El Debat americà al segle XVIII : opinions i controvèrsies sobre els Estats Units i els efectes en la seva construcció nacional

639  Descargar (0)

Texto completo

(1)

El debat americà al segle XVIII.

Opinions i controvèrsies sobre els Estats Units i els efectes en

la seva construcció nacional

Núria Rodríguez Bernal

TESI DOCTORAL UPF / 2012

Director: Enric Ucelay-Da Cal

(2)
(3)

3

Resum

La present tesi doctoral analitza la confrontació que va tenir lloc al llarg del segle XVIII

entre el naturalista francès Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, iniciador de la

teoria de la degeneració i la inferioritat americanes, i el principal redactor de la

Declaració d’Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, qui va realitzar la

desarticulació de la mateixa.

S’ha dut a terme un buidatge en profunditat de les obres d’aquests dos autors que ha

permès establir els paràmetres principals de les posicions corresponents, i s’hi han afegit

també les d’altres autors secundaris que van participar en la polèmica de manera significativa per tal d’obtenir una millor perspectiva.

L’objectiu primordial ha estat establir la importància d’aquest debat en la creació del

discurs identitari de la jove nació nord-americana a través de l’estudi comparatiu de la

influència en aquest sentit de les temàtiques més tractades.

Abstract

This doctoral thesis analyses the confrontation that took place throughout the 18th

century between the French naturalist Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, initiator

of the American degeneracy theory, and the main writer of the United States’

Declaration of Independence, Thomas Jefferson, who dismantled it.

The works of these two authors have been thoroughly examined in order to establish the

main parameters of their corresponding positions. Also, the works of secondary authors

who participated in the polemic in a significant way have been added in order to obtain

a better perspective.

The main goal has been to establish the importance of this debate in the creation of the

identity speech of the young North American nation by using a comparative study of the

(4)
(5)

5

Índex

Aclariments previs p. 7

Introducció p. 9

El debat americà, idees principals. p. 10

Autors essencials: atacants i defensors. p. 24

Estat de la qüestió. p. 32

Objectius de la tesi doctoral. p. 36

La natura al segle XVIII p. 41

Nocions bàsiques p. 41

Sobre el concepte de “natura” i les seves interpretacions. p. 44

Sobre l’estudi de la natura. p. 53

Grans escoles i autors. p. 66

Com a conclusió. p. 103

Buffon i De Pauw: la inferioritat americana teoritzada p. 109

Antiamericanisme o europeisme? p. 110

El comte de Buffon. Inici de la polèmica. p. 119

La Histoire Naturelle de Buffon. p. 134

Importància de Buffon en el debat. p. 142

La joventut del Nou Món. p. 147

La teoria climàtica com a causa i conseqüència. p. 161

La debilitat animal. p. 174

El salvatge és només un animal. p. 219

Conclusions a Buffon. p. 253

Cornelius De Pauw. Exageració i radicalització. p. 266

La visió més negativa d’Amèrica. p. 273

L’home al centre de la polèmica. p. 287

Conclusions a De Pauw. p. 313

(6)

6

Jefferson i Pernety: desarticulant la teoria de la inferioritat p. 335

L’Amèrica utòpica. p. 335

Thomas Jefferson. La ciència contra la calumnia. p. 346

Les Notes on Virginia de Jefferson. p. 359

Importància de Jefferson en el debat. p. 367

Una terra millorada. p. 372

La mal·leabilitat del clima americà. p. 380

Els animals com a símbol. p. 394

La contextualització del salvatge. p. 429

Conclusions a Jefferson. p. 481

Antoine Joseph Pernety. El negatiu de De Pauw. p. 484

La idealització del Nou Món. p. 496

La superioritat del salvatge. p. 507

Conclusions a Pernety. p. 535

Conclusions i Reflexions finals p. 537

Breu justificació de l’estructura. p. 537

Continguts. p. 538

Assoliment d’objectius. p. 557

(7)

7

Aclariments previs

Totes els vincles a pàgines d’internet que es citen i han estat inclosos en la present tesi doctoral

per la rellevància del seu contingut, ja fos aquest un llibre, un article o una imatge, han estat

accedits per últim cop, a mode de comprovació final de que el material encara es podia

consultar, entre els dies 8 i 12 de setembre de 2012.

Durant l’el·laboracio d’aquest treball ens hem servit de multitud de llibres del segle XVIII als

quals només hem pogut tenir accés a través d’internet. Per tal de facilitar la citació de les tres

pàgines més utilitzades, hem abreviat de la següent manera:

Google Books http://books.google.com [GB]

Internet Archive www.archive.org [Arch]

Bibliotega Virtual Miguel de Cervantes www.cervantesvirtual.com [CV]

Així, el primer cop que citem un llibre consultat en aquestes pàgines, s’ha inclòs sempre la

marca entre claudàtors. La resta de fonts virtuals han estat assenyalades convenientment amb la

drecera completa.

Donades les característiques d’aquesta tesi doctoral, hem utilitzat abundantment les obres dels

principals participants en la controvèrsia que tractem. Per tal d’alleugerir l’aparell crític, les

obres principals apareixeran citades de manera diferent a la resta. Mostrem a continuació la cita

completa de l’obra d’origen i la seva corresponent abreviació.

BUFFON, Georges-Louis Leclerc comte de. Histoire Naturelle, générale et particulière, avec la

description du Cabinet du Roi. [la edició utilitzada per les citacions es troba online a

www.buffon.cnrs.fr] – BUFFON. Histoire... Vol. , Pàgs.

PEDEN, William (ed.). Thomas Jefferson's Notes on the State of Virginia. Chapel Hill:

University of North Carolina Press, 1955. – JEFFERSON. Notes on... Pàg.

DE PAUW, Cornelius. Recherches Philosophiques sur les Américains, ou Mémoires

intéressants pour servir à l’Histoire de l’Espèce Humaine (2 vols) . Berlin: Georges Jacques

Decker, 1768. – DE PAUW. Recherches… Vol. , Pàgs.

DE PAUW, Cornelius. Défense des Recherches Philosophiques sur les Américains. Berlin,

Georges Jacques Decker, 1770. – DE PAUW. Défense… Pàgs.

PERNETY, Antoine Joseph. Dissertation sur l’Amérique et les naturals de cette partie du

monde. Georges Jacques Decker, 1770. – PERNETY. Dissertation… Pàgs.

PERNETY, Antoine Joseph. Examen des Recherches Philosophiques sur l’Amérique et les

(8)
(9)

9

Introducció

Com a introducció d’aquesta tesi doctoral, que porta per títol “El debat americà al segle

XVIII. Opinions i controvèrsies sobre els Estats Units i els efectes en la seva

construcció nacional.”, volem centrar aquest apartat en realitzar una presentació bàsica

de la controvèrsia en si i dels que creiem que són els seus autors principals. També

veiem necessari fer un breu repàs a l’estat de la qüestió a nivell historiogràfic per tal de

conèixer quines són les vessants de la polèmica que han estat ja estudiades i des de quin

punt de vista. Per acabar exposarem els objectius que ens hem proposat a l’hora

d’encarar aquest treball, o dit d’una altra manera, les aportacions amb les que creiem

que podem contribuir a l’estudi d’aquest apassionant episodi de la època il·lustrada.

En primer lloc, mirarem d’establir els límits temàtics que emmarquen la discussió al

voltant del continent americà. Voluntàriament, intentarem que aquestes delimitacions

siguin tant laxes i àmplies com ens permetin les característiques d’un capítol

introductori. La intenció és donar una visió el més extensa possible que ens serveixi

com a marc referencial pels capítols posteriors i que alhora ofereixi una primera

introducció a les múltiples facetes del debat. Amb aquest objectiu en ment, exposarem

les corrents de pensament imperants respecte als conceptes de “natura” i de

“civilització”, sobretot des de les perspectives econòmica i social, doncs es tracta d’una

qüestió que resulta imprescindible per a entendre la polèmica que ens ocupa; també

afegirem alguns apunts sobre l’enorme influència que hi van exercir les revolucions

científica i tecnològica que van succeir al llarg de tot el segle XVIII.

