Consideracions prèvies

Cal fer una referència a les fases de l’observació històrica, l’explicació i l’exposició, que també presenten peculiaritats i dificultats específiques en la investigació historiogràfica. Seguint el compromís d’explicitar el procediment i les operacions realitzades, exposem tot seguit com s’han abordat i intentat solucionar algunes de les qüestions relacionades amb elles.

1.4.1.1 Les dificultats d’aplicació del mètode comparatiu

La comparació, com hem comentat, té una especial rellevància en el mètode historiogràfic, ja que “la investigación de la historia es siempre en algún sentido

comparativa, al menos en una comparación que podríamos llamar diacrónica”.62 Diferents especialistes, entre els que hi ha Auguste Comte i Emile Durkheim al capdavant, consideraven que la comparació en les ciències socials tenia un paper anàleg al que desenvolupava l’experimentació en les ciències físiques i biològiques,63 posició que encara diversos autors mantenen en l’actualitat, ja que afirmen que la seva utilització representa una manera de pal·liar la impossibilitat d’experimentació en les ciències socials64 i, així, pot esdevenir un camí obert a la generalització i la possibilitat d’obtenir conclusions sobre les característiques dels processos sociohistòrics

En principi, aquest mètode ens va despertar grans expectatives, ja que pensàvem que ens permetria fer una anàlisi comparada dels conceptes a través de diferents moments històrics i que fins i tot facilitaria l’arribada a alguna explicació dels orígens dels serveis socials i la seva evolució. Tanmateix, a mesura que ens vam anar endinsant en el mètode i vam provar de fer alguna aplicació ens adonarem de la impossibilitat pràctica d’utilitzar- lo o, almenys, de fer-ho sense perills i riscos d’incórrer en greus errors. Encara que ha estat una possibilitat avortada, sembla convenient exposar-ne els motius, ja que ens va n fer prendre consciència de les limitacions, requisits i exigències d’aquesta recerca i ens va fer recula r i reformular els objectius i l’abast del treball en conjunt. A més, aquesta experiència es va incorporar al bagatge que ens ha acompanyat en tot el camí, com a material preventiu de conjectures i conclusions poc fonamentades. Tornant a la comparació, la bibliografia consultada, després de posar en relleu les enormes possibilitats i expectatives que obre la comparació en les ciències socials i en particular en la historiografia,65 adverteix, d’entrada, que l’aplicació del mètode comparatiu66 és difícil: “La componente teórica en la comparación es muy destacada y difícil de ‘manejar’: quien navega al azar y sin brújula se arriesga en cada momento a naufragar”,67 i, tot seguit, indica els perills més freqüents d’aquest mètode: a) cometre anacronismes; b) comparar coses que no es coneixen bé (“analogías superficiales con semejanzas profundas”);68 c) combinar la individualització amb la generalització ;69 d) no tenir en compte que les aplicacions poden tenir tema i objectius diversos que poden exigir també la utilització de mètodes diversos, i e) exagerar les possibilitats d’aquest mètode, fins a desbordar- ne els límits.

62

“... Pero la práctica comparatista explícita es aquélla que busca homologías o heterologías entre desarrollos históricos de sistemas separados, no la evolución de estados suc esivos de un mismo sistema. La comparación en historia implica la confrontación entre sociedades globales o entre determinados factores, movimientos, peculiaridades de cualquier tipo, niveles de actividad, etc. Observables en sociedades distintas y, normalmente, en periodos cronológicos coetáneos o cercanos a la coetaniedad”. J. Aróstegui, op. cit., p. 310.

63

Maurice Duverger, Métodos en las ciencias sociales (Mèxic, Ariel, 1983) p. 411-436. 64

J. Aróstegui, op. cit., p. 311. 65

“Las principales formas de comparación son la estadística y la histórica”. Leonardo Morlino, “Problemas y opciones en la comparación” en G. Sartori i L. Morlino (ed.), La comparación en las ciencias sociales (Madrid, Alianza Universidad, 1994) p. 16.

