--
R
R
e
e
f
f
u
u
g
g
i
i
a
a
t
t
s
s
,
,
d
d
e
e
s
s
p
p
l
l
a
a
ç
ç
a
a
t
t
s
s
i
i
e
e
x
x
i
i
l
l
i
i
a
a
t
t
s
s
–
–
d
d
u
u
r
r
a
a
n
n
t
t
l
l
a
a
G
G
u
u
e
e
r
r
r
r
a
a
C
C
i
i
v
v
i
i
l
l
E
E
s
s
p
p
a
a
n
n
y
y
o
o
l
l
a
a
a
a
C
C
a
a
m
m
p
p
r
r
o
o
d
d
o
o
n
n
G
G
e
e
r
r
a
a
r
r
d
d
T
T
r
r
a
a
v
v
e
e
s
s
a
a
i
i
P
P
r
r
a
a
t
t
s
s
A
A
s
s
s
s
e
e
s
s
s
s
o
o
r
r
a
a
:
:
C
C
a
a
r
r
m
m
e
e
G
G
u
u
a
a
r
r
d
d
a
a
d
d
o
o
I
I
E
E
S
S
–
–
S
S
E
E
P
P
L
L
a
a
G
G
a
a
r
r
r
r
o
o
t
t
x
x
a
a
2
2
n
n
d
d
e
e
B
B
a
a
t
t
x
x
i
i
l
l
l
l
e
e
r
r
a
a
t
t
S
S
o
o
c
c
i
i
a
a
l
l
8
8
d
d
e
e
n
n
o
o
v
v
e
e
m
m
b
b
r
r
e
e
d
d
e
e
l
l
2
2
0
0
0
0
5
5
Dedico aquest treball a la meva família i amics per haver-me ajudat elaborar-lo; a la meva assessora Carme Guardado, per haver-me prestat el seu temps quan no tenia perquè fer-ho; i a Manel Pujol, per la seva ajuda inestimable.
Índex
1. Presentació ... 4
2. Context històric... 5
2.1. Desenvolupament de la guerra civil ... 5
2.1.1. A Espanya i Catalunya ... 5
2.1.2. A la Vall de Camprodon... 9
2.2. Situació econòmica... 9
2.2.1. A Espanya i a Catalunya... 9
2.2.2. A la Vall de Camprodon... 11
2.3. Situació política a la Vall de Camprodon... 12
3. Investigació... 13
3.1. Els primers refugiats ... 13
3.2. La rebuda ... 13
3.3. La peculiar situació de Camprodon ... 14
3.4. Institucions implicades ... 15
3.4.1. La Generalitat de Catalunya ... 15
3.4.2. El Comitè d’Ajuda als Refugiats i el Comissariat d’Assistència als Refugiats ... 15
3.4.3. L’ajuntament de Camprodon i Assistència Social... 17
3.4.4. La Junta Provincial de Proveïments ... 18
3.4.5. Altres institucions ... 19
3.4.5.1. El govern de la república ... 19
3.4.5.2. El Gobierno de Euzkadi... 19
3.4.5.3. El Comitè d’Avituallament i el Consell de Gastronomia ... 19
3.5. Estudi dels refugiats ... 20
3.5.1. Estudi en nombres de la població refugiada... 20
3.5.2. Procedència... 23
3.5.3. Allotjament, vestit, aliment, higiene i altres... 23
3.5.4. Subsidis i ajudes ... 29
3.5.5. La organització dels refugiats i les seves tasques... 30
3.5.6. Colònies infantils... 31
3.5.7. Els refugiats d’Euzkadi... 32
3.5.8. Relació amb la població autòctona... 33
3.5.9. Els últims refugiats, la fugida cap a França i el seu retorn... 33
3.5.10. Un refugiat especial: el doctor Negrín... 35
4. Conclusió ... 37
1.
Presentació
El present treball és un estudi d’uns moviments demogràfics molt concrets que es van donar en una població dels Pirineus catalans, fronterera amb França, tal i com és Camprodon, durant l’etapa de la Guerra Civil Espanyola. És una anàlisi de la vida d’unes persones que es van veure obligades a fugir de casa seva i de la seva pròpia regió a causa d’aquesta guerra i que van arribar a la vila de Camprodon.
Figura en aquest treball un primer apartat en què hi podem trobar informació general pel què fa a l’etapa de la Guerra Civil: el desenvolupament del conflicte, la situació econòmica, política i social que es vivia, etc. Aquest apartat introdueix el següent, que és el d’investigació pròpiament dita. Aquesta segona part d’investigació es concreta amb l’estudi d’uns organismes encarregats de tractar el problema que representava els refugiats i evacuats (el Comissariat d’Assistència als Refugiats, l’ajuntament de Camprodon, etc.) i un estudi d’aquests mateixos refugiats residents a Camprodon (nombre, procedència, manutenció, organització, etc.).
Com a últim apartat figura el de les conclusions, en què hi ha els raonaments finals que s’han pogut extreure després de tot aquest procés d’estudi. En elles s’hi fa constar el perquè de la situació de conflicte que es va donar entre els refugiats de la vila, a part que també es valora el funcionament de les institucions implicades en aquests afers i de com van poder tractar-los.
2.
Context històric
2.1. Desenvolupament de la guerra civil 2.1.1. A Espanya i Catalunya
El conflicte de la Guerra Civil espanyola s’inicià el 17 de juliol de 1936. Els sectors conservadors s’oposaven a la democratització política i al reformisme social de la República mentre que les reformes agràries portades a terme pel govern no van agradar tampoc a molts sectors de la població, cosa que va provocar simpaties a favor dels partits de dretes. Tot això esdevingué en una acció colpista i, més tard, la Guerra Civil.
L’inici de la guerra
La insurrecció militar començà a les possessions espanyoles del Nord d’Àfrica i poc després s’estengué per la península amb l’enfrontament dels sublevats contra la resistència popular, els cossos policials i part de l’exèrcit. Al principi es pensava que seria un enfrontament que duraria poques setmanes i l’optimisme era viu en gran part de la població. El conflicte, però, s’anà agreujant encara més, desembocant inevitablement en guerra.
La batalla de Madrid
A Catalunya la República era defensada pels voluntaris. D’entre ells, uns 30.000 van anar a l’Aragó amb la intenció de reocupar les capitals de província en mans dels
important punt estratègic que servia de base per l’aviació feixista i com a plataforma logística.
Pel què fa als nacionals, aquests aconseguiren ocupar part del territori republicà occidental, alhora que les tropes d’Àfrica entraren a la península i aconseguiren eliminar la resistència de Badajoz, junt amb l’exèrcit nacional del Nord. Aquest mateix exèrcit havia aconseguit també ocupar tota una zona que s’estenia dels d’Irun i Donosti fins al centre. Franco va passar a ser dirigent dels nacionals l’octubre de 1936. Posteriorment s’emprengué l’ocupació de Toledo i a finals d’aquell mateix mes ja estava a les portes de Madrid. La resistència popular aconseguí deturar l’ocupació de la ciutat tot i les envestides de l’exèrcit nacional i la força de l’aviació Còndor alemanya, mentre les brigades internacionals i la columna Durruti1 es dirigien a la zona en qüestió per tal d’ajudar a la defensa de la ciutat. Tot això féu que Franco desistís d’ocupar la capital i que la seva nova estratègia s’encaminés llavors a aïllar Madrid de la resta de la República.
La batalla del Nord
L’estratègia de Franco per aïllar la capital va provocar les batalles de Jarama2 (febrer de 1937) i de Guadalajara3 (març de 1937). En la primera el resultat de la batalla fou incert; en el segon, els republicans guanyaren, cosa que significà l’afebliment del bàndol nacional i de la seva pressió sobre la capital.
