Del Watergate al Cablegate: Revolució al periodisme d'investigació

Texto completo

(1)

(2) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. Gràcies al David, per la paciència i per creure en mi més que jo mateixa. Gràcies a la meva mare. Mami, arriba tard, però arriba. Gràcies al Nacho, per ser-hi sempre que l’he hagut de necessitar, al Jaume, sense ell no hauria estudiat mai a la UOC. I sobretot, gràcies, moltes gràcies a la Dra. Solanas. Isabel, no hauria acabat mai sense la teva ajuda, els teus ànims i els teus consells.. 2.

(3) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. RESUM Internet ha modificat molts aspectes de les nostres vides, com ens relacionem i com treballem. En el cas del periodisme, internet ha arribat en un moment crític de crisi de credibilitat. Aquesta irrupció ha suposat un canvi en les dinàmiques de treball dels periodistes, i molts d'ells encara estan adaptant-se al nou mitjà. El periodisme d'investigació que tant va prestigiar l'exercici del periodisme torna a estar al centre d'atenció gràcies a un nou actor nascut d'internet: WikiLeaks. En aquest treball de recerca compararem dos casos emblemàtics de periodisme d'investigació, el Watergate, que va tenir lloc abans d'internet, i el Cablegate, que va ser possible gràcies a aquest. Comparant els dos casos es veurà quins han estat els canvis en la forma de treballar dels periodistes arran de l'arribada d'internet.. PARAULES CLAU Periodisme d’investigació, Watergate, WikiLeaks, Cablegate, contrapoder, quart poder. ABSTRACT The Internet has changed many aspects of our lives, how we interact and how we work. In the case of journalism, the Internet has reached a critical moment of crisis of credibility. This irruption has meant a change in the work dynamics of journalists, and many of them are still adapting to the new medium. Investigative journalism that so much prestiged the exercise of journalism is again in the center of attention thanks to a new actor born from the Internet: WikiLeaks. In this research, we will compare two emblematic cases of investigative journalism, the Watergate, which took place before the Internet, and the Cablegate, which was possible thanks to it. Comparing the two cases we will see the changes in the way journalists work as a result of the arrival of the Internet.. KEY WORDS Investigative journalism, Watergate, WikiLeaks, Cablegate, counterweight, fourth estate 3.

(4) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. ÍNDEX GENERAL. 1. INTRODUCCIÓ 1.1. PRESENTACIÓ 1.2. INTERÈS I RELLEVÀNCIA DEL TEMA 1.3. CONTEXT EN EL QUAL ES DESENVOLUPA EL TREBALL 1.4. OBJECTIUS 1.5. METODOLOGIA 1.6. MARC TEÒRIC 1.7. HIPÒTESI. 5 5 6 8 9 9 10 13. 2. DEFINICIÓ DE PERIODISME POLÍTIC D’INVESTIGACIÓ. 14. 2.1. PERIODISME D’INVESTIGACIÓ 2.2. PERIODISME DE FILTRACIONS I PERIODISME DE DADES. 14 17. 3. EL CAS WATERGATE 3.1. INTRODUCCIÓ AL CONTEXT POLÍTICOSOCIAL 3.2. LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA DEL WATERGATE 3.2.1. EL TRACTAMENT DE LES FONTS 3.3. CRONOGRAMA 3.4. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES, SOCIALS I PERIODÍSTIQUES 3.4.1. CONSEQÜÈNCIES PER ALS IMPLICATS 3.4.2. ANÀLISI DE LES PUBLICACIONS SOBRE EL CAS. DEL 17/06/1972 FINS A 08/08/1974. 4. CABLEGATE 4.1. INTRODUCCIÓ AL CONTEXT POLÍTICOSOCIAL 4.2. COM ES DUU A TERME LA INVESTIGACIÓ I PUBLICACIÓ 4.2.1. EL TRACTAMENT DE LES FONTS 4.3. CRONOGRAMA 4.4. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES, SOCIALS I PERIODÍSTIQUES 4.4.1. CONSEQÜÈNCIES PER ALS IMPLICATS 4.4.2. ANÀLISI DE LES PUBLICACIONS SOBRE EL CAS. DEL 28/11/2010 FINS A 02/09/2011. 5. CONCLUSIONS 5.1. L’IMPACTE D’INTERNET EN LES NOVES RUTINES DEL PERIODISME D’INVESTIGACIÓ. ANÀLISI COMPARATIU DELS DOS CASOS 5.1.1. DIFERÈNCIES METODOLÒGIQUES 5.1.2. DIFERÈNCIES EN L’IMPACTE 5.1.3. RECONFIGURACIÓ DELS ESPAIS DE PODER 5.2. VALIDACIÓ O REFUTACIÓ D’HIPÒTESI. BIBLIOGRAFIA. 18 19 22 27 29 32 32 38 40 41 43 46 48 50 55 59 61 61 62 63 64 65 66. 4.

(5) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. 1. INTRODUCCIÓ 1.1. PRESENTACIÓ Les filtracions han estat una constant al periodisme i han estat utilitzades de diverses formes tant per part dels periodistes com per part dels filtradors. Encara que no podem parlar de filtracions sempre que ens referim al periodisme d'investigació, no es pot negar que els grans casos de periodisme d'investigació política han rebut una bona empenta gràcies a filtracions que, en major o menor mesura, han ajudat a encetar, encaminar o constatar una investigació. La premsa lliure, entesa com aquella que exerceix el paper mediador entre les institucions i la ciutadania, que des de la major objectivitat i veracitat possibles, assegura el debat social i la pluralitat d’opcions, s'ha considerat durant molt de temps una peça clau per a la salut de les democràcies. Tradicionalment es considera que, en tant que exerceix el seu paper d'element de control de les elits econòmiques i polítiques, és creadora d'opinió pública, i intermediaria i gestora del necessari diàleg entre aquestes i la ciutadania. El periodisme d'investigació ha estat el màxim exponent d'aquesta premsa lliure, gràcies a la seva reputació de rigorós i vigilant, guanyant-se la credibilitat i el respecte dels ciutadans, que hi han dipositat la seva confiança. El periodisme d’investigació com a eina de denúncia de les activitats poc transparents per part d’aquells que ostenten el poder, es pot documentar ja al S. XVIII, cap al 1721, encara que van ser els muckrakers1 els que, a finals del S. XIX i principis del XX es van convertir en figures mítiques del periodisme d’investigació. Van destacar pel seu compromís social i les seves denúncies van obligar el president Roosevelt a prendre mesures per pal·liar alguns dels problemes exposats per ells. D’aquesta forma, els muckrakers i el periodisme d’investigació van contribuir a l’execució de reformes socials molt necessàries.2 Però el periodisme d'investigació s'ha vist sacsejat també pel terratrèmol que ha suposat l'aparició d'internet a les nostres vides. Aquest terratrèmol ha succeït en un moment en el qual la confiança dipositada tant en les institucions i els seus mecanismes de poder (legislatiu, executiu i judicial), com en el que hauria d’exercir 1. De l’anglés muck, fems, i r ake, rasclet.. 2. Sobre els muckrakers veieu: Casal, F. M. (2007). Introducción al periodismo de investigación contemporáneo en la prensa estadounidense. Doxa Comunicación. Revista Interdisciplinar de Estudios de Comunicación y Ciencias Sociales (5). Requejo Alemán, J. L. (2011). El legado de los Muckrakers. Question, 1. 5.

