Capítol 1. Llenguatge, mitjans de comunicació i política
1.5. Convergència del llenguatge periodístic i el llenguatge dels polítics
Casasús (1991: 59) recorre a un text més que centenari que indica que l'intent polític d'utilitzar la premsa ve d'antuvi. L'any 1903, Sánchez Ortiz parlava dels anomenats «globus sonda» com una degeneració del sistema polític: «lanzando en estos casos la noticia como ballon d'essai el político la rectificará en seguida que hizo su efecto, y entonces, entre dos personas responsables, a la cuenta del humilde periodista, por ser humilde, será cargada la rectificación de la noticia». La majoria de vegades, però, la política no solament se serveix dels periodistes per llançar les seves idees, sinó sobretot per expandir les maneres de dir pròpies. Aleshores, el periodista es converteix en «intermediari passiu» del que diuen els polítics, quan hauria de ser un «intermediari creatiu» (Núñez Ladevéze, 1991: 122 i 125): «El informador vierte en el lenguaje fórmulas extrañas a su uso habitual, giros estereotipados, tópicos ajenos a la vitalidad expresiva de la comunidad, bárbaros neologismos, calcos de toda suerte, y lo hace sin conciencia de ser un instrumento de gustos extraños (y muchas veces no precisamente democráticos), desfigurando además su sentido originario, si es que alguna vez lo hubo». Bassols (2007: 13) considera els periodistes com a simples transmissors del missatge emès pels polítics:
«la comunicació política gaudeix d'un emissor col·lectiu ―el partit polític―, simbolitzat generalment per un personatge que actua com a portaveu o líder, i per un receptor massificat ―els ciutadans. El seu missatge és polisèmic i multidireccional, adreçat a diversos grups de destinataris, alguns del món polític i d'altres de fora [...]. Sovint, però, arriben al receptor mediatitzats pels mitjans de comunicació, que el segmenten, escapcen i enganxen al seu gust i en funció de l'espectacularitat que els caracteritza».
Bassols (2006: 25) reconeix que hi ha una interdependència entre el llenguatge periodístic i el llenguatge dels polítics: «El 80% dels missatges periodístics tenen com a objectiu el món de la política i del discurs polític. Per això, gairebé és impossible parlar d'un tipus de discurs sense parlar de l'altre. Tots dos s'interrelacionen i es retroalimenten contínuament».
Fernández Lagunilla (1999a: 11-12) considera que la relació entre els mitjans de comunicació i el discurs polític no és la simple vehiculació de certs comportaments lingüístics, «sino que va más allá y apunta a la propia esencia del discurso político [...]
los políticos hablan públicamente casi exclusivamente a través de los medios de comunicación». Núñez Ladevéze (1999: 121) afirma que el llenguatge periodístic està «supeditat» al dels polítics: «hay una clara supeditación del lenguaje de los periódicos respecto del de los políticos y, en general, respecto del de los líderes de opinión estimados como autoridades sociales o especialistas profesionales». Aquesta subordinació es concreta en l'assumpció de les expressions pròpies del llenguatge dels polítics:
«La falta de criterio estilístico del redactor puede llevar a imitar este discurso oído, pero también a trasladar el texto escrito eliminando incluso la señal de estilo indirecto, haciendo suyo, por ello, el estilo de la redacción originaria. Se crea, así, una cierta continuidad entre ciertos tipos de oralidad, caracterizados por el uso precautorio del lenguaje, y la manifestación escrita de estos mismos usos» (Núñez Ladevéze, 1999: 126).
Per tant, podríem parlar d'un codi lingüístic políticoperiodístic o políticomediàtic. Com a mínim, caldria reconèixer que tenen molts d'elements i de característiques comuns, fins i tot interferències lingüístiques inevitables, com veurem tot seguit. Mantenen, també, diferències, com ara que els periodistes parlen del que diuen els polítics, i no a l'inrevés: «En líneas generales puede decirse que una primera diferencia a tener en cuenta entre el lenguaje periodístico y el político es que aquél sirve como metalenguaje del lenguaje de los políticos» (Núñez Ladevéze, 1999: 118).