La nova estratègia nacional se centrà en el Nord. El general Mola4 dirigí l’atac contra Biscaia a finals de març. El 26 d’abril l’aviació nazi destruí Gernika5 per ordre de Franco i dos mesos després, el 19 de juny, Bilbao seria ocupada. El 5 de juliol els republicans iniciaren una ofensiva a Brunete (proper a Madrid) i el 3 de setembre a Belchite (a prop de Saragossa) per tal de mirar d’alleugerir l’ofensiva nacional al nord de la península, encara que no van poder evitar l’entrada de les tropes de Franco a Santander i a Astúries. Pel desembre del 1937 els republicans s’apoderaren de Teruel, tot i que els nacionals la reocuparen el febrer de l’any següent.
1
Batalló format per voluntaris provinents dels sindicats de la CNT de Barcelona i dirigit per Buenaventura Durruti amb l’objectiu de reocupar les capitals de l’Aragó del bàndol nacional.
2
Batalla produïda prop del riu Jarama, afluent del Manzanares.
3
Ciutat propera a Madrid des d’on els nacionals intentaren ocupar la capital.
4
Oficial de l’exèrcit nacional.
5
Població situada al País Basc, la qual fou bombardejada per les tropes aliades a Franco poc abans de l’ocupació de la capital amb un objectiu merament civil.
A l’octubre del 1937 el nord de la península ja estava ocupat, provocant la pèrdua per part dels republicans d’una important zona industrial i minera, que proveïa primeres matèries, en benefici dels rebels. A més una gran onada de persones procedents d’aquests territoris buscaren refugi a Catalunya.
Les milícies es dissolgueren per donar lloc a l’Exèrcit Popular republicà. Aquest exèrcit adoptà una nova estructura organitzativa. Estava estructurada en cossos, divisions i brigades mixtes, dirigides per militars professionals o oficials procedents de les dissoltes milícies. Els comissaris polítics controlaven mentrestant els comandaments de dubtosa fidelitat a la república. El fet que es conformés aquest exèrcit provocà tensions entre sectors anarquistes i el POUM en creure que era una traïció a la utopia revolucionària.
Pel govern republicà, però, era la única via per fer front al bàndol nacional donat el seu imparable avanç.
El desembre del 1937 el general Vicente Rojo passà a assumir el control de l’exèrcit republicà i planificà la batalla de Terol, que en principi representà un èxit. No obstant, una duríssima contraofensiva feixista, pel febrer del 1938, obligà les tropes republicanes a evacuar la ciutat.
La batalla de Catalunya
El 9 de març de 1938, l’exèrcit nacional inicià la campanya d’Aragó amb el conseqüent desplaçament del front de guerra a Catalunya. Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp i Camarasa foren ocupades entre el 3 d’abril i els dies posteriors a aquest. Les centrals hidroelèctriques eren ocupades, per tant.
L’ofensiva nacional continuà cap al sud, fins assolir el Mediterrani, passant per Vinaròs i amb València com a objectiu principal. D’aquesta manera la República quedà partida en dos.
La batalla de l’Ebre fou l’última ofensiva protagonitzada per l’exèrcit republicà. Aquesta ofensiva buscava aturar l’atac feixista a València i guanyar temps per a què s’iniciés la guerra mundial. Pel setembre del 1938 es firmà l’Acord de Munic, pel qual Gran Bretanya i França junt amb Alemanya, Itàlia, Portugal, Bèlgica, etc. negaven cap tipus d’ajuda a qualsevol dels dos bàndols, si bé ni Alemanya ni Itàlia entre d’altres no ho respectaren ajudant el bàndol nacional i la URSS el republicà.
La batalla s’inicià amb èxit el 25 de juliol entre Mequinensa i Benifallet, amb Gandesa com a objectiu principal. La contraofensiva franquista s’imposà el 16 de novembre, però. Finalment, el 23 de desembre, Franco decidí ocupar la resta de Catalunya amb una resistència escassa, ja que l’exèrcit popular quedà molt debilitat i la població estava esgotada. Tarragona i Barcelona foren ocupades el 15 de gener i el 26 d’aquest, respectivament. El 10 de febrer Franco proclamava la fi de la guerra a Catalunya i l’ocupació de tot el Pirineu català, si en veritat fins el 13 d’aquell mateix mes encara hi hagueren enfrontaments entre l’exèrcit de l’Est i els nacionals.
Després de la caiguda de Catalunya
Franco no acceptà en cap moment una negociació de pau i menys durant la fi de la guerra, volent una rendició sense condicions. El que quedava de l’exèrcit republicà a l’oest, al centre i al llevant de
la península s’anà lliurant als vencedors.
A finals de març, Madrid, València i Alacant foren ocupades. L’1 d’abril es donà la guerra per acabada amb el triomf dels nacionals sobre els republicans. Quedava de tota manera una Espanya devastada, amb greus problemes econòmics i socials i endeutada.
2.1.2. A la Vall de Camprodon
Les conseqüències més directes de la guerra no es començaren a notar fins cap al final del conflicte, ben entrat l’any 1938. Alguns habitants del poble en edat militar hagueren d’abandonar-lo i anar cap al front, que cada vegada estava més proper a la línia de la frontera. Arribà el moment en què l’exèrcit nacional aconseguí ocupar les principals comarques catalanes, entre elles la de Barcelona. Temps després l’ocupació arribà al Ripollès.
2.2. Situació econòmica
2.2.1. A Espanya i a Catalunya
Si abans del conflicte l’economia ja estava debilitada, durant el conflicte va estar-ho encara més. L’escassetat de primeres matèries primeres i de queviures va donar-se a tots dos bàndols, de la mateixa manera que la pobresa i la fam. La producció es va veure dràsticament reduïda i les exportacions van disminuir fins al punt de ser quasi inexistents.
L’economia al bàndol republicà
La guerra va provocar la fugida de gran part dels empresaris. Les empreses van quedar aleshores sense direcció, de manera que els sindicats van impulsar la gestió i direcció de les indústries per part dels treballadors. Es van conformar llavors comitès obrers, que portaven a terme les funcions de control de les fàbriques.
La guerra, però, va provocar l’establiment d’un nou model d’organització del treball i de l’activitat productiva, a causa de les dificultats econòmiques derivades del conflicte, com són l’obtenció de finançament, el proveïment de primeres matèries, etc.; i les dificultats socials, tals com la falta de mà d’obra o la mobilització d’aquesta, l’arribada de refugiats, etc.
la direcció i coordinació de les empreses químiques, metal·lúrgiques i mecàniques. Fou creat l’any 1936 i estava format per representants d’obrers, tècnics militars i govern. Catalunya, a part de desenvolupar una indústria de guerra, va passar a ocupar un lloc central en el sistema econòmic. Les forces polítiques i sindicals van voler planificar i reglamentar els aspectes fonamentals de l’activitat econòmica. Per aquest motiu es va crear el Consell d’Economia de Catalunya6 i es va dissenyar un pla socialista de reorganització del país. La col·lectivització que s’havia portat a terme fins aleshores es va legalitzar a partir del Decret de Col·lectivitzacions7 de la Generalitat el mateix any 1936. Les empreses van quedar agrupades llavors en col·lectivitzades i privades. Les institucions bancàries estaven intervingudes també per la Generalitat. A diferència del que va passar a la resta de comunitats, a Catalunya no hi va haver una col·lectivització agrària important a causa del predomini de la petita i la mitjana propietat, l’oposició del govern autònom i dels sindicats i partits polítics.
El govern regulava el sistema econòmic amb el control de la banca, les expropiacions, el control de salaris, la municipalització del sòl urbà, etc. S’intentava aconseguir així mantenir l’activitat productiva i les necessitats de subsistència de la població. Alhora, el govern republicà, era qui tenia sota el seu control l’ús de l’or del Banc d’Espanya, un recurs del qual l’exèrcit nacional no disposava.