(6) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. d’element vigilant d’aquest poder (la premsa), s'esquerda. Els equilibris de poder es trontollen i entren en joc nous termes, de la mà de les noves tecnologies, que dibuixen un nou escenari, el de l'espai de fluxos i el temps atemporal que obri molts dubtes entorn de qüestions com ara qui i com serà el futur de la pràctica periodística, però també moltes possibilitats. Davant aquest nou panorama i els reptes i possibilitats que planteja, és ineludible agafar-se un moment per analitzar, a partir de la dissecció de dos casos paradigmàtics del periodisme polític d'investigació, com ha canviat aquest tipus de periodisme amb la irrupció d'internet, i intentar esbrinar si malgrat les diferències i l'evolució experimentada, o precisament gràcies a elles, podem seguir parlant d'un periodisme vigilant i crític, que garanteixi la democràcia, ara a l'aldea global.. 1.2. INTERÈS I RELLEVÀNCIA DEL TEMA Va ser quan vaig començar a estudiar comunicació que em vaig adonar de quelcom que no m'havia aturat a pensar mai: la importància del periodisme per a la salut democràtica. Va ser una mena de revelació d'una realitat tan inqüestionable que no m'entrava al cap com no ho havia cavilat abans. No són poques les veus que parlen de retrocessos democràtics, i que ens avisen d’una crisi de la democràcia. El jurista italià Luigi Ferrajoli ja va escriure el 2005 que “el primer factor de crisis el constitueix la personalització i verticalització de la representació política”3, que deriva en una debilitat del control parlamentari al govern, convertit en un òrgan “monocràtic” incapacitat per representar la voluntat de tot el poble. A això afegeix Ferrajoli que “el segon, i encara més greu, factor de crisi consisteix en el procés de progressiva confusió i concentració dels poders que s’està imposant a les nostres democràcies.” 4 Segons ell aquest procés de confusió és a causa de la primacia del mercat a l’esfera pública. Cap al mercat com a poder en l’ombra apunta també Sampedro, el qual acusa la premsa no tan sols de no haver exercit com a poder capaç de controlar els altres tres, sino que a més a més, ha afavorit aquesta crisi democràtica. En paraules de Sampedro “al llarg del segle XX els governs, els parlaments i els jutges es van veure sotmesos a la pressió d’altres dos poders: el quart poder de la premsa i la “mà invisible” del Mercat. Per ser exactes, aquesta última ha acabat imposant-se: no de 3. Ferragoli, L. (2005) La crisis de la democracia en la era de la globalización. Análes de la Cátedra Francisco Suárez n.39 pag.37-51. Pag. 38. 4. Ferragoli, L. La crisis de la democracia en la era de la globalización. Análes de la Cátedra Francisco Suárez, 39 (2005) 37-51. Pag. 38. 6.

(7) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. forma invisible, sinó invisibilitzada per una cobertura mediàtica afí. L’economia convertida en l’única lògica que movia als mitjans, va introduir l’espectacularització, l’escàndol selectiu i els contacontes.”5 Així les coses, aquesta realitat que em va semblar inqüestionable es fa avui encara més rellevant. Ens obliga a reflexionar què ha passat amb aquesta labor encomanada a la premsa, i plantejar-nos si s'ha exercit amb la diligència i/o la intensitat necessàries, o si ens trobem en un moment en què totes les plaques tectòniques de poder estan en moviment i reconfigurant-se, en la recerca d'un nou equilibri, pel qual el retrocés seria només momentani, i el periodisme, sobretot el periodisme d'investigació, serà altre cop essencial per recuperar i progressar en el terreny de la democràcia. I davant aquest panorama descrit de crisi, qui paper ha jugat i jugarà internet? Durant aquests anys d'estudi, i coincidint amb diverses convulsions dins els àmbits polítics i comunicatius al nostre país i arreu del món, el meu interès per aquest tema ha anat creixent, i m'ha agradat reflexionar sobre on rau realment el poder, sobre la dialèctica continuada entre el poder polític i el contrapoder exercit per la premsa, com a fiscalitzador de l'activitat política, i que cada cop més, s'està envoltant d'acusacions de connivència amb l'objecte de la seva fiscalització. En el context d’aquesta crisi de credibilitat, sorgeix internet i les noves tecnologies de la comunicació. Aquest nou actor global arriba en un moment en què tots els poders s’estaven concentrant en un únic punt de la balança, amb el periodisme dels grans mitjans movent-se per la lògica del mercat. “Que la veritat no esquitxi al negoci”6 ha provocat la ja citada crisi. Em sembla doncs que el poder actua com l’energia, que es redistribueix, i internet sembla tenir molt a dir en aquesta redistribució, tendent a compensar el buit de l’altra part de la balança, el contrapoder que la premsa tradicional ha deixat vacant. Per això he vist molt interessant analitzar des del punt de vista del periodisme, el tractament que aquest fa dels escàndols polítics des del periodisme d'investigació. L'evolució, o revolució, que ha experimentat aquest tipus de periodisme amb internet i la societat xarxa. Per això he agafat com a exemple la confrontació entre dos casos d'especial rellevància a la història, no ja del periodisme, sinó de la història contemporània: el Watergate i l’anomenat Cablegate. En primer lloc abordarem el 5. Sampedro, V. (2015). El cuarto poder en red. Por un periodismo (de código) libre (Vol. 1). Ediciones Ciespal. Pag. 205. 6. Nieto, M. P. D. (2005). España: periodistas y medios de comunicación en el escenario del siglo XXI. Que la esperanza sea lo último que se pierda. Telos: Cuadernos de comunicación e innovación, (63), 54-65. 7.

(8) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. Watergate, escàndol que va acabar amb la dimissió del president dels EUA, Richard Nixon; en segon lloc, el Cablegate propiciat per Wikileaks, que va ser possible també gràcies a l'encara poder legitimador de la premsa tradicional, però que instal·là una nova proposta de transparència, i amb ella, moltes preguntes que caldrà plantejar-se per fer valer el dret de la societat a estar ben informada, com a fonament bàsic d’una societat democràtica.. 1.3. CONTEXT EN EL QUAL ES DESENVOLUPA EL TREBALL L’estudi del cas Watergate, Wikileaks i el cas del Cablegate, i el periodisme d’investigació ja són temes prou extensos i complexos per a fer una dissertació de cada un. Inclús s’ha de dir que quan parlem de periodisme, les diferències existents entre els models de diferents països i zones del món són tan diferents que cada lloc mereix una anàlisi per si mateix, malgrat el procés de convergència i homogeneïtzació ja observats per Hallin i Mancini a la seva obra de 2008 “Sistemas mediáticos comparados : tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política“. I si volguéssim aprofundir en la definició del periodisme d’investigació i la seva diferenciació del periodisme de filtracions, periodisme de dades, periodisme de precisió… en tindríem per una dissertació més. Per això, i amb la finalitat de posar uns límits al treball aquí presentat, no ens recrearem més del necessari en les històries del que van ser el Watergate i el Cablegate. Es pararà atenció a la metodologia emprada a l’hora d’elaborar i comunicar la informació sobre els fets, i s’analitzaran els efectes que aquests exercicis de periodisme van tenir, entenent-los com una mostra o conseqüència de l’exercici del “quart poder”. Pel que fa a la definició de periodisme d’investigació, és un terme que s’ha definit i redefinit en nombroses ocasions. En els casos apuntats trobem també allò que es considera periodisme de filtracions, i en el cas de Wikileaks, periodisme de dades. Es farà un repàs a aquestes propostes de definició, a fi de deixar clares les característiques d’allò què entendrem durant aquesta dissertació com a periodisme d’investigació i els motius pels quals he decidit quedar-me amb aquest genèric, en el que inclourem el periodisme de filtracions, el de dades, el concepte de periodisme científic expressat per Julian Assange, i que des del meu punt de vista formen o poden formar part del que definirem com a periodisme d’investigació.. 8.

