Localització geogràfica: Munic.
Biblioteca: Bayerische Staatsbibliothek München. Manuscrit: Clm. 10589 (Olim O.119).
Procedència: Biblioteca Palatina de Mannheim. Datació: segona meitat del s. XVII – S. XVIII.
Data de la consulta de l’original: setembre de 2009.
Suport de la reproducció utilitzada: fotocòpies de la biblioteca muniquesa, rebudes el febrer de 2006.
Bibliografia: OBRADOR (1908: 602); PERARNAU (1982: 148-153); PÉREZ MARTÍNEZ
(2004:142).
Bibliografia electrònica:
Llull DB (http://orbita.bib.ub.es/llull/ms.asp?159); BITECA (manid 2293).
Volum factici que conté les obres següents:
1) Obres lul·lianes: Oracions de Ramon (f. 1-40v); Liber de efficiente et effectu (f. 41- 53); Llibre d’intenció (f. 54-85v); Liber qui continet confessionem (f. 87-91); Liber de est Dei (f. 121-141v); Liber propositionum secundum Artem demonstrantivam compilatus (f. 142-173v); Ars inveniendi particularia in universalibus (f. 174-249v); Liber propositionum secundum Artem demonstrativam compilatus (f. 250-268); De virtute veniali et vitali et de peccatis venialibus et mortalibus (f. 279-288); Vita coaetanea (f. 289-302v).
2) Obres pseudolul·lianes: Compendium libri Apostrophe (f. 92-120v) i Introductiorium magnae Artis generalis (f. 269-277).
Segons Perarnau, el còdex és dividit en 12 conjunts diferents.
277 El conjunt del còdex ha estat descrit exhaustivament per P
ERARNAU (1982).En conseqüència, nosaltres ens centrarem únicament en la descripció de la part del Llibre d’intenció. En aquest sentit, ampliarem la descripció de Mn. Perarnau amb algunes dades mínimes resultants de la nostra inspecció personal. Reservam les mostres reproduïdes per a l’apèndix.
158 2. Descripció codicològica
Estat de conservació
Ben conservat. Estat malmès del llom, «força separat de les tapes i estripat en la part inferior».278
Suport Paper in folio.
Mides
281 x 203 mm (mida de la relligadura). Mida de la pàgina: 261 x 191 mm. Mida de la caixa variable. En el cas del Llibre d’intenció és de 220 x 160 mm.
Disposició de la pàgina
Al Llibre d’intenció, a doble columna, amb separació de 130 mm entre els corondells. El nombre de línies és oscil·lant, entre 24 i 26 per foli. Aquesta disposició coincideix amb la del Llibre d’oracions, de la mateixa mà que la còpia de LI. No s’hi observen restes de les línies mestres de la caixa ni del pautat. La lletra sobresurt dels marges laterals.
Enquadernació
L’habitual de la Biblioteca Palatina de Mannheim, amb escut d’armes, com s’ha explicat en la descripció del ms. U. El llom és dividit en cinc parts: a la primera part, etiqueta blanca Cod. lat(i)/10589; a la segona i tercera, teixell de pell vermella, amb la inscripció R. LULLI LIBER/ORATIONIBUS/LINGUA MAJORC./ET ALIA/PHILOSOPHICA/LAT.A
la quarta part, etiqueta marró espatllada, Cod. lat(i)/[10589]. Finalment, a la cinquena part, etiqueta blanca antiga 0(i)/119.
A la coberta interior, a l’angle superior esquerre, hi figura una etiqueta blanca amb la signatura Cod. hisp. (i) i a sobre una altra etiqueta amb la signatura Cod. lat(i)/10589. Al peu de pàgina, en llapis, ex-libris Ex Bibl. Palatina Mannh./Nº./VI. 1321.
278 P
159 Quaderns
Nombre de quaderns variable. Segons Perarnau, se’n distingeixen els següents: I) f. 1-40. Quatre plecs: el primer, tercer i quart 6 x 2, mentre que el plec segon és de 5 x 2.
II) f. 41-53. Un plec 7 x 2.
III) f. 54-85. Tres plecs: «coix el primer, 5/6 (manca, doncs, la primera meitat o foli del primer full); segon 6 x 2 (ff. 65-75); tercer 6 x 2 (ff. 77-85 més tres en blanc). 26’1 x 19’2 cm.».279
IV) f. 86 x 91. Un plec 4 x 2.
V) f. 92-120v. Tres plecs: primer i segon 6 x 2; tercer 3 x 2.
VI) f. 121-141 més dos en blanc. Un foli escadusser (f. 121) i dos plecs de paper: el primer de 5 x 2 i el segon de 6 x 2.