L’escassetat de queviures va afectar tot el territori republicà ja que les principals zones de producció agrícoles estaven sota el control dels sublevats. La falta de productes va afavorir la pujada de preus, la devaluació de la moneda i fam. El mercat negre es va estendre i la mala qualitat dels productes va degenerar en malalties com ara la tuberculosi o el tifus.
Per altra banda, el govern republicà va rebre importants ajudes econòmiques i grans recursos materials per part de la Unió Soviètica, enemiga del feixisme. Altres països com Mèxic van oferir també ajuda, però en aquest cas logístic.
6
Organisme creat per tal d’ordenar el caos produït poc després de l’esclat de la guerra pel què fa a l’economia.
7
Segons aquest decret les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim d'autogestió, privat o en agrupacions, legalitzant les col·lectivitzacions que hi havia hagut fins aleshores.
L’economia al bàndol nacional
A la zona controlada pels nacionals es va seguir una política econòmica basada en el retorn de les terres als seus antics propietaris després de la reforma agrària. A més es va exercir un fort control agrari, sobretot pel què fa al blat, ja que era un element que abundava molt en les zones que tenien ocupades (a diferència del bàndol republicà) i que era una matèria primera indispensable per a la elaboració del pa, entre d’altres.
Es comptava amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia, totes dues potències feixistes que proveïen subministraments, armament, ajuda logística, etc. Portugal per altra banda oferia també al bàndol nacional ajuda, permetent la lliure mobilitat de soldats de l’exèrcit espanyol per les seves terres. L’economia es va basar sobretot en les importacions que es feien de l’exterior, fent que el deute extern augmentés de tal manera que el seu pagament es va allargar dècades després del conflicte.
2.2.2. A la Vall de Camprodon
Com a la major part de Catalunya i la resta de la república, la Vall de Camprodon va patir una greu crisi econòmica basada en la paralització de l’activitat industrial i el consegüent atur, el control cada vegada més restringit dels preus, l’escassetat d’aliments i altres utensilis de primera necessitat, manca de comunicacions terrestres per la falta des gasolina, etc. La fàbrica de galetes Birba, per exemple, va haver de parar la producció, tot i que el seu propietari va seguir pagant els salaris als seus treballadors fins mesos més tard. Alguns industrials fugiren del poble abandonant la fàbrica, formant-se de seguit les cooperatives que les dirigirien durant el temps que els permetés l’arribada de les matèries necessàries per a la producció.
L’activitat turística que tant caracteritzava la vall va aturar-se, contrastant amb l’arribada constant de refugiats, soldats, transeünts, etc. Aquest fet agreujava també el problema dels aliments, que si ja eren escassos, amb l’arribada de tot tipus de gents del país encara van escassejar més.
El transport era dificultós per les males comunicacions de l’època, a la vegada que el preu de la gasolina era altíssim donada la seva manca, encarint també el preu dels productes. L’estraperlo va ser en aquella època habitual, de la mateixa manera que els petits furts i altres activitats econòmiques de tipus il·legal. Això va provocar que la gent ingerís aliments en mal estat, provocant la consegüent proliferació de malalties.
A mesura que els fets de la guerra s’anaven succeint, l’economia cada vegada es veia més afectada. Més i més homes en edat hàbil per a treballar van haver d’anar al front.
2.3. Situació política a la Vall de Camprodon
El partit de govern de la vila, a data del 9 de setembre del 1938, estava format pel següent:
Josep Vila Dalmau Alcalde Esquerra Republicana de Catalunya Josep Feliu Rodà Alcalde 2n Esquerra Republicana de Catalunya Josep Güell Coma Alcalde 3r Partit Socialista
Josep Pagès Cunill Conseller Partit Socialista Unificat Patllari Vila Solà Conseller Partit Comunista Unificat Pere Danés Cudinach Conseller Partit Comunista Unificat Antoni Juncà Illa Conseller Partit Comunista Unificat
En la seva pràctica totalitat no hi havia cap membre d’un partit de dretes. Eren tots partidaris de la república, cosa que demostra un clar rebuig als partits de dretes per part de la gent de la vila. Els partidaris del conservadorisme eren considerats desafectes al règim republicà, encara que no era ni de bon tros la majoria. Eren els industrials que tenien una fàbrica a la vila en la seva major part, que poc després n’acabarien fugint per evitar represàlies. Els identificaven pintant una taca negra a la porta de casa seva.
3.
Investigació
3.1. Els primers refugiats
Es considerava refugiat tota persona que estava caracteritzada per seguir uns certs criteris i que, per aquest motiu, rebia un subsidi d’ajut. Aquests criteris van variar a mesura que avançava el conflicte, provocant que molts cops s’haguessin d’enretirar les ajudes subsidiàries a aquests refugiats.
Les ajudes es donaren en un principi per part dels ajuntaments a tots els nouvinguts, sense tenir en compte cap criteri, pel fet que es creia que el conflicte seria merament un conflicte intern que duraria poc temps. Després més tard, seguint els criteris que exigia la Generalitat, podien rebre subsidi totes aquelles persones que no tinguessin mitjans econòmics de què subsistir, ni amics ni familiars, i que no fossin homes sans d’entre 20 i 45 anys (soldats o desertors, per tant), havent els ajuntaments de redistribuir les ajudes.
Amb tot això, els evacuats que rebien subsidi van ser durant tot el conflicte una minoria davant del total d’evacuats que no en rebien. A Camprodon es classificaven els refugiats segons si pertanyien a Assistència Social, l’organisme que s’encarregava d’allotjar-los, vestir-los, alimentar-los, etc.; i els refugiats d’Euzkadi, la manutenció dels quals anava per compte del Govern d’Euzkadi. Aquests rebien subsidi seguint uns criteris diferents dels que seguien els refugiats d’Assistència Social.
3.2. La rebuda
A Girona ciutat arribaven els principals grups de població evacuada procedents de Barcelona, que llavors era el principal punt d’arribada d’aquests. Eren distribuïts per ordre del Comissariat d’Assistència als Refugiats des d’allà fins a la resta de poblacions gironines, entre les quals es trobava Camprodon. Els primers refugiats en arribar provenien de Madrid, i a mesura que anaven arribant la resta, l’ajuntament mirava de buscar-los allotjament i aliment. La població per altra banda oferia la seva ajuda i col·laboració, sense deixar de banda el fet que estaven vivint un fet desconcertant i nou.
Mapa geogràfic de la zona de la Vall de Camprodon i altres zones veïnes
3.3. La peculiar situació de Camprodon
Camprodon és una petita localitat situada al Pirineu Oriental, a la comarca del Ripollès, el municipi de la qual porta el mateix nom. Està situada a uns 950 metres sobre el nivell del mar, en la confluència dels rius Ter i Ritort, provinents de les valls veïnes de Setcases i Molló, respectivament. La frontera amb França se situa a uns 10 kilòmetres en línia recta, amb sortida al coll d’Ares, passant per la vall de Molló.
Durant el període de la Guerra Civil espanyola, el municipi de Camprodon comprenia una superfície poc més gran d’una hectàrea, tenint de veïns els municipis de Llanars i Freixenet. D’aquesta manera el nucli urbà ocupava pràcticament tot el territori del municipi, essent així aquest el més petit de tota la província de Girona en aquell temps. No quedava llavors cap porció de terra hàbil per a cultivar-hi aliments. Cal dir que el territori a Catalunya estava subdividit per unes zones anomenades “regions”, que posteriorment, l’any 1937 i durant el conflicte, van passar a anomenar-se vegueries. Camprodon estava situada llavors a la Vegueria VI, amb capital a Vic.
La zona fronterera, en estar situada tan a prop de Camprodon, va ser una de les principals causes d’arribada de persones de tot tipus, des de desplaçats fins a soldats, traficants, refugiats, etc.