(9) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. 1.4. OBJECTIUS L’objectiu general del nostre estudi és abordar quin ha estat el paper d’internet i les noves tecnologies de la comunicació en el periodisme polític d’investigació en els darrers anys del segle XXI. D’aquest objectiu principal de la recerca es deriven tres objectius específics: -. -. Identificar les diferències metodològiques de la pràctica periodística en el periodisme polític d’investigació abans i després d’internet. Valorar les possibles similituds i/o diferències en termes dels efectes o de l’impacte d’aquest tipus de periodisme en les esferes políticosocials abans i després d’internet. Valorar en quina mesura la irrupció d’internet ha obligat a reconfigurar els equilibris de poder existents entre el poder polític i el poder del periodisme.. 1.5. METODOLOGIA La metodologia a seguir se centrarà en la recerca i lectura de les diferents publicacions sobre el tema. Un cop recollida la informació, caldrà identificar i classificar aquelles publicacions que puguin ajudar a definir el marc dels diferents moments històrics. Determinar quina era la situació de les relacions de poder i l’escenari en què s’exercia el periodisme abans de la societat xarxa, i l'aparició d'un nou marc totalment distint com és l'actual, amb el que anomenem espai de fluxos i temps atemporal. També seran essencials les publicacions que ajudin a construir una definició entenedora del concepte de periodisme d'investigació que ens pugui servir per a dos casos tan diferents com el Watergate i el Cablegate. Arribar a aquesta definició serà un pas essencial: què és periodisme de filtracions i què és periodisme d'investigació, així com el periodisme de dades, les seves relacions i finalment, un cop conegudes les característiques, veure on encaixa, si encaixa, i com ho fa, el nou periodisme de filtracions sorgit de la societat xarxa. Per altra part, serà important també classificar les dades obtingudes a través de les lectures que fan referència a l'activitat periodística respecte de la política abans i després de la societat xarxa, per així aconseguir-ne una millor confrontació de la qual s’extrauran les semblances i les diferències. Es faran dos cronogrames o timelines que ens ajudaran a fer una idea del tempo d'ambdós esdeveniments. Es realitzarà una recerca quantitativa de l'impacte, amb un recompte dels treballs periodístics publicats al respecte durant un període 9.

(10) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. determinat de temps per cada cas. Pel que fa al Watergate el període fixat per a recomptar la publicació d’articles i reportatges sobre el tema anirà des de la detenció dels cinc homes a les oficines demòcrates de l’edifici Watergate, el 17 de juny de 1972, fins a la dimissió televisada del president Richard Nixon el mes d’agost de 1974. Pel cas Cablegate el període escollit va des de la publicació conjunta per part de cinc mitjans tradicionals dels cables facilitats per WikiLeaks el 28 de novembre de 2010, fins a la publicació íntegra de tots els cables per part de WikiLeaks a principis de setembre de 2011, el què va suposar la ruptura de les relacions amb els seus cinc socis. Tanmateix, els efectes de l’alliberació dels cables diplomàtics duren fins avui dia, i han generat nombrosa literatura, sobretot pel que fa a temes d’ètica periodística i seguretat, però no correspon a aquesta dissertació entrar-hi. Ens centrarem doncs en les principals publicacions fins a la ruptura definitiva de l’aliança entre aquells que van destapar el C ablegate. S’elaborarà una taula per visualitzar de forma gràfica les conseqüències que va tenir cada cas pels agents implicats, i es repassarà com van ser tractades les fonts de les filtracions. Així podrem estudiar com s'originaren i construïren els relats, quina va ser la implicació dels periodistes i informadors en aquesta construcció, les conseqüències i per tant, com queda distribuït el poder abans i després de l'escàndol. Finalment s’estudiaran i contraposaran els dos casos concrets proposats, el Watergate com a representatiu del periodisme d’investigació preinternet i el Cablegate de Wikileaks com a cas actual. Durant la investigació serà necessari revisar si el procés ens acosta a l'assoliment dels objectius definits, a fi d'anar reajustant si escau. Finalment, amb l’anàlisi de la informació plantejada, s’elaboraran les conclusions.. 1.6. MARC TEÒRIC La literatura sobre la pràctica del periodisme d’investigació i sobre l’efecte que ha suposat l’arribada d’internet és extensa, sobretot pel que fa a l'estudi que l'impacte d'internet en totes les esferes, social, econòmica, política, i evidentment, la comunicativa. En el món periodístic, on la regirada que ha suposat ha estat important, ha coincidit amb un moment de crisi del periodisme amb múltiples causes. Depenent dels autors consultats, alguns apunten més cap al resultat de la concentració dels mitjans en mans dels grans conglomerats i la relació de subordinació d’aquests als poders polítics i econòmics; altres posen el focus en la baixa qualitat, derivada de l’exigència de rapidesa en la publicació, o inclús a l’intrusisme professional, el que responsabilitzaria directament a internet i les 10.

(11) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. possibilitats que ofereix. D’aquesta forma autors com Bassets a “El último que apague la luz”7 ens mostra aquesta crisi com una crisi de demanda, mentre que a l’altre costat trobem a un autor com a Sampedro que assevera que la crisi és d’oferta. Sampedro afirma: “els periodistes han de descobrir les tasques que el públic no pot o no vol fer. I les que tampoc poden realitzar-se de forma automatitzada, amb màquines. Quan les trobin, es trobaran a si mateixos. Seran remunerats. Perquè aportaran valor a la cadena.”8 D’aquesta forma uns més pessimistes sobre el futur del periodisme pronostiquen la seva fi, mentre d'altres si veuen un futur. Però aquest obligarà a una adaptació i reajustament. La crisi que afecta el periodisme s'ha donat en molts altres aspectes, tant de valors, com econòmica i institucional. Sembla que internet ha propiciat un moment en el qual tots els estaments de poder necessiten reinventar-se, renegociant el seu lloc. Per aquest motiu és indispensable establir un marc sociològic de la mà de la persona que potser més i millor ha estudiat els moviments tectònics del poder des de l'erupció de la societat xarxa, el professor Manuel Castells. Castells expressa amb contundència que "el poder és la capacitat relacional que permet a un actor social influir de forma asimètrica en les decisions d'altres actors socials de mode que s'afavoreixin la voluntat, els interessos i els valors de l'actor que té el poder"9. Sembla doncs obligatori tenir present la seva obra per a comprendre la dialèctica del poder. Els conceptes d'espai de fluxos i temps atemporal són tractats a molta de la literatura sobre el tema. Shila Vilker refereix al treball de Castells al seu llibre "Papeles secretos: los cables de wikileaks"10, on parla del periodisme de filtracions. Aquests dos conceptes d’espai i temps es troben directament o indirectament referenciats tant per Bassets com per Sampedro, a més de Vilker, quan es parla del treball periodístic. Amb la introducció d’aquests dos conceptes ens trobem unes fronteres diluïdes per l’espai de fluxos, que fan que, per exemple, qualsevol persona arreu del món “assisteixi” a una conferència de premsa en directe a través d’internet. La lògica periòdica dels diaris i publicacions en general també desapareix. A internet ens trobem dins un flux de temps continuat que condiciona la forma de treballar, les notícies estan llestes i salten a la xarxa en qualsevol moment. Ara ja no manen les. 7. Basset, L. (2013). E l último que apague la luz: sobre la extinción del periodismo. Taurus.. 8. Sampedro, V. (2014). El cuarto poder en red: Por un periodismo (de código) libre. Barcelona: Icaria. p.201 9. Castells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza.( p.33). 10. Vilker, S. (2012). Papeles secretos: los cables de wikileaks. Buenos Aires: Eudeba, Editorial Universitaria de Buenos Aires. 11.

