Les treves van servir per guanyar temps, però no van servir per negociar cap solució immediata al conflicte. És més, la guerra en va fer aparèixer d'altres. Com la disputa entre Jaume I i Berenguer Arnau III. Tots dos reclamaven la jurisdicció d'uns castells. Front aquest altre litigi, Jaume I va mantenir la voluntat de solucionar el conflicte per la via judicial. Amb una carta del dia 8 d'abril, Jaume I va convidar a Berenguer Arnau III a exposar les seves queixes davant la Cort Reial, per a que fes justícia40.
Durant aquest període, Jaume I no va aconseguir fer progressos significatius. Fins i tot, la situació es va complicar més. Altres nobles, que no s'havien passat explícitament al bàndol del comte d'Urgell, ho van fer aleshores. Per exemple, el dia 9 d'abril, Jaume I va haver de respondre al desafiament de G. de Rajadell41. Un detall que mostra la igualtat de forces entre Jaume I i Àlvar I.
D'altra banda, en ocasions es va trencar la treva establerta. Un exemple és el cas de G. de Odena. El dia 10 d'abril, Jaume I va escriure a G. de Castellaulí i al mateix G. de Odena per aquest motiu. En la primera carta, Jaume I va informar a G. de Castellaulí de l'atac de G. de Odena contra G. de Rocamador42. Al mateix temps, li va recordar la treva vigent, i li va manar que fes restituir els
bens saquejats. A més, va exigir que la restitució es realitzés amb rapidesa, i va amenaçar d'anul·lar la treva, en el cas que no acatés el manament. La segona carta estava dirigida a G. de Odena. El rei va criticar que hagués atacat a un dels seus oficials, en període de treva43. Seguidament, va exigir
que compensés els danys que va causar, i el va amenaçar d'atacar-lo, en cas de no complir el seu manament.
39 “Documentos (1258-1262)”: pp 252, doc núm 1165. 40 “Documentos (1258-1262)”: pp 257-258, doc núm 1173. 41 “Documentos (1258-1262)”: pp 258, doc núm 1174.
42 “Documentos (1258-1262)”: pp 259, doc núm 1175. Del document es pot deduir que G. de Castellaulí era el senyor de G. de Odena. Mentre que també indica que G. de Rocamador era un oficial de Jaume I.
Un altre trencament de la treva va succeir a finals d'abril. Jaume I va escriure al vescomte Ramon Folc V, el dia 29 d'abril, per lamentar-se d'un atac realitzat per Pons Guillem de Torroella, contra G. de Castro44. El rei va manar al vescomte prohibir al seu vassall agredir a G. de Castro, i
compensar els danys.
Els danys causats pels rebels durant les treves, com en la guerra, van ser nombrosos. Encara que la noblesa aragonesa no va participar significativament en el conflicte, el Regne d'Aragó va patir els efectes de la guerra. En una carta del dia 15 d'abril, Jaume I va demanar al Justícia d'Aragó avaluar els danys causats pel comte d'Urgell i els seus aliats45. Al mateix temps que Jaume I
intentava solucionar la guerra. El di a 19 d'abril, Jaume I va tornar a intentar convèncer a Àlvar I d'arranjar les seves diferències per la via judicial46. Li va assegurar que podria exposar i defensar la
seva causa amb garanties, en un tribunal de Barcelona.
Com es veu, Jaume I va dipositar grans esforços en solucionar la guerra per la via judicial, però no va descartar la via militar. El dia 22 d'abril, Jaume I va demanar a les ciutats de Tortosa i Tarragona un subsidi per finançar la guerra de assolava Catalunya47.
Tot i la tensió, i el trencament constant de la treva, es va poder solucionar el conflicte. Encara que la treva havia estat precària, va permetre negociar un acostament entre les dues parts enfrontades. La guerra va acabar pel mes de maig de 1260, però les conseqüències serien més duradores. Negociar les compensacions pels danys de la guerra va implicar més temps. Un dels casos va ser l'enfrontament entre Jaume I i R. de Cervera per les indemnitzacions. En un document del dia 6 de febrer de 1263, tres anys després del final oficial de la guerra, Jaume I va absoldre a R. de Cervera, i als seus homes, dels danys que van causar durant la Guerra d'Urgell48. De la mateixa
manera, R. de Cervera va acceptar no demanar compensacions pels danys que va rebre durant la guerra.
