Definitiva inserció en la societat burgesa: Diario de Barcelona i casament

Sota la direcció de Joan Mañé i Flaquer, el Diario de Barcelona era, a l’octubre de 1890, el diari de referència de les classes conservadores. Conegut com El Brusi pel nom del seu propietari, era un exemple típic de l’anomenat periodisme d’orientació propi del segle XIX:565

defensava, per tant, els principis ideològics de la burgesia barcelonina. En un informe del bisbe de Barcelona al nunci Mariano Rampolla del 4 de març de 1883, José M. Urquinaona havia subratllat la catolicitat del Diario de Barcelona:

Bajo el punto de vista literario es el que va mejor escrito. Con frecuencia ha hecho protestas de catolicismo, y, en efecto, es católico, apostólico, romano, y acaba de adherirse a la Unión Católica, de la cual es el primer propagador. No tolera principio alguno que tenga sabor a partido carlista, y mucho menos a católico-liberal, aunque en algunas correspondencias vierte de vez en cuando algunos principios en los cuales no están conformes todos los católicos más puros, si bien tal vez a ello contribuya la precipitación con que se escriben las cartas para la prensa diaria.566

Per tot plegat, l’entrada de Maragall requereix una llarga justificació davant de Roura. N’hi parla per primera vegada el 20 d’octubre:

Aquesta tarda a quarts de sis mai diries on era jo? Doncs, era a can Mañé i Flaquer, en una petita antesala de forma irregular […], i tenint sentat al davant meu el Sr. Martí (de can Danés) que m’havia de presentar a l’oracle de la burgesia barcelonina, a la personificació del modo de pensar dels senyors de la Rambla, a l’home que cada diumenge fa pensar i parlar de política a tanta gent que no s’en recorden en tota la setmana (a no ser que sobrevingui alguna huelga), i que el diumenge, amb camisa neta i planxada i barba afaitada de fresc, s’assenten una hora més tard a pendre xocolata i no s’aixequen que no hagin llegit aquell

565

Ho ha explicat Josep M. CASASÚS, El pensament periodístic a Catalunya, Assaig sobre l’evolució de les idees teòriques i professionals en matèria de periodisme, pròleg de Miquel de Moragas Spa, Curial, Barcelona, 1987, p. 19: «Al llarg del tot el segle XIX predomina a Catalunya, d’una manera acusadament hegemònica, l’anomenat periodisme ideològic, que tenia el seu suport en el denominat diari d’opinió, de partit, o “de classe”.»

566

Citat per Joan BONET I BALTÀ i Casimir MARTÍ I MARTÍ, L’integrisme a Catalunya. Les grans polèmiques: 1 8 8 1-

parell de planes que acaben sempre amb allò de «esta es la consecuencia de nuestros liberales». […] —Prô bé —diràs tu— què hi anaves a fer allí? «En nuestro próximo artículo trataremos de averiguarlo.»567

Aquest «próximo artículo» trigà només dos dies:

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser lo secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del Diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del «Diari»; prô ben pensat vaig trobar que en quant a tenir idees, allò que se’n diu idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, prô ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés, era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual…….. això ja era quelcom, prô en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo «Diari d’En Brusi». Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà… prô ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim período de formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànimo per a combinar-los i pendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 25 duros cada mes, que, afegits a lo que em toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent […]. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? i com a última consideració sempre sóc a temps a deixar allò que no em convingui o no m’agradi.568

És evident que Maragall es justifica com pot: la falta d’idees pròpia i del mateix Brusi, la poca dedicació que li exigia, l’oportunitat de conèixer de prop persones influents, la remuneració, la possibilitat de deixar-ho quan li convingués… Davant de Lloret Maragall no es justifica tant perquè el seu interlocutor ja és prou conscient de la seva decisió de compatibilitzar els ideals amb la inserció en la societat:

¿No es verdad que ya crees en algo? Yo tambien: mira, hé entrado en la Redaccion del «Diario de Barcelona» Te asombras? pues no hay mas. Allí estoy en calidad de Secretario de la Redaccion y encargado de cambiar impresiones con ésta y el director, y de representar á este cerca de las autoridades, y con la obligacion á mas de banderillear los toros, digo, los sueltos que me correspondan. Vinieron á proponerme eso, lo pensé dos dias, y despues fuí á decir que no aceptaba y… efectivamente por la tarde ya estaba en casa del Director. Cuando digo que tú y yo estamos destinados á grandes cosas: ya verás, ya verás. Al mismo tiempo sigo ejerciendo á mas no poder la carrera. Creo que ya sabes que estoy en el

567

Carta a Antoni Roura del 2 0 d’octubre de 1890 (I, 1100-1101a).

