• No se han encontrado resultados

Modificacions produïdes sobre les restes una vegada ja dipositades a l’interior

V. RESULTATS DE L’ANÀLISI ARQUEOZOOLÒGICA DEL CONJUNT DE RESTES DE

V.1. Característiques de la mostra: condició i composició de la mostra recuperada a la

V.1.2. Modificacions produïdes sobre les restes una vegada ja dipositades a l’interior

V.1.2.1. Anàlisi de les alteracions per agents naturals produïdes a l’interior de la cisterna

Un dels aspectes clau a considerar en aquest punt són les condicions naturals que presentava la cisterna en el moment de deposició del conjunt de restes de fauna. Atenent-nos a l’estratigrafia documentada (veure Figura 6), tot sembla apuntar que feia temps ja que la cisterna estava en desús i relativament neta de contingut. L’estratigrafia documentada al seu interior és la següent (de l’estrat més antic al més recent):

- UE 10960: unitat estratigràfica més antiga, localitzada a 4,30 metres de fondària des de la boca superior de la cisterna. Correspon a un paviment de morter de calç tipus signinum que recobreix el basament final de la cisterna, i que es troba en bon estat de conservació. Es tracta del mateix tipus d’arrebossat de morter, anomenat hidràulic, que recobreix les parets laterals de l’estructura.

- UE 10959: nivell de sorres molt fines (clarament filtrades per l’aigua) que corresponien al darrer moment de funcionament de la cisterna. Aquest nivell és estèril en quant a materials arqueològics. Es presenta directament en contacte amb el paviment de signinum de la cisterna.

- UE 10958: nivell de llims endurits de textura argilosa molt compactada que es localitza en els laterals de la cisterna. Un element que cal tenir en compte és que la quantitat de material ceràmic corresponent a aquests estrats és mínim. Les restes ceràmiques corresponents a l’abocament de les darreries del segle XVI no es troben en aquest estrat.

- UE 10957: correspon a un nivell de terres de gra gruixut que apareix en el punt central de caiguda d’aigua procedent del vessador superior. Pràcticament sense restes arqueològiques.

- UE 10955B: nivell de llims corresponents a l’estrat de funcionament de la cisterna com a tal. El nivell presenta una textura de sediment més fina. És on es van recuperar les restes del gos i els gats sencers.

- UE 10955: farciment format per sorra molt fina amb restes de carbons i cendres, i amb presència de material ceràmic i no ceràmic. Es tracta d’un nivell amb una potència de 60-80 cm.

- UE 10954: farciment interior format per terra fina i sorres amb restes abundants de fauna i material ceràmic.

- UE 10940: reompliment format per terres de color fosc i presència de blocs de pedra i granit treballats, que havien estat abocats a l’interior de la cisterna. Es tracta d’un nivell de gran potència, de més d’1,5 m. En aquest estrat van aparèixer restes humanes procedents, segurament, de dos individus. Aquestes restes i el conjunt de l’estrat està vinculat a ceràmiques decorades en blau de la cirereta. A tall d’hipòtesi s’ha plantejat (Font et al., 2007) la seva relació amb l’ocupació per part de les tropes napoleòniques del castell durant la guerra del francès, moment en el qual documentalment es sap que el castell va ser ocupat.

- UE 10941: correspon al nivell on hi ha el vessador d'aigües que permetia l’entrada de les aigües de pluja provinents de la canalització ceràmica i safareig superior. Aquest vessador és de forma rectangular i conserva restes d'arrebossat hidràulic.

- UE 10936: estrats superficials de l'interior de la cisterna de la torre, formats per sorres fines, restes d’enderrocs i abocaments de pedres amb presència de deixalles dels excursionistes des de finals del segle XIX i del segle XX.