VII) f. 142-173. Tres plecs de paper: primer 6 x 2, segon i tercer 5 x 2.
VIII) f. 174-249. Set plecs de paper. Els tres primers, 6 x 2; els altres quatre, de 5 x 2. IX) f. 250-268. Tres plecs de paper. Primer, 2 x 2; segon, 5 x 2; tercer, 3 x 2.
X) f. 269-277 més un de blanc. Un plec de paper de 5 x 2. XI) f. 278-288 més un de blanc. Un plec de paper de 6 x 2. XII) f. 289-302 més dos folis en blanc. Un plec de paper de 8 x 2. Foliació
308 folis més tres folis de guarda inicials i finals. Foliació original, en tinta i en xifres aràbigues, al marge superior del recto al Llibre d’intenció. Al foli 54 és visible el nombre 16, al peu de pàgina i en llapis vermellós. Aquesta numeració sembla ser indicativa per al relligador, ja que es troba al llarg de tot el còdex. Algunes parts (per exemple la setena, vuitena i novena) no presenten cap numeració.
Reclams
A la part del Llibre d’intenció se’n localitza un al foli 64v: «te fara amar».
Filigranes
Al manuscrit s’hi detecten, almenys, tres filigranes diferents:
279 (P
160 1) Àncora en cercle, surmontada d’estrella de sis puntes; sota, F majúscula (Piccard, Anker, V, 423-Roma, 1662). Clarament identificable al foli 85, al final del Llibre d’intenció.
2) Estrella de sis puntes entre dos cercles concèntrics surmontats de creu, i amb F majúscula sota el cercle exterior. Segons Perarnau és «semblant a la del Briquet- Stevenson 6089, 1587-1588, a la qual, però, manca la F» (pàg. 150). En la inspecció personal ens hi semblà veure la mateixa F majúscula dins el cercle inserit en l’estrella. És clarament identificable al foli 54, en el qual s’inicia el Llibre d’intenció.
3) Tres turons, el central més alt que els dos laterals. Ocellet a sobre del més alt, dins d’un cercle surmontat amb una F majúscula. És una filigrana clarament identificable al foli 53.
Il·lustracions No n’hi ha. Lletra
Les Oracions de Ramon (f. 1-40v) i el Llibre d’intenció (f. 54-85v) són clarament de la mateixa mà, de cal·ligrafia cursiva, amb forta inclinació cap a la dreta, de finals del s. XVII o ja del s. XVIII. Una sola tinta, negra, tant en l’initia com en el cos del text.
Majúscules inicials simples, més desenvolupades al foli 55. La part del Llibre d’intenció només presenta dos epígrafs divisoris: «Del Preambol» (f. 55) i «De matrimoni» (f. 74). S’ha puntuat convencionalment el text. Cal destacar l’ús del signe igual (=) per reforçar el punt de la pausa forta. Així mateix és destacable l’ús de la dièresi a sobre de la grafia y. No presenta anotacions marginals. Les correccions i addicions interlineades són de la mateixa mà.
Observacions textuals
Encara que no hi ha cap llacuna per causes materials, s’observa una omissió textual considerable, consistent en un gran salt d’igual a igual entre el final del capítol de «encarnació» i el principi del capítol de «fe» (f. 60b). Significativament, aquesta llacuna de contingut coincideix exactament amb el contingut transmès al ms. I entre els folis 7v i 8v, manuscrit amb el qual N manifesta una relació textual estreta.
161 La taula de rúbriques s’ha copiat al final del Llibre d’intenció, al foli 85v. Després de les rúbriques, no numerades, s’hi inclou l’esquema sobre els cinc senys espirituals i les virtuts teologals, compartit amb ICB V.
3. Història del manuscrit
Com en el cas del manuscrit Cod. Hisp. 61 (605) de la mateixa biblioteca (que hem denominat U) el fet de ser-hi custodiat també N ens permet d’esbossar algunes dades per reconstruir-ne la història. La relligadura, pròpia de la Biblioteca Palatina, en confirma relativament la procedència, més enllà de la qual no en tenim més informacions. Segons Perarnau, part del fons de les còpies modernes de la biblioteca bavaresa procedien de la Causa Lul·liana de Mallorca, arreplegats per Salzinger per a l’edició maguntina.280 Seria vàlida, per tant, la hipòtesi que el manuscrit arribàs a Magúncia per mitjà d’algun dels deixebles mallorquins de l’editor alemany.281 En aquest cas, hauríem de situar la factura d’aquest còdex a Mallorca,282 no més enllà dels darrers anys del s. XVII o dels primers anys del s. XVIII. La cal·ligrafia en permet
perfectament aquesta datació. El caràcter miscel·lani del volum podria ser indici, també, de la procedència de la Causa Lul·liana, talment com s’ha vist per al manuscrit V. La relació ecdòctica entre I N restaria justificada: abans de sortir cap a Roma el 1616, I hauria estat objecte d’una còpia, possiblement dipositada a la Causa Pia, la qual fou, alhora, l’antígraf de N.
