Potser la manera més adient d’anomenar aquesta idea seria en positiu, és a dir, prenent en consideració no tant l’odi o el menyspreu cap a Amèrica sinó la preferència generalitzada per a allò europeu, o europeisme. En primer lloc, perquè no es tractava exclusivament d’una lluita entre aquests dos continents, sinó del fet que Europa es considerava infinitament superior a la resta de les terres conegudes. Parlem d’un sentiment imperialista avant la lettre que es podria apreciar ja amb anterioritat en el temps però que d’alguna manera es reforça durant el segle XVIII per motius que mirarem d’exposar tot seguit. Fins i tot en els casos en què aquesta idea es posava en dubte o es volia matisar, el Vell Món s’acabava perfilant com a preeminent:
Amèrica no és doncs una terra impotent, sembrada d’animals amb figura humana. Però llavors Europa no és superior a aquest lloc? Europa és infinitament superior a Amèrica sense dubte, però amb una superioritat accidental i adquirida, i no d’una superioritat natural i innata.186
186 ROUBAUD, Pierre Joseph André. Histoire générale de l’Asie, de l’Afrique et de l’Amérique, Vol. V. Paris: Des Ventes de la Doué, 1775. Pàg. 93. [GB]
111 I en segon lloc, tot i que la teoria de la degeneració americana va arribar a estar força estesa en la mentalitat europea, no constava “d’un programa ideològic definit que percebés els Estats Units en sentit negatiu de manera sistemàtica i inevitable,” que és el que definiria allò que avui en dia anomenem anti-americanisme.187
Però si hi havia una idea que no admetia discussió era que, fos quin fos l’estat de la resta de terres conegudes, Europa ocupava la posició preeminent per sobre de totes elles, doncs era la referència, el mirall en el que la resta s’havien de reflectir i l’exemple que havien de seguir si pretenien assolir mai un nivell de civilització avançat. Resulta prou clar en llegir la definició que els enciclopedistes, màxims representants de l’Europa del seu temps, feien del seu propi continent en la entrada Europe de l’Éncyclópedie:
Sigui com sigui, Europa és la part més petita del món; però com remarca l’autor de ‘L’esprit des Lois’, ha aconseguit un grau tant elevat de poder, que la història no té gairebé res amb que comparar-la, si considerem la immensitat de les despeses, la grandesa dels compromisos, el nombre de tropes i la continuïtat del seu manteniment, fins i tot aquelles que són les més inútils i que es mantenen només per ostentació. Així doncs, importa poc que Europa sigui la més petita de les quatre parts del món pel que fa a l’extensió del seu territori, doncs és la més notable de totes pel seu comerç, la seva navegació, la seva fertilitat, les llums i la indústria dels seus pobles, pel coneixement de les arts, les ciències, els oficis i allò que és el més important, pel Cristianisme, la moral beneficiosa del qual només comporta la felicitat de la societat.188
187 GULDDAL, Jesper. Anti-americanism in European Literature. New York: Palgrave McMillan, 2011. Pàg. 19. Segons el desenvolupament que l’autor d’aquest llibre realitza en les pàgines del Capítol 2 “The invention of antiamericanism”, aquest ideari o programa no arribaria a estar totalment establert fins l’arribada de la generació dels escriptors romàntics, que donada la seva percepció del món, van acabar veient en els Estats Units “l’altra” civilització europea, o l’antítesi de tot allò que era bo i valuós per la vida. Aquests escriptors romàntics són precisament els que elaboren el “vocabulari bàsic de l’antiamericanisme” que, de vegades amb modificacions, arriba pràcticament intacte fins avui en dia, i que inclouria la manca d’arrels històriques, el materialisme, la vulgaritat, el fanatisme religiós i la democràcia imperfecta dels americans.
