• No se han encontrado resultados

Capítol 2. Marc teòric i context històric

2.3. Els mitjans de comunicació de les administracions públiques

2.3.3. Les formes de comunicació i periodisme a les corporacions locals

comunicació institucional i ciutadana

Avui la comunicació pública és, a més d‟una exigència regulada per la vigent Constitució Espanyola de 1978 i per la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local de l‟any 1985, un instrument necessari per a una bona acció de Govern i de retiment de comptes dels representants de la ciutadania, en aquest cas en l‟àmbit local. Gestionar la comunicació pública no ha de significar comunicació partidista sinó informació i comunicació al servei ciutadà per informar de la gestió i de l‟acció de govern. Sense oblidar la funció que li correspon de fomentar la participació i l‟opinió en les decisions públiques i la confiança en les institucions. (Sabés, Fernando, 2008)58.

La comunicació pública s‟ha de regir pels principis que inspiren el que s‟anomena com a Governança, és a dir la manera en què els i les responsables de les institucions utilitzen els poders que els atorguen els seus ciutadans i ciutadanes per afavorir un major grau de participació i obertura. La gestió de la informació i de la comunicació pública s‟ha d‟orientar al servei de la ciutadania, a més de fomentar la confiança en les institucions, la participació i l‟opinió en les decisions públiques a partir de donar comptes de la feina feta i del debat entre les diferents opcions polítiques representades. En aquest sentit és necessari facilitar una informació actualitzada i en línia sobre l‟elaboració de les polítiques en totes les etapes del procés de decisió (Galan, Alfredo, 2001).59

La interacció permanent entre els i les responsables de l‟administració i la ciutadania que exigeix una societat avançada com la nostra i en una democràcia consolidada però encara ancorada excessivament en la representació i poc en la participació, requereix definir els missatges, la seva freqüència, la tipologia d‟acord amb els diferents usuaris i usuàries… en definitiva els processos de comunicació pública. Les tecnologies de la informació i la comunicació són de ben segur unes potents eines al servei d‟aquesta interacció comunicativa. Ens trobem però, encara amb visions

58 Sabés, Fernando.; Verón, José Juan. (2008) La gestión de la información en la administración local. Comunicación Social. Ediciones y publicaciones. Sevilla (pp. 14-25)

98

reduccionistes que dificulten el feed back necessari. La comunicació pública és en aquests moments una poderosa eina que es troba en mans dels equips de govern que permet explicar, justificar i legitimar les decisions polítiques assumides en cada període legislatiu60 però cal fer un pas més enllà i promoure

una explicació plural que incorpori no només la visió de l‟equip de govern sinó també la dels grups polítics de l‟oposició i el contrast d‟opinions de la ciutadania, sempre que la informació i el context ho requereixi.

En ocasions el fet del possible buit legal, que no ètic, en què es mouen les administracions pel que fa a les seves obligacions informatives dificulta aproximacions teòriques sobre aquest àmbit i deixa als responsables de comunicació en una indefensió, excessivament sota la dependència del poder polític i alhora amb poc reconeixement per part de la professió periodística i d‟altres estaments de la pròpia administració fet que provoca una baixa autoritat i les seves decisions no sempre són tingudes en compte. Si a això hi sumem les dificultats de planificació d‟aquesta matèria per part de la pròpia institució i l‟excessiva dependència de les convocatòries electorals i els relleus polítics en les alcaldies fan que els professionals estiguin en situacions insegures i inestables.

Prestigiar i posar en el seu lloc la funció dels “periodistes de fonts”, és a dir els que des dels gabinets de comunicació d‟institucions públiques de diferents nivells generen la informació a partir de fets, necessitats, opinions, etc... consideren la seva oportunitat o no de publicar-la i la treballen per convertir-la en material informatiu. Per dur a terme la seva feina correctament, el o la periodista de fonts ha de liderar la seva parcel·la en la relació professional amb els mitjans i en la producció d‟informació de la gestió per a la ciutadania, sense interferències de professionals d‟altres disciplines ni de càrrecs electes, sense més propòsit que la de ser fidels als objectius estratègics marcats per l‟organització per a la qual treballen i el Codi Deontològic de la professió periodística i sense interessos partidaris61. El seu full de ruta ha de ser les

informacions que es derivin dels acords dels òrgans de govern, ple, junta de

60 Galan, Alfredo. (2000): «Comunicación Pública», en Tornos, J. y Galán, A. (coords.) (pp4-5 i 12-20) 61

Gabinets de comunicació. Criteris de bones pràctiques professionals. Document elaborat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (www.periodistes.org) Últim accés 27 juliol 2015

99

govern, Pla d‟Actuaicó Municipal, activitats de les regidories i del debat generat entre els membres de l‟equip de govern i els que des de l‟oposició exerceixen la funció de control del govern, en el marc de les necessitats de transparència, accés a la informació pública i bon govern definides en la Llei de transparència62.