Ja des de feia molts anys Camprodon era un reclam turístic, per la burgesia sobretot. Aquesta era el fet pel qual molts d’aquests burgesos posseïen una torre o mansió dins del terme municipal. Alhora, el poble disposava de varis serveis per atendre aquest turisme, tals com hotels, cafès i restaurants, entre d’altres.
Poc territori per a cultivar-hi aliments, moltes torres d’estiueig on encabir-hi a gent nouvinguda o proximitat amb la frontera francesa són algunes causes que feien Camprodon certament particular.
3.4. Institucions implicades
3.4.1. La Generalitat de Catalunya
El Govern de la Generalitat va encarregar-se de constituir primerament el Comitè d’Ajut als Refugiats i posteriorment, el Comissariat d’Assistència als Refugiats. Les competències pel què fa al tema dels refugiats les va donar a aquest òrgan, si bé seguia realitzant altres funcions de manera no tant directa.
Era la Generalitat qui s’encarregava de realitzar el pagament dels subsidis a través del Comissariat d’Assistència als Refugiats, de manera que s’encarregava també d’obtenir el finançament necessari per tal de realitzar-los. Coordinava i seguia un control de la resta d’institucions, ja fos el Comissariat d’Assistència als Refugiats o la Junta Provincial de Proveïments, per exemple. Tanmateix col·laborava amb el govern de la república i la resta de govern autònoms en conjunt per tal de buscar la millor solució al problema dels refugiats.
3.4.2. El Comitè d’Ajuda als Refugiats i el Comissariat d’Assistència als Refugiats
El dia 18 d’octubre de l’any 1936 la Conselleria de Sanitat i Assistència social de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de que es constituís el Comitè Central d’Ajut als Refugiats a la ciutat de Barcelona. Totes aquelles poblacions que tinguessin més de 10.000 habitants, havien de tenir aleshores un Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats, des d’on es coordinaven i es portaven a terme totes les mesures referents als refugiats. Ripoll, si bé no arribava a tenir 10.000 habitants, va haver de crear el seu propi comitè comarcal.
Comitè s’encarregava d’elaborar el cens de població refugiada a partir de les dades que rebia dels diferents ajuntaments de cada poble on se n’acollia. Posteriorment enviava aquestes dades a la seu central del Comissariat d’Assistència als Refugiats. Aquestes relacions de tipus nominal eren enviades des dels ajuntaments en uns dies molt concrets de cada mes, entre l’1 i el 5. Els impresos en els quals s’hi inscrivien els refugiats els proporcionava directament la delegació del comissariat, ja que era un document oficial. En aquestes llistes hi figuraven diverses dades, entre les quals hi havia: nom i cognoms del refugiat, edat, origen, ofici, data en què el refugiat s’havia donat d’alta o en cas que es donés de baixa, la data en què es va produir i el lloc cap a on s’havia traslladat. Era imprescindible també que per part de l’ajuntament hi constés la signatura de l’alcalde i el segell del municipi. En algunes ocasions es retornaven les relacions pel fet que hi mancaven dades i l’ajuntament les havia d’acabar de complimentar i posteriorment reenviar.
A partir del 9 de gener de l’any 1937 la Generalitat de Catalunya va començar a trametre unes ajudes als ajuntaments la població dels quals acollia refugiats: 2 pessetes diàries per cada un d’ells. A més d’això, es comprometia a pagar les despeses anteriors a aquesta data, en cas que es poguessin justificar.
El 14 d’agost de 1937 es van dissoldre el Comitè d’Ajut als Refugiats i es va constituir el Comissariat d’Assistència als Refugiats. El motiu es deu al fet que el problema dels refugiats cada vegada era més complex i calia fer alguns canvis organitzatius. Aquest nou organisme estava subordinat a la Direcció General d’Assistència Social i s’encarregava a partir d’aleshores d’elaborar els censos, distribuir els refugiats, realitzar tasques d’informació i inspecció, etc. El Comissariat s’encarregava, a més, de transmetre les ordres que rebia des de la seva seu central de Barcelona a tots els ajuntaments de poblacions on s’acollien refugiats. Alguns d’aquests avisos eren, per exemple, l’ordre del 22 de setembre de 1937, per la qual no es podien enviar refugiats a Barcelona donat el gran volum d’arribada d’aquests. Gràcies a algun d’aquests avisos podem saber que els desplaçaments dels refugiats que es realitzaven cap a Barcelona eren costejats pel mateix comissariat, amb fons de la Generalitat, i que el govern republicà no se’n feia càrrec.
El Comissariat s’encarregava de realitzar els pagaments dels subsidis als ajuntaments a partir de les relacions que aquests enviaven, amb diners provinents de la Generalitat. Dintre de les tasques d’inspecció, s’encarregava també d’optimitzar les relacions entre les diferents institucions involucrades. Tal i com diu a la missiva nº25,
mirava d’aconseguir un rendiment òptim en l’elaboració de les relacions i el seu enviament.
El Comissariat, portant a terme les seves funcions de distribució dels refugiats, controlava tots els desplaçaments de refugiats entre municipis. Els ajuntaments comunicaven al comissariat la petició de trasllat d’un o més refugiats i aquest analitzava la proposta. Feia les gestions pertinents amb la seu central de la capital catalana i donava permís o no, depenent del cas, per portar-se a terme el trasllat del refugiat i alhora el del seu subsidi. Seguint aquesta mateixa regla, el comissariat s’encarregava també d’avisar als ajuntaments de noves arribades de refugiats a la seva pròpia vila.
El comissariat sovint s’encarregava també de proporcionar informació referent a altres refugiats que no estaven sota el seu control a la resta d’institucions que així ho demanaven.
A partir del 15 de juny de 1938 el comissariat només tractava temes directament amb els refugiats durant dos dies en setmana, per tal d’evitar desplaçaments inútils.
Ja per acabar, cal dir que s’encarregava també de denunciar a les autoritats judicials tots aquells organismes que no complissin les ordres manades. D’aquesta manera, si l’ajuntament de Camprodon, posem per cas, no enviava les relacions de població o enviava les dades alterades de manera intencionada, el comissariat passava a denunciar-lo a les autoritats judicials i a més li retirava tots els pagaments dels subsidis. Era, per tant, un òrgan força independent que actuava moltes vegades en funció de les necessitats.
3.4.3. L’ajuntament de Camprodon i Assistència Social
L’ajuntament de Camprodon es va fer càrrec ja des d’un bon principi de les arribades de refugiats. Si bé a l’octubre de l’any 1936 ja arribaven els primers procedents de Madrid, no va rebre l’ordre d’acollida directament fins el mes de desembre d’aquell mateix any, moment en què es va constituir el Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats. L’ajuntament es va encarregar llavors d’elaborar uns censos o relacions en els què hi feia constar el nom, l’edat i altres dades d’interès referents als refugiats. L’ajuntament, per altra banda, s’encarregava de gestionar els pagaments de subsidis als refugiats. Reclamava els pagaments dels subsidis a la Generalitat quan aquests no arribaven, o bé a la seva Delegació a Girona o bé a la seu central del comissariat. Entre altres funcions, també hi
la bona convivència d’aquest amb la gent del poble, solucionar els possibles conflictes que es poguessin donar entre aquests, gestionar les peticions de trasllat de refugiats amb els altres pobles i el Comissariat d’Assistència als Refugiats així com també les baixes i les altes dels seus subsidis, enviar relacions de població, etc. D’aquesta última funció en depenia el proveïment d’aliments i l’arribada dels subsidis destinats als refugiats. És per aquest motiu que es feia necessari enviar les relacions amb puntualitat. Enviava, a partir de principis de 1938, les relacions de població fixa, accidental, etc. a la Junta Provincial de proveïments, des de la qual rebia els aliments necessaris per alimentar la població. De tota manera, aquests mateixos aliments trigaven mesos en arribar o directament no ho feien.