Tot seguit presentarem els que creiem que són els participants més destacats d’aquest

debat americà. Malgrat que la nostra intenció, en el desenvolupament de la tesi, és

introduir a tants autors com ens sigui possible, el cert és que l’ingent nombre

d’intel·lectuals que hi van participar ens obliga a realitzar una selecció al voltant de la

qual s’estructuri tota la resta. En el nostre cas hem escollit quatre escriptors i les seves

obres respectives i els hem agrupat en dues parelles, cadascuna de les quals representa

un dels bàndols de la disputa i mirarem d’exposar quins van ser els temes que més els

van interessar, quines eren les seves idees o teories centrals, les seves fonts i les seves

(10)

10 I per últim explicarem quines han estat les nostres motivacions a l’hora d’emprendre

l’anàlisi d’aquest tema en concret, però sobretot, quins són els objectius d’aquest

projecte.

Abans de començar, però, creiem necessari fer un aclariment pel que fa al títol

d’aquesta tesi, en concret respecte al marc cronològic que ens hem marcat com a propi i

que mirarem de respectar al màxim. Doncs ens interessa entendre, sobretot, com la

mentalitat il·lustrada s’enfronta al problema d’explicar el ja no tant Nou Món.

Òbviament el límit temporal és referencial i ve dictat per les pròpies necessitats d’un

treball d’aquestes característiques; entenem que el segle XVIII no es limita

exclusivament a l’espai ocupat entre les dates que el delimiten, i que podem i trobarem

autors il·lustrats situats als marges de les mateixes però que malgrat això participin de la

mateixa Weltanschauung que altres que neixen o escriuen en ple segle XVIII. En aquest

sentit, només citarem autors dels segles anteriors o posteriors a aquest quan creiem que

sigui estrictament necessari per a la comprensió d’alguna idea important.

El debat americà, idees principals

L’anomenada “controvèrsia americana” o “debat americà” que va tenir lloc al llarg de

tot el segle XVIII i en el que van estar implicats multitud de filòsofs, naturalistes,

científics i pensadors de pràcticament totes les branques del coneixement, és en realitat

només un episodi de la polèmica que es va iniciar poc després de l’arribada de Cristòfol

Colom a Amèrica i que, amb la necessària evolució i les variacions pertinents que

imposa el pas dels segles, es pot considerar que continua viva avui dia.

Però va ser durant l’època il·lustrada quan la discussió sobre les influències, les

conseqüències i els profits, ja fossin aquests benignes o malignes, que la presència dels

europeus al Nou Món va tenir en les gents que vivien a banda i banda de l’Atlàntic, va

prendre un caire que ben bé podríem anomenar universal. I diem universal en primer

lloc perquè els autors que hi intervenen són més i més variats pel que fa a la seva

procedència geogràfica, incloent, és clar, però amb més força que mai abans, natius i

(11)

11 que tot just comencen a adquirir metodologies pròpies i que s’especialitzen de manera

gradual; i en tercer lloc perquè la manera d’entendre la discussió pren també caires molt

diferenciats depenent de l’autor que la tracti i del seu rerefons intel·lectual, i això ens

aporta una riquesa de concepcions i de percepcions que és difícil trobar en fases

anteriors de la controvèrsia.

Degut a la seva pròpia naturalesa, el marc genèric que engloba el debat és el de la

confrontació amb l’alteritat, i és que, com expressa un dels principals historiadors que

han tractat aquest tema, “Quan l’Europa de la il· lustració pren plena consciència de si

mateixa com a civilització nova amb el seu caràcter distintiu i una missió universal, i no

només cristiana, també es va adonar de la necessitat de trobar un lloc en els seus

esquemes pel món transoceànic.”1 La ment il·lustrada ho va voler comprendre i explicar

tot, necessitava entendre el món en la seva totalitat, i alhora identificar Europa com la

regió més complerta, rica, profitosa i desitjable per viure-hi.

Així doncs, tot i tractar-se d’una qüestió que podríem definir com de llarga durada, quan

la discussió sobre Amèrica i les seves significacions per a Europa i viceversa va caure en mans de les grans ments del XVIII, van aparèixer, com veurem tot seguit, una sèrie

de problemes que en alguns aspectes eren força innovadors i que alhora revelaven els

canvis que estaven tenint lloc en els propis processos de pensament de l’època. Un dels

resums més breus i contundents de les preguntes que es formulaven i sobre les que

pensaven i escrivien els filòsofs del la il·lustració concernents al tema que ens ocupa el

trobem en un altre dels historiadors imprescindibles per a entendre aquesta temàtica:

Quina és la naturalesa de l’univers i de la mecànica celestial que Déu, o la natura,

hi ha imposat? Com encaixa l’home en el sistema còsmic? És l’home primitiu més

feliç que l’home civilitzat? Eren els grecs i els romans superiors a l’home

modern? És la civilització en si mateixa un error? Quin és l’origen del govern?

Quina és la finalitat del govern? Les guerres es poden justificar d’alguna manera?

Les colònies valen el seu cost? Quins són els drets de l’home? Què és la virtut,

què és la felicitat? [...] Cap pregunta era més oportuna, cap era més fascinant, que

(12)

12 aquesta: Amèrica va ser un error? Va ser un error haver descobert aquest estrany

món? Un error haver-lo conquerit, si és que en realitat va ser conquerit; un error

haver establert colònies en aquelles costes alienes?2

Les temàtiques no podien ser més dilatades, i les opinions que s’expressaven al respecte

eren també diverses i molt aferrissades. Podem començar, com a tast, amb exemples

extrems que ens ajudaran a comprendre la diversitat de les idees manifestades.

D’una banda, trobem les acusacions contra Europa en general, ja que entre les idees

bàsiques de multitud d’autors, fins i tot aquells que eren extremadament crítics amb el

Nou Món, molts dels problemes que patia aquest continent es devien en realitat a la

perversa influència dels europeus, que allà on van anar van portar la mort, la malaltia i

la destrucció; que amb l’excusa de crear imperis van començar guerres inacabables i

van acabar amb la vida de milions de natius innocents; que varen inflamar l’especulació,

la superstició, el fanatisme; i, un dels temes més criticats per tots els autors il·lustrats,

van acceptar l’esclavitud a mig món. En l’extrem oposat, cal dir que també hi va haver

escriptors que recolzaven la tesi totalment oposada, i és que per a aquests resultava evident que el paper dels europeus al Nou Món havia estat absolutament benigne, doncs

hi havia transportat tot el seu coneixement i els avenços científics i tecnològics que van

permetre transformar el territori i convertir-lo en un lloc molt més habitable o civilitzat;

a nivell econòmic va permetre i fomentar l’agricultura i el comerç de les seves colònies,

fet que els va proporcionar el grau de maduresa i d’autosuficiència que les va fer tant

poderoses i alhora tant perilloses per les seves metròpolis; i a més a més havia

proporcionat una educació i una moral, tant secular com religiosa, que va permetre a les

gents que l’habitaven sortir del seu anterior estat de salvatgisme.

Però, d’altra banda, no tot es resumia en la culpa o la gràcia del Vell Món, ja que

Amèrica, en la seva mateixa essència, podia ser també corrupta o beneïda, i de fet

aquesta qüestió és l’eix de pivotació al voltant del qual s’estructura la gran majoria

d’intervencions, i que alhora servirà com a excusa o com a metàfora per a expressar

idees de caire molt diferent.