(12) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. rotatives, sinó la necessitat de ser els primers a contar-ho, encara que això impliqui no contrastar la notícia com cal. Convergència mediàtica, cultura participativa i intel·ligència col·lectiva són conceptes que s'han de tenir presents si es vol entendre el context actual en què el periodisme exerceix la seva labor. Diversos autors parlen d'equips multidisciplinaris i de periodisme transnacional. Per aquest motiu entendre el treball de Henry Jenkins es fa necessari per comprendre millor a un autor que té un pes important a l'hora d’aprofundir en la importància de WikiLeaks, Alberto Pampín Quian. A l’obra de Pampín s’explica la importància cabdal de WikiLeaks per al periodisme modern. També fa referència a com aquest ha aconseguit la seva legitimació a través del periodisme tradicional, ha propiciat la narrativa transmèdia i ha obligat als spindoctors a renovar les seves pràctiques d'storytelling, això és, de construcció del relat. Aquest relat construït des de la comunicació política pretén establir un marc favorable a aquells que el conten. Per això es basen no tant en dades objectives, com en aspectes emocionals. D’aquesta forma “La veracitat del que s'explica, deixa lloc a la versemblança. El raonament a l'emotivitat i la simplificació a la complexitat. Quan això s'aconsegueix, el relat es troba consolidat i, per tant, sostingut d'una banda important de l'audiència que no ho qüestiona i que ho accepta acríticament. Es torna hegemònic i és el paràmetre per comprendre el que succeeix i succeirà.”11 En aquesta batalla pel poder que s'està lliurant "L'storytelling és una tècnica de comunicació, control i poder per «imposar idees, generar sentit i controlar les conductes»."12 Així mateix el treball de Sampedro és molt útil a l'hora d'analitzar i comprendre el procés sofert pel quart poder amb la irrupció de la xarxa. Les seves publicacions tenen també un vessant polític i fa un estudi no només en el que correspon a la política actual sinó en l'activisme polític a la xarxa, activisme on trobem la figura del prosumidor, que en moltes ocasions es pot entendre que actua com a periodista amateur, o periodista ciutadà, i en la importància d'aquest activisme en la democràcia, les seves possibilitats democratitzadores i de canvi polític, exercides precisament des de la pressió i el contrapoder practicats des de la xarxa. Aquest contrapoder va anar fortament lligat al paper de la premsa com a element fiscalitzador. En parlar del paper fiscalitzador de la premsa ho faig entenent que “La naturalesa política del periodisme enfonsa les seves arrels en el concepte mateix de la professió periodística (Dader, 2012), que sorgeix amb una triple comesa: el 11. D'Adamo, O. i García, V. (2012). Storytelling. El relato político. Más poder local, n.9, pag. 32-33.. 12. Quian, A. (2014). El impacto mediático y político de WikiLeaks: la historia más apasionante del periodismo moderno. Editorial UOC. 12.

(13) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. seguiment vigilant de la vida pública; el servei als ciutadans per proporcionar-los informació sobre els seus interessos comuns, els problemes del col·lectiu i les opcions per resoldre'ls; i facilitar plataformes de discussió sobre els assumptes que afectin a la societat en el seu conjunt.”13 Per acabar, cal determinar el punt de partida i comprendre el context on se situa el cas concret que servirà de referent del periodisme de filtracions abans de l'era d'internet. Per analitzar i entendre el Watergate acudirem al relat dels periodistes que en van ser protagonistes, Bob Woodward i Carl Bernstein. Woodward completa anys després la seva obra amb un altre llibre, on tracta un actor essencial al periodisme de filtracions: la font de la filtració. L'anonimat de les fonts en el periodisme de filtracions és absolutament vital, i davant el nou paradigma de transparència plantejat per WikiLeaks planteja molts dubtes que també aniran sorgint durant aquesta dissertació, pel que és molt interessant conèixer el seu tractament al periodisme del S. XX, on encara parlàvem de periodisme de masses. En aquest esforç per comprendre el context es fa necessari fer referència a les diferències entre els models mediàtics existents, pel que en el cas concret del Watergate utilitzarem el marc que ens donen Hallin i Mancini pels EUA, que ells van anomenar Model Liberal, i que es caracteritza per un desenvolupament primerenc de la premsa comercial de circulació massiva, neutralitat, amb orientació cap a la informació, pluralisme intern i una forta professionalització amb autoregulació no institucionalitzada i dominada pel mercat. Com ja s'ha comentat, la seva obra ja apuntava cap a una tendència a la convergència i homogeneïtzació, i això tenint en compte que no es menciona la incidència de la revolució digital, pel que ens serà útil per entendre com era el sistema que va permetre que Woorward i Bernstein poguessin dur a bon termini la seva investigació sobre el Watergate. Aquests seran els referents teòrics bàsics sobre els quals construir aquesta dissertació, acompanyats d’altres autors i fonts documentals.. 1.7. HIPÒTESIS -. En aquest treball de recerca es plantegen dues hipòtesis:. 13. Gaibar, L. (2015). Periodismo de investigación política en nuevos medios: Lista Falciani, Tarjetas Black y Caso Tarajal. Miguel Hernández Communication Journal, n.6, pag 91-128. Universidad Miguel Hernández.( p.99). 13.

(14) Andrea Ortiz. -. -. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. Hipòtesi 1: Les principals diferències que ha dut internet al periodisme polític d'investigació són tres: quant a temps disponible, quant a volum d'informació i quant a professionals implicats en la investigació. Hipòtesi 2: Internet ha revitalitzat el periodisme d'investigació i li ha recordat el seu paper fiscalitzador del poder. Gràcies a internet el periodisme d'investigació ha obtingut una nova eina que permetrà que recuperi el prestigi i la credibilitat que ha anat perdent en els darrers anys.. 2. DEFINICIÓ DE PERIODISME POLÍTIC D’INVESTIGACIÓ Moltes són les etiquetes assignades a distintes formes de fer periodisme que tenen en comú la seva relació amb el periodisme d’investigació: periodisme de dades, periodisme de filtracions, periodisme de precisió, periodisme científic i periodisme de dosificació entre d’altres. Tots aquests tipus de periodisme poden, en un moment donat, formar part d'una investigació periodística, encara que cap d'ells per si mateix podria anomenar-se periodisme d'investigació. Què és doncs, el què entenem per periodisme d'investigació?. 2.1. PERIODISME D’INVESTIGACIÓ Per arribar a una definició satisfactòria el treball dut a terme per Caminos Marcet és de gran ajuda. En el primer punt en què s'atura Marcet és en el de desmarcar-se d'aquells que asseguren que tot el periodisme és "periodisme d'investigació". Si comptem que la investigació i la contrastació de les informacions són inherents al periodisme, no és d'estranyar que algunes persones, entre elles María Pilar Diezhandino, José Javier Muñoz o Gabriel García Márquez, entenguin que el periodisme d'investigació és simplement periodisme ben fet14. Aquest contrasta amb l'anomenat "periodisme de transcripció", que dóna per bones les informacions rebudes de fonts oficials i ni es molesta en contrastar-les. D'aquesta forma es facilita el control per part de les institucions de les informacions que ofereixen els mitjans. Però el periodisme d'investigació és quelcom més que la contrastació d'allò que ofereixen les fonts oficials. Per Marcet és "una especialització dins del periodisme. Una especialització tant més necessària com més s'accentua la tendència dels mitjans a publicar informacions que circulen a través de les fonts oficials de la informació."(1997:15). Per això Marcet diferencia entre la comprovació de les dades 14. Autors citats a: M arcet, J. M. C. (1997). Periodismo de investigación: teoría y práctica. (p.13.) 14.

