LA DECADÈNCIA ACTUAL DEL CARÀCTER SEGONS LA PSICOESTÈTICA

In document El concepte de psicoestètica a l'obra de Carles M. Espinalt (página 113-117)

INTERPRETACIÓ DESCRIPTIVA I RECOPILACIÓ

CAPÍTOL 3. INTEL·LIGÈNCIA

G. VOL.14 L’any 1941 va aparèixer el llibre La por a la llibertat, escrit per un

6.1. LA DECADÈNCIA ACTUAL DEL CARÀCTER SEGONS LA PSICOESTÈTICA

“La manca de caràcter, a desgrat de les coloraines de la personalitat, és un dels pitjor mals de la nostra època. El mal es fa més angoixós entre els homes que per llur condició social tenen o poden tenir una posició de dirigents.”

Espinalt (O.E., 1961, p. 119)

Per a Espinalt, una de les màximes preocupacions que hauria de tenir la nostra societat és la manca de caràcter, que motivada per diverses causes, s’ha estès com una mena d’epidèmia entre la població, sobretot entre els joves. (G.CT.05)

Entre altres factors, ho explica per la gran influència que ha tingut la psicoanàlisi en la societat actual, i això fa que se’n derivi un concepte educatiu que incideix negativament en la formació del caràcter i en el fet de tenir una visió enterbolida d’allò que és la llibertat humana.

La genialitat de Freud, segons afirma Espinalt, va ser descobrir amb les seves investigacions que l’home no era un ésser racional per excel·lència, per molt que es vanagloriés de ser-ho. Els instints el convertien en un ésser guiat per pulsions irracionals (com ell mateix relata que ho va poder constatar davant les atrocitats de la guerra que va conèixer i que li varen permetre descobrir l’instint destructiu de l’home), però per a Espinalt, tot i que va detectar d’on provenen les causes, no va encertar plenament el medicament adequat.

Per a Freud, l’educació és un factor extern coercitiu que representa les exigències de la civilització. Segons la psicoanàlisi, la civilització ha estat conquistada per obra de la renúncia a la satisfacció dels instints, i exigeix que cada nou individu repeteixi la renúncia.

Freud pensava que l’esca del pecat era el «superjo», que amb les seves normes entorpia l’evolució normal dels instints. Així s’originaven les neurosis i la infelicitat. Freud pensava que la grandesa de l’home estava en alliberar les tendències inconscients que maldaven per sortir. L’autenticitat de cada persona residia a saber actuar sense repressions. Calia, així, no barrar el camí dels instints per a no produir desviacions patològiques ni tensions psíquiques.

Freud, d’altra banda, home d’un gran caràcter, va projectar amb força les seves teories de la libido per fer front a la gran allau de corrents màgics que es propagaven com una plaga: “l’onada negra del fang de l’ocultisme”, com havia descrit en les seves converses amb Jung. I afegia: “És necessari erigir en dogma la meva teoria sexual, perquè és l’única defensa de la raó contra la possible irrupció de la tenebrosa marea de l’ocultisme.” Però, no podia imaginar que els seus esforços per concentrar en l’inconscient els efectes irracionals i desconeguts de l’home donessin com a resultat un reforçament de la part instintiva sobre el conscient. La humanitat havia fet un pas, però era insuficient.

“S’ha confós, arreu del món, que el temperament és allò que és la gràcia de la personalitat, quan la gràcia de la personalitat està en el seu administrador i [...] aquest és el caràcter.” (Cf. 33)

En aquest aspecte, a poc a poc es va anar teixint la idea que ningú no podria ser feliç si no retrobava les seves arrels instintives i no vivia conforme als dictats del seu interior.

El moviment hippy dels anys 60 va ser la culminació d’aquest esperit que blasmava contra les imposicions d’una societat que retallava la lliure expressió de 1’individu. Si bé és cert que les seves reivindicacions pacifistes i de germanor eren ideals nobles, les estratègies per aconseguir-ho varen fer que del seu moviment en restés una nova visió de la personalitat humana, una visió que donava culte a la part instintiva.

El primer que van eliminar va ser el temps: no portaven rellotge, es regien pels seus impulsos instintius de “gana” i “son”. No volien retallar la seva llibertat sent esclaus dels dictats del temps i de la societat. Res els havia d’organitzar la vida; no eren per a ells les responsabilitats ni les obligacions. Volien retornar a la vida del camp; els semblava que viure una altra vegada com els homes de les cavernes els alliberaria dels seus problemes. Per tant, confonien els principis amb el primitivisme. En els inicis de l’evolució personal, només hi trobem les pulsions bàsiques.

D’aquesta falsa idea de la llibertat i dels principis que regeixen la personalitat, avui dia encara se n’alimenten la majoria dels joves, tot i que han estat escolaritzats. ¿Qui els ha aclarit, per exemple, la confusió entre els conceptes de llibertat i llibertinatge dels que parlàvem anteriorment? Aquesta situació crea desconcert, i molts no saben realment en què consisteix la personalitat, ni en com enfortir el seu caràcter. Així, Espinalt ens fa les matisacions següents:

115

elements, i això li ha creat una sensació de fortalesa fictícia que no prové de les seves pròpies forces psicològiques, sinó de la seguretat que li dóna la ciència i la tecnologia que l’envolten:

“L’home modern té la meitat de caràcter que tenia l’home del segle passat, ¿per quina raó? [...], perquè la tecnificació moderna li dóna una falsa il·lusió de caràcter.” (Cf. 4)

Segons les teories d’Espinalt, una altra de les causes de la manca caracterològica que es pateix de forma generalitzada actualment és el fet que no es té en compte l’educació del caràcter d’una forma decidida i metoditzada a les escoles i a les universitats:

“[...] les nostres escoles no formen caràcter. Almenys no formen homes d’acord amb l’esperit de la nostra cultura i el nivell exigit pel món actual.”

Espinalt (O.E., 1963, p. 249)

I això provoca un daltabaix considerable, ja que malgrat la dotació intel·lectual que reben els joves, la manca de preparació per assumir decisions i responsabilitats els genera molts neguits que es podrien preveure amb una educació caracterial adequada:

“Existeix un desequilibri entre allò que la vida moderna exigeix dels universitaris i la preparació caracterològica que la majoria de sistemes pedagògics pot oferir-los. És urgent una reforma dels plans d’ensenyament superior, incapaços de configurar el caràcter a tenor del nivell directiu de l’home de carrera.”

Espinalt (O.E., 1961, p.,120)

Com una mostra més de la voluntat de sintetitzar els conceptes, Espinalt en el gràfic (G.CT.01) ens mostra les cinc característiques que afavoreixen el fet de tenir el caràcter en forma: domini d’hàbits, domini d’instints, maduresa vivencial, voluntat de comunicació i compensació adequada del complex d’inferioritat. Tanmateix, és d’aquesta forma que podrem donar una valoració al nivell de força caracterològica que tenim i, al seu torn, si està ben equilibrat, ens donarà una bona capacitat de valoració del tarannà dels altres i el fet de poder avaluar-los amb un criteri objectiu i encertat. Per tant, si nosaltres tenim el caràcter afeblit, sempre veurem els altres millor i els valorarem per sobre del que seria la justa mesura. (G.CT.07) Per això, quan la persona comença a formar el seu caràcter, aviat pot

sentir la necessitat de canviar les seves amistats i de buscar-ne altres que li siguin més satisfactòries i més adequades a les seves perspectives vitals actuals.

117

In document El concepte de psicoestètica a l'obra de Carles M. Espinalt (página 113-117)