La prova de foc
Sita va caminar al voltant de Rama i s'atansà al foc. I adreçant-se a Agni, el déu del Foc, digué: «Si sóc completament fidel a Rama, llavors que el foc em protegeixi del tot. Rama ha pres una dona casta per una de falsa; però, si sóc pura, que Agni em protegeixi.» Després de pronunciar aquestes paraules, Sita donà un tomb al voltant de la pira i, sense tenir gens de por, es ficà enmig de les flames. Tothom, tant els joves com els vells, van ser testimonis afligits que aquest model de bellesa, Sita, era consumida per les flames. Mentrestant els déus van aparèixer a l'escena dels fets i, aixecant les mans, digueren: «Rama! Tu ets el Senyor de tot i el més savi. Per què permets que Sita entri a la pira? No hi ha un sobirà superior a tu. Ets present en el principi, en la fi i en el mig. Llavors, per què abandones Sita tan injustament?»
Rama contestà: «Sóc el fill del rei Dasharatha, per tant, un ésser humà. Ara digue'm, qui sóc realment!» Brahma replicà: «Rama, escolta què vaig a dir-te. Ets la Veritat i l'immortal Brahman; sempre existent, ets la Virtut per als virtuosos; la teva llei és observada arreu; no hi ha límits per al teu poder; ets intel·ligent, misericordiós i pacient; ets creador i destructor; ets omnipresent i omniscient; tens mil peus, mil ulls i centenars de caps; portes l'univers en tu; descanses sobre la serp Ananta damunt les aigües de la Desintegració Universal. Oh Rama! Sóc el teu cor, la deessa Sarasvati és la teva llengua, els déus espirituals són els teus cabells, la nit és el tancar dels teus ulls, el dia l'obrir dels teus ulls, els vedes són la teva fe, no hi ha res llevat de tu. L'univers és el teu cos, el teu perdó és la terra, el foc és la teva ira i la lluna el teu paler. Sita és Lakshmi personificada i tu ets el mateix Vishnu. Vas agafar forma només amb el propòsit de destruir Ravana, la feina està feta, Ravana és mort, per tant, torna altra vegada cap a les esferes dels déus.» Quan Brahma va haver acabat, aparegué Agni portant Sita als braços. Sita brillava com la lluna, anava vestida de vermell, els seus rínxols negres li volaven al vent. El foc no va poder abrusar les seves garlandes, vestits i ornaments.
El déu Agni, el testimoni de totes les coses, lliurà Sita a Rama, i li digué: «Rama! Aquesta és la teva Sita. És imma-culada, no ha comès cap pecat ni de pensament, paraula o obra. Des del moment que la va raptar Ravana, va passar els dies sola i en un silenci mortificant per haver d'estar separada de tu. Tu ets el seu únic puntal, en el seu cor no hi havia el més mínim pensament per a Ravana. El seu cor és pur, està completament sense pecat. Per tant, accepta-la, et prego que ho facis. No dubtis d'ella ni un sol moment.» Rama es va escoltar les paraules del venerable Agni, ara se sentia molt content i amb una mirada alegre, digué: «Oh déu! La purificació de Sita era necessària, va estar massa temps confinada en l'harem de Ravana. Si l'hagués acceptat sense més ni més, la gent m'hauria acusat dient-me que el fill de Dasharatha és un foll luxuriós. Ara el cor de Sita és pur i ple de devoció, no hi pot haver taca en el seu caràcter, està protegida per la seva castedat. Ara no la puc rebutjar per haver estat a casa d'un estrany, és la més pura de tots els éssers dels tres mons. Oh déus! A partir d'ara la protegiré per sempre.» I amb aquestes paraules, l'heroi Rama va rebre Sita amb una immensa joia. Tothom el lloà per aquesta acció.
RAMAYANA (traducció d'Artur Martí)
ELS UPANIXADS
Upanixad és la denominació genèrica d'una sèrie de textos místico-filosòfïcs, en part de caràcter esotèric, concebuts tradicionalment com a comentaris inspirats dels Vedes (en constitueixen la darrera part o vedanta). Redactats, en la forma actual, entre el 400 i el 200 aC, són la primera expressió consistent de la doctrina de l'hinduisme. En total comprenen 150 textos, bé que la tradició els agrupa en 108.