2 COMMAGER, Henry Steele.; GIORDANETTI, Elmo. Was America a Mistake? An Eighteenth-Century

(13)

13 Així, i donant veu als propis participants de la polèmica, podem trobar afirmacions

absolutament negatives, que descrivien el Nou Món com l’exemple perfecte de

primitivisme i degeneració:

Tot [a Amèrica] exhibeix els vestigis d’una malaltia de la qual la raça humana

encara en sent els efectes. La ruïna d’aquell món encara està impresa en els seus

habitants, són una espècie d’homes degradats i degenerats en la seva constitució

natural, en la seva estatura, en la seva manera de viure, i en la seva comprensió,

que és poc avançada en totes les arts de la civilització. Un aire viciat i un sòl

encara més pantanós necessàriament han d’infectar les pròpies arrels i les llavors

de la subsistència i de la multiplicació de la humanitat.3

I alhora descobrim autors que, exagerant igualment en la direcció contrària, diran

d’Amèrica que:

la seva fertilitat, l’abundància de totes les coses i la càlida tranquil·litat de la que es pot gaudir perpètuament, contribueixen força al temperament amorós que hi

regna. No es pateix mai la intemperància de l’aire, que conserva sempre el punt

just entre el fred de la nit i la calor del dia. Els núvols cobreixen gairebé sempre el

cel, per tal de garantir aquest feliç clima en el que els raigs de sol hi arriben de

manera perpendicular; aquests núvols no provoquen mai pluja que pugui espatllar

la passejada ni els plaers de la vida, només de vegades baixen en forma de boirina,

per refrescar la superfície de la terra, de manera que sempre estem segurs del

temps que farà l’endemà; i si el plaer de viure en un clima sempre temperat no fos

espatllat pels continus tremolors de la terra, jo no crec que hi hagi un lloc millor

que aquest per donar-nos una idea del Paradís Terrestre, doncs la terra encara és

fèrtil en tota mena de fruits.4

3

RAYNAL, Guillaume Thomas François. A Philosophical and Political History of the British Settlements

and Trade in North America, Vol. 1. Edinburgh: C. Macfarquhar, 1776. Pàg. 34.

4 FRÉZIER, Amédée-François. Relation du voyage de la mer du sud aux côtes du Chili et de Pérou, fait

(14)

14 Es tracta, doncs, de la descripció de la natura americana i la conseqüent qualificació

moral que habitualment hi anava lligada, i que va abastar diversos elements del medi

físic, incloent la pròpia geografia o el clima, així com, òbviament, la flora i la fauna

del continent americà i, com a màxima expressió de la influència que tot plegat podia

exercir sobre l’ésser humà, la població humana, tant els natius o aborígens com els

europeus que decidien instal·lar-s’hi i la seva descendència.

Però aquest exercici merament definitori implicava alhora una confrontació filosòfica

entre els defensors de la civilització i els de la natura com a medis on viure però

també com a sistemes d’organització social; un intent de discernir si la humanitat és

més feliç, tant a nivell individual com grupal, en un o altre ambient; si l’home ha de

dominar i manipular la naturalesa per a erigir-se en el seu amo o si l’ha de respectar i

viure amb el que ofereix de manera arbitrària. De manera indirecta, aquestes idees

bàsiques portaran a filòsofs, economistes, polítics i pensadors de tota mena a

plantejar-se dubtes molt més oberts, com ara l’essència mateixa de la felicitat o les

bondats –o maldats– dels avenços científics i tècnics; i ho faran influenciats, en

major o menor mesura, pels corrents de pensament als que estaven adscrits o que els eren més afins, en un sentit estrictament econòmic, però també polític, social i

literari.

En aquesta línia, doncs, en les idees sobre Amèrica abunden les nocions europees

pròpies del segle XVIII influenciades per les teories oposades de mercantilistes, que

volien aplicar les seves teories de comerç mundial a la creació de ciutats i colònies que

permetessin l’explotació del continent americà sobretot pel que feia als metalls

preciosos, i de fisiòcrates, per als qui el cultiu del propi sòl resultava l’única font

possible de virtut i felicitat, i que per tant igualaven Amèrica a la possible salvació de la

raça humana. Es tracta de dues teories econòmiques oposades que apareixen i

s’apliquen en major o menor grau durant l’època moderna i sobretot durant el segle que

ens ocupa, i de les quals sorgeixen diverses escoles de pensament econòmic que

(15)

15 Els fisiòcrates, o com s’anomenaven a si mateixos économistes, van ser representats

pels diversos ideòlegs que van conformar aquesta escola de pensament econòmic, com

foren el cirurgià francès François Quesnay (1694-1774), que va publicar l’any 1758 la

seva primera obra sobre l’ideal econòmic, el Tableau économique; el personatge que

sempre apareix com l’únic il·lustrat que va poder fer efectius alguns dels principis de

l’escola de les llums, si més no en el poc temps que va tenir entre que va ser nomenat

Inspector General de Finances el 1774 i la seva mort, Anne Robert Jacques Turgot

(1727-1781); i l’escriptor i empresari Pierre Samuel de Nemours (1739-1817),

relacionat amb els dos anteriors i del que podríem destacar la seva obra conjunta amb

Quesnay, Phisiocratie publicada l’any 1767, que fou la que va acabar generalitzant la

utilització del mot “fisiocràcia”, literalment “govern de la natura” com a denominació

de la idea en si i també d’aquells que la practicaven o la defensaven).5

Per a aquesta escola econòmica existia un ordre natural, d’aquí que el laissez faire fos la

seva màxima, i que entenguessin que l’estat havia de limitar al mínim la seva

intromissió i només havia d’entendre i preservar aquest ordre. A més, creien que el

cultiu del propi sòl era l’única font possible de riquesa i per aquest motiu havia de ser taxada en exclusiva, de manera que la indústria i el comerç quedessin lliures de la

intervenció de l’estat.

Exportant aquesta idea a l’àmbit social, podem referir-nos a protagonistes de la talla de

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) i la seva concepció de la natura com quelcom bo,

virtuós, innocent, savi i fins i tot noble; tot plegat té el seu negatiu en la civilització, en

la societat de les grans ciutats europees, enteses com a perversió de l’ideal humà, doncs

són sinònim de misèria, de camps abandonats, de luxe i pobresa, de governs tirànics, de

grans exèrcits, de colònies i de guerres perpètues.

I si apliquem aquestes idees a la percepció que aquesta escola tenia d’Amèrica,

entendrem que, si la terra era la única font possible de virtut i felicitat, donades les

5

Les edicions dels llibres citats en aquest paràgraf a les que hem tingut accés són QUESNAY, François.

Tableau économique des physiocrates. Paris: Calmann-Levy, 1969, i QUESNAY, François.; NEMOURS,

Pierre-Samuel Dupont de. Physiocratie, ou Constitution naturelle du gouvernement le plus avantageux au

(16)

16 enormes possibilitats que oferia el territori americà, aquest es percebés com el lloc on

les teories es podien transformar en pràctica i per tant igualaven el Nou Món gairebé a

la categoria de paradís, en un lloc on la raça humana podia trobar una possible salvació,

on tots els errors comesos a Europa podien acabar reconvertint-se en encerts; en

definitiva, on l’home es podia deixar influenciar per les bondats de la natura.

Pel que fa als mercantilistes, podem utilitzar el llibre de qui en realitat faríem millor en

anomenar proto-proteccionista, l’economista escocès Adam Smith (1723-1790), The

Wealth of Nations, publicat l’any 1776. Aquests defensaven el creixement i

l’enriquiment dels països a través, entre altres coses, de la restricció de les importacions

i l’impuls de les exportacions de productes nacionals manufacturats.6 Amb això, s’aconseguia una balança d’importacions positiva alhora que es mantenia el mercat

laboral interior estable, tot i que es protegia i s’afavoria clarament els interessos dels

mercaders, els productors i les grans companyies com la British East India Company.

Igualment, en el sentit social del terme, trobarem escriptors com el mateix

François-Marie Arouet, Voltaire (1694-1778), seguit del gran gruix dels encyclopédistes que entenien la societat necessàriament com un avenç civilitzatori continu, i als que la

natura els inspirava desordre, salvatgisme i primitivisme.

