Fomentar la Resiliència a l'Escola

Texto completo

(1)FOMENTAR LA RESILIÈNCIA A L’ESCOLA. MARGALIDA GARAU ALEMANY. Memòria del Treball de Fi de Màster. Màster Universitari en Primera Infància: Perspectives i Línies d’Intervenció (Especialitat/Itinerari Professionalitzador) de la UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS Curs Acadèmic 2015-2016. Data: Dilluns, 27 de juny de 2016 Nom Tutor del Treball: Dra. Joana Fornés Vives.

(2) ÍNDEX 1.. RESUM.......................................................................................................................3. 2.. JUSTIFICACIÓ DEL TREBALL..............................................................................4. 3.. INTRODUCCIÓ.........................................................................................................6 3.1. Concepte de resiliència...............................................................................6 3.2. Factors resilients.........................................................................................6 3.3. Resiliència i salut mental............................................................................7 3.4. Importància de la Primera Infància.............................................................7 3.5. Característiques dels infants resilients........................................................8. 4. MARC TEÒRIC.........................................................................................................10 5. FOMENT DE LA RESILIÈNCIA A L’ESCOLA.......................................................11 5.1. Els llenguatges artístics.............................................................................12 5.2. Les emocions positives..............................................................................16 5.3. La psicomotricitat......................................................................................17 6. PROPOSTA DE PROGRAMA PER TREBALLAR LA RESILIÈNCIA A L’ESCOLA...............................................................................................................20 6.1. Marc curricular de l’Educació Infantil a les Illes Balears..........................20 6.2. Objectius de les àrees curriculars que contribueixen a fomentar la resiliència................................................................................................23 6.2.1. Objectius i continguts de la pràctica psicomotriu..........................25 6.3. Estructura de les sessions............................................................................25 6.4. Dinàmica de les sessions.............................................................................31 6.5. El material...................................................................................................33 6.6. El paper dels llenguatges artístics dins la sessió de psicomotricitat.......................................................................................33 6.7. Avaluació de les competències treballades.................................................34 7. CONCLUSIONS..........................................................................................................35 8. REFERÈNCIES...........................................................................................................37 9. ANNEXES...................................................................................................................49. 2.

(3) 1. RESUM El concepte de resiliència ha generat, en les darreres dècades, gran expectació i per tant, varies investigacions dins l’àmbit de les ciències socials i humanes. La resiliència ha estat definida com la capacitat que tenim les persones per afrontar i sortir enfortits de les adversitats que ens presenta la vida. D’aquesta manera, si ensenyem als infants a mantenir-se en un estat resilient millorarà la seva actitud cap a la vida, a l’hora que es veurà afavorit el seu procés d’aprenentatge, evitant així patologies i problemes psicològics com la falta d’habilitats socials, l’ansietat o les angoixes, promovent una salut mental sana. Després de la revisió de la literatura sobre el tema en qüestió, es destaca la primera infància com a etapa clau a l’hora de començar a fomentar dita capacitat. A més a més, de parlar dels factors que hi influeixen com també de les característiques dels infants resilients. Dites característiques, es troben en els set pilars de la resiliència que, serà a través d’aquests, com es treballarà aquesta capacitat mitjançant una sèrie d’estratègies com a mitjans per a promourela. Destacar d’entre aquestes estratègies, els llenguatges artístics, les emocions positives i la psicomotricitat ja que permeten desenvolupar de manera interrelacionada els pilars abans anomenats i afavorir la resiliència personal de cada un. Per aquest motiu i en base a la documentació científica revisada, atès el perfil Professionalitzador del present Treball Final de Màster, és presenta una proposta per a fomentar la resiliència a l’escola, prenent la psicomotricitat com a base per a contribuir al desenvolupament dels infants i de les seves capacitats resilients, prenent els llenguatges artístics i les emocions positives com a mitjans per a treballar aquesta capacitat i contribuir així al desenvolupament integral del més petits.. 3.

(4) 2. JUSTIFICACIÓ DEL TREBALL En parlar de resiliència podem pensar en la capacitat de recuperar-se de situacions traumàtiques extremes Cabanyes (2010). A més a més, sortir-ne reforçats d'aquestes i per tant, aprendre a adaptar-se als canvis de la vida que es vagin produint. Però perquè això es doni de manera positiva, cal tenir estratègies individuals així com els recursos adients per fer front a aquests períodes i saber beneficiar-se d'ells. Per tant, si pensem amb els infants, quin són els recursos que necessitaran per saber adaptar-se als canvis del futur? La creativitat, la intel·ligència emocional juntament amb el joc, són àmbits que cal desenvolupar a l'escola dels quals els infants aprenen multitud d'estratègies relacionades amb les capacitats resilients, per tant, tàctiques que els ajudaran a canviar la mirada sobre les coses i a l'hora desenvolupar-se de manera integral, sent l'escola un espai òptim on treballar i fomentar aquestes capacitats. Tot i això, l'escola d'avui dia hauria de donar models als infants dels quals aprenguessin a ser creatius, emprenedors, crítics, autònoms, ser competents amb les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), tenir dons socials, saber adaptar-se fàcilment als diferents ambients i col·laborar amb altres persones. La societat on vivim es caracteritza per ser canviant, no podem predir que seran els nostres infants en un futur, per tant, que més important que facilitar-los els recursos necessaris perquè els puguin emprar en les diferents circumstàncies de la vida. Gerver (2012) sosté que el món està canviant a un ritme accelerat i que la manera amb la qual vam ser educats i vam créixer ha canviat radicalment. Motiu pel qual, la finalitat de l'educació d’avui no ha de ser tan sols l’acadèmica, sinó també contemplar aspectes socials, artístics i afectius. Per tant, aquesta hauria d’estar preparada per afrontar els canvis socials i educar als infants per als desafiaments del futur, tenint en compte l’educació infantil com la primària ja que són els anys formatius i més importants de la vida dels més petits. Tot això exposat, fa referència clara a la capacitat de resiliència. Per la seva part, Carretero (2010) incita a treballar aquesta capacitat a través d’un canvi en la metodologia del treball: Nuestro trabajo consiste básicamente en trabajar para resolver problemas, o para disminuir los efectos negativos de determinadas situaciones sobre los individuos que. 4.

(5) viven en ellas. Trabajar desde la óptica de la Resiliencia supone trabajar sobre estos problemas, pero también, y de manera fundamental, trabajar en prevención, trabajar antes de que aparezca el problema y para que no aparezca ese problema. (p. 10) Fent referència a una metodologia educativa diferent, podrien parlar d’estratègies tals com el joc, que autors com Oros (2009) sostenen que accions específiques com el joc, enforteix el desenvolupament del cervell a l’hora que genera alegria, a més a més d’incrementar les habilitats intel·lectuals, el coneixement mitjançant l’exploració i per tant, la complexitat psicològica. Les emocions positives, ja que a través d’elles es pot generar l’empatia, la resolució de conflictes, la relaxació... I els llenguatges artístics que promouen valors tant personals com socials i permeten l’exploració del món interior de cada un. Per tant, si pensem en la primera infància, si contribuïm a fomentar aquests valors a través de la pràctica motriu, estarem col·laborant en el treball de capacitats com l’empatia, la resolució de problemes o emprar pensaments positius que promouen, com veurem a continuació, la resiliència en els infants. Per aquest motiu la intenció del present Treball de Fi de Màster, és argumentar i proposar estratègies educatives que promouen el foment de la resiliència per tal d'oferir els recursos adients als infants perquè aquests creixin amb les capacitats i habilitats oportunes per fer front i controlar els possibles períodes de desventura que puguin viure. Tot això, enfocat des de la pràctica psicomotriu, però amb el suport a l’hora de tots aquells llenguatges artístics que promouen el coneixement intrapersonal i interpersonal dels infants sempre recolzats per les emocions positives. La finalitat educativa, es podria considerar el desenvolupament integral de l'infant ja que es cultiva la seva creativitat i sensibilitat, igualment que el benestar emocional, on els llenguatges artístics juntament amb l'expressivitat motriu poden ser una bona eina per expressar la part més íntima i personal de cada un. És sabut que hi ha escoles on aposten per projectes els quals promouen el treball d'aquestes capacitats, tot i així, al món educatiu d’avui dia hi ha molta feina a fer per poder gaudir d’un sistema educatiu on hi hagi cabuda i connexió entre els coneixements i les emocions. D’aquesta manera seria interessant crear vincles on aquests dos sabers interactuessin conjuntament.. 5.

