L’any 2007 l’Arquebisbat de Tarragona i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica van portar a terme un conjunt de prospeccions geofísiques a l’interior de la catedral dirigides per A.Casas, J.M.Macias i A.Muñoz. En aquest projecte es va aplicar la tomografia de resistivitat elèctrica (ERT), la cartografia de conductivitat (EM) i el radar de subsòl (GPR). Aquestes prospeccions van localitzar una profunda alteració geofísica d’uns 27 metres d’amplada, 35 metres de longitud i amb un gruix oscil·lant entre els 2 i 3 metres. Aquesta alteració es va interpretat com les restes de la fonamentació del podi del temple d’August. Els arqueòlegs van apreciar com l’obra romànica medieval es va adaptar a aquesta evidència geofísica: el creuer coincideix amb la façana posterior del temple romà i els murs laterals de la catedral es van fonamentar fora del basament directament a la roca452. Com indiquen les prospeccions geofísiques la relació entre el
temple d’August i la construcció de la catedral de Tarragona es manifesta en molts punts. En primer lloc, la simetria entre l’edifici religiós de Santa Maria bastit entre els segles XII i XII i la gran anomalia geofísica detectada l’any 2007. Segons l’anàlisi geofísic i arquitectònic realitzat existeix una estreta relació entre els pilars de la catedral i l’anomalia geofísica: dos dels pilars centrals s’ubiquen sobre aquesta plataforma de
caementicium. Una segona vinculació la trobem en la presència de clavegueram dins la
catedral que segueix, per l’exterior, l’anomalia geofísica453.
L'any 2010 va tenir lloc una intervenció arqueològica a l'interior de la nau central de la catedral de Tarragona dirigida per J.M.Macias, I.Teixell i A.Muñoz. L'objectiu de la intervenció arqueològica era validar i / o documentar la presència del temple d'August a l'espai on posteriorment es construiria la catedral medieval454. En realitat, la proposta de Ricardo Mar i Patrizio Pensabene ja apuntava a aquest espai com el lloc on s'havia erigit el temple. Es tractava en definitiva de confirmar o no la hipòtesi de R.Mar i P.Pensabene. Segons els resultats preliminars de les noves excavacions es va documentar una solera de caementicium que mesurava uns 8 metres d’amplada, uns 27 de llargada i uns 2,5-3 de fondària, que possiblement es tractava del basament del pòrtic o pronaos de temple.
L’excavació portada a terme dins de la nau principal de la catedral l’any 2010 ha permès conèixer la presència d’estructures i materials dispersos que identifiquen l’espai com el lloc on s’ubicava el temple d’August, bastit al segle I d.C. Això ens indica que els precedents visigòtics que es van trobar els primers pobladors de la ciutat al segle XII van ser un nucli d’opus caemencicium desmantellat amb estructures arquitectòniques superposades datades al segle VI d.C. A l’excavació també es van documentar murs dels segles XIII-XIV que no van estat desmuntats. Aquest conjunt de murs indica la presència d'estructures arquitectòniques sobre la plataforma on es durien a terme les obres de la catedral durant la segona meitat del segle XIII i principis del XIV aproximadament. Aquestes estructures devien ser desmuntades i arrasades durant la
452MACIAS, MENCHON, MUÑOZ 1995; MACIAS, MENCHON, MUÑOZ, TEIXELL 2009: 42-48. 453CASAS, COSENTINO, DÍAZ, FIANDACA, GARCÍA, HIMI, LAFUENTE, MARTORANA, MACIAS, MENCHON, MUÑOZ, SALA, TEIXELL 2008: 9-12.
454 Ens basem en part en el Diari d'Excavacions que J. M. Macías, I. Teixell i A. Muñoz van publicar de forma digital a la revista catalana Sapiens. Es tracta doncs de dades i interpretacions provisionals que hauran de ser objecte d'anàlisi més minuciosos en el futur.
