L'estatut ocupacional dels treballadors a partir de 45 anys. L'abast de les mesures jurídiques d'ocupació, jubilació i discriminació per raó d'edat

680  Descargar (0)

Texto completo

(1)L’ESTATUT OCUPACIONAL DELS TREBALLADORS A PARTIR DE 45 ANYS. L’ABAST DE LES MESURES JURÍDIQUES D’OCUPACIÓ, JUBILACIÓ I DISCRIMINACIÓ PER RAÓ D’EDAT. Judit BASEIRIA MARTÍ. Dipòsit legal: Gi. 471-2013 http://hdl.handle.net/10803/108450. ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs. ADVERTENCIA. El acceso a los contenidos de esta tesis doctoral y su utilización debe respetar los derechos de la persona autora. Puede ser utilizada para consulta o estudio personal, así como en actividades o materiales de investigación y docencia en los términos establecidos en el art. 32 del Texto Refundido de la Ley de Propiedad Intelectual (RDL 1/1996). Para otros usos se requiere la autorización previa y expresa de la persona autora. En cualquier caso, en la utilización de sus contenidos se deberá indicar de forma clara el nombre y apellidos de la persona autora y el título de la tesis doctoral. No se autoriza su reproducción u otras formas de explotación efectuadas con fines lucrativos ni su comunicación pública desde un sitio ajeno al servicio TDR. Tampoco se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al contenido de la tesis como a sus resúmenes e índices.. WARNING. Access to the contents of this doctoral thesis and its use must respect the rights of the author. It can be used for reference or private study, as well as research and learning activities or materials in the terms established by the 32nd article of the Spanish Consolidated Copyright Act (RDL 1/1996). Express and previous authorization of the author is required for any other uses. In any case, when using its content, full name of the author and title of the thesis must be clearly indicated. Reproduction or other forms of for profit use or public communication from outside TDX service is not allowed. Presentation of its content in a window or frame external to TDX (framing) is not authorized either. These rights affect both the content of the thesis and its abstracts and indexes..

(2) TESI DOCTORAL Menció internacional. L’ESTATUT OCUPACIONAL DELS TREBALLADORS A PARTIR DE 45 ANYS L’abast de les mesures jurídiques d’ocupació, jubilació i discriminació per raó d’edat. JUDIT BASEIRIA MARTÍ 2012.

(3) TESI DOCTORAL. L’ESTATUT OCUPACIONAL DELS TREBALLADORS A PARTIR DE 45 ANYS L’abast de les mesures jurídiques d’ocupació, jubilació i discriminació per raó d’edat. JUDIT BASEIRIA MARTÍ 2012. PROGRAMA DE DOCTORAT EN TURISME, DRET I EMPRESA. Dirigida per: DR. EDUARDO ROJO TORRECILLA Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Barcelona DR. FERRAN CAMAS RODA Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Girona. Tesi presentada per optar al títol de doctora per la Universitat de Girona amb menció internacional.

(4) Als meus pares, Joan i Isabel, família i amistats en sentit ampli. Caelum non animum mutant qui trans mare currunt HORACI, Epístoles.

(5) ÍNDEX RESUM / ABSTRACT ……………………………………………………………… vii PRINCIPALS ABREVIATURES UTILITZADES ……………………………..... ix INTRODUCCIÓ ……………………………………………………………………… 1 I. LES POLÍTIQUES D’OCUPACIÓ DIRIGIDES ALS TREBALLADORS D’EDAT AVANÇADA ……………………………………………………………….. 5 1. Conceptualització, tipologia i repartiment competencial de la política d’ocupació …………………………………………………………………….. 5 1.1 L’objectiu tendent a la plena ocupació i/o la millora de l’ocupació .. 5 1.2 Instruments jurídics internacionals, comunitaris i de l’ordenament jurídic espanyol en matèria de política d’ocupació …………………… 11 2. La persistència dels majors de 45 anys com a col·lectiu desfavorit en el mercat de treball i beneficiaris preferents de les polítiques d’ocupació …. 44 2.1 El factor de l’edat avançada en el mercat de treball ……………… 44 2.2 La dificultat per delimitar els treballadors d’edat ………………… 63 2.3 La tendència selectiva de les polítiques d’ocupació sobre els treballadors d’edat ……………………………………………………. 72 3. Polítiques actives d’ocupació: mesures de foment de l’ocupació dels treballadors d’edat …………………………………………………………. 78 3.1 Els incentius econòmics per al foment de la contractació dels majors de 45 anys …………………………………………………………… 78 3.2 La formació per a l’ocupació prevista pels treballadors d’edat …. 129.

(6) 3.3 La intermediació i l’orientació laborals en benefici dels treballadors d’edat ………………………………………………………………... 177 4. Polítiques passives d’ocupació: prestacions de protecció social en cas de desocupació a edats avançades ……………………………………………. 183 4.1 Els subsidis de desocupació per treballadors en atenció a l’edat avançada …………………………………………………………….. 183 4.2 La Renda Activa d’Inserció ……………………………………... 225 4.3 Altres programes assistencials extraordinaris: les subvencions per la recerca d’ocupació, el programa de protecció per desocupació i inserció i el programa de requalificació professional de les persones que esgotin la protecció per desocupació …………………………………………… 240 II. LA INSTRUMENTALIZACIÓ DE LA JUBILACIÓ AL SERVEI DE LA POLÍTICA D’OCUPACIÓ ARRAN DE LES DARRERA REFORMA SOBRE EL SISTEMA DE SEGURETAT SOCIAL: LA LLEI 27/2011, D’1 D’AGOST ….. 247 1. La incidència sobre la regulació de la jubilació com a resposta al repte de l’envelliment demogràfic …………………………………………………. 247 1.1 L’orientació de l’Organització Internacional del Treball en pro de la jubilació gradual i flexible ………………………………………….. 247 1.2 La política de la Unió Europea en relació a l’edat de jubilació resultant de l’estratègia de l’envelliment actiu ……………………… 254 1.3 El Pacte de Toledo com a gènesi de les reformes legislatives de la jubilació a l’ordenament jurídic espanyol …………………………... 266 2. El marc legal de la protecció de la vellesa a través de la pensió de jubilació ……………………………………………………………………. 270 2.1 La seguretat social i la tercera edat a la Constitució Espanyola ... 271 2.2 La previsió d’un sistema de pensions de jubilació a l’ordenament jurídic espanyol …………………………………………………….. 282.

(7) 3. Antecedents de l’aprovació de la Llei 27/2011 ………………………… 288 3.1 L’establiment d’un sistema de jubilació gradual i flexible a través de la Llei 35/2002, de 12 de juliol …………………………………….... 288 3.2 El llarg debat legislatiu, jurisprudencial i doctrinal sobre la jubilació forçosa per raó d’edat ………………………………………………... 318 3.3 La Llei 40/2007, de 4 de desembre, de mesures en matèria de Seguretat Social ……………………………………………………... 344 3.4. La renovació del Pacte de Toledo de 2011, l’Acord Social i Econòmic de 2011 i els compromisos europeus……………………... 399 4. Les modificacions de la Llei 27/2011 sobre la jubilació i la seva estreta vinculació amb l’ocupació …………………………………………………. 402 4.1 L’augment de l’edat ordinària de jubilació i el correlatiu increment del període cotització ………………………………………………... 402 4.2 Les modificacions de la forma de càlcul de la pensió i la integració de llacunes ……………………………………………………………… 404 4.3 El nou règim dissuassori de la jubilació anticipada ……………... 406 4.4 Els canvis restrictrius sobre la jubilació parcial …………………. 409 4.5 Les novetats en els incentius per l’allargament de la vida laboral: l’exoneració de cotitzar i les bonificacions a l’extensió voluntària de la vida laboral ………………………………………………………….. 411 4.6 La restricció i posterior supressió de la jubilació forçosa en els convenis col·lectius ………..………………………………………… 414 4.7 Les noves normes de compatibilització entre la pensió de jubilació i del treball ……………………………………………………………. 415 4.8 La normativa específica pels expedients de regulació d’ocupació que afectin a treballadors majors de 50 anys en empreses amb beneficis i el conveni especial obligatori de l’art. 51.9 LET ……………………… 416.