(6) 3. INTRODUCCIÓ Abans de parlar de com fomentar la resiliència en els infants, és interessant definir el concepte així com els factors que la integren, la relació que té amb la salut mental com també de la importància de l’etapa de la primera infància a l’hora de treballar-la, per després poder anar acotant aquest concepte dins el marc escolar i arribar així a la proposta abans anomenada. 3.1 Concepte de resiliència El concepte de resiliència prové del llatí, resilio, que significa tornar enrere, tornar d’un salt, ressaltar, rebotar... (Kotliarenco, Cáceres i Fontecilla, 1997, citats a Becoña, 2006). El terme resiliència va ser traslladat a les ciències socials per a caracteritzar a aquelles persones que tot i haver nascut i viscut experiències de risc, de les qual s’esperarien greus seqüeles psíquiques i emocionals, obtenen relativament bons resultats en quant al seu desenvolupen psicològic i social (Rutter, 2007). Seguint la mateixa línia, Grotber (2004) recorda la definició de resiliència que fa referència a “La capacidad humana para enfrentar, sobreponerse y ser fortalecido o transformado por experiencias de adversidad” (p. 20). Per altra banda, autors com Joy, DiNapoli, Garcia-Ona, JaKubowski i O’Flaherty (2013) recorden que la resiliència és un procés dinàmic que pot trobar-se influenciat per el medi ambient, els factors externs, el propi individu i com aquest interactua amb el medi. D’aquesta manera, com veurem a continuació, s’han de tenir present els factors resilients que influeixen en aquesta capacitat. 3.2 Factors Resilients En parlar de resiliència, a més a més de tenir en compte els aspectes biològics, com la predisposició genètica o deficiències mediambientals que augmenten la sensibilitat davant els factors de perill i que poden influir a que aquesta capacitat es desenvolupi o no (Cortés, Gissel, Cruz, i Lino, 2011), també hem de tenir presents dos factors importants, els protectors i els de risc. Cabanyes (2010) comprèn els factors de protecció com aquelles variables de l’entorn i les variables personals que estimulen la capacitat de resistir a l’adversitat, superant els conflictes i alleujant l’estrès. Per contra, els factors de risc fan referència, també a variables personals i de l’entorn, però que augmenten la possibilitat de donar respostes negatives a les situacions 6.

(7) d’adversitat. Per tant, perquè es generi l’estat resilient hi ha d’haver un equilibri entre els factors abans anomenats ja que si els de riscs predominen sobre els protectors és quan la força negativa actua com aprenentatge d’una vivència. 3.3 Resiliència i salut mental Pel que fa a la salut mental en relació a la capacitat de resiliència i com aquesta es veu afectada i pot condicionar la vida de les persones, Grotber (2004) esmenta que la resiliència de cada cop està més considerada com una característica de la salut mental, a més a més de ser reconeguda com una aportació a la promoció i manteniment de la mateixa. El propòsit de la resiliència és desenvolupar la capacitat humana d'afrontar, sobreposar-se, resultar enfortit i transformat de les experiències adverses. És un procés on l'individu no evitarà enfrontar-se a les experiències sinó que al contrari, permetrà que aquestes l'enforteixin i li proporcionin el potencial per poder seguir cap endavant. Aquest fet, evidentment, afectarà a la seva salut mental de manera positiva ja que li permetrà consolidar la seguretat amb ell mateix a l’hora que es veurà preparat per afrontar nous reptes. Per aquest motiu, promoure la resiliència no sols és una tasca dels serveis de salut. Fiorentino (2008) exposa que dins l’àrea de promoció psicosocial s’ha posat en relleu aquest concepte per tal de promocionar els aspectes positius, creatius, saludables i resilients de les persones, la família, l’escola i la comunitat. Per tant, podem considerar la tendència de promoure conductes saludables des de l'entorn escolar. Fletcher i Sarkar (2013) exposen que en vista dels resultats obtinguts per diferents investigacions sobre la resiliència, l’educació pública hauria d’oferir programes d’orientació i, amb ajuda dels psicòlegs, desenvolupar projectes i estratègies per fomentar la capacitat de resiliència en els infants. De la mateixa manera, Cabanyes (2010) exposa que el concepte de resiliència s’ha estès més enllà del camp de la salut mental i es troba inclòs dins àmbits com l’educatiu, la política social, la empresa i el benestar públic. 3.4 Importància de la Primera Infància Tenint en compte que el treball va dirigit a nins i nines de l’etapa de la primera infància, cal destacar-la com una etapa fonamental per a treballar la resiliència com fan alguns experts com Masten, Gewirtz i Sapienza (2013) que sostenen aquesta importància dins el camp educatiu ja. 7.

(8) que és una etapa crucial de la vida per comprendre i fomentar dita capacitat. Durant aquesta etapa s'estableixen les bases de la competència i emergeixen molts dels sistemes protectors més rellevants del desenvolupament humà. Alguns infants aconsegueixen la resiliència de manera natural mentre que altres, necessiten ajuda externa. Per tant, aquests primers anys de vida són crucials per prevenir, reduir riscs, augmentar els recursos, fomentar les competències i construir bases sòlides pel desenvolupament posterior. Seguint aquesta línia, Grotber (2004) considera la primera infància com un període esplèndid i apropiat per començar a fomentar la resiliència i la salut mental. Per altra banda, autors com Seligman, Randall, Gillham, Reivich i Linkins (2009) emfatitzen sobre la importància de la salut mental a la primera infància basant-se en el vincle segur, les relacions interpersonals positives i les emocions positives, tots aquests aspectes fonamentals de l’autoestima, aspecte clau de la resiliència. Destacar aquí també l'afirmació de Gerver (2012) que manté que aprenem més en els nostres primers cinc anys que a la resta de les nostres vides. Per tant, període fonamental per fomentar les capacitats resilients. 3.5 Característiques dels infants resilients Un cop vista la importància de l’etapa de la primera infància, és important tenir en compte que, tot i que el temperament té una gran càrrega biològica en el desenvolupament de les qualitats resilients, aspectes com el vincle afectiu i promocionar actituds mentals positives permeten l’adquisició d’estratègies resilients (Cabanyes, 2010). Per aquets motiu, sent la resiliència una capacitat que es pot aprendre, com sosté Uriarte (2005) quan exposa que: “La mayoría de las características individuales asociadas a la resiliencia proceden de la educación y por lo tanto pueden aprenderse”(p.72). I que és una capacitat que es desenvolupa al llarga del temps gràcies a la interacció de la persona amb el seu entorn (Fletcher i Sarkar, 2013). És interessant conèixer les característiques dels infants resilients per poder potenciar aquesta capacitat a l’escola. Per parlar-ne, ens basarem en els anomenats pilars resilients descrits a continuació. Els pilars són establerts per Wollin i Wollin (1995) que els concreten en set; aquests autors desenvoluparen un esquema basat en el cicle vital on el primer cercle es centra en la infància,. 8.