Martínez Albertos (1989: 70) afirma que els periodistes, inevitablement, es «contagien»del llenguatge esotèric i perifràstic dels polítics, els quals l'únic que volen és vendre un producte ideològic tot suggestionant els clients electorals. Núñez Ladevéze (2008: 143-144) denomina aquesta assumpció periodística dels trets lingüístics dels
polítics com la jerga del portavoz, que es nodreix del lèxic burocràtic i administratiu dels professionals de la funció pública: la jerga del portavoz promou els tòpics, estereotips, clixés i fórmules gastades, abusa de l'estil nominal i dels anglicismes. El parlar mediàtic s'uniformitza i en són connivents no tan sols els polítics i els periodistes:
«La confluencia de todos estos rasgos se manifiesta en la generalización de modos uniformes de hablar y en el uso también uniforme de un léxico predominante, estereotipado y manido que distingue a los promotores de información, expertos burocráticos, líderes sindicales, oficiantes de responsabilidades públicas, profesionales de la política, especialistas en ciencias sociales y profesores universitarios y, sobre todos ellos, a periodistas» (Núñez Ladéveze, 2008: 145).
Vegem alguns exemples del nostre corpus en els quals el periodista sembla que hagi adoptat l'estil i les paraules pròpies del llenguatge dels polítics (més ben dit, d'un polític en concret), pel seu grau excessiu de formalitat, per l'adopció d'un llenguatge poc clar i que podríem qualificar «de fusta»:
― «Els estatuts del Consorcis d'Administracions Locals, l'instrument legal creat per protegir les competències dels pobles davant la nova Llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, que limitarà la despesa que puguin fer els municipis de menys de 20.000 habitants, ja estan aprovats sense que hi hagi hagut cap al·legació» (Ara Balears, 2 de gener, p. 13).
― «Els docents han elaborat un dossier d'aplicació del Tractament Integrat de Llengües basant-se en els resultats de quatre enquestes: l'informe d'avaluació inicial de competències lingüístiques en anglès de l'alumnat de primer d’ESO elaborat per l'Associació de Directors de Secundària de Mallorca (Adesma) en una mostra de 2.376 alumnes de 23 instituts; l'informe de situació d'aplicació del TIL basat en les respostes de 63 centres elaborat per l'Assemblea de Docents; l'informe d'anàlisi dels resultats d'avaluació del primer trimestre a partir de dades de 31 centres de Mallorca (3.700 alumnes) fet per Adesma; i l'estudi elaborat per l'Assemblea de Docents d'Eivissa, basat en les dades de 38 centres educatius de l'illa pitiüsa» (Ara Balears, 15 de març, p. 6).
― «Després del Consell de Govern, Riera defensà que les dues propostes en contra de les prospeccions presentades pels grups d'esquerra incloïen punts que res no tenien a veure amb Balears, com un de referent a l'etiqueta energètica, a la central nuclear de Garoña o a un recurs d'inconstitucionalitat de Cantàbria, i recalcà que en el Congrés no es permet la votació separada i que el PP no podia votar a favor del conjunt de les propostes perquè incorporaven aspectes que perjudiquen l'interès general» (Ara Balears, 1 de març, p. 7).
Si assumim que el periodisme és una manera d'interpretar la realitat (Gomis, 1989b: 51), no ens queda més remei que admetre que aquesta realitat és distorsionada, o emmascarada (Martínez Albertos, 1989: 70), quan els periodistes assumeixen els trets lingüístics, el lèxic, el que diuen els polítics:51
«Els textos periodístics estan farcits de citacions directes i indirectes que en fan uns veritables jocs de veus, en què les dels periodistes deixen de ser les conductores en moltes ocasions, per ser-ne tan sols les transmissores. Per un pur mimetisme, sovint en són fins i tot unes reproductores fidels i poc crítiques» (Bassols, 2003a: 188).
