Pràctica política i govern local

Durant els primers anys de la Restauració, difícilment podríem delimitar diferències palpables entre projectes de govern estructurats i diferenciats en l’esfera local. El balanç es decantaria per una hegemonia conservadora, catòlica i carlina, en detriment dels períodes de govern liberal i republicà. Ara bé, aquest decalaix no és garantia suficient d’implementació de polítiques antitètiques a l’hora de considerar la ciutat com a objecte d’aquestes o en

relació amb les demandes expressades per la societat. És ben sabut que l’esfera local va ser un terreny privilegiat per a la dominació dels interessos caciquils, i que la inèrcia administrativa caracteritzava una vida política municipal més aviat avorrida, on el debat era pràcticament inexistent.

Els grans centres d’atenció de la política conservadora foren per una banda el redreçament de la hisenda municipal, molt malmesa arran de la tercera guerra carlina, en especial com fer front als cups de l’impost de consums i a les contribucions; i, per l’altra, la lluita per evitar la marxa dels pares jesuïtes que regentaven el col.legi de Sant Ignasi. Propi de la política dels sectors catòlics i carlins políticament més mobilitzats fou la recatolització de la societat manresana que es va manifestar en la persecució dels republicans, dels seus centres polítics i de lleure, i dels seus òrgans d’expressió, en la creació d’associacions obreres de signe catòlic, alternatives a les existents, i en definitiva, en la confessionalitat de la política local. Per això, fins allà on pogueren, van potenciar l’enquadrament de la societat manresana en associacions religioses, cofradies i arxicofradies, congregacions i conferències diverses, així com també les processons de lluïment de la preponderància catòlica al carrer, procurant al mateix temps que el pendó de la festa major el portessin les autoritats eclesiàstiques. Eren diferents estratègies per a ofegar l’expressió política de les classes populars.

Per un altre cantó, una font de conflicte constant foren les obres d’urbanització que comportaren quantiosos beneficis als agents de la propietat urbana, però que no deixaren indiferents als sectors més progressistes que denunciaven, quan la censura no els ho impedia, la connivència dels equips de govern municipal en aquestes operacions. Aquestes denúncies eren contestades per part de la corporació amb la interposició de querelles davant la justícia. Aquest és el cas de la subhasta de béns propis destinada a l’adjudicació d’obres públiques que tingué lloc el 1882 i que va generar una denúncia sobre el procediment seguit per part del setmanari federal El Eco de la Montaña, un fet que seria considerat del tot ofensiu, i en el qual intercedirien

els tribunals 54_.

54

Actes del ple de l’Ajuntament de Manresa. Any 1882. Sessió plenària del 6 de febrer de 1882. A.H.C.M.

La divisòria religiosa era la que enfrontava sistemàticament els dos blocs polítics de la ciutat. Així, una de les primeres mesures que dugueren a terme els liberals, un cop dominaren el govern local l’any 1884, després de molt temps de marginació, fou la de cessar l’exempció del pagament de l’impost de consums als pares caputxins, perquè estaven entrant de forma clandestina

càrregues de vi, una mesura del tot impensable en els anys anteriors 55_.

Igualment, se’ls recriminava durant l’epidèmia del còlera ocorreguda el 1885 el fet d’enterrar els seus difunts al pati del convent quan la normativa sanitària ho obligava a fer al cementiri municipal. D’altra banda, aquestes tendències polítiques també seran les primeres interessades a fiscalitzar la programació dels teatres abans de representar les obres, o bé de suprimir el carnestoltes, com es procedí el febrer de 1896 quan es va prohibir la circulació de màscares

en el primer diumenge de carnaval 56.

