La definició de menor immigrat irregular no acompanyat

Des que va aparèixer el fenomen a Catalunya i a Espanya, són múltiples els noms utilitzats per a referir-nos a aquests menors. Els primers termes apareguts en els mitjans de comunicació, i també utilitzats per molts professionals a l’inici del fenomen de forma sensacionalista i paternalista, van ser els de nens del carrer i de menors sense sostre. D’altres fonts, sobretot l'administració pública, va utilitzar a l’inici el terme menors estrangers desemparats, en el sentit que no estaven acompanyats o emparats per la protecció de cap adult.

Però progressivament van anar apareixent altres atributs d’aquests menors que van anar transformant la terminologia; com la perdurabilitat de la seva migració (menors immigrants o

immigrats), la seva situació administrativa (menors indocumentats, irregulars o sense papers), o

bé l’absència de familiars i referents adults (menors no acompanyats). No obstant això, en l'opinió pública, sobretot degut a la influència dels mitjans de comunicació, s’ha imposat i ha perdurat fins avui el concepte de nens del carrer.

Aquesta diversitat de termes per referir-se a un mateix fenomen ha generat sovint certa confusió. Per això és important d’analitzar el fenomen amb rigor, més enllà de les notícies més o menys sensacionalistes que els mitjans de comunicació i les mateixes administracions han fet arribar als ciutadans. D'aquesta forma també podrem entendre millor les polítiques socials i les legislacions aplicades als diferents països per aquest col·lectiu, i entendre millor la nostra pròpia construcció social del fenomen, la seva heterogeneïtat i la seva diversitat. I això ho haurem de fer tenint en compte, també, com els propis menors s'identifiquen a si mateixos, en concordança amb termes propis de la seva societat d’origen.

No és fins l’any 1997 que el Consell de la Unió Europea estableix el terme de menors no

acompanyats per referir-se a aquest tipus de menors. I el mateix any l'Alt Comissionat de les

Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), alertat per les institucions encarregades de la protecció de menors en els diferents països que comencen a atendre menors immigrats sense referents adults, estableix la següent definició del concepte:

Els infants i els adolescents menors de 18 anys que es troben fora del seu país d'origen i que estan separats d'ambdós pares o de la persona que per llei o costum els tingués al seu càrrec. Alguns d'aquests menors estan totalment sols, mentre que d’altres conviuen amb altres familiars. Aquests menors no acompanyats poden haver sol·licitat asil per por de la persecució, per la manca de protecció davant de violacions dels drets humans, i per conflictes armats i/o greus disturbis en el seu país d'origen. Alguns d'ells poden haver estat víctimes de tràfic o d’altres tipus d'explotació, o poden haver viatjat a Europa fugint de situacions de pobresa severa. Molts d'aquests menors han viscut experiències terribles i han sobreviscut a circumstàncies d'extrema duresa.

Mitjançant aquest terme de menors no acompanyats s'intenta englobar, doncs, en un sol concepte la diversitat de casos que es donen a Europa i en altres llocs del planeta. El concepte es refereix, com veiem, a menors d'edat que han realitzat un procés migratori amb o sense la seva família, però que finalment es troben sols en el país receptor, encara que puguin conviure

amb algun altre familiar o adult28_{. Aquesta categoria es refereix també a menors separats dels}

seus primers cuidadors segons els costums locals. Aquests menors no acompanyats poden estar ja instal·lats (immigrats) o de passada (immigrants) en el país d'acollida, procedents de tercers països en conflicte o amb una situació econòmica precària. Inicialment aquest terme s’utilitzà en els països centreuropeus amb tradició d’acollida de refugiats, on els menors que arribaven sols al seu territori acostumaven a sol·licitar asil o refugi. Però en els països mediterranis aquest terme va irrompre més tard per referir-se a un nou tipus d’emigració de menors clarament econòmica i no política. Una emigració relacionada amb la creixent desigualtat social i econòmica entre ambdues ribes del Mediterrani.

Al 1999, l’ACNUR i Save the Children, en un primer estudi europeu, utilitzen el terme nens no

acompanyats a Europa (NNAE) i elaboren una declaració de bones pràctiques (2000). En aquest

projecte es parteix de la primera definició de l'organització de les Nacions Unides, però s'hi introdueix el concepte de menor separat per les següents raons:

• Perquè els menors estan separats no només dels seus familiars i de la seva llar, com expressava la primera definició, sinó també de la seva cultura.

• Perquè degut a aquesta separació els menors experimenten un sofriment psicològic: duresa del viatge realitzat, subsistència precària, soledat, etc.