568

despacho del abogado señor Brugada; sí, allí me estoy despachando como un condenado todo lo que se presenta, y asisto á diligencias judiciales y… en fin, todo. Abogado, pues, y periodista ya puedes figurarte si estaré ocupado. A veces cuando me meto en la cama pensando en el auto verbal de mañana y en la correspondencia de Bélgica de ayer, me pregunto: Señor ¿porqué demonios haré yo todas estas cosas? ¿Que falta me hacen ellas á mí ni yo á ellas? Pero ¿me hé buscado yo tal situación? ¿he hecho algun esfuerzo para alcanzarla? No señor: esfuerzo hubiera debido oponer para no encontrarme en ella. Entonces yo no tengo culpa, las circunstancias me lo han dado, que me lo quiten las circunstancias y me duermo tranquilo. Y si al dia siguiente me instaran para aceptar la Capitanía general de Cataluña diría: bueno, sea: cuando vean que no sirvo ya me quitarán. Con este gran sistema de mi invención no dudo que llegaré á cualquier parte. Solo me aparto de él en cuanto á matrimonio; sino porqué como sabes ya estuve á punto de casarme por culpa de los otros.569

Aquest últim baluard de resistència no trigaria gaire temps a cedir, atès que l’any següent, el

1891, festeja i es casa amb Clara Noble. De fet, segons Pijoan l’entrada al Diario de Barcelona i el festeig amb Clara tenien molt a veure: «Concertat el matrimoni, encara que les dugues families tenien un bon pasament, es va convenir pels dos pares dels promesos, que’l matrimoni es realisaria aixís que’l nuvi tingués una ocupació petita o grosa pro que l’hi emplees el dia.»570

Pijoan creia que inicialment aquesta ocupació fou la passantia al despatx de l’advocat Serrahima —sens dubte el confonia amb el despatx Brugada— i, posteriorment, la secretaria de Mañé i Flaquer. L’epistolari permet reconstruir els esdeveniments i establir la següent cronologia:

a. Estiu de 1888: coneixença de Clara Noble a Puigcerdà.

b. Gener de 1890: entrada al despatx de l’advocat Josep Víctor Brugada.

c. Març de 1890: inici de la correspondència conservada amb Clara. Maragall li declara el seu amor, però pel que sembla ella no li dóna gaires esperances.571

d. Maig de 1890: Maragall pressent que al cap d’un any estarà casat, i es debat entre casar-se amb una «pubilla lletja» de les que li proposa la família cada dia —cosa que no el privaria d’afectes «mes ó menys platónichs ab altras donas que m’agradin sense la preocupació d’havermi de casar»—, i l’aurea mediocritas que

569

Carta a Josep M. Lloret del 2 7 d’octubre de 1890 (AM mrgll-Mss. 5-2 2c-16) (MARAGALL, Com si entrés en una pàtria, p. 138-139).

570

Josep PIJOAN, La veritable vida de don Joan Maragall (Anna Maria BLASCO I BARDAS, Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, p. 56 7).