Una altra tasca que realitzava l’ajuntament, davant dels constants problemes que es presentaven pel què fa al proveïment d’aliments, era la gestió de les ajudes internacionals. Va ser important llavors l’ajuda que es va rebre del Fondo de Ayuda
Internacional o de Ayuda Frentes de Andalucía, per exemple. La gestió d’aquestes
ajudes les portava en un principi l’ajuntament, si bé més tard creava altres institucions que se n’encarregaven, de la gestió.
Com a altres funcions menys importants, consten la de cercar refugiats la situació dels quals era desconeguda (moltes vegades sense poder dir-ne massa cosa) o la tramesa d’informació a altres institucions a petició seva sobre qualsevol afer relacionat amb ells, tals com el govern d’Euzkadi o simples famílies.
En definitiva, l’ajuntament s’encarregava de solucionar els problemes que li sorgien de manera força autònoma, alhora que seguia les ordres que rebia del
Comissariat d’Assistència als Refugiats, la Generalitat o qualsevol altre òrgan superior.
3.4.4. La Junta Provincial de Proveïments
Altrament anomenada Dirección General de Abastecimientos, aquest organisme subordinat al Ministerio de Hacienda y Economía, se situava a la capital de la vegueria, a Vic. A través de les relacions que rebia dels ajuntaments podia saber la quantitat de proveïments que havia de subministrar (verdures, fruites, cereals, llet, olis, greixos, sabons, etc.). D’altra banda també s’encarregava de saber la quantitat d’aliments que cada municipi produïa al llarg de cada mes. Reclamava tots els productes que es produïen, excepte una quantitat reservada per les Col·lectivitats, Sindicats, etc.
destinades al consum de les pròpies famílies i socis. Aquesta quantitat la fixava aquesta junta.
En cas que l’ajuntament no enviés les relacions, es veuria privat de subministraments provinents d’aquest organisme i, en cas de reincidència, seria denunciat als tribunals per no prestar auxili a un òrgan de govern. En cas que algun Sindicat, Col·lectivització, etc. es negués a entregar l’excedent de producció, li seria decomissat aquest excedent i alhora seria denunciat a les autoritats judicials.
Per altra banda cal dir que Camprodon, en no tenir ni terres de cultiu ni d’altre tipus, no podia donar excedent de producció, perquè no n’hi havia. Aquest és el motiu pel qual l’ajuntament sempre feia constar en les relacions que enviava a aquest organisme que la producció del municipi era nul·la.
3.4.5. Altres institucions
3.4.5.1. El govern de la república
El paper del govern de la república durant la guerra pel què fa als refugiats no va ser gaire important a Catalunya. El Comité Nacional de Refugiados mantenia les funcions d’òrgan encarregat dels afers relacionats amb els refugiats. El 30 de gener del 1937, però, aquestes funcions les va traspassar al Ministeri de Sanitat i Assistència Social.
Per ordre del govern republicà, es varen evacuar moltes persones residents a nuclis urbans que havien patit bombardejos o que eren susceptibles de patir-ne. Així el govern es va encarregar de donar l’avís d’evacuació de les ciutats per mirar de salvar la gent indefensa dels atacs dels nacionals.
3.4.5.2. El Gobierno de Euzkadi
Els refugiats provinents d’Euskadi, durant la guerra civil, eren alimentats i vestits amb diners provinents del seu propi govern. Aquest procurava per la bona gestió dels recursos que proporcionava a les poblacions on aquests refugiats s’estaven.
El govern d’Euskadi tenia a Ripoll un delegat que s’encarregava de supervisar la gestió dels recursos i de seguir les ordres que li enviaven des del govern basc.
3.4.5.3. El Comitè d’Avituallament i el Consell de Gastronomia
Gastronomia, creat el 17 d’octubre de l’any 1936 per ordre de la Generalitat de
Catalunya i s’encarregava d’atendre els indigents, els refugiats, la gent que es trobava a l’atur, etc. En un principi d’aquestes funcions se n’encarregava el Departament de Proveïments, però a partir del gener del 1937 tots els proveïments es realitzaven des d’aquest Comitè d’Avituallament.
3.5. Estudi dels refugiats
3.5.1. Estudi en nombres de la població refugiada
Durant l’any 1937 l’ajuntament de Camprodon no estava obligat a enviar el cens a cap tipus d’organisme de govern. Va ser més tard quan la Junta Provincial de Proveïments va demanar relacions numèriques de població i de producció agrícola, cap a principis de l’any 1938. Aquestes relacions eren enviades per l’ajuntament cada mes. Hi constaven diverses dades, d’entre elles, parlant en termes generals, la població fixa, en què també hi feia constar el nombre de persones col·laboradores amb la Cooperativa de Consum de Camprodon; tots els menors de dos anys; la població evacuada, fent-hi constar que la majoria eren evacuats forçosos; i refugiats amb dret a subsidi. En alguns casos es feia constar que residien al poble, a més, una important càrrega de població hospitalitzada, soldats, carrabiners, oficials, policies, etc.
En fer-se les relacions nominals de la població, podem saber per la correspondència de l’època que el Comissariat d’Assistència als Refugiats permetia en la inclusió de les llistes diferents persones provinents d’altres viles catalanes, traslladant-los el subsidi de què se’n beneficiaven, de la mateixa manera que permetia el trasllat dels refugiats del propi poble cap a d’altres si les circumstàncies ho permetien. Sovint aquests trasllats els protagonitzaven famílies senceres o grups de persones d’un mateix territori d’origen, el motiu del trasllat de les quals era les relacions que poguessin tenir amb refugiats o evacuats d’altres pobles, tant amics com familiars o coneguts. Justament les institucions intentaven reagrupar les famílies que havien hagut de separar-se per les causes que fossin.
Durant l’any 1938 es van passar a enviar relacions numèriques de població a la Junta Provincial de Proveïments, alhora que seguia enviant relacions nominals al Comissariat d’Assistència als Refugiats de Ripoll.
Observacions:
• La població fixa és tota aquella que residia en cases particulars dins del mateix
municipi de manera no temporal, sinó fixa, a diferència dels refugiats i evacuats.
• La població refugiada era aquella rebia una paga en concepte de refugiat. • La població accidental era tota aquella que es trobava a la vila de manera
temporal i a causa de la guerra. Els evacuats es trobaven dins d’aquest grup.
• Els col·laboradors són aquells que pertanyien a una cooperativa de consum, de
manera que tenien una cartilla de racionament. Els no col·laboradors, per tant, serà la resta de població que no en formava part.
• En la taula de dades i en al gràfic hi manquen dades corresponents als mesos de
gener, maig, juny, setembre i desembre, ja que no s’han pogut trobar.
Mesos Febrer Març Abril Juliol Agost Octubre Novembre
Població fixa 1350 1350 1350 1350 1350 1418 1418 Col·laboradors -- -- -- 319 430 319 319 No col·laboradors -- -- -- 1031 920 1099 1099 Població accidental 441 441 500 680 600 725 768 Població refugiada 139 143 150 162 164 166 166 Altres 30-35 -- 300 -- -- -- -- Total 1930 1934 2000 2192 2114 2309 2352
Variació de la població de Camprodon durant l'any 1938
0 500 1000 1500 2000 2500 Gen er Febr er Mar ç Abr il* Mai g Juny Julio l Ago st Sete mbr e Oct ubre Nov embr e Des embr e
Solament en aquest període de l’any 1938 podem observar un augment constant de la població. El nombre d’habitants fixes es va mantenir durant la major part de l’any, excepte els últims mesos en què es va produir un creixement sobtat. Els evacuats (població accidental en la seva major part) es van anar incrementant de manera constant: a diferència del nombre de refugiats, que va experimentar un augment molt més modest. Finalment, com a resultat de tot això, podem observar que la població local va passar de 1.930 habitants el mes de febrer a 2.352 el mes de novembre; 422 persones més.