(15) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. abans de publicar, fet que s'hauria de donar sempre, i investigar sobre allò que algunes persones o institucions volen mantenir ocultes. I per a dur a terme aquesta investigació fa falta temps, temps que en la pràctica del periodisme del dia a dia no es té. Tenim ja dos nous factors a tenir en compte. Per una part la voluntat de descobrir el què altres pretenen ocultar i per l'altra, la necessitat de disposar del temps necessari per a dur a terme la investigació. Marcet cita a Ricardo Arqués que afirma que "a manera de símil podríem dir que el periodisme ben fet mostra una fotografia de la realitat, mentre que el periodisme d'investigació mostra una radiografia d'aquesta. Això que no emergeix a primera vista, però que hi és. Alguna cosa que roman oculta i només surt a la llum amb una tècnica i treball especials." I fer aquesta radiografia porta temps. A aquests dos factors, descobrir allò que s’ha ocultat i disposar de prou temps per fer-ho, és necessari afegir-hi una altra característica aportada per Petra María Secanella (1986: 34) a la qual cita Marcet. Secanella parla de tres línies bàsiques per definir el periodisme d'investigació, parla de la intenció d'ocultació per part de persones i/o institucions, que cal que sigui producte de la iniciativa personal del periodista i de què sigui informació rellevant. Si bé estic d'acord quan parla sobre la intenció de mantenir quelcom ocult, no crec que la iniciativa personal hagi de ser un tret a tenir en compte quan parlem de periodisme d'investigació. Si fos així, hauríem de descartar tots els treballs que parteixen d'una filtració, encara que després s'hagi fet una investigació escrupolosa, només pel fet que la primera empenta no ve del periodista. Una altra possibilitat està a sostenir que un periodista sempre està a l'aguait d'històries ocultes, i que aquesta "iniciativa personal" existeix en tant que aquells que fan arribar la filtració coneixen la disposició del periodista a realitzar la investigació. Sigui com sigui, Secanella aporta una característica molt necessària: la rellevància. L'objectiu de la investigació ha de ser important per a la societat. Si assumim que el periodisme és important pel correcte funcionament de la democràcia, és normal pensar que pugui ser rellevant perquè la ciutadania es formi una opinió sobre temes que li puguin afectar, pot ser i ha de ser objecte del periodisme d'investigació. Per una altra banda, és evident que allò que no afecti a amplis sectors de la societat i que estigui inscrit en la intimitat i la vida privada de les persones no hauria de considerar-se un objectiu, i quan ho és no estem parlant, precisament, de periodisme d'investigació. En el seu treball, Marcet cita a Quesada quan aquesta autora caracteritza el periodisme d'investigació per: 1. Descobrir informació inèdita sobre temes de rellevància social. 2. Denunciar, mitjançant la verificació documental, fets o situacions il·legals o alegals, és a dir, que no estan regulats per la llei, i que van en contra de l'interès 15.

(16) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. públic general. Denunciar, per descomptat, amb noms i cognoms o amb els noms concrets de les institucions o empreses implicades en els fets. 3. Verificar tot el procés de recerca amb un sistema de doble contrast de dades, mitjançant la utilització de documents i el recurs permanent a fonts independents, amb la finalitat de portar a zero el marge d'error en el publicat. 4. Trencar el silenci de les fonts oficials implicades en aquests temes, forçant-les a respondre de les seves actuacions davant l'opinió pública. (Quesada en AAVV, Estudis de Periodística IV, 1996:179). De l'aportació de Quesada cal recalcar el punt dos, en tant que parla de denunciar com una de les característiques del periodisme d'investigació, i el punt quatre, que obliga a les fonts oficials a trencar el seu silenci. Aquests dos punts posen en marxa la dialèctica del poder. A través de la denúncia pública la ciutadania s'assabenta d'allò que es pretenia mantenir ocult, i reacciona exigint respostes, i les fonts oficials es veuen obligades a donar les explicacions exigides. Aquesta és la forma en què el periodisme d'investigació es mostra valuós per al manteniment d'una societat democràtica, quan exerceix realment de contrapoder. La utilització de fonts diferents de les oficials i d'unes tècniques i metodologia pròpies també s'han apuntat com a característiques d'aquest tipus de periodisme. Evidentment, la utilització de fonts no oficials ve implícit si allò que volem descobrir és ocultat per aquestes mateixes fonts. Pel que fa a la metodologia, es pressuposa que l'error no hi té cabuda. Un mal pas en aquest camí podria suposar conseqüències molt greus pel mitjà que fa la publicació i pel periodista. Sumant tot el que s'ha exposat es pot concloure que el periodisme d'investigació és aquell que recerca més enllà de les fonts ordinàries oficials per tal de donar llum sobre qüestions de rellevància social que es volen mantenir ocultes. La denúncia d'aquesta veritat vendrà després d'un escrupolós procés de contrastació. Això obligarà a aquells que pretenien ocultar-ho a trencar el seu silenci. Repassem ara on podem ubicar les tipologies de periodisme que s’han mencionat al principi d’aquest punt.15. 15. La informació per a redactar aquest apartat s’ha extret de: Marcet, J. M. C. (1997). Periodismo de investigación: teoría y práctica. I de: Marcet, J. M. C. (1997). Periodismo de filtración, periodismo de investigación. Z ER, (2), 129-146. 16.

(17) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. 2.2. PERIODISME DE FILTRACIONS I PERIODISME DE DADES Agafem aquests dos termes que són els rellevants pels casos que es tractaran en aquesta dissertació, encara que el periodisme científic és el que assegura Assange que duu a terme amb WikiLeaks, definir com a científica la proposta de WikiLeaks és segons Sampedro, massa altisonant. El que proporciona WikiLeaks són les filtracions de grans bases de dades sense editar que permeten que qualsevol efectuï la seva investigació i tregui les seves pròpies conclusions. Tractar amb aquest volum de dades no és fàcil, i les habilitats necessàries per fer-ho han fet que també s'entengui com a periodisme de precisió, el periodisme que consisteix en la recerca i comparació de dades a fi d'extreure una història i unes conclusions. Vist així, el periodisme de dades ha existit sempre amb la diferència de què actualment s'utilitzen eines tecnològiques avançades i que el volum d'informació a tractar es multiplica de forma exponencial, pel que les competències de qui duu a terme aquesta tasca requereixen d’una formació adequada. Per una altra banda, aquestes dades poden provenir d'una filtració, que origini aquesta investigació. Altres vegades la filtració és només una guia o pista a seguir per part del periodista, que haurà d'aconseguir les dades i informacions pel seu compte. D'aquesta forma, podem veure com tot està relacionat, o pot estar-ho, amb el periodisme d'investigació. Però cal anar amb compte, no tot el periodisme de dades ni tot el periodisme de filtracions és periodisme d'investigació. Perquè ho sigui cal que s'acompleixin les característiques assenyalades al punt anterior. Les dades que s'investiguen poden haver estat subministrades per fonts oficials, o poden estar disponibles i obertes al públic esperant que algú vulgui interpretar-les. No veiem aquí interès d'ocultació, i encara que el resultat pugui ser un treball periodístic de gran qualitat i utilitat per a la societat, no estaríem davant d'un cas de periodisme d'investigació. Pel que fa a les filtracions, novament el treball de Marcet es fa rellevant per a discernir la seva importància. Marcet ens adverteix dels possibles interessos ocults de qui filtra, més quan aquesta persona entrega al periodista una feina acabada i llesta per a publicar. Marcet és contundent "El veritable periodisme d'investigació és aquell en el qual el periodista, a través d'intuïció, el seu treball, el seu esforç i les seves pròpies fonts, descobreix alguna cosa que el públic no coneix i que les persones afectades desitgen mantenir en el més estricte secret. El fals periodisme d'investigació és, per contra, aquell en el qual el professional no fa sinó treballar. 17.