66 _{L’opinió científica majoritària considera que no es tracta pròpiament d’una entitat, sinó que constitueix} una part del mètode de les ciències socials en general; és a dir, el mètode comparatiu vindria a ser una especialització del mètode científic en general.

67

L. Morlino, op. cit., p. 26. 68

A. Tiana, op. cit., p. 131. 69

“... sólo cuando se ha tenido en cuenta todo lo que configura la individualidad de una situación histórica concreta se puede proceder con corrección...” Ibídem, p. 132.

Davant d’aquestes dificultats, es fan algunes recomanacions: a) cal fer una aplicació cautelosa i ben planificada; b) no és possible sense un treball previ definir el que és comparable (només es pot comparar allò comparable); c) s’ha de començar per conèixer en profunditat les situacions que es pretenen comparar, mitjançant estudis analítics previs sobre les unitats que s’han de comparar, i d) s’ha de fer un control constant de la comparació.

La conclusió fou que l’acompliment d’aquests requisits es feia enormement difícil o impossible en relació amb l’objecte que ens ocupa. La complexitat de variables i relacions que intervenen en l’estudi i la informació insuficient de què disposem entorn de les característiques d’altres sistemes de referència ens féu desistir d’aquesta intenció inicial. D’altra banda, es va considerar que era possible respondre a algunes qüestions mitjançant altres mètodes, sense necessitat de recórrer forçosament al comparatiu. Tanmateix, va ser útil la precisió que alguns investigadors fan entre la comparació i la juxtaposició: “El poner uno junto a otro diversos casos individuales no supone de hecho su comparación, sino su simple yuxtaposición”. Aquest posar de costat, sense ser pròpiament una comparació ni, per tant, gaudir de la solidesa dels resultats obtinguts per aquest mètode, es considera que permet fer alguna interpretació o aportació útil per a la reflexió o almenys per a la generació de preguntes més concretes, és a dir, per servir de base a la formulació d’hipòtesis futures. Aquesta juxtaposició va semblar una eina útil que podíem emprar, amb cautela, per tal d’assenyalar o descriure situacions que, vistes de costat, suggereixen preguntes interessants.

1.4.1.2 Problemes relacionats amb l’observació històrica

Aquesta fase es refereix a la recerca i a la recollida d’informació que tracta de la determinació de les fonts, la seva localització i la recollida de dades.

Fet el plantejament general, entrem en una altra fase que té per objectiu la recerca i recollida de la informació, amb tot allò que té a veure amb les fonts, l’organització de la informació, la tipologia o la relació amb altres investigacions. Com ja hem comentat, el coneixement científic tradicional considera que l’observació és la font de tota experiència i que d’ella sorgeix tot coneixement fonamentat. Aquí es planteja la discussió sobre l’observació històrica: com és possible observar el passat? Normalment, cal recórrer a les fonts de la història que, com s’ha dit, “l’observació de la història és l’observació de les fonts”, excepte quan es fa història del present. És important, doncs, descobrir les fonts, seleccionar- les, saber quan s’ha de parar per evitar aportacions redundants o determinar el grau d’acord existent entre les dades trameses per les fonts i els fets històrics, el que s’anomena crítica històrica, que pot ser externa (autenticitat) o interna (fiabilitat).