(9) etapa del nostre interès i que a continuació s'explicarà fent referència a aquesta ja que segons els autors aquestes set resiliències evolucionen progressivament a través de cada una de les etapes del desenvolupament. Pel que fa al primer pilar, l'anomenen introspecció; aquesta és la capacitat de la persona d’observar-se a si mateixa i reconèixer els seu estat d’ànims per reflexionar sobre aquest. Per els autors, els nins i nines resilients són capaços de contrarestar la visió distorsionada de la família i situar el problema on correspon i reduir l'ansietat i la culpa. En quant al segon pilar, la independència, s'expressa en la capacitat de mantenir-se allunyat de les situacions conflictives. El tercer, la capacitat d'interacció, l'infant ho manifesta amb la facilitat de connectar-se i ser estimat o adorat. En quant al quart pilar, la capacitat d'iniciativa, aquests infants ho reflecteixen en les conductes d'exploració i activitats constructives. El quint, la creativitat, durant la infantesa, aquesta capacitat s'expressa amb la creació i els jocs que permeten restituir la soledat, la por, la ràbia i la desesperança. Referent al sisè, la ideologia personal, es manifesta en els nins i nines, en que des de petits són capaços de fer judicis morals, de discriminar entre allò bo i allò dolent com també desenvolupar la capacitat d’empatia. I el setè, el sentit de l'humor, durant la infantesa es desenvolupa a través del joc. A més a més de les característiques d’aquests pilars, cal destacar-ne d’altres com saber establir vincles i lligams amb l’entorn que els envolta i amb les persones que l’integren, ja que d’aquesta manera els infants prenen part del món que els envolta i es fomenta la seguretat i els sentiments assertius. D’altra banda, també s’han de desenvolupar capacitats com aprendre a gestionar les emocions, controlar les conseqüències de les pròpies decisions i accions i, desencadenar motivacions personals i propòsits per a futurs aprenentatges. Autors com Block i Block (1980, citats a Fletcher i Sarkar, 2013) parlaren del terme “Resiliència ego” per descriure les característiques de les persones que tenen la capacitat de donar una resposta flexible a les demandes mediambientals que se’ls poden presentar. Els autors exposen que aquestes persones presenten als nivells d’energia, un gran sentit de l’optimisme i la curiositat i la capacitat de separar i contextualitzar problemes. D’aquesta manera, tenint en compte tot això exposat anteriorment com a característiques resilients dels infants, es pot relacionar amb l’escola i el paper dels mestre, fent d’aquests la finalitat a aconseguir a l’hora de planificar estratègies per promoure la resiliència en els nins i nines.. 9.

(10) 4. MARC TEÒRIC Acotant el terme al nostre camp de treball, anomenar que aquest pot ser concebut com a nou entre els alumnes, els mestres, els pares i la comunitat educativa en general. Un cop contextualitzat i definit el terme de resiliència, és interessant veure quin significat té dins context escolar, on es podrien considerar com a factors de protecció als mestres i als ambients escolars nutritius que contribueixen a minimitzar aquells afectes ambientals negatius en la vida dels nins i nines. Uriarte (2006) sosté que l’escola té un paper cabdal a l’hora d’estimular la capacitat resilient ja que és un context on es poden fomentar els factors protectors, creant un clima de seguretat, afectiu i respectuós, que repercutirà en un rendiment acadèmic positiu i en una reducció dels afectes de les experiències negatives, a més a més de descarregar l’estrès infantil. L’autor considera que l’educació d’avui dia ha d’anar més enllà dels objectius cognoscitius i centrarse en objectius que contribueixen en el desenvolupament personal i social dels alumnes, d’aquesta manera, l’escola ha de fomentar el desenvolupament integral dels infants prenent com a base una dinàmica socioafectiva a part de la interacció amb el currículum. Per tant, tenint en compte això exposat, hem de reconèixer l’escola com un context idoni per a la promoció de la resiliència. Dins aquest, cal ressaltant el paper dels mestres com a acompanyants a fomentar aquesta capacitat ja que aquests seran qui hauran de presentar les estratègies i els recursos necessaris per promoure aquest treball. Parlant del paper dels mestres, Knight (2007) incita a aquests a ensenyar estratègies als infants tals com la resolució de problemes i el pensament crític, aspectes fonamentals en l’educació de la resiliència, dins ambientes d’aprenentatge motivadors, a més a més de treballar la competència emocional ja que recents investigacions de neurociència i la investigació del cervell en les ciències de l’educació, donen suport a les relacions entre les emocions i l’aprenentatge ja que els nins i nines emocionalment competents gestionen millor les tensions associades a l’educació. Dins aquesta línia, Fiorentino (2008) anomena com objectiu fonamental dels mestres promoure factors protectors interns en els infants com l’autonomia, l’autoestima, la creativitat i el sentit de l’humor recolzant a aquest darrer l’alegria, la capacitat de joc i les relacions amb els altres. Capacitats que concorden amb els pilars de la resiliència.. 10.

(11) Per aquest motiu, la definició de resiliència que es podria emprar a les escoles té a veure amb “La capacidad de recuperarse, sobreponerse y adaptarse con éxito frente a la adversidad y desarrollar competencia social, académica y vocacional, pese a estar expuesto a un estrés grave o simplemente a las tensiones inherentes al mundo de hoy”. (Henderson i Milstein, 2003. p. 26) Aquí també recordar el que diu Naranjo (2009) al seu llibre «Sanar la civilización », on parla de la tasca docent i del currículum, dient que és important actualitzar-lo cap a una educació que s'encarregui de desenvolupar integralment la ment dels infants, però que a l'hora contribueixi també al desenvolupament sensor, motor, emocional, imaginatiu, estètic i espiritual, ja que gràcies al treball conjunt i harmònic de totes aquestes capacitats es contribuirà al coneixement del món interior de cada nin i nina. Promovent així les habilitats resilients d'aquests. Doncs, tenint en compte tot allò exposat sobre les característiques dels infants resilients, es posa en evidència la importància del treball dins ambients escolars motivadors fent ús de l'expressió artística, en tots els seus vessants, el corporal, el musical, la dramàtica, la plàstica i la lingüística, com a mitjà per promocionar les capacitats de la resiliència en els infants. Aquests, són recursos educatius de caràcter lúdic, que atreuen l'atenció dels més petits i que per tant, els engresquen en el seu treball. Aquí destacar el paper del joc que a continuació es descriurà com a base per a fomentar la resiliència, ja que el joc és un estat natural dels infants del qual aprenen i estableixen les bases per a la vida adulta (Quinto, 2005). 5. FOMENT DE LA RESILIÈNCIA A L’ESCOLA Tot i que he trobat pocs articles referents a tècniques per a treballar la resiliència dins l'àmbit educatiu, a mesura que he anat llegint sobre el tema, he pogut comprovar que la manera més adient per treballar i fonamentar aquesta capacitat en els centres escolars és a través d'activitats on es treballin les emocions, el joc i els llenguatges artístics. Howell, Graham-Bermann, Czyz i Lilly (2010) exposen que algunes de les capacitats més importants a l’hora de treballar amb infants en edat preescolar són la regulació emocional i el desenvolupament de les habilitats socials. Motiu pel qual, a l’hora de treballar la resiliència a les escoles és important que els infants coneguin les seves habilitats i capacitats per tal de poder incidir i treballar a partir d'aquestes. A tot això, els mestres han de fomentar espais on 11.