(8) 4.9 Breu consideració sobre el progressiu plantejament del finançament privat de les pensions de jubilació …………………………………... 420 III.. L’ABAST. DE. LA. PROTECCIÓ. NORMATIVA. DAVANT. LA. DISCRIMINACIÓ PER RAÓ D’EDAT: UN OBSTACLE PER A L’OCUPACIÓ DELS TREBALLADORS D’EDAT……………………………………………… 423 1. Caracterització de la discriminació per motiu d’edat a l’àmbit laboral ……………………………………………………………………………….. 424 1.1 L’edat avançada com a nova forma emergent de discriminació … 426 1.2 La internacionalització de la necessitat d’eradicar la discriminació per raó d’edat en el Conveni 111 i la Recomanació 162 de l’OIT ………. 432 2. El tractament normatiu i jurisprudencial a la Unió Europea de l’edat com a factor de discriminació en el treball i l’ocupació …………………. 440 2.1 Les competències de la Unió Europea sobre igualtat de tractament i no discriminació per raó d’edat ……………………………………… 442 2.2 El lleuger abast de la prohibició de discriminar per ráo d’edat a la Directiva 2000/78/CE, de 27 de novembre de 2000, d’establiment d’un marc general per la igualtat de tractament en el treball i l’ocupació ... 454 2.3 El repertori jurisprudencial del TJUE relatiu a la interpretació del principi d’igualtat per raó d’edat a l’ocupació de la Directiva 2000/78/CE ……………………………………………………………………… ..471 3. La regulació de la discriminació basada en l’edat a l’ordenament jurídic espanyol ……………………………………………………………………. 506 3.1 La interdicció de la discriminació per motiu d’edat a la Constitució espanyola …………………………………………………………… 507 3.2 El reconeixement a l’Estatut dels Treballadors al dret no ser discriminat per raó d’edat en les relacions laborals ………………… 511.

(9) 3.3 L’argumentació de la jurisprudència en casos de discriminació en el treball per raó d’edat ………………………………………………... 522. 4. Especial referència comparada als Estats Units: la legislació pionera contra la discriminació per raó d’edat …………………………………..... 528 4.1 Caracterització de les relacions laborals als Estats Units: l’aprovació de lleis antidiscriminatòries per contrarestar la doctrina de l’employmentat-will ……....………………………………………………………... 528 4.2 La protecció primordial dels treballadors d’edat nord-americans a través de l’Age Discrimination in Employment Act (ADEA) ……….. 537 4.3 Altres mesures diferents de l’ADEA que afecten l’ocupació dels treballadors d’edat estatunidencs …………………………………..... 574 4.4. A. mode. de. conclusió:. el. contrast. entre. la. normativa. antidiscriminatòria per raó d’edat dels Estats Units i el model social europeu de protecció dels treballadors d’edat ……………………….. 593 CONCLUSIONS (IN ENGLISH) ……………………………................................ 597 BIBLIOGRAFIA …………………………………………………………………... 613.

(10)

(11) RESUM La present tesi doctoral té per objecte l’anàlisi de la problemàtica laboral i de la seguretat social que afecta als treballadors de més edat. Es pren l’edat de 45 anys com a edat referencial per aproximar-se a l’estatut ocupacional dels treballadors d’edat. En concret, s’examinen les polítiques d’ocupació actives i passives existents a Espanya i Catalunya dirigides a aquest col·lectiu delimitat per l’edat avançada, la regulació de la jubilació a Espanya en clau de política d’ocupació i l’abast de la normativa internacional, comunitària i espanyola relativa a la prohibició de discriminació per raó d’edat en el treball i l’ocupació, així com se n’elabora un estudi comparatiu amb la legislació antidiscriminatòria per raó d’edat dels Estats Units, tenint en compte que és el país pioner en aprovar una norma en contra de la discriminació motivada per l’edat.. ABSTRACT The doctoral thesis analyzes the labour and social protection problems associated with older workers from 45 years old. It examines the employment statute of older workers, specifically: the existing active and passive employment policies in Spain and Catalonia that target older workers, the retirement regulation in Spain and the scope of legal protection against age discrimination in International, European and Spanish legislation, comparing it with the anti-discrimination law of the United States as it was the pioneer country in enacting an act prohibiting age discrimination in employment..

(12)

(13) PRINCIPALS ABREVIATURES UTILITZADES. ADEA. Age Discrimination i Employment Act. Art.. Article. BOE. Boletín Oficial del Estado. CC. Codi Civil. CE. Constitució Espanyola. CES. Consejo Económico y Social. DA. Disposició Addicional. DT. Disposició Transitòria. DOGC. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. DOUE. Diario Oficial de la Unión Europea. EAC. Estatut d’Autonomia de Catalunya. EEO. Estratègia Europea d’Ocupació. ERO. Expedient de Regulació d’Ocupació. FJ. Fonament Jurídic. INE. Instituto Nacional de Estadísticas. LE. Ley 56/2003, de 16 de diciembre, de empleo. LET. Estatut dels Treballadors. LGSS. Llei General de Seguretat Social. LMSS. Ley 40/2007, de 4 de desembre de mesures en matèria de Seguretat Social. LO. Llei Orgànica. LPGE. Ley de Presupuestos Generales del Estado. OCDE. Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. OIT. Organització Internacional del Treball. OM. Ordre Ministerial. ONU. Organització de les Nacions Unides. op. cit.. Obra citada. pàg.. pàgina. RD. Reial Decret. RDLl. Reial Decret Llei.

(14) RMTAS. Revista del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Sec.. Secció. SEPE. Servicio de Empleo Público Estatal. SOC. Servei d’Ocupació de Catalunya. ss.. següents. STC. Sentència del Tribunal Constitucional. STJUE. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. STS. Sentència del Tribunal Suprem. STSJ. Sentència del Tribunal Superior de Justícia. TC. Tribunal Constitucional. TFUE. Tractat de Funcionament de la Unió Europea. TGSS. Tresorería General de la Seguridad Social. TJCE. Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. TS. Tribunal Suprem. TUE. Tractat de la Unió Europea. UE. Unió Europea. USC. United States Code. vs.. versus.