571

Cartes a Clara Noble del 6 de març de 1890 (AM mrgll-Mss. XIV-1-2) i de l’1 de desembre de 1890 (AM mrgll- Mss. XIV-1-1). Aquesta darrera és contestada per Clara Noble el 2 de desembre de 1890 (AM sense topogràfic assignat): «le suplico no tome á desaire que no acceda a sus deseos».

suposaria casarse «per ilusió» amb Clara i sentir «la satisfacció en lo compliment del deber».572

e. Octubre de 1890: entrada al Diario de Barcelona.

f. Març de 1891: el festeig és a punt d’iniciar-se, i Maragall declara el seu propòsit de sol·licitar als pares de Clara l’autorització per relacionar-se amb ella.573

g. Maig de 1891: Maragall anuncia solemnement a Lloret el festeig amb Clara, tot i que encara no el considera «oficial».574

h. Juliol de 1891: Clara Noble és a Bilbao estiuejant amb la seva família. Maragall li escriu a un ritme pràcticament diari. En una de les cartes comunica a Clara que Mañé està molt content de les seves crítiques teatrals i que, a causa de la sortida d’un redactor, aviat li encarregarà més feina.575

i. Agost de 1891: Maragall es desplaça a Bilbao i passa el mes amb la seva futura dona i la seva família.

j. Desembre de 1891: casament de Joan Maragall i Clara Noble.

Durant l’estada a Bilbao amb Clara i els futurs sogres escriu dues cartes a Soler i Miquel i una a Roura.576

Del contingut de totes tres s’infereix que l’estiueig amb la seva promesa l’acabà de convèncer del seu enamorament. L’inici d’una de les cartes a Soler revela, a més, el procés d’allunyament dels ideals de joventut i l’assumpció de responsabilitats familiars i professionals per part de Maragall.577

En aquesta mateixa carta aflora per primera vegada un conflicte de Maragall amb Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. Mañé havia publicat un article a favor de la pena de mort, i Maragall li escriví per manifestar-li el seu dissentiment. A aquesta discrepància amb el Diario de Barcelona seguiran moltes altres, com ho proven els tres articles de Maragall censurats,578

la seva exclusió de la direcció del

572

Carta a Antoni Roura del 7 de maig de 1890 (AM mrgll-Mss. 6-53-4/2). Aquesta carta és totalment inèdita: la carta a Roura que les Obres completes (I, 1098a) daten el 7 de maig de 1890 és de fet la del 9 de maig de 1890.

573

Carta a Clara Noble del 13 de març de 1891 (AM mrgll-Mss. XIV-1-3).

574

Carta a Josep M. Lloret de l’1 de maig de 1891 (AM mrgll-Mss. 5-2 2c-17) (MARAGALL, Com si entrés en una pàtria, p. 140).

575

Carta a Clara Noble del 18 de juliol de 1891 (AM mrgll-Mss. XIV-1-18).

576

Carta a Josep Soler i Miquel del 4 d’agost de 1891 (I, 1148); carta a Josep Soler i Miquel del 17 d’agost de 1891 («Tres cartes inèdites de Joan Maragall», a cura de Lluís Quintana, Els Marges, núm. 40, setembre de 1989, p. 6 1- 6 2.); carta a Antoni Roura del 17 d’agost de 1891 (I, 1102b-1003a). Aquesta darrera carta, indatada, ha de ser del mateix dia que la darrera a Soler i Miquel, ja que en la carta a Roura li diu que «avui enviaré ta carta a n’en Soler», i a la carta a Soler diu efectivament: «Vos adjunto una carta d’en Roura qu’he rebut dins una de meva.»

577

Carta a Josep Soler i Miquel del 17 d’agost de 1891 («Tres cartes inèdites…», p. 6 1-6 2), citada en la recapitulació del capítol anterior. Quintana, a ibid., p. 6 0, considera que aquest fragment «mostra la necessitat d’establir-se definitivament com a ciutadà i com a professional, després d’haver viscut sense més preocupacions: ara cal trobar “l’armonia definitiva”. Maragall ho resoldrà de manera força convencional (casant-se a finals d’any i convertint-se en un puntal del “Diario”).»