Això no obstant, cal considerar una altra dada que, malgrat no ser concloent, pot oferir algun indici de possible procedència romana, i no mallorquina, d’aquest còdex. És així que cal remuntar-se a l’inventari de les obres en poder d’Iu Salzinger mateix, de 1718.283 Al primer apartat de la llista, «Manuscriptae Romae copiata in quarto», després d’un «De orationibus» hi apareix un «Liber de prima et secunda intentione linguæ Catalaniæ». El succeeix el «Liber de efficiente et effectu». Si hi param esment, són exactament les mateixes tres obres inicials del nostre superfatici manuscrit N. El fet que sigui in quarto, quan N és in folio, podria ser una prova que no es tracta del mateix manuscrit, com també ho seria la dislocació de les obres i el fet que el Llibre d’oracions
280
«[…] una quantitat considerable de volums amb còpies modernes d’obres de Llull, les quals, si no m’erro, procedeixen de la “Causa Lul·liana”, tan activa a Mallorca i a Roma durant el s. XVII i començament del s. XVIII» (PERARNAU (1982: I,8). Per a la història dels manuscrits de la biblioteca muniquesa, cf. BATLLORI (1964).
281Cf. especialment S
ANTANACH (2007). Remetem a la bibliografia citada en la descripció del manuscrit
U per als aspectes relatius a l’edició maguntina i a la càtedra lul·liana de Magúncia.
282 Almenys la referida al Llibre d’oracions i al Llibre d’intenció, per ser clarament de la mateixa mà. 283 B
162 no tengui especificació de la llengua (a diferència del d’intenció). Aquesta obra en linguæ catalinæ en poder de Salzinger podria ser, en darrera instància, l’apògraf de N, la qual cosa es reforçaria amb els resultats de la recensio. Això no obstant, si bé no són suficients les dades per considerar N com a descriptus de I, la relació entre ambdós testimonis és significativament estreta. Una hipòtesi vàlida seria considerar un descriptus perdut de I que fos a l’hora apògraf de N. La darrera peça del puzzle per argumentar aquesta relació amb l’obra que figura a l’inventari de Salzinger és, precisament, Roma. El nostre testimoni I roman a la ciutat eterna des de 1616, quan Fra Joan Riera hi recalà amb la col·lecció de dotze testimonis. A Roma, a partir de I, se n’hauria fet una còpia, en què s’incorporarien totes les esmenes marginals, còpia, aquesta darrera que s’hauria convertit en antígraf de N i que permetria d’explicar, també, les lliçons singulars de I i de N.
4. Usos gràfics a) Braquigrafia
La reducció en nombre i en freqüència en l’ús d’abreviatures resta ben palesa: s’usa la titlla horitzontal per a l’abreviació de les consonants nasals i per a la representació de la consonant palatal. Només en un cas apareix l’abreviació de la síl·laba –per–: «comparació» (f. 66va).
b) Grafies i elements fonètics: vocalisme i consonantisme
Són significatives i abundoses les mostres de variació en la representació de la vocal neutra en posició àtona. N’oferim un petit percentatge: «troban» (f. 55v), «nafras», «perlaras», «faras» (f. 55b), «duas maneras», «paraulas», «moltas» (f. 55va), «conagut» (f. 56b), «bestant» (f. 56va), «bonas obras», «feras» (f. 56vb), «san seguis» (f. 57b), «entendra», «penas» (f. 57vb), «veura», «sobra totas cosas», «conegas», «pobras» (f. 58b), «lagrimas», «viandas» (f. 58va), «creaturas» (f. 59a), «aquellas cosas» (f. 60vb), «defendra» (f. 61va), «cuidas» (f. 62b), «cosas», «ditas» (f. 64vb), «aquestas cosas» (f. 66va), «argullos» (f. 68a), «obras» (f. 68va), «homa», «envege» (f. 69), «farmança» (f. 69va), «fenbras» (f. 74b), «bellas», «fillas» (f. 74va), «vegadas» (f. 74vb), «delicadas viandas» (f. 78va), «clergas» (f.79va), «lletge cosa» (f. 79va), «primicias» (f. 80vb), «clerga» i «clergue» (f. 81a), «aretges» (f. 81b), «mentenga» (f. 81vb).