(15) INTRODUCCIÓ Al llarg de les properes dècades s’augura que es produirà un envelliment de la població a totes les regions del món a causa de l’augment de l’esperança de vida i la reducció de la fecunditat. A nivell mundial, està previst que l’esperança de vida arribi als 75 anys en els anys 2045-2050 i que la taxa de fecunditat baixi fins arribar a 2,0 fills per dona també en els anys 2045-20501. I, en aquesta línia, segons les previsions, el percentatge de persones grans de 60 o més anys passarà de representar el 10% de la població mundial l’any 2000 al 21,1% l’any 2050 2. Els canvis en l’estructura de l’edat són altament susceptibles d’impactar en el mercat de treball. En efecte, una conseqüència de l’envelliment és que augmenta la relació de dependència, és a dir, redueix el nombre de persones que treballen i generen ingressos en comparació amb les que no treballen i depenen dels ingressos generats pels que treballen. L’augment de la taxa de dependència suposa un augment a la pressió dels sistemes de protecció social, en particular, dels sistemes de pensions que protegeixen la vellesa, és a dir, la jubilació3, i més encara en l’actual context de crisi econòmica. És per aquest motiu que es replanteja la viabilitat i sostenibilitat futura del sistema de pensions. Alhora la jubilació ha esdevingut una de les institucions més afectades per les darreres reformes legislatives del sistema de la Seguretat Social espanyol a fi i a efecte de que les persones allarguin llurs vides laborals i continuïn contribuint així al finançament de les pensions. L’edat de jubilació es condiciona a la política d’ocupació que no és altra que adaptar-la a l’esperança de vida actual i perllongar la vida laboral dels treballadors d’edat. L’expressió encunyada per la Unió Europea “envelliment actiu”, és la consigna que. 1. NACIONS UNIDES, El dessarrollo en un mundo que envejece. Estudio económico y social mundial, Nueva York, 2007. pàgs. 1 i ss. 2 NACIONS UNIDES, World population ageing 1950-2050, New York, 2002 3 En els propers 25 anys el nombre de persones a una edat pensionable augmentarà més enllà de 70 milions, mentre que la població en edat de treballar només augmentarà 5 milions. Com a conseqüència, declina els taxes d’ocupació i augmenten les taxes de dependència. Un revers al retir anticipat tendirà a mantenir la ratio d’ocupació que no caigui. En la majoria dels països de la OCDE la participació a la força de treball ha declinat marcadament a Europa i Estats Units. AUER, P., FORTUNY, M., Ageing of the Labour Force in OECD Countries: Economic and Social Consequence. International Labour Organization, Publicacions de l’OIT, 2000 .pàg. 9. 1.

(16) persegueix la política d’ocupació del present per intentar elevar la taxa d’ocupació dels treballadors d’edat. En efecte, les polítiques d’ocupació engloben el conjunt d’actuacions i mesures públiques que adopten l’Estat i les comunitats autònomes per tal d’influir en el mercat de treball i aconseguir la plena ocupació, la qualitat del treball, una equiparació entre l’oferta i la demanda d’ocupació i la reducció i protecció de les situacions d’atur. Es poden classificar en polítiques d’ocupació actives i polítiques d’ocupació passives. Les polítiques actives d’ocupació constitueixen el principal instrument per incidir en el funcionament del mercat de treball per tal d’augmentar el nivell d’ocupació i reduir l’atur a través de mesures de formació, incentius econòmics per la contractació de determinats col·lectius i orientació i intermediació laboral. Per altre costat, la política passiva es mou en el terreny de la seguretat social i es concreta bàsicament en la protecció per desocupació que dispensa el sistema de seguretat social i que té per objecte assegurar uns ingressos a les persones que estan en situació per desocupació, per així atenuar les conseqüències econòmiques que comporta estar desocupat. Especialment, les polítiques d’ocupació actuals es caracteritzen per ser selectives, en el sentit que no es dirigeixen tant a qualsevol persona desocupada com a determinats col·lectius de persones que presenten més dificultats d’inserir-se en el mercat de treball. Les polítiques d’ocupació se centren en aquests col·lectius específics i en fan els destinataris de les seves actuacions concretes que tenen com a finalitat facilitar-los l’accés al mercat de treball. Els treballadors d’edat, un col·lectiu que a l’ordenament jurídic espanyol és identificat amb les persones a partir de 45 anys, conformen un d’aquests col·lectius considerats tradicionalment com a grup desfavorit en el mercat de treball, en el sentit que les persones que hi formen part presenten majors dificultats d’inserció i reinserció laboral. A causa de diversos factors, com poden ser, entre d’altres, la falta d’adaptació a les ràpides innovacions tecnològiques, la baixa qualificació o formació professional, les carregues familiars, o per prejudicis dels empresaris envers l’aptitud pel treball en edats avançades, bona part d’aquests treballadors més grans de 45 anys, una vegada han abandonat la seva activitat laboral, resta ancorada a les llistes d’inactivitat i d’atur de llarga durada. Així es palesa a les estadístiques d’Espanya des anys 2007 i 2008. Per 2.

(17) edats, l’any 2007 el percentatge d’aturats de llarga durada en menors de 25 anys era del 22,6%, entre 25 a 45 anys del 27,5, i sobre els majors de 45 anys del 40%. Un patró que es repeteix l’any 2008, quan l’atur de llarga durada representa pels menors de 25 anys el 13,5%, entre les edats de 25 a 45 anys el 18,9% i pels majors de 45 anys el 32,7%4 I encara . I encara és més virulent l’atur de llarga durada en desocupats més grans de 55 anys. Ho evidencien les dades corresponents a la darrera l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2012 segons les quals mentre el tercer trimestre de l’any 2007 el nombre d’aturats de més de 55 anys era del 5,5%, en aquesta darrera enquesta aquesta xifra s’ha enfilat fins a gairebé el 17%5. Però la dada més preocupant és que dos terços del conjunt total de desocupats d’aquest col·lectiu fa més d’un any que es troba en situació de desocupació, és a dir, és aturat de llarga durada6. Certament, una vegada desocupats els majors de 45 anys presenten especials dificultats per trobar un lloc de treball, ja que, aleshores, s’ajunten dos factors, l’edat i el major temps en què una persona romangui inscrita com a desocupada en els serveis públics d’ocupació, que esdevenen desfavorables per trobar una ocupació. És per això que l’ocupabilitat dels desocupats majors de 45 anys, és a dir, la probabilitat que trobin una ocupació disminueix amb l’edat avançada i a aquests treballadors se’ls associa amb l’atur de llarga durada. Per il·lustrar-ho, l’any 2009, del total de la població desocupada s’estimava que el 40% tenia una probabilitat baixa o molt baixa de trobar ocupació. Aquest percentatge s’accentua especialment en el cas dels majors de 45 anys que va arribar al 58% de probabilitat baixa o molt baixa d’ocupació 7. Un dels principals obstacles per a l’ocupació dels treballadors d’edat és la discriminació per raó d’edat que impedeix als treballadors participar en condicions d’igualtat d’oportunitats en el mercat de treball i, consegüentment, poder allargar la seva vida en actiu. D’aquí que en les darreres dècades s’ha prestat especial consideració a l’adopció de normes específicament protegeixen els treballadors de la discriminació basada en l’edat avançada en les relacions laborals i l’ocupació.. 4. Font: Instituto Nacional de Estadísticas (INE): desempleo de larga duració por edades en España. Font: Instituto Nacional de Estadísticas (INE): Encuesta de Población Activa del segundo trimestre del año 2012 en España. 6 AGETT, Informe regional AGETT del mercado laboral. 2º Trimestre 2012, septiembre de 2012 7 CONSEJO ECONÓMICO Y SOCIAL, Memoria sobre la situación socioeconómica y laboral de Espanya 2009, CES, Madrid, junio 2010, pàg. 239 5. 3.