• Perquè el concepte també inclou aquells menors que viuen amb altres referents adults no directes, perquè han sofert la separació de les persones més pròximes que els van criar.

En francès aquest terme s’ha traduït per mineur isolé, el qual té connotacions diferents, i s’ha utilitzat l’any 2002 per anomenar una nova xarxa de països mediterranis destinada a protegir aquests tipus de menors: Réseau Euroméditerranéen de Mineurs Isolés. A vegades també s’ha utilitzat la variant mineur isolé demandant d’asil. A Marsella, l’associació Jeunes Errants ha adoptat aquest altre nom, el qual creiem que no s’ajusta a tot el col·lectiu perquè pressuposa una característica erràtica (de nòmada o rodamón) en tots els menors no acompanyats o separats. Malgrat aquestes variants, el concepte més utilitzat avui a Espanya i a Europa és el de menors

no acompanyats, o la variant en alguns països del nord com menors asilats no acompanyats. A

Espanya hi ha comunitats autònomes, com Galícia, que també utilitzen el terme de menors

separats, i altres que aporten nous adjectius per expressar l’origen migratori d’aquests menors.

En general, en el nostre país es considera menor no acompanyat al nen/a que no viu amb els seus pares o tutor legal. Però en els documents de l'administració s'incorporen altres aspectes,

com estrangers menors que es troben en territori espanyol en situació de desemparament

(Ministeri de Treball i d’Assumptes Socials, 2000). En la pràctica, però, a causa de la saturació dels serveis de protecció de la infància, un menor és considerat desemparat només quan els seus familiars directes o indirectes ho sol·liciten perquè no poden atendre'l. Així, a Catalunya un menor estranger no és ingressat en un centre si té algun adult que vulgui atendre’l, encara que no disposi de la tutela o de la guarda potestat, cosa que seria impensable si es tractés d'un menor del territori. Aquest fet li impossibilita al menor de sol·licitar el permís de residència, perquè sols li pot tramitar el seu responsable legal adult.

28 _{Per exemple, a Suïssa si el menor viu amb un/a germa/na, un/a oncle/tia o bé altres familiars, se’l considera}

A casa nostra també s'ha utilitzat el terme adoptat per la Direcció General d'Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat: Menor estranger indocumentat no acompanyat

(MEINA). D’altra banda, molts professionals i entitats intenten d’evitar el terme d’immigrants, i prefereixen el de menors immigrats, perquè són nois ja establerts a Catalunya, és a dir, que han pres l’opció de quedar-se al nostre país o ciutat. A Catalunya la plataforma ciutadana que va néixer en defensa d’aquests menors els ha anomenat menors immigrats desemparats, posant així èmfasi en la perdurabilitat de la migració i en la seva situació jurídica d’indefensió.

A Espanya aquests menors també són definits per la seva situació administrativa, tenint en compte que la majoria entren al nostre país de forma clandestina, és a dir, com indocumentats,

irregulars o sense papers. Són excepcionals els casos en què els menors sol.licitin asil polític; de

fet només s’ha donat el cas a València i a Madrid. Per aquest motiu el terme menor refugiat o

menor asilat és molt poc utilitzat. En algunes comunitats autònomes també s’ha anomenat

aquests menors amb altres conceptes com, per exemple, a Ceuta i a Melilla amb el nom de

menors transfronterers, tenint en compte que procedeixen gairebé tots dels països veïns del

Magrib (Informe de la Conselleria de Salut Pública, Benestar Social i Mercats de Ceuta, a Ministeri de Treball i d’Assumptes Socials, 2000). Un altre terme utilitzat recentment per la Comunitat de Madrid és el de menors immigrats de vida independent (MIVI), per referir-se així als menors no acompanyats que tenen entre 16 i 18 anys i que requereixen d’una atenció prioritària (Mª Jesús Pérez, 2000, a Gimenez , Carlos; Suarez , Liliana. 2002).