En relació amb l’observació, hem de fer referència a dos aspectes concrets que ens preocupaven especialment, a banda dels problemes tradicionals de l’observació històrica com l’autoreferenciabilitat o els derivats de la fiabilitat de la documentació i de les dades socials. Ens referim als aspectes relacionats amb l’objectivitat i amb l’abordatge de la història recent.

a. La subjectivitat/objectivitat

La vivència d’alguns dels fets investigats i la implicació en el tema estudiat generava una gran preocupació per l’objectivitat. És possible que no fos aliena a aquesta inquietud la influència de l’anomenat inductivisme ingenu70 o l’imperatiu tradicional, segons els quals l’historiador hauria d’actuar amb una objectivitat absoluta, és a dir, “no debe proceder a su obra con prejuicios ni ideas preconcebidas, ni mucho menos con simpatías y antipatía”.71 Tanmateix, aquesta qüestió avui sembla superada, ja que majoritàriament es considera, d’una banda, que no existeixen objectes purs de tot ingredient procedent dels subjectes i, de l’altra, que no és possible que els subjectes es despullin totalment de la seva subjectivitat. Encara més, es considera que sense una idea preconcebuda del tema, fins i tot certa passió,72 és difícil procedir de la manera adequada, ja que “sin una previa y grande simpatía por su tema no fuese capaz de comprender de veras nada de él”.73 Aquest era el nostre cas; tanmateix, això no significa que es pugui procedir al lliure arbitri, sinó que cal atendre a un conjunt de mesures que hem procurat tenir presents i seguir estrictament en el treball. Aquestes regles d’or el professor Gaos les sintetitza de la ma nera següent: “El historiador debe proceder a su obra con la conciencia más cabal posible de sus indispensables ideas preconcebidas y prejuicios, simpatías y antipatías, y con la voluntad más resuelta de cambiarla por aquellas otras que en el curso de sus trabajos le muestre debe preferir”.74

Aquestes directrius que hem procurat seguir estrictament són, doncs, les següents:

• Tenir consciència de les idees preconcebudes i dels prejudicis.

• Esforçar-se a obtenir tota la informació possible.

• No prescindir ni deformar cap informació.

• Estar disposat a canviar si així es dedueix de la informació obtinguda.

b. El present i la proximitat

En general, es va acceptant que “la historia es el resultado del esfuerzo, en un sentido creador, por el que el historiador, el sujeto cognoscente, establece esa relación entre el pasado que evoca y el presente que es el suyo ”,75 ja que “el presente es la realidad en la cual no pueden menos que presentarse todas las demás y desde la cual no se puede menos que presenciarlas todas”.76 Tal com assenyala el professor Fontana de manera contundent, “el passat canvia amb el present”;77 tot i això, cal que l’historiador s’esforci per apropar-se a la comprensió de tot allò que el passat tingui de privatiu i diferent que el present. En aquest intent de comprensió es distingeixen dos graus: allò històric viscut (auto)biogràficament d’allò viscut historiogràficament, ja que en cada cas variarà el

70

“La ciencia se basa en lo que podemos ver, oír, tocar, etc. Las opiniones y preferencias personales y las imaginaciones especulativas no tienen cabida en la ciencia. La ciencia es objetiva. El conocimiento científico es conocimiento fiable porque es conocimiento objetivamente probado”. Alan F. Chalmers, op. cit., p. 11.

71 _{J. Gaos, op. cit., p. 487.}

72 _{“La conclusión seria, en contra de aquella parte del imperativo (...) que prescribía a los historiadores} una gélida ‘apatía’, que no cabría historiador cabal sin ser apasionado en algún sentido”, ibídem, p. 501. 73

Ibídem, p. 488. 74

Ibídem,p. 489. 75

H.-I. Marrou, op. cit., p. 44. 76

J. Gaos, op. cit., p. 497. 77

nivell de comprensió. Hi ha força polèmica entorn de l’anomenada història del present (del temps present, recent o pròxima), entesa com “toda posibilidad de análisis histórico de la realidad social vigente, que comporta una relación de coetaneidad entre la historia vivida y la escritura de esa misma historia, entre los actores y testigos de la historia y los propios historiadores”.78 Són diverses les objeccions que li formulen els seus detractors, des de la pèrdua de l’objectivitat fins a la carència de perspectiva, aspectes actualment superats mitjançant el rigor metodològic. D’altra banda, s’ha dit que es tracta d’una “història en construcció”, considerant que es tracta de processos no tancats, “aún en su fase final, provoca cierta provisionalidad en sus conclusiones o en sus pronunciamientos definitivos”.79