(18) Partint de la problemàtica laboral i de la seguretat social dels treballadors d’edat apuntada, la present tesi pretén aproximar-se a l’estatut ocupacional dels majors de 45 anys, que és l’edat a partir de la qual l’ordenament jurídic espanyol alerta que es comença a denotar l’especial dificultat per inserir-se en el mercat de treball a causa precisament de l’edat i categoritza els majors de 45 anys com a grup desafavorit en l’ocupació a qui cal fer destinatari prioritari de polítiques d’ocupació. El primer Capítol se centra en l’estat de les mesures d’ocupació tant actives com passives destinades a aquest col·lectiu delimitat per l’edat avançada que hi ha a Espanya i Catalunya, tenint en compte el repartiment competencial de la matèria de política d’ocupació. Seguidament, el segon Capítol fa un pas més i té per objecte l’anàlisi del temps de trànsit de la vida activa al retir, és a dir, s’examina la regulació de la jubilació a Espanya en clau de política d’ocupació. Per últim, el darrer Capítol analitza l’abast de la normativa internacional, comunitària i espanyola relativa a la prohibició de discriminació per raó d’edat en el treball i l’ocupació, i se n’elabora un estudi comparatiu amb la legislació antidiscriminatòria per raó d’edat dels Estats Units, tenint en compte que és el país pioner en aprovar una norma en contra de la discriminació motivada per l’edat.. 4.

(19) I.. LES. POLÍTIQUES. D’OCUPACIÓ. DIRIGIDES. ALS. TREBALLADORS D’EDAT AVANÇADA A causa de l’edat avançada, els treballadors d’edat, identificats per l’ordenament jurídic espanyol com les persones majors de 45 anys, són jurídicament considerats un dels col·lectius desfavorits en el mercat de treball. Com a tal, és un grup destinatari de les mesures de política d’ocupació que promouen els poders públics per fomentar l’ocupació d’aquells que presenten més dificultats d’inserció al mercat laboral. Partint de la present premissa, aquest capítol aprofundeix sobre les polítiques d’ocupació tant actives com passives que s’han previst amb la finalitat d’incentivar la contractació i el manteniment de l’ocupació dels treballadors d’edat en el marc jurídic espanyol i català. 1.. CONCEPTUALITZACIÓ,. TIPOLOGIA. I. REPARTIMENT. COMPETENCIAL DE LA POLÍTICA D’OCUPACIÓ La política d’ocupació integra tota acció que emprenen els poders públics a fi d’incidir en el mercat de treball per tal de millorar l’ocupació dels treballadors o aconseguir la plena ocupació. Sobre la base d’aquesta premissa, el present apartat aprofundeix en la base jurídica de la política d’ocupació, els mecanismes que comprèn, així com s’estableix qui n’ostenta la competència en la matèria.. 1.1 L’objectiu tendent a la plena ocupació i/o la millora de l’ocupació Per la Ley 56/2003, de 16 de diciembre, de Empleo8 (LE en endavant), que és la norma clau del Dret d’ocupació a l’ordenament espanyol, la política d’ocupació es defineix com “el conjunto de decisiones adoptadas por el Estado y las comunidades autónomas que tienen por finalidad el desarrollo de programas y medidas tendentes a la consecución del pleno empleo, así como la calidad en el empleo, a la adecuación cuantitativa y cualitativa de la oferta y demanda de empleo, a la reducción de las 8. BOE núm. 301, de 17 de desembre de 2003, en la seva darrera redacció arran de la modificació operada pel Real Decreto-ley 3/2011, de 18 de febrero, de medidas urgentes para la mejora de la empleabilidad y la reforma de las políticas activas de empleo (BOE núm. 43, de 19 de febrer de 2011) i pel Real Decretoley 14/2011, de 16 de septiembre, de medidas complementarias en materia de políticas de empleo y de regulación del régimen de actividad de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado (BOE núm. 226, de 20 de setembre de 2011).. 5.

(20) situaciones de desempleo y a la debida protección en las situaciones de desempleo” (art. 1). Així la política d’ocupació és definida d’una forma finalista, a través dels objectius que persegueix; en el conjunt de les mesures que adopten els poders públics amb la finalitat d’ajustar l’equilibri entre l’oferta i la demanda, de manera que el sistema econòmic assoleixi la plena ocupació o, si més no, es redueixi al mínim la desocupació9. En aquest sentit finalista ho expressa MARTIN VALVERDE, per a qui la política d’ocupació “se define por sus fines u objetivos, comprendiendo todas las medidas de los poderes públicos encaminadas a la consecución del pleno empleo y del mejor empleo de la población activa”10. Ara bé, si dins la política d’ocupació s’engloben tot tipus de mesures que persegueixen els objectius descrits significaria que hi tenen cabuda la major part dels instruments de la política econòmica i nombroses esferes d’actuació dels poders públics. D’aquí que, pel fet que la política d’ocupació tingui un caràcter transversal, convé prendre en consideració el concepte restringit pel qual es decanta l’autor alhora de definir què entra dins la política d’ocupació. Segons aquesta accepció restringida, la política d’ocupació només comprèn les actuacions dels poders públics que tenen una incidència directa sobre el mercat de treball, en concret, que persegueixen l’objectiu clàssic de la política d’ocupació, aconseguir la plena ocupació i millora de l’ocupació de la població activa11. L’objectiu de la política d’ocupació és, doncs, primordialment aconseguir la plena ocupació12. Ho estableix la LE, la política d’ocupació és un conjunt de mesures “tendentes a la consecución del pleno empleo” (art. 1 LE), definició que està en consonància amb el que disposa la Constitució Espanyola que encomana als poders públics “de manera especial” la realització d’ “una política orientada cap a la plena ocupació” (art. 41.1 CE). També nombrosos altres instruments de caràcter supranacional ho declaren. El Tractat de la Unió Europea13 disposa que un dels 9. PALOMEQUE LÓPEZ, M.C, “Política de empleo y protección social en el sistema constitucional de relaciones laborales” dins MARTÍNEZ ABASCAL, V.A (coordinador), Política de empleo y protección social. Segundas jornadas universitarias tarraconenses de derecho social. Facultat Rovira i Virgili, Esplugues de Llobregat, 1996, pàg. 24 10 MARTÍN VALVERDE, A., “La política de empleo: caracterización general y relaciones con el derecho del trabajo”, Documentación Laboral, núm. 9, 1983, pàgs. 64-65 11 Idem, pàg. 65. 12 Són també objectius bàsics de la política econòmica, d’on en forma part la política d’ocupació, la consecució de l’estabilitat en els preus, l’equilibri de la balança de pagaments i el desenvolupament econòmic. 13 Versión consolidada del Tratado de la Unión Europea (DOUE C 83/15, 30.3.2010). 6.