578

En la manuscrita «Lista de artículos en el Diario de Barcelona (1892-1903)» (AM mrgll-Mss. 8-13-1), Maragall féu constar tres articles amb la indicació «no se publicó»: «Federico Nietzsche» (febrer de 1893), «La nueva aurora» (juliol de 1893) i «Agua clara» (març de 1894). No es conserva cap dels manuscrits d’aquests tres articles, i només es

Diario de Barcelona a la mort de Mañé, l’abandonament del diari en dues ocasions… No en va, Mañé considerava que Maragall volia dur «la confusió a l’enteniment dels lectors del “Brusi”».579

D’aquests mesos de 1891 —i, en alguns casos, possiblement de 1890— són la major part dels poemes de la sèrie «Claror», que Maragall publicà com a primera part del seu llibre Poesies de 1895. Són els poemes que reflecteixen, seguint un ordre cronològic, el procés d’enamorament, festeig, casament i, finalment, maternitat de Clara. Com diu Gabriel Maragall, constitueix «el reportatge poètic més acabat de l’amor conjugal».580

El tractament d’aquests temes es fa amb un llenguatge eròtic força explícit581

que havia desconcertat molts crítics però que, a la llum de l’epistolari amb Lloret, ja no pot sorprendre ningú.582 Formalment, estan molt influïts per Goethe —«el semi-Deu | De la literatura — dels nostros temps»—,583

especialment per Les elegies romanes, que Maragall traduïa aleshores. D’aquesta influència ja se’n va adonar un sacerdot i crític coetani, que la censurava per motius morals.584

A més, la traducció de Les elegies romanes duu Maragall a abandonar l’ús

coneix el contingut del primer, recollit a les quatre edicions de les Obres completes (I, 136b-138a); el segon article podria ser també, atès el títol («La nueva aurora»), de contingut nietzscheà.

579

Carta a Josep Soler i Miquel de l’1 de juny de 1893 (I, 1152a). Sobre el paper exercit per Maragall a la premsa vegeu Ignasi MORETA, «Joan Maragall, articulista i intel·lectual», dins La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània, a cura de Ramon Panyella, Punctum i Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, Lleida i Bellaterra, 2 007, p. 2 83-2 92.

580

Gabriel MARAGALL I NOBLE, Joan Maragall: esbós biogràfic, a cura de Glòria Casals, Edicions 6 2, Barcelona, 1988, p. 59. A més a més, ibid., p. 48, al·ludeix als poemes de «Claror» com el fruit d’una correspondència entre pensament i vida: «Els poemes de “Claror” eren el testimoni fidedigne d’un desvetllament d’aquella sensibilitat de l’adolescent que havia quedat espantada i reclosa durant els anys del gran plantejament de qüestions. Però la correspondència entre el curs dels moments que passen i el curs dels pensaments que es viuen podria ser la causa de la força comunicativa dels poemes. Les dades dels sentits no tenen sentit mentre no es corresponen amb les vivències; si segueixen llur propi camí, mancades d’un sustentacle real que les transcendeixi, no compten. Però, en coincidir, la simple manifestació d’allò que els sentits veuen és, a la vegada, la revelació i l’objectivació de la realitat anímica, que al capdavall és l’únic que compta.» Gabriel Maragall al·ludeix probablement als enamoraments fugissers relatats a les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys, cap dels quals no havia tingut cap mena de concreció; Clara Noble és, doncs, com sosté a ibid., p. 47, «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions».

581

L’integrista Gaietà Soler explicava a Sardà i Salvany: «[El] cultíssim Maragall te unes poesíes eròtiques ab ribets de pornográfiques.» Carta de Gaietà Soler a Sardà i Salvany del 30 de gener de 1905 (citada per Josep MASSOT I

MUNTANER, «Gaietà Soler i la Solidaritat Catalana», Recerques. Història, Economia, Cultura, núm. 17 (1985), p. 110).

582

En polèmica amb la crítica, Glòria Casals, dins Joan MARAGALL, Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals, La

Magrana, Barcelona, 1998, p. 107, considera que «no cal adjectivar el mot sensualitat quan s’aplica a Maragall».

583

Carta a Erasme de Lasarte del 2 2 d’abril de 1891 (AM mrgll-Mss. 5-2 1-3).