En matèria de fiscalitat, el bloc liberal desenvoluparia una política més sensible a les necessitats de les classes populars, per la qual cosa tendiria a suprimir els drets sobre alguns articles de consum, com per exemple, les farines, cosa que repercutia en el preu del pa. Per contra, s’incrementaria la pressió sobre el vi en una conjuntura especialment expansiva en el decurs dels anys vuitanta, amb la qual cosa s’enfrontarien amb els fabricants vitivinícoles. De fet, una dels majors fraus comesos en l’administració de consums es produïa precisament en el ram dels vins, i més d’una vegada va afectar a regidors en exercici, sobre els quals van pesar acusacions d’incompatibilitat entre el seu càrrec i la seva condició de proveïdors de la corporació. Amb l’ascens al poder per part dels conservadors l’any 1890, els drets que gravaven sobre les farines van tornar a ser restaurats, en un moment de gran precarietat econòmica ateses les vagues del sector tèxtil.

Amb tot, el control del frau en l’administració de consums va ser un maldecap que van patir tots els equips municipals. Amb la revisió del cens de població de 1887, a la ciutat li va correspondre un augment notable del cup que havia de presentar a Hisenda, donat que passava de tenir una població de fet

55_{Actes del ple de l’Ajuntament de Manresa. Any 1884. Sessió plenària de l’11 de març de}

1884. A.H.C.M.

56 _{L’ajuntament presidit pel conservador Francesc Gallifa va veure amb satisfacció el febrer de}

1896 la comunicació feta pel Bisbe de Bic encaminada a demostrar la conveniència de suprimir el carnestoltes, o bé de moderar-ne les diversions.

de 18.979 a 22.635 habitants 57. A aquest efecte, el 1892, la corporació manresana presidida per l’alcalde conservador Pere Arderiu es va comissionar a Madrid per a negociar la rebaixar del cup de consums, cosa que es va aconseguir en part.

Envers les situacions d’atur, republicans i liberals van manifestar una més gran inclinació per solucionar les condicions de misèria, per bé que al mateix temps, compartiria amb els conservadors, catòlics i carlins la necessitat que la ciutat tingués una guarnició pròpia amb caràcter definitiu de cara a reprimir possibles avalots, una realitat que no arribaria fins a la instal.lació del batalló de caçadors de Figueres el setembre de 1894. Això no treu que un alcalde conservador com Pere Arderiu el 1890 decidís de combatre l’increment inusitat del preu del pa quan no ho havien fet paral.lelament les farines, o que el tinent d’alcalde carlí Fermí Roca a les acaballes de 1899, a banda de sanejar l’administració dels consums, s’entestés a fer rebaixar el preu de la carn en una conjuntura de precarietat econòmica. Respecte de la higiene i la salubritat públiques, igualment es percep un més gran capteniment. Ho hem vist amb anterioritat respecte de les condicions requerides per efectuar els enterraments, si bé també amb la clausura que l’alcalde republicà Francesc Llatjós va manar de procedir el gener de 1894 perquè no reunia les condicions higièniques adients.

Finalment, en matèria d’ensenyament també serien els republicans i els liberals els que tindrien una més especial cura. Pere exemple per a sol.licitar la creació d’una escola d’arts i oficis o l’obertura d’escoles nocturnes per a obrers, totes elles de caràcter municipal. Un extrem que no compartia l’altre bloc polític especialment interessat en l’ensenyament religiós, i sobretot en el fet que l’institut d’ensenyament secundari s’havia de confiar a un ordre, tal com finalment es va fer amb l’arribada dels germans maristes a partir de 1900.

Tanmateix, uns i altres manifestaven uns vicis similars quan accedien al govern municipal. Per començar, es produïen els habituals canvis ens els llocs de treball municipals i sobretot del secretari municipal, un costum que l’arribada de la democràcia de masses no acabaria per suprimir, mentre no es professionalitzés la carrera funcionarial. Igualment, amb comptades

excepcions, els equips municipals no demostraven prou habilitat a l’hora de negociar les indemnitzacions en concepte d’expropiació quan s’urbanitzaven espais de naturalesa agrícola. Altrament, l’erari municipal se n’hauria beneficiat notablement, cosa que no es produïa atès el dèficit constant que arrossegava. D’altra banda, uns i altres afavorien interessos particulars concrets a l’hora de contractar els serveis públics. És el cas del contracte avantatjós que la companyia d’electricitat dels germans Gallifa havia subscrit amb la corporació municipal data de 1894, un contracte que el 1922 encara continuava vigent, després d’haver estat font constant de conflicte entre conservadors i regionalistes.