Aleshores, hom posa en perill la funció informativa de la premsa, «el derecho de los ciudadanos a recibir libremente y de forma racional informaciones y opiniones sobre aquellas materias de interés general que les afectan» (Martínez Albertos, 1989: 69). Els periodistes cauen en la trampa política i «convierten los periódicos en boletines de uno u otro grupo de poder» (Martínez Albertos, 1989: 83). Soengas (2003: 130) defensa que els partits i els sindicats tenen dret que les seves reivindicacions i idees siguin difoses, però que «ese derecho pierde legitimidad cuando los mensajes tienen una finalidad perversa o cuando se canalizan y se difunden al margen de los criterios periodísticos y de los códigos deontológicos correspondientes».
51 De vegades, els polítics també lliuren batalles contra els lingüistes per imposar els seus criteris. Camps, Agulló i Solé (2007: 80) expliquen el cas del Parlament de Catalunya, que es plantejava com dir bullying en català. Hi havia expressions pròpies, com fer la vida impossible, molestar, empipar, fer la santíssima, fer la murga, fer la llesca, suggerides pels lingüistes. Però guanyà un cultisme proposat pels polítics, assetjament, que segons els autors «va fer fortuna quan el Parlament de Catalunya el va adoptar per traduir l'expressió castellana acoso sexual, que potser hauríem traduït per persecució». «Assetjament» es combinà amb «sexual», amb «escolar» i «laboral» per crear tres col·locacions, que són neologismes i que evidentment després varen ser popularitzades gràcies als mitjans de comunicació.
Els llibres d'estil dels mitjans de comunicació són, en part, codis deontològics. El del diari El País adverteix als periodistes que en la seva manera d'escriure no han de deixar-se influir per altres col·lectius socials:
«Los periodistas han de escribir con el estilo de los periodistas, no con el de los políticos, los economistas o los abogados. Los periodistas tienen la obligación de comunicar y hacer accesible al público en general la información técnica o especializada. La presencia de palabras eruditas no explicadas refleja la incapacidad del redactor para comprender y transmitir una realidad compleja. El uso de tecnicismos no muestra necesariamente unos vastos conocimientos, sino, en muchos casos, una tremenda ignorancia».
Núñez Ladevéze (1991: 131) creu que tant polítics com periodistes tendeixen a imitar el llenguatge científic o tecnocràtic perquè tenen prestigi. Com a mesura correctora, Vellón Lahoz (2011: 688) proposa col·loquialitzar el llenguatge periodístic, escriure l'oralitat per lluitar contra un excés de formalisme, per «contrarrestar las tendencias burocratizadoras auspiciadas por su proximidad a los centros del control político y económico de la información».
Atkinson (1994: xiii) sosté que gràcies a la televisió el malson de George Orwell i el seu Big Brother no s'ha complert: «we had come to take it for granted that we live in a world where ‘You are watching Big Brother’ applies to all of us for at least some of the time». Som nosaltres, els teleespectadors, els votants, els qui, gràcies als mitjans de comunicació i, més recentment, als mitjans digitals, a les xarxes socials, els qui contemplem els polítics, els qui «controlem» els polítics:
«In addition to making speeches, they now have to be prepared to be seen being interviewed, going on walkabouts, canvassing voters, chatting to factory workers, kissing babies, stroking dogs, climbing in and out of car and aeroplanes, greeting foreign statesmen, eating, drinking, shooting, fishing, jogging, and almost any other activity to which cameras crew can get access» (Atkinson, 1994: 172).