112 I no es tracta pas d’un exemple aïllat, la literatura europea de la època, ja fos d’assaig o de ficció, es troba repleta d’afirmacions similars, tant directes i rotundes com aquesta o simplement assumint la idea com a quelcom que se sobreentén i que no cal argumentar. Fins i tot en el món de l’art trobem nombrosos exemples, d’entre els quals sobresurt potser la obra del venecià Giovanni Battista Tiepolo, Al·legoria dels planetes i els
continents, de la qual hem vist un detall amb anterioritat, però que mostrem aquí de
manera complerta doncs resulta una ajuda visual perfecta per a il·lustrar la idea de pretesa superioritat europea. Per motius de qualitat i de claredat, hem seleccionat una imatge de l’esbós sobre tela que Tiepolo va presentar, el 20 d’abril de 1752 al príncep- bisbe de Würzburg, CarlPhilipp von Greiffenklau, i no pas de la obra final, que per la seva envergadura i la forma i estructura del sostre en que va ser pintada, dificultarien la percepció global d’aquesta obra mestra de l’artista venecià.
Fig. 8. En el fresc de Tiepolo, igual que en aquest esbós, els quatre continents apareixen a cadascun dels laterals del requadre acompanyats dels seus trets significatius.189
189 La imatge procedeix de
113 Com veiem a la figura 8, Europa –a la part inferior– és la única al·legoria que apareix asseguda en un tron, mentre que les altres tres (Àfrica a la dreta, Àsia a l’esquerra i Amèrica a la part superior), es reclinen sobre els animals representatius dels seus territoris. Tenint en compte fins a quin punt durant el segle XVIII les idees de civilització i millora de les condicions de vida anaven lligades a la de superioritat d’unes societats sobre les altres, sembla prou clar que aquesta imatge és quelcom més que una representació de les terres conegudes.
Queda clar, doncs, que la concepció d’Europa com a unitat diferenciada ja existia en la mentalitat del XVIII, i les paraules d’un dels grans representants de la Il·lustració com fou Voltaire ens poden donar una idea dels termes en que aquesta unitat era contemplada ja a l’època:
Hem vist com una república literària s’establia imperceptiblement a Europa, malgrat les guerres i malgrat les diferents religions. Totes les ciències, totes les arts han rebut ajudes mútues; les acadèmies han creat aquesta república. Itàlia i Rússia s’han unit per les lletres. L’anglès, l’alemany i el francès estudien a Leiden. El famós metge Boerhaave va ser consultat alhora pel Papa i pel Tsar. Els seus millors alumnes també han atret els estrangers, i d’alguna manera s’han convertit en els metges de les nacions; els veritables savis dins de cada gènere han reforçat els lligams d’aquesta gran societat dels esperits, escampada per tot arreu i sempre independent. Aquests vincles encara duren, són un consol dels mals que l’ambició i la política estenen sobre la terra.190
Voltaire ens parla d’una “república literària” i d’una “societat dels esperits”, una mena de consciència comuna que d’alguna manera suplia les mancances de la inexistent unió política i que era tant forta que va sobreviure a les posteriors convulsions napoleòniques així com als nacionalismes romàntics.
190 VOLTAIRE. Oeuvres Complètes de Voltaire, Vol. XXVII. Paris: Badouin Frères, 1825. Pàgs. 56-57. [GB]
114 Òbviament, el context polític d’aquesta pressuposada unió no és ni molt menys pacífic, ans al contrari, doncs el segle XVIII a Europa és un moment de lluita constant i de redefinició de poders. El rol arbitral d’Anglaterra i la seva condició com a primacia imperial era gairebé inqüestionada, però també, i sobretot a partir del moment en que l’Imperi Otomà comença la seva retirada, el creixement territorial de l’Àustria-Hongria dels Habsburg, que estableix la seva expansió i també una important col·laboració amb la també decisiva Rússia dels Romanov, molt influenciada per la repartició de Polònia. Alhora, Prússia s’estava dibuixant com a jugador a tenir en compte gràcies a la seva potent indústria de guerra; i per altra banda França que, per la seva mida i riquesa i malgrat la deficient política interna de Lluís XV, encara tenia un enorme poder en política internacional.191 Tot i així, i en paraules de l’historiador René Albrecht Carrié:
...la idea que ha de ser emfatitzada és que aquestes lluites, manifestacions de la competició permanent entre estats o governants, i de les tensions resultants dels canvis en les relacions de poder, van tenir lloc dins d’un marc d’un enteniment comú global dels seus propis àmbits i límits. La consciència compartida d’Europeïtat no era un mite buit: per exemple, l’anglès Gibbon podia viatjar a través de França mentre els dos països estaven en guerra entre ells; la marina francesa, sota les mateixes circumstàncies, tenia instruccions de no interferir amb les exploracions dels capità Cook, doncs es reconeixia la superioritat i el benefici supra-nacional del treball científic.192
L’últim element que volem esmentar en aquest sentit, és el que va posar de manifest a mitjans del segle XX l’historiador italià del pensament polític Federico Chabod (1901- 1960), que afirmava que per entendre l’expressió que el vell continent feu de sí mateix com a entitat civil i moral durant el segle XVIII, és imprescindible tenir en compte el concepte d’antítesi o alteritat, a través del qual es forma la convicció europea de superioritat respecte la resta del món, però també de similitud entre els diversos estats que la conformen, que, malgrat totes les seves diferències, s’identifiquen, gràcies