(12) aquestes puguin ser treballades i formar part d'aquest procés. Habilitats com l’empatia, la responsabilitat, la tolerància, i la resolució de problemes entre d’altres, afavorirà a que els nins i nines siguin menys ansiosos i per tant, més resolutius davant possibles problemes. Tot i això, és important tenir en compte que molts dels infants ja tenen algunes d'aquestes habilitats adquirides però pot ser, no disposen de les suficients o els manca la capacitat de saber-les emprar com a eina contra l'adversitat. Per tant, com a mestres podem promoure la resiliència si procurem situacions on els infants puguin exterioritzar els seus sentiments i emocions contribuint així amb l'autoestima. Per aquest motiu, desenvolupar espais educatius nutritius podria promoure, treballar i gestionar els set pilars de la resiliència establerts per Wollin i Wollin (1995). És podria considerar un espai d’aquestes característiques la sala de psicomotricitat on a través del joc és podrien fomentar els pilars resilients. Quinto (2005) sosté que el joc és l’àmbit més favorable on els nins i nines comencen a descobrir la capacitat de controlar els comportaments, la voluntat i emprenen la recerca de la pròpia autonomia. Per aquest motiu a l’escola, a més a més de procurar situacions de joc entre els infants, seria interessant que cada vegada més es tinguessin en compte els llenguatges artístics i les emocions positives. És cert que l'educació d'avui dia pretén oferir eines per un desenvolupament personal i social i que vetlla pel benestar personal i el coneixement interpersonal i intrapersonal dels infants, però a causa d'un currículum a desenvolupar i la manca de recursos, pot ser no es té en compte el treball de les emocions, tant important si el que es pretén és el desenvolupament integral de l’infant i que, es poden treballar fàcilment des de l'expressió artística. Mundet (2014) en aquest sentit afirma que “Actualment, es fa conscient de millorar l'educació a través de l'art, entenent que l'aprenentatge i l'educació estan necessitats d'un clima de llibertat i que l'art pot facilitar-ho”. (p. 37) A continuació es consideraran, com estratègies educatives, els llenguatges artístics i la manera que contribueixen a desenvolupar les capacitats resilients dels infants, igualment que el paper que juguen les emocions positives i la psicomotricitat com a eix relacional entre tots aquests. 5.1. Els llenguatges artístics Els llenguatges artístics ajuden a exterioritzar emocions i a pensar en un mateix, per això cal parlar sobre l'expressió musical, l'expressió corporal, l'expressió plàstica, l'expressió lingüística i l'expressió dramàtica, ja que tots aquests contribueixen a treballar de manera 12.

(13) lúdica i significativa, tenint en compte l'etapa a la qual ens dirigim, les capacitats resilients dels infants i contribuir en el creixement personal de cada un. Piirto (2002, citat a Mundet, 2014) considera que usar les arts com a mitjà d'expressió personal és beneficiós pels humans: Escriure un poema, una cançó, pintar un quadre o construir una escultura permet explorar les emocions i els sentiments més íntims. L’art és una característica. pròpia. dels. éssers. humans,. una. manera. d’expressió. vinculada. al. desenvolupament de la intel·ligència i per tant una capacitat que ajuda a conèixer-se a un mateix ja que a través d’ella es poden comunicar idees, reals o imaginaries, i sentiments, sobre allò que vivim. Per aquets motiu, és interessant potenciar aquelles habilitats artístiques en els infants i que aquests adquireixin altres formes de comunicació. Començant doncs per l'expressió corporal, aquesta és entesa com la capacitat del nostre cos d'expressar-se a partir del moviment, tot allò que sentim, benestar, mal humor, inseguretat, por... Afecta al nostre cos i ho exterioritzem segons el nostre estat d'ànim. A més a més, afavoreix experiències personals i ajuda a adquirir-ne de noves gràcies a altres formes de comunicació on s'alliberen emocions, es contribueix a l'autoestima fomentant un autoconeixement major, com també l’acceptació i el domini d'un mateix a nivell motor i socioafectiu. Dins l'expressió corporal és interessant destacar-hi el joc. Per als infants, i com ja s’ha comentat anteriorment, aquest és un estat natural del qual aprenen i estableixen les bases per a la vida adulta. El joc és un recurs que permet alliberar tensions i afrontar de manera lúdica diverses situacions que es poden desenvolupar a través d'ell com reconèixer els límits personals, l'empatia, la confiança, la tolerància, la creativitat, l'alliberament de tensions, el sentit de l'humor… Per Calero (2005) les situacions de joc contribueixen a que l’infant obtingui una millor compressió del món que el rodeja ja que fomenta experiències directes amb allò amb que es relaciona. L’autor afirma que “El juego debe ser aprovechado y desarrollado en la escuela”. (p. 34) Recolzant el joc, Garaigordobil i Berrueco (2011) exposen que els moments de joc promouen processos socio-emocionals com la comunicació, la cooperació, l'expressió emocional, la ficció i la creació, i metacognitius com la reflexió sobre les pròpies interaccions, l'originalitat dels materials i dels productes finals com també els sentiment que produeix la creació cooperativa. 13.

(14) En quant a l'expressió dramàtica, molt lligada a l'expressió corporal, fa referència a expressar situacions a través del cos, el rostre… Aquesta, ajuda a explorar sobre els recursos expressius de cada un per tal de conèixer-se, expressar-se millor i comunicar-se d'una manera més afectiva. L’expressió dramàtica combina realitat i ficció, la imaginació, la consciència i la inconsciència que permet reviure situacions personals d’una manera més fantasiosa. Sobre l’expressió dramàtica és interessant el punt de vista que dóna Quinto (2005) que manté que durant el joc dramàtic la gestualitat i la representació tenen un caràcter improvisat on cada un pot posar la seva nota personal i així indagar sobre les pròpies experiències. És tracte d’una fase creativa on els nins i nines cooperen per a realitzar un guió. A més a més, permet desenvolupar la gestualitat i enriquir la representació del cos en moviment. L’expressió dramàtica, sovint és veu emparellada amb la música, evidenciant doncs la relació entre aquests dos llenguatges. L'expressió plàstica, que inclou el dibuix, la pintura, la ceràmica, el modelatge… Permet plasmar sentiments i emocions sobre l'entorn així com els gustos, les pors, desitjos… És a dir, permet comunicar allò propi i fins i tot, allò imaginari o desconegut, que necessita ser expressat. A més a més, amb el llenguatge plàstic es pot contribuir a desenvolupar la neteja, l'ordre, l'autonomia i el respecte cap a les demés obres, i per tant, cap als altres. Quinto (2005) manté que aquest tipus d’expressió permet recollir percepcions de l’entorn, com són els colors, les formes, les repeticions, les textures... I que els materials i instruments oferts per a la construcció del producte, permeten habilitats constructives i creatives ja que els infants poden reproduir la realitat com reinterpretar-la o transfigurar-la. Passat a l'expressió musical, que es podria entendre com l'expressió a través del ritme, la veu, la melodia i la respiració així com de l'expressió de sentiments i la connexió de l'individu amb la cultura que l'envolta. Aquesta té una clara funció comunicativa, terapèutica i d'interacció social ja que gràcies a ella es connecten persones de la mateixa cultura, fins i tot, podent arribar a enllaçar a persones de cultures diferents. La música lliga amb l'emoció, l'efectivitat i l'espiritualitat, connectades a l'hora amb el moviment corporal. Alzina, Díaz i Giráldez (2008) exposen que “La música ha estat i és uns dels ingredients essencials de la vida de les persones de totes les edats i cultures”. (p. 14). 14.

