2. LES COL·LOCACIONS
2.2 Les col·locacions es fixen gràcies a l’ús
El caràcter literal o figurat/metafòric d’una unitat fraseològica, però, no basta per
distingir les col·locacions de les locucions. Hi ha casos de locucions igual de transparents semànticament que les col·locacions. La idiomaticitat no és un tret inherent a les locucions. Per tant, s’han de tenir en compte altres factors diferenciadors, a més de la composicionalitat o no del significat. Ens referim a la fixesa. Ginebra (2003, 30) afirma que «globalment, es pot dir que les concurrències presenten una fixació menor que les locucions» i, per això, se’n diuen també combinacions semifixes. Per contra, direm que les locucions sí que necessiten aquesta característica per ser-ho. Estan fixades en el sistema, com diu Corpas. «Cop de puny», «mestre d’obres», «vapor d’aigua», «medi ambient» o «mare de déu» no tenen un significat metafòric, però, com que tenen una fixació molt forta, consideram que són locucions. En canvi, els mots «cop», «mestre», «vapor», «medi» i «mare» funcionen de manera diferent en els següents exemples de col·locació, perquè tenen un grau de lexicalització molt menor: «pegar un cop», «cop sec», «mestre de primària», «vaixell de vapor», «medi urbà» i «mare adoptiva». Les col·locacions, amb el temps i l’ús continuat, poden convertir-se en peces fixes de la llengua: «calçons blancs», per exemple, és una expressió que ja està fixada, institucionalitzada, lexicalitzada gràcies a l’ús, en el dialecte català dels mallorquins. Ja no podem dir altra cosa, tot i que el color dels calçotets no sigui el blanc. El que nasqué com un acte de parla, evolucionà cap a la col·locació i consideram que ja és una locució. Els lexicògrafs i gramàtics ens diran que és un compost lèxic o un compost sintagmàtic. Seco (1982, 198-199, citat per Corpas 1996) troba que l’única diferència entre compostos i locucions és la solidificació ortogràfica. Corpas (1996, 93) accepta aquest criteri «ante la falta de criterios adecuados que permitan deslindar claramente los compuestos sintagmáticos (sin unión ortográfica) de las locuciones [...]». Nosaltres, per
si no havia quedat clar abans, trobam que lexicografia i fraseologia haurien d’unificar criteris i denominar locucions nominals aquestes peces fixes del lèxic.
Ja hem vist que fou Charles Bally el primer qui intuí que hi havia un tipus de combinacions que se situaven entre les construccions lliures i les combinacions fixes de paraules. El BBI Combinatory Dictionary of English, editat l'any 1986, insistia en la idea que les col·locacions ocupen una posició intermèdia entre les combinacions lliures i les expressions idiomàtiques. Són «unitats de naturalesa mixta» (Ginebra 2003, 13). Zuluaga (2002, 57-58) troba que, a causa de la gradualitat dels fets del llenguatge, és mal de fer establir fronteres clares entre les combinacions de paraules: «Al decir que las colocaciones son combinaciones, construcciones lingüísticas compuestas, a medio camino entre libres y fraseológicas, indicamos que no se identifican, propiamente, con ninguna de estas dos clases sino que, más bien, como fenómenos de intersección, presentan rasgos comunes con unas y otras». En el mateix sentit s'expressa García-Page (2001, 95): «[...] a veces se olvida que entre las colocaciones y las combinaciones consideradas libres el límite tampoco está nada claro (está, si cabe, más oscuro) [...] más bien cabría pensar en la existencia de un continuum de niveles de libertad o sujeción con márgenes imprecisos». Zuluaga sosté que les col·locacions comparteixen amb els sintagmes lliures la regularitat sintàctica i semàntica, estan compostes a partir de la gramàtica, sense irregularitats ni anomalies. La diferència amb els sintagmes lliures16 es basa en l’ús repetit, que confereix a les col·locacions un primer grau de fixesa. Segons Zuluaga (2002, 63) aquesta fixesa és completament arbitrària. No existeix cap raó lingüística per la qual diem «cometre un error» i no «fer un error», diem «fer benzina» i no «ficar benzina». Zuluaga afirma que aquest grau de fixesa, encara incipient, és el que acosta les col·locacions a les unitats fraseològiques, tot i que això no és suficient per considerar que formen part de la fraseologia. Corpas és una de les investigadores que recull la idea del diferent grau de fixesa com a element diferenciador entre locucions i col·locacions, tot afirmant que són «unidades estables, combinaciones “prefabricadas” en la norma, no en el sistema» (Corpas 1996, 51). La norma és la pragmàtica de la col·locació i el sistema és la gramàtica de la locució. Per això, Corpas (1996, 76) diu que solament en l'ús, segons la norma, podem diferenciar els sintagmes lliures formats a partir de les regles creatives de la llengua de les col·locacions, ja que aquestes «ilustran preferencias de combinación y restriciones impuestas por el uso. Siendo esto así, no es de extrañar que las colocaciones no presenten ni la artificiosidad formal (recursos fónicos, disposiciones rítmicas, esquemas sintácticos, etc.) ni los rasgos arcaicos
propios de un considerable número de UFS pertenecientes a las otras dos esferas». Sembla clar que és l’ús i solament l’ús el que fa que unes paraules en triïn preferentment unes altres per combinar-se, de manera arbitrària. Les col·locacions es formen per l’ús, no per raons semàntiques: «[...] el nom “error”, per tant, tria l'adjectiu “garrafal” per codificar aquest significat. I [...] aquesta selecció està determinada per una convenció d'ús i no pas pel contingut semàntic inherent de l'adjectiu [...]» (Ginebra 2003, 13). És l’ús continu en els actes comunicatius, quotidians o periodístics, el que fa que una col·locació, a base de ser repetida, passi del discurs lliure a l’esfera de la fraseologia. Per això, la semàntica, la no composicionalitat del significat, tenen poca cosa a dir a l’hora de parlar de les col·locacions.
