Localització geogràfica: Palma
Biblioteca: Biblioteca Pública de Palma. Manuscrit: 1001 (olim L. 135).
Procedència: Biblioteca del convent de St. Francesc de Palma. Datació: 11 – 16 de gener de 1623.242
Data de la consulta de l’original: març de 2007.
Suport de la reproducció utilitzada: Reproducció digital del microfilm de la Biblioteca Pública, de febrer de 2006. Reproducció digital de la Biblioteca Virtual del Patrimoni Bibliogràfic (http://bvpb.mcu.es/ca/consulta/registro.cmd?id=397953) [abril de 2011]. Bibliografia: MASSÓ (1913: 223-4, D24), GALMÉS (1938: 341-42), GARCÍA & AL.
(1965: 105, 99).
Bibliografia electrònica:
Llull DB (http://orbita.bib.ub.es/llull/ms.asp?13); BITECA (manid 2163).
Conté les obres següents: 1) Obres lul·lianes:
Part I: Llibre d’intenció (f. 1-46v); Lo peccat d’Adam (f. 47-51). Part II: Llibre de consolació d’ermità (f.1-18v).
2) Obres pseudolul·lianes:
Part II: Consectari de quatre virtuts (f. 19-19v)
134 2. Descripció codicològica
Estat de conservació
Molt deteriorat en la relligadura, per la qual cosa, juntament amb el fet que és digitalitzat en xarxa, és exclòs de consulta. Alguns folis tenen forats de corc a l’interior del marge superior.
Suport
Paper en octau. Mides
165 x 115 mm. La caixa fa 131 x 75 mm. Disposició de la pàgina
A ratlla tirada. Entre 26 i 27 línies per foli. No s’hi observen restes del pautat ni de la caixa. Folis de guarda inicials i 22 folis en blanc.
Enquadernació
En pergamí flexible, amb el llom molt deteriorat, que impedeix de llegir-ne el títol antic. Quaderns
A4 B-C8 D6 E-G8 H3/4 I8 J-K8 L10 (BITECA)
Foliació
Doble foliació: original en tinta, i moderna a llapis, ambdues al marge superior dret. Al primer full de guarda, al marge superior dret i en tinta blavosa, «VI 3». Al recto, foliació original a ploma, en xifres aràbigues. Correlativa de l’1 al 51 a la primera part, que inclou el Llibre d’intenció, Pecat d’Adam i la taula de rúbriques. Reinicia la numeració en 1 a partir de Consolació d’ermità, que arriba fins al foli 19. A partir d’aleshores només hi figura la foliació moderna en llapis, que numera correlativament fins al foli 92. El còdex és, per tant, format per dues unitats codicològiques, amb foliació independent per a cada una d’elles. Només en la primera part hi consten signatures de quadern alfanumèriques, al marge inferior dret:
135 (f. 46)
Aquestes signatures es distribueixen de la manera següent: f.1 (Aa), f. 5 (Bb), f. 6 (Bb2), f. 7 (Bb3), f. 8 (Bb4), f. 13 (Cc), f. 14 (Cc2), f. 15 (Cc3), f. 16 (Cc4), f. 21 (Dd), f. 22 (Dd2), f. 23 (Dd3), f. 27 (Ee), f. 28 (Ee2), f. 29 (Ee3), f. 30 (Ee4), f. 35 (Ff), f. 36 (Ee2), f. 37 (Ee3), f. 38 (Ee4), f. 43 (Gg), f. 44 (Gg2), f. 45 (Gg3), f. 46 (Gg4). Reclams
A cada foli, a sota de la darrera línia de text, a la part del marge inferior dret. Es pot apreciar clarament en la imatge anterior del f. 46.
Filigranes
No n’hi hem detectada cap, ni tan sols als fulls en blanc, en què són clarament visibles els corondells i pontillons del paper. Segons la descripció de la BITECA, al foli
87 hi ha una marca d’aigua: «cercle amb croissant insert amb una creu rematada amb flors». Repetim que hem estat incapaços de detectar-la-hi.
Il·lustracions
No presenta decoració ni il·lustracions. Només s’observen algunes manícules en els marges laterals (p.e. f. 3).
Probationes pennae
Al foli 92v, diverses probationes pennæ.
Lletra
Una sola mà cursiva itàlica. Tinta única, negra. Sense calderons ni rúbriques. Els epígrafs són de mida més grossa, com les majúscules inicials o caplletres. Tots els epígrafs del Llibre d’intenció són numerats amb xifres aràbigues.
136 (f. 1) (f. 29)
Algunes lletres dels epígrafs acaben amb un traç recargolat, com a element decoratiu.
(f. 44)
(f. 19)
El text ja es divideix amb els signes de puntuació convencionals. Alguns fragments del text han estat subratllats originalment per la mateixa mà (f. 5v, 10v). També presenta correccions originals, amb obliteracions i ratllades amb dues línies horitzontals (f. 10v) o petites línies inclinades (f. 11v).
