Entre el 16 i el 23 de gener de 1939 va tenir lloc el que coneixem com l'evacuació i exili dels intel·lectuals catalans antifeixistes a terres franceses, que havia organitzat el Conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer, sota l'empara de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquest fet significa la desfeta total i absoluta de la guerra per a molts escriptors catalans, que veuen els esforços que havien dut a terme contra el feixisme durant el conflicte civil completament anihilats.146 Amb la guerra a les acaballes i les
tropes de Franco a punt d'entrar a la capital catalana, els polítics i representants de la cultura del país es disposen a fer el que ningú voldria acceptar fins a veure-ho tot perdut: l'exili.
Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal, Lluís Montanyà, Carles Riba i Josep Pous i Pagès van abandonar la ciutat de Barcelona dilluns, 23 de gener de 1939, a bord d'un bibliobús del servei de biblioteques del front. Aquell mateix dia Anna Murià, encarregada de la Secció de l'Arxiu de la Institució de les Lletres Catalanes, es quedà a la Institució per desfer-se de tots els papers i documents i reunir els escriptors que encara no havien sortit cap a la frontera. A la nit encara assistí a una reunió del Comitè Central d'Estat Català, la darrera abans de l'exili, com reporta el seu
145 Maurici SERRAHIMA, Del passat quan era present, 1940-1947, Barcelona, Edicions 62, 2003, p. 37.
146 Com apunta Joan Samsó, «l'escriptor, l'intel·lectual, vell o jove, que no va haver de fugir a l'exili o que tornà passat un cert temps, si és que no era dels que havien esdevingut «col·laboracionistes» més o menys conspicus, va trobar-se en un món desfet i obligat a reorientar la seva vida en altres camps, els més grans condemnats a la indigència.» Joan SAMSÓ, La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), op. cit., p. 28.
germà a les seves memòries.147 L'endemà a les sis del matí, Murià, els seus pares i el seu
germà Jordi, juntament amb altres escriptors (Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Sebastià Gasch, Domènec Guansé i Alfons Maseras, entre d'altres), partiren a bord d'un camió de càrrega des de la seu de la Conselleria de Cultura, on avui es troba el Palau Robert de Barcelona. El camió en què viatjava Murià es dirigia cap a Girona, on els escriptors van passar dues nits. Un cop arribats a la capital del Gironès, hi van trobar la resta dels intel·lectuals. Murià i la seva família s'hostatjaven una nit a casa de Carles Rahola i una altra al Saló de Sessions de l'Ajuntament, en unes condicions força precàries, com a conseqüència de l'allau de personalitats que hi anaven arribant.
L'endemà un grup d'intel·lectuals abandonava la ciutat i feia camí cap al ja mític Mas Perxés de l'Agullana, situat a set quilòmetres del poble, on es van quedar una setmana. Durant set dies hi van arribant personalitats polítiques i funcionaris de la Generalitat (el dia 30 els visita Lluís Companys). El 27 de gener el Mas és testimoni de la darrera reunió de la Institució de les Lletres Catalanes, la número 47, com consta al llibre d'actes recuperat posteriorment, i tres dies després, els escriptors van abandonar el mas i van agafar novament el bibliobús del Servei de Biblioteques i un camió d'Assistència Social de la Generalitat. Així, bona part dels intel·lectuals van passar la frontera del Pertús amb un passaport col·lectiu el dia 31 de gener148 a les 6 de la tarda, segons una
carta de Pompeu Fabra enviada a Pi i Sunyer.149
Després de fer nit al Voló, i de passar tres dies a Perpinyà, ambdós combois van arribar a Tolosa de Llenguadoc, on un comitè format pel rector de la universitat els dona allotjament fins a principis d'abril. Anna Murià s'hi va estar des del 3 de febrer fins al 2 d'abril, primer a l'Hôtel du Donjon i després en una antiga caserna de bombers, que havia estat condicionada pel comitè universitari. Després de tot, i gràcies a les gestions
147 «Tornàrem a sortir amb la Nena. Aquest cop cap al Partit. Ja era fosc. Allí vaig ésser testimoni de la darrera reunió del Comitè Central d'Estat Català. Mut i esporuguit vaig anar escoltant l'informe del secretari general que venia d'entrevistar-se amb en Pi i Sunyer. [...] Tot estava perdut, la Generalitat evacuada. Es decidí oficialment el que tothom íntimament ja estava disposat a fer, FUGIR. Es decidí també que aquella seria la darrera reunió a Barcelona, fou el darrer alè del partit. Es parlà de fer-se amb mitjans de transport, es van fer llistes dels que calia o volien marxar. [...] Tota esperança era perduda, Catalunya quedava abandonada.» Montserrat BACARDÍ, Anna Murià. El vici d'escriure, op. cit., p. 62. 148 Segons que explica Murià a les entrevistes amb Grifell, fou el 30 de gener. Quirze GRIFELL, Anna Murià, àlbum de records,
op. cit., p. 37.
149 Maria CAMPILLO i Francesc VILANOVA, La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics Locals, 2000, p. 2-5.
de Francesc Trabal, es escriptors foren acollits amb les respectives famílies al mític château de Roissy-en-Brie.150
Inicialment s'hi van allotjar Joan Oliver i la seva muller Conxita, C. A. Jordana, la seva esposa Aurora i els seus fills, Domènec Guansé, Xavier Benguerel i la seva muller Rosa, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Sebastià Gasch, Armand Obiols, Lluís Montanyà, Anna Murià i el seu germà petit Jordi, i el dibuixant Enric Cluselles. Evidentment, també hi residien la família Trabal, formada per la mare, els germans Francesc i Josep. M. i les respectives esposes Antoniette i Georgette Bordesvielles. Els pares d'Anna Murià, que havien anat a París a provar sort, hi van arribar al cap d'uns quants dies, per bé que s'allotjaven a una habitació de lloguer situada dins del poble.