L'activitat quasi frenètica de molts de polítics, sobretot quan estan en campanya electoral, quasi ens permet seguir al minut els seus moviments. Els polítics pateixen una necessitat de ser vistos, una necessitat de visibilitat compulsiva, en paraules de Thompson (1998), recollides per Sintes: «abans el poder es mostrava [...] de forma
restringida, [...] actualment el poder viu encadenat a la visibilitat [...]. El poder a penes té la possibilitat d'apagar per uns moments el focus que l'il·luminen» (Sintes, 2011: 174). Els polítics mantenen aquesta hiperactivitat per ser notícia contínua. Com un ciclista, no poden deixar de pedalar, a risc de caure, i deixar de sortir als mitjans de comunicació. D'aquesta manera no només sabem quines són les seves idees, sinó quina casta de persona és un polític. Abans de l'aparició de la televisió, les trobades dels governants eren quasi secretes: «Tribal councils met in sacred temples. Roman senators met behind closed doors» (Meadow, 1980: 222). Als Estats Units, a la cambra de representants, les transmissions televisives en directe dels debats parlamentaris començaren l'any 1979. Molt abans, el 1947, es televisà la sessió d'obertura del congrés. En els anys 50 es transmetien les sessions del senador McCarthy i en els 70 les sessions sobre el cas Watergate. Però més que per veure el que fan els polítics, el poder dels periodistes rau en el fet que trien el que diuen els polítics als mitjans. El polític pot fer un discurs brillant, però no serveix de res si no és recollit pels mitjans de comunicació. El polític pot fer un discurs extraordinari, però no serveix de res si no hi ha presents mitjans de comunicació. I per això ha de passar per molts de filtres. I per això els polítics han de guanyar la lluita per l'establiment de l'agenda periodística:
«Even if the press, radio and television take the trouble to be present when a speech is being made, politicians face stiff competition for the limited space and time available for covering all the news on any particular day. What they say must therefore be impressive enough to be noticed not just by the reporters who actually attend, but by the editors and the producers who make the highly selective decisions as to what goes on to the front pages of newspapers and into peak-time broadcast news bulletins» (Atkinson, 1994: 131- 132).
Núñez Ladevéze (1999: 113) creu que en la lluita amb els polítics, els periodistes gaudeixen d'una posició preferent: «el político necesita del periodista para llegar más eficazmente a su público elector y, como consecuencia de ese condicionamiento, el periodista se hace más importante para el político hasta el punto de que su colaboración, cuando no su adhesión, puede llegar a convertirse en un objetivo político». D'aquí l'intent dels polítics de controlar els mitjans de comunicació. Dins de l'àmbit català, sense dubte és Marçal Sintes (2011) qui amb més profunditat ha estudiat la relació entre polítics i periodistes. I ho fa amb un punt de vista diferent. Quasi sempre
s'ha estudiat de quina manera els polítics volen controlar els polítics. Sintes, tot seguint la teoria liberal democràtica sobre el periodisme i l'opinió pública, considera que una de les funcions de la premsa és la de fer de contrapoder del poder polític.52
Segons la teoria periodística clàssica són els gatekeepers,53 els «vigilants» o «guardabarreres», els encarregats a les redaccions de filtrar, triar, les informacions que han de ser publicades, són els qui han d'establir l'agenda. I aquí es produeix «la primera manipulación de la información que condiciona definitivamente el resultado periodístico» (Rodríguez Pastoriza, 2003: 44): una mostra més de la impossibilitat de l'objectivitat periodística. Són els directors, editors o caps de redacció els «guardabarreres» que fan la tria temàtica. El concepte prové de Kurt Lewin (1947), si bé aleshores es referia a un estudi sobre dinàmiques socials. McCombs (1981), Tuchmann (1983) i McQuail (1991) l'apliquen als estudis periodístics, tot relacionant-lo amb un altre concepte, el de l'agenda-setting, que podríem traduir com a «establiment de temes». Establir l'agenda temàtica dels mitjans de comunicació no és una qüestió trivial, sobretot per als polítics. Cohen (1963: 13) afirma que potser la premsa no pot imposar als lectors «què» han de pensar, però sí «sobre què» han de pensar: «The press may not be successful much of the time in telling people what to think, but it is stunningly successful in telling its readers what to think about». Canel (2006: 86) interpreta les discrepàncies entre polítics i periodistes en termes de diferents punts de vista sobre el que és notícia o no ho és: «No suelen coincidir los criterios de noticiabilidad de los medios de comunicación con los que tienen las instituciones públicas». Mentre les institucions cerquen el consens, els periodistes malden per trobar «el conflicto, lo inusual, las informaciones incongruentes o las discrepancias que haya podido haber». Meadow (1980: 97) explica que alguns polítics es demanaven qui havia