(18) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. sobre unes dades completes que li han estat subministrades per una font d'informació que és anònima o que exigeix romandre en l'anonimat."16 L'anonimat de les fonts, segons Marcet, resta valor a la peça periodística, i només està justificada pel risc que pugui existir per aquestes fonts si es descobreix la seva identitat. Des de la presumpció que qui filtra té un motiu per fer-ho, sembla normal que per ser honestos amb el públic es reclami conèixer la identitat de les fonts, però i si aquest motiu és la ferma creença de què la societat necessita saber el que els poders volen mantenir ocult? Marcet tanca el dilema apel·lant a la diligència en l'exercici de la labor periodística. Si allò que filtren les fonts supera les contrastacions a les quals se sotmet amb èxit, és possible publicar-ho mantenint l'anonimat de la font. "Podem concloure que en el treball de recerca la filtració és útil per obtenir referències o pistes que els periodistes usaran per ratificar o desmentir el caràcter de la filtració. La filtració ofereix així pistes importants i es converteix en una bona base perquè el mitjà pugui investigar les dades que s'han posat al seu abast, busqui més informació, la comprovi, ampliï i, finalment, la publiqui."17 Després d'aquesta exposició i un cop fetes les definicions, assumirem que els dos casos que es tractaran en aquesta dissertació s'emmarquen dins el periodisme d'investigació, i que d'una manera o una altra, en ambdós casos podrem trobar periodisme de filtracions i periodisme de dades.. 3. EL CAS WATERGATE Per poder comprendre com es van anar desenvolupant els fets que van acabar en la dimissió de Richard Nixon, president dels EUA en aquells moments, cal situar-nos en el moment i el lloc en què van ocórrer. També resulta necessari entendre el fort arrelament de la tradició democràtica a aquest país, lligada a la llibertat de premsa. Conèixer la personalitat del president Nixon i la seva forma de fer política resultaran, així mateix, peces claus per dibuixar l’escenari en què van ocórrer aquests fets. El seguiment que es va fer del cas des dels seus inicis per part del Washington Post, va culminar amb l’obtenció del premi Pulitzer per part del diari. Si bé el Post no va ser l’únic mitjà que va investigar i parlar sobre l’assumpte del Watergate, van ser els que més i millor atenció van parar en allò que en un principi es va voler descriure com un “robatori de tercera”. En la seva etapa més primerenca, l’obstinació del Post en mantenir viva la història del Watergate és summament important. Per aquests 16. Marcet, J. M. C. (1997). Periodismo de filtración, periodismo de investigación. ZER, (2), 129-146.. 17. Marcet, J. M. C. (1997). Periodismo de filtración, periodismo de investigación. ZER, (2), 129-146. 18.

(19) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. motius, a l’hora de tractar com es va dur a terme la investigació periodística, es farà centrant-nos en la que es va dur a terme des de la redacció del Post. Així mateix, resulta convenient aportar un cronograma dels fets, perquè sigui més fàcil visualitzar els diferents esdeveniments d’un cas summament complicat. Això permetrà també fer una valoració del temps dedicat per part del Post a la investigació, el que facilitarà la comparació amb el temps que es va dedicar a això mateix a l’altre cas que ens ocupa. Pel que fa a les conseqüències, s’aporta una taula amb les principals figures implicades i com es va resoldre el cas per a cada un d’ells, acompanyada d’una breu explicació. La recerca, recompte i anàlisi dels articles i reportatges publicats ha estat dura i no massa fructuosa. La informació és dispersa i difícil de recollir quantitativament. Algunes persones estimen el recompte en 227 articles i reportatges publicats sense especificar àmbit geogràfic ni en quin període de temps concret, si bé no delimiten el període i l’àmbit geogràfic. Per mi no ha estat possible comprovar aquesta xifra. Malgrat les dificultats, veig important oferir els resultats que sí que he pogut obtenir d’aquesta recerca, a fi de poder comparar-los amb els de l’altre cas d’estudi i fer-ne una valoració.. 3.1. BREU INTRODUCCIÓ AL CONTEXT POLÍTICOSOCIAL Com ja s'ha comentat al marc teòric, la premsa dels EUA s'emmarca dins el model liberal descrit per Hallin i Mancini. El desenvolupament primerenc de la indústria periodística que caracteritza aquest sistema va ser possible gràcies a, entre altres coses, una tradició democràtica i un marc legal favorable a la llibertat de premsa que es reconeix a la constitució dels EUA. Aquesta, a la seva primera esmena, aprovada el 1791, diu "Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the Government for a redress of grievances". El Watergate va tenir lloc poc temps després de la filtració, i posterior publicació d'allò que es va conèixer com a "Els papers del Pentàgon", que van suposar una forta sacsejada a la Casa Blanca per la constatació de la mala gestió que es va fer de la guerra de Vietnam, enganyant a la població de forma conscient i deliberada sobre les actuacions dels EUA, la informació de què disposaven i el cost real d'aquesta guerra. Aquesta filtració va ser rellevant per dos motius. Per una banda Nixon va sentir-se amenaçat i enfellonit per la deslleialtat que deixava al descobert les vergonyes d’administracions anteriors. Aquest va ser un dels motius que el va portar a crear-se. 19.

(20) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. el seu equip de persones conegut com a “fontaners”18. Per una altra banda, la llibertat de premsa es va veure reforçada després d’una dura pugna als tribunals, entre el Govern que apostava per la censura sota el pretext de preservar la seguretat nacional, i els diaris The New York Times i The Washington Post, que reclamaven el seu dret d’informar a la ciutadania. Les paraules del jutge Gurfein en defensa de la llibertat d’expressió, de premsa i d’informació van ser rotundes: “La seguretat de la nació no radica solament en les rampes de llançament de coets nuclears. La seguretat està també dipositada en el valor de les nostres institucions lliures. Una premsa enutjosa, una premsa agressiva, és quelcom que ha de ser suportat per aquells que exerceixen l'autoritat, precisament amb la finalitat de preservar els nostres majors valors: la llibertat d'expressió i el dret de la gent a estar informada… No és simplement l'opinió d'un columnista o d'un escriptor d'editorials el que la Primera Esmena protegeix. El que protegeix és el lliure flux d'informació que permet al públic estar al corrent de les accions del Govern. Aquests són temps problemàtics. No hi ha major vàlvula de seguretat davant el malestar i el cinisme sobre el Govern, que la llibertat d'expressió en qualsevol de les seves formes. Aquest ha estat l'esperit de les nostres institucions a través de la nostra història. Aquest ha estat el credo de tots els nostres presidents. És a més un dels més marcats trets de la nostra vida nacional que ens distingeixen d'altres nacions sota diferents formes de govern. Per les raons donades, la Cort no mantindrà l'ordre restrictiva, la vigència de la qual acaba avui i denegarà la petició del Govern sobre una prohibició prèvia.”19 En aquest punt és pertinent i necessari mirar d’entendre la personalitat del president Nixon. Richard Milhaus Nixon provenia d’una família modesta, bon estudiant però amb escasses habilitats socials. Va estar allistat a la Marina durant la Segona Guerra Mundial i va iniciar la seva vida política als 33 anys. Des dels inicis es va guanyar el sobrenom de “Tricky Dicky”, que deixava molt clar que per ell qualsevol trampa o truc eren vàlids si afavorien els seus interessos. Anticomunista declarat, va participar com a senador en el Comitè d’Activitats Antiamericanes. Va ser vicepresident durant els dos mandats d’Eisenhower, del 1953 al 1961. Durant la campanya a la reelecció va protagonitzar el que es considera el primer ús partidista del nou mitjà del moment, la televisió.. 18. Els fontaners van ser una unitat secreta depenent en exclusiva del Despatx Oval, creada després de la filtració dels Penatgon Papers per tractar d’evitar les filtracions. Per això es van reclutar a antics agents de la CIA i persones relacionades amb l’espionatge. La seva seu estava a la mateixa Casa Blanca. Aquesta unitat no només va dedicar-se a evitar les filtracions, sinó que també van dur a terme pràctiques il·legals en contra d’aquells que el president considerava els seus enemics. Sánchez Hernández, C. (2005). Nixon, o la arrogancia del poder: treinta años después del Watergate (1974-2004). N ómadas. Critical Journal of Social and Juridical Sciences, 1 1(1). 19. Ramírez, P.J. (2018) La verdad sobre los ‘Papeles del Pentágono’. El Español. Recuperat de https://www.elespanol.com/opinion/20180128/verdad-papeles-pentagono/280591946_12.html 20.