Fragment del Chandogya Upanixad
Traducció de l'anglès d'Henri le Saux (Abhishiktananda)
El noi Svetaketu era nét d'Aruna. Un dia, el seu pare li digué: -Svetaketu, vés a fer-te estudiant de la saviesa sagrada. Cap membre de la nostra família no ha deixat d'estudiar els Vedes ni és un brahman només de nom. Marxà, doncs, el noi, als dotze anys, i després d'haver estudiat els Vedes tornà a casa als vint-i-quatre, tot
satisfet per la instrucció rebuda i amb una alta valoració de si mateix.
pot ser escoltat, hom pensa allò que no pot ser pensat i sap allò que no és sabut?
-I quin coneixement és aquest, pare? -demanà Svetaketu.
-Aquell coneixement pel qual, quan coneixem un terròs d'argila coneixem tot el que és argila, ja que les diferències estan només en les paraules i la realitat és argila; igual com quan coneixem una peça d'or coneixem tot el que és or, perquè les diferències rauen només en les paraules i la realitat és únicament or; igual, també, com quan coneixem un tros de ferro, perquè les diferències estan només en les paraules i la realitat és únicament ferro. Ho sabies, fill meu, això? -Sens dubte, digué aleshores Svetaketu, els meus mestres ignoraven aquest ensenyament, perquè d'haver-ho conegut, per què no me l'haurien ensenyat? Explica-m'ho tu, pare.
-Bé, fill meu. Porta'm un fruit d'aquesta figuera. -Aquí el tens, pare. -Obre'l.
-Ja està obert, pare.
-Què hi veus, al seu interior? -Hi veig petites llavors. -Obre'n una.
-Ja està oberta, pare. -Què hi veus?
- Absolutament res, pare.
Aleshores el pare li digué: -Fill, de l'essència mateixa d'aquesta llavor, que tu no arribes a veure, prové certament aquesta gran figuera. Creu-me, fill meu, una essència invisible i subtil és l'Esperit de tot l'univers. Això és la Realitat. Això és l’Atman. Tu ets això. -Continua explicant-m'ho, pare -digué Svetaketu. -Molt bé, fill meu. Posa aquesta sal en aigua i torna a veure'm demà.
Svetaketu ho feu així, i l'endemà el seu pare li digué: - Porta'm la sal que ahir vespre vas posar en aigua.
Svetaketu mirà l'aigua però no hi pogué trobar la sal perquè s'hi havia dissolt.
Aleshores, el seu pare li digué: - Tasta l'aigua d'aquest cantó del bol. Quin gust té?
-Té gust de sal.
-Tasta ara l'aigua d'aquest altre cantó. Quin gust té? -Té gust de sal.
-Tasta ara l'aigua del mig. Quin gust té? -Té gust de sal.
-Busca-hi una altra vegada la sal i vine novament a veure'm.
El noi ho féu així i digué: - No puc veure la sal; només hi veig l'aigua.
-De la mateixa manera, fill meu, no pots veure l'Esperit; encara que, certament, ell és ací. Una essència invisible i subtil és l'Esperit de tot l'univers. Això és la Realitat. Això és l'Atman. Això és la Veritat. Tu ets això.
-Continua explicant-m'ho, pare.
-Molt bé, fill meu. Imagina't un home que fos tret del país dels gandhares, on vivia, amb els ulls tapats, i fos abandonat en un lloc desert i desconegut, errant vers l'est o vers el nord o vers el sud, tot desorientat, perquè havia estat portat amb els ulls embenats a aquell lloc desconegut. Però si arribava un altre home i li treia la bena i li deia: -"Els gandhares estan en aquella direcció", aleshores ell, si era assenyat i despert, preguntant de vilatge en vilatge i de mas en mas, arribaria a la terra dels gandhares. El mateix s'esdevé en aquest món amb aquell qui té un mestre que l'adreça vers la terra de l'Esperit. Aquest home pot dir: "Aniré errant per aquest món fins que assoleixi l'alliberament i hi vegi clar; aleshores, aniré de dret a la meva pàtria". Aquesta essència subtil i invisible és l'Esperit de tot l'univers. Això és la Realitat. Això és la Veritat. Això és l'Atman. Tu ets això.