(15) Pel que fa a l'expressió lingüística, dir que, tot i ser la més emprada per tots els éssers humans en ser una característica pròpia d’aquests com és el parlar, comunicar, escriure, llegir i escoltar els propis pensaments i els dels altres, molts cops són necessàries estratègies per ajudar a que aquesta comunicació sigui el més afectiva possible, sent doncs la finalitat educativa d'aquesta, com manté Acevedo (2003, citat a Mundet 2013) la d’estimular l'exploració, l'observació, la pròpia escolta i la de l'altra persona, la curiositat, el gust per allò nou, aprendre a sistematitzar i elaborar la informació que es percep i es rep a través de les diferents modalitats, la mental, la parlada o l’escrita. Un cop vist cada un dels llenguatges artístics, es podria afirmar que contribueixen a experimentar, pensar en un mateix i amb els altres, reflexionar, crear, organitzar, conèixer-se a un mateix i als altres, jugar, canviar el medi que ens envolta, aprendre de les experiències, afrontar nous reptes i escollir d'entre un gran ventall de varietats, allò que ens agrada més per a la vida i per tant, fomentar les capacitats resilients dels infants. D’aquesta manera, és interessant veure la relació que s'estableix entre aquests llenguatges i els set pilars de la resiliència segons Wollin i Wollin (1995) com es pot observar a la taula 1, i que es poden emprar com estratègies per a fomentar la capacitat resilient. Taula 1: Els llenguatges artístics i els pilars de la resiliència. PILARS DE LA RESILIÈNCIA. LLENGUATGES ARTÍSTICS Corporal. Musical. Dramàtic. Plàstic. Lingüístic. Introspecció. X. X. X. Independència. X. X. X. Interacció. X. X. X. X. X. Capacitat D'iniciativa. X. X. X. X. X. Creativitat. X. X. X. X. X. Ideologia personal. X. X. X. X. X. Sentit de l'humor. X. X. X. X. X. *Elaboració pròpia 15.

(16) A continuació, com ja s’ha mencionat abans la importància de la competència emocional en l’educació dels infants, estant aquesta vinculada a tots aquests llenguatges artístics, és interessant veure com el desenvolupament d’emocions positives contribueix de manera més afectiva en el foment de la resiliència. 5.2. Les emocions positives En línies generals, Oros (2009) esmenta que les emocions són estats mentals i afectius que engloben sentiments, expressions corporals, canvis fisiològics i la tendència a actuar d’una certa manera. Pel que fa a les emocions positives, l’autor les defineix com aquelles on hi predomina el plaer o el benestar de la persona. Per altra banda, Guil, Gil-Olarte, Serrano i Larrán (2014) sostenen que l’activació de les emocions positives incrementa la sociabilitat, el benestar personal, les conductes constructives, a més a més d’influir en els processos d’aprenentatge i memòria. D’aquesta manera, fomentar les emocions positives com també saber controlar les negatives es una capacitat lligada a l'autoestima i l'autoconcepte, per tant, contribueix a fomentar la resiliència. Referent a aquest procés resilient i en el desenvolupament de les emocions, Mundet (2013) parla de la intel·ligència emocional exposant que si aquesta es desenvolupa, especialment durant la infància i l’adolescència, la persona serà capaç d’afrontar les dificultats de manera més assertiva. Sent la intel·ligència emocional segons Goleman (1995) un conjunt de destreses, actituds, habilitats, capacitats i competències que determinen la conducta de l'individu, les seves reaccions, els seus estats mentals i el seu estil de comunicació. Algunes de les característiques dels infants resilients estan relacionades amb la flexibilitat cognitiva, la capacitat creativa, l'habilitat per resoldre problemes, l'autoconcepte i l'autoestima com també la importància del vincle afectiu, per tant, es pot observar l'estreta relació entre les emocions positives i la resiliència. Després d'una investigació duta a terme per Greco, Morelato i Ison (2006), les autores afirmen que «La experiencia en emociones positivas en diferentes situaciones problema favorecería la flexibilidad cognitiva construyendo un estilo de afrontamiento asertivo a través de la retro-alimentación de la experiencia» (p.91). D'aquesta manera, les autores promouen la implantació de programes d'estimulació emocional ja aquests promouen processos psicològics tals com l’atenció, el processament de la informació, la resolució de problemes i les habilitats socials, a més a més d’estar tots aquests lligats a les emocions. 16.

(17) Fent referència a l'etapa de la primera infància on, la privació emocional en aquesta genera sistemes emocionals disfuncionals (Guil et al., 2009), a més a més de ser una etapa de gran vulnerabilitat on la majoria de les experiències afectaran al transcurs de la vida de l'infant, esmentar que els resultats de molts d'estudis epistemològics sobre problemes emocionals revelen que els trastorns de depressió i angoixa, són els més comuns en la infància i posteriorment a l'adolescència. Seligman et al., (2009) afirmen que el trastorn de depressió és sorprenentment alt en els joves en tot el món. Aquí la importància de treballar i desencadenar emocions positives com a estratègia per fer front a les adversitats de la vida, i encarar-ho amb sentit de l'humor, un dels pilars de la resiliència. Dins aquesta mateixa línia, Oros (2009) manté que les emocions positives permeten afrontar des d’un punt de vista més favorable les situacions d’adversitat, a més a més de facilitar estratègies més funcionals i adaptatives. D’aquesta manera i tenint en compte allò que exposen els anteriors autors sobre les emocions i la primera infància, podem afirmar que aquesta hauria de ser treballada des d'edats primerenques, començant per l’etapa l’educació infantil i conseqüentment a les següents etapes ja que les emocions estan estretament vinculades a la cognició i a les habilitats socials, a més a més de tenir un alt valor adaptatiu enfront als perills. Per altra banda, recordant la intenció del treball la qual és proposar un programa per fomentar la resiliència a partir de la pràctica psicomotriu recolzada pels diferents llenguatges artístics, cal parlar de la psicomotricitat, de les característiques que la conformen així com de la funcionalitat que aquesta té sobre el desenvolupament dels infants, com a base de la proposta. 5.3. La psicomotricitat La psicomotricitat és un procés d'ajuda a l'infant en el seu procés maduratiu on es tenen en compte aspectes com ara l'afectivitat, la motricitat i el coneixement. A més a més, és una manera d’expressió i comunicació on els infants poden manifestar allò que han viscut o allò que necessiten expressar i, no necessàriament, de manera verbal. Les angoixes i sentiments negatius necessiten ser expressats per normalitzar-los i, entendre i interioritzar allò que està passant. Per això és necessari crear una atmosfera on es puguin alliberar d’allò que els oprimeix i manifestar-ho obertament. Sent la classe de psicomotricitat, un lloc adient on poder-ho fer a través del joc. Referent al joc, Milteer i Ginsburg (2011) exposen que és essencial pel desenvolupament, 17.