Al tombant de segle, s’adverteixen uns certs canvis que ens porten a considerar un fenomen nou, escassament estudiat, el de la conquesta de l’espai polític local. Certament, l’espai municipal era, entre d’altres coses, un lloc de trobada i de confrontació d’interessos econòmics. El cas manresà revela a la perfecció com una de les principals motivacions, per no dir l’única, que empenyia als propietaris manresans a formar part del consistori era la de potenciar directament els seus interessos particulars, cosa que es reflecteix en el caòtic desenvolupament urbà de la ciutat. Amb el canvi de segle, però, sorgeixen uns nous liderats que són exponents d’autèntiques forces polítiques representatives que focalitzen directament l’atenció en el municipi, i que discrepen essencialment per motius ideològics, però també en estils de gestió.

Aquest fenomen, va anar acompanyat per l’accés al poder municipal de les classes mitjanes, els sectors socials emergents beneficiaris del creixement econòmic i del progrés social, que substitueixen a hisendats, propietaris i fabricants en tant que la nova classe política ascendent. Aquests claudiquen de les seves obligacions polítiques locals, i prefereixen anar-se’n a Barcelona a lluir les seves flamants fortunes i a gaudir d’aquelles comoditats que Manresa ja no era capaç d’oferir. No obstant això, la ciutat passa a desenvolupar un paper polític actiu, i són els grans projectes de millora urbana els protagonistes del debat polític, i no la característica monotonia de la gestió administrativa ordinària. Paral.lelament, la hisenda municipal es ressenteix de l’escanyament lògic originat per la inveterada manca de recursos propis. Tanmateix, el caciquisme sobreviu i adopta nous i subtils mecanismes de control polític.

Els republicans, que ja havien fet l’aprenentatge oportú en les darreries del segle XIX des de les minories consistorials, si bé també ocupant llocs de responsabilitat claus, com la tinença d’alcaldia de Maurici Fius al consistori de 1899, van aprofitar l’ocasió daurada per a fer realitat el seu somni de la república municipal. Per la seva banda, en aquesta ciutat levítica, els catalanistes conservadors i els carlins, amb escassa experiència política, si bé hereus del bloc catòlic conservador que havia governat fins als anys 90, es convertien en la nova classe d’ordre, i en els fidels guardians de la tradició, de la religió, i dels mites patriòtics locals. Encara que, això sí, com sovint manifestaven compartien amb aquells els valors del progrés i de la modernitat, com a sinònims de confiança en el futur, juntament amb els de la tradició.

En aquest marc políticament bipolaritzat, els republicans van intentar de governar imposant un nou estil, per bé que van haver d’aprendre a moure’s amb habilitat dins del complicat tramat polític i administratiu del sistema restauracionista. Ells representaven els anhels polítics d’àmplies capes liberals i demòcratiques de la societat manresana, però es trobaven constrenyits per les regles de joc d’un sistema polític que es desarticulava progressivament. Tot i que, paradoxalment, va ser la decadència del sistema la que va permetre la preponderància de republicans i de regionalistes com a alternatives viables en el govern de la ciutat.

Entrats ja al segle XX, hauríem de parlar de la gestió política dels republicans i sobretot d’un nom propi: Maurici Fius i Palà. Aquest polític va inaugurar amb la seva primera alcaldia, estrenada el gener de 1902, l’hàbit

d’especificar un programa de govern coherent i estructurat 58. En el discurs

d’inici del seu mandat va invocar les valors de democràcia, llibertat i benestar, i a banda, de prometre reformes de caire administratiu, com l’extinció del dèficit municipal, i la reforma de l’impost dels consums, va plantejar les línies essencials d’aquest programa i que desenvoluparia amb posterioritat. Resumidament són:

