Fins i tot va utilitzar el mètode integracionista, per bé que parcialment, a l’hora de fer crítica literària, en l’excel·lent llibre El mundo del escritor,195 ja que hi analitza les obres literàries de Quevedo, Valle-Inclán, Pío Baroja i Azorín a partir dels conceptes «preferència lingüística» i «repugnància lingüística», que no serien sinó conceptes- límits si els traduíssim al llenguatge ferraterià, això és, extrems epistemològics que ens servirien per entendre el desplegament estèticoliterari del «món» de l’escriptor.
Ara bé, una cosa és que el mètode integracionista es pugui aplicar a l’estudi d’obres literàries i l’altra, ben diferent, que el mètode integracionista, tal com el va entendre Ferrater, serveixi per a la creació literària. Però, també serveix per a això. A parer nostre, Ferrater Mora no només va aplicar el mètode integracionista a l’estudi, anàlisi i «resolució» de diverses problemàtiques, sinó que també va fer servir el mètode integracionista ––conscientment o inconscientment, tant és–– en la creació de novel·les.
Alhora, el mètode li va servir per crear l’illa (que, alhora, és un país-estat) de Corona, en la qual es desenvolupa l’acció de tres de les seves novel·les: Hecho en Corona (1986),
El juego de la verdad (1988)i La señorita Goldie (1991).
Per tant, el mètode integracionista no només serviria per dur a terme anàlisis de conceptes ––filosòfics, o no––, sinó que també serviria per a la creació literària. Mirarem d’escatir, doncs, de quina manera l’obra literària de Ferrater Mora «narrativitza» el mètode integracionista, i a partir d’aquesta anàlisi, disposarem del marc idoni per fer una interpretació de la narrativa ferrateriana des del pensament del propi autor, que és el que proposem en la segona part d’aquesta tesi.
1.52 La narrativització del mètode integracionista
Si ens centrem en l’obra Hecho en Corona, de l’any 1986 ––la segona novel·la de
Ferrater––, veiem que els dos primers capítols ––«Que trata de la novela y del sujeto de que la novela trata» i «Que trata de Corona, el país y los habitantes»–– estan narrats per
mots i els homes, per bé que conté tres articles més: «Punto de vista y tolerancia», «El laberinto del conocimiento» i «Pinturas y modelos».
80
un dels personatges centrals de la novel·la, Rómulo Redondo, que ens explica com és –i on és– Corona, els seus costums, la seva història, la cultura, la llengua, la Constitució, etc.
El personatge, Rómulo Redondo, ens presenta una societat, Corona, que no és sinó «un model de modernitat, d’eficàcia, d’estabilitat social i política».196
El retrat que ens fa de Corona és el retrat d’una societat perfecta, modèlica, un exemple de democràcia, en què si bé hi ha conflictes, la pròpia societat disposa dels mecanismes per resoldre’ls d’una manera pacífica i enraonada. Per contra, en el capítol 6, titulat «Que reproduce fielmente varios interesantes papeles sobre Corona legados por Stanley Clothier», veiem una altra visió de Corona, contraposada a la de Rómulo Redondo. El narrador és l’altre personatge central de la novel·la, Stanley Clothier, un periodista nord-americà que ha arribat a l’illa de Corona per fer-ne un reportatge. Els apunts i notes de Clothier ens presenten una societat corrompuda, tramposa, decadent, xarona, provinciana i falsament democràtica:
Durante «demasiado tiempo» las cosas han estado aquí «bajo las garras de unas cuantas familias», que se las han compuesto para dar la impresión de que todo funciona democráticamente.197
A partir de les visions contraposades però complementàries de Redondo i Clothier, l’autor crea l’illa de Corona, que no és ni tan perfecta com la presenta el primer, ni tan desastrosa com la presenta el segon.198 De fet, la nostra tesi és que les visions dels dos personatges centrals de la novel·la, Rómulo Redondo i Stanley Clothier, no són sinó conceptes-límits que serveixen no només per estructurar la novel·la, sinó per crear una nova realitat, Corona.199 Vegem-ne un fragment:
No era improbable que el país [Corona] fuera en gran parte el resultado de la imaginación de individuos como Rómulo Redondo y que al mismo tiempo terminara
196 FERRATER MORA, J. Hecho en Corona. Madrid: Alianza, 1986, p. 26. 197Ibid.,p. 246.
198 Podríem afirmar que les visions dels dos protagonistes són falses en el sentit que tant l’una com l’altra són exageracions, és a dir, serien conceptes-límits cap als quals tendiria la realitat, sense que aquesta s’arribés a identificar mai amb cap dels dos, encara que no seria mai estàtica i sempre tendiria més cap a un pol que cap a l’altre.
