• No se han encontrado resultados

en la representació i la interpretació de

la realitat

1. Interpretar i representar el món. Les emocions com

a empremta individual

Els humans hem d’avaluar els estímuls que venen del món exterior per mantenir la supervivència. Per Emilio Lledó (1994) “viure és interpretar”

i aquesta funció de l’existència es relaciona amb tot un seguit de funcions que també manifesten, en l’home, la trama complexa en què cada temps individual, la vida de cada individu, es desplega. Lledó entén per interpretació el procés en el qual les dades que arriben de fora, del món real i social que ens envolta, s’integren amb l’altre món interior que ens conforma: el món que som. Dos elements essencials en el coneixement, en la pròpia instal·lació dins l’existència. És a dir, en la interpretació és on es troben tot el conglomerat d’estímuls que percebem a través dels nostres sentits i el món interior que forma i sosté la personalitat, el jo, la consciència d’un mateix.

Cal començar diferenciant entre la representació del món que es produeix en el procés de percepció, una imatge de la realitat que pot ser una imatge mental, i la representació del món que es manifesta en suports artístics i de comunicació, representacions ja creades per d’altres individus i que es sumen a la miríade d’estímuls que cada individu percep alhora de portar a

Viure és interpretar

La publicitat com a representació de la realitat

terme la seva interpretació del món. La indústria de la publicitat crea i distribueix per tot el món gran quantitat de missatges que són una més d’aquestes representacions que ens arriben ja elaborades de la realitat.

Pel que fa a la relació entre realitat i representació, ens trobem un cop més davant una qüestió que interessa diverses disciplines i que es veu influenciada per diverses variables internes i externes de l’individu. La percepció, la cultura, el funcionament cerebral, l’expressió, l’ètica i la moral influiran, tots ells, en la relació que l’individu establirà entre la realitat i la representació d’aquesta. Així ho diu Albert Sáez (1999): “el problema de les relacions entre realitat i representació és prou complex per a interessar diverses disciplines científiques atès que és un assumpte relacionat amb la percepció, amb la cultura, amb el funcionament cerebral, amb l’expressió, amb l’ètica i la moral (Sáez, 1999: 15). Qüestions, totes elles, que també tenen un paper en el procés de comunicació publicitària i que hem vist relacionades, en diversos capítols, amb les emocions.

Pel que fa a la cultura, elaborem la interpretació i la representació de la realitat en el marc de la cultura de masses, de la qual Morin (1984, a Busquet, 1998) diu que té tots els trets que defineixen una cultura. Per a Morin, la cultura de masses té, en un sentit ampli, tots els trets que defineixen una cultura. I parlem de cultura en termes de l’antropologia clàssica; cultura com a totalitat complexa que inclou els coneixements, les creences, l’art, la moral, les lleis, etcètera. Així, segons Morin, la cultura de masses assoleix la dignitat cultural. “La cultura de masses és una cultura autèntica: està constituïda per un cos de símbols, mites i imatges que es refereixen a la vida pràctica i a la vida imaginària, un sistema específic de projeccions i d’identificacions” (Busquet, 1998: 43). Aquest cos de símbols, mites i imatges són representacions de la realitat que ens envolta i que conformen en gran mesura la interpretació que fem del nostre entorn i de nosaltres mateixos.

Variables que influeixen en la representació de la realitat La representació de la realitat en el marc de la cultura de masses Un conjunt de símbols, mites i imatges

La imatge però que ens podem fer del món no n’és una còpia fidedigna. En primer lloc, per copsar la realitat utilitzem models organitzadors construint models interioritzats. “Los modelos organizadores son el instrumento de que disponemos para aprehender la realidad exterior que no podemos incorporar directamente, como tal, en nuestro pensamiento, pero de la que sí podemos construir un modelo interiorizado.” (Moreno et al., 1998: 326-327). En segon lloc, cal tenir present que aquesta imatge interioritzada no és una fidel còpia sinó que és una interpretació del món. En tercer lloc, aquesta interpretació “s’assembla tant al món com al mateix subjecte que la construeix”. En definitiva, la interpretació es veu limitada pels “instruments perceptius-cognoscitius que es posen en funcionament en el moment de construir els models organizadors”. Així podem dir que la representació de la realitat dependrà en cada individu dels models que aquest s’hagi elaborat més que no pas de com són els fets: “La inteligencia, en su proceso de construcción de conocimiento, se ‘apropia’ del mundo exterior mediante la elaboración de modelos. Cada individuo actúa teniendo en cuenta no los hechos como son, sino tal como estan representados sus modelos y es al conjunto de estas representaciones lo que llamamos ‘realidad’.” (Moreno et al., 1998: 326-327).