La nostra investigació està afectada pels dos graus, ja que una part es refereix a la història present, en què l’investigador ha estat observador directe d’alguns fets, amb els avantatges i inconvenients que això comporta, i altres aspectes tractats són la història passada. Per això, hem adoptat també aquestes pautes: intentar identificar les diferències del tema estudiat en els moments històrics tractats i ser conscients de les diferents possibilitats d’entendre els fets segons hagin estat viscuts o no.

c. L’anàlisi documental i de contingut

Era gran l’interès inicial per a aquests dos instruments metodològics en la nostra investigació, com acostuma a ser- ho en tota recerca historiogràfica en què els documents i els missatges constitueixen les fonts principals de l’observació històrica. L’anàlisi documental consisteix en la “operación, o conjunto de operaciones, tendente a representar el contenido de un documento bajo una forma diferente de la suya original a fin de facilitar su consulta o localización en un estudio ulterior”.80 Aquesta operació permet passar d’un document primari a un altre de secundari, mitjançant els resums i extractes o condensació de documents efectuats sota certes regles, i la indexació, que facilita la classificació dels elements d’informació dels documents de manera molt estricta.

Aquest instrument permet abordar l’anàlisi dels documents de ma nera ordenada i sistemàtica; és una ajuda en la separació de la documentació, en l’elaboració rigorosa de resums de docume nts, en la distribució per categories segons criteris d’analogia i, fins i tot, en la representació sota formes d’indexació.81

Pel que fa a l’anàlisi de contingut, malgrat que comparteix algunes operacions amb la de documents, té diferències essencials. La bàsica és que actua sobre missatges, no sobre documents. Es pot definir com el “conjunto de técnicas de análisis de las comunicaciones utilizando procedimientos sistemáticos y objetivos de descripción del contenido de los mensajes…”, i el seu propòsit es basa en la “inferencia de

78 _{Josefina Cuesta, Historia del presente (Madrid, Eudeuma, 1993) p. 11.} 79_{Ibídem, p. 13.}

80

J. Chaumier, Les techniques documentaires (París, PUF, 1974, 2a. edició) p. 127. 81

“La indexación que permite, por clasificación bajo palabras clave, descriptores o índices, clasificar los elementos de información de los documentos de una manera muy estricta (…) Esta indexación está regulada según una elección de términos o de ideas adaptada al sistema y a la finalidad de la documentación en cuestión”. Lawrence Bardin, Análisis de contenido (Madrid, Akal Universitaria, 2002, 3a. edició) p. 35.

conocimientos relativos a las condiciones de producción (o eventualmente de recepción), con ayuda de indicadores (cuantitativos o no)”.82

Es tracta d’un instrument molt més complex en la seva utilització, ja que inclou forçosament la preanàlisi (elecció dels documents, formulació de les hipòtesis i dels objectius, elaboració dels indicadors en què es basarà la interpretació terminal), l’explotació del material (operacions de codificació i descomposició o enumeració), el tractament i la interpretació dels resultats obtinguts (operacions estadístiques simples i complexes que permeten obtenir quadres de resultats, diagrames, figures, models, que cal sotmetre a proves estadístiques i testos de validesa). Només així es considera que es podrà disposar de resultats significatius i fiables.83 Totes aquestes dificultats ens van fer desistir d’utilitzar- lo on teníem previst fer-ho (anàlisi dels discursos parlamentaris), ja que ens desviava excessivament de l’objectiu i constituïa de per si una investigació independent.

Tanmateix, han estat útils algunes de les tècniques, com l’anàlisi categorial, que ens va ajudar a descompondre el text en unitats i ens va permetre fer algunes agrupacions analògiques, especialment de categorització per temes (anàlisi temàtica), i també es van consultar i emprar alguns elements de l’anàlisi del discurs.84