L'adhesió a l'entitat funcionava a través del pagament de la quota de soci per al cas dels socis ordinaris, i no pas per als fundadors. Pensem que aquestes aportacions no constituïen el coixí financer de l'entitat, i les campanyes electorals devien ser finançades directament pels prohoms catalanistes, o pagades pels mateixos candidats que es presentaven a les eleccions. A diferència de les entitats carlines i les republicanes, el Casal Regionalista no oferia uns serveis concrets als seus associats, com no fossin les vetllades literàries, els Jocs Florals o algunes sessions teatrals. Eren manifestacions adreçades a fomentar l'esperit catalanista que volia estimular l'entitat, però aquesta no era un lloc de trobada habitual per als seus membres.

Contràriament, l'asociacionisme carlí i republicà esdevingueren canals de socialització política per als adherents respectius. La seva força política bàsica radicava en el suport de les capes populars. Per tant, les seves respectives organitzacions havien de ser més complexes que no pas les dels catalanistes i els liberals. Particularment, dins la Joventut Carlista Manresana existien diverses seccions, juvenil, propaganda, requetè i benèfica. Anàlogament, els republicans organitzaven activitats de caire lúdic i recreatiu com conferències instructives, vetllades literàries, etc... Si bé el fet de mantenir lligams orgànics amb les societats d'ofici i amb les entitats d'esplai obreres, com l'Ateneu Manresà de la Classe Obrera, -les juntes directives de les quals eren formades per membres que formaven part dels òrgans directius del centre de la Unió Republicana-, els facilitava la integració per via indirecta dels obrers.

El catolicisme per a les entitats carlocatòliques era el nexe d'unió, de la mateixa manera que la defensa dels interessos de la classe obrera ho era per al republicanisme més mobilitzat. Eren en suma les societats que gaudien d'un major arrelament social, i això es reflectia en la mobilització política dels seus membres. Els carlins posseïen una organització més hermètica i autosuficient;

per contra, els republicans necessitaven estar units amb les societats obreres, cosa que es traduïa en una estructura organitzativa oberta i força permeable.

En realitat, eren les xarxes d'integració social les que permetien l'adoctrinament polític i cívic de les classes populars. Per als carlins, l'ingredient essencial era el credo religiós, mentre que per als republicans era l'elevació de la instrucció dels obrers per tal de convertir-los en ciutadans de fet i electors potencials. El control del poder municipal permeté a aquests darrers dur a terme iniciatives importants en el terreny educatiu que es plasmaren en la creació d'escoles nocturnes per a obrers, d'un servei escolar per a la presó del districte, de l'Escola d'Arts i Oficis, d'un col.legi municipal de segona ensenyança, etc...

Eren forces polítiques amb una capacitat de mobilització popular important, cosa que mancava al Casal Regionalista, vist com a una organització de senyors, que convencé a un sector considerable de les classes dirigents de la ciutat; tot i que també, de manera indirecta, a l'electorat carlí d'ideologia anticentralista i al Círculo Liberal Popular, amb una presència ciutadana molt minoritària, i entitat tallada encara amb els patrons dels antics partits de notables. El Casal Regionalista es beneficiava directament dels treballs de catalanització que d'altres entitats desenvolupaven (Orfeó Manresà, Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Joventut Nacionalista de Manresa, etc...), si bé, val a dir-ho, aquests centres esmentats foren alhora nuclis d'adoctrinament del republicanisme nacionalista, alguns dirigents del qual foren entusiastes promotors d'aquestes associacions d'imprompta catalanista.

En resum, cal fer notar que els partits catalans o espanyols no tenien delegacions o unitats locals, sinó que eren les associacions locals les que estaven més o menys adherides als partits, de la mateixa manera que els membres d'aquestes no posseïen carnet de partit ni pagaven cap mena de cotització. En funció del grau d'integració social, i dels canals de comunicació amb el teixit associatiu ciutadà, es detectaven diferències d'intensitat entre els partits en la seva capacitat de mobilització popular. Creiem que era aquest motiu, i no l'adaptació de l'estructura organitzativa de l'associació a la captura massiva de vots, la principal font de poder electoral de les forces polítiques en els anys que analitzem.

Ara bé, a part de la capacitat de mobilització que creiem determinant en la transició dels partits d'interessos als partits de programa, que encara no són de masses, actuen d'altres factors. Com per exemple el fet de disposar d'una secció o comitè específic de propaganda: la Joventut Carlista Manresana (1914) i el Casal Regionalista (1918), si bé no el tenim documentat ni per als republicans ni per als liberals). També la possessió o no d'òrgans d'expressió, i la conversió d'aquests en diaris d'informació general: llevat dels conservadors i alguna fracció liberal, les altres tendències polítiques tenien portaveus periodístics, si bé es destacaven El Pla de Bages i La Reforma com els periòdics formalment menys ideologitzats). D’altres factors a considerar serien l'especialització exclusiva en l'activitat política (catalanistes i liberals); i, la independència respecte d'interessos puntuals. Aquest element és una característica que solament comparteixen els carlins, mentre que catalanistes i republicans romanonistes d'una banda, i republicans, de l'altra, defensen interessos netament de classe.