105
finalització de les obres de l'església mare. Aquestes restes es trobaven 67,60 m.s.n.m.455 No es va documentar cap carreu conseqüent de l’espoli visigòtic ni restes ceràmics vinculades a la construcció del temple d’August. Les estructures datades en època visigòtica estaven associades a una troballa excepcional. Es tracta d’un fragment de ceràmica vidrada d’època omeia o abbàssida (segles VII-IX) originari d’Orient i que té paral·lels amb altres peces documentades a la Barcelona comtal i a la Tortosa andalusí entre al segles VIII-IX. En aquestes intervencions es a documentar també un òbol de tern (una moneda) emesa l’any 1258, encunyada en Barcelona. Durant les excavacions a la gran rasa de l’espai interior de la catedral es van documentar dos murs medievals que corresponen a una fase anterior a la construcció de l’església mare, entre els segles XII i la primera meitat del XIII456.
Aquesta construcció, extraordinàriament fragmentària i en mal estat de conservació, pot correspondre al mur provisional de tancament de la catedral durant les obres de construcció segons han plantejat els arqueòlegs que van intervindré en l’excavació. La successió de murs medievals que van ser progressivament amortitzats en el procés constructiu de la catedral posa de manifest com durant els segles XII i XIII es van dur a terme monumentals operacions d'adequació i muntatge d'estructures a partir de les quals es duria a terme la construcció del nou temple romànic. D'altra banda, l'absència de qualsevol tipus de rastre de la "primitiva catedral" fa plantejar que aquesta no es va situar on actualment es troba Santa Maria, validant les hipòtesis d’E.Morera, J.Serra i Vilaró i S.Ramon i Vinyes, especialment dels dos primers. Segons els nostres plantejaments, al mateix tems que les intervencions arqueològiques posaven al descobert el podi desmuntat del temple d’August, però també una ocupació visigòtica de caràcter residencial que no es pot vincular a un complex religiós.
Segons J.M.Macias, A.Muñoz i I.Teixell les intervencions arqueològiques, argumentant la seva reduïda extensió, no van permetre definir quin tipus d’edifici es situava a l’espai en època postclàssica457 on primer es localitzava el temple pagà i després es va bastir la catedral romànica. Els arqueòlegs no van documentar cap estructura o realitat arqueològica entre la darrera fase visigòtica (segle VIII d.C.) i el segle XIV. Segons els excavadors aquesta absència de dades s’ha de plantejar que l’estructura visigòtica estava parcial o totalment integrada en el projecte inicial de la construcció de la catedral de Tarragona. El mur visigòtic, datat al segle VI d.C. estava molt arrasat amb la part superior molt endurida. La superfície endurida de l’estructura coincideix amb la cota del nivell de circulació de l’època de construcció de la catedral, moment que hem d’ubicar al segle XIII. Es tracta d’un paviment constituït per una capa compacta de pols de pedra calcària que com els seus excavadors indiquen s’hauria format a partir el treball d’obra de la catedral. El mur estava bastit amb pedres mitjanes irregularment tallades i disposades ordenadament en fileres, lligades amb argila458.
L’estructura seria desmantellada amb l’avanç de les obres a mitjans del segle XIII. Per altra banda, s’han documentat estructures datades a finals del segle XIII i principis del XIV identificades amb possibles fonamentacions per recolzar elements de tancament
455 La plaça del recinte de culte romà es trobava al voltant dels 68 m.s.n.m. 456GUIDI 2012a: 137.
457 Tanmateix recordem la intervenció no va propiciar cap evidència que pugui ser relacionada amb la possible església visigòtica.
106
provisionals de les obres. Aquest mur és coincident amb la segona línia de pilars de la catedral on es va localitzar una canalera d’opus caementicium. Els excavadors han plantejat que es podria tractar d’un drenatge d’aigües pluvials. A finals del segle XIII aquestes estructures es van amortitzar i es va disposar un paviment d’opus sectile realitzat amb pedra de Santa Tecla, llisós i marbre de Carrara; materials segurament reaprofitats de d’edificis d’origen romà. Als nivells de preparació d’aquest paviment, realitzats amb ceràmica romana i vidriada medieval dels segles XII-XIII, es va documentar també una moneda de Jaume I que data la constitució del paviment en un moment posterior a mitjans del segle XIII.