Per acabar, resta per dir que el desembre de l’any 1939 hi havia a Camprodon un nombre total de 1.318 habitants (gairebé els 1.350 habitants que hi havia l’any 1938 de mitjana), 29 hospitalitzats i 50 persones més en hotels. Això fa pensar que ja no quedaven al poble gairebé refugiats, sinó tot just uns quants ferits hospitalitzats i poca cosa més. 0 2 4 6 8 10 12 14 16 18 20 Nombre Menors de 15 anys
Entre 15 i 45 anys Més de 45 anys
Relació de la població femenina i la masculina dels refugiats d'Euzkadi
Homes Dones
Aquest altre gràfic correspon a la població refugiada pertanyent al grup d’Euzkadi l’any 1938. Hi podem apreciar tres grups diferents: els refugiats menors de 15 anys, els d’entre 15 i 45 i els de més de 45. En tots tres grups es fa una agrupació d’homes i una altra de dones. En el primer grup, la dels menors de 15 anys, podem veure que la població masculina i la femenina era més elevada que la resta, i encara la població masculina estava per sobre de la femenina. En el segon grup, però, aquesta situació canvia: les dones passen a ser més nombroses que els homes. Això es deu al fet que en
aquesta edat la majoria dels homes estan o bé al front o bé treballant, i si no ho fan és perquè pateixen algun tipus de malaltia o afecció que no els ho permet. En el tercer grup també es pot apreciar un major nombre de dones que homes, la gran majoria d’elles jubilades i en el cas d’ells, la majoria amb massa edat per anar a la guerra o per treballar. En conjunt podem veure que les dones eren molt més nombroses que els homes i que en el cas dels menors de 15 anys, podem considerar que els nens tenien més possibilitats de viure que les nenes o bé que nasquessin menys nenes que nens.
3.5.2. Procedència
La procedència de la majoria d’evacuats de guerra és desconeguda, pel fet que no es registraven com a refugiats i no constaven, per tant, en cap llista o relació. De tota manera, queden diversos documents en què hi consten la procedència. Els més importants són tot el seguit de relacions que s’enviaven al Comissariat d’Assistència als Refugiats i en les quals s’anotaven els llocs d’on eren originaris. D’aquesta manera podem comprovar que durant l’any 1938 a Camprodon hi havia 57 refugiats d’Assistència Social i la resta, d’un total d’uns 150 o 160, eren refugiats d’Euzkadi. D’aquests 57 refugiats, la major part d’ells són provinents de Castella i Lleó i Madrid. Naturalment, els refugiats d’Euzkadi provenien de les diferents zones del País Basc, encara que es desconeix si havien estat evacuats des de Sant Sebastià o des d’Irún per via terrestre o des de Bilbao per via marítima. Es té constància de l’estada al poble durant una bona temporada d’uns refugiats provinents d’Andalusia.
3.5.3. Allotjament, vestit, aliment, higiene i altres
Allotjament
L’ajuntament de Camprodon va incautar totes les torres d’estiueig del municipi, de la mateixa manera que l’ajuntament de Freixenet. Aquestes torres estaven intervingudes pel Comissariat d’Assistència als Refugiats, que en tenia la clau. Els principals hotels de
la vila i sales d’espectacles estaven també intervinguts. Un dels més importants és l’hotel Rigat, finançat durant bona part del conflicte per la mateixa Generalitat. En aquest mateix emplaçament hi treballaven unes 200 persones, que servien a un total d’uns 800 refugiats. Temps després aquesta situació va canviar, donada la manca de recursos financers per part de la Generalitat, fent que els mateixos refugiats haguessin
Situació dels principals emplaçaments os hi havia refugiats instal·lats
de servir-se. Un altre hotel destinat al mateix ús va ser el Güell, que més tard, junt amb l’hotel Rigat, es van convertir en hospitals de sang.
Al llarg de tot el carrer València, actualment artèria comercial de la vila i principal carrer, s’allotjaven en cases de particulars diversos refugiats. Un exemple és el nº17 d’aquest carrer, on aparentment s’allotjaven evacuats que provenien d’una zona propera a Madrid. A la Plaça Doctor Robert i la Santa Maria eren també altres localitzacions on se’n podien trobar.
Com a torres incautades, consten la torre Maristany, la torre Germans Garcia Nieto, la torre propietat de Cayetano Vilella, torre Fraderas, torre Miró, torre Martin, torre Guardiola, torre Felip, torre Mas de Xaxàs, torre Dr. Robert, torre Villa Carmen,
torre Roig, torre Torrent i torre Vidal i Ribas. Aquesta última, a finals de març de l’any 1937 es va incendiar. El motiu d’aquest incendi està lligat amb els refugiats. La majoria de torres eren d’estiueig i estaven més preparades per la calor que pel fred i aquesta concretament estava situada a prop del riu Ter, una font d’humitat important Les peces de vestir que portaven els refugiats que s’hi allotjaven eren més aviat d’estiu i alhora s’unia el fet que mancava combustible per escalfar-se. Això va fer que els refugiats busquessin la manera d’obtenir aquest combustible a través de la mateixa construcció.
En uns bidons hi cremaven la fusta que extreien dels marcs de les portes i finestres, els terres, els mobles, etc. Aquest va ser doncs el motiu de l’incendi.
A part de les torres d’estiueig, també hi havia la casa Mateu i la casa Campa, que inicialment van ser refugis d’acollida i que més tard es van convertir en hospitals de sang. Hi havia també una casa destinada a acollir als refugiats de telèfons (que treballaven per la companyia telefònica), els quals van tenir molts inconvenients per allotjar-se a la vila degut a un error entre administracions. L’hospital municipal i les escoles municipals eren llocs d’acollida de ferits de guerra, però, molt a principi del conflicte, també s’hi podien trobar refugiats.
A través d’unes dades extretes pel setembre de l’any 1938, podem saber que hi havia altres finques destinades a usos diversos. Així doncs sabem que la torre Armengué acollia els infants d’una colònia; la torre Serra estava ocupada per un coronel de l’exèrcit; la torre Winker, ocupada pel comandant del Ministeri d’Hisenda; la torre Parellada, ocupada per refugiats d’Euskadi situada al passeig de la Font-Nova; la torre Casino, destinada a la colònia infantil Natura; i finalment la torre Oliveda, destinada a carrabiners.
D’aquesta manera, cap al setembre de l’any 1938 podem saber que ja no es disposava de més finques o construccions incautades per instal·lar-hi res ni allotjar-hi a ningú.
Torre Roig, on es van acollir nombrosos refugiats i actualment en estat ruïnós
a gent evacuada, l’ajuntament podia allotjar-los en propietats privades, especialment aquelles on els seus propietaris eren desafectes al règim republicà.
Vestit
La roba era un d’aquelles elements que es feien més escassos. Molts dels refugiats que van arribar del sud provenien de zones agrícoles pobres i sense gaires recursos. D’aquesta manera van arribar a Camprodon sense gairebé pertinences i encara menys de roba. Vestien les mateixes peces de vestir amb què van arribar a la vall, en molts casos. Aquesta roba no estava pensada per suportar l’hivern, veient-se obligats en molts casos a demanar ajuda a la gent del poble. Gràcies als pocs documents escrits que ens han arribat en els nostres dies, podem saber que els refugiats d’Euskadi també tenien dificultats pel què fa a la roba. Els problemes es donaven sobretot durant l’hivern. El govern d’Euskadi va assabentar-se que aquests mateixos refugiats passaven per greus dificultats. D’aquesta manera va demanar al delegat d’aquests refugiats que els enviés una llista amb els noms de les persones que vivien temporalment a la torre Parellada. El Comissariat d’Assistència als Refugiats mirava d’evitar els problemes de manca de roba demanant relacions de població refugiada a l’ajuntament, per així poder proporcionar-ne.