En funció de les característiques de les partícules sedimentàries que conformaven l’estrat en que es trobaven enterrades les restes de fauna, aquestes es poden haver vist afectades en diferents graus. Un dels aspectes a tenir en compte són les propietats químiques dels sediments, que estan en relació directa amb les tipus de substancies químiques dissoltes o presents en el subsòl. En funció de les mateixes, és possible identificar, a vegades, la dissolució química de la capa superficial dels ossos, perdent en algunes ocasions la seva morfologia original i inclús arribant a desaparèixer. Les substancies àcides que poden provocar aquestes alteracions poden ser molt variables (fongs, àcid húmic, carbònic, ...) (Grupe, 2007). El pH del sòl es un altre dels aspectes a considerar en aquesta línia.

El segellament ràpid del conjunt, les condicions d’humitat i l’estabilitat ambiental d’aquesta estructura són els aspectes que més han contribuït a la bona preservació del material faunístic abocat al seu interior. La presència de restes alterades per l’acció de l’aigua estancada o elements químics dissolts són pràcticament inexistents (13%). Tampoc es documenten modificacions resultat del canvi potencial que hauria provocat l’absència o presència diferencial d’aigua en diferents moments. En el cas de que aquests processos haguessin tingut lloc, la seva acció sobre el conjunt de restes de fauna no ha quedat registrada a les superfícies òssies. Podem dir que, de manera general, el conjunt faunístic no s’ha vist afectat pels agents postdeposicionals de caràcter natural posteriorment a la seva deposició.

V.1.2.2. Pautes de fracturació i trampling

Les pautes de fracturació que presenten les restes de fauna poden ser resultat directe de l’actuació dels agents naturals i de l’acció antròpica. L’anàlisi tafonòmica s’ha centrat en aquest cas en avaluar si la morfologia i característiques generals de les fractures que presenten els ossos es poden relacionar únicament amb el processat i consum de l’animal o bé es poden relacionar també amb l’actuació de diferents agents i processos d’indole natural que hagin contribuït en moments posteriors a l’alteració secundaria de les pautes resultat de l’acció humana intencionada.

Cal tenir present que les fractures poden haver estat produïdes per una successió de múltiples factors, a vegades difícils d’aïllar i diferenciar entre ells. Un d’aquests és precisament el trepig, acció que, de manera inconscient, contribueix a la reducció i dispersió de les restes de fauna dipositades a la superfície o prop de la superfície. L’acció de trepitjar reiteradament la superfície on es troben les restes òssies (ja sigui per part d’animals o d’humans) deixa unes traces característiques a les corticals dels ossos visibles de manera directa. Aquestes solen ser fines i poc profundes (Lyman 1994 b) i solen presentar orientacions diverses, en general de un caràcter heterogeni. Les abrasions són també un resultat característic d’aquest procés (Olsen, Shipman 1988). El trepig pot produir també fractures secundàries de les restes, sobretot si es tracta d’ossos en estat sec i no fresc. En aquest cas, la presència de traces de trepig ens estaria indicant que els ossos varen estar abandonats prèviament en un indret diferent a la cisterna, doncs és difícil que persones o animals efectuessin aquesta acció a la fondària en que van quedar dipositades les restes desprès del seu abandó definitiu. Els resultats obtinguts demostren que aquest no va ser el cas per a les restes recuperades a la UE 10955 de la cisterna del castell de Montsoriu, doncs cap de les restes mostra els efectes del trepig. Així, podem afirmar que les restes van anar directes de les dependencies del castell a la cisterna.

De forma complementaria al trepig, les restes poden presentar també fractures produïdes a causa de l’actuació d’agents i processos de caràcter natural desvinculats de la seva utilització com a recurs alimentari. Entre aquestes cal destacar l’acció dels sediments, caiguda de blocs, ... a sobre seu en moments posteriors a l’abandó. Pel que respecta al context de recuperació específic d’aquestes restes, una acció que cal considerar és l’abocament de les restes des de la boca de la cisterna. L’acció de llençar aquest material i la seva deposició a una profunditat de 4,30 metres, podria haver contribuït a la seva fracturació, en funció de les característiques que presentés la base sobre la qual queden dipositades les restes. En el conjunt recuperat a la cisterna no s’observen, però, pautes concretes de fractura que permetin afirmar que l’acció de llençat impliqués fractura directa. Tot i que els elements ceràmics i de vidre han patit més aquest tipus de fractures, doncs són materials més fràgils, els ossos són elements durs i resistents.