Per al mercantilisme aplicat a Amèrica, l’establiment de les colònies fora d’Europa i la

seva explotació tenia una importància cabdal, doncs encara persistia en la memòria

d’aquests pensadors l’arribada massiva de metalls preciosos que havia afavorit la

monarquia hispànica durant els segles XVI i XVII. El continent americà, els

assentaments europeus allà establerts, i en especial les seves riqueses naturals, que

podien ser importades i convertides en productes manufacturats a exportar, resultaven

un objectiu bàsic en aquest sistema, doncs es consideraven un mer instrument per

afavorir la riquesa de la metròpoli, fins al punt que es van promulgar lleis, com ara la

prohibició de la fugida de mà d’obra qualificada que pogués portar el coneixement de la

(17)

17 manufactura a les colònies i, d’alguna manera, ajudar-les a convertir-se en

econòmicament independents.7

En un altre nivell, podem esmentar un segon tipus d’enfrontament, en aquest cas el dels

representants dels estils literaris o artístics del racionalisme i el romanticisme que,

nodrint-se i alhora influenciant les seves societats, van estructurar les relacions amb la

pàtria, l’estructura del pensament nacional i la pròpia organització institucional de les

seves nacions.

El racionalisme, que influencià enormement les emergents ciències de l’estudi de la

natura durant el segle XVIII, posava èmfasi en allò que es podia observar, és a dir, en el

comportament, en detriment d’allò que es podia inferir gràcies al pensament o a idees

preconcebudes. Per a ells, allò estudiable, respecte els éssers humans, per exemple, eren

les característiques compartides o no que es podien observar en l’espècie, i d’aquesta

manera, doncs, la cultura era simplement una forma més d’adaptació al medi, en aquest

cas social. Pel que fa a la relació entre natura i civilització, que ens interessa aquí

especialment, els racionalistes, òbviament, es van posicionar en el bàndol de la civilització i del món urbà, reconeixent, a més, la superioritat de la civilització europea

quan se la comparava amb la resta. Van entendre que allò que conforma els éssers

humans és, majoritàriament, la societat que els envolta, i tenien un interès especial en

determinar quina era la proporció d’aquesta influència per part de la seva natura i per

part de la cultura en que es crien i fins a quin punt tot plegat és voluble i variable.

Així, en l’exaltació de l’ordre, la classificació i el sentit comú que definia als membres

d’aquest grup, Amèrica se’ls apareixia com un lloc que només mereixia sospites, degut

a tot allò que implicava de salvatge, de desordenat, i d’impetuós, i per la seva naturalesa

estranya, els salvatges que s’autoanomenaven nobles i les ciutats que no coneixien la

ordenació o les gradacions.

7 Sobre les diverses teories econòmiques, hem consultat SCHUMPETER, Joseph A. Historia del análisis

(18)

18 El romanticisme, malgrat formar-se completament, sobretot a nivell polític, en el segle

XIX, té les seves arrels intel·lectuals en la segona meitat del XVIII. En directa oposició

al racionalisme i la racionalització matemàtica del medi, aquesta escola celebrava la

natura com a allò òptim i desitjable per l’home més que no pas les anomenades societats

avançades o la vida en les ciutats. Prenent l’idealisme com a sistema de comprensió

“científic”, consideraven la observació com un mètode parcial i indigne, doncs opinaven

que només les idees i les creences eren capaces de determinar les veritats. Els romàntics

veien la cultura com a un grup d’idees, valors o pautes, apreses i compartides i alhora

infinitament intercanviables, i així explicaven l’existència de les diverses “societats” i

les seves diferències.

Pel que fa a Amèrica, van considerar l’indi salvatge un noble per natura, per la seva

simplicitat, virtuositat i saviesa; i el paisatge no era primitiu, sinó una bella estampa

pastoral. Molts dels autors que s’encabien en aquest grup, a més a més, estaven

disposats, i en algunes ocasions ho van dur a terme, a abandonar el seu lloc a Europa per

participar personalment en els nous projectes americans.8

Per tancar aquesta explicació genèrica de la controvèrsia americana, volem introduir de

manera gràfica les diverses posicions del debat a través d’una selecció d’algunes de les

al·legories sobre el nou continent que es van realitzar en aquella època. Si bé és cert que

aquestes representacions pictòriques no van ser realitzades pensant en la temàtica que

tractem, creiem que, en qualsevol cas, il·lustren a la perfecció les opinions enfrontades

entre aquells que atacaven Amèrica per la seva degeneració i inferioritat, i els que la

defensaven per la seva magnificència i exuberància; d’altra banda, les imatges ens

proporcionaran un altre punt de vista, en aquest cas l’artístic, de les perspectives

europees sobre el nou continent.

8 En relació al racionalisme i el romanticisme, CEREZO GALÁN, Pedro. El mal del siglo. Madrid: Biblioteca Nueva, 2008, i BERLIN, Isaiah. El fuste torcido de la humanidad. Capítulos de historia de las

(19)

19 Al segle XVIII, quan s’evocava una personificació del Nou Món com a continent, la

figura que apareixia era gairebé sempre en femení.9 Una dona indígena seminua sovint

engalanada amb una lligadura de plomes al cap i lluint ornaments tradicionals com a

collaret. De vegades sembla majestuosa, com una princesa inca amb seguici, i d’altres

és molt més austera. Però hi ha dos elements que l’acompanyen invariablement: el

primer seria la natura exuberant que la representa, que pot aparèixer en forma de ram a

les seves mans, o més sovint, com a cornucòpia o corn de l’abundància; el segon

element és el cocodril, que s’ha interpretat sovint com a representació de la fauna

autòctona d’Amèrica, tot i que si fos exactament això, potser hauria estat més encertada

la utilització de l’al·ligàtor (que és natiu exclusivament als Estats Units i a la Xina,

mentre que el cocodril és comú a quatre continents), i si hem de prendre les

representacions pictòriques com a biològicament acurades –i sempre entenent que la

classificació taxonòmica actual es trobava encara en les beceroles en el moment en què

aquests quadres van ser pintats– el cert és que totes elles representen cocodrils, o potser

alguna espècie de grans caimans (que habiten a l’Amèrica central i del sud i al Canadà) i

no pas al·ligàtors.

En qualsevol cas, ens interessa llegir aquests dos complements comuns a la figura

d’Amèrica en els termes que ocupen estrictament el debat sobre la inferioritat o la

magnificència de la natura americana. En aquest sentit resulta clar que el corn de

l’abundància representaria la postura dels defensors de la exuberància i la potència

creadora del Nou Món mentre que el cocodril seria l’estendard dels atacants, doncs com

veurem més endavant, per a molts dels naturalistes de l’època el rèptil no és un animal

noble, sinó execrable, que simbolitza la manca de la salubritat de l’hàbitat que l’acull.

Hem escollit només tres obres que ens ajudaran a il·lustrar la imatge que hem descrit

fins ara i que alhora ens permeten veure la multiplicitat de materials i estils en que

podem trobar aquesta al·legoria.

9 Per a diversos tipus de personificació del continent americà, FISHER, David H. Liberty and Freedom. A

visual History of America’s Founding Ideas. Oxford: Oxford University Press, 2005. En especial les

(20)

20 La primera, que mostrem en la figura 1, és també la més esplèndida: l’Al·legoria dels

planetes i els continents de Tiepolo, a qui va ajudar el seu fill Domenico. L’enorme

fresc (el més gran del món amb 677m2) es troba a l’escalinata d’entrada del palau barroc de la Residència de Würzburg, antiga llar dels bisbes de la ciutat.