Una altra conseqüència de la guerra va ser l'hostilitat i la desconfiança entre els dos bàndols. En una carta del dia 5 de maig de 1260, Jaume I va exigir a Jaume de Cervera deixar que els homes de Camarasa i Cubelles pasturessin el seu bestiar per les seves terres49. A canvi, els seus homes
podrien pasturar en els seus territoris. Era un acte de reciprocitat per suavitzar les tensions entre antics enemics.
Malgrat els esforços, no tots els antics enemics es van reconciliar amb Jaume I. El vescomte
44 “Documentos (1258-1262)”: pp 265, doc núm 1184. 45 “Documentos (1258-1262)”: pp 261, doc núm 1178. 46 “Documentos (1258-1262)”: pp 262, doc núm 1179. 47 “Documentos (1258-1262)”: pp 262-263, doc núm 1180. 48 “Documentos (1263-1268)”: pp 14-15, doc núm 1304. 49 “Documentos (1258-1262)”: pp 267, doc núm 1186.
de Cardona es va mantenir bel·ligerant amb Jaume I. En el 1264, hi va haver la possibilitat d'un altre enfrontament entre el rei i el vescomte. En una carta del 9 de gener de 1264, Jaume I va expressar la seva sorpresa, a Ramon Folc V, en saber que s'estava preparant per fer-li la guerra50. L'estratègia de
Jaume I va ser la negociació. El va informar que estava disposar a fer justícia, i esperava no haver d'arribar a l'enfrontament armat. Tot i això, en el cas que el vescomte el desafiés, estava disposar a defensar-se i a atacar amb resolució. Sembla ser que la carta va generar els efectes desitjats. El vescomte de Cardona va desistir dels seus plans, i no va tornar a donar problemes greus a Jaume I fins el 1268.
5.6. El conflicte entre Jaume I i el comte de Foix i el
vescomte de Cardona
Com s'ha comentat anteriorment, el comtat de Foix era un territori occità que va estar vinculat als comtes de Barcelona durant els segles XII i XIII. Els seus titulars eren els comtes de Foix que, a partir del segle XIII, també eren vescomtes de Castellbò51. Per tant, els seus interessos
polítics abraçaven les dues vessants dels Pirineus.
El primer document, en que apareix una referència directa al comte de Foix, és una carta datada el 29 d'agost de 126552. Amb la carta, Jaume I reconèixer que va rebre homenatge i
vassallatge per part del comte Roger Bernat III de Foix. Al mateix temps, Jaume I li va confirmar els feus que posseïa en nom seu53. En aquest moment, les relacions entre Jaume I i Roger Bernat III
eren bones i cordials.
Les desavinences van començar a partir del 1267. El dia 30 de març de 1267, Jaume I va demanar i ordenar a Roger Bernat III que restituís a Guillem de Son el castell de Son i el castell de Queragut54. Uns castells que havien estat confiscats al seu pare per haver-se relacionat amb
heretges. Un any més tard, el dia 25 de setembre de 1268, Jaume I va demanar a Roger Bernat III que anés a Balaguer amb la seva host55. Jaume I va fer aquesta petició en virtut dels seus que
50 “Documentos (1263-1268)”: pp 77, doc núm 1375.
51 Els comtes de Foix infeudalitzaven diversos castells i viles repartides per Catalunya. El seu feu català més important era el vescomtat de Castellbò, un territori situat dintre el comtat d’Urgell.
52 “Documentos (1263-1268)”: pp 160, doc núm 1466. 53 Un dels feus que li va confirmar va ser el castell de Son. 54 “Documentos (1263-1268)”: pp 213, doc núm 1520. 55 “Documentos (1263-1268)”: pp 277, doc núm 1592.
administrava en nom seu.
Sembla ser que Roger Bernat III no va satisfer les exigències de Jaume I. No va entregar els castells, ni va complir el seu deure militar com a vassall. De manera que, en el dia 5 d'octubre de 1268, Jaume I va reclamar els seus feus, que el comte de Foix administrava56. En la carta, Jaume I
va recordar al comte els castells que tenia en nom seu, i va manar que els entregués al seu veguer. Per les mateixes dates, Jaume I també va tenir problemes amb el vescomte de Cardona. En una carta escrita el mateix dia 5 d'octubre, Jaume I va manar a Ramon Folc V que entregués tots els seus castells al batlle de Montblanc57.