EL MAHABARATA
LA TRIA
Cada dia augmentava la mútua gelosia dels prínceps. Quan Iudixtira, el fill gran del rei Pandu, fou reconegut com a hereu, l'enuig de Durjodana i els seus germans va saltar tots els límits. Combinaren un sinistre complot per matar els fills de Pandu Aquests i llur mare foren induïts a fer una visita a una ciutat llunyana anomenada Varanavata. Hom els havia preparat, per residència, una casa construïda amb materials inflamables. A l'hora determinada, hom va calar foc a la casa, però els cinc germans i llur mare s'escaparen de l'incendi per un passatge subterrani, i es retiraren a una selva on visqueren disfressats de bramanis.
Passà el temps i als fills de Pandu arribà un dia la veu que Drupada, rei de Panxala, volia casar la princesa. Tots els monarques de l'índia del Nord havien estat imitats a aplegar-s'hi, i la núvia triaria d'entre ells un marit segons els costums de l'antigor. Els cinc prínceps decidiren d'anar a presenciar la cerimònia.
Drupada desitjava d'atorgar la princesa, plena de gràcia donzellívola. Va construir un arc robust, de massissa fusta rebeca a vinclar-se: cap altre príncep o cabdill que Arjuna no vinclaria l'arma. I va fer un disc giravoltant, i va deixar-lo enjòlit sota la volta del cel, i més enllà del
I digueren el manament del monarca als reialmes propers i llunyans, i de cada ciutat i país vingueren prínceps i cabdills de guerra; rixis purs de pensa i de costums per beneir el ritu sagrat; els kurus, plens d'orgull i puixança, amb Karna a llur enmig; bramanis de regions distants amb llur ciència benaurosa. I Drupada donava la reial benvinguda a
cada hoste honorat.
El dia de la festa s'acosta! Els homes aplegats, remorosos com l'oceà, omplien les amples grades circulars per veure com triaria la núvia. Hostes reials, pretendents principescos arribaven amb la pompa de la riquesa i de l'orgull. Cabdills en llur carro de guerra, guerrers amb llur cota de malla, venien a conquerir la núvia xamosa! Al nord-est de la. ciutat en festa enclogueren una. gran extensió de terra plana. Mestres de cases astuts bastiren entorn bells palaus encupulats, voltaren el camp de muralla i fossat, i els portals bellament arquejats completaven l'esplendor que circuïa el camp.
El dia de la festa s'acosta! Els encensers
sagrats llançaven llur fragància, el txandana, esquitxat, escampava la seva frescor, penjaven garlandes de la flaire més dolça; tot entorn eren mansions argentades com cignes, cúpules elevades i altes torres, com els cims del blanc Kailasa, que foraden la volta atzurada del cel! Gemmes enlluernadores il·luminaven les cambres, xarxes de malla d'or feien de gelosia a les finestres; altes escales, d'esglaons espaiosos, mostraven la gala de les belles catifes; rics enfilalls i garlandes oscil·laven joiosament, i les mansions argentades com cignes lluïen a la llum del sol!
El dia de la festa s'acosta! Les cambres reials eren altes, amb llurs daurades torres alteroses com els cims de l'Himalaia; en aquestes estances, riques d'orgull, esplendoroses, residien els hostes reials, i el toc de l'emulació s'abrandava en llurs pits mentre els joiells s'aflamaven en llurs vestits esplèndids. Ornats i perfumats seien els governants de pobles, puixants en armes, rics de fama, monarques lleonins de nobles destins, cabdills de fama pura, piadosa envers el puixant Brama, esperança i ajut de llurs súbdits, arnats de tots per llurs nobles accions, virtuosos i benvolents en llur domini!
