2.4. L’infoentreteniment en el periodisme polític
2.4.1. El xou nostrat: del focus social a les autoreferències
El CAC, en el seu Informe específic de pluralisme durant la campanya de les
eleccions al Parlament de Catalunya 2006, assenyalava que la “dinàmica política”,
entesa com “les al·lusions genèriques a les característiques o actituds d’altres candidats, partits o dels seus programes” prevalia en el contingut de les informacions electorals i eclipsava altres qüestions com ara les propostes. Aquesta observació del CAC il·lustra com en el context electoral català s’han aplicat –i es continuen aplicant– les formes de l’infoentreteniment a la manera que autors com Edelman o Bennett l’entenen. Unes formes, les de l’infoentreteniment, que suposen la construcció, circulació i prevalença en el debat públic i l’agenda mediàtica de temes i problemes que tenen més a veure amb els interessos i el retrat dels partits que amb la realitat social.
Per Edelman (1988), les qüestions polítiques que recalquen les formacions en campanya i sobre les quals recau el focus mediàtic estan més vinculades al reforçament de les ideologies i a aconseguir suport per als partits que no pas a abordar les tensions socials. És a dir, per a Edelman hi ha un divorci entre la política fictícia dels problemes creats i la política real dels conflictes socials, aquells que, en la mesura que no són assenyalats en l’agenda político-mediàtica, romanen invisibles però inesborrables. Per a aquest intel·lectual, l’infotainment del politainment “no conté significat per ell mateix” (Edelman, 1988: 93) sinó que els temes que s’expliquen són irrellevants:
“In a crucial sense, then, the specific content of news items is often irrelevant so far as their influence upon political support and opposition is concerned. No
matter what happens or how it is reported, a large proportion of the public will interpret it so as to reinforce their current predilections regarding issues, parties, leaders, enemies and social problems.” (Edelman, 1988: 100)
Bennett (1983), de la seva banda, apunta que la base dels continguts mediàtics en campanya electoral són el que anomena “pseudoesdeveniments”, és a dir, actes i discursos que “disfressen les circumstàncies polítiques actuals amb representacions 'realístiques' destinades a crear imatges políticament útils” (Bennett, 1983: 46). Salmon (2008) també insisteix en la idea de creació i dramatització dels problemes relacionats amb la política i que es reflecteixen als mitjans, a la manera
braudillardiana de construir una hiperrealitat que suplanti la realitat social:
“Ya no se trata sólo de informar eficazmente al público sobre las decisiones del ejecutivo, esforzándose por controlar la agenda política, sino de crear un universo virtual nuevo, un reino encantado poblado de héroes y antihéroes, en el que el ciudadano-actor es invitado a participar como un lector cautivado por una historia que sigue su curso legendario.” (Salmon, 2008:152)
En les aportacions de tots els autors esmentats fins ara en aquest epígraf, observem una idea subjacent: es margina el conflicte social i s’obliden les desigualtats, és a dir, els problemes estructurals, per crear i presentar problemes dramàtics i superficials que se’ns descriuren com a fàcilment resolubles i finalment resolts. A la manera de les pel·lícules de Hollywood, tot pot degenerar per acabar en un final feliç, un gir narratiu que Lozano (2010) anomena “normalització”:
“En las películas de Hollywood y en las series comerciales de policías y detectives se plantean los más complejos problemas políticos y sociales, las más terribles amenazas, los actos más violentos, los desafíos más duros. Invariablemente y dada la naturaleza de estos géneros comerciales de ficción, todo se resuelve mágica y maravillosamente al final, se consigue el esperado 'happy ending' y la gente queda contenta y satisfecha por la vuelta a la 'normalidad' conseguida por el héroe o la heroína. El periodismo contemporáneo que le apuesta al infoentretenimiento se ha traído a la cobertura de la política esta fórmula de normalización y se la ha impuesto tanto a sus fuentes
informativas como a sus lectores o televidentes.” (Lozano, 2010)
Altres característiques que Lozano (2010) atribueix als temes destacats en la informació política que tendeix a l’entreteniment són el fet que es destaqui allò secundari, que es promogui la personalització, la dramatització i la fragmentació de la informació, és a dir, es presenta informació encapsulada (sound bite, en els termes anglesos) que descriu la realitat més aviat com a “esdeveniments” inconnexos i no tant com a “processos”.
