Iniciatives renovadores

In document Els serveis socials a Catalunya. Una visió històrica (página 187-190)

II. AGRAÏMENTS

1.5. L’ETAPA FRANQUISTA

1.5.3. Iniciatives renovadores

En la segona part del franquisme, a partir dels anys seixanta, es comencen a produir algunes iniciatives adreçades a la millora tècnica, organitzativa i financera de les prestacions i actuacions dels serveis socials. Es tracta dels antecedents més immediats dels serveis socials actuals. Considerem que aquestes aportacions, tot i que inicialment eren aïllades, van anar convergint en fórmules i actuacions properes que possibilitaren que durant la transició es poguessin forjar uns serveis socials moderns, semblants als dels altres països europeus.

Entre les múltiples iniciatives532 ens interessa destacar-ne tres tipus, segons la naturalesa dels agents que hi intervenen: les originades per la iniciativa social, les relacionades amb la creació de les escoles d’assistents socials i les aportacions del sector públic.

a. Iniciativa social

En aquest període comença a aflorar un moviment associatiu, sobretot d’ajuda mútua, que comença a construir “serveis socials” per a determinats col·lectius necessitats per tal d’aconseguir un model de serveis diferent que s’adigués més amb la dignitat dels las nuevas definiciones de la Iglesia Católica del Concilio Vaticano II, que terminó en 1965, tuvieron probablemente más impacto en España que en ningún otro país ”. Stanley G. Payne, El régimen deFranco

(Madrid, Alianza Editorial, 1987), pàg. 585. 529

“Dentro de los militares se produce también en los últimos años el mismo proceso de “apertura” que es atribuible a todo el establecimiento político”. Vegeu: Amando de Miguel, Sociología del Franquismo, (Barcelona, Editorial Euros, 1975), pàg. 165.

530 “Díez Alegría era el principal defensor del profesionalismo apolítico más estricto en las Fuerzas Armadas, aunque a nivel personal era totalmente leal a Franco”. Stanley G. Payne,ob. cit.,pàg. 627. 531

Ibídem, pàg. 640. 532

Hi van incidir altres factors i es van rebre influències externes. Van ser importants les que procedien de França (es van crear associacions de procedència francesa), la reconceptualització del treball social, del desenvolupament comunitari introduït per Marco Marchioni, etc., sobre algunes de les quals en parlarem més endavant. Per ampliar aquesta qüestió vegeu: D. Casado i E. Guillén, Manual...,op. cit., pàg. 194-206.

usuaris i les seves possibilitats rehabilitadores i d’integració. El paradigma d’aquesta nova manera de fer és el que iniciaren els pares i amics de persones amb discapacitats, especialment psíquiques; com veurem després, “(...) a la dècada dels seixanta i setanta hi va haver un fort increment en la formació d’associacions per a la defensa dels drets dels disminuïts. En el cas dels psíquics qui les formaven eren majoritàriament pares”.533 Un altre puntal en aquest procés renovador va ser el que va emprendre Càritas,534 amb aportacions teòriques molt valuoses i amb intervencions a favor dels més desafavorits, tant en zones rurals com en barris urbans. L’any 1942 es va crear el Secretariado Nacional de Caridad de la Junta Técnica Nacional de la Acción Católica Española i cinc anys després es van aprovar els reglaments de Càrites, que configuren aquesta entitat com a òrgan oficial de la caritat de l’Església dedicat a pal·liar les necessitats bàsiques dels més pobres: menjar, salut (atenció, medicaments, vitamines, etc.), habitatge, vestit i acompanyament als pobres, immigrants i transeünts. Aquesta nova entitat va rebre una gran embranzida amb l’arribada de l’ajuda social americana, que va exigir una organització i coordinació estatal, diocesana i dels equips de repartiment a les parròquies, al mateix temps que suposava una font de finançament.535 Malgrat la persis tència de pràctiques paternalistes, Càritas es va anar perfilant com la consciència “crítica” de l’Església. Van contribuir a aquests canvis, entre d’altres, tant les pastorals del cardenal Tarancón536 com l’enfocament i les propostes del sociòleg i sacerdot català Rogeli Doucastella, 537 que a partir de la segona meitat dels anys cinquanta va intentar canviar l’“acció benèfica”, d’assistència passiva i pretècnica, per l’“acció social”, activa, promocional, participativa i tecnificada.538 A partir dels seixanta emprenen una etapa de macroplanificació que suposa una contribució a la modernització de la intervenció social i, d’altra banda, adopten la noció de promoció social, entesa en un sentit comunitari, com veurem a través d’alguna de les seves aplicacions a Catalunya.539