El dia de la festa s'acosta! Com Pinflament del mar, sorgien els rengs de les nacions aplegades en la plana espaiosa. Els fills de Pandu, disfressats de bramani, es barrejaven amb els bramanis rics de ciència, i remarcaven la riquesa i l'esplendor de l'orgullós Drupada, meravellant-se'n més cada vegada. Dansarins, cantaires, actors, distreien la multitud aplegada. Quinze dies de festa esplendorosa acollien els hostes forasters. A la fi era arribat el jorn de la tria. Draupadi, la bella princesa, seria atorgada a un guerrer famós. Els
prínceps i el poble amb prou feines podien reprimir llur impaciència.
El dia nupcial apareix bell i serè! Toquen el tabal, fan ressonar el sanka. La núvia, gaiament vestida apareix tota fresca de les ablucions matinals. Portant al braç graciós l'àuria garlanda nupcial, àgilment i gràcil
camina Draupadi, reina de tot encís conqueridor!
I un bramani, entès en mantres, sacerdot ple del seny antic, encén el foc i amb piadoses ofrenes en recerca la benedicció i la gràcia. Homes devots repeteixen les murmurades paraules bendients. Calla la veu de conquilla i trompeta, obligat a acabar-se és el retruny del tabal: regna un silenci solemne i, amb pompa majestuosa, el fill de Drupada acompanya la seva germana, la bella núvia de Panxala! Amb accents poderosos, com un tro llunyà, el príncep de Panxala proclama tot entorn els desigs del seu pare: - Mireu aquell arc, monarques aplegats; mireu el fïtó llunyà penjant a mig aire; engegueu cinc sagetes que travessin el disc giravoltant. El qui, essent de noble nissaga, toqui el fitó enlairat, que avenci i reclami per premi la bella donzella de Drupada -. Després es gira vers Draupadi i li diu el nom de cada príncep i pretendent, la seva raça i alta nissaga, i les seves grans proeses guerreres.
Durjodana i els seus germans; Karna, l'arquer sense parió; - el fill de Drona, ornat de joiells i de seny, Krixna, senyor dels vrixnis, ànima de la veritat i el dret; i molts altres elevats guerrers desfilaren en la relació del germà de Draupadi, el qual acabà amb aquestes paraules:
- Els bel·licosos governants de l'ampla terra volen tocar el fitó distant. Princesa, tria per teu el príncep xamós que l'encerti! -
Ornats de joiells, joves i valents, tots aflamats del dolç desig, conscients de llur vàlua, els pretendents s'alçaren en llur orgull, plens de llur alta naixença i llur bella planta, com els elefants impetuosos en els flancs boscats de l'Himalaia! Tots miren els rivals com enemics en camp de mortífera batalla; tots miren la bella Draupadi com si ja fos llur esposa. S'apleguen al camp esplendorós aflamats per una passió enfollidora i malden com els déus radiants encesos per l'amor d'Urna! I els déus en llurs carros nuvolosos acudien a contemplar aquella escena tan bella: aditges radiosos, àgils marutes, suparnes alats, nagues escatoses, sants celestials, excelsos i purs, famosos per llur música, gandarves, belles apsares del cel!
i conegué els germans bel·licosos en llur sagrada disfressa bramànica, els assenyalà a Valadeva mentre els mirava amb sorpresa joiosa! Però els altres cabdills i monarques, amb llurs ulls sobre la núvia, no reconegueren els fills de Pandu, que romanien prop d'ells en silenci, i els prínceps que amagaven llur braó en la santa disfressa, ferits pel dard de Kandarpa, miraven Draupadi amb languidesa enyorosa i amb el cor bategant d'amor!
Immortals radiosos, en grups alegres, contemplaven l'escena rica de beutat; poncelles celestials davallant suament perfumaven l'aire; celestials carros lluminosos recorrien el cel sense núvols; arpes, tabals i flautes feien llurs sons aguts o profunds!