(21) objectius que persegueix la Unió és també obrar a favor d’una economia social de mercat “tendente al pleno empleo” (art. 3.3 TUE). Així com també la Declaració de Filadèlfia de 1944 relativa finalitats i objectius de la Organització Internacional del Treball (OIT en endavant) reconeix “la obligación solemne de la OIT” a promoure programes per “lograr el pleno empleo” (1.1 Constitució de la OIT, coneguda com Declaració de Filadèlfia). Des d’una formulació teòrica, la política de la plena ocupació té lloc, seguint MARTÍNEZ ÁLVAREZ, “en una sociedad progresista regida por una economía de mercado...” on “...la situación de desempleo se reduce a <breves intervalos de expectativa>, en la seguridad de que se retornará con rapidez al antiguo puesto de trabajo o se ocupará uno nuevo, adecuado a la capacidad del demandante de empleo”14. Així, plena ocupació equival a una situació en què tota persona que vol treballar troba una activitat adequada a les seves capacitats. En aquesta situació, l’atur no desapareix del tot, sinó que, com es desprèn de la definició citada, la plena ocupació inclou sempre un marge d’atur friccional, que és conseqüència de la dinàmica contractacions i acomiadaments i està integrat per totes les persones que s’incorporen al mercat de treball o estan canviant de feina i necessiten un cert temps per trobar una nova feina15. En canvi, un context de plena ocupació no inclou l’atur per insuficiència de la demanda, també anomenat desocupació cíclica, que es produeix per un període de caiguda de l’activitat econòmica, quan la demanda de béns i serveis és insuficient, es redueix la producció i augmenta, doncs, la desocupació16. S’observa doncs, com la política d’ocupació és part integrant de la política econòmica i que té com a principal objectiu la consecució de la plena ocupació. I és que la política de plena ocupació és considerada com una part essencial de l’Estat del benestar i del model d’Estat social que configura la Constitució a l’article 1.1 CE. En efecte, l’Estat 14. MARTÍNEZ ABASCAL, V.A., “Derecho del trabajo y políticas de empleo”, dins NAVARRO, A.V. (director), El modelo social en la Constitución española de 1978, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Madrid, 2003, pàg. 1342 15 En termes estadístics, es considera que el marge d’atur friccional admès en una situació de plena ocupació no ha de suposar més del 3 o del 5 %. ALARCÓN CARACUEL, M.R., “Política de empleo y protección por desempleo”, dins MARTÍNEZ ABASCAL, V.A (coordinador), Política de empleo y protección social. Segundas jornadas universitarias tarraconenses de derecho social. Facultat Rovira i Virgili, Esplugues de Llobregat, 1996, pàg. 318 16 PALACIO MORENA, J.I., ÁLVAREZ ALEDO, c., El mercado...op cit. pàg. 67. També FRANCO SALA, L., Les polítiques...op cit. pàg. 19-20. 7.

(22) del benestar és un Estat protector que persegueix la reducció de les desigualtats socials de la població en les economies capitalistes. De manera que l’Estat, i per tant, el sector públic, intervé en el funcionament de l’economia i adopta polítiques orientades a aconseguir el major benestar possible pel major número de persones. El desenvolupament de l’Estat del benestar va produir-se durant les dècades de 1950 i 1960 coincidint amb un període de llarg creixement econòmic. I va ser en aquest període quan es va començar a impulsar l’objectiu polític de la plena ocupació que, en aquells anys de creixement perllongat de l’economia, es veia com a viable17. De fet, tal i com considera ALARCÓN, “(...) no es solamente que el triunfo de la política de empleo –esto es, la consecución del pleno empleo- es el que hace posible que la Seguridad Social asuma sin quebrantos la protección del paro friccional, sino que, de manera más radical – y el sustento real durante el período 1945-1973- del conjunto del sistema de protección social característico de los llamados Estados de Bienestar europeos”18. La plena ocupació que predica la política d’ocupació a través d’actuacions dels poders públics és el pilar del sistema de protecció social, talment com avançaren en el període d’entreguerres William BEVERIDGE, un dels teòrics de l’Estat del benestar, basant-se en les mesures de John Maynard KEYNES, economista britànic crític dels mecanismes del capitalisme liberal des de la fi de la Primera Guerra Mundial i defensor de l’intervencionisme estatal en l’economia. Per Keynes, una economia de mercat no tendeix automàticament a la plena ocupació, per això, es requereix, una intervenció pública per estimular l’activitat econòmica i mantenir l’ocupació perquè l’estancament productiu i la desocupació són una amenaça per a l’organització civil. En conseqüència, segons Keynes, cal que l’Estat intervingui per estimular la demanda de béns i serveis assignada a les empreses19. La política de la plena ocupació popularitzada per Keynes a partir de la Teoria general de l’ocupació, l’interès i els diners (1936) ha esdevingut una part essencial de la concepció doctrinal de “l’Estat del benestar” així com del model d’Estat social que configura l’article 1.1 CE20.. 17. PALACIO MORENA, J.I., ÁLVAREZ ALEDO, c., El mercado de trabajo: análisis y políticas, Akal Ediciones, Madrid, 2004, pàg. 163 18 ALARCÓN CARACUEL, M.R., “Política de empleo y protección...op cit. pàg. 318 19 RONCAGLIA, A., Elements fonamentals d’economia política. Eumo editorial. Universitat de Vic. Capellades, 1997, pàgs. 219-221 20 MONTOYA MELGAR, A., Derecho del Trabajo, 25ena edició, Tecnos, Madrid, 2004, pàg. 567. 8.

(23) Doncs bé, BEVERIDGE ,al seu conegut Informe Beveridge Social Insurance and Allied Services de 1942. 21. estableix que un dels supòsits per desenvolupar un sistema de. Seguretat Social és el manteniment de l’ocupació i la prevenció de la desocupació massiva. S’ocupa d’estudiar les mesures necessàries per aconseguir la plena ocupació en un segon Informe titulat Full Employment in a Free society, de 1944. En aquest nou Informe, estableix que per mantenir l’ocupació i eliminar l’ocupació cal desenvolupar una política de plena ocupació, entenent que plena ocupació no significa que no hi hagi atur en absolut, sinó significa que “el desempleo se reduce a breves intervalos de expectativa, son la certeza de que muy pronto uno será requerido de nuevo en su antigup puesto de trabajo i será requerido en un nuevo puesto de trabajo que esté dentro de sus posibilidades”22. És a dir, que sempre queda un marge d’atur friccional corresponent lapses de temps curts entre els que es perd un lloc de treball i se’n troba un altre. Prenent. com a referència les mesures keynesianes de gestió pública de la. demanda, Beveridge proclama que només l’Estat garantir la plena ocupació, realitzant una despesa suficient i adequada23. Per tant, segons aquest plantejament clàssic, la política d’ocupació és la base del sistema de Seguretat Social i, en conseqüència de la protecció per desocupació, ja que de l’èxit de la política d’ocupació en depèn la dispensa dels sistema de seguretat social de protecció per atur friccional que és l’únic marge d’atur que hi ha en una situació de plena ocupació aconseguida mitjançant la política d’ocupació. Ara bé, d’acord amb la puntualització d’ALARCÓN, aquesta concepció clàssica inspiradora dels sistemes de protecció social, es va començar a qüestionar a partir de la. 21. L’Informe de Lord Beveridge II, Full Employment in a Free society de 1944, és una continuació de l’anterior i conegut Informe Beveridge, Social Insurance and Allied Services de 1942 proposa crear un sistema que reorganitzi les assegurances socials i estableixi les bases per un autèntic sistema de la Seguretat Social en què hi fossin incorporades totes les branques de la seguretat social, i reconeix la obligació d’estendre las mesures de seguretat social a fi de garantir ingressos bàsics a qui els necessiti. En efecte, a partir de la seva màxima “freedom from want”, l’Informe Beveridge preveu la unificació de les assegurances socials, la universalització subjectiva de la protecció de la vellesa estesa a tots els ciutadans, no només als treballadors, per tal de combatre la pobresa i protegir a tota la població front a qualsevol classe de contingència tot preveient la percepció d’uns ingressos mínims. 22 BEVERIDGE, W., Full Employment in a Free Society, Londres, 1944, Edició espanyola traduïda del Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, Madrid, 1989, pàg. 38. 23 Per aconseguir-ho, segons Beveridge, l’Estat ha de relacionar l’oferta i la demanda tant qualitativa com quantitativament. I això significa “o bien a) asegurar que la demanda de mano de obra, además de ser suficiente en total, sea estable en cada una de sus principales categorías, de forma que los hombres no se queden sin trabajo por culpa de la fluctuación en determinadas industrias o bien b) hacer que la oferta de mano de obra sea tan fluida que incluso si hay hombres que se quedan sin un trabajo de una cierta categoria, estos hombres puedan encontrar sin tardanza trabajo en otra categoría”.. 9.