En relació als murs datats als segles XII-XIII, aquests estan bastits amb pedra i morter de calç. Corresponen a murs de fonamentació. A la part inferior de la rasa de fonamentació s’hi va col·locar una renglera de grans pedres calcàries de suport en un dels murs. Els seus excavadors indiquen que el paleta necessitava a dins la rasa espai per maniobrar, raó per la qual van sobrar a banda i banda del fonament uns quatre centímetres que posteriorment van ser reomplerts de terra. La part superior de la fonamentació es va reomplir a sac un cop ja s’hi havia afegit el farciment constructiu inferior. Segons la hipòtesi de treball de l’equip d’arqueòlegs l’edifici visigòtic hauria estat encara visible durant el procés constructiu de la catedral de Tarragona als segles XII i XIII. Segons aquesta hipòtesi hi hauria una segura convivència material, estètica i funcional entre edificis d'època visigòtica-que gradualment s'anirien desmuntant-i les pròpies obres de construcció monumentals derivades de l'edificació de la catedral459.
La construcció de la catedral de Tarragona.
Consagrada a Santa Maria, Mare de Déu, la catedral de Tarragona se situa a la part més alta del nucli urbà antic de la part alta, dominant tota la ciutat, just al mig de la plaça del recinte de culte romà on es situava antigament el temple d’August. Si superposem les restes monumentals romanes i la planta de la catedral reconeixerem com els arquitectes del segle XII van projectar la construcció del recinte cristià tenint en compte els eixos de axialitat romans en una manifesta voluntat de construir a l'espai central de la plaça del recinte de culte, sobre la posició exacta on hi havia hagut el temple d'August, un lloc sagrat i privilegiat de primer ordre460. Però no tan sols existia una voluntat simbòlica, també pragmàtica, ja que en la construcció del complex catedralici es van reaprofitar estructures arquitectòniques romanes i visigodes.
El recinte sacre quedava delimitat pels actuals carrers de Les Coques, de Sant Pau, la plaça de l’Ensenyança, el pla de Palau, el carrer del Claustre, el de les Escrivanies Velles i el pla de la Seu. Ja hem apuntat anteriorment la problemàtica en relació a una "primitiva catedral" que estaria en ús mentre es duria a terme la construcció de l'obra romànica que ha perdurat fins a l'actualitat. Seguint la hipòtesi de J.Serra i Vilaró aquesta "primitiva catedral" se situaria a l’antiga sala axial del recinte de culte romà, al costat de la qual s'edificarà més tard la capella de Santa Tecla la Vella, estant en ús durant els segles XII i XIII. Durant els primers anys de la restauració eclesiàstica la seu va estar dedicada a Santa Tecla, com manifesta un document datat l’any 1118 on es fa donació per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer III al bisbe Oleguer
459GUIDI 2012a: 139.
460 CAPDEVILA 1935; ADELL I GISBERT 1995: 27-130; FUENTESI GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995: 122-124; GUIDI 2012a: 139 i ss.
107
Bonastruga de la ciutat i camp de Tarragona: “eclesiae sedis Tarrachonensis, que in honore beate Tecle virginis olim fundata fuir”461. La advocació inicial a Santa Tecla
canviaria més tard a una definitiva consagració a Santa María del temple catedralici. Aquest fet que no resulta extrany si tenint en compte que les catedrals medievals de forma general són adscrites a la Mare de Déu. M. Pérez Martinez ha estudiat amb profunditat i rigorositat històrica el culte de Santa Tecla a Tarragona arribant a aquesta conclusió: “L'absolut silenci de Tecla en les fonts de la Tarraco christiana de les èpoques tardoromana i visigòtica disposa d'una difícil explicació i constitueix una clara demostració de la inexistència d'un culte anterior a la conquesta islàmica de la ciutat”462, així doncs haurem de parlar de la invenció (inventio) del culte de Santa Tecla als segles XII-XIII. Segons M. Pérez Martínez “la inventio de Santa Tecla com a titular de la metròpolis restaurada permetia exhibir la seu episcopal de Tarragona com una església individualitzada i amb personalitat pròpia d'entre les que professaven el seu origen apostòlic de filiació paulina”463.