L'un darrera l'altre els pretendents maldaren per complir la prova. Però la fusta de l'arc era rebeca: tot just vinclada, es redreçava i aterrava el pretensiós. Tots els prínceps falliren. Aturat l'alegre so de rialles, silenciós cada pretendent en la seva vergonya, Arjuna, fill de Prida, semblant a un déu, sorgí dels rengles dels bramanis, vestit com un sant sacerdot, bell com l'iris radiós! Tots els bramanis agitaren llurs pells de cérvol i l'aclamaren amb delit des del fons de llur cor!
Alguns sentien dubtosament l'esclat d'aquell entusiasme; llur esperit era ple d'angoixa; murmuris xiuxiuejants deien llur temor: - L'arc meravellós que Sisupala, que el puixant Salja no ha pogut torçar, ni Jarasanda, famós per les seves proeses, dotar de corda, pot un bramani, feble de natural, no entrenat en l'ús de les armes, guarnir-lo i manejar-lo com no han fet grans cabdills i coronats monarques? Aquest minyó és un foll que es llença a fer sense pensar-ho i ens avergonyirà en aquesta bella companyia de reis; l'orgull de la joventut gosa escometre una folla empresa: caldria aturar la seva temeritat i salvar l'honor dels bramanis.
-No ens avergonyirà - deien altres bramanis- més aviat, en aquesta multitud de monarques, ens portarà honors i anomenada; com un elefant majestuós, com un cim altiu de l'Himalaia, roman ferm el jove bramani, ample d'espatlles i de pit. El seu aire és àgilment lleoní, decidit; acomplirà l'empresa que té la gosadia d'escometre! Farà la proesa coratjosa, no ens avergonyirà; en tot l'ample món no hi ha cap tasca que un bramani enceti debades. Els sants homes viuen de
fruits silvestres, tenen la força de la penitència, són estrictes de cos, més puixants d'ànima que no la més puixant companyia guerrera. No pregunteu si és foll o dreturer que un bramani provi el destí: si el durà a la dissort o a la glòria, a caiguda fatal o alta fortuna. Jamadagni, fill d'un rixi, desconcertà reis i cabdills; i un rixi immaculat, Agàstia, eixugà l'oceà il·limitat. Deixeu que aquest agosarat bramani emprengui la bel·licosa feta; deixeu que provi i amb les seves proeses guanyi el premi del vencedor!
Mentre els bramanis així expressaven llurs temors o esperances, el jove Arjuna romania vora l'arc, immòbil com un cim de muntanya. Després, en silenci, féu tres tombs al volt de l'arma meravellosa i s'inclinà tot pregant el déu dels déus, Irana. Després, l'arc que els guerrers aplegats havien debades provat de vinclar i encordar, i els monarques de l'ample món, vanament d'encordar i esgrimir, Arjuna, semblant a un déu, de naixença inspirada per Indra, ple de la puixança sense parió de Vixnu, el va vinclar i encordar, va fixar-hi les fletxes brillants, i les fletxes brillants van travessar el disc amb un so sibilant, van clavar-se al fitó llunyà i el van fer caure sorollosament a terra!
Un clam de joia proclamà la proesa; poncelles del cel blanament davallaren, música celestial estremí l'aire. I els bramanis agitaven llurs pells de cérvol, mentre els cabdills, irritats, amollaven rondinant llur ira i llur pena creixents. Sanka i trompeta proclamaven la feta gloriosa d'Arjuna, bards i heralds en deien altes veus les lloances en un cant abrivat i immortal!
Drupada reconegué l'heroi sota la capa del bramani i cercà de salvar-lo de la füria dels pretendents vençuts. El piadós ludixtira s'estava entre els seus dos germans bessons. Bima veié els senyals de la tempestat que es congriava i tot d'una es dreçà al costat d'Arjuna. L'encisera donzella somrigué reialment al coratjós arquer i llançà damunt seu la garlanda nuvial. Arjuna, amb la força i la traça, havia conquerit la núvia princesa de Panxala. Els crits del poble i les benediccions dels bramanis s'escampaven al lluny joiosament!