(f. 11v)
Observacions textuals
El text del Llibre d’intenció és complet. La taula de rúbriques d’aquesta obra s’ha copiat després del Pecat d’Adam, a partir de la meitat del foli 51 i fins al final del f. 51v. Colofó del Llibre d’intenció: «Finis 11 Jan./1623». L’initia del Llibre d’intenció destaca per l’atribució lul·liana de l’obra: «Liber celeberrimi, ac/doctissimi viri martyris … Beati Raymundy Lulli. de Ma./eiusde vulgari sermone/scriptus» (f. 1).243
A banda de les nombroses notes marginals, algunes de les quals en llatí i que devien ser per a l’ús del lector possessor, l’aspecte sens dubte més destacable és el
243 El mot Beati ha estat cancel·lat, però encara pot llegir-s’hi. En canvi, el mot anterior que hem deixat amb punts suspensius ha estat del tot obliterat i és impossible reconstruir-lo. La cancel·lació de la paraula
137 referit a la numeració aràbiga marginal, feta per la mateixa mà, que ens relaciona la còpia del Llibre d’intenció amb les còpies de I V i que alhora les relacionaria amb un mateix antecedent. Així, a L apareix aquesta numeració amb la següent distribució: f. 3 (pro.ar 81), f. 5v(ar.81), f. 27 (art. 1).
També és remarcable el colofó de Consolació d’ermità, que permet de relacionar aquesta còpia amb els nostres manuscrits I i H: «Fonch acabat de escriu/ra divendres lo primer de agost à 12 hores del dia any MCCCXXX» (f. 18v).
3. Història del manuscrit
Són dues les notes que permeten copsar l’evolució històrica d’aquest còdex, des del seu origen l’any 1623. Si bé la primera, que hom localitza a la coberta i al foli 1, es refereix al fet que va pertànyer al fons de la biblioteca conventual de St. Francesc de Palma,244 la segona aporta una major informació sobre la procedència. Al marge inferior del foli esmentat apareix la inscripció «Est hugonis berardi presbiter». El nom és corroborat amb el colofó de Consolació d’ermità: «Finis die 16 Januarij/1623 ab hugone/Berardo/presbitero». Aquesta dada confirma que el manuscrit no només pertangué a Hug Berard, sinó que fou l’artífex de la còpia. Aquest Hug Berard havia estat identificat amb el fill d’Hug Berard Palou (1553 – 1616), aquest darrer procurador reial de Mallorca, lul·lista fervent que escrigué un Informe favorable a Ramon Llull, i que aconseguí el suport de Felip II per a la Causa lul·liana.245 El fill, Hug Berard i Nunyis, era jesuïta, fundador del col·legi de la Companyia de Jesús a Pollença.246 Tant la cronologia (mort del pare el 1616, datació dels colofons de 1623) com especialment l’aparició del títol «presbiter» en totes les notes, són indicis prou sòlids per considerar que aquest còdex pertanyia a Hug Berard Nunyis, i no al procurador reial.
La darrera referència documentada sobre el manuscrit és que l’any 1805 apareixia en l’inventari del convent de St. Francesc.247 Arran de les obres que s’hi recullen i pel tipus de lletra (charactere moderno), és possible identificar aquest manuscrit amb el núm. 99 del catàleg publicat per Gottron(220).Com la resta del fons,
244 És l’ex-libris habitual: «És de la Llibreria del Convent de St. Francesch de Palma».
245 TRIAS MERCANT (2009: 64). Per a la història de la Causa en l’època de Felip II, veg. PÉREZ MARTÍNEZ (1962).
246 G
ARCÍA &AL.(1965:106).
247 Inventario de los libros de la Bibliotheca de N.P.S. Francisco de Assis de la Ciudad de Palma
nuevamente ordenado en 1805 por orden de N.M.R.P.F. Antonio Arbona..., A diligencia del R.P.F. Ramón Strauch..., escrito por el P.F. Ramón Lledó. Ms. Palma BP, 875 [consultable en xarxa].
138 passà a la Biblioteca de l’Institut Balear amb la desamortització de 1835, per la qual cosa s’hi custodia encara, en l’actual Biblioteca Pública de Palma.