Fig. 1. “Amèrica”, detall del fresc Al·legoria dels planetes i els continents, de Giovanni Battista Tiepolo, 1752.10

L’obra en conjunt mostra el déu Apol·lo a punt de començar el seu camí diari, així com

el matrimoni Barba-roja, Frederic I de Hohenstaufen i Beatriu de Borgonya. Als marges

de la cornisa apareixen els planetes i les representacions al·legòriques dels quatre

continents. Europa és l’única figura d’aquestes quatre que apareix asseguda en un tron i

no sobre un animal (Àfrica és una dona negra sobre un camell, i Àsia un home sobre un

elefant). A banda de les interpretacions político-imperials que podem deduir d’aquestes

10

La imatge d’alta resolució es troba online a

(21)

21 quatre figures, en aquest punt ens interessa exclusivament la representació pictòrica

d’Amèrica.

Les altres dues obres del segle XVIII que mostrem, si bé no tant excepcionals en la seva

execució, ens ajuden a visualitzar la diversitat de representacions de que parlàvem

abans. La figura 2, un fresc traspassat a llenç, és obra del fill de Tiepolo, Giovanni

Domenico Tiepolo (1727-1804), i la figura 3 és un oli d’autor desconegut realitzat al

virregnat del Perú.

Figs. 2 i 3. Amèrica de Gianbattista Domenico Tiepolo; i al·legoria de les amèriques, d’autor desconegut. 11

Podem apreciar en aquestes tres imatges com els elements de representació que hem

esmentat i que tant adients resulten per a il·lustrar la controvèrsia americana, el cocodril

i la cornucòpia (o en el cas de la figura 2 unes branques de vegetació). Podríem afegir

com a element de reflexió l’inherent salvatgisme expressat en la seminuesa de la figura

femenina que representa Amèrica, tot i que en aquest cas, pel que fa al posicionament

moral en la discussió que ens ocupa, l’hauríem de situar en un territori neutre, doncs es

tracta d’un factor que podria acceptar diverses interpretacions.

Per acabar amb aquesta breu secció visual, només direm que la representació del

continent americà en forma de dona acompanyada d’un cocodril òbviament no era la

única, però si la més adient per la nostra argumentació, a més tampoc no era exclusiva

11 La primera imatge es troba a

(22)

22 del segle XVIII i de fet es troba tant en obres anteriors com en posteriors. Fins i tot avui

dia es poden trobar en forma de petites estàtues com a souvenirs en alguns països

sud-americans.

Només exposarem una última obra del segle XVII per demostrar fins a quin punt estava

generalitzada la imatge, doncs autors de la talla de Peter Paul Rubens la incloïen en els

seus quadres; però també perquè en aquest cas apareix un altre element que ens resulta

especialment útil abans d’encarar la controvèrsia sobre la natura americana. Al quadre,

titulat Els quatre continents, que mostrem a la figura 4, veiem les habituals presències

femenines, aquest cop acompanyades cadascuna pel déu del riu representatiu del seu

continent (segons altres interpretacions, o bé els quatre rius de l’antic orient o bé els

quatre rius del paradís).

Fig. 4. Els quatre continents de Peter Paul Rubens, c. 1615.12

Amèrica queda al fons, amb el déu del Riu de la Plata al seu costat, però en aquest cas

ens interessa més el cocodril que veiem en primer pla i que va acompanyat de tres

(23)

23 nadons, doncs la utilització de la joventut o la infància d’Amèrica va ser un argument

també molt habitual en els plantejaments dels diversos autors que participaren en el

debat que ens ocupa.13 Resulta especialment interessant perquè en aquest cas es tracta d’un motiu comú als dos bàndols, doncs va ser utilitzat tant pels detractors per tal de

justificar la seva tesi de la immaduresa del Nou Món i també pels defensors, que van

donar la volta a la idea i van postular sobre el nou continent com una creació

perfeccionada en la que s’havien corregit els errors comesos amb Europa.

No volem acabar aquesta primera exposició dels diversos marcs en els que s’engloba la

controvèrsia americana sense fer esment a una última qüestió que ens proposem tractar

en profunditat en el treball que presentem aquí.

Quan s’arriba al segle XVIII, les grans masses de terra continental han estat ja

descobertes i mapejades en la seva pràctica totalitat, i quan no ho han estat, com en el

cas d’Oceania, com a mínim havien estat albirades, o es coneixia la seva existència i se

n’havien realitzat mapes parcials de les seves costes. Però els grans viatges de

descobriment continuen sent en aquesta època extremadament importants, pels motius més evidents que ja hem esmentat, com ara el creixement econòmic dels imperis, però

sobretot, i aquest és alhora una causa i una conseqüència de l’anterior, pels nombrosos

descobriments científics relacionats amb la física, la química, la botànica, la biologia o

la meteorologia, per esmentar només alguns camps, que van fer possibles.

I és que creiem, i ens proposem demostrar, que el debat americà resulta un exemple

perfecte de la revolució científica que va tenir lloc en el segle XVIII, i que seguint la

seva evolució podrem veure aparèixer els noms dels grans autors del món modern i

alhora presenciar el declivi dels representants del pensament precientífic. La discussió

ens mostra doncs una col·lisió frontal pel que fa a la concepció de la ciència, els seus

principis, les seves causes, els seus objectius i allò que segurament és més important, la

seva metodologia; l’empirisme va substituir la teologia i la tradició de manera paulatina

com a mètode per a explicar el món, i en el trajecte des d’aquestes fins a aquell es van

crear multitud de mescles entre l’un i les altres que, en l’esperit més propi de la època

(24)

24 il·lustrada, miraven de crear hipòtesis sostenibles que poguessin cohesionar raó i

religió.14

Autors essencials: atacants i defensors

Arribats a aquest punt, podem introduir els que creiem que van ser els participants més

importants de la controvèrsia americana i al voltant dels quals pretenem articular el gran

gruix de la tesi doctoral que presentem aquí. Com hem dit anteriorment, es tracta d’una

selecció gairebé forçosa, doncs la inclusió de tots els autors que van expressar les seves

opinions al voltant d’aquesta temàtica hauria sobrepassat en excés els límits i el propòsit

d’aquest treball. En qualsevol cas, creiem que pot ser rellevant, en diversos punts que resultin especialment importants, incloure l’aportació amb que alguns d’aquests van

contribuir, i és la nostra intenció plasmar-la en la mesura que puguem.

Sigui com sigui, hem escollit a quatre autors essencials, dividits alhora en dues parelles

a les que hem anomenat atacants i defensors segons el seu posicionament respecte a

Amèrica. Respectivament, es tracta, d’una banda, del gran naturalista francès

Georges-Louis Leclerc, Comte de Buffon (1707-1788), al que podem considerar el creador de la

tesi de degeneració americana, acompanyat de l’abat holandès Cornelius Franciscus De

Pauw (1739-1799); i de l’altra banda trobem a qui seria tercer president dels Estats

Units, Thomas Jefferson (1743-1826), juntament amb l’abat benedictí francès Antoine

Joseph Pernety (1716-1801).

El cert és que creiem que el nombre es podria limitar només a dos, doncs tant Buffon

com Jefferson sobresurten no només per la seva importància com a figures històriques,

sinó també per la potència dels seus arguments i per la influència que aquests van

arribar a assolir; però considerem que De Pauw i Pernety complementen a la perfecció

els dos primers, ampliant i sovint radicalitzant els seus plantejaments i portant la

controvèrsia a un nivell diferent que ens interessa per tal d’arribar-lo a entendre des de

diverses perspectives.

(25)

25 Si comencem presentant al grup que, per deixar clara la seva postura, hem volgut

anomenar atacants, hem d’iniciar obligatòriament amb el comte de Buffon i el seu

monumental tractat històric i filosòfic que porta per títol Histoire naturelle, générale et

particulière.15 La intenció d’aquesta obra era descriure la natura en tota la seva complexitat, i així trobem volums dedicats a l’astronomia, la geografia i la geologia, el

clima, les lleis de la física, les matemàtiques, l’anatomia i fisiologia d’animals i plantes

d’arreu i els seus sistemes de reproducció, entre d’altres. Òbviament, l’ésser humà va

ser tractat també àmpliament per Buffon, tant des del punt de vista més físic com des

d’uns encara embrionaris estudis demogràfics i sociològics.