199
Cal recordar que Ferrater Mora ubica dues novel·les més a Corona: El juego de la verdad i La señorita Goldie.
81
por imprimir sobre todos ellos lo que de él habían previamente imaginado. Esto podía explicar la obvia discrepancia entre la Corona vista, o reconstruida, por Rómulo Redondo, y la que se desprendía de las páginas de Stanley Clothier. No se trataba de que la primera fuese económicamente próspera, políticamente estable, socialmente bien organizada, humanamentre varia. Todo eso lo era también la segunda. Tampoco se trataba de que la segunda fuese suelta, libre, hasta licenciosa. Todo eso era también, aun si se había expresado recatadamente en las páginas de Rómulo, la primera. La discrepancia no radicaba en los hechos, sino en el modo como se los aureolaba con significaciones.
Cuestión de maneras, de estilos, de temperamentos.200
Així, tot i la mort dels personatges,201 les seves respectives visions de Corona serveixen com a conceptes-límits en la confluència dels quals es desplegarà tota la realitat social, política, cultural i econòmica del país. Recordem que qualsevol realitat mundana ––i Corona, en tant que objectivació, n’és una––202
manifesta sempre una doble tendència203 en la confluència dels conceptes-límits utilitzats, i per això al llarg de la novel·la la realitat de Corona bascularà o bé cap a un pol (la visió de Rómulo Redondo), o bé cap a l’altre (la visió de Stanley Clothier), sense arribar a confondre’s ni identificar-se mai amb cap dels dos, si bé és cert que tendirà més cap a l’extrem negatiu (representat per Clothier) que cap al positiu.204
De fet, no és casual que la novel·la acabi de tal manera que no puguem «situar» definitivament Corona en la confluència dels conceptes-límits proposats per Ferrater, atès que aquest «situar» serà sempre provisional i precari, perquè la societat coronense, com qualsevol comunitat humana, està sempre en moviment, és dinàmica, i no pas estàtica, la qual cosa vol dir que sempre manifestarà una doble tendència que canviarà depenent de les circumstàncies de cada moment.205
200 ID. Hecho en Corona. Op. cit., p. 282.
201 Ens ocuparem de la mort dels personatges en la narrativa de Ferrater en el capítol titulat «El sentit de la mort dels personatges».
202 Ho veurem amb detall en el capítol titulat «Corona: una objectivació. Bases ontològiques».
203 Cal tenir en compte que si bé la tendència és doble, els sentits són múltiples. O dit d’una altra manera: la tendència és doble perquè hi ha dos conceptes-límits cap als quals tendir; ara bé, com que aquesta tendència no és mai estàtica i en la confluència dels conceptes-límits s’hi manifesten diversos sentits, aleshores hi ha una multiplicitat de sentits possibles.
204 El fet que els dos primers capítols estiguin narrats en primera persona ja és una advertència que tal narració és parcial. I passa exactament el mateix amb la versió de Clothier.
205
Això diferencia Hecho en Corona de la literatura utòpica: si bé és cert que tenen força trets en comú, la literatura utòpica (o la distòpica, que n’és el negatiu) sempre ens presenta societats tancades en si
82
No hem de confondre, però, els conceptes-límits que representen les visions dels dos protagonistes amb l’antagonisme propi dels personatges novel·lescos. De fet, aquests dos personatges centrals de Corona no són ni tan sols antagònics. Més aviat semblen el mateix personatge però amb visions i opinions contraposades: tots dos són periodistes, són ambiciosos, tenen els mateixos interessos, escriuen coses similars, etc.206
O dit d’un altra manera: allò contraposat no són els personatges en si, sinó les visions que tenen de Corona. I tals visions no són sinó les que serveixen per fundar Corona, atès que són els conceptes-límits que permetran «situar» la realitat de Corona dins el seu propi continu, talment com si Corona fos una representació fidedigna de qualsevol comunitat humana real, que bascula sempre entre la integració i la desintegració, l’harmonia i la disharmonia, entre allò ideal i allò gens ideal.