(21) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. Va ser durant les eleccions del 1960, en les quals s’enfrentà amb John F. Kennedy per la presidencia dels EUA, quan va cristalitzar tot el despreci que sentia cap els Durant aquesta campanya va tenir lloc el debat electoral televisat que es posa com a referent a tots els manuals de comunicació per mostrar el poder de la imatge i la importància cabdal del nou mitjà. Kennedy guanyà les eleccions per un estret marge i baix les sospites d’un frau electoral on fins i tot semblava estar implicada la Mafia20 dels EUA. I això va marcar a Nixon. El 1968 el president republicà Johnson estava massa perjudicat a causa de la guerra de Vietnam, i no es va presentar a la reelecció. Nixon aprofità aquest escenari per reaparèixer com a líder fort i presidenciable, amb un “pla secret” per acabar amb la guerra de Vietnam. Nixon guanyà aquestes eleccions apel·lant a una majoria silenciosa d’americans treballadors de classe mitja. Durant aquest primer mandat va tenir lloc la filtració coneguda com “Els papers del Pentàgon” per part de Daniel Elsberg. L’animadversió del president per la premsa queda retratada en les paraules del mateix Nixon a una gravació del 22 de febrer del 71 al Despatx Oval en la qual afirmava: “A curt termini, jo crec que seria molt més fàcil acabar amb això a l’estil dictatorial: matar a tots els periodistes i seguir endavant amb la guerra”.21 El cinisme amb el qual va afrontar els dos anys d’investigació del cas Watergate, juntament amb tot el que va sortir a la llum a causa d’aquest cas, incloses les cintes que el mateix Nixon va gravar al seu despatx, ens mostren una personalitat de mentider compulsiu i gairebé patològic, amb una ferm creença de què la seguretat nacional i la qüestió d’estat està per sobre de la legalitat i fins i tot, de la Constitució. El finals dels anys 60’ van ser una època convulsa als EUA. La guerra de Vietnam s’havia cobrat ja moltes vides i el rebuig de la societat americana era cada vegada més fort. A les manifestacions pacifistes s’hi sumen diferents moviments que, d’una forma o una altra reivindicaven un canvi i reclamaven més drets civils. Successos com l’assassinat de Matin Luther King el 1968 van radicalitzar a aquells que lluitaven contra el racisme, que van abandonar la no-violència. Les universitats van ser un altre focus de mobilitzacions i una segona onada de feminisme va envair el país. També els natius americans es van sumar al devessall reivindicatiu, i a principis dels 70 van ocupar a Washington la seu del Boureau of Indian Affairs per exigir l’acompliment de les promeses fetes a les seves nacions al llarg de la història. El Watergate va tenir lloc en aquest ambient de disconformitat i reivindicacions de les quals es feia ressò la premsa, amplificant les reclamacions dels descontents, que creixien dia a dia a causa de la guerra de Vietnam. Curiosament va ser aquest 20. Segons Sánchez Hernández, C. (2005). Nixon, o la arrogancia del poder: treinta años después del Watergate (1974-2004). Nómadas. Critical Journal of Social and Juridical Sciences, 11(1). Joseph Kennedy va reunir a un hotel de Chicago a destacats membres de la Màfia, i va aconseguir milers de vots pel seu germà. 21. Woodward, B. i Bernstein, C. (2013) The original Watergate stories. Diversion Books. (kindle ebook) (pos. 79). 21.

(22) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. clima de violència i desordre el que possiblement va propiciar el triomf de Nixon, amb la seva promesa d’ordre i de posar fi a la guerra, dirigida a la “majoria silenciosa”, el 1968. El 17 de juny de 1972 cinc homes van ser detinguts entrant de forma il·legal a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a l’edifici Watergate. Portaven sofisticat material per a realitzar escoltes, però el que va cridar especialment l’atenció va ser que un d’ells afirma davant el jutge ser exagent de la CIA. Aviat es van poder relacionar els homes de l’assalt amb el Comitè de Reelecció del President (CRP). La investigació institucional va córrer paral·lela a la duta a terme per la premsa. No hi ha un consens absolut en la importància de la premsa en la caiguda de Nixon. En el que si sembla haver-hi un acord, és en què gràcies al Post la història va seguir viva per a l’opinió pública, i que això va ajudar a pressionar per a seguir investigant per part de l’FBI primer, i del Congrés després. Val a dir que el Congrés era en la seva majoria demòcrata. La separació de poders i les lleis sobre la llibertat de premsa van ser també d’importància cabdal, però van ser les gravacions que el mateix Nixon va efectuar al seu despatx, les que van acabar amb el seu mandat. En elles es demostrava clarament la seva implicació en tota una trama d’abusos, espionatge i corrupció. Però sobretot, es va poder comprovar la conspiració per obstruir l’acció de la justícia, i així ho deixen reflectit Woodward i Bernstein “Hadelman va dir que a Mitchell se li havia ocorregut un pla pel qual la CIA apel·laria a la seguretat nacional si l’FBI continuava investigant els secrets del Watergate. Nixon va donar la seva aprovació al pla i ordenà Hadelman que convoqués al director de la CIA, Richard Helms, i al subdirector Vernon Walters. ‘Jugueu dur -van ser les instruccions del president-. Així és com juguen ells i així és com començarem a jugar nosaltres’. El contingut de la cinta es va fer públic el 5 d’agost de 1974. Quatre dies més tard, Nixon va presentar la dimissió.”22. 3.2. LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA DEL WATERGATE. “Quan la història havia crescut fins al punt en què la grandària de la mateixa se'ns va venir damunt, ja ens havíem endinsat profundament en el corrent. Una vegada que em vaig trobar dins l'aigua més profunda al mig de la correntia, no hi havia tornada enrere” Katharine Graham, editora del Washington Post. El redactor en cap del Washington Post va encomanar a Woodward que s’apropés a la redacció per cobrir el que en principi semblava un robatori a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata, a l’edifici Watergate. Les primeres informacions que van arribar al diari van ser notificades via telefònica des de l’interior mateix de l’edifici, per part d’un periodista veterà de successos del Post. 22. Woodward, B. i Bernstein, C. (2013) The original Watergate stories. Diversion Books. (kindle ebook) (pos. 130-135). 22.

(23) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. Ens trobem aquí amb una primera forma de dividir el treball, ja que s’apunta al fet que, malgrat la seva veterania, Alfred E. Lewis no havia escrit mai un reportatge, i que el seu treball era el d’assabentar-se dels detalls de les notícies per traslladar-los a algun reporter que l’escrivís per ell. Així doncs, podem parlar d’especialització, almenys en aquest cas. Cal ressenyar que Woodward no portava ni un any treballant al Post, i que l’encàrrec li va arribar precisament per l’escassa importància que, en un principi, semblaven tenir els fets. El següent pas de Woodward va ser personar-se a l’audiència per assistir a la compareixença dels detinguts davant el jutge. La declaració d’un dels detinguts, James McCord, que afirmà treballar per la CIA, va ser la que va captar l’atenció del periodista. Un cop arribats a aquest punt, crida l’atenció el fet que “Vuit reporters, seguint les instruccions d’Alfred E. Lewis, estaven ja treballant en la història i donant-li consistència…” (Woodward i Bernstein 1974:16) Queda clar que a l’inici van ser diversos els periodistes de la redacció dedicats al cas, entre ells, Bernstein. La importància que en un principi va donar el redactor en cap local, Barry Sussman, al cas de l’assalt al Watergate, va ser rellevant en tant que el va considerar digne d’anar en primera pàgina i de mantenir-hi a Woodward i Bernstein treballant-hi. Les declaracions del cap de campanya de Nixon, John Mitchell, van negar qualsevol tipus de relació amb McCord i la resta d’assaltants. Això no va evitar que Woodward i Bernstein fessin el primer pas en periodisme d’investigació: no donar per bona la versió oficial i cercar allò que es vol ocultar. Amb una guia telefònica i amb diverses cridades es va anar dibuixant el perfil de McCord. Per tal de no anar detallant pas a pas com es va dur a terme la investigació, que ja expliquen prou bé els protagonistes al seu llibre “Tots els homes del President”, s’ha de dir que una feina gairebé rutinària durant tota la investigació són les cridades telefòniques. Recordem que estem parlant dels anys 70, no es disposava de telèfons mòbils ni de serveis ràpids de missatgeria. Molta de la feina d’investigació feta durant el Watergate va ser a través de trucades, tant a possibles testimonis com a personal que pogués oferir alguna informació, per petita que fos. A les cridades els periodistes s’identificaven sempre com a tals, donant el seu nom i el nom del mitjà pel qual treballaven. Aquestes cridades no es gravaven, sinó que s’anava prenent nota de les informacions que aconseguien obtenir, i també d’algunes reaccions que els semblaven estranyes o interessants. Això és important perquè la bona comprensió del factor psicològic, tant per interpretar com per obtenir la informació, va ser important durant el curs de la investigació. Una de les normes que es van establir a ells mateixos va ser la de no tirar mai cap nota, que s’arxivaven escrupolosament per poder revisar-les sempre que es feia necessari. És important mirar de fer-se una idea del volum de feina de què estem parlant només amb aquests dos punts de la metodologia de treball. Per una part les cridades, que no sempre eren a persones amb desitjos de parlar, es repetien en moltes ocasions, fos per insistir, per confirmar o per mirar d’obtenir nova informació. Segons ells mateixos conten “cada un d’ells (Woodward i Bernstein) va mantenir una 23.