Pel que fa al tema concret que ens ocupa, si bé és cert que les descripcions que Buffon

va realitzar d’Amèrica es limitaven sovint als territoris a l’oest i al sud del Carib, les

generalitzacions de casos individuals eren força comunes i l’autor donava per suposat

que no hi devia haver moltes variacions entre unes zones i altres.

En relació al contingut de la crítica, ja hem apuntat que aquest és el pensador que en

certa forma va revifar la polèmica en el segle XVIII, doncs va formular la teoria de la inferioritat americana que bàsicament assumia la degeneració intrínseca del Nou Món;

podem desglossar la seva tesi en tres arguments clau:

En primer lloc, i planejant per sobre de tota la seva obra, trobaríem la idea del clima

com a causa principal de la degeneració degut al seu inevitable efecte en plantes i

animals, inclosos els homes. Així, Buffon va descriure Amèrica com el continent fred i

humit, amb una geologia i orografia que només contribuïen al problema molt

negativament; aquests fets el convertien en una terra només propícia per a flora i fauna

nociva, o utilitzant la seva pròpia terminologia, no nobles, doncs l’aplicació de la moral

humana al món natural és un altre dels elements distintius del pensament del naturalista

francès.

(26)

26 En segon lloc podem esmentar la culpa carregada a les espatlles de l’indi americà, que

donat el seu estat de salvatgisme, no havia sabut o no havia volgut dur a terme la tasca

de tot ésser humà i havia estat incapaç de dominar la natura. Això havia causat un

creixement descontrolat de la vegetació, que era extremadament sufocant i un

estancament d’enormes quantitats d’aigua en forma de pantans i maresmes que

provocaven gasos nocius i que resultaven un hàbitat perfecte per a animals i plantes

verinoses. A més a més, l’indi tampoc no havia sabut domesticar els animals del seu

entorn, i això demostrava alhora una debilitat generalitzada i la seva manca d’interès en

el progrés.

En tercer i últim lloc, Buffon va considerar que la inferioritat a que es referia podia

també ser causada per la joventut del Nou Món, doncs va postular que molt

probablement Amèrica havia emergit molt més tard dels oceans que la resta dels

continents, fet que podria explicar de manera lògica el seu retard generalitzat en

comparació a Europa, Àsia i Àfrica i que alhora podia ser demostrat per l’existència de

restes marítimes fòssils a gran alçada i per la manca de societats organitzades, que no

havien tingut tant de temps per créixer i estructurar-se com els altres.

Malgrat la dura crítica, el cert és que Buffon va contribuir a canviar completament el

punt de vista sobre aquest tipus d’estudis, ja que va separar la discussió del món de la

teologia, on estava ancorada fins al moment, i la va portar a un estat precientífic, que si

bé era recolzat molt sovint més per l’especulació que per la demostració empírica, tenia

com a clar objectiu la comprensió del món des d’un punt de vista descriptiu i no

religiós.

El següent autor a presentar seria Cornelius De Pauw, qui va quedar imbuït de l’esperit

buffonià i va contribuir en gran manera a l’extensió i sobretot a la radicalització del

discurs de la inferioritat americana. Va escriure Recherches philosophiques sur les

(27)

27 obra amb la que les difamacions sobre Amèrica arriben al seu punt més àlgid i també a

les descripcions més exageradament despectives.16

La seva recerca es va basar en l’acurada selecció d’aquelles obres que podien recolzar

un postulat previ. Utilitzant el comte de Buffon com a font primària però sense

pràcticament citar-lo, i basant-se constantment en suposicions i invencions, pel que fa al

debat, De Pauw es revela com un enciclopedista típic: va realitzar atacs freqüents a la

religió i als jesuïtes, tenia una fe cega en el progrés i considerava la bondat natural de

l’home com quelcom impossible.

Aquest autor ens resulta d’especial interès perquè va expandir a nivell temàtic la teoria

de la degeneració buffoniana, doncs va centrar la corrupció intrínseca del Nou Món en

els seus habitants aborígens. De nou podem dividir el seu plantejament en tres elements

principals.

D’una banda, De Pauw es va posicionar totalment en contra de la idea del “noble

salvatge” i d’aquells autors que havien cregut trobar en els indis americans les bondats naturals de l’espècie humana de les que parlava Rousseau. Segons l’holandès, l’americà,

al que, plagiant a Buffon descrivia com a fred i humit, era un ésser dèbil i feble de

constitució, però amb un caràcter sàdic i violent que presentava tots els trets

menyspreables en l’home, doncs els homes estaven mancats de virilitat i les dones eren

hipereròtiques, i en conjunt es deixaven endur per l’excés i sovint caient en la golafreria

o la embriaguesa.

D’altra banda, i donades aquestes característiques, semblava clar, a ulls de De Pauw,

que el salvatge necessitava ser civilitzat, però en aquest punt es plantejava un altre

obstacle insalvable, doncs la tasca havia resultat sempre infructuosa degut a la total

incapacitat intel·lectual d’aquests homes primitius. Els mancava qualsevol mena de

16 D’aquesta obra dividida en tres volums, hem tingut accès, per al primer, a DE PAUW, Cornelius.

(28)

28 passió que els pogués motivar, fins i tot les més bàsiques; eren ingrats i peresosos,

indolents, fet que els convertia en horribles estudiants, però a més a més tampoc eren

capaços, doncs semblava que la natura els hagués privat de paciència i de memòria, de

manera que la comprensió i l’aprenentatge els resultaven inassolibles. Prova de tot això

era la inexistència de personatges americans rellevants en els àmbits acadèmics i en les

diverses branques de l’art o de la ciència.

Per últim, també va voler analitzar les raons de la inexistència de societats civilitzades o

sofisticades al Nou Món, i ho atribuïa a l’escàs nombre d’indis que hi vivien, a la seva

manca d’organització, i sobretot a la seva preferència a viure com a animals.

D’aquesta manera, i amb un estil sovint incendiari i insultant, De Pauw va contribuir a

nivell de contingut ampliant les idees de Buffon i aplicant-les extensament als homes, i

en el nivell genèric de la controvèrsia la seva obra va rebre tantes crítiques que podem

considerar que va aconseguir una major percepció i participació en el debat.

Pel que fa al bàndol dels que hem anomenat defensors, Thomas Jefferson l’encapçala amb el seu llibre Notes on the State of Virginia.17 Tot i que la raó original per escriure aquesta obra va ser complir amb un encàrrec realitzat pel representant de la França

napoleònica als Estats Units, Jefferson hi va trobar la oportunitat perfecta per refutar de

ple la tesi de Buffon i tots els seus seguidors, inclòs De Pauw; i de fet, entre els capítols

dedicats a temes tant diversos com el clima, la població, el comerç o la població del seu

estat, va dedicar un en especial, el que portava per títol “Produccions minerals, vegetals

i animals”, a desestimar punt per punt els arguments més importants de la teoria del

naturalista francès, que queda descrita com un mite malintencionat generat amb

intencions polítiques i econòmiques.

Així, tot i no ser la primera veu que s’havia aixecat en defensa del Nou Món, si que va

ser l’autor que, per les raons que enumerarem tot seguit, va realitzar un contraatac més

sòlid, i les opinions del qual van arribar a assolir més influència tant a Amèrica com a

Europa. A més a més, donat que volem centrar la nostra atenció en els Estats Units,

17 Per a aquesta obra hem consultat la que es considera la millor edició, PEDEN, William (ed.). Thomas

(29)

29 Jefferson ens resulta més adequat que d’altres escriptors europeus. En el seu llibre, que

a partir d’ara citarem com les Notes on Virginia, Amèrica és descrita com el paradís a la

terra, una terra d’oportunitats inesgotables, però pel que fa al contingut concret, seguint

la pauta que hem establert, podem fragmentar-lo en tres punts essencials.