b. Les escoles d’assistents socials

La creació de les escoles d’assistents socials i les actuacions realitzades pels professionals van ser un altre element important en la configuració dels serveis socials. Ja s’ha deixat constància que abans de la Guerra Civil l’Església havia fundat la primera escola d’assistents socials; per tant, hi havia professionals que treballaven en els serveis socials, encara que eren escassos. Fixem- nos en el lent creixement, ja que després de 25 anys de la creació de la primera escola només n’hi havia cinc a tot Espanya: tres a Barcelona i dues a Madrid.540 El febrer de 1953 s’havia inaugurat, per iniciativa del catedràtic de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el Dr. Ramon Sarró Burbano, i amb la col·laboració de la Sección Femenina, l’Escola

533

M. Dolors Arteman, “Inicis”, dins Andreu Corominas i Pere Sabater, Les associacions pro persones amb disminució psíquica a Catalunya (Barcelona, APPS, 1994), pàg. 109.

534

Per ampliar els temes històrics de Càrites es pot consultar l’exhaustiu treball d’Antonio Gutiérrez Resa, Caritas Española en la Sociedad del Bienestar. 1942-1990…,op. cit.

535

L’Estat pagava a Càritas 10 cèntims per cada quilo de menjar repartit. 536 A. Gutiérrez Resa, Caritas Española…, op. cit., pàg. 227.

537 El Dr. Rogeli Duocastella va ser un dels pioners en els estudis sociològics dels suburbis de Barcelona (1956-1957); va ser el creador del primer centre de sociologia aplicada a l’Estat espanyol (CESA) i va ser també el fundador (1963) i primer director de l’Institut de Sociologia i Pastoral Aplicada (ISPA).

538

D. Casado, Palabras de la reforma…, op.cit., pàg. 28. 539

L’etapa de macroplanificació la va portar a terme el funcionari planificador Francisco Guijarro i el sacerdot sociòleg Ramon Echevarren. D. Casado i E. Guillén, Manual…, op. cit., pàg. 198.

540

Montserrat Colomer, “Trabajo social en España en la década de los 70”, Revista de Servicios Sociales y Política Social,núm. 20, 1990, pàg. 7.

Superior d’Assistents Socials de Barcelona. El coneixement del nombre, les característiques i les sortides laborals dels estudiants d’aquesta escola pot apropar-nos a la realitat dels serveis socials i la seva evolució: “En aquest període l’alumnat de l’escola era exclusivament femení. El nombre dels alumnes va creixent a poc a poc, mantenint una mitjana de 40-45 entre els tres cursos de durada dels estudis. Els primers anys les sortides professionals s’orienten bàsicament als sector dels serveis socials sanitaris i psiquiàtrics. Més tard (1963) trobem assistents socials formades a l’Escola també en altres llocs: empresa, Institut Nacional de Previsió, hospitals infantils, serveis d’emigració, ajuntaments, institucions de l’obra social d’una entitat d’estalvi i en barris.”541 En aquesta etapa inicial els serveis socials i el treball social sembla que van molt units, fins i tot es confonen.

També són significatives i reveladores dues altres iniciatives en aquest mateix àmbit força singulars. La primera va ser la creació l’any 1955 de l’Escola d’Ensenyament Social patrocinada per l’Orientació Catòlica i Professional del Dependent (OCPD), amb alumnes exclusivament masculins que sortien amb el títol d’assistent social per treballar en les diverses obres socials que es feien des de l’entitat.542 La segona neix de la proposta de diverses institucions sabadellenques i terrassenques (Gremi de Fabricants de Sabadell, Institut Sallarés i Pla, Institut Industrial de Terrassa, el bisbat i altres) de crear l’Escola de Formació Social Sabadell Terrassa (1957). Com explica en una entrevista una de les professionals que ho va viure: “En aquella època, recordo que estàvem en ple franquisme, a Catalunya es vivia un moviment important del teixit industrial. La indústria creixia amb rapidesa i la mà d’obra immigrada, també. Hi havia un neguit molt fort, sobretot per part dels empresaris joves, guiats pels corrents de la doctrina social de l’Església, per fer un pas endavant i superar vells esquemes de beneficència i paternalisme.”543