Però cap d’aquests diversos termes que acabem de veure no s'ajusten als termes utilitzats pels propis menors per identificar-se a si mateixos com a col·lectiu. Sobre aquesta qüestió la informació disponible és molt escassa i poc coneguda, en part perquè té a veure amb la cultura d'origen del menor immigrat. A Espanya els menors no acompanyats d'origen marroquí –que són la majoria-, com veurem a l’apartat 3.1 no es reconeixen amb cap d'aquests termes, sinó que acostumen a identificar-se a si mateixos amb un terme del dialecte àrab marroquí molt popular en aquella societat per referir-se als qui intenten emigrar cap a Europa: Harraga29_{. Diversos}

menors no acompanyats que vam entrevistar, concretament del centre d’urgència Lledoners de Barcelona, utilitzaven habitualment aquest terme. Fins i tot, diversos menors, per exemple, van dedicar alguns dels seus dibuixos en honor de tots els Harraga (a l’igual que ho podem veure al dibuix de la portada, veure també les il·lustracions 1 /1 i 1 /2 a l’annex del final de capítol). Aquest concepte àrab no només s’utilitza habitualment al Marroc, sinó que hem comprovat que també és usat en altres països del Magrib, com Algèria o Tunísia, tot i que amb petites diferències dialectals. Així, per exemple, un article sobre Tunísia aparegut en el butlletí del Fòrum

29 _{Vaig arribar al coneixement d'aquest terme de forma casual, durant el meu primer viatge al Marroc, en el transcurs}

d’un sopar amb diversos intel·lectuals tangerins. En preguntar-me per aquest tipus de menors, es van referir a totes les persones que volen emigrar de forma clandestina amb el terme Harrag (singular) o Harraga (plural). Més tard, ja a Barcelona, vaig poder comprovar l’ús d’aquest terme per part de molts menors no acompanyats que vaig entrevistar. A part de signar els seus dibuixos amb aquest nom, com hem vist anteriorment, també en nombroses reunions informals amb menors no acompanyats (per exemple, durant els àpats al centre d'urgències Lledoners) vaig comprovar com ells mateixos s’identificaven amb aquest terme. I en algunes dinàmiques de grup em van confirmar expressament l’ús i el sentit d’aquest terme. En el treball de camp realitzat al Marroc també vaig adonar- me de l’ús d’aquest terme per a referir-se als adults o als menors que emigren clandestinament. En una ocasió vaig visitar el semàfor de Benimakada on molts menors s'introdueixen sota dels camions o dels autobusos que vénen de Rabat. Quan el meu acompanyant (un tangerí de 35 anys) es va apropar als nois li van dir: també ets unHarrag?.

Universal de les Cultures Barcelona 2004 al gener del 2003 duia per títol: El harq, única

perspectiva per als joves, i explicava la popularitat d’aquest tipus d’emigració cap a Europa30_.

El mot Harrag (singular),o Harraga (plural), és un mot del dialecte àrab marroquí que prové de l’arrel HRQ en àrab clàssic, que vol dir cremar, incendiar. Així doncs, el “hariq” (“harrag” en dialecte marroquí) segons el Diccionario de árabe culto moderno de J.Cortés31_{, és la persona}

que s’encén, l’incendiari. I, en un sentit metafòric, és aquell que es crema o arrisca la pròpia vida, fins a la mort si cal, amb la finalitat d'emigrar a Europa per aconseguir millorar les seves condicions de vida. L’economista Abdelkrim Belguendouz (2002, 52) ho posa de manifest en el seu recent llibre L’ahrig du Maroc, l’Espagne i l’U.E, on escriu: l’emigració anomenada clandestina envia des del Marroc “Harraga”, aquells que creuen fronteres de forma prohibida i que cremen els seus documents d’identitat (...) en recerca de feina i de més dignitat. És l’expressió de la manca de confiança i de la visió pessimista que té la joventut marroquina sobre la seva situació i les seves expectatives de futur sense horitzó, sense més sortida que el “dorado” europeu.

Al Marroc l’expressió Harrag o Harraga és utilitzada per referir-se a qualsevol persona (adulta o menor) que intenta passar l'Estret de Gibraltar en pastera, vaixell, camió, autobús o qualsevol altre mitjà de transport de forma clandestina. Als propis menors els agrada d’autoqualificar-se com a Harraga, com a signe d’heroïcitat i de valentia, i per així comparar-se amb les gestes dels adults. De fet, en l'ús habitual d'aquest terme no hi ha cap diferència en el grup d'edat, i per això tant els adults com els menors s’autoidentifiquen amb aquest mot. Tanmateix, també convé remarcar que el concepte Harraga s’utilitza al Marroc, entre la població que no emigra, en un sentit despectiu: els Harraga són bojos, suïcides, persones que no saben el que fan... Per això no ha d’estranyar-nos que alguns menors no acompanyats rebutgin davant d’un adult desconegut, almenys en un primer moment, d’identificar-se dins d’aquest col·lectiu com hem pogut comprovar en les nostres entrevistes.