Els Ajuntaments, a la dècada dels anys 80 del segle XX van començar a prendre consciència que els Mitjans de Comunicació generalistes no prestaven la suficient atenció a la informació local amb el supòsit que el què passava a les seves localitats només interessava a la majoria dels seus lectors i lectores quan aquests successos prenien un caire extraordinari. A més la premsa privada d‟abast local i comarcal en alguns municipis tenia molta força i arrelament però en molts d‟altres no. Aquesta realitat, junt amb la conscienciació per part dels Governs locals que era necessari contribuir a la creació d‟un espai informatiu propi i proper a la ciutadania com una eina útil per a la participació ciutadana i la consolidació democràtica, van propiciar la posada en marxa de les emissores de ràdio locals, les televisions, els butlletins d‟informació, els gabinets de premsa i a finals dels anys 90 els mitjans en format digital63. I es va començar a treballar en la definició de les principals

funcions d‟aquests mitjans locals de gestió pública,

1) Informar a la ciutadania dels projectes locals, de la gestió dels responsables polítics i de l‟acompliment del programa de govern de la corporació

2) Retre comptes de la gestió dels recursos públics que realitzen en tant que representants escollits per la ciutadania cada 4 anys segons les nomes de la democràcia representativa vigent

3) Crear opinió pública

4) Fomentar la participació ciutadana

5) Informar dels serveis que s‟ofereixen a la ciutadania

62 Blanes, Miguel Angel. (2014). La transparencia informativa de las adminitraciones públicas. Madrid, Aranzadi. Ley 19/2013 de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno

www.boe.es/boe/dias/2013/12/10/pdfs/BOE-A-2013-12887.pdf. Últim accés 27 juliol 2015

63 Veure Molina, P. Ponencia La comunicación local en la transición a la democracia. la voz de los protagonistas en las

100

6) Facilitar la realització dels tràmits i gestions administratives a partir d‟un bona informació i una utilització de les tecnologies en benefici del ciutadà

7) Actuar com elements cohesionadors del municipi fomentant la identitat local

En aquests prop de quaranta anys transcorreguts, les societats locals s‟han fet més plurals, complexes i interrelacionades. Les administracions, però, s‟han burocratitzat i han creat potents estructures relacionades amb la comunicació, com és el cas dels gabinets de premsa que, en alguns casos, la seva actuació genera controvèrsia.

L‟intervencionisme polític dels mitjans de comunicació públics locals per part de membres dels equips de govern i del partit que ostenta l‟alcaldia així com la utilització partidària que se n‟ha fet en les darreres dècades de les estructures comunicatives creades des de les administracions, ha portat a un mal us dels recursos públics destinats a aquesta funció, a confondre comunicació de la institució amb comunicació a favor dels interessos del govern de torn. Aquest fet ha provocat desencant en la ciutadania i manca de confiança i credibilitat en les informacions que els seus representants públics li fan arribar. L‟abús de les notícies en positiu, com veurem en els resultats d‟aquesta Tesi, i de disposar de l‟agenda comunicativa a favor dels interessos del grup polític o de l‟alcalde o alcaldessa porta a una comunicació de només una direcció, sense que la ciutadania disposi de totes les dades necessàries per crear-se una opinió fiable i documentada. Aquesta realitat comporta una participació ciutadana poc estable ni consolidada

101

Multiplicació de mitjans de comunicació en tots els formats

Les dades del Cens dels Mitjans Públics Catalans de Comunicació Local i del Mapa Infoparticipa64 donen fe de la multiplicació de mitjans a Catalunya: més

de 300 ajuntaments disposen a l‟any 2014 d‟un butlletí municipal d‟informació i pràcticament tots d‟un web. Les noves eines tecnològiques que s‟han anat introduint a partir de 1995 han revolucionat els sistemes i els formats comunicatius alhora que permeten posar en comú i debatre les experiències i esdeveniments locals a bastament.

Aquesta revolució social, política, tecnològica i comunicativa, obliga a redefinir els objectius i les estratègies de la informació i la comunicació local tenint en compte el foment i el grau de penetració de les eines 2.0 (facebook, twitter, linkedin, youtube, blocs…) que permeten la comunicació i la interacció amb la ciutadania i transformen els sistemes tradicionals de comunicació i de relació. Cal una voluntat política perquè aquesta redefinició sigui una realitat però també nous criteris que ens proposem proporcionar.

El dret a la informació implica el dret a obtenir informació veraç sobre les actuacions dels gestors públics, implica també l‟accés a dades que serveixin per crear opinió respecte a determinades matèries. Aquesta informació pot arribar al ciutadà ja sigui a través dels mitjans de comunicació tradicionals: premsa escrita, ràdio, televisió, però també i especialment des de la darrera dècada del segle XX a través d‟altres canals i sistemes interactius i multimèdia com són els portals de comunicació i les notícies que s‟hi presenten, de les en presentem a continuació els resultats de l‟anàlisi corresponent a aquesta Tesi.

64 Costa, P.O; Corcoy, M.;Gómez, P.. (2006) El Governs Locals i la Comunicació Pública. Cens dels mitjans públics

catalans de comunicación local. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona . Actualitzat permanentment en el Mapa dels Mitjans de comunicació locals públics consultable en xarxa: www.labcompublica.info Últim accés 27 juliol 2015 Mapa Infoparticipa. (2012)

103

Capítol 3. Les 5 recerques sobre informació i