1- La necessitat de reformar el sistema impositiu dels consums que gravava els articles de primera necessitat, i que feia encarir notablement el preu de les

58 _{G. Rubí, “Maurici Fius i Palà (1863-1920). Un polític republicà de la Catalunya de principi de}

subsistències, en comparació amb l’estancament dels salaris. Quan fou aprovada la llei de 1911 que reformava aquest impost indirecte, Fius considerà contraproduent aplicar-la a la ciutat de Manresa, perquè els arbitris que havien de substituir l’extingit impost de consums no compensarien l’alt nivell de contribució que l’Estat exigia a la ciutat, la qual cosa faria augmentar la pressió fiscal.

2- En l’àmbit de la salubritat pública, es proposà construir un nou escorxador dotat amb les condicions higièniques més avançades (fou inaugurat el 1909 sota l’alcaldia de Pere Armengou i Manso); i el cobriment dels torrents de Predicadors i de Sant Ignasi, considerats els dos grans focus d’infecció de la ciutat. El torrent de Sant Ignasi fou cobert parcialment l’any 1911, durant el seu segon mandat municipal. En aquest àmbit, cal recordar el notable impuls que va donar a l’extensió i ampliació de la xarxa de clavegueram; la conducció d’aigua potable als barris emergents; i, les campanyes periòdiques de vacunació per prevenir les endèmies. Durant l’any 1903, es va sotmetre a

tractament més d’una quarta part de la població 59_{. En aquest àmbit, també cal}

tenir present que va fer construir un nou pabelló a l’Hospital de Sant Andreu, i aconseguí també la instal.lació de calefacció, i d’un tren de desinfecció en aquesta institució sanitària.

3- Pel que fa a la instrucció pública, es disposava a potenciar al màxim les classes nocturnes gratuïtes per als obrers. En un altre sentit, va veure materialitzada una vella aspiració: la creació de l’Escola d’Arts i Oficis, inaugurada per José Canalejas, Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, i Obres Públiques, el maig de 1903. Aquest tipus d’ensenyament anava adreçat

fonamentalment a la fomació de la classe obrera 60 _{. D’altra banda, el 1917}

gestionaria l’establiment d’una escola de comerç, institució que s’acabaria creant dos anys més tard.

4- En política social, vetllà pel compliment de la legislació sobre el treball dels nens i les dones, i fomentà la inspecció de la maquinària de les fàbriques per tal d’evitar els accidents de treball. Així mateix, es mostrà ferm partidari que l’Ajuntament, o l’Estat, es fes càrrec dels invàlids i dels ancians, en lloc de les

59. M. Fius y Palá, Datos sobre la viruela, tifus y tuberculosis en Manresa, Manresa: Sociedad Editorial manresana, 1915, p. 5.

societats mutualistes, "no con el carácter de caridad dino con un deber exigible por las personas que (...) se viesen imposibilitadas de subvenir con su individual esfuerzo a sus primeras necesidades" 61.

5- La reforma urbanística de la ciutat. Com explico en un altre lloc, Manresa a mesura que deixava de ser una ciutat manufacturera per esdevenir industrial, creixia desordenadament, amb l’absència d’unes normes urbanístiques de

planificació, i d’una entrada digna i adequada a la importància de la ciutat 62_.

Fius i Palà dóna una nova empenta a la reforma de la ciutat, sobretot pel que fa a l’entrada sud que havia de permetre’n l’accés des de l’estació del Nord cap al centre neuràlgic. Aquesta reforma, projectada per l’arquitecte Modest Fossas l’any 1867 havia estat encallada diverses vegades, fins que l’any 1910 l’alcaldia de Fius aconseguí d’enderrocar l’antic escorxador i les darreres cases del carrer de les Piques, i urbanitzar, amb això, una nova plaça, als peus de la basílica de la Seu, dita de la Reforma.