Malgrat aquesta espectacularització de la informació política que sembla haver adoptat el model de l’infoentreteniment marginador a què es referia Bennett en comptes de l’infoentreteniment empoderador, Bertoldi (2009) refuta la idea que no es pot enamorar i guanyar una campanya electoral amb continguts. Per aquest intel·lectual argentí, cal substància i no un periodisme insubstancial; pero els continguts han de conquerir tant el cervell com l’ànima:
“Pensar que una campaña electoral no puede ser ganada con contenidos es una suposición falsa. Todas las campañas, aunque no haya sido definido por la gerencia o el comité de campaña giran alrededor de temas que disputan la agenda pública, el corazón y los cerebros de las personas.” (Bertoldi, 2009: 171)
El que Bertoldi defensa és que abandonem la informació únicament racional que no atreu un electorat, uns usuaris dels mitjans, saturats per una sobreexposició d’estímuls. Un estudi del GESOP per a El Periódico durant la campanya de les eleccions del 28-N de 2010 així ho prova. L’estudi va revelar que el 73% dels enquestats van ser incapaços de recordar cap proposta electoral. L’assessor polític Frank Luntz, qui ha treballat fent enquestes per a moltes campanyes als Estats Units, insisteix en la idea que no són les propostes ni els programes polítics allò que guia el vot, sinó “impulsos de comunicació política que normalment duren entre 7 i 10 segons” (Luntz, 2007: 222-223). Bertoldi (2009), de la seva banda, explica amb arguments neurològics la poca incidència de les propostes:
“Los mensajes políticos son efímeros para la gente porque la información racional se desvanece por cuestiones físicas relacionadas con la energía que utiliza nuestro cerebro en conectarlas, transportarlas y almacenarlas.” (Bertoldi,
2009: 63)
Les propostes, que no ocupen un paper central en el relat polític ni en el relat mediàtic i que són escassament recordades per l’audiència, s’enuncien, a més, amb ambigüitat: sovint sense xifres ni dates i amb formulacions en què predominen les paraules genèriques sobre les específiques i les expressions calaix de sastre. I mentre les propostes resulten escassament recordades pel seu relat racional, els enunciats de l’entreteniment –com ara els atacs o els anuncis relacionats amb el sexe–, malgrat suscitar rebuig, es graven en la memòria pel seu contingut emocional18. Bertoldi (2009) ho descriu així:
“Nuestro cerebro no tiene la posibilidad de almacenar los miles de estímulos que recibimos cada día, por cuanto las emociones nos facilitan la tarea de fijar en la memoria los más importantes para nuestra supervivencia.” (Bertoldi, 2009: 75)
Aquest comunicador argentí assenyala que la nostra atenció i recepció dels temes no només està marcada per la seva dosi d’emocionalitat, sinó també per les nostres conviccions prèvies. Estem més predisposats a atendre i processar aquelles informacions que s’adiuen amb la nostra manera de pensar, un comportament que també veurem comprovat i reflectit en l’estudi empíric19:
“Se ha comprobado que en las personas cuando reciben el estímulo de algo que va en contra de sus convicciones profundas, no sólo no las cualifican, mediatizan y valoran, sino que se desconectan. El ser humano interrumpe sus ramificaciones y circuitos cerebrales para no enterarse que hay una opinión distinta, no fuera cosa que tuviera que verse obligado a cambiar de opinión.” (Bertoldi, 2009: 69-70)
En la mateixa línia es pronuncia Verón (2001), qui assegura que el discurs polític compta amb una “triple recepció” i una “triple lectura”. Diferencia entre un “receptor pro-destinatari” ubicat en el mateix nosaltres que l’enunciat, un “receptor contradestinatari” que es troba en un nosaltres corresponent a l’adversari de
18
Ho provarem més endavant, en el capítol tres, a partir de la pàgina 81.