52 Sintes relata una batalla lingüística i incruenta que lliuraren periodistes i polítics catalans i que acabà amb el triomf de l'etiqueta «tripartit» per designar els governs de la Generalitat de Pasqual Maragall i José Montilla. Els periodistes guanyaren. Els polítics i els seus assessors volien que els designessin com a «govern catalanista i d'esquerres» i com a «govern d'entesa», respectivament. El «govern tripartit», és clar, «remetia semànticament al fet que el govern el formaven tres socis polítics diferents» (Sintes, 2011: 213), PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. La fórmula ja havia estat emprada abans en al·lusió a les forces que donaven suport al govern del lehendakari Juan José Ibarretxe. Els polítics del primer tripartit cercaven «una denominació que emfasitzés aquells aspectes, aquells atributs, que es va considerar no sols que eren comuns a les formacions aliades, sinó també percebuts en termes positius per la majoria de l'electorat» (Sintes, 2011: 229). «Govern catalanista i d'esquerres» responia als desitjos dels polítics. En canvi, «govern tripartit» remetia a les diferències entre els membres del Govern; remarcava que eren partits diferents i que eren tres. Segons Sintes, l'expressió «tripartit» va triomfar perquè «l'etiqueta era afortunada [...]. S'ajustava, en definitiva, com un guant al relat que es va anar elaborant i imposant sobre aquell govern» (Sintes, 2011: 231). Darrere l'expressió no hi havia cap estratègia predeterminada per part dels mitjans, segons Sintes.
elegit Walter Conkrite per ser l'home en qui més confiaven els teleespectadors i votants nord-americans.54
Els responsables editorials dels mitjans de comunicació tenen tres tasques fonamentals: «excluir, incluir, jerarquizar» (Borrat, 1989: 71). Martínez Albertos (1991b: 43) no té cap dubte que són els periodistes els qui han d'establir l'agenda temàtica dels mitjans de comunicació: «éste es un privilegio profesional de los periodistas en las sociedades democráticas; un privilegio que ha sido confiado a ellos como resultado de una delegación tácita de atribuciones y cometidos que el cuerpo social hace a favor de los periodistas». Martínez Albertos pensava fa vint-i-cinc anys que la funció de tria de les notícies era una barrera que el poder no podia franquejar i que únicament podia ser tombada a causa de la poca traça dels periodistes. Nosaltres no sabem exactament què ha passat, però sí que constatem que, en tot aquest temps, els polítics que governen una institució pública condicionen d'una manera inimaginable l'agenda noticiable dels mitjans de comunicació. Potser el reforç de la tasca dels gabinets de premsa i la precarietat laboral de les redaccions hi tenen alguna cosa a veure. De tota manera, el poder institucional potser no hagi pogut imposar sempre el seu criteri als periodistes sobre de què han de parlar, però sempre ha tingut una carta que ha sabut jugar, la de la informació oficial: «When governments produce messages directly, gatekeeping roles are minimized» (Meadow, 1980: 220). Sintes (2011: 119) cita Katharine Graham, propietària del Washington Post durant el cas Watergate: «Vam veure fins a quin punt el govern té el poder de revelar solament el que vol i quan vol, donar al públic només la versió autoritzada dels esdeveniments» (Graham, Katharine (1998). Una historia personal, Madrid, Alianza Editorial). Graber (1976: 148) pensa que els periodistes rarament qüestionen les fonts oficials, la qual cosa provoca que es puguin escampar informacions poc acurades o, fins i tot, falses: «Unquestioned acceptance of official sources has marked consequences. When these sources are inaccurate, as happens frequently, false information may be widely accepted. Challenges to ‘official’ accuracy are rare». Les fonts oficials no són qüestionades, circumstància que contrasta amb les dificultats que tenen els moviments socials no oficials per entrar en el circuit de la informació, sobretot si defensen un posicionament crític amb el poder establert, si tenen una veu diferent de la veritat oficial: «Conflicting
54 Walter Cronkite va ser, entre 1962 i 1981, el presentador del programa CBS News, l'informatiu televisiu de més influència als Estats Units. Hom considera que l'opinió de Cronkite va ser determinant, per