La voluntat del rotatiu d’expressar i difondre ideologia amb intencionalitat de persuadir el lector queda reflectida perfectament en diversos textos d’un rotatiu, tot i que de forma més clara en les peces argumentatives o de comen- tari.
Aquesta intenció de difondre ideologia no és patrimoni exclusiu dels mitjans de comunicació sinó que són molts els agents socials contemporanis que apro- 62 Veure punt 5.2.2 del present treball.
fiten la seva influència sobre el públic per transmetre ideologia; però sí que és una capacitat clarament definida i estudiada en els mitjans de masses que, aprofitant el canal de comunicació de què disposen amb el receptor, difonen valors i idees amb intencionalitat persuasiva (Augoustinos i Walker, 2000: 309) i, de forma implícita o explícita, construeixen missatge (Herrero, 1996: 47). També se suma a aquesta teoria Josep M. Casasús que constata que “la ideo- logía es consubstancial a todo medio de comunicación” (1985: 135).
A través de la influència i la persuasió expressades en els textos, sobretot en els d’opinió, el diari busca provocar una reacció o efecte concret en l’actitud del receptor, en aquest cas el lector, i també un canvi en la seva opinió per tal de convèncer-lo que si actua tal i com se li recomana farà un bé no només a ell sinó a tot el col·lectiu. Però no només sobre el lector es fa aquesta influència: també podem parlar de persuasió cap a les autoritats i poders públics per tal que prenguin decisions d’acord amb al voluntat del diari en qüestió. Gomis ho resumeix amb una frase contundent: “El que influye no manda, pero puede persuadir al que manda de que debe actuar en uno u otro sentido” (1991: 153). Això no significa que els diaris vinculin de forma explícita la seva ideologia amb una formació política63 i en aquest sentit Casasús (1985) deixa palès que
la difusió d’unes idees per part del rotatiu no implica que aquest respongui sempre als interessos o intencions d’un emissor concret com pot ser un partit polític. Cal, doncs, no confondre ideologia i partidisme ja que, tot i estar estre- tament vinculats, no significa que els diaris prenguin partit per una opció sinó que, més aviat, prenen una alternativa política davant d’uns fets que es tradueix en una acció ideològica en la comunicació explícita (Casasús, 1985: 113). No obstant això, quedarà per demostrar que durant la transició democràtica es confirmi la tesi de Casasús per la qual la premsa de més tirada presenta una ideologia marcadament regressiva i conservadora, en una equació que vindria a relacionar èxit amb regressió, popularitat amb conservadorisme.64
63 Cap dels rotatius que es publicaven a la ciutat de Barcelona durant la transició mantenien una vinculació orgànica directa amb formacions polítiques fet que impedeix parlar de l’exis- tència d’una ‘premsa de partit’ o ‘diari d’opinió’, segons la nomenclatura proposada per Casasús i Roig que classifiquen els models de diari en informatiu-interpretatiu, popular-sensacionalista i d’opinió. En la descripció que els autors fan d’aquest tipus de periòdic (on s’inclouen rotatius com El Alcázar de Madrid, els francesos L’Humanité o Le Croix i els italians L’Unità o L’Osser- vatore Romano, entre d’altres) no n’assenyalen cap referent d’entre la premsa catalana (Casasus i Roig, 1981: 56-57). Tot i així, i com es veurà, algun rotatiu estarà subjecte a la influència periodística i empresarial d’empresaris que formaven part o eren propers a formacions polítiques (vegeu punt 2.3.7 d’aquest treball).
64 Casasús dóna nom a aquesta teoria com a “ley de la regresividad del medio” segons la qual com més reaccionari és un diari més difusió aconsegueix (1985: 135 i 136).
Tampoc cal oblidar que aquesta intencionalitat ideològica o persuasiva té límits que no són altres que la construcció d’uns textos que no prescindeixin de la lògica de la raó i dels arguments ja que, sinó, es pot convertir en un exemple de manipulació informativa (Herrero, 1996: 47).
El diari, com a mitjà que narra i comenta la realitat a partir de la construcció de notícies, missatges i opinions, té com a objectiu final persuadir el lector; i serà aquest el que, depenent de la lectura que faci d’allò que es relata, decodificarà els fets exposats d’una forma o d’una altra. Tot i ser de gran interès, s’escapa a aquest treball l’estudi de recepció, o sigui, de la influència real que van tenir aquestes peces i mitjans de comunicació sobre els lectors durant la transició democràtica.
Finalment, els temes escollits en els textos publicats pels 11 rotatius barcelo- nins durant el període estudiat poden donar una idea de fins a quin punt la premsa comença a marcar la pauta en decidir els assumptes polítics que són de rellevància per a la opinió pública i influir en l’agenda dels temes a tractar.65
D’aquesta manera, i a través de la influència, la persuasió i la decisió de quins temes són els que s’han de tractar, els mitjans potser no aconsegueixen dir-li a la gent què ha de pensar, però sí que decideixen sobre què han de pensar (Redero i García González, 1991-1992: 85).
65 La referència als conceptes d’”agenda setting”, introduït per Niklas Luhmann, i tematit- zació, de McCombs i Shaw, és clara. Es tracta d’un concepte que comprova com els mitjans aconsegueixen centrar l’atenció social al voltant de certes temes configurant la panoràmica de l’actualitat diària (Redero i García González, 1991-1992: 85). D’aquesta manera, els temes que són considerats com a prioritaris pels mitjans de comunicació de masses, acaben sent percebuts com a més rellevants pel públic consumidor (Marin, 1992: 111).