Precisament la tercera novel·la de Ferrater, El juego de la verdad, l’acció de la qual
transcorre a Corona, també narrativitza el mètode integracionista. Aquest cop, però, el mètode no servirà per fundar una realitat (Corona ja està fundada), sinó que servirà per estructurar la novel·la. En conseqüència, no seran les opinions dels personatges les que funcionaran com a conceptes-límits, sinó que seran les nocions jurídiques de «màxima culpabilitat» i «total innocència» les que serviran per emmarcar l’acció de l’obra.
Així, la primera declaració de Jesús Gálvez contra Salustiano Sarmiento representarà el concepte-límit de la «màxima culpabilitat», mentre que la seva segona declaració a favor de Salustiano Sarmiento representarà la «total innocència». Hi haurà una tercera i última declaració, però aquesta declaració no serà el «tercer moment dialèctic» que permetrà superar els altres dos, sinó que ho deixarà tot obert, de tal manera que en la següent novel·la, La señorita Goldie, la culpabilitat o innocència de Salustiano Sarmiento encara bascularà en la confluència dels pols «màxima culpabilitat» i «total
mateixes, autàrquiques i estàtiques. A més d’això, també hem de tenir en compte que si bé a Hecho en Corona hi ha una disposició més propera al pol negatiu, a les altres dues novel·les ubicades a Corona és a l’inrevés. Tractarem la qüestió de la utopia en la literatura de Ferrater en la tercera part de la tesi.
206 El fet que en tota la novel·la no arribin a trobar-se mai cara a cara reforçaria aquesta interpretació, és a dir, reforçaria la idea de considerar els dos personatges com un de sol però amb idees sobre Corona totalment contraposades però complementàries.
83
innocència», sense que s’arribi a identificar mai amb cap, una característica essencial de l’integracionisme ferraterià, tal com ja hem vist.207
Cal destacar també la primera novel·la de Ferrater, Claudia, mi Claudia (1982), encara que els trets integracionistes en aquesta novel·la no tinguin un paper tan destacat com en la resta. D’una banda, a Claudia, mi Claudia l’integracionisme no serveix per «fundar»
cap realitat, tal com passava a Hecho en Corona; i de l’altra, tampoc no serveix per
estructurar tota la novel·la, tal com passava a El juego de la verdad. Ara bé, l’enamorament del protagonista ––El Observador–– per Claudia serà tot ell una espècie
de concepte-límit, això és, un sentiment que és pura hybris en la mesura que s’haurà
identificat amb un concepte-límit, i en aquest sentit, es pot dir que el protagonista no toca de peus a terra, viu en una ficció ––no per casualitat està immers en un món completament virtual–– i no n’és conscient.
I com que cada concepte-límit requereix d’un concepte-límit oposat ––i alhora complementari––, aleshores arriba un moment ––l’atemptat bomba–– en què el protagonista passa de sobte d’un concepte-límit (pura il·lusió) a l’altre (pura desolació), de tal manera que li serà impossible l’adaptació a la vida «real». La mort del protagonista certificarà, en certa manera, la impossibilitat de viure en allò «ideal» i la «perillositat» de confondre els conceptes-límits amb quelcom subsistent, això és, amb quelcom ontològic i no únicament epistemològic.
Finalment, cal esmentar la novel·la Regreso del infierno (1989). Igual que a El juego de la verdad, el mètode integracionista serveix a Ferrater per estructurar la novel·la. Aquest cop, però, els pols entre els quals bascularà l’acció seran els de «realitat» i «somni», i tampoc no hi haurà un «tercer moment dialèctic» que els superi, sinó que la novel·la quedarà totalment oberta, això és, dinàmicament oberta,208 un tret sens dubte integracionista que, ja ho hem dit, trobem en tota la narrativa de l’autor.
207 Reprendrem aquesta qüestió en el capítol dedicat a la mort dels personatges, «El sentit de la mort dels personatges», i en el capítol dedicat a les disposicions ésser i sentit, «Els jocs literaris ferraterians». 208
Ho veurem amb detall en l’apartat dedicat al tercer joc literari ferraterià: «Realitat i somni: el tercer joc literari ferraterià».
84