4.3 Resultats i discussió
4.3.2 Anàlisi dels fluxos de sortida i la variació de l’estoc de material a Catalunya en el
En aquest apartat es presenta l’evolució dels fluxos de sortida de Catalunya en el període comprès entre els anys 2000 i 2004, així com la variació de l’estoc de materials dins del territori català. El destí principal dels materials que entren i són processats a Catalunya és acabar dipositats o alliberats a l’entorn natural (Figura 4.21) cada any. De mitjana en els 5 anys analitzats, les sortides cap a l’entorn natural suposen entorn al 48%, mentre que les exportacions i l’acumulació de materials en territori català suposa un 23 i un 28%, respectivament.
En el període analitzat, l’evolució tant dels fluxos de sortida com la variació de l’estoc de materials ha estat a l’alça, la mateixa que els fluxos d’entrada a Catalunya. Aquesta situació, és una de les principals conseqüències de l’augment de les
necessitats materials de Catalunya. Dels materials que Catalunya està extraient de l’entorn natural propi o d’altres països, entorn a un 23% s’exporta per a ésser consumit a d’altres sistemes econòmics, però el 77% restant, roman a Catalunya, en forma de maquinària o infraestructures, o bé s’allibera a l’entorn natural, en forma de residus i emissions. Aquestes xifres fan reflexionar, una vegada més, sobre la insostenibilitat del model actual. Les grans quantitats de materials dispersats cap a l’entorn natural, reflecteixen la necessitat de passar d’un sistema amb un ús lineal dels recursos a un model cíclic, on es minimitzi l’extracció de recursos de l’entorn, a través de la reutilització dels materials ja extrets.
0 50 100 150 200 250 300 2.000 2.001 2.002 2.003 2.004 M ili ons de t ones /any
Sortides a la natura Exportacions Variació Estoc
Figura 4.21 Evolució dels fluxos de sortida de materials Catalunya
4.3.2.1 Fluxos de sortida cap a l’entorn natural
Els fluxos de sortida estan clarament dominats per les emissions a l’atmosfera (Figura 4.22), que suposen més del 60% de les sortides de materials cap a l’entorn natural25. En la Figura 4.22 es presenta la caracterització dels fluxos de sortida cap a
l’entorn natural per l’any 2004, però les proporcions són molt similars al llarg del període analitzat (de l’any 2000 al 2004).
DE no usada 28,62% Usos dissipatius 2,85% Em issions aire 60,73% Em issions sòl 7,77% Em issions aigua 0,03%
Figura 4.22 Caracterització dels fluxos de sortida a l’entorn natural de Catalunya l’any 2004
Més del 98% d’aquestes emissions atmosfèriques són CO2 i vapor d’aigua,
majoritàriament provinents de processos de combustió. En aquests 5 anys, la quantitat de CO2 i vapor d’aigua emès a l’atmosfera han augmentat un 16 i un 17%,
respectivament. La resta de compostos emesos a l’atmosfera (NOx, SOx, partícules, CH4, CO...), suposen una fracció pràcticament negligible des d’un punt de vist màssic,
en comparació amb els altres dos compostos. Evidentment, l’alta reactivitat o toxicitat d’alguns d’aquests compostos emesos en “petites” quantitats té importants implicacions ambientals, que no es veuen reflectides en una anàlisi d’aquest tipus. La discussió dels impactes ambientals associats a tots aquests compostos, queda fora de l’abast d’aquesta metodologia i conseqüentment d’aquest estudi. Tot i així, els seus fluxos han estat comptabilitzats i inclosos en el MFA de Catalunya, i els resultats es presenten en la Figura 4.23. A diferència de les emissions de CO2 i H2O, en aquest
cas hi ha una disminució global de totes les emissions amb excepció dels NOx i el SF6,
que augmenten en un 4 i un 31%, respectivament.
0 200 400 600 800 1.000 1.200 1.400 2.000 2.001 2.002 2.003 2.004 M ile rs d e t o n e s
SOx NOx COVNM CH4 CO N2O NH3
SF6 HFC PFC Met. Pesats Particules COP
Evidentment, la disminució de les emissions atmosfèriques està plenament subjecta a l’estructura energètica actual, i al fort pes que hi tenen els combustibles fòssils. La disminució en el seu consum o bé la substitució per altres fonts energètiques són les úniques estratègies raonables, per fer disminuir aquest fluxos a límits assimilables per l’entorn.
Des d’un punt de vista quantitatiu, també destaca la important quantitat que representa l’extracció domèstica no usada de gairebé un 30% de les sortides a l’entorn natural (Figura 4.22). Com s’ha vist anteriorment, majoritàriament associada a l’extracció de recursos minerals. En el cas de la DE no usada associada a la biomassa, en general es deixa sobre el terreny i no s’aprofita; mentre que les restes de l’extracció de recursos minerals s’acumulen i es fan servir en molts casos per a reomplir pedreres. La disminució d’aquests està plenament condicionada per la disminució de l’extracció de recursos del medi. Aquesta disminució de l’extracció de recursos naturals o “verges” de l’entorn, es pot aconseguir a través de la seva substitució per recursos ja presents en la tecnosfera o en circulació, convergint cap a al model cíclic abans esmentat.