191 Per una visió genèrica de les relacions internacionals al segle XVIII, RIVERO RODRÍGUEZ, Manuel.
Diplomacia y relaciones exteriores en la Edad Moderna. De la Cristiandad al sistema europeo, 1453- 1794. Madrid: Alianza, 2000.
192 ALBRECHT CARRIÉ. René. The Unity of Europe. London: Martin Secker & Warburg Limited, 1966. Pàgs. 51-52.
115 sobretot a multitud de precedents històrics entre ells, com quelcom similar que pot ser reconegut com a propi i per tant oposat a allò que és identificat com diferent.193
En aquesta hipòtesi, davant del centralisme despòtic representat per Àsia, Europa es defineix o s’imagina com a bressol de la llibertat i lloc de coexistència política d’una multiplicitat d’estats. Com va afirmar Montesquieu a les Lettres persanes: “Sembla que la llibertat estigui feta pel geni dels pobles d’Europa i la servitud pel dels pobles de l’Àsia”.194 Davant la creixent consolidació de la zona atlàntica, Europa ha d’enfortir el seu domini per assegurar el control del lucratiu sistema comercial establert amb les amèriques; però també, davant del candor dels indis americans, Europa és atacada per autors com el monjo dominic Bartolomé de las Casas (1484-1566) o l’escriptori moralista francès Michel de Montaigne (1533-1592) per la seva corrupció, i tot i així prenent d’alguna manera un sentit de conjunt. Si bé la idea expressada per Chabod a mitjans del segle XX ha estat fins ara el blanc de molts atacs i modificacions, sembla innegable el paper que el segle XVIII juga, potser no en la construcció complerta però sí en la preformació de la idea d’Europa.195
Així doncs, un fet que difícilment es posa en dubte a l’època de la il·lustració és que Europa és sobirana, el centre de la cultura mundial, la única ‘civilització’ real i l’exemple a seguir per la resta. I és que Amèrica, tot i ser el cor de la nostra argumentació i per tant l’únic en el que ens centrarem, no rep atacs de manera exclusiva, també Àsia i Àfrica (i més endavant Austràlia) són constantment menyspreades pels pensadors europeus.196 El que sí és cert és que el tipus d’atac o les
193 CHABOD, Federico. Historia de la idea de Europa, Madrid: Edersa, 1992.
194 MONTESQUIEU, Charles Secondat de. Oeuvres Complètes de Montesquieu, Vol. V. Basle: J. Decker, 1799. Pàg. 299. [GB]
195
DAINOTTO, Roberto M. “A south with a view and its other”. Nepantla: Views from South, Vol. 1, Issue 2. Durham: Duke University Press, 2000. Pàgs. 375-390. Aquest article emfatitza la idea de l’auge de l’orientalisme durant el segle XVIII, però també l’imperatiu econòmic europeu d’autoabastir-se, i sobretot contraposa la compensatio a l’antítesi, i entén que la cultura i la civilització del segle XVIII és rica en l’assimilació d’allò que li resulta estrany o contrari. Altres autors, com BENZONI, Maria Matilde. “The idea of Europe and the “Dispute of the New World”. Some Reflections Between History and Historiography”. History of European ideas, 34. Oxon: Taylor and Francis, 2008. Pàgs. 375-382, han acceptat el paper del XVIII, però només de manera preformativa, mentre que el canvi real o la configuració definitiva no arriba fins al segle XIX amb l’establiment real i fixe del comerç internacional i dels grans imperis contemporanis.
