ORACIONS ALTERNATIVES AMB ALTRES VERBS ( QUEDAR(-SE) , CONTINUAR I ANAR )

A part de ser i estar, hi ha altres verbs que es poden combinar amb alguns dels adjectius que hem descrit fins ara. Normalment són verbs que poden funcionar com a verbs plens semànticament (transitius o intransitius), o com a verbs que han perdut bona part del significat original i que accepten un predicatiu (que expressa una atribució). En aquest apartat fem una aproximació força superficial a algunes característiques dels verbs quedar(-se), continuar i anar, tres verbs que poden aparèixer amb alguns dels adjectius que hem estudiat a l’apartat 2.1.1. Aquests tres verbs s’inclouen en el grup dels verbs pseudocopulatius restrictius

que identifica Marín (2004). Aquest tipus de pseudocopulatius són, com indica l’autor, tan restrictius (o més) que el verb estar, com veurem a continuació. L’autor diferencia aquest tipus de pseudocopulatius d’altres, els no restrictius, com semblar, sentir-se o mostrar-se, que no imposen tantes restriccions i que es poden combinar tant amb adjectius acotats com amb adjectius no acotats.

En primer lloc, trobem verbs de sentit resultatiu, com quedar(-se), que expressen l’assoliment d’un estat (que dura en el temps), el moment final en què una persona ha passat d’una situació a una altra:

(34) quedar(-se) sord / cec / paralític / embarassada / afònic En Víctor va cantar tota la nit i (es) va quedar afònic

Amb una oració com la de (34) el parlant es fixa en el resultat d’un procés que ha fet que l’individu canviés el seu estat normal i n’adquirís un altre (que té continuïtat). En la majoria dels casos, quedar(-se) es combina amb adjectius que es perceben com a estats acotats que accepten estar, com afònic o embarassada i que, per tant, afecten la persona durant un període limitat de temps. Tot i això, també trobem casos en què aquest verb s’utilitza amb estats no acotats (que

normalment apareixen amb ser) o, si més no, amb predicats que poden tenir una lectura com a no acotats i una altra com a acotats (sord, cec o paralític). En la majoria d’exemples en què és possible el verb quedar(-se) s’interpreta que hi ha una causa (sovint una acció o procés) que provoca el canvi d’estat de la persona (35):

(35) La Lídia (s’)ha quedat paralítica a causa de l’accident

Com que ha fet tanta força per aguantar la pedra, (s’)ha quedat herniat A causa de la diabetis, (es) va quedar cec

Hi ha casos en què la construcció amb el verb quedar(-se) no és possible, com veiem a (36a). Tampoc no es pot utilitzar el verb quedar(-se) amb adjectius que denoten malalties congènites, no adquirides, que no impliquen cap canvi d’estat, com veiem a (36b):

(36) a. *En Miquel ha quedat enfebrat / tremolós / refredat b. *En Robert (s’)ha quedat retardat mental

En segon lloc, un verb de sentit continuatiu com continuar expressa que la persona encara pateix un estat que ha assolit anteriorment:

(37) La teva professora continua malalta El seu fill continua amnèsic

M’han dit que continues afònic

El verb continuar té la particularitat que normalment es combina amb adjectius que expressen estats acotats, que afecten l’individu durant un temps limitat i que poden canviar (que normalment es construeixen amb el verb estar).