(24) crisi econòmica dels anys setanta que va provocar una situació d’atur massiu i estable24. Se’n desprèn doncs que la plena ocupació es difícil d’aconseguir i està estretament correlacionada amb la situació econòmica. A mode d’exemple vigent, immerses en la crisi econòmica actual, les actuals orientacions sobre ocupació establertes l’any 2010 que la Unió Europea dirigeix als Estats membres per tal que les incorporin als programes interns d’ocupació ja no figura l’objectiu de la plena ocupació que ocupava un lloc destacat en les directrius anteriors25. En efecte, tal com assenyalen FINA la incidència de la política d’ocupació sobre l’ocupació depèn del cicle econòmic, les finances públiques i la taxa d’atur de cada moment 26. Així, la política d’ocupació està al servei de la política econòmica global en l’àmbit específic del mercat del treball27. Ja l’Organització Internacional del Treball, en el Conveni núm. 122 sobre la política d’ocupació de 196428, estableix que “(...) todo miembro deberá formular i llevar a cabo, como objectivo de importancia, una politica activa destinada a fomentar el pleno empleo, productivo y libremente elegido” (art. 1), una política que es “(...) parte integrante de una política económica y social coordinada” (art 2). D’aquesta manera, es pot considerar com una política complementària d’altres polítiques econòmiques i socials i, en última instància, depèn de la conjuntura econòmica pel fet que el mercat de treball i per tant, la oferta i la demanda de mà d’obra és interdependent del mercat de productes, és a dir, de la oferta i la demanda de la producció. I és que, és més, en sistemes d’economia mixta, com l’espanyol, en el qual un ampli sector públic conviu amb un ampli sector privat29, convé tenir en compte que l’Estat, per mitjà de la política d’ocupació no pot influir de manera decisiva en la 24. ALARCÓN CARACUEL, M.R., “Política de empleo y protección...op cit. pàg. 318 Decisión del Consejo de 21 de octubre de 2010 relativa a las orientaciones para las políticas de empleo de los Estados miembros (DO L 308/46 de 24.11.2010), directrius comentades pel que fa a la no menció a la plena ocupació pel Dictamen del Comité Económico y Social Europeo sobre la «Propuesta de Decisión del Consejo sobre directrices para las políticas de empleo de los Estados miembros — Parte II de las Directrices Integradas Europa 2020» COM(2010) 193 final (DO C 21/66, de 21.1.2011) 26 FINA SANGLAS, L., El reto del empleo, McGraw-Hill, Madrid, 2001. pàgs. 32 et seq. 27 PALOMEQUE LÓPEZ, M.C, “Política de empleo y...op cit. pàg. 25 28 Ratificat per espanya el 28 de desembre de 1970 29 Tradicionalment, d’acord amb Roncaglia, es distingeixen tres posicions sobre la intervenció de l’Estat en l’economia: una primera posició considera que l’Estat està contraposat amb el mercat, de manera que l’expansió de l’esfera pública es fa a costa de la iniciativa privada; una segona posició manté que la intervenció pública és més eficient alhora de planificar els mitjans de producció sobre el mercat; i la tercera posició intermitja afirma que la intervenció pública és necessària per sostenir l’economia de mercat i desenvolupar tasques que el sector privat no faria, com l’assistència social, o per regular el mercat tenint en compte els interessos generals, per exemple adoptant normativa antimonopolista, o també per mantenir l’activitat productiva en situacions de fallida, etc. RONCAGLIA, A., Elements fonamentals…op cit. pàgs. 531-532 25. 10.

(25) creació d’ocupació ja que la creació de llocs de treball depèn, en bona mesura, de la llibertat. empresarial. en. el. marc. d’una. economia. de. mercat,. reconeguda. constitucionalment a l’article 38 CE. Per aquests motius, en paraules de Martin Valverde, “la politica de empleo es una pieza importante, pero no decisiva, de la política orientada al pleno empleo”30.. 1.2 Instruments jurídics internacionals, comunitaris, i de l’ordenament jurídic espanyol en matèria de política d’ocupació La descentralització i la territorialització són els caràcters que defineixen els instruments jurídics amb què compta la política d’ocupació31. I és que en la política d’ocupació espanyola hi intervenen un conglomerat d’òrgans decisoris competents, a saber: la Unió Europea, l’Estat i les comunitats autònomes, cadascú amb diferents nivells de competències. Així mateix convé tenir en compte instruments internacionals essencials que són diversos convenis i recomanacions de l’OIT que versen sobre la importància que els Estats comptin amb mesures de foment de l’ocupació. 1.2.1 La contribució de la Organització Internacional del Treball (OIT) en l’àmbit de la política d’ocupació En el marc internacional, la responsabilitat principal a l’hora de promoure l’ocupació recau sobre l’Organització Internacional del Treball (OIT en endavant) 32. L’OIT va ser creada a la part XIII del Tractat de Pau de Versalles, que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, al 1919, any en què es va celebrar la primera reunió de l’Organització a Washington. La organització es va crear amb l’objectiu de fomentar la justícia social considerada un pressupòsit clau per assolir la pau mundial. Així es fa constar en el Preàmbul de la Constitució de l’OIT, de 1919 quan manifesta “Considerando que la paz universal y permanente sólo puede basarse en la justicia social (…) las Altas Partes contratantes, movidas por sentimientos de justicia y de humanidad por el deseo de asegurar la paz permanente en el mundo, y, a efectos de conseguir los objetivos 30. MARTÍN VALVERDE, A., “La política de empleo...op cit, pàg. 75 MONEREO PÉREZ, J.L, et al., Manual de política y derecho de empleo, Tecnos, Madrid, 2011. pàg. 46 32 OIT, Promover el empleo. Políticas, capacitación, empresas, Informe III (Parte 1B), Conferencia Internacional del Trabajo, 92ª reunión, Oficina Internacional del Trabajo, Ginebra, 2004. pàgs. 17 31. 11.