Alguns mesos més tard, l'agost del 1939, s'uniren al grup de Roissy-en-Brie les germanes Amàlia i Mercè Casals i el poeta Agustí Bartra, futur company d'Anna Murià, que ve del camp de refugiats d'Agde.
Des de ben al principi de l'estada al castell, Anna Murià compartia habitació amb Mercè Rodoreda, fet que creà uns forts llaços d'amistat entre ambdues escriptores. Durant l'estada dels intel·lectuals a l'alberg es van travar amistats i enemistats, com ja és ben sabut i n’ha parlat la crítica a bastament. La més coneguda i reportada, és de la relació amorosa de Mercè Rodoreda, casada amb Joan Gurguí, i Armand Obiols, casat amb Montserrat Trabal (germana de Francesc), que va forçar de seguida, i inevitablement, dos grups d'exiliats al castell francès. El primer, segons sembla, estava format per la parella Rodoreda-Obiols, Murià-Bartra, Aurora Benet, muller de C. A. Jordana, Pere Calders i Enric Cluselles; i el segon, presidit per Francesc Trabal, i tota la família, sota els auspicis de Joan Oliver, Xavier Benguerel i Domènec Guansé (segons Murià, el darrer més moderadament), i les respectives esposes. Cal tenir en comte que Rodoreda i Trabal havien estat amants abans de la guerra, fet que acabava d'embolicar el polvorí de l'afer.
150 De la fugida de Barcelona per part dels intel·lectuals catalans i el seu pas per la frontera, se n’ha parlat a bastament. Vegeu les aportacions especialment detallades sobre aquest episodi de Sebastià GASCH, Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili, Barcelona, Quaderns Crema, 2002; Xavier BENGUEREL, Memòries 1905-1940, Barcelona, Alfaguara, 1971; Carles PII SUNYER, Memòries del primer exili, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000, i Antoni ROVIRAI VIRGILI, Els darrers dies de la Catalunya republicana, Memòries sobre l'èxode català, Barcelona, Curial, 1976.
Aquests fets van desencadenar, òbviament, tota mena d'episodis i trifulgues,151 que van transcendir fins i tot al paper, com evidencien els contes de Murià
publicats posteriorment a Via de l'est152 o Crònica de la vida d'Agustí Bartra,153 a la qual
recorrerem nombroses vegades a partir d'ara:154
Els catalans estàvem dividits en dos bàndols, el dels més joves i solters i el dels matrimonis; dos bàndols que acabaren per fer-se una guerra sorda i continguda, encesa pels complexos sentiments secrets i públics que certs amors nascuts allà havien ferit.155
Però aquesta no fou l'única història amorosa que va néixer a Roissy-en-Brie. També cal parlar de la unió d'Anna Murià i Agustí Bartra, que es va formalitzar l'octubre de 1939, que és tema principal d'un dels contes de l'exili, publicats el 1946 a Via de l'est. Així doncs, a partir de les experiències viscudes a Roissy,156 tant les personals
com les dels altres escriptors i intel·lectuals, Murià va escriure diversos contes durant el període de l'exili francès, que es van publicar a Catalunya, durant els anys posteriors, i que alguns van ser aplegats a Via de l'est, set anys més tard.
151 Sobre aquest qüestió, i a favor de Rodoreda-Obiols, Pessarrodona apunta que «arribada a aquest repartiment de papers, no puc deixar de recordar dues coses que ja he assenyalat a la introducció d'aquest llibre. Una, anecdòtica, me la va contar Montserrat Roig oralment. Segons Roig –i em guardaré molt de mentir respecte d'una persona que, ai las!, per desgràcia de tots, ja no es pot defensar– es referia al fet que a Roissy a Rodoreda no la deixaven menjar a la taula comunitària. Per adúltera, afegeixo jo. No sé de quina font havia tret aquesta informació, però el cas és que l'atmosfera a Roissy es va anar enrarint tant que van haver de traslladar el cor contra a un altre château proper, el de Saint-Cyr-sur-Morin, encara que, quan el 3 de setembre de 1939 es va declarar la Segona Guerra Mundial i van habilitar Saint-Cyr per a usos militars, els roissynians a la contra van haver de tornar breument al castell eròtic, al bany de parèntesis, per embarcar gairebé tots ells aviat (a excepció de Montanyà, que també era a Saint-Cyr per donjoanisme de via estreta, Anna Murià dixit) amb l'afegit del neutral Jordana i la seva família via Xile.» Marta PESSARRODONA, Mercè Rodoreda i el seu temps, Barcelona, Rosa dels Vents, 2005, p .111.
152 Anna MURIÀ, Via de l'est, Mèxic, Lletres, 1946.
153 Anna MURIÀ, Crònica de la vida d'Agustí Bartra, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004 154 D'ara endavant sovint ens hi referirem amb el terme Crònica.
155 Anna MURIÀ, Crònica de la vida d'Agustí Bartra, op. cit., p. 75.
156 Sobre el pas dels escriptors catalans pel castell francès vegeu especialment l'aportació de Maria CAMPILLO, «El grup d'exiliats catalans a Roissy-en-Brie», dins Manuel Aznar (ed.), El exilio literario español de 1939. Actas del Primer Congreso Internacional (Bellaterra, 27 de noviembre – 1 de noviembre de 1995), volum I, Sant Cugat del Vallès, Gexel / Associació d'Idees, 1998, p. 569-578.