Les locucions es diferencien de les col·locacions per la «insustituibilidad de sus componentes, fijación en cuanto el orden y la inseparabilidad de los mismos» (Zuluaga 2000, 66). Efectivament, si aplicam els criteris de Zuluaga als exemples que hem donat abans, «pegar un cop», «medi urbà» i «mare adoptiva» són col·locacions. Podem substituir-ne un dels components: «envergar un cop», «medi de les ciutats», «mare d’adopció»; podem canviar l'ordre dels components: «un cop que li pegà», «l’urbà és un medi poc saludable», «l’adoptiva és una mare molt afectuosa»; podem incloure alguns mots enmig de la col·locació: «pegà de sobte un cop», «moure’s a un medi preferentment urbà», «una mare que sigui adoptiva». En combinacions com «cop de puny», «medi ambient» o «mare de déu», que consideram locucions, peces lèxiques extremadament fixes, no podem aplicar aquests mateixos criteris. No podem substituir- ne els compoments de cap manera: *«etzibada de puny», *«hàbitat ambient», *«mare de Jesucrist»; no podem canviar l'ordre dels components: *«puny de cop», *«ambient medi», *«de déu la mare»; no podem incloure lexemes enmig dels components: *«el cop d'aquell puny», *«medi molt ambient», *«mare d’un déu ». Corpas (1996) afegeix altres proves sintàctiques per determinar si una combinació de mots és o no una locució: l’eliminació o l’addició d’elements: matar pájaros de un tiro / matar dos pájaros blancos de un tiro. Mestres (2007, 390 i 2008) també diu la seva a l’hora de diferenciar les col·locacions de les locucions: «La concurrència [...] té una estructura constituïda per una base i un concurrent, fet que la diferencia de la locució, que no té una estructura predeterminada». Aquesta circumstància fa que, com veurem, la taxonomia de les col·locacions sigui eminentment sintàctica. Ginebra (2003, 30) afegeix altres arguments, semblants als de Zuluaga, per distingir els dos tipus d’UFS:
— Les concurrències són generades per regles sintàctiques, amb algunes restriccions. Les locucions són unitats de lèxic.
— Les concurrències permeten la commutació paradigmàtica d’un dels elements sense que l’altre perdi significat ni funció, com hem vist ara mateix en el concepte de insustituïbilitat dels components de Zuluaga.
— Les concurrències admeten la prova de la pregunta disjuntiva i les locucions, no: «és diner negre o legal»?,17 «encara dorm com un tronc18 o ho fa com qualsevol persona».
Mestres (2008) intenta afegir criteris semàntics a l'hora de distingir les locucions de les col·locacions i diu el següent: «Malgrat que sempre hi pot haver unitats fraseològiques que són de mal classificar, la semàntica ens pot ajudar a distingir-les, ja que el concorrent té un significat més o menys transparent, però és igualment seleccionat per la base, per davant d’altres complements que la llengua permet. Així, per exemple, “diner negre” és una concurrència nominal, perquè és un tipus de diner, mentre que “mosqueta morta” és una locució nominal, perquè no és cap classe de mosca, sinó que és un tipus peculiar de persona. Igualment, “retrat robot” és una concurrència, perquè no deixa d’ésser un tipus de retrat, mentre que “taula rodona” és una locució quan es refereix un grup de persones que es reuneixen».
Tampoc no estam d'acord amb aquest autor. Deixant de banda la curolla d'insistir que «diner negre» és una col·locació, pensam que podem fer la mateixa prova per a les locucions. «Cop de puny», «cop de mar» i «cop de sogra» són locucions i sabem que són tipus de cops. A més, trobam que «retrat robot» és una locució, perquè «robot» té un significat figuratiu. A més, si aplicam les proves de Zuluaga, no podem dir *«fotografia robot»19 ni *«robot retrat»; tal vegada podríem acceptar dir «retrat tipus robot»», però no ens acaba de fer el pes. Insistim que es tracta de veure’n la freqüència de coaparició i la composicionalitat, a més d'aplicar-hi la intuïció dels parlants.