4. Usos gràfics a) Braquigrafia
El catàleg d’abreviatures d’aquest manuscrit s’ha reduït considerablement respecte de la resta de còdexs descrits fins ara. És així que s’hi detecten dos tipus d’abreviatures: la titlla per a la nasal i l’abreviació de la preposició per. «Jesucrist» és abreujat «Jesu C.» (f. 1v).
b) Grafies i elements fonètics: vocalisme i consonantisme
La variació gràfica en la representació de la vocal neutra àtona segueix essent la tònica dominant. Hi ha una forta tendència a representar el morfema final del femení amb la grafia –e. Tot en conjunt, les mostres en són prou abundoses: «novellement», «consaguents», «amabla», «sias» (f. 1v), «arbitra», «aparallament», «conaxensa», «entendra» (f. 2, 3), «conexensa» (f. 2v), «amable» (f. 3), «bestantment», «valgue» (f. 3v), «sustencials» (f. 4), «tamable», «tamor» (f. 5), «adversade», «aje» (f. 5v), «se gloria»248 (f. 5v), «conagut», «te intencio» (f. 6), «reho»249 (f. 6), «cuydan» (f. 6v), «alementats», «are», «oma»250 (f. 7v), «conegude», «axelsar» (f. 8), «apropiade», «arbitre», «na donas»251 (f. 9), «cregua», «guarde», «pusque», «donade» (f. 9v), «cose» (f. 10v), «donade» (f. 11v), «se intenció» (f. 12), «trampansa» (f. 14), «temptade» (f. 14v), «alegir» (f. 15), «masurat», «temptade», «encare», «manasat» (f. 15v), «metra», «concorde», «amade», «jutjade», «quantre» (f. 16v), «are», «desamade» (f. 17v), «beura», «culpe» (f. 18), «cuyde» (f. 18v), «pense»252 (f. 19), «balesa», «te anima» (f. 19v), «enraquair» (f. 20), «ramey» (f. 20v), «balesa», «argull», «argullós» (f. 21), «ellas» (f. 22), «manjar», «beura» (f. 26), «aparallada» (f. 27), «aparallament» (f. 28), «perelament» (f. 33v), «sebut», «effactuos» (f. 36v), «alament» (f. 38), «clerga» (f. 41), «vejas», «aximpli» (f. 41v), «demnatge», «veras» (f. 42v), «farrer», «macanicas» (f. 44), «manastrals» (f. 45v), «guerras» (f. 46).
248 En canvi, el possessiu femení també apareix sa: «sa justicia» (f. 6v). 249 Però «raho» al foli següent.
250 «Home», com apareix representat en altres folis, com ara el 8v. 251 Per al proclític «ne».
139 També és fluctuant la parella o/u en posició àtona, especialment en els casos que precedeixen una síl·laba amb nucli sil·làbic i, tant si és tònic com àton: «subiran», «minuritat» (f. 4v), «impussible» (f. 8v), «pusible» (f. 10), «sucietat» (f. 13),253 «cugitar» (f. 15), «pusibilitat» (f. 20), «pussible», «cumplit» (f. 20v), «subiran» (f. 21), «impussible» (f. 25).254
La conjunció copulativa apareix, en general, sota la forma e però comença a haver-hi mostres de y.
És altament freqüent la monoftongació del diftong –AU– en gups QUA i GUA tant
finals com medials: «aygo» (f. 6, 37v), «gordada» (f. 11), «gonyat» (f. 12, 20), «desgoltat»255 (f. 13v), «gonyar» (f. 41, 45). En canvi, es conserva la forma diftongada «aur» (f. 1v).
Cal destacar un cas de caiguda de la vocal final del gup –ia en el mot «cimoni» (f. 38v), que contrasta clarament amb mots similars com «ignorancia» (f. 13v), «primicies» (f. 40v).256
La iod dels diftongs decreixents es grafia amb una y: «aytal» (f. 4, 5v), «servey» (f. 6), «caygut» (f. 8v), «maleyta» (f. 23v), «cuyda» (f. 40v).
La grafia per a la consonant lateral palatal en posició inicial sol ser l: «libre» (f. 1), «lur» (f. 5v), «lagremes», «loguer» (f. 6), «libertat», «licencia» (f. 16). Això no obstant, el possessiu «llur» és grafiat indistintament amb l i ll.
En posició medial i final hi predomina la l, encara que la ll també hi té una relativa freqüència: «aquels» (f. 1), «defaliment»,257 «castels» (f. 1v), «vul» (f. 2v, 9), «bel» (f. 4v), «aconsel», «trebals» (f. 5, 14), «defaliment», (f. 6), «aquela», «aquella» (f. 8v), «milor» (f. 9),258 «consell te» (f. 10v), «folia» (f. 13v), «faliments» (f. 16), «bels» (f. 19v), «uls» (f. 26), «muller» (f. 37), «cavaller» (f. 43), «batalla» (f. 43v). Sí que es mostren sistemàtics «null» i «fill». Un cas exclusiu de ll final per representar el so lateral velar: «angell» (f. 23v).
Són sistemàtics els casos de ll etimològica: «intellectuals» (f. 2v), «intelligible», «intelligibilitat» (f. 4v), «accellencia» (f. 5), «illuminant» (f. 25).
El so velar sord en posició final és sistemàticament representat per ch.