196 Sobre aquesta idea de la superioritat filosòfica europea, PAIAIA, Gregorio. “European Identity and National Characteristics in the Historia Philosophica of the Seventeenth and Eighteenth Centuries”.
116 raons per la inferioritat de cadascun dels continents és diferent, de manera que trobem ofenses específiques que es repeteixen un i altre cop, moltes vegades degut a la importància social o científica del primer autor que les va inventar, però també degut a concepcions genèriques prèvies, com ara la influència que cada tipus de clima tenia en la gent que s’hi veia afectada.
Els atacs més habituals a Amèrica, que desenvoluparem al llarg de les següents pàgines, feien referència al seu estat encara verge i a la seva joventut, sovint percebuda com a salvatge i degenerada. El gravat del manierista flamenc Giovanni Stradano (1523-1605) que mostrem a la figura 9, tot i que realitzat amb molta anterioritat al segle XVIII, doncs data del 1570, resulta molt adequat per a il·lustrar aquesta idea.
Fig. 9. “Vespuccio despertant Amèrica”, obra de Giovanni Stradano.197
Es tracta d’una al·legoria en la que Americo Vespuccio apareix despertant a Amèrica. La primera evidència és la nuesa de la figura femenina que representa el Nou Món, que a més a més sembla que acabi de ser despertada per Vespuccio. Aquest, no només va
Journal of the History of Philosophy, Nº 4, Vol. 34. Baltimore: The Johns Hopkins University Press,
octubre de 1996. Pàgs. 593-605. Específicament pel cas indi, tot i que anterior al nostre debat, resulta molt interessant RUBIÉS, Joan-Pau. Travel and Ethnology in the Renaissance: South India Through
European Eyes 1250-1625. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. Pel que fa a Àfrica,
THOMSON, Ann. Barbary and Enlightenment: European Attittudes Towards the Maghreb in the 18th
Century. Leiden: Brill, 1987.
197 La imatge es troba a http://amhistoryto1877.blogspot.com.es/2012/03/amerigo-vespucci-awakes- sleeping.html
117 vestit, un detall absolutament necessari per a iniciar la civilització, sinó que porta a la mà un sextant, instrument gairebé indispensable en la navegació del segle XVIII i que representa aquí l’enorme avenç tecnològic pel que Europa estava passant, fet que contrasta a la perfecció amb la imatge de grup del fons, en la que s’aprecia tres individus més, també nus, al voltant d’una foguera en la que s’identifica clarament una
cama humana que sembla que es preparen per consumir.198
Veurem tot seguit els detalls concrets i el llarg desenvolupament de les diverses branques en que van acabar ramificant-se els atacs en contra d’Amèrica, però abans voldríem fer una breu reflexió sobre el fet que, malgrat que les escomeses dels intel·lectuals europeus en contra de les deficiències de la resta de continents arribaven pràcticament a totes les terres conegudes, pel que fa al Nou Món en concret, alguns autors han interpretat els constants atacs europeus com una forma latent d’anti- americanisme. Aquest es fa més fort a mesura que es crea un sentit identitari propi a Amèrica –tant al sud com al nord, tot i que per separat- al llarg del segle XVIII i que arribaria al seu punt més àlgid quan la rebel·lió de les colònies britàniques es fa més evident.199
En aquest sentit, un dels elements que ens resulta més interessant pel que fa a tot aquest debat és si les calumnies proferides sobre el Nou Món van acabar tenint l’efecte contrari al desitjat, i per això ens interessarà raonar fins a quin punt podem veure la teoria de l’anti-americanisme des de l’altre punt de vista i analitzar si la necessitat de defensar-se constantment dels atacs europeus va passar a formar part de la pròpia concepció identitària americana, i més específicament, la nord-americana, i de quina manera va afectar això la definició comparativa que feien de sí mateixos, la visió que tenien del seu món i de la gent que el poblava. I veure com les agressions europees a la essència americana, en la seva versió en negatiu i més o menys extrapolades, van poder entrar a formar part del discurs a través del qual els nord-americans s’explicaven a sí mateixos o
198 Sobre aquest gran artista del renaixement, JANSSENS, S.; SELLINK, Manfred. Stradanus (1523-
1605), Court Artist of the Medici. Turnhout: Brepols Publishers, 2012.