Al final dels anys cinquanta “es van obrir moltes escoles d’assistents socials arreu d’Espanya, la majoria promogudes a l’ombra de Càritas per mossèn Rogeli Duocastella, o bé per la Sección Femenina de Falange o per alguna entitat que no tenia dificultats amb el règim franquista, com Creu Roja i ordes religiosos; així les Filles de Sant Vicenç de Paül crearen, juntament amb la Creu Roja, l’escola de Lleida i les religioses de Jesús i Maria, la de Tarrago na”. L’escola de Manresa “havia nascut l’any 1959 promoguda per un grup de ciutadans als quals va donar suport el bisbe de Vic, el Dr. Masnou”.544 Així, al final de la segona meitat del segle XX, a Catalunya hi havia set escoles d’assistents socials: tres a Barcelona (una de l’Església, una de patrocinada per la Sección Femenina i la de l’OCPD ), una al Vallès, una a Manresa, una a Lleida i una altra a Tarragona.

c. Iniciatives públiques

La primera iniciativa sorgeix arran dels canvis socioeconòmics que es produïren al final dels cinquanta i el començament dels seixanta, ja que van afavorir la creació dels anomenats Fondos Nacionales, als quals ens referirem més endavant, entre els quals figura la creació del Fons Nacional d’Assistència Social, que va crear les primeres

541

Document “El XXX Aniversari de l’Escola Superior d’Assistents Socials de Barcelona” (s. a.), pàg. 131.

542

Informació facilitada per Montserrat Colomer. 543

Pilar Porcel, op. cit., pàg. 21. 544

pensions assistencials per a ancians i per malalts o invàlids incapacitats per treballar. Tenien caràcter alimentari per a les persones que no disposaven de mitjans econòmics ni de familiars obligats a prestar- los els aliments,545 fet que impedeix incloure- les pròpiament dins l’àmbit dels serveis socials; tanmateix, significaren una ajuda important, malgrat el baix import de la pensió, per a les persones més necessitades. Aquestes pensions es poden considerar com un antecedent de les pensions no contributives de la Seguretat Social que es van crear l’any 1990. El Fons va significar també una línia de finançament de projectes de serveis socials que portava a terme la iniciativa social.

Tanmateix, les aportacions més directes a la conformació dels serveis socials va procedir, sens dubte, de la Seguretat Social. A partir dels anys cinquanta es va generar un moviment internacional que es va interessar pels serveis socials, fins que a la dècada següent l’Assemblea General de l’Associació Internacional de la Seguretat Social (AISS) va examinar la qüestió i va considerar que aquests serveis podien contribuir a la humanització de la Seguretat Social, tot flexibilitzant el sistema. Aquests corrents influïren en els treballs preparatoris de la reforma i modernització de la Seguretat Social espanyola, i així, la mateixa Llei de bases de 1963, que unificava els sistemes de protecció social, al costat de la protectora bàsica, que incloïa l’assistència sanitària (per maternitat, malaltia comuna o professional i d’accidents), les prestacions econòmiques (per als casos d’incapacitat laboral, invalidesa, jubilació, desocupació, mort) i la protecció a la família, creà com a “complemento de las prestaciones” (justificació III, 1) “los servicios sociales que dentro de los límites de los recursos financieros le corresponda asumir o le fueren asignados en materia de asistencia, medicina preventiva, higiene y seguridad en el trabajo, reeducación y rehabilitación de inválidos, empleo o colocación, promoción social y en aquellas otras en que el establecimiento de tales servicios se considere conveniente o resulte por exigencias de una más adecuada coordinación administrativa” (base 5a, 18, c). És el primer text legal que tracta dels serveis socials, i ho fa amb una visió interna del sistema i un contingut coherents amb les seves necessitats. Aquesta concepció era força diferent del que s’establia des de fora, i fins i tot del que es portaria a la pràctica des de la mateixa Seguretat Social, que tingué un caràcter més obert. Cal fe r notar que no es tracta pròpiament d’un dret subjectiu, sinó que les seves prestacions resten supeditades als límits dels recursos financers.

In document Els serveis socials a Catalunya. Una visió històrica (página 187-190)