Finalment, trobem oracions amb el verb anar com les de (38): (38) a. En Lluís va coix

La Teresa va molt cansada L’Aina va restreta

En Roger va borratxo

b. *Va malalt

*Va febrós

En general, la majoria d’adjectius que trobem als exemples de (38) expressen estats acotats que també poden aparèixer amb estar. Tot i això, no tots els estats acotats es poden combinar amb anar: oracions com les de (38b), per exemple, no són possibles en català. Segons Ramos (2002: 1990), hi ha diferents factors que poden intervenir en l’ús del verb anar amb adjectius:

Segurament hi ha diversos factors que intervenen en aquest ús restrictiu de anar: d’una banda, el fet que es prefereixin altres verbs clarament estatius, com ara estar; d’una altra, la circumstància que, en l’ús quasicopulatiu, quedin restes del significat aspectual de anar com a verb ple que indica una situació esdevenimental, més concretament una activitat (...). Aquest segon factor explicaria que la selecció de anar depengui de la compatibilitat amb subjectes i atributs que s’avenen amb aquest sentit aspectual, això és, amb un procés que s’estén en el temps sense necessitat d’arribar a un punt final que completi la situació.

Quan es diu que algú va coix / restret / cansat s’està expressant que durant un període de temps la persona presenta coixesa, restrenyiment o cansament, però aquest estat no té cap punt culminant. Com indica Ramos (2002), els predicats amb anar + adjectiu són, des del punt de vista de la modalitat de l’acció, activitats, i no realitzacions, que no tenen un punt final, una culminació (és a dir, que tenen el tret aspectual [-delimitat]). Com esmenta l’autor, no es destaca un punt final en la línia del temps sinó un període de durada: oracions com les de (38) poden portar adjunts de temps que expressin la durada, l’espai de temps durant el qual l’estat afecta de manera contínua la persona, com durant quinze

dies de (39a); però no poden aparèixer amb adjunts que expressin que s’ha completat l’“acció”, és a dir, que s’ha arribat a una culminació, com en dos dies

de (39b):

(39) a. Durant quinze dies vaig anar molt cansada Vaig anar coix tot el mes

b. *Va anar coixa en dos dies

2.1.4. CONCLUSIONS

En aquest apartat hem analitzat alguns adjectius i alguns SPs que expressen estats patològics, trastorns o anomalies que poden aparèixer amb els verbs atributius ser i estar. També hem descrit la distribució d’usos i el comportament de les oracions de sentit atributiu amb ser i estar que s’utilitzen per expressar estats patològics. Aquesta descripció s’ha d’incloure dins una caracterització més general dels predicats atributius amb ser i estar. El comportament d’oracions com les de (40a) no divergeix del d’altres com les de (40b):

(40) a. És fimòtic Està febrós És / està hipertens b. És adult Està sorprès És / està simpàtic

A l’apartat 2.1.1.1 hem vist que gran part dels adjectius que denoten estats patològics i que es formen amb els sufixos -ic o -ós aporten un valor de possessió. Els adjectius derivats a partir d’aquests dos sufixos es poden interpretar com que té N, en què N és un substantiu relacionat amb l’arrel de l’adjectiu: afàsic, per exemple, s’interpreta com que té afàsia. El fet que aportin

aquest valor de possessió és significatiu a l’hora de comparar les oracions amb

ser i estar i amb tenir: sovint es pot expressar un mateix estat patològic amb ambdós tipus d’oracions (atributives i associatives50), com veurem a l’apartat 2.2.4.1. Aquesta possibilitat està molt relacionada amb el valor de possessió dels adjectius i amb el fet que es puguin relacionar morfològicament amb un substantiu (afàsia – afàsic, anèmia – anèmic).

Pel que fa a la possibilitat de combinar alguns adjectius que expressen estats, trastorns o anomalies amb verbs com quedar(-se), continuar i anar, ens faltaria acabar de descriure algunes restriccions que trobem, sobretot amb verbs com

quedar(-se) i anar,i explicar per què no es poden dir oracions com les de (41): (41) *(S’)ha quedat insomne / leprós

*Va refredat / febrós

Un cop analitzades les oracions amb ser i estar del català, a l’apartat que ve a continuació descriurem les oracions amb tenir que també es poden utilitzar per expressar que una persona pateix un estat patològic, un trastorn o una lesió. Al final de l’apartat següent, compararem alguns tipus d’oracions que es formen amb ser / estar i amb tenir en català i que, com veurem, presenten molts punts en comú.