http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/AppJava/PdfProviderServlet?documentId=6 65134&type=01&language=ca_ES
FETS. L’origen d’aquesta Resolució és la presentació d’una sentència ferma dictada en un
procediment que declara propietari de la meitat indivisa d’una finca al recurrent per usucapió
contra tabulas de més de trenta anys. S’hi feia constar el compliment de tots els requisits de notificació edictal practicats de conformitat amb l’article 497 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil.
La registradora denega la inscripció de la sentència per la incongruència entre el procedi- ment legal establert i la resolució recaiguda, ja que expressa que la demanda es va dirigir con- tra ignorats hereus del titular registral ja mort, la qual cosa equivaldria a dirigir-la contra una massa hereditària no acceptada, que considera que no ha estat part en el procés per manca de nomenament d’un administrador judicial. Per aquest motiu, entén que hi ha indefensió (articles 24 de la Constitució, 20 de la Llei Hipotecària i 6.4, 7.5, 540, 790.1, 791.2, 797 i 798 de la Llei d’enjudiciament civil).
L’interessat interposa recurs contra la qualificació anterior davant de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de Catalunya, organisme competent per tractar-se d’una finca situada a Catalunya, i encara que la registradora al·legui exclusivament l’article 100 del Reglament hipo- tecari, aquest és un precepte purament reglamentari, i la matèria substantiva està regulada per la legislació civil pròpia de Catalunya, la usucapió1. La registradora manté la qualificació i eleva el
recurs. En l’informe, manifesta informe que té competència per resoldre la Direcció General de Registres i Notariat, tot i que és una matèria processal i, respecte de la necessitat de nomenar una administrador de l’herència jacent, invoca a més la interpretació de la Consulta d’aquesta emes amb data de 3 d’octubre de 2011.
RESOLUCIÓ. La Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques revoca la nota.
Pel que fa al procediment, la Resolució analitza la qüestió de competència per resoldre i admet els arguments del recurrent relatius a l’aplicació dels preceptes de Dret civil català sobre usucapió i refosa la incidència en aquets cas de la doctrina emanada de la Sentència del Tribu- nal Constitucional de 16 de gener de 2014, perquè va inadmetre el recurs d’inconstitucionalitat contra l’article 1 de la Llei 5/ 2009, de 28 d’abril, en què la Direcció General de Dret fonamenta la seva competència.
1. Concretament, la disposició transitòria segona de la Llei 5/2006, de 10 de maig i els articles 257 i 342 de la Compilació de dret civil català de 21 de juliol de 1960.
Pel que fa al fons, la Direcció General de Dret entén que l’article 20 de la Llei Hipotecària té com a excepció el de la usucapió contra tabulas que l’article 36 regula. Per altra banda, afirma que no és d’aplicació la Consulta de 3 d’octubre de 2011 sobre emplaçament i notificació de l’herència jacent, no només perquè no és vinculant sinó també perquè en aquest cas es tracta d’una sentència d’usucapió, a la qual no s’estén analògicament el règim de nomenament de l’administrador judicial que preveu la Llei d’enjudiciament civil per a l’adopció de mesures d’assegurament del cabal hereditari en els procediments judicials de divisió d’herència (articles 790 i següents). A més, les resolucions recaigudes en un expedient de domini contra el titular re- gistral o els seus causahavents, s’hi poden inscriure encara que al registre apareguin inscripcions contradictòries, sempre que tinguin més de trenta anys d’antiguitat, i el titular d’aquestes hagi estat citat en deguda forma i no hagi formulat oposició (article 202 de la Llei hipotecària 279 del seu reglament), i fins i tot es poden inscriure encara que les inscripcions siguin més recents, si han estat citats tres vegades. Per últim, distingeix el procediment d’usucapió de dret català d’altres procediments, com ara el d’usucapió de dret comú (am altres terminis) i el d’anotacions d’embargament per deutes del causant, perquè l’objecte del procediment judicial no es dirigeix contra l’herència jacent o conjunt patrimonial format per una multiplicitat de drets i obligacions del titular registral sinó únicament contra el possible propietari d’una finca i/o el titular registral de la mateixa, que es possible que no sigui un hereu. La conclusió és que la registradora ha valo- rat el fons de la qüestió fora de l’àmbit que li permet l’article 100 del reglament hipotecari. Així, el jutge va entendre vàlidament constituïda la relació jurídic – processal i va resoldre l’acord amb l’efecte automàtic que l’article 531.29 de la Llei 5/2006 imposa, norma substantiva aplicable per remissió de l’article 36 de la Llei Hipotecària per no ésser tercer hipotecari el titular registral, ja que havia adquirit per títol hereditari.
COMENTARI. Respecte de la competència, cal fer una remissió a l’exposició efectuada en
el Comentari de la Resolució 1356/2014, de 12 de juny 2.
