Les postures en el debat sobre l'estructura i l'actuació

Els conceptes d'estructura i d'actuació van profundament lligats als de poder, causalitat i explicació, de manera que susciten un debat inherent a la filosofia de les ciències socials. La manera en què els politòlegs plantegen aquests temes reflecteix els supòsits ontològics –sobre la naturalesa del món social i polític–, i epistemològics – sobre la naturalesa de l'explicació vàlida i adequada d'un esdeveniment, un efecte o un procés polític. Cada enfocament o corrent dóna una resposta a qüestions com les següents: en quina mesura les accions dels individus són un producte de la socialització i, per tant, de les estructures sobre les quals tenen un control mínim, o bé són un producte d'una elecció o intenció racional feta pels subjectes; fins a quin punt l'autonomia dels actors queda condicionada per la posició en les estructures de les quals són portadors, pels contextos en els quals es troben; quina és l'explicació adequada d’un fenomen polític (la conseqüència de les intencions i de les accions dels actors o bé la lògica de l'estructura del conjunt de relacions on participen).

L'estructuralisme, tal com diu la denominació, privilegia l'estructura: el funcionament dels medis socials i polítics. Els actors en queden condicionats, i fins i tot determinats, i per això no poden percebre’ls de manera immediata. Es tracta d’una explicació simple o monocausal: els individus són mecanismes de les estructures determinants. L'estructuralisme es relaciona amb el funcionalisme, el determinisme i totes les formes de teleologia, segons les quals els processos socials i polítics, i sobretot els de canvi, es poden explicar en funció d'una meta històrica definitiva cap a la qual evolucionen de manera inexorable. Per exemple, el materialisme històric marxista defensa un determinisme econòmic i una evolució constant de les relacions econòmiques cap al comunisme, la meta final. D’una altra banda, el funcionalisme explica els resultats polítics i socials concrets no pas per la motivació dels actors, sinó per les conseqüències de les seves accions: els canvis democràtics s’expliquen perquè tenen per funció, per conseqüència, pacificar els processos polítics. Però no explica els mecanismes que garanteixen les conseqüències, mai no arriben a quedar clars. El

funcionalisme defuig la complexitat dels fenòmens com l'evolució de les estructures de l'estat, només s’interessa per les conseqüències. Les crítiques principals es fixen en les mancances, òbviament. Primer, es subestima o bé es prescindeix de l'activitat dels individus, de la seva autonomia, que no pot alterar l’estructura, per definició. De fet, com que no es comprèn la intervenció, la capacitat transformadora de la política, no es fixa en els processos i els mecanismes que li són propis. Presa al peu de la lletra, aquesta visió afavoreix la passivitat i el fatalisme, de vegades fins i tot en contra de la mateixa voluntat de la teoria (com la marxista, per exemple). De manera irònica, si l'estructuralisme fos cert, ni els mateixos analistes es podrien adonar de les estructures, i per tant no les podrien definir i explicar.

L'intencionalisme és oposat a l'estructuralisme: se centra en les pràctiques socials, l'actuació humana i la interacció social i política. També defensa una concepció monocausal, ja que les estructures, si se'n parla, són el fruit de l'acció intencionada. En general, els conceptes de condicionant i de context no apareixen en l’explicació, que es basa en les intencions, les motivacions i les interpretacions expresses dels mateixos implicats. L'intencionalisme va molt lligat a les nocions de manca de condicionants, contingència, voluntarisme i, sobretot, individualisme metodològic: les explicacions socials i polítiques comencen i acaben en l'individu. Els intencionalistes només accepten explicacions que es formulin a partir dels esdeveniments observables, i remarquen la naturalesa contingent dels processos socials i polítics, la idea que els resultats no es poden predir i que, en realitat, són producte d'actes concrets i intencionats. Els efectes de l’actuació són fruit de la voluntat –o de l'atzar, no pas dels processos socials.

Com que les conseqüències socials i polítiques dels actes tenen un caràcter contingent, s'acusa els intencionalistes de ser voluntaristes, en el sentit que els resultats de l'acció són explicables per la motivació i la intenció dels actors, com si hi hagués una correlació directa entre intenció i conseqüència de l'acció. Les crítiques se centren en els supòsits individualistes: que els individus són egoistes i independents, que volen maximitzar la utilitat, que calculen les estratègies d'una manera racional i que actuen amb intenció. En canvi, s'afirma que una gran part del comportament humà és il·lògic;

que de les conseqüències de l'acció també n'hi ha d'indesitjades; que la informació de què disposen els individus és parcial i enganyosa; que la racionalitat ha de ser relacional

(entre estructura i actuació), perquè no hi ha una racionalitat pura, fora del context d'una situació i d'una estructura social en les quals s'inscriu.

Com a conclusió, cal indicar que la teoria social i política ha d’identificar amb claredat els models implícits d'estructura i d'actuació que són la base per explicar els processos de canvi polític i social. Cal considerar la contextualització de l'acció i la selecció estratègica de l'estructura. La primera significa que, en atribuir una causalitat, cal situar l'acció en el context estructural. Cal veure de quina manera processos externs als fets immediats hi tenen un impacte, que pot no ser evident, tant en el context com en les estratègies, en les intencions i les accions dels agents directament implicats. La selecció estratègica de l'estructura significa que les estructures capaciten i alhora condicionen; defineixen el ventall potencial d'estratègies i d'oportunitats dels actors. En funció del punt de vista de l'investigador, les estructures seran més uns recursos que capaciten o més uns condicionants que limiten les oportunitats d'acció. Per això, les estructures imposen una selecció estratègica, ofereixen recursos i oportunitats al poderós, i condicionen a qui no té poder i al subordinat. El problema de l’estructura i de l'actuació és el del poder polític, el de qui mana i controla els recursos.