La interpretació de la realitat que ens envolta s’acosta al món real però amb l’empremta única de l’individu que la porta a terme. Aquesta visió individual del món es produeix gràcies a l’univers emocional de cadascú, com deiem en capítols anteriors, “hi ha alguna cosa d’individual que està relacionat amb el sentiment més profund de cadascú i que dóna sentit a l’individu i al que l’envolta; i aquest sentiment profund, que banya tot allò que percebem, s’adquireix en el cervell emocional”. Recordem que, segons Mora (2002), el món que hem construït es fa personal i adquireix un tint únic per a cada individu gràcies al cervell emocional, en el qual es contrueix al llarg de tota la vida el sentiment més profund de nosaltres mateixos i del món que ens envolta. Les emocions són el sistema d’informació de l’individu en relació a la realitat: “es el mundo de la

Per copsar la realitat utilitzem models organitzadors

La visió individual del món es produeix gràcies a l’univers emocional

emoción el que nos sirve para evaluar los estímulos que nos vienen del mundo exterior y refiere a conductas cuya realización persigue la supervivencia del individuo y de la especie” (Mora, 2002: 90).

Mora (2002) també es questiona fins a quin punt la reconstrucció del món que ens envolta és fiable: “Como señala Blakmore (1976): “Las neuronas presentan argumentos al cerebro basados en las características específicas que detectan (en el mundo exterior), argumentos estos con los que el cerebro construye su hipótesis de la percepción”. De nuevo, ¿es el producto de este análisis y su posterior construcción o síntesis y la conciencia perceptiva final una reconstrucción fidedigna del mundo que nos rodea?” (Mora, 2002: 73).

A més, sovint els estímuls que ens serveixen per interpretar el món no provenen de la realitat directa sinó que són mediats; com fa Mora, podem dubtar encara més de la ‘reconstrucció’ que fem del món que ens envolta. Qualsevol pintor sap que la lectura de la realitat directa li proporciona més matisos, d’entre els quals triarà els que vol representar, que la lectura de la realitat ja representada, per exemple en una fotografia. En aquest segon cas, la realitat ja ha estat observada, triada, en definitiva, manipulada. Es produeix una distància perceptiva produïda pel mitjà que fa d’intermediari.

La distància perceptiva varia segons el mitjà que s’utilitzi alhora de representar la realitat. Per exemple, el dibuix –diuen Gómez, Cabezas i Copón (2005)– és “un intrumento visual que genera una distancia perceptiva diferente a la que hemos automatizado como natural, permitiéndonos una captura diferente, en cuanto suprime una dimensión o medida del objeto, la temporal, sustituyéndola por la evocación de su transcurso mediante el suplemento de la interpretación del espectador”. (Gómez, Cabezas i Copón, 2005: 540)

Watzlawick (1994) parla d’una realitat inventada per l’individu a partir de la qual aquest percep el món i hi actua: “se trata del punto de vista según Una reconstrucció fiable?

La realitat directa i la realitat mediada

El concepte de distància perceptiva

el cual toda realidad es, en el sentido más directo, la construcción de quienes creen que descubren e investigan la realidad. En otras palabras, la realidad supuestamente hallada es una realidad inventada y su inventor no tiene conciencia del acto de su invención, sino que cree que esa realidad es algo independiente de él y que puede ser descubierta: por lo tanto, a partir de esa invención, percibe el mundo y actúa en él.” (Watzlawick et al., 1994: 15)

2. La imaginació en la interpretació de la realitat.

El fet d’inventar la realitat no està massa allunyat de somniar-la o d’imaginar-la. Les emocions i els sentiments poden estar provocats per la

imaginació i els somnis. El simbolisme, per exemple, considerava la