La parla adreçada als infants

La manera com els adults parlen als infants és una part bàsica de qualsevol teoria sobre l’adquisició lingüística. El mateix treball de Chomsky (1965) va tractar aquesta qüestió per destacar-ne aspectes negatius com ara la incoherència o la mala formació de les estructures sintàctiques, cosa que només podia ser compensada per la capacitat innata d’aprenentatge dels nadons (Snow 1995: 180). Aquesta visió va ser refusada amb relativa

rapidesa per diversos estudis de les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX

(Snow 1986) que van demostrar que els adults –o els germans grans– adaptaven la sintaxi, el vocabulari o la pronunciació a les capacitats de l’infant. Més recentment, alguns autors (Pine 1994: 19) han suggerit que la

20 _{Aquesta modalitat de llenguatge ha rebut al llarg dels anys diferents designacions en la bibliografia}

especialitzada en llengua anglesa: baby talk (parla infantil), motherese (parla materna) o child directed speech (parla adreçada als infants). Hem adoptat aquest darrer terme seguint Snow (1986: 69), la qual descarta especialment la designació de parla materna, atès que du implícita la idea que només les mares parlen als seus fills d’una manera especial.

motivació principal d’aquest tipus de parla és la de comunicar-se amb els petits, més que no pas ensenyar-los la llengua.

La parla adreçada als infants té un seguit de traces que la identifiquen: enunciats breus que no tenen pràcticament reformulacions ni falsos inicis; és un tipus de parla força redundant –conté un gran nombre de repeticions– i està subjecte a l’entorn més immediat d’on es desenvolupa l’acció; la sintaxi presenta unes estructures més simples que en una interacció adult-

adult;21 l’entonació és aguda i força exagerada, ja que els infants demostren

preferència per les veus agudes enfront les greus; i en l’àmbit fonètic, els pares pronuncien les vocals amb claredat i articulen en la seva totalitat consonants que en la parla quotidiana tendeixen a reduir (Pine 1994).

Snow (1995: 183) argumenta que la complexitat de la parla adreçada als infants s’incrementa a mesura que també augmenta el nivell de desenvolupament de l’infant, és a dir, els adults –especialment les mares– ajusten els mecanismes de la parla a les possibilitats cognitives dels més petits. I no tan sols això. Sovint, la motivació i el coneixement que tenen les mares dels seus fills fa que s’anticipin a les necessitats de l’infant abans que aquest pugui verbalitzar-les o que completin enunciats mal construïts. Diversos especialistes sostenen que el fet que altres persones –com ara el pare o germans més grans– divergeixin de la mare respecte de la manera de parlar a l’infant, ajuda el desenvolupament lingüístic del nen o nena. Barton i Tomasello (1994) apunten que aquests actors proveeixen l’infant d’oportunitats per aprendre noves habilitats lingüístiques, oportunitats que el menen cap a entorns on el llenguatge no és l’adreçat específicament a ell;

és el que els autors anomenen la hipòtesi del pont. Concretament, pares i

germans grans, en comparació amb les mares, mostren menys interès per la conversa i sovint ignoren les insinuacions lingüístiques de l’infant; donen menys suport a la conversa, cosa que es tradueix amb pocs mecanismes –

21 _{Vegeu Serra et al. (2000: 165-171) per aprofundir en les modificacions que els adults realitzen a}

com ara preguntes– que ajudin a mantenir-la; i dirigeixen més el tema de conversa i el comportament de l’infant. L’ús d’estructures que s’allunyen de la parla adreçada als infants, però, comporta inconvenients per a les persones que el porten a la pràctica, ja que sovint experimenten més interrupcions de la comunicació amb el nen, tenen menys opcions d’arreglar- la i les converses acostumen a ser més curtes.

Els aspectes descrits fins ara del tipus de parla dirigida als més petits són aplicables a les diferents classes socials d’un món occidental tecnològicament avançat, en què hi ha el costum d’interactuar de manera directa amb els infants, fins i tot durant la seva etapa prelingüística. Això no obstant, aquest tipus de parla no té caràcter universal. Els parlants de maia-quitxé, per exemple, consideren que els infants estan en una etapa de gran vulnerabilitat física i espiritual, cosa que demana tenir-los en espais on regni la calma i el silenci (Pye 1992). D’altra banda, en la cultura kaluli (Papua Nova Guinea) les interaccions entre adults i els més petits són molt poc habituals durant els primers 18 mesos, i quan s’estableixen són curtes i es limiten a ordres, preguntes o salutacions.

Si la parla adreçada als infants no és present en totes les cultures, i n’hi ha fins i tot en què no es tracten mai els infants com a interlocutors vàlids en les interaccions diàdiques, com aprenen finalment a parlar? Lieven (1994) es planteja aquesta pregunta partint del fet que diversos estudis han demostrat que la simple exposició a enunciats d’altres llengües mirant programes de televisió no porta a l’adquisició d’una segona llengua. Per què aprenen a parlar, doncs, els infants maies o kalulis malgrat la migradesa –i la naturalesa– d’interaccions amb què són interpel·lats? L’autora apunta com a possible resposta que l’absència de parla adreçada al nadó està compensada per un contacte permanent amb els membres de la família i altres actors socials, cosa que el converteix en espectador privilegiat de moltes interaccions (aquesta freqüència de contacte contrasta amb el baix nombre de persones amb què els nadons europeus i nord-americans tenen

relació). En un moment determinat del procés d’adquisició, l’infant comença a conferir significat a allò que passa al seu voltant, cosa que acaba incidint en l’aprenentatge lingüístic. I ho fa perquè la majoria de les activitats són rutinàries, i això li permet establir vincles entre les convencions socials i el llenguatge emprat per adults i altres nens.

En la mateixa línia argumental, Ochs i Schieffelin (1995) repassen la parla adreçada als infants en diferents comunitats culturals repartides al llarg del planeta. La conclusió a la qual arriben corrobora la visió dels especialistes que hem anat esmentant en aquest apartat: amb independència de com s’estructuri la interacció adult-infant i del rol que li pertoqui desenvolupar al nen –ja sigui sent un parlant actiu des de molt aviat, ja sigui prenent part en les interaccions quan sigui una mica més gran–, el resultat en termes de competència gramatical és que no hi ha diferències entre les estratègies culturals. Dit en altres paraules, els infants comprenen i produeixen formes gramaticals abans del segon aniversari sigui quin sigui el seu entorn cultural.

En el primer apartat d’aquest capítol hem repassat de manera molt succinta les principals teories que intenten explicar a partir de quins mecanismes les persones adquireixen la facultat del llenguatge. D’ara endavant tractarem aspectes més marcadament lingüístics, com ara el desenvolupament lèxic, morfològic i sintàctic, a més del que ens disposem a abordar tot seguit: les habilitat fonètiques i fonològiques.