Fragment del Cant II del Mahabarata Adaptació de C. A. Jordana
BHAGAVAD GITA "Cant de l'Altíssim”
SANJAYA: Llavors sorgí l'Esperit de Krishna, i parlà a Arjuna, el seu amic, el qual amb els ulls plens de llàgrimes estava submergit en la desesperació i el dolor.
KRISHNA: A què ve aquest desànim melangiós, Arjuna, en aquesta hora, l'hora de la prova? Els homes forts no coneixen el desconhort, Arjuna, ja que aquest no obté ni el cel ni la terra.
No t'abandonis a una vil debilitat, ja que això no és propi d'un home que sia home. Espolsa't aquest indigne descoratjament i alça't com un foc que tot ho crema davant seu.
He de matar els meus mestres, els quals, tot i que cobegen el meu regne, són encara els meus mestres sagrats? Més m'estimaria en aquesta vida menjar
d'almoines, que prendre el menjar reial amb el gust de llur sang.
I no sabem si llur victòria o la nostra seria millor per a nosaltres. Els fills del meu oncle i rei, Dhrita-rashtra, són aquí davant nostre: després de llur mort, desitjarem la vida?
En la nit fosca de la meva ànima em sento desolat. En la meva pròpia pena no veig quin és el camí. Som el teu deixeble, vinc a suplicar-te: sies una llum dintre meu al camí del meu deure.
Ja que ni el reialme de la terra ni el reialme dels déus del cel no podrien alliberar-me del foc de tristor que està consumint la meva vida.
SANJAYA: Quan Arjuna, el gran guerrer, hagué alleugerit així el seu cor, digué, 'No lluitaré, Krishna' i llavors guardà silenci.
Krishna somrigué i parlà a Arjuna -allà entre els dos exèrcits, la veu de Déu digué aquestes paraules:
KRISHNA: Les teves llàgrimes són per als qui estan més enllà de les llàgrimes, i les teves paraules són paraules de saviesa? El savi no es lamenta pels vius, i no es lamenta pels que moren, ja que la vida i la mort són passatgeres.
Perquè tots nosaltres hem existit sempre: Jo, i tu, i aquells reis de la
terra. I tots nosaltres existirem per sempre, tots nosaltres per sempre més.
Així com l'Esperit del nostre cos mortal passa per la infància, la joventut i la vellesa, l'Esperit va cap a un nou cos: d'això el savi no en dubta.
Del món dels sentits, Arjuna, ve la calor i ve el fred, i el plaer i el dolor. Vénen i se'n van: són passatgers. Alça't per sobre d'ells, ànima forta.
L'home al qual no poden moure, l'ànima del qual és una, més enllà del plaer i del dolor, és digne de la vida en l'Eternitat.
L'irreal mai no és: el Real mai no deixa d'ésser. Aquesta veritat ha estat vista per aquells qui poden veure la veritat.
Entreteixit en la seva creació, l'Esperit és més enllà de la destrucció. Ningú
no pot posar fi a l'Esperit que és etern.
Ja que fora del temps ell habita en aquests cossos, tot i que aquests cossos tenen una fi temporal; però ell roman immesurable, immortal. Per tant, gran guerrer, continua la teva lluita.
Si un home pensa que mata i un altre pensa que el maten, cap dels dos no coneix els camins de la veritat. L'Etern d'un home no pot matar: l'Etern d'un home no pot morir.
Ell mai no ha nascut i mai no mor. Ell és en l'Eternitat: ell és per sempre. No-nascut i etern, més enllà del temps passat o per venir, no mor quan mor el
cos.
Quan un home el coneix com a mai nat, etern, immutable, més enllà de tota destrucció, com pot aquest home matar un altre home o fer que un altre el mati? Així com un home es lleva un vestit vell i se'n posa un de nou, l'Esperit abandona aquest cos mortal i emigra a un de nou.
Les armes no poden mai ferir 1' Esperit i el foc no el pot mai cremar. Es intocable pels diluvis, és intocable pels vents ressecs.