584

A la carta a Josep Soler i Miquel de l’1 de juny de 1893 (I, 1152) Maragall explica que el sacerdot i crític castellà Francisco Blanco García ha publicat que les Elegies romanes de Goethe constitueixen pel poeta un bon model formal, però no moral; no cal dir que Maragall es riu d’aquests retrets clericals. La influència de les Elegies romanes

sobre la sèrie «Claror» ha estat darrerament rastrejada per Martí DURAN, «Una mostra primerenca de la influència de Goethe sobre Maragall: la sèrie ‘Claror’», Zeitschrift für Katalanistik, núm. 17 (2 004), p. 131-154. Vegeu, però, un comentari crític amb aquesta aportació a Francesco ARDOLINO, Una literatura entre el dogma i l’heretgia. Les influències de Dante en l’obra de Joan Maragall, pròleg de Glòria Casals, Cruïlla, Barcelona, 2 006, p. 2 1-2 2, nota 16.

del metre curt en les seves pròpies creacions poètiques; a partir d’aleshores, el decasíl·lab serà «el metre preferit per tractar temes íntims», que podran assolir «un to més ampli i més meditat».585

En la figura de Goethe Maragall hi trobà un model de reconciliació entre els ideals i la vida en societat.586

Ho mostra molt bé una carta a Soler i Miquel de setembre de 1891. Després de comparar Tolstoi i Bourget, Maragall al·ludeix a Goethe: «Visca Goethe, l’únic modern que està ben sa, després d’haver donat la volta al món de la vida reflexiva, i d’haver passat per la malaltia, el “cabo de les tormentes”, i l’ha doblat i després d’haver passat per tot s’ha reposat definitivament. Totes les escoles i maneres de sentir la vida i l’art han passat per ell, i l’han purgat, deixant-lo serè i senzillament Home Artista ple.»587

Com Goethe, Maragall va tenir la seva fase romàntica, abrandada, idealista. I, com Goethe, va acabar pactant amb la societat. Goethe ho va fer esdevenint conseller àulic, i Maragall ho va fer casant-se, entrant en la plantilla del diari conservador del moment, i donant suport al moviment polític del catalanisme. Maragall abandona progressivament la misantropia de què feia gala en les cartes de joventut i que l’hagués conduït a posicions absolutament marginals, i accepta integrar-se en l’estament burgès. Aquest procés es produeix d’una manera molt lenta. Ja hem vist com, en una data tan reculada com l’octubre de 1884, Maragall ja declarava sentir-se cansat de riure’s de tot,588

i abans d’acabar aquell any ja exercia una professió liberal tan respectable socialment com la d’advocat. El curs següent escriu les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys, en què expressa inequívocament el seu rebuig per les convencions socials, i a continuació es produeix l’esdeveniment familiar que l’obliga a llançar-se a la lluita pel patrimoni patern: es llança a aquesta lluita renegant de la societat i de les seves convencions, però el fet significatiu és que s’hi llança. Després inicia un breu festeig burgès, passat el qual viu una crisi d’uns mesos que, superada, el condueix a veure reconciliables els ideals i la inserció en la societat. Canvia de despatx d’advocat, ingressa al Diario de Barcelona i es casa. El procés és, doncs, molt lent, obeeix a un bon nombre d’esdeveniments, i és viscut de forma conscient. Ho mostren clarament el pròleg i la ressenya del llibre Trasuntos, de Jacinto Grau Delgado. Encara que parli d’un altre autor i

585

Jaume TUR, Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de

Barcelona, Barcelona, 1974, p. 6 1. Més endavant, p. 6 2, Tur considera que el decasíl·lab «coincideix amb importants novetats en la vida de Maragall, que s’ha casat i es troba davant la responsabilitat d’un bon pare de família. […] Tota la seva vida ha fet un canvi quasi radical que l’estimula a la concentració i l’incita a la meditació.»

586

Eugenio TRÍAS, Conocer Goethe y su obra, Dopesa, Barcelona, 1980, p. 2 4 (obra reeditada amb el títol Prefacio a Goethe a Acantilado, Barcelona, 2 006), considera que aquesta és la gran aportació de Goethe a Maragall.

587

Carta a Josep Soler i Miquel del 2 5 de setembre de 1891 (I, 1148b-1149a). A la biblioteca de Maragall no es conserva cap obra de Bourget.

588

Carta a Josep M. Lloret del 10 d’octubre de 1884 (AM mrgll-Mss. 5-2 2b-11) (MARAGALL, Com si entrés en una pàtria, p. 6 6).

no d’ell mateix, tot el que diu revela inequívocament una vivència personal. A la ressenya