Els artistes no són sempre teòrics, el seu pensament no es formula sempre en judicis lògics, però la seua obra i els seus mètodes de treball, preferències i aversions donen forma a una actitud diferent i original que obliga a l’espectador a la reflexió. Moltes vegades aquestes manifestacions artístiques han estat interpretades com a obres mancades de raó, ara bé, l’aparent insensatesa de l’art és solament això: aparença; per la qual cosa aprofundir-hi no és solament interessant, sinó necessari.
L’aparença d’una obra irònica és diferent i, fins i tot, oposada al seu fenomen veritable. De fet, però, aquesta aparença no pot ser eliminada perquè és el sistema per a dur a l’espectador fins la comprensió de la veritat oculta. I per aparença s’entén allò que és visible i al mateix temps allò que manca, perquè el fet que algun element haja estat voluntàriament oblidat en la factura de l’obra pel seu creador, és també punt de partida per al procés d’identificació del missatge al qual haurà de procedir l’espectador.
L’obra irònica comporta aquest sistema d’identificació a la base de la seua descripció formal però, a més a més, pot estar adornada amb certes formes humorístiques que poden suavitzar la severitat de la crítica intrínseca; o bé per trets
satírics que hi donarien un cert sentit popular o picant; o per algun toc cínic de què en resultaria una representació més cruel i punyent. S’hi afegeixen també totes les possibilitats d’intenció lúdica adoctrinadora o de rebel·lia.
D’altra banda, a més, cal tenir en compte el que hem anomenat ironia recòndita i que, ateses les seues característiques expressives tant particulars, hem preferit aïllar del grup. Varietats formals, varietats conceptuals i intencions poden barrejar-se arbitràriament fins a garantir la interpretació més escaient d’una obra; evidentment la ironia recòndita n’és una altra possibilitat, però queda molt limitada pel que fa a les variacions conceptual i intencional, tal com hem intentat aclarir en l’apartat corresponent d’aquesta tesi (IRONIA RECÒNDITA).
Després d’aquesta anàlisi, recerca d’informació i justificació de dades, l’esquema organitzador que tot seguit s’exposa, hauria d’incloure la totalitat de les formes plàstiques iròniques, segons l’esquema estructural que plantegem. De fet, l’anàlisi desenvolupada en el capítol segon d’aquest estudi és l’intent de demostrar que les representacions escultòriques més representatives i conegudes al llarg de la història poden ser classificades en un o altre apartat d’aquest esquema:
a. Escultura ironicocaricaturesca a.1. Caricatura humorística
Lúdica, rebel o adoctrinadora a.2. Caricatura satírica
Lúdica, rebel o adoctrinadora a.3. Caricatura cínica
Lúdica, rebel o adoctrinadora b. Escultura ironicozooantropoidea
b.1. Zooantropoideïtzació humorística Lúdica, rebel o adoctrinadora b.2. Zooantropoideïtzació satírica
Lúdica, rebel o adoctrinadora b.3. Zooantropoideïtzació cínica
Lúdica, rebel o adoctrinadora c. Escultura ironicoal·legòrica
c.1. Al·legoria humorística
Lúdica, rebel o adoctrinadora c.2. Al·legoria satírica
Lúdica, rebel o adoctrinadora c.3. Al·legoria cínica
d. Escultura ironicoepigramàtica d.1. Epigrama humorístic
Lúdic, rebel o adoctrinador d.2. Epigrama satíric
Lúdic, rebel o adoctrinador d.3. Epigrama cínic
Lúdic, rebel o adoctrinador e. Ironia recòndita
Escultura irònica: La ironia oculta una veritat darrere d'una altra aparença; una veritat que pretén ser descoberta i aquest descobriment haurà de garantir la interpretació correcta del discurs.
Escultura ironicocaricaturesca: Representació física normalment d'ésser humans, en la qual està permesa l'exageració de determinats matisos, bé físics, bé psíquics.
Escultura ironicocaricaturesca humorística: còmica i irrisòria. Escultura ironicocaricaturesca satírica: burlesca i joglaresca. Escultura ironicocaricaturesca cínica: punyent i corrosiva.
Escultura ironicozooantropoidea: La forma humana és substituïda per la d'algun animal al qual li són aplicats identificadors humans per tal de crear una comparació entre ambdós éssers.
Escultura ironicozooantropoidea humorística: juganera i infantil. Escultura ironicozooantropidea satírica: grotesca i popular. Escultura ironicozooantropoidea cínica: exagerada i escandalosa.
Escultura ironicoal·legòrica: Tota forma figurativa ni humana ni animal, ja siguen elements naturals o artificials que agrupats o mostrats individualment esdevinguen una referència a la vida dels humans, a les actituds i als comportaments que els són propis.
Escultura ironicoal·legòrica humorística: simpàtica i innocent. Escultura ironicoal·legòrica satírica: carnavalesca i festiva. Escultura ironicoal·legòrica cínica: destructiva i inútil.
Escultura ironicoepigramàtica: Formalment adoptarà l'aspecte de qualsevol de les anteriors, ara bé, el significat irònic únicament serà desxifrable per una frase que forçosament l'haurà d'acompanyar, en forma de títol, per exemple.
Escultura ironicoepigramàtica satírica: aguda i picant. Escultura ironicoepigramàtica cínica: mordaç i cruenta.
Ironia recòndita: la dificultat que comporta el seu reconeixement convida a pensar que la seua característica més habitual és una crítica tant dura que la societat de l’època s’estima més mantenir semioculta, normalment per preservar la integritat o, fins i tot, la vida de l’artista. Per tant la consideració és la d’ironia cínica, de tal manera que la intenció veritable del creador no pot dissimular-se en una apariència satírica i ni molt menys es mostra humorística. És aquella realitat pura i dura solament accessible als ulls dels espectadors capacos de veure-la.
Fins aquí hem tractat d’il·lustrar adjectivament les combinacions de totes les varietats formals amb les conceptuals. Les combinacions amb la intencionalitat són, tanmateix, múltiples, tot i que n’hi ha algunes de més naturals i, per tant, més presents. Ja hem parlat de la impossibilitat de relacionar aspectes lúdics amb una ironia cínica, o la inhabitual conjunció d’un caràcter rebel o recriminatori en obres conceptualment humorístiques.
3. LES VARIETATS IRÒNIQUES A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA DE L’ART