Quant als fonaments de dret que resolen el fons, els procediments dirigits contra l’herència jacent que han motivat nombrosos pronunciaments de la Direcció General dels Registres, així com una evolució de la seva doctrina per adaptar-la a la del Tribunal Suprem. Així, la Resolució de 15 de desembre de 2010 3, afirma que el principi d’interdicció de la indefensió
processal exigeix que el titular registral afectat per l’acte inscriptible. La Resolució del Centre Directiu de Data 10 gener 20114 argumenta que només en el cas de que quedi demostrat que el
procediment s’ha dirigit contra els hereus que han provat aquesta condició mitjançant l’oportuna documentació, es pot entendre complert el requisit del tracte successiu. Concretament, pels casos de manaments d’anotacions preventives d’embargament, la Resolució 5 analitza l’evolució de
la seva doctrina. Primer, el centre directiu havia exigit, per poder considerar respectat el tracte successiu, el nomenament judicial d’un administrador de l’herència jacent, quan hi havia hereus indeterminats del titular registral. I havia justificat aquesta exigència precisament perquè, en cas contrari, li originària indefensió, amb vulneració del dret constitucional a la tutela judicial
2. Vid. Supra.
3. També la Sentència de 22 de juny de 2004, emesa pel Jutjat de Primera Instància número 51 de Madrid i l’Audiència Provincial de Saragossa (sentències de 20 d’abril i 28 de juliol de 2009). En relació amb la importància de les notificacions, Sentències de Tribunal Suprem de data 12 de juny de 2008 i 3 de març de 2011, de conformitat amb la doctrina del Tribunal Constitucional.
4. Fonament de dret tercer.
5. Fonament de dret cinquè i també resolucions de 8 de setembre de 2011, al fonament quart; fonament de dret cinquè de la Resolució de 6 de juny de 2011, fonament quart de les resolucions de 4 d’abril de 2013 i de 9 i 27 de maig de 2014.
efectiva (article 24 de la Constitució), com al cas que motiva aquesta Resolució. No obstant això, amb posterioritat va aclarir aquesta doctrina i la va matissar segons els pronunciaments jurisprudencials en la matèria, per la qual cosa només va considerar necessari nomenar un defensor judicial de l’herència jacent quan la crida als hereus indeterminats fos purament genèrica, però no quan esdevenia una exigència costosa i excessivament formal. En cas contrari, és a dir, quan la demanda estava dirigida contra persones determinades com a possibles hereus, i sempre que dels documents presentats resultés que el jutge havia considerat la legitimació passiva d’aquests com a representants de l’herència jacent, n’hi havia prou. Els articles 790 i següents de la Llei d’enjudiciament civil en ells exigeixen l’adopció de mesures d’assegurament del cabal hereditari en els procediments judicials de divisió d’herència– com el nomenament de l’administrador judicial– quan no hi hagi ni testament ni parents. Tanmateix, per presentar demana en benefici de l’herència jacent només cal acreditar la condició d’hereu (Sentència del Tribunal Suprem d’11 d’abril de 2000). Per tant, l’emplaçament d’un marmessor o un administrador judicial de l’herència jacent complirà amb el tracte successiu, però aquest emplaçament serà inexcusable quan hi hagi una crida genèrica. Finalment, el Col·legi va emetre la Consulta de 3 d’octubre de 2011 a què al·ludeix l’informe per aclarir els casos.
Per al concret cas d’usucapió, el Centre Directiu havia aplicat aquesta doctrina respecte de la intervenció de l’herència jacent, com la Resolució de 12 de Novembre de 2003, en què afirmava que no es podia inscriure el testimoni d’una sentència per la qual es declarava el domini d’una finca per usucapió un favor del marit per no haver sigut demandada l’altra titular amb qui estava casat en règim de guanys (ja morta anteriorment). La Direcció va entendre que calia aportar el títol successori per comprovar que la demandada era l’única hereva dels d’aquesta titular. Així es pronuncia també la Resolució de 6 de maig de 2009.
La Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques emet una resolució contrària a l’analitzada per la diferència entre els casos. Invoca la Resolució de 2 d’octubre de 2008, la qual matisava l’exigència per notificacions, però en relació amb una quota indivisa no immatriculada, a diferència d’aquest cas. A més, argumenta que és possible la inscripció de expedients de domini de tracte quan el del tracte de finques en què les inscripcions de domini tenen trenta o menys anys d’antiguitat. En aquests casos el centre directiu suavitza l’exigència de notificacions, quan la notificació és impossible o quan per circumstàncies especials acreditades davant del registrador no tinguin objecte, només cal complir els requisits generals de la Llei d’enjudiciament civil per a la comunicació edictal quan no es possible fer-la en el domicili del destinatari (article 164 de la Llei d’enjudiciament civil, Resolucions de 23 d’octubre de 2007, 4 desembre 2013 i 29 de gener de 2014). Per altra banda, entén que hi ha una diferència en relació amb els embargaments contra l’herència jacent, perquè el demandat és un titular aparent de la finca indeterminat.
Com a conclusió, hi ha una diferència entre la majoria dels pronunciaments analitzats i aquesta Resolució, la qual entén que, per l’efecte automàtic de la usucapió i altres circumstàncies del cas, excedeix l’abast de la qualificació i dels límits de l’article 100 del Reglament hipotecari exigir el nomenament d’administrador judicial de l’herència jacent.
Maria Tenza LLorenTe Barcelona, 24 juny 2014