Conclusions

Al llarg del projecte d’intervenció, he pogut veure la pura realitat de com els joves perceben i veuen el col·lectiu de persones amb discapacitat física, fet que m’ha portat a redactar les conclusions que adjunto tot seguit.

En primer lloc, m’agradaria dir que abans d’iniciar el treball creia que actualment encara hi ha establerts molts estereotips associats a les persones amb discapacitat física, ja que és freqüent escoltar comentaris tals com: “no poden ser mares”, “no poden conduir”, “no poden tenir relacions sexuals”, etc. I, efectivament, al llarg del treball he pogut confirmar aquesta hipòtesi: en ple segle XXI els adolescents tenen estereotips i prejudicis sobre les persones amb discapacitat física. No obstant, jo creia en la possibilitat de que es poden fer les coses d’una altra manera, amb adaptacions i donant oportunitats. Amb el projecte d’intervenció que he realitzat, poso en evidència que la gent jove és capaç de trencar aquests estereotips i prejudicis tant sols observant i analitzant unes fotografies i un vídeo, és a dir, mitjançant un mètode tant senzill que pràcticament no requereix l’ús de la veu. Així doncs, aposto perquè aquest projecte es posi en pràctica en altres contextos per tal de sensibilitzar la població.

Dir que tant els joves de la ciutat d'Olot com de Màlaga, tenen a trets generals els mateixos prejudicis i estereotips, és a dir, els joves de les dues ciutats tenen els mateixos pensaments, sentiments i actituds davant les persones amb discapacitat. Per tant, com a conclusió, dir que els prejudicis establerts en la societat són iguals a tot el territori.

A part de confirmar la persistència d’estereotips associats a les persones amb discapacitat física, el projecte d’intervenció també m’ha permès detectar que els joves amb els que he treballat presenten sentiments de pena i llàstima cap a aquestes persones, creant automàticament actituds paternalistes i de rebuig, malgrat que reconeixen que en seu rerefons hi ha molta ignorància i por respecte aquest tema. Per tant, considero que seria oportú intervenir sobre aquest rerefons negre aportant coneixements a partir de la visibilització i sensibilització social.

Un altre punt interessant a considerar és que els sentiments que presenten els joves davant d’una fotografia d’una persona amb discapacitat física són més forts en funció del tipus de discapacitat. Com més elevat és el grau de discapacitat, més sentiments de llàstima i rebuig rep

per part de la societat. Una explicació d’aquest fet és que hi ha determinades discapacitats que són molt més freqüents que d’altres, de manera que es veuen més i, com a conseqüència, la gent està més sensibilitzada i es toleren més bé. Així doncs, quantes més persones presenten una determinada discapacitat, més se’n veuen i més respecte o menys prejudicis i discriminació pateixen.

A més, he vist que els joves participants donen més importància al tipus i grau de discapacitat que no pas al gènere de la persona amb diversitat funcional. Per tant, els adolescents amb els que he treballat em permeten refusar la idea que he defensat al llarg del treball, que recolza que una dona amb discapacitat pateix més discriminació que un home amb la mateixa condició física.

És important dir que els resultats obtinguts queden esbiaixats per la maduresa intel·lectual pròpia de l’edat dels participants. A l’edat de 16 anys la relació d’importància entre el físic i el psíquic dóna molt més pes al físic que no pas al psíquic. Per tant, es pot arribar a entendre que alguns dels participants afirmessin que no tindrien cap relació sentimental ni íntima amb una persona amb discapacitat física perquè tal cosa els provocaria vergonya davant del seu grup d’iguals. Per tant, per validar i globalitzar les respostes s’hauria de dur a terme aquest mateix projecte en diferents grups d’edat tots ells amb el mateix nivell sociocultural.

Em va sorprendre que malgrat que els alumnes no voldrien tenir relacions íntimes amb persones amb discapacitat física, no van associar la discapacitat física amb la discapacitat intel·lectual, quan un dels mites persistents en la societat és precisament aquest.

Al treballar amb joves, he confirmat que fa falta intervenir i lluitar per normalitzar, visibilitzar i sensibilitzar a la societat sobre la realitat del col·lectiu de discapacitats físics. Fa falta treballar molt per transmetre el missatge de que les persones amb discapacitat física no han de ser tractades com nens petits, ni tampoc com àngels, sinó com a persones autònomes, vàlides i lliures. S’ha de treballar amb la idea de que cal tractar-los amb igualtat i respecte i amb l’actitud de oferir-los ajuda quan la demanin, però no quan no la demanin. Cal conscienciar-nos de que s’han d’evitar desqualificacions verbals que només els demostrin pena, tals com “Ai, pobret!”, ja que considero que són simplement “penosos”, en el sentit literal de la paraula. En definitiva, penso

que si ens relacionem amb les persones amb discapacitat física fent ús d’una actitud que els permeti superar-se i avançar, aconseguirem una societat més igualitària, i aquesta seria una gran arribada a la meta per part de tots.

Finalment, penso que entendre tot el que s’ha explicat al llarg d’aquest projecte d’intervenció també ajudarà molt a la mateixa societat, ja que tots tenim la necessitat de desbancar les pors, de fer-les-hi front, de trencar amb elles i, sobretot, de mirar endavant fent allò que realment volem fer, encara que ens sembli impossible. Dic això perquè cap al final del debat que vaig portar a terme amb els joves, el tema principal era precisament la motivació personal al veure que les persones amb discapacitat física podien fer activitats que, a primera instància, els semblaven impensables per la seva condició física.

Reflexió personal:

Tinc un record molt positiu de la realització de l’activitat, ja que a part de poder obtenir conclusions vàlides i interessants, estic molt satisfeta de que s’hagi dut a terme un projecte dissenyat per mi, fet que fins al moment no ho havia pogut ser possible. Aquest cop, ho he pogut posar en pràctica, tot captant en directe les reaccions, les opinions i les emocions d'uns 80 joves enfront el col·lectiu de discapacitats físics.

Malgrat estar contenta de la feina feta, encara és massa aviat per saber si el meu intent de sensibilització serà útil per canviar les actituds socials vers les dones amb discapacitat física, però almenys veig que és un projecte real i desenvolupable en molts contextos, no només en el que he treballat, que són adolescents d’un institut.

Personalment, el fet d’intentar plasmar en un institut d’educació secundària obligatòria allò creat únicament per mi m’ha aportat un “plus” de confiança cap a les meves possibilitats i capacitats d’intervenció dins la societat. Fins i tot, m’atreviria a dir que m’ha donat una dosis extra d’autoestima al veure que tot ha sortit com m’havia agradat que sortís, i que les persones que han acceptat treballar conjuntament amb mi han pogut rebre i viure totes aquestes coses que tenia tantes ganes d’explicar-los-hi.

Finalment, dir que a nivell professional aquest treball m’ha permès arribar a unes conclusions que considero que poden ser útils de cara a entendre millor la gent amb discapacitat física, que peca de discriminacions innecessàries per part del seu entorn social. A l’hora, com a futura educadora social m’ha servit per aprendre a crear projectes eficaços.