L’alimentació dels refugiats
Els aliments durant la guerra no van ser especialment abundants. El municipi de Camprodon disposava d’uns pocs horts per a cultivar, ja que el terme municipal era tan petit que no hi havia camps de conreu. D’aquesta manera era normal veure com en qualsevol racó de la vila, per més inusual que fos, s’aprofitava per a cultivar-hi. Un d’aquests llocs va ser, per exemple, el mateix Pont Nou de Camprodon, en la seva part més alta, en què hi havia una zona plana on cultivar. El municipi de Freixenet, molt més extens i per tant amb més recursos, disposava de camps de cultiu. En diferents zones es van cultivar els camps per tal de prevenir la manca de existències que es creia que es donaria i que efectivament es va donar més tard.
L’aliment que rebien els refugiats provenia del Comitè d’Avituallament, si bé
bona part d’aquest aliment també provenia de les ajudes que rebia l’ajuntament de Camprodon d’organitzacions antifeixistes i sense ànim de lucre, tals com Ayuda Frentes de Andalucía o el Fondo de Ayuda Internacional.
Els aliments a Camprodon es rebien des de diferents zones geogràfiques, proveïdes per la Junta Regional de Proveïments. En moltes ocasions no se’n rebien
durant llargs períodes de temps, tot i que els refugiats seguien rebent-ne. Aquest fet va provocar que, durant alguns mesos, en només rebre farina per alimentar a la població local, van començar a aparèixer veus dins del mateix poble que es queixaven d’aquest fet. Els refugiats d’Assistència Social, d’Euzkadi, els soldats i carrabiners, etc., és a dir, tota la gent que s’estava temporalment a la vila, rebia aliment i la gent del poble, en canvi, no. En veritat aquest aliment solia ser solament algunes patates i poca cosa més. Tot i així es va donar el cas que pel juny de l’any 1938, quan aquesta situació ja es feia inaguantable, un grup de dones de la vila es va manifestar pacíficament i una comissió va presentar-se davant l’alcalde reclamant la fi d’aquella situació. En alguns casos els refugiats realitzaven labors de les quals n’obtenien un benefici econòmic, cosa incompatible amb les percepcions dels subsidis. En d’altres, els refugiats rebien aliment i la part sobrant de les seves activitats agrícoles era venuda, provocant una situació d’allò més paradoxal. Rebien aliment de manera gratuïta i alhora n’obtenien un benefici. Els organismes competents miraven de solucionar aquesta situació de picaresca tan insolidària, deixant de donar subsidis als refugiats de la vila i fent-los fora dels refugis on s’allotjaven. Aquesta situació tan extrema es va donar pel maig de l’any 1938, si bé no vol dir que l’ajuntament deixés de prestar ajuda als refugiats ni els fes fora dels refugis.
Molt abans es va donar un cas ben particular pel què fa a la manutenció dels refugiats. La Generalitat s’encarregava de finançar el manteniment dels refugiats allotjats l’Hotel Rigat. Per tal de retallar pressupost, la Generalitat va desatendre els refugiats d’aquest hotel, desemparant-los inevitablement. L’ajuntament de Camprodon no tenia recursos suficients per alimentar tot aquell volum de persones i, per tant, es van veure obligats a buscar-se la vida pel seu compte. D’aquesta manera es van donar molts casos de pillatge en els pocs horts de la vila i la resta de camps de cultiu dels municipis propers. Aquests refugiats robaven verdures dels horts i en més d’una ocasió eren vistos fent-ho. La situació es va anar reproduint al llarg de tot el conflicte, i l’ajuntament mirava de solucionar els conflictes que anaven sorgint amb els propietaris dels camps i els refugiats.
distribuir-se per altres viles. L’alimentació dels nens i nenes residents a les colònies infantils i els monitors que els acompanyaven provenien de la Junta Provincial de Proveïments. Junt amb aquests nens, la resta d’infants del poble rebien esmorzar, basat en llet condensada i pa o brioix proporcionat pel Fons de Solidaritat Internacional i l’ajuntament.
La població resident de la vila, junt amb els evacuats de guerra, rebien unes targes de racionament que dispensava l’ajuntament. Amb aquestes targes podien anar a buscar aliments a les diferents botigues de la vila (sempre i quan en tinguessin). En alguns casos els propis botiguers es negaven a proporcionar aliment, ja que el pagament d’aquest es feia per part de l’ajuntament i en molts casos els diners no arribaven o si arribaven ho feien amb molt de retard.
Sanitat
Els refugiats havien de conviure en espais molts reduïts i bruts, cosa que feia indispensable l’ús del sabó, recurs que no abundava en especial. Per aquest motiu es va donar en més d’una ocasió casos de sarna, veient-se obligats a traslladar els afectats a altres llocs per tal d’evitar epidèmies. Es van portar a terme algunes campanyes de vacunació de les quals se’n beneficiaven els refugiats i la pròpia població de la vila. El Ministeri d’Instrucció i Sanitat, per la seva banda, va posar un control fronterer per tal de desinfectar, vacunar i registrar tota aquella persona que passés per allà. Aquest fet va afectar inevitablement als refugiats, de la mateixa manera que els vilatans i la gent de pas.
Recursos
Els recursos de què disposaven els refugiats per portar una vida normal eren per regla general escassos.
Els combustibles per escalfar-se durant l’hivern eren difícils d’obtenir. La població havia crescut enormement i n’hi havia manca. Per aquest motiu l’ajuntament durant els anys de guerra demanava al Servei d’Obres Públiques de Girona que els permetés podar els arbres plantats al peu de les carreteres. Alhora s’aconseguia donar feina a la gent que es trobava en l’atur. Aquest problema es va anar reproduint durant els durs hiverns, tant l’any 1937 com el 1938, que era quan més es necessitava el combustible. Els aliments que rebien els infants de les colònies infantils eren escalfats amb fusta provinent d’un bosc de propietat privada, per posar un exemple.
D’altres recursos eren encara més escassos d’obtenir. Trobar oli per il·luminar-se, paper per escriure, sabó per rentar-se o qualsevol altre utensili d’ús quotidià era d’allò més complicat. Per posar un exemple, en el moment que es va donar l’ordre de la creació de la colònia infantil Natura, els objectes de què va disposar, com ara llençols, coixins, olles, plats, etc. provenien de l’hotel Rigat, utilitzat ja des d’un principi com a lloc de refugi de desplaçats.
3.5.4. Subsidis i ajudes
De la mateixa manera que a la vila de Camprodon hi avia uns refugiats que formaven part d’Assistència Social i uns altres que eren d’Euzkadi i estaven sota la responsabilitat del seu govern, també hi havia un tipus de subsidi propi per cada un d’ells.
Els refugiats d’Assistència Social, per una banda, rebien un subsidi d’unes dues pessetes per persona i dia, finançades per la pròpia Generalitat de Catalunya a partir del 9 de gener de l’any 1937. Fins llavors no es realitzaven cap tipus de pagaments, la qual cosa significa que els refugiats havien de mantenir-se per ells mateixos, ja fos pel treball propi o per recursos financers propis. El pagament d’aquests subsidis es feia de la següent manera: l’ajuntament de Camprodon allistava tota la població desplaçada que així ho volia i que, en cas de complir unes exigències mínimes que demanava la Generalitat (ja expressades en un anterior apartat), tenia dret a subsidi; posteriorment aquestes llistes o relacions de tipus nominal eren enviades a la Delegació del Comissariat d’Assistència als Refugiats de Ripoll, que en verificava l’autenticitat, les revisava i, en cas que hi manquessin dades o aquestes estiguessin incorrectament expressades, les retornava a l’ajuntament de Camprodon. En cas que tot estigués correcte, les enviava a la seva seu central de Barcelona, on es procedia a fer les gestions pels pagaments. L’ajuntament de Camprodon havia d’anar a buscar aquests diners que més tard li servirien per seguir pagant els subsidis.
