Przeworski en la disjuntiva entre el compromís de classes i el socialisme

Les implicacions polítiques dels conceptes d'explotació i classes socials són, si més no, latents en l'exploració que en fan Roemer, Wright o Elster. Un altre membre del Grup de setembre, Adam Przeworski, se n'ocupa en estudiar la socialdemocràcia. Aquest prestigiós politòleg, d'origen polonès, fou membre del nucli dels marxistes analítics fins a primers anys noranta, moment en què, coincidint amb Elster, se'n desvinculà.165 _{G. A. Cohen criticà}

posteriorment les raons adduïdes per Przeworski en desmarcar-se'n.166_{Aquí no disposem}

d'espai suficient per estudiar àmpliament les aportacions d'aquest brillant acadèmic, que ha investigat àmbits tan rellevants per a les ciències socials com les teories de la democràcia o les transicions polítiques. Només ens centrem succintament en la seva contribució al debat específic sobre la dualitat classes/explotació, a partir de texts representatius de la recerca de Przeworski en aquesta etapa, com són l'assaig “Material interests, class compromise, and the transition to socialism” (1980),167 _{i el llibre Capitalism}

and Social Democracy (1985). Treballs elaborats quan l'autor adopta el marxisme com a referència teòrica de fons, polemitzant-hi.

165 En l'entrevista amb Munk (2003), Przeworski valora així la participació en el col·lectiu: “The group was dedicated to subjecting Marxism to the scrutiny of the methods of contemporary social science. The idea was to take Marxism and see how much and what part of it holds up when you apply to it the same standards of inference and evidence applied to any other theory. Althusserian Marxism had this nice trick of having its own methodology, its own internal way of evaluating the validity of its theory. We broke with this approach and said, “No, you have to evaluate Marxism the same way as any other theory. It’s either coherent or incoherent, true or false.” I joined the Analytical Marxism group in 1979 or 1980—I think that was the group’s second year —and I stayed until the mid 1990s, when Jon Elster and I left. I very much enjoyed it and learned a tremendous amount from it. But I eventually left because I thought we had accomplished our intellectual program. We produced some important works that have lasted, including a reader by John Roemer,

Analytical Marxism, Elster’s Making Sense of Marx, my Capitalism and Social Democracy, Gerry Cohen’s

Karl Mark’s Theory of History: A Defense, and Roemer’s A General Theory of the Exploitation and Class. We ultimately found that not much of Marxism is left and there really wasn’t much more to learn. So I left the Analytical Marxism group mainly for intellectual reasons.”

166 En l'entrevista amb Torney (2009), Cohen afirma: “Przeworski said: “I'm leaving because we decided to get together in order to find out what was true in Marxism. We discovered that very little was, and now there's little else to do.” I found that monstrously arrogant because he wasn't there at the foundation and it wasn't for him to say whether other people wanted to stay together or not. He meant that he was leaving because the group no longer had a rationale. But that's absolute rubbish because the group continues to have a rationale being a number of people from different academic disciplines wo have a radical orientation and who can fertilize each other's thoughts.”

167 Przeworski, “Material interests, class compromise, and the transition to socialism” (1980), primer publicat al volum 10 del núm. 1 de Politics and Society i després a Roemer (ed.), Analytical Marxism (1986).

Amb el rerefons del procés de formació de les classes socials i l'explotació, Przeworski estudia concretament els dilemes de la socialdemocràcia (participar o no en les eleccions, limitar l'acció política als comicis, optar o no per una política “de classe”, renunciar als principis socialistes per poder governar, etc.). Les seves reflexions, recolzades en l'ús de models abstractes i abundants referències històriques, ens porten a repensar què entenem per socialisme, qüestió recorrent en l'interès que motiva aquesta tesi doctoral. A “Material interests, class compromise, and the transition to socialism” (1980), des d'una perspectiva teòrica de “rational choice”, l'autor es demana si les necessitats materials que els treballadors intenten satisfer sota el capitalisme, a través del consum de mercaderies, els conduirien necessàriament a cercar el socialisme com a sistema més apropiat per satisfer- les. La resposta que en puguem donar depèn de si hom concep la relació entre capitalistes i assalariats com a joc de suma zero o com a joc cooperatiu. Przeworski procedeix deductivament, a partir de l'assumpció que els treballadors, sota el capitalisme, tenen un interès constant per millorar llurs condicions materials. La qüestió és saber si aquesta demanda permanent de millora els portaria a abolir el sistema de treball assalariat i transformar el sistema productiu. Per tal que optessin racionalment pel socialisme, aquest hauria d'acomplir dues condicions: 1) Ser més eficient que el capitalisme en la satisfacció d'aquelles necessitats. 2) Garantir una millora contínua de les condicions materials. Tanmateix, malgrat que el socialisme pogués ser èticament superior al capitalisme, o econòmicament preferible amb el pas del temps, els costos de la transició entre ambdós sistemes podrien implicar un cert retrocés per al benestar dels treballadors, especialment a curt termini. Per tant, si els treballadors tinguessin realment interès en la millora permanent de llurs condicions no optarien per aquesta transició costosa, sinó, probablement, per prosperar mitjançant la cooperació amb els capitalistes. Així, la hipòtesi que els interessos materials guien vers el socialisme resultaria falsada.

