La persistència de la política caciquil

Si en la cultura política de la societat manresana de finals de la Restauració, la individualització dels beneficis polítics derivats del control del poder és ja una cosa rebutjada en favor de la consolidació de corrents d'opinió, amb programes específics i estratègies electorals pròpies, per què l'enfrontament personal i l'esperit de campanar continua essent la pedra de toc de la política local? Si la lluita ideològica era considerada un signe de modernitat enfront de la manipulació del poder en benefici privat (amb fins egoistes) que adreçava màximes com el progrés de la ciutat, la llibertat, l'autonomia de govern, l'ordre, etc..., així com l'apel.lació a la participació

electoral (recordem que aquesta minva progressivament al llarg del període) i al necessari concurs de l'opinió pública, ens trobem que aquests elements no són suficients per evitar que les relacions clientelars continuïn essent presents en l'intercanvi polític.

És cert que no totes les forces polítiques recorren a les relacions clientelars en la mateixa mesura. Són denominador comú per al nucli conservador datista sense que suposin cap trauma sinó una manera normal d'entendre la política, com sempre havia estat així. Pel contrari, els liberals romanonistes -compungits per la seva impotència a l'hora de controlar una petita porció de l'espai electoral- denuncien a les acaballes del període la inexistència d'opinió política en la ciutat, o la timidesa d'aquesta darrera en observar segons el seu parer el desenvolupament d'un joc polític brut encaminat a satisfer les vel.leïtats i ambicions personals dels anomenats polítics d'ofici.

Els catalanistes, com els republicans, tenien segura una part de l'opinió política manresana, i l'únic que els calia era atreure's aquells sectors de l'electorat més inhibits. Per als republicans era un repte convèncer a les classes mitjanes, ja que el vot obrer fins al triomf de les consignes abstencionistes predicades per la CNT el tenien controlat a través de les organitzacions d'enquadrament de base (ateneus, sindicats d'ofici, escoles nocturnes per a obrers, etc...). Per als catalanistes constituïa una utopia atreure's les masses obreres més conscients. De fet, no fou tampoc la seva pretensió més immediata, si exceptuem algun esforç dirigit en aquest sentit com la creació d'una Associació Obrera Catalanista el 1899. O l'orientació del seu missatge electoral a la classe obrera en un intent desesperat de captar vots d'origen popular, una vegada que els carlins s'allunyaven de la política del Casal Regionalista. Sense oblidar que catalanistes de dreta i republicans recorreran a l’ús de la política clientelar per a assegurar-se fidelitats en cada elecció, una forma de política basada en el vot clientelar o d’intercanvi.

Les renyides eleccions generals de 1916 ens posen de relleu la utilització sistemàtica d’aquest tipus de vot. En aquest sentit, el candidat conservador Lluís Vila i Miralles es va veure obligat a captar el vot procedent dels interessos organitzats de la comarca. Així, el centre republicà de Sant Vicenç de Castellet oferia vots a canvi de l’alliberament d’un pres. El centre

liberal romanonista de Sallent estava disposat a vendre 70/80 vots al republicà Maurici Fius i Palà a canvi de 250 ptes. Al cap i a la fi, un mercat on el vot s’intercanviava per beneficis puntuals.

Tot i que, de vegades, es variava la destinació del vot per disconformitat amb la gestió de l’anterior diputat, com succeí a Balsareny, on el fill del director de la fàbrica Soldevila estava disposat a aportar una quarentena de vots proporcionats per electors “que siempre votaban con el rector mediante el pago de los gastos de la elección” 7 _{. O es realitzava un vot d’intercanvi o el vot es} pactava. Així, a l’Estany es van posar d’acord per afavorir a ambdós candidats perquè els electors estaven satisfets per igual de les seves respectives gestions, o bé pactaven la confecció de l’acta electoral com a Aguilar de Segarra, on es va acordar de donar 52 vots de majoria al candidat regionalista.

Al final del període que estudiem, es manifestarà una impossibilitat de supervivència de projectes polítics globals amb un tarannà ideològic coherent dins un marc institucional pensat per a canalitzar les lluites partidistes entre grups de poder consolidats a l'entorn de l'amiguisme i el favoritisme. Aquest constituirà un dels límits de la modernització política entesa en termes de socialització democràtica. Per aquesta raó, durant aquests anys assistirem a una etapa de transició en què cristal.litzaria un model híbrid, que combina elements de la vella i la nova política. De totes maneres, no podem oblidar que el teló de fons constituït per la normativa legal que condicionava tant el sistema electoral com el marge de maniobra dels partits, així com la seva estructura interna, esdevé l'obstacle principal a la seva adaptació a un marc de lluita política democràtica.

Una altra forma d’analitzar la pervivència de les relacions clientelars és observant els vincles que mantenien els partits polítics entre si, o bé en relació amb les seves respectives clienteles internes. Però, això solament ho podem comprovar si estudiem les estructures d'enquadrament i les formes d'adhesió. Així, per sota de formes organitzatives orientades a la mobilització del vot i estructurades a l'entorn de corrents d'opinió, els interesos puntuals continuaren regint l'acció política. No obstant això, la nota de progrés respecte de la situació

7 _{Carta del Centre Instructiu de Balsareny a Lluís Vila, del 29 de març de 1916. Documentació}

anterior és que coexisteixen interessos puntuals que són evidents en les campanyes electorals quan es dóna compte del rendiment de la gestió dels diputats sortints, i interessos abstractes, idees rectores que mobilitzen realment l'electorat.