253 Que contrasta amb «societat» (f. 30v) 254Cf. MOLL (1991:81).
255 Per «desigualtat».
256 És un fenomen encara ara normal en bona part del català mallorquí. Per a la caiguda de la –a final en mots proparoxítons quan és precedida per una i, veg. VENY (1998:63).
257 Però «defalliment» (f. 6v).
140 Són força destacades les grafies que representen una pronúncia africada: «desitjade» (f. 37), «linatge» (f. 38v), «desitgen» (sistemàtic), «contrarietgen» (f. 43v). Es detecta una mostra de pèrdua de s etimològica: «ciencia»/«sciencia» (f. 2v).
La fricativa palatal sorda en posició final coneix algun cas esporàdic de representació amb el dígraf –ix: «segueix» (f. 5v), «mateix» (f. 8). Sistemàticament es fa servir la grafia –x–, tant en posició medial com final: «restituex», «enriquex», «conex» (f. 6), «conexer» (f. 6v), «matex» (f. 8v, 14v), «enprobexen» (f. 18v), «conaxensa», «infortex» (f. 22), «crex» (f. 25).
Es mostren alguns casos de sibil·lant sonora intervocàlica representada amb z: «riquezes», «largueza» (f. 7), «graneza» (f. 7v). Val a dir que «infinida largueza» serà una forma comuna entre L i P. És majoritària l’ocurrència de la grafia ss per a la sibil·lant sorda intervocàlica, encara que també es detecten alguns casos de s simple: «cosos» (f. 7v), «esencia», «pusible» (f. 10), «fasas» (f. 13), «hagueses» (f. 17v), «masa» (f. 18). Això no obstant és majoritària l’ocurrència ss.
Casos de geminació en el grup gl : «retgle» (f. 7v), «setglas» (f. 41), «retgla» (f. 42v), talment com hem vist al manuscrit B. La forma «setglas» (per «seglars») exemplifica, a més, la caiguda de la –r en el plural, com també s’observa a «particulas» (f. 33v).
És majoritari el dígraf ny amb abreviació de nasal, però també n sense abreviació: «senor» (f. 8v,12v), «vergona» (f. 27v), «senors» (f. 36).
El mot «comfassar» (f.11) demostra el punt d’articulació de la consonant nasal per assimilació de la fricativa bilabial sorda.
Són remarcables alguns casos de h no etimològica: «hont» (f. 13v),259 «hon»(f. 16, 26v, 45), «hans» (f. 25v). Malgrat la tendència marcada a la desaparició de les h antihiàtiques, encara se n’observa alguna resta: «crahent» (f. 30v). És elevadament freqüent la forma «aver», que conviu amb algun cas de «haver» (f. 39) i «havent» (f. 21v).
Són formes consonànticament dissimilades «muntiplichs», «muntiplicar» (f. 19v), «muntiplica», «muntiplicament»(f. 20, 20v).
141 Diverses metàtesis: «enprobexen» (f. 18v), «amons» (f. 23), 260 «pervera» (f. 28), «perladies» (f. 33).
c) Remarques lexicomorfològiques
És remarcable l’ús d’un accent greu que afecta només dos monosíl·labs: la conjunció e i la preposició a.
El tret més rellevant de la llengua en aquest manuscrit és la presència d’alguns mots que delaten la prematura interferència del castellà en la llengua catalana a Mallorca. És el cas del mot cegos, encreuament entre el cec català i el ciegos castellà,261 forma que apareix al foli 6 i que es repetirà en els testimonis P i H. Amb aquest darrer testimoni L comparteix la forma (encreuada també amb el castellà) Isglesia.
És significativa la substitució dels verbs membrar i remembrar per recordar, canvi també compartit amb els dos testimonis esmentats. En aquest mateix sentit cal destacar la nota marginal del foli 43v, en la qual el mateix copista glossa que el significat de «aucient» és «matant».
El possessiu nostro (f. 8v) pot ser delator de la procedència illenca del copista, com també ho pot ser el tancament de la u semivocàlica en v en posició intervocàlica: «creven» (f. 33v).
Aquest manuscrit comparteix amb P i H el numeral dos concordant amb un substantiu femení: «dos vegades».
Finalment cal posar en relleu les formes «enlomina» (f. 6) i «enlominada» (f. 15), formes vulgars i dissimilades de «il·lumina» i «il·luminada». La variant arcaica «pricar» és normal en aquest testimoni, com ho serà a PH.
260 Sembla que aquí s’incorre en un error de còpia, perquè la resta de testimonis (a excepció de P, que segueix la lliçó de L) llegeixen «homens». És l’única explicació que podem oferir mínimament coherent quant a la presència d’aquest mot «amons».
142 1.13. MANUSCRIT M283 DE LA BIBLIOTECA MENÉNDEZ PELAYO (P)
1.Dades d’identificació