Més enllà del poder de l'espasa i el foc, més enllà del poder de les aigües i els vents, l'Esperit és etern, omnipresent, immutable, immòbil, sempre U.
Es invisible als ulls mortals, més enllà del pensament i més enllà del canvi. Sàpigues que ell és i deixa d'afligir-te.
Però encara que nasqués una i altra vegada, i una i altra vegada hagués de morir, fins i tot així, home victoriós, deixa d'afligir-te.
Ja que tot allò que neix en veritat ha de morir i darrera la mort en veritat hi ha la vida. Cara a cara amb el que ha d'ésser, deixa d'afligir-te.
Invisibles són tots els éssers abans de néixer i després de la mort són invisibles també. Són visibles entre dos invisibles. Per què en aquesta veritat trobes dolor? Uns el veuen en una visió de meravella, i d'altres ens parlen d'aquesta meravella. N'hi ha que sols senten a parlar de la meravella; però ho senten i no el coneixen. L'Esperit que hi ha en tots els éssers és immortal en tots ells. Per la mort d'allò que no pot morir, deixa d'afligir-te.
Pensa també en el teu deure i no dubtis. No hi ha glòria més gran per a un guerrer que lluitar en una guerra justa.
L'olla trencada
En un poblet hi vivia un braman que es deia Svabhakipana. Tenia una olla plena d'arròs que li havien donat com a almoina. Va penjar l'olla en un clau de la paret, va situar el llit sota l'olla i se la va estar mirant tota la nit sense treure-li l'ull del damunt. Anava rumiant: «Aquesta olla està plena a vessar de farina d'arròs. Si ara ve una època de fam, en podré treure cent monedes de plata. Amb les monedes compraré un parell de cabres. Com que crien cada sis mesos, reuniré tot un ramat. Després, amb les cabres compraré vaques. Quan les vaques pareixin, vendré els vedells. Amb els vedells compraré búfales. Amb les búfales, eugues. Quan les eugues hagin parit, tindré molts cavalls. Venent els cavalls aconseguiré una gran quantitat d'or. Amb l'or em compraré una casa amb quatre sales. Aleshores vindrà a casa meva un braman i em donarà la seva filla en matrimoni, bonica i ben dotada. Ella engendrarà un fill. Al fill li posaré Somasarman. Quan tingui edat per saltar sobre la meva falda, agafaré un llibre, aniré a l'estable i em posaré a estudiar. Aleshores em veurà el meu fill Somasarman i, volent estar-se a la meva falda, deixarà la de la seva mare i vindrà cap a mi, apropant-se als cavalls. Jo, enfadat, cridaré a la bramana: «Agafa el nen! Agafa el nen!». Però ella, ocupada amb les seves feines, no em sentirà. Aleshores m'alçaré i li donaré un cop de peu.
Estava tan absort davant d'aquests pensaments, que va donar un cop de peu i va trencar l'olla; va quedar tot blanc, arrebossat amb la farina d'arròs que hi havia dins l'olla i que li havia caigut al damunt. Per això dic jo: «El qui fa projectes irrealitzables sobre l'esdevenidor es queda blanc com el pare de Somasarman.»
Panchatantra (350 aC)
Una lletera duia una gerra de llet acabada de munyir al cap. Caminava cap a casa somiant desperta.
«Com que aquesta llet és molt bona», es deia, «farà molta nata. Batré bé la nata fins que es converteixi en mantega, blanca i saborosa, que em pagaran molt bé al mercat. Amb els diners que me'n donin, em compraré un cistell d'ous, i en quatre dies tindré la granja plena de pollets, que piularan al corral durant tot l'estiu. Quan comencin a créixer, els vendré a bon preu i amb els diners que n'obtingui em compraré un vestit nou de color verd amb brodats i un llaç enorme a la cintura. Quan el vegin, les noies del poble es moriran d'enveja. Me'l posaré el dia de la festa major i segur que el fill del moliner, en veure'm tan bonica, voldrà ballar amb mi. Però jo, d'entrada, no li diré que sí. Esperaré que m'ho demani més d'un cop; al principi li diré que no amb el cap. Això mateix, li diré que no! Així!»