Cal dir però, que aquest procés era moltes vegades interromput pel retard en els pagament. Petits errors de gestió, organització o altres causes podien provocar un retard força considerable com per a què l’ajuntament es veiés obligat a retallar despeses i a suspendre els pagaments de subsidi diari. Els refugiats però seguien rebent les seves corresponents pagues tot i l’amenaça d’aquesta situació, sense veure’s massa afectats.
estada no els permetia esperar-se tant de temps com per allistar-se en aquestes relacions i posteriorment rebre els pagaments. Una altra raó ben simple és que aquests refugiats tinguessin una feina remunerada i, per tant, no complissin els requisits exigits per percebre subsidi.
Els refugiats d’Euzkadi, per la seva banda, cobraven uns subsidis provinents del seu propi govern, d’una quantitat de 1.550 pessetes mensuals cap a l’any 1937 i de 4.216 a mitjans 1938. Les situacions de picaresca també es donaven entre aquests refugiats, cobrant els subsidis que els assignava el seu govern regional i alhora els de la Generalitat, cosa que es va voler evitar per part de les administracions perjudicades.
3.5.5. La organització dels refugiats i les seves tasques
A Camprodon l’organització dels refugiats estava definida de tres maneres. Una part dels refugiats estava dins del grup d’Assistència Social, una segona part estava dins del grup dels refugiats d’Euskadi i la tercera i última estava formada pel de les colònies infantils. Els dos primers grups estaven representats per un delegat elegit democràticament mitjançant la votació. L’alcalde era l’encarregat de certificar l’elecció dels delegats a través d’aquest mitjà, és a dir, donava conformitat a la seva decisió i l’acreditava. Hi havia un delegat interventor, que s’encarregava de supervisar el racionament d’aliments i altres recursos, i un altre delegat que s’encarregava de representar el grup. Se’ls encomanava molts cops la tasca de fer el recompte de refugiats. Tot i així es va donar algun cas de conflicte entre el delegat i els refugiats mateixos a qui ell representava, la qual cosa indica una certa discrepància d’interessos o opinions. Els refugiats d’Euzkadi, per exemple, en un moment donat van voler elegir un nou delegat per aquest mateix fet, encara que no va resultar-los possible ja que el seu govern va voler-ne saber el motiu. L’organització de les colònies, el tercer grup, era diferent. Hi havia un responsable o encarregat que se n’encarregava de la seva gestió i control.
Com a tasques, els refugiats treballaven en activitats complementàries d’ajut. La població autòctona estava en la seva major part a l’atur. Les fàbriques estaven parades i els camps estaven en molts casos sense cultivar, pel fet que la major part dels homes hàbils per a treballar estaven al front o havien fugit. D’aquesta manera els refugiats tampoc tenien massa feina per fer.
Una de les feines més destacades que tenien era procurar per ells mateixos, és a dir, realitzar les tasques que ningú altre els feia. Per posar un exemple, si els refugiats necessitaven roba neta, qui s’encarregava de netejar-la era en la major part dels casos una refugiada. Es pot afirmar refugiada en aquest cas pel fet que de les feines quotidianes se n’encarregaven les dones. A l’hora de fer les relacions, en la classificació per oficis, la gran majoria era classificada com a “sus labores”. D’altres feines, físicament més dures, ja no se n’encarregaven les dones, sinó els homes. La construcció de la carretera cap a la frontera francesa va ser feta amb mà d’obra refugiada. Uns 40 d’ells van acabar-la a mitjans de l’any 1938.
Els menors d’edat, però, no realitzaven cap tasca important. Es consideraven menors els que menys de 15 anys. Qui tenia menys d’aquesta edat, la seva única ocupació era estudiar. La major part dels nens i nenes refugiats no podien anar a l’escola municipal pel fet que el nombre de places ja estava complet. Així havien de fer classes en altres llocs i amb altres professors.
3.5.6. Colònies infantils
Va ser a finals d’abril de l’any 1938 quan la Federación de Cooperativas de España, a
petició de l’ajuntament, va organitzar a la vila de Camprodon unes colònies infantils. Aquestes colònies es van situar en dues torres intervingudes durant l’inici del conflicte, la torre Armengué i la torre Conde. Qui se n’encarregava de costejar el manteniment dels residents a les colònies era aquesta federació, si bé l’ajuntament solament va haver d’oferir alguns recursos materials provinents d’una intervenció a l’hotel Rigat de Camprodon (anteriorment mencionats). Pel juny d’aquell mateix any es va crear la Escuela Natura, una colònia infantil organitzada pel Sindicato Fabril, Textil, Vestir y Anexos de Barcelona, el representant de la qual era un sindicalista escollit pel Centre Republicà d’Esquerra. En aquesta colònia hi havia uns 100 nens i nenes i professors, en
total (a finals d’aquell mes n’hi havia un total de 191).
La funció d’aquestes colònies era acollir als menors amenaçats pels atacs aeris de l’armada feixista. La majoria d’aquests menors eren d’origen pròpiament català, encara que alguns provenien de Madrid i Castella.
Els recursos de subsistència d’aquestes colònies eren d’allò més limitats. Depenien de la Junta Regional de Proveïments per a la seva alimentació i de la resta
pa era un element de la seva alimentació causant de varis conflictes amb la gent del poble. Era un aliment de què disposaven aquestes colònies, a diferència de la població de la vila, encara que amb moltes mancances.
Aquestes colònies van desaparèixer pel gener de l’any 1939, unes setmanes abans de l’ocupació nacional de Catalunya. Van fugir cap al país veí, establint-se temporalment en els camps de concentració francesos, deixant com a únic rastre els antics llocs que havien ocupat i les peticions dels pares que feien a l’ajuntament volent saber què se n’havia fet dels seus fills. Els monitors i professors d’aquestes colònies, tot i no cobrar cap tipus de salari, van seguir procurant pels menors en la seva fugida a França. Gran part d’aquests menors van retornar, encara que una part va ser reconduïda cap a Rússia, els anomenats actualment nens de la guerra. D’altres menors van ser adoptats per la gent de la vila i encara avui viuen amb el record d’aquells temps i de les seves antigues famílies, que molt probablement no han tornat a veure.
3.5.7. Els refugiats d’Euzkadi
Per tal de conèixer aquest grup tan diferenciat de refugiats, primer cal parlar del seu tipus de vida a la zona d’on provenien.
El poble basc, junt amb el català, són culturalment semblants en alguns sentits. Tots dos grups estan situats geogràficament al nord de la península, unes zones molt industrialitzades. Mantenien formes tradicionals i de caràcter tancat, encara que, en opinió de molts, era gent autosuficient i treballadora, ben organitzada i de bon veure. Comparant-los amb els refugiats andalusos, ben poca cosa tenien a veure. Tothom acceptava la presència de refugiats bascos, veient-los com a gent respectuosa. Per dir-ho d’una altra manera, a la població autòctona no els despertava cap sentiment de rebuig. A Camprodon concretament no van causar cap conflicte, si més no de manera directa. El seu sosteniment, com que corria a càrrec del Govern d’Euzkadi, no provocava massa problemes a l’ajuntament. L’únic inconvenient que presentaven era que ocupaven un parell de torres d’estiueig, que d’aquesta manera ja no es podien fer servir per altres usos (això al principi). Mentre que la població de la vila no rebia aliments, els refugiats bascos n’estaven ben proveïts, més i tot que els refugiats d’Assistència Social. Es va despertar un conflicte sense tenir-ne la més mínima intenció.
En la seva major part, aquests refugiats eren menors d’edat. Els seus principals problemes van ser l’escassetat de recursos, com la roba o la manca d’higiene, tot i que el