• No se han encontrado resultados

Diversitat lingüística als centres educatius: alguns estudis de centres

CAPÍTOL 2. LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EN EL SISTEMA EDUCATIU CATALÀ

2.3 A LUMNAT DE NACIONALITAT ESTRANGERA EN ELS CENTRES ESCOLARS CATALANS

2.3.3 Diversitat lingüística als centres educatius: alguns estudis de centres

Una altra font d‘informació que ens pot orientar sobre la diversitat lingüística que hi ha als centres educatius catalans són els estudis sobre les llengües familiars dels alumnes de centres concrets com són, per exemple, els projectes realitzats pels professors que han participat en el curs “El tractament de la diversitat lingüística als centres educatius”.

Des de l’any 2011, aquest curs forma part dels cursos de formació en línia que el Departament d’Ensenyament ofereix al professorat d'ensenyament primari i secundari de Catalunya, i proposa com a part del projecte de final de curs l’elaboració d’un treball de camp per esbrinar quina és la diversitat lingüística dels alumnes d’un grup aula, un cicle, un nivell educatiu, tota una etapa o tot el centre on el professor participant imparteix classes. Els professors han de passar una enquesta als alumnes objecte d’estudi sobre el lloc de procedència i les llengües del seu entorn familiar: la nacionalitat, la data d’arribada a Catalunya (si és el cas), la nacionalitat i la llengua o llengües familiars dels seus progenitors, la llengua o llengües que utilitzen amb els seus progenitors i germans, i la llengua o llengües amb les quals s’identifiquen.

Si analitzem i comparem les dades obtingudes en aquests treballs elaborats per a tres edicions del curs (2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014) podem treure les següents conclusions:

1) Les estadístiques sobre els alumnes estrangers matriculats en els centres escolars catalans no sempre reflecteixen la gran diversitat de procedències present a les aules, ja que molts dels alumnes que consten com a espanyols són en realitat fills de persones estrangeres. Si observem, per exemple, la recerca sobre la diversitat lingüística a l’escola Miguel de Unamuno (situal en el barri del Raval) realitzada durant el curs 2013-2014, observem que 16 dels 21 alumnes d’un curs de 2n de primària tenien la nacionalitat espanyola, però només cinc d’aquests tenien un o els dos progenitors espanyols.

2) Els centres educatius catalans mostren una gran diversitat lingüística. El curs 2013-2014 els treballs van recollir informació sobre 650 alumnes de 20 centres d’educació primària i secundària, que van declarar un total de 36 llengües: aimara, alemany, amazic/berber, anglès, àrab, arawac, armeni, bambara, bengalí, búlgar, caló, cantonès, castellà, català, francès, fula, gallec, georgià, ioruba, italià, mandinga, neerlandès, panjabi, polonès, portuguès, quítxua, romanès, rus, sarahule, soninké, tagal, turc, ucraïnès, urdú, wòlof, xinès mandarí.

El curs 2012-2013 els treballs van recollir informació sobre 321 alumnes de 8 centres d’educació primària i secundària, que van declarar un total de 28 llengües utilitzades en el seu entorn familiar: alemany, amazic/berber, anglès, àrab/darija, bambara, búlgar, castellà, català, francés, fula, gallec, hindi, hongarès, italià, manginga, neerlandés, panjabi, polonès, portuguès, sarahule, romanès, rus, serbocroat, ucraïnès, uhrobo, urdú, wòlof, xinès.

El curs 2011-2012 els treballs van recollir informació sobre 454 alumnes de 10 centres d’educació primària i secundària, que van declarar un total de 36 llengües: aimara, alemany, amazic, anglès, àrab, balante, bambara, búlgar, castellà, català, francès, ful, hindi, iloco, italià, georgià, guaraní, jahanka/diakanke, neerlandès, kurd, mandinka, paixtu, panjabi, portuguès, quítxua, romanès, romaní, rus, serbi, soninké/saranhule, tagal, tailandès, ucraïnès, urdú, wòlof, xinès mandarí.

Cal destacar la presència d’alumnes que han declarat alguna llengua ameríndia com a llengua familiar, concretament l’aimara, l’arawak i el quítxua, ja que els parlants d’aquestes llengües sovint no les declaren, probablement per la seva manca de prestigi

en els estats d’origen. També hi ha alumnes amb una competència passiva en aimara, guaraní i quítxua, que són llengües parlades pels progenitors (INS Joaquim Pla i Farreras -St. Cugat Vallès-).

Sorprèn que bona part dels alumnes marroquins hagin declarat l’àrab com a llengua familiar però no l’amazic, ja que es calcula que entre el 50% i el 80% dels alumnes marroquins tenen l’amazic com a llengua familiar (Areny, 2007). També hi ha un nombre significatiu d’alumnes d’origen pakistanès que han declarat l’urdú i no el panjabi, llengua que, com mostren les dades del Departament d’Ensenyament sobre llengües familiars dels alumnes de les aules d’acollida, és parlada per bona part de les famílies procedents del Pakistan establertes a Catalunya. Recordem que, dels alumnes procedents de l’Índia i el Pakistan que van assistir a un aula d’acollida durant el curs 2009-2010, n’hi va haver 619 que van declarar tenir el panjabi com a llengua familiar, xifra que s’acosta molt al nombre d’alumnes que van declarar tenir-ne l’urdú, que van ser 673.

3) Les dades recollides mostren una tendència general en els usos lingüístics dels alumnes enquestats: els alumnes habitualment utilitzen la llengua familiar d’origen amb els seus progenitors; el català i/o el castellà apareixen com a llengua habitual de relació amb els germans (entre els quals la utilització de la llengua familiar d’origen disminueix de manera molt significativa) i han esdevingut llengües d’autoidentificació. Per exemple, a l’Institut Rocagrossa (Lloret de Mar), les dades del qual mostren una major diversitat lingüística), els progenitors parlen 25 llengües, però n’hi ha 6 (alemany, hindi, mandinga, neerlandès, papiamentu, tagal) que no s’han transmès, i les llengües de relació progenitors-alumnes es redueixen a 19 llengües. Si observem les llengües de relació entre germans, comprovem que la xifra és encara inferior, 12 llengües (hem de tenir en compte que probablement hi ha alumnes que no tenen germans). Les llengües que no es fan servir entre els germans: amazic, búlgar, italià, polonès, ucraïnès, urdú.

Cal comentar que alguns dels estudis mostren casos en què els progenitors no han trasmès als seus fills la seva llengua familiar sinó la llengua oficial de l’estat d’origen.

Aquest és el cas de dues famílies procedents d’Amèrica del Sud, que han abandonat el quítxua en favor del castellà (una de l’escola Dr. Ferran i Clua -Sant Andreu, Barcelona-

procedents de Nigèria (escola Miguel de Unamuno i l’escola Els Àngels), en què els progenitors han abandonat el ioruba en favor de l’anglès, i diverses famílies procedents del Pakistan, que han abandonat la seva llengua familiar, el panjabi, en favor de l’urdú (Escola Miguel de Unamuno). Cal comentar la reacció d’alguns dels alumnes als quals no els han transmès la llengua familiar quan senten parlar-les als seus progenitors:

mentre que algunes mares procedents del Pakistan han explicat que els nens demanen parlar el panjabi quan senten els pares parlar-lo amb els avis, una de les mares procedent de Nigèria va explicar que, quan els seus fills senten parlar ioruba, se'n riuen, perquè els pares generalment no parlen aquesta llengua i la troben estranya.