La construcció de la catedral s’inicià al tercer quart del segle XII i es perllongà fins la primera meitat del segle XIV. Per la duració de les obres, la construcció comença en estil romànic però es va acabar en gòtic464. En l’actualitat nombroses ampliacions i reformes com són les capelles dels segles XVII-XVIII han configurat la fisonomia del complex catedralici. L’historiador, a finals del segle XIX i principis del XX, Emili Morera assegura que la “primitiva església” es mantingué activa (amb l’ofici i culte religiós) fins la prelatura d’Aspàreg de la Barca (1215-1234), moment en que s’inaugurà la nova catedral dedicada a Santa Maria. Però sabem que les obres no finalitzaren fins a principis del segle XIV465. Plantegem que l’ adequació de l’àrea on es portaria a terme la construcció de la catedral tindria lloc en aquest tercer quart del segle XII, però no serà fins a finals de la centúria quan es portarà a terme la construcció pròpiament dita, amb els referents tipològics que donaven les catedrals de Vic, Girona i Barcelona466.
Les primeres referències documentals són dues donacions de béns monetaris que tenien per objectiu la construcció de la catedral. La primera, datada el 3 de març de 1167, fa referència al benefactor Pere de Queralt, que llega 1000 sous “per la construcció de Santa Tecla” (ad ecclesiam Sancte Tecle faciendam). En la segona, considerada tradicionalment com la data d’inici de les obres de l’edifici, data del 17 d’abril de 1171. Es tracta d’una llegat testamentari de l’arquebisbe Hug de Cervelló de 500 sous. El document especifica que el llegat havia de dedicar-se a la construcció de l’església així com de les dependències de la canònica agustiniana, tan per a la construcció dels edificis com per a la seva decoració ornamental: “ad opus ecclesiae incipiendum et ad officinas canonicae faciendas, in eodem opere, sicuti tunc orinaverat, expenderetur”467.
461 FUENTES I GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995: 122. 462 PÉREZ MARTÍNEZ 2006: 22.
463 PÉREZ MARTÍNEZ 2006: 21-58. 464FIGUEROLA, GAVALDÀ 2007: 34 i ss.
465 De nou es planteja el problema de l'existència d'una "primitiva catedral" i la de les obres romàniques. 466 En aquestes cronologies ja s’havien edificat les grans catedrals gòtiques del nord de França amb una marcada verticalitat desenvolupada a partir de les transformacions dels cànons estilístics i sobretot arquitectònics que propiciava els descobriments tècnics i una la nova concepció de l’espai. FIGUEROLA, GAVALDÀ 2007: 35 i 36.
467 Segons J.J. Menchon la donació de l’arquebisbe Hug de Cervelló ens indica que la construcció de la catedral estava a punt d’iniciar-se (o que s'havia iniciat recentment) i a més fa referència a les obres de la canònica agustiniana. No obstant això, volem recordar que l’any 1154 l’arquebisbe Bernart Tort ja havia
108
El llegat d’Hug de Cervelló posa de rellevància com les obres de construcció de la catedral i del monestir annex es van dur a terme en paral·lel, en un projecte edilici homogeni. En definitiva la posada a punt de les monumentals reformes a tot l’interior i al sector occidental de la plaça del recinte de culte romà468.
Segons la documentació escrita sabem que possiblement l’any 1184 s’estava assolin ja la construcció de l’absis. En tretze anys s'havien desenvolupat les activitats constructives a partir d’aquest469. Segurament gran part de l'esforç dut a terme pels arquitectes i operaris durant aquests anys del tercer quart del segle XII es focalitzaria en la neteja i adequació de l'enorme plataforma on se situava el temple romà i les estructures datades en època visigòtica. A través d’una butlla del papa Juli III, sabem que l’any 1185 hi treballava l’operarius (arquitecte o mestre d’obres) Gerad d’Aldeja470.
La funció d’aquest personatge era la d’administrar els recursos financers, els materials i planificar l’execució de l’obra471. Com era costum a la plena edat mitjana l’operarius era escollit per la canònica, que era l’organisme que en darrer terme prenía les decisions sobre la construcció472.