(24) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. relació separada de telèfons. Cridaven a tots ells almenys dos cops per setmana (...) Entre els dos van arribar a tenir una llista de noms que va créixer fins a arribar a uns quants centenars, dels quals menys de cinquanta estaven interrelacionats, és a dir, a ambdues llistes.” (Bernstein i Woodward 1974:54) Aquesta manera de treballar té també a veure amb la protecció de les fonts i amb el factor psicològic del qual ja s’ha parlat, ja que aportava seguretat i confiança el fet de tractar només amb un d’ells, i els permetia desenvolupar relacions personals. La importància dels contactes i les relacions personals per al periodisme d’investigació es troba també en l’obra de Marcet, i queda palesa en aquest gran cas de periodisme d’investigació, on podem trobar com en més d’una ocasió les relacions personals són les que ajuden a posar en camí als reporters a l’hora de seguir una pista, més encara si tenim en compte a qui ja s’ha convertit en gairebé un mite, Deep Throat, del qual es parlarà en tractar les fonts. La conservació i revisió de les notes formaven part de la rigorositat que és esperable per part dels professionals del periodisme i que, a mesura que s’anaven descobrint noves dades que els apropaven a esferes de poder més elevades, es veien en la necessitat de seguir si no volien fer un pas en fals, on es podria perdre tota la credibilitat, i per tant, tota la feina. La comprovació de les notes, de noves dades, retalls de diaris i notícies d’arxiu era una constant a l’hora d’escriure cada nova peça. A falta d’ordinadors i d’una base de dades electrònica “Sussman es va convertir en una enciclopèdia sobre tot el relacionat amb el cas Watergate, una font de referències a la qual es podia recórrer quan fallaven els arxius. Quan s’apropava l’hora de tancament i no hi havia material disponible, podia coure aquelles dades en una ràpida infusió i treure d’elles una informació significativa per donar suport a allò que, d’una altra forma, hauria semblat la més dèbil de les revelacions. A la ment de Sussman tot s’acoblava. El Watergate era un trencaclosques i ell recollia i muntava els seus components.” (Bernstein i Woodward, 1974:56). Els viatges i les visites a persones que poguessin aportar informació valuosa també van ser una constant. Algunes vegades es tractava de parlar amb funcionaris, fiscals, advocats o persones relacionades amb la investigació. D’aquest tipus d’entrevistes s’esperava obtenir alguna novetat rellevant per a ser convertida en article, novetat que s’havia de comunicar amb prou temps per a poder redactar un article abans del tancament de l’edició. Aquest és un factor a tenir molt en compte, ja que l’hora de tancament i la periodicitat diària marcaren d’alguna forma el ritme de la investigació. Si bé els superiors de Bernstein i Woodward van confiar en ells i en la història que estaven contant, donant temps i recursos per a dur a terme la investigació, no és menys cert que era necessari mantenir l’interès en la història, mantenir-la “viva”, motiu pel qual en moltes ocasions la redacció dels articles es feia a contrarellotge. A més a més, un cop l’escàndol havia crescut tant que molta gent ja no dubtava de la implicació de la Casa Blanca, els altres diaris van mostrar el seu interès en un cas que en principi, malgrat estar a l’abast de tothom, havien menystingut. Ja s’han mencionat els contactes personals dels dos periodistes a l’hora d’obtenir informació. Gràcies a aquests contactes es van poder fer amb un llistat, classificat com a document secret, de les persones que treballaven al Comitè de Reelecció del 24.

(25) Andrea Ortiz. DEL WATERGATE AL CABLEGATE. President (CRP) amb els seus respectius números de telèfon. Sobre el CRP van recaure les primeres sospites pel que fa a finançament d’activitats il·legals, entre elles l’assalt. Cap dels caps de les diferents seccions van respondre a les trucades, però gràcies a la llista va ser possible saber qui treballava per qui. De forma que van decidir que cada vespre, després de l’hora de tancament, visitarien als membres del CRP a les seves cases. Aquesta va ser una altra prova de tenacitat que van superar, ja que la por i les reticències a fer declaracions eren la norma. En aquestes visites, de la mateixa forma que ho feien via telefònica, s’identificaven com a reporters del Washington Post. L’objectiu era intentar entrar a la casa, ja que eren conscients que ningú no voldria parlar amb ells a la porta, a la vista de tothom. “La gent volia saber qui havia donat els seus noms als periodistes. Això resultava molt convenient perquè els donava l’oportunitat de dir-los que no els ho podien comunicar, i explicar-los la necessitat de protegir el secret de les fonts confidencials d’informació, de manera que si ell, o ella, els contaven alguna cosa, també es veurien igualment protegits.” (Bernstein i Woodward, 1974:67). L’anonimat de les fonts era imprescindible perquè els que sabien alguna cosa volguessin parlar, però moltes vegades ni amb la promesa d’anonimat era suficient. Hi va haver ocasions en què van haver de recórrer a enunciar un fet, a suposar un nom, o inclús a parlar d’inicials de noms que serien o no confirmats per aquestes fonts, a fi que no haguessin de mentir si es donava el cas que algú els demanés si havien contat alguna cosa als periodistes. S’estimen en unes 400 les entrevistes que van dur a terme durant els dos anys que va durar la investigació. La necessitat de què les informacions sobre activitats que podrien ser considerades criminals, fossin confirmades per dues fonts distintes, va ser una norma que es van imposar a mesura que creixia el cas i que aprofundien en la investigació. I encara amb això, no van poder evitar cometre dos errors crítics que podrien haver minat la seva credibilitat i, per tant, la seva feina. El primer va ser causat pel fet d’acusar de forma equivocada a tres homes, que segons ells havien rebut informació resultant d’escoltes telefòniques il·legals a la seu del Partit Demòcrata, i que haurien tingut lloc abans de la detenció del Watergate. El segon va tenir com a protagonista a Hugh Sloan, que va ser tresorer del CRP i que va dimitir per “motius personals”. L’error sembla que es va adjudicar a un malentès. Sloan va malinterpretar una pregunta de Woodward, confirmant haver testificat davant el Gran Jurat sobre la implicació de Haldeman, el cap de personal de la Casa Blanca, en el cas. En realitat Sloan no va confirmar mai tal cosa, malgrat que aquesta era certa, i així li va confirmar a Woodward la font confidencial més mitificada de la història, Deep Throat “Possiblement no t’estic dient res que no sàpigues, però en l’essencial els fets que relateu són certs. Des de la base fins a la cúspide, tot l’assumpte ha estat una operació planejada per Haldeman. Ell manejava els diners.” (Bernstein i Woodward 1974:225). Aquest error va estar a punt de deixar-los fora de la investigació, i tant el secretari de premsa del president, Ron Ziegler, com la mateixa premsa, van aprofitar per carregar en contra del Post i dels seus dos reporters. Com ells mateixos conten “El desastre provocat per l’assumpte Haldeman va ser com veure esfondrar-se tot un edifici tan pacientment aixecat pedra a pedra” (Bernstein i Woodward 1974:229). L’incident 25.