Un altre terme utilitzat al Marroc és el de ratolins, sobretot per part dels conductors d’autobús o de camió, per la policia marroquina32 _{i, en menor mesura, per la policia fronterera espanyola, i}

pels vigilants dels aparcaments33_{. Els menors no acompanyats reben aquest nom perquè}

30 _{En aquest article (www.barcelona2004.org/serveis/00000110.nsf/(portada01)/194027b58f91b90ec12) es}

descriuen les grans dificultats que tenen els joves tunisians (majoritariament majors d’edat, però també menors entre 16 i 17 anys) per inserir-se en el mercat laboral, així com la forta pressió policial a la que estan exposats. S’explica com a Tunísia el fet de disposar d’un passaport és un privilegi per a un jove, perquè se’ls hi nega arbitràriament aquest dret; i com l’opció de l’emigració es converteix en l’única perspectiva per als més ambiciosos d’entre aquests joves. La confirmació del somni de l’evasió, és a dir de l’emigració, apareix en els temes preferits d’un bon nombre de grups musicals rapers marginals, els quals giren entorn la persecució policial, l’atur, i el Harq. Una d’aquestes cançons ho expressa d’aquesta manera: En el més profund, la ferida no cicatritza, la meva vida és el no-res. Per què no ens comprenen? Per què no ens deixen en pau? Estic fart, els meus somnis s’han esfumat, el meu nom inscrit en un full i el meu rostre clavat en el mur. La vida ens ha llençat com si fóssim deixalles. Penso en el Harq... 31 _{Cortés, J., Diccionario de árabe culto moderno, Ed.Gredos, Madrid 1996}

32 _{Ho llegim a El Periódico del dia 7 d’abril del 2000: La policia marroquina ha batejat amb el sobrenom de “ratolins”} els nois que ronden per la zona de càrrega de camions del port de Tànger, on cada dia embarquen cap a Espanya centenars de remolcs. Aquest és el lloc preferit pels menors per, aprofitant la confusió i l’aglomeració de vehicles, instal·lar-se en els baixos dels camions.

33 _{Uns dels vigilants de nit de l’aparcament de l’hotel Solazur, a l’avinguda del Far de Tànger, es referia als menors}

amb aquest terme. Va ser el primer entrevistat, a part de la policia marroquina, que ens va explicar perquè els anomenava així. Aquest home ho feia d’una forma afectuosa, perquè entenia les seves expectatives migratòries, puix que també ell havia emigrat feia més de 10 anys a Espanya. No obstant, per una altra banda, també s’enfadava quan no era capaç de controlar els menors que volien amagar-se sota dels autobusos.

s’amaguen en petits espais i perquè tot plegat sembla el joc del ratolí i del gat: el ratolí s’amaga de forma astuta i ràpida, i el gat s’ha d’emprar a fons per arribar a descobrir-lo. Però malgrat que els menors coneixen aquest sobrenom, mai no hem trobat cap noi que s’autoqualifiqués amb aquest terme.

Després de repassar tots els termes utilitzats per referir-nos a aquest col·lectiu de menors al nostre país, creiem que els més exactes i adequats són els de menors immigrats irregulars no

acompanyats, o bé menors migrants no acompanyats, els quals ens permeten de referir-nos al

conjunt del fenomen a Europa en totes les seves variants34_.

En la nostra investigació parlarem, de forma particular, de menors immigrats irregulars no

acompanyats d’origen marroquí, perquè en el nostre país aquestes són les característiques

essencials del fenomen. Tanmateix, al llarg de la Tesi doctoral també utilitzarem altres termes més breus, com menors immigrats o menors no acompanyats. O bé el terme que els propis menors utilitzen, Harraga, afegint-li l’adjectiu de “petits” (és a dir, “Petits Harraga”, el títol que hem adoptat per aquesta Tesi Doctoral) a fi de diferenciar-los dels immigrats adults.

34 _{En el projecte europeu Daphne-Conred sobre Menors no acompanyats, coordinat per un equip de la Fundació}

Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, del qual formo part com a investigadora principal, els set països membres (Dinamarca, França, Bèlgica, Suïssa, Portugal, Itàlia i Espanya) vam arribar a la conclusió en l’ultima trobada –març del 2003- d’anomenar el fenomen com a Menors migrants no acompanyats, perquè a Europa el fenomen engloba dues realitats diferents: els menors no acompanyats asilats o refugiats, i els menors no acompanyats irregulars. Per tant, per evitar aquesta disjuntiva, d’una banda, i per evitar d’utilitzar un terme pejoratiu com és “immigrant”, de l’altra, es va acorda d’utilitzar el terme més neutre de “migrant”.