Les emissions al sòl considerades, suposen gairebé un 8% de les sortides de materials cap a l’entorn natural (Figura 4.22), i són majoritàriament els residus generats, destinats a abocador. La generació de residus municipals i industrials destinats a abocador, en aquests 5 anys ha disminuït en un 5 i un 11% respectivament (Figura 4.24), degut principalment a augments en els processos de separació i reciclatge de residus. Per contra, la generació de runes o residus de la construcció i demolició ha augmentat en un 30%. Aquest fort augment, en part és degut a l’augment de la construcció d’edificis i infraestructures i a la demolició d’altres ja existents. Però també cal considerar, que en els darrers anys ha augmentat considerablement el nombre de dipòsits controlats per a runes a Catalunya26, i per tant la quantitat de runa
0 2 4 6 8 10 12 2.000 2.001 2.002 2.003 2.004 M il ions de t one s
R. Municipals R. Industria R. Construcció
Figura 4.24 Origen i evolució dels residus destinats a abocador a Catalunya
Com es tractarà en més profunditat en el capítol 5, actualment a Catalunya el reciclatge de residus de la construcció és mínim, menys d’un 5% (ARC, 2007). Molt allunyat del reciclatge de països centre europeus, com Dinamarca, on supera el 90% (Symonds, 1999). Així doncs, tot i que hi ha un llarg camí per recórrer en aquesta àrea, degut a la manca de mitjans i moltes vegades de conscienciació del sector, les tendències i les opcions de millora són clares. A més, aquest reciclatge o reutilització del 90% dels residus de la construcció permetria disminuir la DE de recursos minerals en més d’un 10%, fet que permetria assolir un creixement zero de la DE de minerals.
Els productes amb usos dissipatius, com els pesticides, fertilitzants, fems, compost... que l’home diposita a l’entorn natural i en perd el control, suposen gairebé el 3% de les sortides de materials a l’entorn natural. Aquests fluxos sovint s’ometen en les quantificacions, tot i que la seva aplicació desmesurada pot representar importants impactes, com la nitrificació o l’augment de la salinitat del sòl. També, s’està analitzant actualment l’acumulació de compostos persistents, com ara productes farmacèutics, que tot i abocar-se en petites quantitats, la llargada de la seva vida o la dificultat per tal d’ésser assimilats per l’entorn suposa la seva acumulació en el medi natural, incrementant els impactes que tenen associats, que en alguns casos encara no s’han quantificat i no existeix una normativa específica al respecte.
Per últim, les emissions a l’aigua suposen una fracció mínima de les sortides de materials cap a l’entorn natural, el 0,03% (Figura 4.22). Aquesta sortida inclou el nitrogen, fòsfor o les partícules contingudes en l’aigua a l’efluent de les estacions depuradores, i és molt menor als fangs associats pel seu tractament.
4.3.2.2 Variació de l’estoc de materials a Catalunya
El fort augment que han tingut les entrades de materials a Catalunya es tradueix no només en un augment de les sortides materials cap a l’entorn natural, sinó també en un creixement de la quantitat de materials “acumulats” en territori català. La tendència a l’alça seguida per l’acumulació de materials és molt semblant a la seguida pels fluxos d’entrada (DMI i DE) i per l’indicador de consum de materials per capita (DMC) (Figura 4.25). 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 2.000 2.001 2.002 2.003 2.004 tone s pe r c a p it a DMI DMC DE NAS
Figura 4.25 Evolució dels indicadors d’entrada (DE i DMI), consum (DMC) i acumulació de materials a Catalunya entre ela anys 2000 i 2004
Mentre que l’any 2000 l’augment de l’estoc de materials era de 9,7 tones per habitant; a l’any 2004 era de gairebé 12,4 tones per habitant; una taxa mitjana de creixement del 5,05% anual. És a dir, cada vegada estem acumulant més materials en el territori català, i aquest augment de l’estoc cada vegada és fa més ràpid.
La major part d’aquests materials que s’estan acumulant és en forma d’infraestructures i habitatge, i una menor proporció en béns i equips.
L’acumulació d’aquests materials per una part està relacionada amb l’augment de la superfície ocupada per l’home i conseqüentment amb la disminució de la superfície natural, i per tant la capacitat d’assimilació del territori. Però també cal tenir en compte que, sinó canvia el model lineal d’ús de recursos que hi ha en l’actualitat, aquesta acumulació de materials s’acabarà convertint en residus futurs que caldrà gestionar. És clau, dissenyar totes aquestes infraestructures i equipaments per ser deconstruïts o desmantellats i poder reaprofitar tots els constituents. L’objectiu final seria doncs, convertir tot aquest estoc de materials en les pedreres i jaciments del futur.
0 5 10 15 20 25 30 35 Aus tria Alem anya Japo P.Ba ixos EEUU EU-15 Espa nya Cata luny a tone s ANE pc ANE/km2
Figura 4.26 Comparació de l’acumulació de materials per a diferents països l’any 2000, excepte la mitjana de la UE-15 que són dades per l’any 1996 (Matthews et al., 2001; Moll
et al., 2003; INE, 2003)
L’acumulació de materials per capita es situa dins els barems de la UE, i d’altres països com Japó, Àustria o Alemanya. Però, l’alta densitat de població i la petita superfície de Catalunya, fan que l’acumulació de materials per km2, sigui molt
major a la mitja europea (Figura 4.26). El creixement de l’estoc a l’any 2000 s’aproxima a les 19 tones anuals per hectàrea, mentre que l’any 2004 era de 26 tones per hectàrea. Per tant, la pressió que suporta el territori són aquestes tones de materials acumulats més les sortides cap a la natura, que són unes 30 tones per hectàrea, és a dir un total de més de 50 tones hectàrea.