En primer lloc podem esmentar la desarticulació metodològica del discurs dels atacants,

que es va centrar en demostrar la invalidesa de la majoria de les fonts utilitzades i en fer

evidents les nombroses contradiccions existents en els seus plantejaments. En aquest

sentit també va reutilitzar molts dels arguments d’aquells i els va invertir de manera que

acabessin demostrant exactament el contrari d’allò pel que havien estat concebuts. Però

pel que fa al procediment, segurament l’aportació més important de Jefferson va ser la

utilització de la ciència moderna en el sentit més actual del terme, doncs va contraposar

a les suposicions, especulacions i presumpcions de Buffon i De Pauw, dades empíriques

que havien estat recollides de manera sistemàtica i que va presentar en forma de taules i

llistats.

En segon lloc va centrar els seus esforços en desmentir les afirmacions realitzades sobre la natura americana, de la que era un gran coneixedor. Va descriure les meravelles

naturals que albergava el seu continent, al que, girant del revés l’afirmació sobre la seva

joventut geològica, va considerar com una millora divina, una nova versió que no

contenia els errors comesos amb Europa; va alabar les bondats i les virtuts de la

vegetació i la fauna; i es va posicionar rotundament en contra de la teoria climàtica

I en tercer i últim lloc, també va realitzar una defensa aferrissada dels indis, als que

descrivia com a nobles, fidels, forts i resistents, i dels que admirava la capacitat oratòria,

el sentit de l’honor basat en la guerra i la saviesa de la seva relació amb la natura. En

resum, els presentava com l’exemple perfecte a imitar pels colons arribats d’Europa (o

pels descendents d’aquests), i va arribar a integrar moltes de les seves característiques

en alguns dels documents que acabarien definint el discurs identitari nord-americà.

Jefferson representa, doncs, la completa inversió de la teoria de la degeneració, i aporta

(30)

30 no tenien cabuda les especulacions i els mites heretats dels relats clàssics i de les

descripcions realitzades per personatges que no posseïen el bagatge necessari com per a

ser considerats fidedignes.

Com a complement a Jefferson hem decidit incloure en aquest segon grup a Antoine

Joseph Pernety, que va defensar el Nou Món en diverses obres, però aquí ens interessa

destacar especialment el seu Examen des Recherches Philosophiques sur l’Amérique et

les Americains.18 Com el títol del llibre indica, i és el motiu principal pel qual creiem que resulta perfecte per tancar la nostra selecció d’autors, es tracta d’un anàlisi, força

rigorós, hem de dir, de la obra de De Pauw que ja hem esmentat anteriorment, i de fet,

també va ser l’únic contraatac amb el que aquest autor es va dignar a establir una

discussió directa.

Tot i ser natural de França, Pernety va utilitzar la seva experiència personal com a

viatger a Amèrica per rebatre exhaustivament les afirmacions de l’holandès,

radicalitzant de tal manera el seu discurs que resulta fàcilment comparable, en l’extrem

diametralment oposat, a la pauta seguida per aquest. Veiem, en tres apartats genèrics, com va estructurar aquest abat benedictí el seu plantejament, que centrat també en la

figura de l’indi, volia demostrar que el Nou Món posseïa tots els elements necessaris per

convertir-se en un exemple per altres nacions i que el salvatge representava l’ideal del

noble salvatge dels rousseaunians.

D’una banda, es va proposar desarticular totes les acusacions vessades contra els

habitants originaris del continent americà, i va enaltir les que considerava les seves

virtuts més destacables, com ara la bondat, la saviesa, la moderació, la industria, la força

i la tendresa. Després d’un constant joc de comparacions va acabar concloent que sens

dubte els indis eren molt millors que els soldats europeus que havien comès tantes

atrocitats a les seves terres o que les dones del Vell Món, que només es preocupaven de

coses banals. Anul·lava la seva pretesa incapacitat intel·lectual anomenant-los filòsofs

rústics, i considerant que el seu aïllament en la natura era pretès i completament

voluntari, doncs coneixien els mals i les perversions morals a que podia portar la

18 L’edició consultada és PERNETY, Antoine Joseph. Examen des Recherches Philosophiques sur

(31)

31 sofisticació de les grans ciutats. I també, en contra de les afirmacions sobre la manca de

societats organitzades, va destacar l’existència dels imperis mexicà i peruà evidenciant

així que podien ser possibles i que no hi havia cap impediment intrínsec que ho evités.

D’altra banda, també va voler desfer la hipòtesi de la inferioritat de la natura americana

exposant algunes evidències que els atacants havien obviat intencionadament. Per

exemple l’intens espoli de riqueses i de tota mena de fruits de la terra americana que

s’havien arribat a convertir en necessitats obsessives pels europeus; productes que

proporcionaven una gran riquesa al Vell Món i per la consecució de les quals s’invertien

enormes quantitats de diners. Així, si existien minerals i vegetals valuosos; si hi havia

animals comparables en grandària als europeus (per molt que fossin considerats

innobles); i, aquest va ser un dels seus exemples predilectes, si es podia confirmar, com

ell feia, la existència de la mítica raça dels gegants de la Patagònia, les acusacions de

debilitat inherent del continent americà quedaven directament desacreditades.

Acabem amb un punt que podem identificar amb un dels utilitzats en Jefferson, ja que,

degut a la naturalesa de resposta o contraatac de la seva obra, un dels objectius primordials de Pernety va ser la desarticulació de la base discursiva i metodològica de

De Pauw. Així, trobem a aquest últim acusat per aquell de plagiar Buffon de manera

indiscriminada; de seleccionar no només les fonts que més li convenien sinó d’escollir,

dintre de les obres utilitzades, aquelles parts que li resultaven útils sense ni tant sols

esmentar d’altres que poguessin plantejar-li entrebancs en la seva hipòtesi; fins i tot va

arribar a afirmar que era impossible que s’hagués llegit els llibres que citava doncs les

seves conclusions eren completament contràries a les dels seus autors. En definitiva, li

recriminava la seva oposició sistemàtica i la manca de valoració crítica.

Per tot això, Pernety representa, d’una banda un complement ideal a Jefferson, ja que

aporta una perspectiva europea a la defensa i amplia algunes de les idees postulades per

aquest; i de l’altra banda resulta el contrapunt perfecte, igualment desmesurat i radical, a

(32)

32 Aquestes han estat només unes mínimes pinzellades dels autors més importants i de les

variacions dels temes que van tractar en algunes de les seves obres, i que crèiem que

resultaven interessants com a primera immersió en el debat americà. Però com ja hem

apuntat abans, en les properes pàgines ens proposem aprofundir en aquells aspectes que

pensem que ens poden ajudar a entendre els atacs i les defenses més reiterades, els

arguments més comuns i les idees més profundament arrelades sobre una terra que,

encara al segle XVIII, resultava tant desconeguda pels europeus.

Estat de la qüestió

El tema de la controvèrsia americana encara apareix sovint a la bibliografia actual sobre el segle XVIII en obres que tracten temes molt diversos, des dels enfrontaments

político-econòmics entre Gran Bretanya i les seves colònies als inicis de les ciències de

la natura al Nou Món. Però es tracta gairebé sempre d’esments breus que són utilitzats

com a complements a plantejaments d’un altre tipus i que inevitablement fan servir

fonts secundàries –o terciàries- com a referència, i rarament els llibres dels autors que hi

van participar directament.

Per trobar anàlisis en profunditat del propi debat, hem de retrocedir a mitjans del segle

XX, moment en que hi ha haver una conjunció de tres obres, publicades entre 1947 i

1967, que el van estudiar des de perspectives diverses. Aquestes tres, i en especial una

d’elles, són precisament les que han estat utilitzades profusament per la literatura

posterior que ha volgut aproximar-se a aquesta temàtica. Volem analitzar aquí breument

la contribució d’aquests autors per conèixer quin és el punt de partida metodològic en el

que ens trobem i també en quina direcció hem de dirigir els esforços per tal de que la

nostra tasca no resulti reiterativa.