(18) social, emocional i cognitiu, com també pel benestar físic dels infants. En tractar-se d’una eina natural dels nins i nines per relacionar-se amb allò que els envolta i que els permet desenvolupar les capacitats resilients ja que els permet cooperar, superar conflictes, negociar amb els altres, i sobretot, ser creatius amb les seves accions. Dins la pràctica psicomotriu, l'etapa de la primera infància hi és clau. El període abans dels tres anys és quan l’infant assoleix la seva identitat en relació amb el món exterior, per tant, el període més important de tota la maduració psicològica d'aquest. Els divuit primers mesos són fonamentals, tot i que la maduració es produeix progressivament fins els 7-8 anys, si es treballa sobre la fonamentació psicològica del nin, aquest gaudirà de millors oportunitats per desenvolupar-se. D’aquesta manera, hem de comprendre la classe de psicomotricitat com un espai educatiu, terapèutic i reeducatiu. Aucutourier (2004) creador de la pràctica psicomotriu fa gairebé 40 anys, compren la psicomotricitat com educativa i preventiva, entenent la finalitat d'aquesta com la d'aconseguir la maduració afectiva de l'infant. L'autor, parla de psicomotricitat vivencial que, com ja expressa la paraula, parteix de la vivència dels infants, en relació al seu cos, al seu entorn, en les persones amb qui es relaciona, de la capacitat d’acció... Ja que tot això afecta al desenvolupament mental i emocional del nin. Dins l’educació psicomotriu l’infant és el protagonista de les seves accions, per això, l’experiència viscuda va lligada a la formació de la pròpia personalitat, ja que segons les experiències viscudes, positives o negatives, es formarà la seva personalitat en un sentit o en un altre. Per tant, és pot afirmar que el que s’aprèn depèn directament del que s’ha viscut, motiu pel qual el psicomotricista ha de facilitar situacions amb les que poder experimentar, tantejar i vivenciar. La sala de psicomotricitat és un lloc on l’infant pot manifestar la seva expressivitat motriu, exterioritzar les emocions internes i psíquiques a través del moviment i d’altres manifestacions com el grafisme, el dibuix, les construccions, el modelatge i també el llenguatge. El joc espontani permet relatar les histories interiors de cada un, i per tant, es converteix en un moment on poder exterioritzar i donar sentit a tot allò que han viscut no necessàriament de manera verbal, fomentant la capacitat creativa i expressiva dels infants.. 18.

(19) Els nins i nines que han tingut l'oportunitat de jugar motriument, han aprés per pròpia iniciativa a establir relacions personals i afectives beneficioses pel seu desenvolupament, entrant en joc aquí, la figura del psicomotricista. En aquest sentit, també s’han de tenir en compte aquells infants que han patit pèrdues o viscut traumes on els llaços afectius amb el seu voltant s’han desfet, aquest tenen dificultats per tornar a establir vincles, per això és necessari que pugin comptar amb adults disposts a donar-los una mà, sent la sala de psicomotricitat un lloc on poder tornar a connectar-se amb els demés. Un altre punt de vista sobre la psicomotricitat com a activitat per fomentar la resiliència, és el que dóna Moreno (2011) exposant que, a més a més de ser una pràctica educativa, aporta característiques terapèutiques ja que permet desbloquejar emocions cohibides en un moment d’alliberació, diversió i benestar. Per acabar aquest apartat, i abans d'exposar el programa per treballar la resiliència a l'escola, és interessant identificar quins són els beneficis que porta la pràctica psicomotriu en els infants, com ara: o L’afavoriment dels moviments corporals. o La millora de les relacions entre els infants. o La presa de consciència del propi cos. o El domini de l'equilibri i control del propi cos. o La presa de consciència de l'esquema corporal. o La millora de l'orientació de l'espai. o L’estructuració de l’espai-temps. o L’Adaptació al món exterior. o La potenciació de la creativitat i l'expressió. o La millora de la comunicació. Tots aquests beneficis es troben estretament lligants amb l'autoestima i l’autoconcepte de cada un, conceptes molt importats a l'hora de fomentar la resiliència, per això s’evidencia el foment d’aquesta a través de la pràctica psicomotriu on es treballen tots de manera integrada, tot i que destacar els tres darrers, com els més propensos a promoure la capacitat resilient ja que la comunicació i l’expressió, la creativitat i l’adaptació al món exterior promouen aquesta capacitat resilient (Garaigordobil i Berrueco, 2007).. 19.

(20) 6. PROPOSTA DE PROGRAMA PER TREBALLAR LA RESILIÈNCIA A L’ESCOLA La finalitat de l’educació infantil en els centres és contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants en col·laboració amb les seves famílies, proporcionant-los un clima i entorn de confiança on se sentin acollits i amb expectatives d’aprenentatge. El programa que es proposa es durà a terme a través de la pràctica psicomotriu ja que amb aquesta és treballa sempre des d'una perspectiva globalitzadora, tenint en compte les interaccions emocionals, simbòliques, cognitives i sensoriomotrius, amb l'objectiu de contribuir a desenvolupar les capacitats motrius, expressives i emotives partint del moviment lliure i espontani. Com s'ha vist a la taula exposada anteriorment, la relació entre els llenguatges artístics i els pilars de la resiliència es troben de certa manera interconnectats, per tant, si el que pretenen és promoure els pilars a través de la pràctica psicomotriu, hi trobarem cabuda per als diferents llenguatges artístics. És cert que no tots els llenguatges ni pilars apareixen a una sessió de psicomotricitat ni es troben treballats de la mateixa manera, però el fet que estiguin interrelacionats, contribueix al treball conscient i inconscient d'aquests. D'aquesta manera, el programa que es plateja és des d’una òptica integradora. Dita proposta, va dirigida a infants d’infantil i s’emmarcarà dins el marc curricular de l’educació infantil a les Illes Balears. 6.1. Marc curricular de l’educació infantil a les Illes Balears Pel que fa al marc curricular, esmentar el Decret 71/2008, del 27 de juny, pel qual s'estableix el currículum de l'educació infantil a les Illes Balears, que estableix que: “El currículum de l'educació infantil s'orienta cap a la consecució del desenvolupament integral i harmònic de la persona en els aspectes físics, emocionals, afectius, socials i intel·lectuals que possibiliten l'accés a nous aprenentatges, des d'una perspectiva compensadora de les desigualtats”. (p. 2). 20.

(21) A més a més, dins la línia que ens interessa per tot allò exposat a la llarga de treball, el mateix decret especifica que: “L'establiment de vincles afectius i les experiències de relació positiva entre els infants, amb els adults i amb l'entorn constitueixen una font d'aprenentatge i de construcció de la pròpia identitat que els centre educatius han d'aprofitar, emprant el joc com a eina fonamental per al creixement personal, per al desenvolupament de les capacitats comunicatives, de les capacitats de representació i simbolisme i per a la transmissió dels valors que amaren una societat democràtica”. (p. 2-3) En el currículum d’educació infantil s'inclouen una sèrie de capacitats comunes a tota l’etapa que s’han de desenvolupar al llarg de dos cicles. Aquestes capacitats són de diferents tipus: motrius, cognitives, emocionals o d’equilibri personal, relacionals, i d’inserció i actuació social. Aquestes capacitats van encaminades a desenvolupar els objectius establerts pel Decret 71/2008, del 27 de juny, tot i que al currículum s’estableixen 10 objectius generals, pel que fa a aquesta proposta, els ressaltats amb negreta són aquells més relacionats amb la pràctica psicomotriu: a) Descobrir i conèixer el seu propi cos i el dels altres, les seves possibilitats d’acció i aprendre a respectar les diferències. b) Observar, explorar i reflexionar sobre el seu entorn familiar, natural i social mantenint una actitud de curiositat i respecte d’això i un esperit crític, tenint en compte el nivell maduratiu dels infants. c) Adquirir progressivament autonomia en les seves activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espaial quotidianes. d) Desenvolupar les seves capacitats afectives i actuar cada cop amb més seguretat i confiança en si mateixos. e) Relacionar-se positivament amb els altres i adquirir progressivament pautes elementals de convivència i relació social, així com exercitar-se en la resolució pacífica de conflictes. f) Desenvolupar habilitats comunicatives en diferents llenguatges i formes d’expressió. 21.