La lletera va començar a moure el cap a banda i banda per dir que no i la gerra de llet va caure a terra, i el terra es va tenyir de blanc. D'aquesta manera la lletera es va quedar sense res: sense vestit, sense pollets, sense ous, sense mantega, sense nata i, sobretot, sense llet: sense la blanca llet que l'havia incitat a somiar.
Faula d'Isop (segle VI aC)
La lletera i el pot de llet
La Laietà s'instal·la al cap un pot de llet damunt el coixinet que ella s'ha fet i espera d'arribar sense entrebancs a vila. Tresca amb passa lleugera pels camins i és que avui, per poder anar més tranquil·la, vesteix faldilla curta i duu escarpins. Va així trossada i, pels seus dins, ja s'afigura el tant que li pertoca si ven tota la llet. Adquirirà cent ous, els donarà a covar a més d'una lloca, serà com treure'n un grapat de sous.
«Dels polls n'hauré gallines, pels voltants de la casa terrejaran a pler; molt serà, al capdavall,
que la guineu astuta me'n faci taula rasa i no me'n deixi algunes per firar-me un godall. L'engreix del porc demana poc treball. Ja el tinc: bon pes, tossa acceptable.
De diners, en revendre!, me'n daran un gra¬pat. ¿ I qui m'impedirà, si és que els trobo a mer¬cat, d'ampliar amb una vaca i el seu vedell l'estable, que em gaudiré de veure com salta entre el ramat? La Laietà, exaltada, també salta, entropessa,
li cau el pot, es vessa:
pollets, garrí, vedell i vaca, bona nit. De tants tresors, la noia, amb ull pansit escampats com els veu s'acomiada; va a presentar disculpes al marit, amb gran perill de rebre una allisada. Passà a la farsa el fet:
se'n va dir "El pot de llet".
¿ Hi ha algú que no divaga, que no corre a edificar castells damunt la sorra ? Pirros i Picrocol, la lletera, jo, tu, savis, folls, tot és u.
Qui, despert, no somia? Com és de falaguera la il·lusió que l'ànima transfigura en quimera! Rebo del món els béns abundantment, les millors dones, la més alta fama. Sol amb mi planto cara al més valent; m'extravio, destrono un príncep d'Orient; rei estimat la nació em proclama;
plouen sobre el meu cap joiells guspirejants: però si qualsevol incident em reclama, sóc el mateix curt de gambals d'abans.
La lechera, Félix María Samaniego (1745 – 1805)
Llevaba en la cabeza
una lechera el cántaro al mercado con aquella presteza,
aquel aire sencillo, aquel agrado,
que va diciendo a todo el que lo advierte: ¡Yo sí que estoy contenta con mi suerte!
Porque no apetecía
más compañía que su pensamiento, que alegre le ofrecía
inocentes ideas de contento, marchaba sola, la feliz lechera; y decía entre sí de esta manera:
“Esta leche vendida,
en limpio me dará tanto dinero, y con esta partida
un canasto de huevos comprar quiero, para sacar cien pollos, que al estío me rodeen cantanto el pío pío".
Del importe logrado
de tanto pollo mercaré un cochino; con bellota, salvado,
berza, castaña engordará sin tino tanto, que puede ser que yo consiga ver cómo se le arrastra la barriga”.
“Llevarelo al mercado;
sacaré de él sin duda buen dinero; compraré de contado
una robusta vaca y un ternero, que salte y corra toda la campaña, hasta el monte cercano a la cabaña”.
Con este pensamiento enajenada, brinca de manera, que a su salto violento
el cántaro cayó. ¡Pobre lechera! ¡Qué compasión! Adiós leche, dinero, huevos, pollos, lechón, vaca y ternero.
¡Oh loca fantasía,
que palacios fabricas en el viento! Modera tu alegría;
no sea que saltando de contento, al contemplar tu dichosa mudanza, quiebre su cantarillo la esperanza.
No seas ambiciosa
de mejor y más próspera fortuna; que vivirás ansiosa