La petició va ser desatesa pel vescomte. De manera que, el dia 9 d'octubre, Jaume I va tornar a insistir sobre la qüestió, en una carta molt més extensa58. El rei va recordar al vescomte que els
feus que tenia no li pertanyien, i tenia el deure de retornar-los. En la carta es pot apreciar la tensió existent entre Jaume I i Ramon Folc V. Com de costum, però, Jaume I va intentar una solució negociada. Jaume I va concedir guiatge al comte de Foix i al vescomte de Cardona, per anar a Les Avellanes i parlar amb la comtessa59. Per donar més força legal als seus arguments, Jaume I va fer
referència als Usatges de Barcelona. En concret, va indicar els usatges: [68. princeps namque] i [42.
potestatem]; i va afegir una explicació dels usatges esmentats. Ramon Folc V no va complir el seu deure vassallàtic i, per això, Jaume I li exigia els castells. Cal destacar, que tot i la contundència de la carta, en cap moment va esmentar la possibilitat d'una guerra entre ells. El rei va mantenir l'esperança d'arribar a una solució negociada al problema.
El mateix dia 9 d'octubre, Jaume I també va escriure al comte de Foix. La carta té un to similar a la carta enviada al vescomte de Cardona, però amb una diferència. Jaume I va advertir que no ataqués als seus homes, ja que ni li havien fet cap mal, ni l'havien desafiat. També va defensar els seus drets sobre els castells en litigi. Va utilitzar els articles dels Usatges de Barcelona: [42.
potestatem] i [29. magnates].
La següent carta de Jaume I és sorprenent. El seu to és molt diferent al que normalment emprava, en aquests casos. És una carta més dura i expeditiva contra el Ramon Folc V. El dia 13 d'octubre, Jaume I va expressar les seves queixes de manera detallada60. Va esmentar tots els
greuges que havia sofert, i els usatges que havia transgredit: [93. de magnatibus], [31. si a
56 “Documentos (1263-1268)”: pp 279, doc núm 1595. 57 “Documentos (1263-1268)”: pp 279, doc núm 1594. 58 “Documentos (1263-1268)”: pp 280-281, doc núm 1596.
59 La carta no especifica qui era la comtessa. El que es pot deduir clarament és que existia un litigi entre la comtessa i el comte de Foix i el vescomte de Cardona. En aquest enfrontament, Jaume I es va alinear amb la comtessa. Això devia fer que els dos nobles es coaliguessin contra el monarca.
vicecomitibus], entre altres que no especifica61. També va llistar les transgressions que havia comés
el vescomte: trencar el guiatge concedit, cobrar bovatge, no complir amb el seu deure militar, etc. Per tot això, Jaume I va exigir que li restituís els feus que ostentava en nom seu, i va acabar la carta desafiant a Ramon Folc V. Com s'ha dit, l'estil d'aquesta carta és poc habitual. Jaume I no solia emprar termes tant durs i directes. La diplomàcia era la seva principal preocupació. Tanmateix, aquest canvi podria haver estat degut a la manca de suport que tenien el comte de Foix i el vescomte de Cardona. A banda d'aquests dos nobles, no hi ha constància de rebel·lia per part de la resta de la noblesa. Aquesta situació devia donar una posició de força a Jaume I. Una posició que va decidir emprar per acabar amb el desafiament dels dos nobles.
Finalment, les cartes de Jaume I van tenir l'efecte esperat. El comte de Foix i el vescomte de Cardona es devien avenir a solucionar el conflicte per la via judicial. En una carta de resposta, del dia 20 d'octubre, Jaume I va comunicar als dos nobles la seva intenció de deixar tots els greuges en mans d'uns jutges imparcials62. Una intenció que va reafirmar al dia següent, 21 d'octubre. En la
nova carta, Jaume I va assegurar que es faria justícia segons els Usatges de Barcelona i la llei63.
D'aquesta manera, el conflicte no va arribar a la lluita armada. Sens dubte, hi van haver enfrontaments, entre el rei i el comte de Foix i el vescomte de Cardona, però la situació no va desembocar en una guerra. Tot i això, a Jaume I li va costar que li retornessin els castells que reclamava. En una carta enviada a Ramon Folc V, el dia 3 de novembre de 1268, Jaume I encara exigia per enèsima vegada la potestat dels castells64.
61 Pel context, també es pot suposar que es fa referència als usatges [35. qui viderit] i [48. omnes omines]. 62 “Documentos (1263-1268)”: pp 284, doc núm 1599.
63 “Documentos (1263-1268)”: pp 284-285, doc núm 1600. 64 “Documentos (1263-1268)”: pp 292-293, doc núm 1611.