(26) expuestos en este preámbulo, convienen la siguiente Constitución de la Organización del Trabajo”. En efecte, la OIT va sorgir en un període d’entreguerres en el qual es pren la consciència que la guerra i la conseqüent pobresa que produeix només generen més conflictes. Aquesta preocupació es plasma a l’esmentada part tretzena del Tractat de Versalles on es declara “la justicia, la miseria y las privaciones por un gran numero de personas ponen en peligro la paz y la armonía universales. La adopción de medidas para solucionarlo tienden, en definitiva, a garantizar paz”33. Més endavant, l’any 1945, en la seva vint-i-sisena reunió celebrada a Paris, la OIT va acordar unir-se a l’Organització de les Nacions Unides formada al 1945 en finalitzar la Segona Guerra Mundial prenent com a antecedent la Lliga de les Nacions. És així com, a partir de 1946 la OIT esdevé un organisme especialitzat de les Nacions Unides34 Així doncs, i d’acord amb l’article 1 de la Constitució de la OIT, l’organització es constitueix com una “organización permanente” encarregada d’aconseguir les finalitats de l’organització apuntades al preàmbul i a la Declaració de Filadèlfia. L’idea de permanència es constata pel fet de no veure’s alterada pels esdeveniments del segle XX, especialment la Segona Guerra Mundial. 35. . L’organització institucional de la OIT. s’estructura entorn de tres òrgans principals: la Conferència General, el Consell d’Administració i l’Oficina Internacional del Treball. Tots aquests òrgans configuren l’estructura institucional permanent que assegura la continuïtat i reafirma la seva independència respecte els Estats membres 36.. 33. El text de la Constitució de la OIT pot consultar-se a: http://www.ilo.org/ilolex/spanish/constq.htm La resolució de la OIT a formar part de les Nacions Unides sorgeix per una qüestió competencial entre ambdues organitzacions ja que totes dues promouen igualment l’adopció de mesures per aconseguir un desenvolupament econòmic i social a tots els països. Per tal de no colisionar en les mesures adoptades per part de les Nacions Unides i la OIT, el 30 de maig de 1946 les dues Organitzacions acorden que “las Naciones Unidas reconocen a la Organización Internacional del Trabajo como un organismo especializado competente para empreder la acción que considere apropiada, de conformidad con su instrumento constitutivo básico, para el cumplimiento de los propósitos expuestos”. 35 VALTICOS, N., Derecho Internacional del Trabajo.(traducció de MªJosé Triviño) Editorial Tecnos. Madrid, 1977. pàg. 91, 92. 36 ARIAS DOMÍNGUEZ, A., La acción normativa de la Organización Internacional del Trabajo. Ediciones Laborum. Murcia, 2002. pàg. 46. Actualment la OIT compta amb 175 membres. Segons els articles 1.2, 1.3 i 1.4 de la Constitució de la OIT, són membres de la OIT: els Estats firmants de la Part XIII del Tractat de Versalles que l’1 de novembre de 1945 fossin membres de la OIT: els Estats Membres originaris de la Organització de les Nacions Unides (ONU); els Estats admesos com a membres de la ONU, sempre que comuniquin al Director General de la Oficina Internacional del Treball “la aceptación formal de las obligaciones que emanen de la Constitución de la OIT”; els Estats no inclosos en els anteriors supòsits si la seva sol·licitud per ser membre de la OIT sigui aprovada per la Conferència General amb una majoria de dos terços dels delegats presents, inclosos dos terços dels delegats 34. 12.

(27) Doncs bé, des que es va crear, l’OIT ha assenyalat entre els seus objectius la lluita contra la desocupació i el foment de l’ocupació. El Preàmbul de la Constitució de l’OIT menciona la lluita contra la desocupació com una de les condicions que cal millorar en els Estats membres perquè, segons declara el mateix preàmbul la desocupació implica “tal grado de injusticia, miseria y privaciones para gran número de seres humanos, que el descontento causado constituye una amenaza para la paz y armonia universales” . El mateix any 1919 la primera Conferència Internacional del Treball que es va celebrar va adoptar el Conveni núm. 2 relatiu a la desocupació que exigeix als Estats membres informar sobre les mesures preses per lluitar contra la desocupació. Posteriorment, la Declaració de Filadèlfia de maig de 1944 que estableix les finalitats i els objectius de l’OIT reconeix l’obligació solemne de l’organització a fomentar programes que permetin “lograr el pleno empleo y la elevación del nivel de vida”. Durant la dècada dels cinquanta l’OIT posa en qüestió la creença que el creixement econòmic originaria automàticament uns nivells majors d’ocupació i unes millors condicions de vida per tot país. I, davant la preocupació in crescendo de l’organització envers els problemes de desocupació, la 48ena Conferència Internacional del Treball de 196437 va adoptar el Conveni núm. 122 i la Recomanació núm. 122 relatius a la política d’ocupació, els quals assenten les bases de la futura tasca de l’OIT en matèria d’ocupació. El Conveni versa sobre les activitats de l’OIT en l’esfera de la política d’ocupació i la Recomanació estableix les mesures internacionals destinades a facilitar la realització dels objectius de política d’ocupació 38. En virtut del Conveni núm. 122 i també reiterat a la Recomanació núm. 122, tot Estat que forma part de l’organització ha de formular i aplicar, com a objectiu prioritari, una política activa per fomentar la plena ocupació, productiva i lliurement elegida. Aquesta política ha de garantir: que hi haurà treball per totes les persones disponibles i que busquin treball; que aquest treball serà tant productiu com sigui possible; que hi haurà llibertat per escollir l’ocupació i que cada treballador tindrà totes les possibilitats governamentals, sempre que comuniquin al Director General de l’Oficina Internacional del Treball “la aceptación formal de las obligaciones que emanen de la Constitución de la OIT”. 37 Tot i que la preocupació de l’OIT es focalitzava en la desocupació en els països en vies de desenvolupament, la Conferència Internacional del Treball va optar oer adoptar uns instruments aplicables tant als països industrialment desenvolupament com aquells en vies de desenvolupaent. OIT, Política de empleo, con especial referencia a los problemas del empleo en los países en vías de desarrollo, Informe VIII (1), Conferencia Internacional del Trabajo, 48ª reunión, Ginebra, 1964 38 OIT, Promover el empleo…op cit. pàgs. 3-5. 13.

(28) d’adquirir la formació necessària per ocupar l’ocupació que li convingui i d’utilitzar en aquesta ocupació la formació adquirida, sense que es tingui en compte la seva raça, color, sexe, religió, opinió política, procedència nacional o origen social. En aquest punt convé anotar que tot i que no esmenti expressament l’edat, l’ocupació lliurement elegida implica així mateix l’eliminació de la prohibició de tota discriminació basada en els mateixos criteris que els establerts en el Conveni núm. 111 de 1958 sobre la discriminació a l’ocupació i el treball que no inclouen l’edat entre les causes de discriminació enumerades però preveu la possibilitat d’ampliar la llista d’aquestes causes, de manera que pot incloure’s de forma indirecta la discriminació per raó d’edat. Aquesta política ha de tenir en compte les relacions existents entre els objectius d’ocupació i la resta d’objectius econòmics i socials, i ha d’aplicar-se a través de mitjans apropiats a les condicions i pràctiques nacionals. Les mesures que han d’adoptar-se per aconseguir els objectius d’ocupació han de determinar-se i revisar-se regularment com a part integrant d’una política econòmica i social coordinada, en consulta amb els representants de les persones interessades en aquestes mesures, especialment amb els representants dels empresaris i dels treballadors. La Recomanació posterior núm. 169, de 1984, sobre la política d’ocupació, amplia el contingut del Conveni núm. 122. Conté un conjunt de disposicions relatives a la política demogràfica; a l’ocupació dels joves i dels col·lectius i persones desfavorides; a les polítiques tecnològiques; al sector informal; a les petites empreses; a les polítiques de desenvolupament regional; als programes d’inversió pública i programes especials d’obres públiques; a la funció de la cooperació econòmica internacional i a les migracions internacionals. Sobre la necessitat que els Estats comptin amb polítiques nacionals dirigides al foment de l’ocupació dels col·lectius desfavorits la Recomanació esmenta els treballadors d’edat com un grup desfavorit en el mercat de treball que ha de ser destinatari d’aquestes polítiques específiques. Estableix: “en el contexto de una política global del empleo, los Miembros deberían adoptar medidas con miras a satisfacer las necesidades de todas las categorías de personas que tengan frecuentemente dificultades para encontrar empleo duradero, como ciertas mujeres, ciertos trabajadores jóvenes, los. 14.