163 En canvi, és del tot reduïda la variació en la representació de la o/u en posició àtona. La confusió esdevé, a diferència dels altres testimonis, en qualsevol context fonètic: «nudrits» (f. 74va), «moller» (f. 81a), «guberna» (f. 81vb).
La iod dels diftongs decreixents ja no és representada exclusivament amb la y, sinó amb una i ocasionalment: «fruit» (f. 56va). En altres mostres la y és reforçada amb una dièresi: «reÿ» (f. 60a), «maleÿta» (f. 69a). Cal destacar algunes mostres que aquesta grafia ÿ serveix per a representar la vocal plena i en posició final: «contrarÿ» (f. 56a).
Apareix la forma dissimilada «deabolical» (f. 60b).
S’observa una mostra puntual de monoftongació del grup GUA: «gonyat» (f.
61b). La resta de casos són manifestament diftongats: «aigua» (f. 58va), «guardo», «guañÿar» (f. 61vb), «desagualtat» (f. 62a), «guarda» (f. 68va).
La conjunció copulativa és vacil·lant entre e i y.
S’ha de remarcar, encara que sigui molt escassa, la presència de la forma «Dieu» (f. 55b, 58a, f. 59), que conviu en una mateixa línia amb la forma recurrentment majoritària «Déu».
És sistemàtica la ch en posició final. En posició inicial és d’aparició sistemàtica tan sols en un cas: «Charitat» (f. 60vb, f. 61a, etc.).
És vacil·lant la representació de la consonant lateral palatal, en qualsevol posició: «libre», «defalliment» (f. 55ab), «castells» (f. 55va), «pereÿllament» (f. 55va), «treballa» (f. 55vb), «llibre» (f. 56vb), «caval» (f. 58va), «aconsell» (f. 67b), «belesa» (f. 67vb), «legut» (f. 81a). Comparteixen posicions «nul» i «null». En canvi, el dígraf ll és sistemàtic en formes etimològiques com «intellectuals» (f. 56a), «intelligible» (f. 57), «exellensia» (f. 57vb).
La fricativa palatal sorda presenta diferents variants. Així, x en posició intervocàlica i x o ix indistintament en posició final: «conexer», «conoxensa» (f. 55vb, 56a,67vb), «dexeble» (f. 58a), «enpobrexen», «crexer» (f. 66va); «creix» (f. 61vb), «neix» (f. 62vb) però «conex» (f. 58b), «enfortex» (f. 68va). És indiferent la grafia «matex» (f. 56vb) i «mateix» (f. 71a).
La consonant fricativa palatal sonora és representada normalment amb j encara que cal destacar alguns casos amb i: «iusticia» (f. 58vb, 62ab), «iutge» (f. 62a), «iutiava» (f. 68a), «iniusticia» (f. 75b).
La nasal palatal presenta diferents grafies. És normal la ñ, que conviu amb dos dígrafs més, ñÿ, nÿ, que hi apareixen sense criteri: «compañÿia» (f. 61va), «menÿs» (f.
164 71vb), «senÿs» (f. 74a). ñ és freqüent per al mot «señor» (f. 61va). En són exemples «engañs» (f. 65va), «guañÿant» (f. 67b), «vergoña» f. 72a, «guañar» (f. 81vb).
És destacable la caiguda la consonant dental –t– en el grup –nts final: «parens», «delicamens» (f. 55va), «semblans» (f. 64va), «accidens» (f. 65a), «diligens» (f. 69vb), «pensamens» (f. 71vb), «gens» (f. 73b), «sagramens» (f. 73a), «movimens» (f. 73b), «parens», «hornamens» (f. 77vb), «elamens» (f. 78va).
Aquest mateix fenomen s’observa en el grup –rs final: «dines» (f. 58va). També constituiexen una prova de les reduccions fonètiques consonàntiques «tentasio» i «circunstancias» (f. 66a).
Els femenins acabats en –cio són sistemàticament grafiats amb s: «intensio», «encarnasio», «tentasio».
Són nombrosos els casos de h no etimològica: «hordenat» (f. 55a), «hutilitat» (f. 55vb, 61b), «hamen» (f. 57vb), «hun» (f. 58a), «hamar» (f. 58vb, f. 63vb), «huses» (f. 61va), «hon», «hordonament», «havaricia» (f. 66vb), «hunit» (f. 67vb), «hargull» (f. 68a), «horacio» (f. 71b,71vb), «hunitat» (f. 71vb), «hinluminat» (f. 75a).