(22) g) Iniciar-se, desenvolupar i adquirir habilitats lògico- matemàtiques. h) Gaudir de les manifestacions culturals presents a l’entorn, conèixer les més identificatives de les Illes Balears i respectar les dels altres llocs. i) Adoptar hàbits bàsics de salut corporal i alimentària. j) Desenvolupar globalment les capacitats cognitives, sensorials, motrius i de reconeixement i construcció de les emocions mitjançant el joc i el moviment. El currículum, per tal de treballar els objectius generals, proposa tres àrees de coneixement compostes per diferents blocs de continguts que les desenvolupen: Referent a la primera àrea, anomenada àrea de coneixement de si mateix i autonomia personal, els elements que se subratllen en aquesta àrea són la descoberta del propi cos i de les seves possibilitats (motrius, perceptives, expressives i relacionals); la descoberta de les pròpies necessitats i l’adquisició d’eines per la seva resolució; l’expressió i la progressiva regulació de les emocions; l’establiment de relacions afectives i segures amb les altres persones, així com la progressiva construcció d’una identitat positiva que integra l’autoconeixement i l’autoestima. Aquests elements es poden treballar a través dels blocs següents: Bloc 1: El cos i la pròpia imatge. Bloc 2: El joc i el moviment. Bloc 3: L'activitat i la vida quotidiana. Bloc 4: La cura personal i la salut. Pel que fa a la segona àrea, l’ àrea de coneixement de l’entorn, aquesta posa el pes en la descoberta de l’entorn a través de l’exploració dels seus elements naturals i socials, de la curiositat i la iniciativa; i que implica sensibilització, observació, manipulació, transformació, raonament, i anàlisi progressiu, representació i evocació, gaudi i satisfacció, amb una concreció cada vegada més gran dels elements a descobrir i dels processos a realitzar d’acord amb les seves possibilitats exploratòries cognitives, motrius i comunicatives. Per treballa-la es presenten el següents blocs de continguts:. 22.

(23) Bloc 1: Medi físic: elements, relacions i mesura. Bloc 2: Aproximació a la natura. Bloc 3: Cultura i vida en societat. En quant a la tercera, l’àrea de llenguatges: comunicació i representació, aquesta té a veure amb la interiorització i l’ús dels diferents llenguatges ha de permetre a l’infant anar esdevenint una persona capaç de comunicar-se i expressar-se de forma ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals, augmentant la seva creativitat, autonomia, seguretat i habilitats relacionals intrapersonals i interpersonals. Els blocs de continguts que la conformen són: Bloc 1: Llenguatge verbal. Bloc 2: Llenguatge audiovisual i tecnologies de la informació i la comunicació. Bloc 3: Llenguatge artístic Bloc 4: Llenguatge corporal. En quant a aquestes àrees, les que es veuran més treballades a la llarga d'aquesta proposta són la de coneixement de si mateix i autonomia personal i l'àrea de llenguatges, tot i que de manera interrelacionada, també es treballarà l'àrea de coneixement de l'entorn. 6.2. Objectius de les àrees que contribueixen a fomentar la resiliència En quant als objectius de les dues àrees abans anomenades, destacar els següents com els més rellevants a la llarga de la proposta: Pel que fa a l’àrea de coneixement de si mateix i autonomia personal, anomenar els següents objectius: 1. Incrementar progressivament la consciència de si mateix i formar-se una imatge ajustada i positiva a través del moviment, del joc i de la interacció amb els altres. 2. Conèixer i representar el propi cos, els seus elements i algunes de les seves funcions, descobrint les seves possibilitats d'acció i d'expressió. 3. Identificar gradualment les pròpies característiques, possibilitats i limitacions, desenvolupament sentiments d'autoestima i autonomia personal i gaudint de les pròpies descobertes i conquestes. 23.

(24) 4. Identificar i acceptar el propis sentiments, emocions, necessitats, vivències o preferències i ser cada cop més capaços de dominar-los, expressar-los, regular-los i comunicar-los als altres. 5. Identificar i respectar les característiques, diferències, sentiments, emocions, necessitats o preferències dels altres, valorant-los i rebutjant les actituds discriminatòries. 6. Adquirir progressivament seguretat emocional i afectiva per establir vincles personals d'afecte dins la vida dels grup. 7. Realitzar, de manera cada cop més autònoma, activitats habituals i tasques senzilles per resoldre problemes de la vida quotidiana, augmentant el sentiment de autoconfiança i la capacitat d'iniciativa. 8. Progressar en l'adquisició d'hàbits i actituds relacionades amb el benestar, la seguretat , la higiene, l'alimentació, l'enfortiment de la salut, l'ordre i el treball, apreciant i gaudint de les situacions quotidianes d'equilibri i benestar físic i emocional. En quant a l’àrea de llenguatges: comunicació i representació, destacar els objectius següents: 1. Utilitzar la llengua com a vehicle de comunicació, de representació, d'aprenentatge, plaer i expressió, i valorar la llengua oral com un mitjà de relació amb els altres i de regulació de la convivència. 2. Expressar emocions, necessitats, sentiments, desitjos, idees i fantasies mitjançant la llegua oral i través d'altres llenguatges, triant el que millor s'ajusti a la intenció i a la situació i servint-se de forma progressiva del gest, el moviment, paraules, imatges, sons… 3. Expressar i gaudir de les possibilitats expressives del propi cos. 4. Adquirir progressivament recursos conversacionals necessaris per a la comunicació amb els altres. 5. Emprar el llenguatge artístic com instrument d'expressió personal i de representació d'experiències i de situacions reals o imaginaries, mostrant una actitud de curiositat envers la manipulació sensorial d'objectes i l'experimentació amb diverses tècniques. 24.

(25) 6.2.1 Objectius i continguts de la pràctica psicomotriu Referent a la pràctica psicomotriu, tot i que estretament relacionats amb els objectius generals, els objectius de les àrees i els blocs de continguts del currículum d'educació infantil, cal anomenar els objectius i continguts específics de la psicomotricitat, sent doncs; L’Objectiu general: 1- Desenvolupar la capacitat sensitiva, perceptiva, representativa comunicativa i expressiva mitjançant la interacció activa del cos. Pel que fa als objectius específics que s’esdevenen a partir de l’objectiu general anomenar: 1- Conèixer el seu propi cos i identificar les possibilitats d’acció. 2- Adquirir i actuar de forma progressiva una actitud autònoma, en quant a la resolució de situacions, quotidianes i superant dificultats. 3- Experimentar, manipular i explorar amb diversos materials, objectes i espais. 4- Fer ús de la representació, com a mitjà d’expressió i comunicació d’experiències viscudes durant el joc de la sessió. 5- Establir relacions afectives positives que facilitin la integració del subjecte en el grup. En quant als continguts, com ja s’ha especificat abans, en la pràctica psicomotriu es treballen fonamentalment dos blocs de continguts, el de coneixement de si mateix i autonomia personal, taula 21 i el de l'àrea de llenguatges, taula 32. 6.3. Estructura de les sessions La proposta d’aquest programa d’actuació va dirigida a infants d’infantil, específicament adreçada als nins i nines de 5 anys. La durada de cada sessió seria aproximadament d’uns 60' minuts un cop a la setmana.. 1 2. Annex: Taula 2 Annex: Taula 3. 25.