Del raonament exposat, se'n desprenen les bases conceptuals per al compromís de classes, entorn la connexió entre guanys, inversió, producció, consum i ocupació; la garantia dels guanys privats com a condició estructural del sistema capitalista, i la necessitat de fer créixer el pastís social total per tenir quelcom a redistribuir. L'interès recíproc obre una lògica de cooperació, favorable a l'equilibri entre el respecte als guanys privats, d'una banda, i el compromís de destinar-ne una part a la inversió i la millora dels salaris, d'una altra. Les condicions d'aquest pacte de classes, més enllà d'exemples històrics concrets, es poden pensar en abstracte, recorrent, si escau, a l'anàlisi matemàtica. La conclusió de fons és que els treballadors organitzats actuarien

racionalment, decidint un nivell de militància ajustat a la confiança envers els capitalistes (la fiabilitat del compliment de llurs compromisos), i que el capteniment dels capitalistes, en quant a estalvi, inversió i millores salarials, s'ajustaria a l'expectativa d'una baixa intensitat militant per part dels obrers. Les condicions del compromís de classes requereixen certeses suficients, com ara la institucionalització de les relacions entre capital i treball:

“Institutionalization of capital-labour relations, coupled with a low degree of economic militancy, is the best situation workers can obtain under capitalism. This then is the essence of the social democratic compromise. Workers are better off moderating their wage demands in exchange for a higher rate of saving and a higher rate of certainty rather than intensifying their demands and facing a fall of investment. Economic militancy results in lower investment and hence in a detererioration of worker's welfare. Rational, self-interested workers therefore opt for a compromise that, in turn, demobilizes them even further.”168 _“A

vigorously developing capitalism in which workers can reasonably expect to benefit from past exploitation is the second best for workers as well as for capitalists. The struggle for the improvement of material conditions under capitalism is precisely that. It is not a struggle for socialism.”169

L'argumentació de Przeworski suggereix reflexions de fons: Si l'afany de maximitzar el benestar mena els treballadors cap al compromís de classe i la millora del capitalisme, i no cap a la lluita de classes i la cerca del socialisme, que podria provocar crisis i reaccions, aleshores cal repensar els motius que facin desitjable aquesta cerca. Quan la raó del socialisme no es troba en la millora immediata de les condicions econòmiques, perquè l'alternativa socialista implicaria un temps d'estancament i desocupació, escau pensar altres justificacions per al projecte d'una societat socialista (una societat amb unes altres necessitats i lliure d'alienació, on hom pugui decidir democràticament el ventall de necessitats a satisfer mitjançant els recursos disponibles). Si l'alternativa al capitalisme no es pot basar en objectius purament economicistes (de consum), pel cost de la transició prevista, el moviment socialista ha d'apuntar altres motivacions, com ara la llibertat, l'autonomia personal o l'assoliment de temps lliure per a l'autorealització de la persona. Przeworski ens fa plantejar-nos les qüestions esmentades perquè distingeix clarament l'esforç per millorar el capitalisme de l'avenç cap al socialisme. El primer objectiu, un camí de reformes al qual la socialdemocràcia s'hi veu abocada (“social democrats have done about as well as they could have under historical circumstances not of their choosing.”),170

no comporta per a ell l'assoliment gradual de l'ideal socialista, com tampoc s'hi acostaria cap estratègia política leninista. Vist amb aquest escepticisme, el socialisme, en sentit fort, 168 Przeworski, “Material interests, class compromise and socialism” (1980), p. 177.

169 Ibid., p. 181.

es presenta com una referència que es desdibuixa, a substituir pels “socialismes”, per projectes “socialistes” (de justícia distributiva, democràcia en el lloc de treball, renda bàsica, etc.). En el seu sentit tradicional, com a propietat pública dels mitjans de producció, el socialisme sembla perdre viabilitat, i es dubta que mai hagi pogut ser l'objectiu real de la socialdemocràcia històrica. Aquesta, vist el caràcter no majoritari de la classe treballadora strictu sensu, ha hagut de practicar una política més d'aliances que “de classe.”

