• No se han encontrado resultados

Trets en què s’ha donat, amb major o menor mesura, una alternança entre la pronúncia col·loquial i la que figura a l’estàndard preferent 2 :

Gràfic 39. Ús de les formes d’infinitiu saber i sebre Programa IN.

2) Trets en què s’ha donat, amb major o menor mesura, una alternança entre la pronúncia col·loquial i la que figura a l’estàndard preferent 2 :

a) Vocalisme:

-Pronúncia [e] o [c] de la vocal àtona e en aquells mots que en la parla

col·loquial es realitzen generalment amb [e] (excepcions a la regla de reducció vocàlica). És important tenir present que a cap dels programes analitzats [c] ha estat l’única solució existent en aquests casos.

2Cal assenyalar que algunes pronúncies col·loquials són titllades d’admissibles per l’Institut: supressió de la

vocal neutra final dels mots esdrúixols acabats en -ia, ieisme històric o iodització... Altres, en canvi, són titllades de no recomanables: monoftongació dels grups àtons qua, gua, realització sorda de la sibilant sonora, realització sonora de la sibilant sorda...

641 -Manteniment o elisió de la vocal neutra final dels mots esdrúixols acabats en -ia (història, gràcia...). De totes maneres, s’ha constatat que aquest tret resta força controlat en els programes de to formal. En canvi, en els programes que no parteixen d’un text escrit, DE i FU, els locutors han advocat en més ocasions per la pronúncia col·loquial. Hem de tenir en compte també que els programes RE i TE han estat els únics en què la vocal neutra s’ha mantengut en el 100% dels casos.

-Afèresi de la vocal neutra en els mots d’ús freqüent (arribar, anar, agafar...). Quant a aquest tret, cal remarcar que només a dos dels programes analitzats, FU i DE, el manteniment de la vocal neutra, en posició inicial, no ha arribat al 90%, la qual cosa ens indica que els locutors en general s’han guiat per l’escriptura.

-Realització [c] o [i] de la vocal neutra en els mots caigut, seixanta... Els vocables que han experimentat el procés de palatalització han estat el participi

caigut, les dues vegades en què apareix, i el numeral seixanta, en un 81.8% dels casos.

642 -Presència o absència del procés d’inflexió /c/>[o] en els mots nostre, home, cotxe. Cal fer constar que aquest fenomen no s’ha donat en els espais IN, RE i EN, en canvi, la pronúncia col·loquial amb vocal posterior ha estat la dominant en els programes ES, FU i DE.

-Presència o absència d’epítesi de [c] en el pronom feble els seguit d’un verb començat per consonant. Aquest fenomen s’ha donat en el programa DE i, en alguna ocasió, en els espais 2002 i PA.

-Monoftongació o manteniment del diftong ua en els grups àtons qua, gua

(aigua, Pasqua...). Excepte en el programa RE, en els programes analitzats s’ha donat una alternança en major o menor grau, entre la pronúncia col·loquial i la normativa.

b) Consonantisme:

-Realització correcta o incorrecta de les fricatives alveolars. Cal destacar que no hi ha hagut cap programa en què aquest tret s’hagi controlat totalment, és a dir, en què totes les fricatives sordes s’hagin emès sordes i totes les fricatives sonores s’hagin pronunciat sonores.

643 -Realització del sufix -itzar unes vegades amb consonant fricativa [z], i unes altres amb consonant africada [dz]. Quant a aquest tret, cal dir que només hi ha hagut dos programes, RE i EN, en què els locutors s’hagin guiat sistemàticament per la forma escrita.

-Manteniment o elisió de la consonant nasal situada en posició de coda sil·làbica formant grup amb una fricativa alveolar (transport, instant...). Només hi ha hagut dos programes, EN i FU, en què no s’ha donat cap cas d’elisió. Cal tenir present, però, que el programa FU consta només d’un sol mot.

-Presència o absència del fenomen de ieisme històric. En general, en els programes analitzats s’ha donat una alternança entre les pronúncies [] / [j] de la lateral procedent dels grups llatins K’L, G’L, L’Y (ull, consell, treball...). No obstant això, però, hi ha hagut dos programes, ES i FU, en què s’ha optat sistemàticament per la realització [j] i altres dos, RE i TE, en què els locutors s’han decantat per la realització [].

644 -Realització sorda o sonora de la terminació -tat (universitat, necessitat...). En referència a aquest tret s’ha constatat que a quatre programes, RE, TE, EN i PA, els locutors han acostat sistemàticament la pronúncia a la grafia. En canvi, a la resta de la programació s’ha produït una alternança entre les dues solucions esmentades, amb clar predomini de la realització amb dental sorda, excepte en el programa FU, en què s’ha donat un predomini de la solució col·loquial.

-Realització doble o simple de la consonant oclusiva dels grups /bl/, /gl/

(poble, població, regla...). Excepte en els espais TE, 100% realització doble, i IN, 55.2% realització doble, a la resta de la programació s’ha donat un predomini clar de la realització simple d’aquests grups isosil·làbics.

-Manteniment o elisió de la consonant oclusiva formant grup consonàntic amb una fricativa alveolar (obstacle, substituir...). Cal apuntar que només a tres programes, IN, 2002 i FU, s’han trobat mots que contenguin aquest aplec consonàntic. Així com en els dos darrers els locutors han optat per l’elisió sistemàtica de la consonant oclusiva, en el primer s’ha donat una alternança entre ambdues solucions fonètiques.

645

-Epítesi de [t] en el cas de la conjunció temporal quan, abans de pausa o

seguida d’un mot començat per vocal. Pel que fa a aquesta peça lèxica, cal assenyalar que en alguns programes, EN, PA, ES i DE la solució amb oclusiva epitètica ha estat l’única existent i que en els espais RE i FU s’ha donat una alternança entre les pronúncies quan / quant, amb predomini d’una o altra realització. Només hi ha hagut dos programes, IN i 2002, en què no s’ha donat aquest procés d’inserció.

-Realització col·loquial o normativa de la grafia x amb so alveolar (exemple, experiència, màxim...). Ara bé, cal esmentar que quan aquest segment consonàntic forma part del prefix ex, s’ha donat un predomini absolut de les formes col·loquials. De fet, hi ha hagut una sèrie de programes en què els locutors no han reproduït, en cap ocasió, la pronúncia normativa (Ex+V: RE, TE, EN, ES, FU, DE; Ex + C: IN, TE, EN, ES, DE). En canvi, si la grafia x es troba emplaçada entre dues vocals, el nombre de realitzacions normatives ha augmentat considerablement. I és que només en els espais, RE i DE, s’ha reproduït sistemàticament la pronúncia col·loquial.

646

c) Fonètica sintàctica3:

-Manteniment o elisió de la vocal neutra de l’article la seguit d’un mot femení començat per i, u àtona.

-Presència o absència del fenomen d’assimilació consonàntica a domini de mot o a frontera de mot (parlar, dissabte, poc temps...). És important remarcar que a tots els espais, amb major o menor grau, s’ha donat una alternança entre ambdues solucions, és a dir, entre la pronúncia assimilada i la no assimilada.

3) Trets en què els locutors han reproduït majoritàriament la pronúncia