Com hem apuntat en capítols precedents sabem que Berenguer de Vilademuls (1174- 1194) va fer donació en diverses ocasions de les rendes de la mitra tarraconense i les vacants d’algunes canongies a l’obra de la catedral durant un període de dotze anys. En aquestes mateixes cronologies el rei d’Alfons I va subvencionar les obres de construcció473: en el seu testament s’atorgaven 300 sous anuals fins que l’edificació fos acabada. Aquest rellevant llegat es data l’any 1194. L'interès per part de la monarquia que la catedral continués les seves obres i s’acabés es manifesta en l'actitud de Pere I, qui posava l’any 1207 sota custòdia reial l’obra i les rendes catedralícies. Aquest mateix monarca cedia l’any 1212 el forn del Puig d’en Pallars per ésser utilitzat en la construcció a la vegada que revalidava la donació de 300 sous anuals feta pel rei474. En
anys posteriors tenim documentat com Pere II concedia al 3 de novembre de l’any 1285, dos-cents doblons d’or per a les obres de la catedral de Tarragona475.
El claustre de la catedral, vertebrador de la canongia i un dels espais que s’han conservat de finals del segle XII i principis del XIII, va rebre importants donacions per tal que fos construït el més aviat possible. L’any 1214 l’arquebisbe Ramon de Rocabertí (1199-1215) llegava per a la seva construcció mil sous (operi claustri Terrachone mille
dotat d’una canònica a la seu metropolitana. Volem insistir en el valor ideològic i simbòlic que tenia la projecció d'aquest programa edilici, que es definiria en la meitat del segle XII però que fins al segle següent no es materialitzaria.
468GUIDI 2012a: 141.
469 Es tractava d'un procés generalitzat en l'edat mitjana que la construcció de la catedral s'iniciés per l'absis.
470 FUENTES I GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995:123
471 Existeix a partir del segle XIII la figura de l’artifex que és qui treballa en ella. L’artifex depenía de l’operarius que era qui manava a l’obra.
472 Volem ressaltar així doncs l'estreta vinculació entre la canònica i les obres de la catedral. Axí docs, existia una necessitat imperiosa per part de Bernard Tort al dotar-la en 1154 amb l'objectiu de "engegar" l'ambiciós projecte edilici en la terrassa superior de la construcció d'una acròpoli eclesiàstica digna de la seu metropolitana.
473 FUENTES I GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995:123 474 FUENTES I GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995:124
475 També per les de Lleida, Osca, Tarazona i Barcelona, FUENTES I GASÓ, RAMOS I MARTÍNEZ 1995.
109
soldi). Rocabertí va finançar la construcció de dues capellanies a l’altar de Sant Agustí.
En aquesta època s’assoleix la construcció dels absis precedits del santuari i del transsepte. En aquesta fase es reconeixen canvis estructurals i constructius a l’hora de prolongar els murs de tres metres d’amplada en la seva base amb un altre de dimensions molt més reduïdes i la presència de pilastres externes que en alguns casos no coincideixen amb el punt d’arrancada dels nervis diagonals de la volta, el punt on es concentraven les càrregues estructurals. Segons J.Figuerola i J.C.Gavaldà aquestes anomalies són degudes a les incipients introduccions dels cànons gòtics en la projecció de l’edifici romànic476. La capçalera de l’edifici es va dividir en tres absis escalonats
amb el central molt més ample i profund que els corresponents a les naus laterals477. És
possible que en el moment de la construcció del creuer que sustentava el cimbori tingués lloc un altre canvi estructural del projecte inicial amb l’augment de l’alçada de les voltes del presbiteri. Com han posat de manifest J.Figuerola i J.C.Gavaldà aquest canvi de nivell es plasma en l’existència de la primera dovella de l’arrencada dels dos arcs del santuari sobre la primera imposta478. D’aquesta forma la nau central presenta un aspecte unitari que no correspon als canvis a la capçalera. El santuari presenta coberta de voltes ogivals amb pilars cruciformes i columnes adossades en l’extrem de cada braç on es recolzen els arcs torals i diagonals, una solució arquitectònica característica de les innovacions de l’art cistercenc del segle XIII479.
Després de la capçalera es va edificar el cimbori de vuit cares. Aquest element es va