Tot i no ser el primer pel que fa a la seva aparició al mercat, volem començar amb el

treball més cèlebre de l’historiador i economista italià Antonello Gerbi (1904-1976)

(33)

33 primer cop l’any 1955.19 De les tres que analitzarem aquí, és la més extensa, doncs, depenent de l’edició, conté entre 700 i 900 pàgines.

L’interès de Gerbi es va centrar en el discurs europeu de la inferioritat americana, o en

les seves pròpies paraules, “una “heretgia” particularment exitosa i les seves diverses

manifestacions en els autors més diversos.”20 I la seva motivació primordial era trobar les arrels del discurs antiamericanista del que ell mateix havia estat testimoni durant la

seva estada a Perú i que ja havia tingut oportunitat d’estudiar en autors de la talla del

filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831). Precisament Hegel seria,

segons ell, el punt final de la teoria de degeneració americana que, malgrat tenir

nombrosos precedents, engega per primer cop de manera científica i ininterrompuda des

de llavors en la obra ja esmentada del comte de Buffon.

La disputa del nuovo mondo s’estructura en nou capítols que segueixen un camí

cronològic que s’inicia amb el gran naturalista francès i finalitza amb les reverberacions

de les afirmacions de Hegel al llarg de tot el segle XIX. És un anàlisi molt centrat en les

temàtiques tractades pels nombrosos autors que cita entremig dels dos que ja hem citat, l’evolució de les mateixes, i les influències i diferències entre els discursos d’uns i

altres. Resulta extremadament ric pel que fa a la quantitat d’escriptors, filòsofs,

economistes, naturalistes, viatgers o cronistes que aconsegueix incloure en la seva

dissertació sense que resulti excessiu, arribant-ne a incloure més de cent, i això

comptant només els que apareixen citats en l’índex, que són complementats per molts

més en el propi text. Evidenciant així la extrema importància que aquesta polèmica va

arribar a assolir, doncs pràcticament tots els intel·lectuals de l’època van creure

necessari prendre-hi partit. Per això considerem que la gran aportació de Gerbi és la

d’haver creat una font inestimable per poder prendre en perspectiva l’enorme quantitat

d’autors que van intervenir en el debat i les interrelacions existents en les seves

aportacions.

19 La referencia completa d’aquesta edició és GERBI, Antonello. La disputa del nuovo mondo. Storia di

una polemica, 1750-1900. Milano: Ricciardi, 1955. Però nosaltres hem consultat també les primeres

edicions, tant en llengua anglesa, GERBI, Antonello. The dispute of the New World. The History of a

Polemic, 1750-1900. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 1973, així com la que es va realitzar en

castellà, GERBI, Antonello. La disputa del Nuevo Mundo. Historia de una polémica,1750-1900. México: Fondo de Cultura Económica, 1960.

(34)

34 El següent autor que volem tractar aquí va ser en realitat el primer que va dedicar la

seva obra exclusivament a la polèmica que ens ocupa. Es tracta de l’historiador francès

especialitzat en temes americans Gilbert Chinard (1881-1972), que l’any 1947 va

publicar un article anomenat Eighteenth Century Theories on America as a Human

Habitat.21 Tot i tractar-se d’un breu escrit d’escassament trenta pàgines, ens trobem davant d’una contribució remarcable a la historiografia sobre la controvèrsia americana,

doncs la va presentar des de la perspectiva dels enfrontaments directes a nivells polític,

social, econòmic i cultural entre el Vell i el Nou Món per als que, segons ell, la

discussió sobre la natura n’era només l’excusa.

L’estructura és de nou cronològica i també s’inicia amb el comte de Buffon, aquest cop

però, acompanyant del seu precedent més important, el filòsof francès Charles Louis de

Secondat, baró de Montesquieu (1689-1755). Els següents apartats agrupen diversos

autors segons la seva tipologia, així, per exemple, Cornelius De Pauw queda enquadrat

sota l’epígraf “viatgers i polemistes” juntament amb l’explorador i botànic suec Pehr

Kalm (1716-1779) i l’escriptor francès Guillaume Thomas François Raynal (1713-1796) entre d’altres, i a Thomas Jefferson l’acompanya un altre importantíssim

personatge dels Estats Units que també va ser enviat a França com a representant de la

recent creada nació, Benjamin Franklin (1706-1790).

Aquest article ens interessa especialment pel fet que focalitza l’aportació americana en

els Estats Units, doncs un dels objectius principals del seu autor va ser poder relacionar

la discussió amb alguns dels trets més característics de la civilització nord-americana

del seu temps, i esbrinar fins a quin punt encara s’hi podien percebre les influències que

la teoria de la degeneració hi va deixar en els seus trets identitaris. Així doncs, no es

tractava només, com per a Gerbi, de poder traçar els orígens del discurs antiamericà

provinent d’Europa, sinó d’identificar les característiques i els prejudicis que havien

quedat impregnats en la percepció dels Estats Units tant des de l’exterior com des de

l’interior. Per a Chinard, la defensa realitzada pels participants nord-americans va

21 Es tracta de CHINARD, Gilbert. “Eighteenth Century Theories on America as a Human Habitat”.

American Philosophical Society Proceedings. Vol. 91, Nº 1. Philadelphia: The American Philosophical

Figure

Fig. 1. “Amèrica”, detall del fresc Al·legoria dels planetes i els continents,  de Giovanni Battista Tiepolo, 1752.10
Fig. 1. “Amèrica”, detall del fresc Al·legoria dels planetes i els continents, de Giovanni Battista Tiepolo, 1752.10 p.20
Fig. 4. Els quatre continents de Peter Paul Rubens, c. 1615.12
Fig. 4. Els quatre continents de Peter Paul Rubens, c. 1615.12 p.22
Fig. 5. Estat originari de la terra segons Burnet.93
Fig. 5. Estat originari de la terra segons Burnet.93 p.70
Fig. 6. En la primera il·lustració veiem les parts de la cortesa terrestre que es trenquen i deixen sortir aigua del subsòl; la segona mostra com aquesta aigua cobreix tot el planeta; i la tercera en mostra el resultat final, la creació de les muntanyes, illes i continents.97
Fig. 6. En la primera il·lustració veiem les parts de la cortesa terrestre que es trenquen i deixen sortir aigua del subsòl; la segona mostra com aquesta aigua cobreix tot el planeta; i la tercera en mostra el resultat final, la creació de les muntanyes, illes i continents.97 p.72
Fig. 8. En el fresc de Tiepolo, igual que en aquest esbós, els quatre continents apareixen a cadascun dels laterals del requadre acompanyats dels seus trets significatius.189
Fig. 8. En el fresc de Tiepolo, igual que en aquest esbós, els quatre continents apareixen a cadascun dels laterals del requadre acompanyats dels seus trets significatius.189 p.112
Fig. 9. “Vespuccio despertant Amèrica”, obra de Giovanni Stradano.197
Fig. 9. “Vespuccio despertant Amèrica”, obra de Giovanni Stradano.197 p.116
Fig. 10. Les torres pertanyents a l’antic castell en les que Buffon va  fer instal·lar un observatori, i la seva biblioteca i cabinet de treball respectivament.
Fig. 10. Les torres pertanyents a l’antic castell en les que Buffon va fer instal·lar un observatori, i la seva biblioteca i cabinet de treball respectivament. p.124
Fig. 11. L’estàtua es troba a l’entrada del Muséum National d’Histoire Naturelle  de Paris, a la inscripció del peu es llegeix Majestati Naturae par ingenium  (un geni igual a la majestat de la natura).216
Fig. 11. L’estàtua es troba a l’entrada del Muséum National d’Histoire Naturelle de Paris, a la inscripció del peu es llegeix Majestati Naturae par ingenium (un geni igual a la majestat de la natura).216 p.126

Referencias

Actualización...