No oblidem, d’altra banda, que Fius seria sempre designat per Reial Ordre, que va rebre distincions per part de l’Estat, però que, al cap i a la fi, tindria el privilegi de ser el primer alcalde d’elecció popular. Com ell mateix recordà el desembre de 1917, sempre havia estat partidari de les idees federalistes i nacionalistes, i que per això procuraria dignificar el principi

d’autonomia de les corporacions locals 63. El somni de la república municipal

entroncava així amb les velles idees federalistes. Després del seu traspàs ocorregut el novembre de 1920 tot van ser lloances. L’anomenat lletrat dels pobres tancava la seva vida amb un haver considerable de reformes per a la ciutat, com la generalització de pràctiques de vacunació, el sanejament de la població (clavagueres, cobriment de torrents, i la dotació d’aigües potables als nous barris i de fonts a carrers i places. El seu company polític, el metge Josep Arola i Sala, republicà nacionalista, que el va succeir com a portaveu del grup republicà al consistori qualificà a Fius com a un sociòleg eminent “dando la fórmula de solución de los conflictos que se planteaban entre el capital y el trabajo, ya evitando o atenuando huelgas, prestando inapreciables beneficios a la ciudad (...)” 64.

61. Vegi’s les visions antitètiques sobre el mutualisme que sostenien Fius, i el regidor carlí Joaquim Gomis i Cornet en el Llibre d’Actes dels Plens Municipals, Ple del 6 de desembre de 1909 (Arxiu Administratiu de Manresa).

62. Aloy i Bosch, J.; Rubí, G., Història gràfica de Manresa. La Restauració (1875-1931). Volum I: El paisatge urbà, op. cit., pp. 51-78.

63 _{Actes del ple de l’Ajuntament de Manresa. Any 1920. Sessió plenària del 10 de novembre de}

1920. Arxiu administratiu de Manresa.

64 _{Actes del ple de l’Ajuntament de Manresa. Any 1917. Sessió plenària del 5 de desembre de}

En definitiva, la política municipal republicana es distingia de la dels regionalistes sobretot en la concepció del problema social. Estaven convençuts que l'única manera de solucionar les diferències entre obrers i patrons era a través de la intervenció directa de les autoritats públiques, en especial municipals. En una ocasió, Fius i Palà va ser entrevistat per una revista especialitzada en Administració local, i respecte de la política municipal sostingué que era prioritària "la profilaxis social antes que las medidas gubernativas para reparar cualquier conflicto". Els republicans eren partidaris, doncs, d'una solució jurídica i conciliatòria del problema social. Nogensmenys, Fius i Palà gaudia de prou experiència pel fet que durant molts anys havia exercit d'advocat laboralista, i intercedit en els moviments vaguístics que

tingueren lloc a Manresa durant els anys noranta del segle XIX 65.

El bloc polític dretà, composat per regionalistes, carlins i liberals romanonistes, no revelaria l’afany d’especificar un programa de govern local. Amb tot, sí que podem establir-ne algunes pautes. Així, el gener de 1904

s’iniciava la llarga alcaldia de Pere Armengou i Manso 66. Aquest va manifestar

en el discurs de presa de possessió que faria una atenció especial a la instrucció, a la beneficència pública i privada, i a la salubritat. Igualment, en atenció a l’especial interès que es tributava als mites patriòtics locals, prometia la construcció d’un monument en honor dels iniciadors del canal de la Sèquia, i manifestava el desig d’elevar un monument a la plaça de l’ajuntament dedicat

als manresans de l’any 1808 67.

Unes prioritats que perseguien en particular els regionalistes, i que finalment es van materialitzar en un institut públic de segon ensenyament, una idea de servei públic proposada, tanmateix, pels republicans. El seu successor en l’alcaldia, el carlí Joaquim Gomis i Cornet, no va plantejar cap programa de govern “por tratarse de un Ayuntamiento que es continuación del anterior y de

65 Pequeña Gaceta del Régimen Local, nº 82, desembre de 1915.

66 _{El carlí i fabricant Joaquim Gomis i Cornet digué de Pere Armengou, glossant la seva figura}

amb ocasió del seu traspàs, que era un home dotat d'una clara i potent intel.ligència, i d’exquisit