Juntament amb la temàtica exposada, el procés de constitució de les classes també és objecte de reflexió per part de l'autor de Capitalism and Social Democracy (1985). Przeworski examina el procés de formació de les classes socials (i el proletariat en particular) des de la perspectiva teòrica de l'individualisme metodològic, tal com afirma explícitament. Qüestiona els postulats clàssics de la tradició marxista, en considerar-los deterministes pel que fa a la formació de les classes, i addueix que l'explicació del lligam entre les relacions socials i el capteniment de l'individu és “el taló d'Aquil·les del Marxisme”, especialment de la II Internacional ençà, quan els marxistes tendeixen a explicar el comportament individual en termes reduccionistes, en funció del lloc que cadascú ocupa en l'estructura econòmica de la societat. Per contra, coincidint amb Roemer en aquest punt, el politòleg considera que el procés de formació esmentat no s'explica només per les relacions socials (de propietat), sinó també per les eleccions personals (observar, avaluar i decidir) dels individus, a més d'altres contingències. Classificar algú com a membre d'una classe segons la posició que ocupi en l'esquema de les relacions socials és qüestionable. Els individus, abans que obrers, capitalistes, petitburgesos, etc., poden adoptar decisions per optimitzar els seus recursos en la cerca de llurs objectius, tries que els portin a integrar-se (o no) com a membres del proletariat, tal com exemplifica el cas hipotètic de la Sra. Jones, que accepta un treball assalariat tot i tenir altres opcions a l'abast immediat, atesa la bona situació socioeconòmica dels seus familiars.171 _{Les relacions socials constitueixen l'estructura de possibilitats del procés}

d'elecció que aquesta persona imaginària duu a terme, però no en són el factor determinant.

Per a Przeworski, les classes no es formen “en el buit”, ni són el mer reflex de les relacions socials, mediatitzades pels drets de propietat sobre els mitjans de producció, els ingressos, el tipus d'ocupació, la reputació professional, etc. És cert que aquestes relacions emmarquen el procés pel qual les classes es poden constituir com a subjectes, i 171 Ibid., pp. 92-99 (“postcript: Methodological Individualism and the Concept of Class.“).

que el sistema de producció constreny les opcions individuals i col·lectives, de pacte o enfrontament, entre els treballadors i els capitalistes. Però els resultats resten relativament oberts. L'estructura de les relacions socials no genera, mecànicament, la identificació col·lectiva dels individus d'una classe (la classe “per a si”). La formació d'aquests actors col·lectius potencials tampoc ve determinada, sense més, per les relacions d'explotació. El procés de formació esmentat no és només econòmic, sinó àdhuc polític: També hi influeixen l'acció de les diverses col·lectivitats implicades, col·laborant o enfrontant-se, així com el context ideològic. I també hi tenen pes les bases objectives per a l'establiment d'acords polítics –per assegurar el creixement econòmic– entre el proletariat industrial i la burgesia emprenedora, tal com haurien estat els casos històrics, exemplifica Przeworski, d'Alemanya als anys 20, el New Deal o diferents moments històrics de Xile i Itàlia.

Igualment, el procés de formació de les classes és perpetu i discontinu, amb la participació de l'Estat, entès com a actor, i de col·lectivitats diverses (des dels obrers en sentit estricte, com a generadors de plusvàlua, fins a la categoria més àmplia d'assalariats i el poble en general). Les classes, com a subjectes, són producte de les mateixes lluites (de classes), el resultat contingent d'interaccions d'ordre divers, i no un fruit predeterminat per l'estructura econòmica, per les relacions de propietat ni pel lloc que hi ocupin els individus. Des d'aquest enfocament, Przeworski és molt crític amb la teoria de l'explotació de Roemer. L'analitza a bastament, i si bé reconeix que l'economista demostrà lògicament que la causa de l'explotació es troba en les diferències en la propietat privada dels mitjans de producció, li qüestiona, entre d'altres incongruències,172 _{la presumpta correspondència}

lògica entre explotació i lluita de classes. Per a Przeworski, en el capitalisme es pot donar la lluita de classes entre explotadors i explotats, però també lluites entre diferents explotadors, entre nacions, grups ètnics, etc.

La nostra succinta aproximació a la visió de Przeworski sobre la parella conceptual classes/explotació fa palesa, un cop més, la subtilesa analítica de l'escola que ens ocupa. L'estudi de la tensió entre reformisme i transformació social radical fa trontollar, derivadament, llocs comuns de la funció històrica dels partits (i sindicats) obrers, malgrat que, dissentint de Przeworski, puguem concebre la socialdemocràcia com a via reformista i gradual per a l'assoliment del socialisme. En la perspectiva d'aquest acadèmic la política esdevé essencial, negant tot reduccionisme economicista i estructuralista. Alhora, hi destaquen la importància de l'elecció personal i el caràcter obert del procés de formació de 172 Vegeu el capítol 7 de Przeworski, Capitalism and Socialdemocracy (1985), “Exploitation, Class conflict and Socialism: The Ethical Materialism of John Roemer”.

les classes, actors col·lectius que poden participar del canvi social. Tota temptativa de reformular un projecte d'emancipació ha d'afrontar aquestes qüestions teòriques i discutir- ne les implicacions pràctiques.

2.5.5 Van Parijs: efectes morals de l'explotació i revolució conceptual en la teoria de