19
l’enunciador i els “indecisos o para-destinataris”, situats fora de joc (Verón, 2001: 71).
Amb les aportacions d’aquests autors i les observacions del CAC, podem resumir les característiques principals dels temes que prevalen en l’infotainment del politainment i que podem identificar en els nostres partits i els mitjans del nostre entorn. Aquestes són les característiques del xou nostrat:
La política “realística” s’imposa a la política real: els temes creats pels equips de comunicació i de campanya dels partits i recollits o reinterpretats pels mitjans tenyeixen la cobertura mediàtica. La “conviction du jour”, el tema preparat per a la roda de premsa, els mítings amb confeti, la rebuda artificial maquinada pels assessors per quan els candidats tornen del debat electoral i altres “pseudoesdeveniments” similars omplen pàgines, minuts radiofònics i espais virtuals. Mentrestant, la política social entesa com a gestió de la societat per al benestar s’eclipsa.
L’aparença s’afirma i preval: la precarietat periodística està desterrant la investigació20 i la profunditat sobre un terreny, el polític, que a la vegada prima el que sembla davant del que és. La superficialitat s’imposa en un escenari en què el color de la corbata, el pentinat o el tipus de rasurat de la barba acaparen més atenció mediàtica que les causes complexes i el bagatge internacional d’un determinat problema social. L’aparença, les sensacions i els rumors s’afirmen i es tracten amb els mateixos codis que els fets. Les formes de l’aparença dominen la realitat.
El dramatisme impregna els temes: la rellevància als mitjans d’alguns temes polítics i sobretot electorals resulta proporcional a la seva aparença dramàtica. Les eleccions i el govern es presenten en el marc d’una batalla, d’una cursa, d’una competició que troba ressò als mitjans com també ho fan els atacs entre polítics per la seva dimensió de conflicte. I en les històries hi ha bons i dolents, herois i antiherois, sense matisos, amb personalitats marcades que miren de generar emocions positives i negatives al voltant d’un personatge, d’un partit, d’una història. La política s’autoreferencia: la informació política i electoral se’ns presenta
20
El febrer de 2011 neix el web churnalism.com que, centrat en el Regne Unit, es dedica a constatar les coincidències entre els textos periodístics i les notes de premsa. El web cita per justificar la seva missió un estudi de la Universidad de Cardiff, inclós en el llibre del periodista Nick Davies Flat Earth ews, segons el qual el 54% de les notícies són generades per gabinets de relacions públiques.
desnaturalitzada, desproveïda de contingut social i de gestió per parlar d’ella mateixa, per descriure’s a la manera de la hiperrealitat. El focus deixa de ser la societat mentre la política creada i recreada atreu totes les mirades. En època electoral –i també durant altres períodes–, bona part de la cobertura mediàtica es destina a descriure un polític o un altre; les enquestes i els debats electorals salten al camp mentre els temes polítics es queden a la banqueta. Cobren rellevància les eines de campanya electoral –vídeos, videojocs, pamflets, eslògans– per davant dels temes. La informació política esdevé endogàmica i el debat amb preponderància de les autoreferències s’erigeix com un metadebat.
Si bé totes aquestes reflexions tindrien validesa i actualitat gairebé fins als nostres dies, no podem oblidar els canvis profunds que s’estan encetant en l’establiment de l’agenda política i mediàtica amb les xarxes socials i altres eines, plataformes i accions impulsades gràcies a les implicacions 2.0 d’internet. La sociòloga Dolors Reig (2012) assenyala que les tecnologies s’entenen cada vegada més com un vehicle per a la conscienciació i participació política. En aquest sentit, considera obsolet el concepte i les sigles TIC i proposa el de TEP, Tecnologies de l’Empoderament i la Participació.
En la mesura que el periodisme i la política ja no s’adrecen a una massa borrosa, desconeguda i passiva sinó a individus connectats en xarxa de forma global que participen i s’organitzen per tenir incidència, estem assisint a l’inici d’un procés que podríem anomenar agenda resetting, un escenari on els usuaris poden tenir generar de forma directa temes d’agenda, sense els filtres dels polítics o dels mitjans.