La presència de fractures que, per la seva morfologia, es puguin relacionar amb pressions mecàniques de caràcter natural (sediments, abocament posteriors) és, també, nul·la. Com passa amb la fracturació causada per l’acció de sediments o la caiguda de blocs anteriorment descrita, aquestes fractures relacionades amb les pressions mecàniques afecten més als objectes més fràgils, tals com pots de vidre i ceràmica, però no a les restes de fauna.

La cisterna es va anar reomplint sucessivament en diferents èpoques molt després de l’abocament del fons de la UE 10955, tal i com mostren les restes humanes de la UE 10940 de la Guerra del Francès (1808-1814) o les deixalles dels excursionistes dels segles XIX i XX de la UE 10936. Al tractar-se d’un reompliment gradual, l’afectació sobre les restes del XVI es mínima.

V.1.2.3. Anàlisi de la variabilitat que presenten els diferents elements esquelètics representats segons la seva densitat estructural

Varis autors han assenyalat la correlació positiva que es pot establir entre el grau de preservació d’un element ossi i la seva densitat estructural. En aquest sentit s’ha postulat que la densitat dels ossos afecta la seva supervivència i crea patrons recurrents en el registre fòssil (Lyman 1984). Aquest principi es basa en el supòsit que els elements esquelètics de baixa densitat estructural són més propensos a ser destruïts que els elements de major densitat estructural relativa (Landon, Outram 2012). La densitat és la relació entre la massa d'una substància i el volum. Si el material és homogeni, la densitat és una constant de la substància. En canvi, si el material és heterogeni, la densitat és una característica mitjana de la mostra mesurada (Taylor 1967).

La pèrdua tafonòmica es mesura establint la diferència entre els elements presents en un conjunt de restes de fauna i els elements que potencialment haurien d’estar representants, atenent-nos al numero mínim d’exemplars identificats (Saña 1999). Cal tenir en compte, no obstant, que la densitat de cada

element varia d'acord a varis factors tals com el taxó, la fracció de l’os, el sexe, l'edat, la dieta i l’estat de salut de l’animal (Lam et al., 1999; Lam et al., 2003; Lam, Pearson 2005). Els ossos en estadi de desenvolupament, per exemple, són menys densos i per tant susceptibles a la destrucció que aquells corresponents a exemplars d’edat adulta (Munson 2000).

En el cas del conjunt de fauna recuperat a la UE 10955 de la cisterna del Castell de Montsoriu, podem afirmar que es tracta d’un conjunt no sesgat per la densitat òssia, doncs hi ha representats de forma equilibrada i proporcional (segons presència dels diferents elements en un esquelet) tant elements ossis de baixa densitat i per tant de més difícil preservació (ossos sense fusionar, ossos d’individus fetals, cranis d’aus, ...), com elements ossis densos i compactes (dents, metàpodes i falanges, ossos del carp ...).

V.1.2.4. Associacions d’elements, índexs de remuntatges i connexions anatòmiques.

El grau d’integritat dels conjunts de restes de fauna es sol establir a partir de la seva variabilitat, comparant entre els elements presents en el conjunt original i aquells objecte d’estudi (recuperats a partir de l’excavació arqueològica). Aquesta comparació permet avaluar el grau amb que la destrucció digenètica ha afectat al material faunístic (Marean 1991). Les mesures més correntment utilitzades per establir el grau d’integritat es basen en la reconstitució dels exemplars representats, l’establiment de remuntatges i de connexions anatòmiques.

Tot i que no s’han efectuat remuntatges i connexions anatòmiques de totes les restes òssies ni individus de la cisterna, mitjançant l’establiment de les edats, el sexe i el nombre mínim d’individus, s’ha pogut observar que un alt nombre de les restes, sobretot de les aus, corresponen als mateixos exemplars. Així, podem dir que l’índex de remuntatges i connexions és relativament alt, cosa que ens està indicant un elevat grau d’integritat del conjunt.

Documento similar