Resten vestigis de h antihiàtica, però amb clara tendència a la desaparició: «raho» (f. 58va) en oposició a «rao» (f. 58va).
La sibil·lant sorda postconsonàntica sovint és representada amb el dígraf ss: «venssuda» (f. 62vb), «perssonas» (f. 72a). Cal destacar la grafia del mot «missericordia» (f. 60vb). En una mateixa línia conviuen «força» i «forssa» (f. 67vb).
La grafia «comfessió» (f. 72b) posa de manifest l’assimilació regressiva consonàntica.
La variant formal «infael» és la general, encara que cal destacar com a llatinisme «infedels» (f. 80va).
Són remarcables dos casos que apareixen en una sola ocasió: «amabil» (f. 69va) i «batallia» (f. 83b).
La variant dissimilada «albitre» (f. 55va) també té presència en el present manuscrit.
165 c) Remarques lexicomorfològiques
És destacable la separació entre el lexema i el sufix derivatiu, com ja s’havia vist a I: «home net» (f. 55), «bestant ment» (f. 56va).
Cal destacar un únic cas, ( l’únic entre tots els testimonis transmissors del Llibre d’intenció) de desinència –o en la primera persona del present d’indicatiu: «dono consell» (f. 65vb). Tot i que és una dada a tenir en compte, no la consideram prou significativa per ser orientativa de la procedència geogràfica del copista, pel fet que es troba tan sols en una ocasió.
«Lo hamor» (f. 56a), com ja s’havia detectat al ms. P, és prova del canvi de gènere del mot.284
Cal considerar la influència clarament castellana en els mots «segos» (f. 58b) i «numero» (f. 82b).
Finalment, quant a morfologia verbal són destacables les dues formes «deffenda» i «engenda» en comptes de l’infinitiu, i els subjuntius «meravellias» (f. 58b) i «fassian/facian» (f. 80va).
284Cf. B
166 1.16. UNA MOSTRA DE TRANSMISSIÓ INDIRECTA: EL MS. VAT. LAT. 9443 DE LA
BIBLIOTECA VATICANA (Q)285
El manuscrit Vat. lat. 9443 transmet íntegrament la còpia occitana del Llibre de meravelles, còpia que cal situar a l’inici del segle XIV.286Morfològicament, el còdex és
constituït per 128 folis més un de guarda inicial i un de final, de pergamí gruixat i en paper els de guarda. Fan una mida de 295 x 208 mm. Consta de 13 plecs de 5+5, llevat del darrer que és de 4+4. Té reclams, decorats i emmarcats.
És escrit a doble columna, amb una separació entre corondells de 13 mm. D’una sola mà, amb lletra, segons la descripció de la Llull DB «textual, arrodonida i força contrastada, de modul mitjà; força regular. Lletres i paraules ben separades. Inicials filigranades, alternant en blau i vermell, de vegades amb extensions en bande d’I. Calderons alternant en blau i vermell; inicials amb tocs de vermell. Títols en rúbrica». Segons la descripció de la mateixa font, s’hi detecten restes d’una antiga foliació en tinta i xifres aràbigues, «que no compta el foli 1, amb la taula de rúbriques». La foliació moderna, a llapis, compta a partir d’aquesta taula de rúbriques. La relligadura és moderna, en pergamí i cartó.
En relació amb el present estudi és rellevant perquè conté un fragment, en català, del Llibre d’intenció. Es tracta del contingut del foli 128r, que transmet, en lletra de mà cursiva força més propera al s. XV, el paràgraf setè del segon capítol («De Déu»). Amb
les dades conegudes, és del tot impossible, ara per ara, definir la procedència de la còpia d’aquest fragment, a qui pertany i, fins i tot, de quin testimoni, suposadament perdut, podria procedir. Únicament l’hem tenguda en compte com a testimoni indirecte en la història de la tradició manuscrita.287
285 Excepcionalment, per a aquesta descripció no hem seguit l’esquema preestablert que hem aplicat en la resta de casos. Ho justifica que el fragment copiat és tan breu i tan diferent de la resta del còdex que només es pot veure com una mostra de la tradició indirecta. En reproduïm la imatge als apèndixs finals. 286 Per a la descripció i estudi del contingut vegeu CORONEDI (1933),TARRÉ (1941),PÉREZ MARTÍNEZ (1961),COMPAGNA (1992)i SOLER (2010).
287 Per a la presència d’aquest còdex a la biblioteca Vaticana, cf. C
167 1.17.MANUSCRITS ACTUALMENT DESAPAREGUTS
1.17.1.MANUSCRIT 1257 DE LA BIBLIOTECA CAPITULAR DE SARAGOSSA (K)