(29) inválidos, los trabajadores de edad, los desempleados por largos períodos y los trabajadores migrantes que se encuentren legalmente en su territorio” (art. 15). Un instrument complementari de la política d’ocupació és el Conveni núm. 142, de 1975, sobre el desenvolupament dels recursos humans39. Per mitjà del Conveni 142 els Estats membres es comprometen a adoptar i a posar en pràctica polítiques i programes complets i coordinats en el camp de l’orientació i formació professionals, establint així una estreta relació entre aquest camp i l’ocupació, en particular, mitjançant els serveis públics d’ocupació. En aquestes polítiques i programes, que han d’aplicar-se per mitjà de mètodes adaptats a les condicions nacionals, s’han de tenir en compte les necessitats i les possibilitats d’ocupació, així com altres objectius econòmics, socials i culturals. Així mateix, amb vistes a millorar l’aptitud de l’individu, aquests programes i polítiques han d’incentivar i ajudar totes les persones, en condicions d’igualtat i sense que prevalgui cap tipus de discriminació, i han de ser establerts i aplicats en col·laboració amb les organitzacions d’ocupadors i de treballadors40. A més, el Conveni emmena els Estats a crear i perfeccionar sistemes oberts, flexibles i complementaris d’ensenyament i de formació i, al mateix temps, han d’ampliar-se gradualment els sistemes d’orientació i formació professional. Altres normes de la OIT vinculades amb l’ocupació són: el Conveni núm. 88, de 1948, relatiu al servei d’ocupació41, el qual ha de desenvolupar la funció essencial d’aconseguir una millor organització del mercat de treball, com a part integrant del programa nacional destinat a mantenir i garantir la plena ocupació. Aquest Conveni 88 es correlaciona amb el Conveni núm. 181, de 1997, sobre les agències privades de col·locació42, que també poden dur a terme serveis d’intermediació laboral i que afavoreixin a l’ocupació; el Conveni núm 15043 i la Recomanació núm. 158, de 1978, sobre l’administració que estipulen que entre les funcions de l’administració del treball s’hi troba la de participar en la preparació, administració, coordinació, control i revisió de la política nacional d’ocupació; i el Conveni núm. 168, de 1988, relatiu al foment de 39. Ratificat per Espanya el 16 de maig de 1977. En efecte, tal com s’observa en el Conveni 122 o el Conveni 142, les normes de l’OIT sobre ocupació es basen en el diàleg social en tant que estableixen l’obligació de consulta i la cooperació amb els interlocutors socials a l’hora de dissenyar i desenvolupar la política d’ocupació. MONEREO PÉREZ, J.L, et al., Manual de política…op cit. pàg. 47. 41 Ratificat per Espanya el 30 de maig de 1960. 42 Ratificat per Espanya el 15 de juny de 1999. 43 Ratificat per Espanya el 3 de març de 1982. 40. 15.

(30) l’ocupació i la protecció contra la desocupació44 estableix que els Estats han de procurar que les modalitats d’indemnització per desocupació contribueixin a fomentar la plena ocupació, productiva i lliurement elegida, i que no dissuadeixin als ocupadors d’oferir una ocupació productiva ni als treballadors de buscar-la. Dit Conveni 168 també assenyala que les mesures de foment d’ocupació productiva han d’inspirar-se en les Recomanacions núm. 150 i 169, i es preveu que a més dels serveis d’ocupació, de la formació i l’orientació professional, la política d’ocupació ha de comptar amb altres mitjans, com la seguretat social. Així mateix, el compliment del Conveni núm. 122, el qual pretén que la política d’ocupació ha de perseguir l’objectiu de la lliure elecció del treball, implica que s’ha de complir amb la prohibició del treball forçós que estipula el Conveni núm. 29, de 193045, així com s’ha d’eliminar tota discriminació basada en els criteris que disposa el Conveni núm. 111, de 1958, sobre la discriminació als àmbits del treball i l’ocupació46. Tot i tractar-se de normes de contingut mínim47 i, les que versen sobre l’ocupació, notablement antigues en el temps, el Pacte Mundial per a l’Ocupació que va adoptar la Conferència Internacional del Treball de la OIT el juny de 2009. 48. amb l’objectiu de. generar ocupació, protegir els treballadors i estimular la recuperació econòmica davant la crisi econòmica actual ressalta la importància de mantenir les aquestes normes del treball. En efecte, el Pacte destaca la importància dels instruments sobre l’ocupació adoptats per l’OIT ja que entén que proporcionen als governs les eines essencials per tal que les normes del treball segueixin servint de base per una recuperació sostenible. Es reivindiquen en el Pacte els valors i principis del dret laboral protector del treballador, la necessitat que es creï ocupació que respecti els drets dels treballadors establerts a les normes internacionals del treball, el diàleg social, i que s’apliquin polítiques actives d’ocupació, especialment destinades als grups vulnerables en el treball, que millorin 44. Conveni no ratificat per Espanya. Ratificat per Espanya el 29 d’agost de 1932. 46 Ratificat per Espanya el 6 de novembre de 1967. 47 Tant els convenis com les recomanacions tenen el caràcter de norma mínima, en el sentit de que la seva adopció o ratificació per part d’un Estat membre no pot menystenir qualsevol norma nacional de caràcter intern que garanteixi als treballadors millors condicions de les que figuren en el conveni o recomanació, segons dispensa l’article 19.8 de la Constitució de l’OIT. A MORRO LÓPEZ, J.L., “La protección de la jubilación en los convenios de la OIT”, dins LÓPEZ CUMBRE, L (coordinadora),Tratado de Jubilación. Homenaje al Profesor Luis Enrique de la Villa Gil con motivo de su jubilación. Editorial iustel. Madrid, 2007. pàg. 613,614, l’autor contempla com els instruments normatius de la OIT que ja de per si han suscitat poc resssó entre els membres de la organització, osteneten a més el caràcter de norma mínima. 48 OIT, Para recuperarse de la crisis: Un Pacto Mundial para el Empleo, adoptado por la Conferencia Internacional del Trabajo en su nonagésima octava reunión, Ginebra, 19 de junio de 2009. pàgs. 3, 9. 45. 16.

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects : Tratado de Ámsterdam