199
Per citar dos dels autors que ho han afirmat més recentment, CEASER, James W. “A Genealogy of Anti-Americanism”. Public Interest, Nº 152. Boca Ratón: The Public Interest, Estiu 2003. Pàgs. 3-18, i GRANTHAM, Bill. “Brilliant Mischief: The French on Anti-americanism”. World Policy Books, Vol. 20, Nº 2. New York: World Policy Institute, estiu 2003. Pàgs. 95-101.
118 fixaven la seva identitat. Però això ho deixarem per la part final d’aquesta tesi, doncs creiem que només un cop coneguem els detalls dels atacs i de la defensa, podem argumentar amb propietat sobre aquesta idea.
Val a dir que des del punt de vista dels atacants, i sempre tenint en compte que les seves afirmacions es basaven més sovint en suposicions, especulacions i sobretot en la intenció de demostrar la pretesa inferioritat que no pas en fets confirmats de manera científica, les asseveracions genèriques habituals ens pinten un escenari on la natura és impotent, no té sentiments ni imaginació, és corrupta i monstruosa, i la vida animal, si més no aquella que és considerada “noble” i digna d’estudi, és feble, poc vigorosa i menys prolífica en comparació amb la europea. “Un espectacle gran i terrible de veure, aquesta meitat del globus, tant desgraciada pel que fa a la natura, on tot fou degenerat i monstruós.”200 La superfície del continent no és ni la meitat d’extensa que la d’Europa; els vents són terribles; els boscos impenetrables i la vegetació és de mala qualitat; el sòl és fètid, fangós i ple de putrefacció; els ocells no saben cantar; hi abunden les espècies verinoses i malsanes tant en el món vegetal com en l’animal, doncs trobem abundància de llangardaixos, serps que salten d’arbre en arbre, granotes que imiten els bous amb els seus crits, rèptils enormes i insectes de tot tipus que infesten els pantans i que ataquen com exèrcits.201 Per si tot això no fos suficient, alguns autors afirmen que al Nou Món li manquen, de sortida, els dos grans elements bàsics pel progrés i la supremacia: el cavall i el ferro.202 Fins i tot s’arribava a afirmar que “Existeix [...] alguna cosa contraria a l’engrandiment de la natura vivent en aquest nou món; hi ha obstacles al desenvolupament i potser a la formació de les grans llavors...”.203 Amèrica no només és un lloc horrible sinó que pateix algun tipus de maledicció per la qual ho continuarà sent sempre.
200 DE PAUW. Recherches... Vol. I. Pàg. 2r.
201 La llista de complerta de noms d’autors que fan afirmacions similars seria excessivament llarga, però podem citar aquí, a part de Buffon i De Pauw, Raynal, Robertson, i Hegel.
202 Aquesta idea apareix repetida, entre d’altres, als escrits de MONTAIGNE, Michel de. Essais. Paris: Nouvelle Revue Française, 1937. Pàgs. 875-876, i de HEGEL, Georg Wilhelm Friedrich. Lectures on the
Philosophy of History. Aalten: Wordbridge Publishing, 2011. Pàg. 76.
203 BUFFON. Histoire... Vol. IX, Pàg. 103. Aquesta idea sembla força sòrdida, però es mantindrà en el temps, doncs Chateaubriand també la repetirà, traient-li el punt de condemna eterna, “Amèrica és perniciosa a les races dels homes, tot i que ho esdevé menys cada dia gràcies a l’afebliment del principi