(26) Per tal d’explicar de manera més acurada la proposta, cal primer exposar les parts amb les que es divideix una sessió de psicomotricitat per llavors relacionar-les amb els pilars de la resiliència, objectiu principal d’aquesta. Les sessions de psicomotricitat es divideixen en sis parts: 1. Canvi de sabates 2. Ritual d’entrada 3. Fase d’expressivitat motriu 4. Fase del conte-història 5. Fase d’expressió plàstica i gràfica 6. Ritual de sortida  Canvi de sabates Abans d’entrar a la sala de psicomotricitat, els infant comencen el ritual on cada un es lleva les sabates i les col·loca al seu lloc corresponent, d’aquesta manera estem contribuint a l’autonomia de cada un, com també a la independència i a la capacitat d’iniciativa.  Ritual d’entrada Aquest marca l’inici de la sessió. Asseguts, els infants amb l’ajuda de l’adult, recorden als absents d’aquella sessió, les normes i pautes a respectar durant la mateixa. Fomentat així la unitat i cohesió de grup. El ritual d’entrada té la principal funció de diferenciar aquest moment educatiu excepcional on es dóna el privilegi a la motricitat enfront a altres moments de la jornada escolar i es prepara als infants per actuar a nivell simbòlic (Aucouturier, 2004). Durant el ritual d’entrada el psicomotricista ha de mantenir una actitud de reflexió, respecte, comprensió i tranquil·litat, de manera que el nin pugui aprendre el sentit de mantenir una determinada actitud abans d’iniciar el seu joc. Aquí és quan s’assegura i s’enquadra el joc espontani dins unes normes que el contenguin. Aquestes normes fan referència a no fer mal als companys o destruir determinats materials. La importància dels rituals ve donada pel fet que donen seguretat a l’infant a més a més de ser on es fomenten els hàbits que ajuden a emmarcar diferents situacions de la nostra vida diària. 26.

(27) D’altra banda, ajuden als nins i nines a estructurar el seu pensament, i referent al ritual d’entrada, a controlar el seu desig de moviment i de joc immediat.. Referent als pilars de la resiliència, dir que, durant aquest moment de la sessió, es contribueix a la interacció, pel fet de mantenir una actitud d’espera i escolta cap a la persona adulta i a la capacitat d’iniciativa en el moment en que l’adult dóna el permís per començar el joc.  Fase d’expressivitat motriu L’expressivitat motriu comença amb la tomada de la torre-castell, construcció feta per l’adult, i que marca l’inici del joc espontani, l’alliberament de tensió i una intensa emoció col·lectiva. Per tant, fomenta la capacitat d’iniciativa a l’hora d’anar cap a la torre, la interacció amb els companys en haver d’ajudar-se a tomar la torre i a la independència per poder-ho fer de manera individual sense fer-se mal. L’estructuració espaial d’aquest segon temps, es concreta bàsicament en dos tipus de jocs. Tant en un moment com a l’altre es fomenten gairebé tots els pilars de la resiliència com a conseqüència de tota l’activitat que aquests comporten.  Jocs simbòlics d’asseguració profunda: Els quals donen seguretat davant possibles angoixes, provocant emocions intenses si el psicomotricista s’involucra en el joc per tal de poder fer viure al l’infant una experiència asseguradora. Per tant, durant aquests tipus de jocs, els infants juguen amb les seves pròpies pors el que facilita que l’infant es centri en si mateix, amb les seves emocions, sensacions, amb els seus moviments.... Els jocs que apareixen a durant aquesta fase són bàsicament de destrucció, de plaer sensoriomotor, d’amagar-se, de persecució, d’identificar-se amb l’agressor, d’omplir, de buidar, d’embolicar-se, de tapar-se...  Jocs simbòlics d’asseguració superficial: Els jocs simbòlics d’asseguració profunda donen lloc progressivament, als simbòlics d’asseguració superficial. Aquests jocs ajuden als infants a sentir-se segurs ja que els proporcionen la llibertat de poder imaginar “allò que els agradaria ser” amb la consciencia de “no ser-ho”. Per tant, actuen com un escut imaginari enfront als petits conflictes que es presentin en el moment. Destacar aquí el joc de rols on els nins i nines adopten un paper amb 27.

(28) referents socials. Durant aquest temps s’ha de crear un espai per afavorir la vivència del plaer sensoriomotor. El psicomotricista, amb el seu cos i amb l’ajuda de la disposició del material, ha de procurar que l’infant visqui els jocs de sensibilitat profunda, jocs d’estimulació laberíntica i propioceptiva, que afavoreixin una adequació del to i obrin el nin a l’emoció i a la vivència. Els jocs sensoriomotrius donen l’oportunitat al nin i a la nina de descarregar tensions, agressivitat, ansietat; per això és important que l’adult contengui als infants por tal de poder intervenir, reconduir i posar límits en algunes ocasions. Posant en evidència pilars com la introspecció a causa de fer reflexionar a l’infant sobre algunes accions, la independència per sabre evitar conflictes i certs riscs i la interacció per tal de saber relacionar-se amb els altres de manera adient. El psicomotricista ha d’animar als nins i nines en els seus descobriments, reforçar-los, suggerir propostes mitjançant el cos o de manera verbal, donar-li confiança, ajudar-lo o imitar-lo, per tal d’afavorir que el plaer corporal i vivencial desenvolupi la seva maduració psicomotriu. Durant el joc simbòlic, on hi ha una expressió més profunda de la vida afectiva de l’infant, es fa necessari que el psicomotricista observi i interpreti la utilització del material per part del nins i nines, la utilització dels espais i les relacions amb els altres, per tal de comprendre les interaccions dels infants i poder oferir una resposta ajustada a les seves necessitats proporcionant els materials, l’espai, el llenguatge i el cos, per complementar o fer evolucionar el joc de l’infant. A l’hora, que propiciar jocs, simbolitzant rols i situacions que ajudin a expressar les vivències de cada un per tal que els nins i nines puguin expressar i extreure els seus sentiments i entendre els dels altres. Generalment, és en aquests moments de la sessió on sorgeix l’agressivitat, la repetició, l’expressió d’absència de límits, de falta d’afectes, de reconeixement, les dificultats d’expressar de forma simbòlica, etc. Manifestacions que requereixen que el psicomotricista posi en pràctica tot el seu sistema d’acció, de forma que se canalitzin, regulin i desenvolupin les necessitats i competències dels infants.. 28.

(29) Durant aquest joc, és quan es tornen a treballar gairebé tots els pilars de la resiliència tals com la introspecció, la independència, la interacció, la capacitat d’iniciativa, la creativitat i el sentit del humor.  Fase del conte-història Els contes o les històries permeten al psicomotricista fer relacions amb els jocs d’asseguració profunda, aquest cop a través del joc dramàtic i del llenguatge. El sentit que té l’explicació d’un conte o història per concloure amb el moment del joc, és per tal de poder parlar de les emocions que s’han alliberat al llarg d’aquest moment sensoriomotor i per activar la capacitat de representació mental i mobilitat del pensament. Per tal, fomentar la creativitat, reconèixer sentiments igualment que començar a fomentar la ideologia personal. En finalitzar el temps de joc i moviment, és necessari un moment de calma dins la sessió donar lloc a la reflexió i la representació mental. És important la creativitat i l’expressivitat de l’adult per ajudar al grup a mantenir la calma a través de la narració d’un conte que respongui als interessos i fantasies dels infants, a més a més d’aprofitar per contar el que ha succeït durant la sessió, de manera que cada infant es pugui sentir reflectit en els diferents personatges i aprofitar per extreure sentiments i fomentar la capacitat de reflexió i introspecció. Des d’aquí podem reprendre les situacions conflictives i els desitjos no expressats, des d’un tracte afectiu i sense culpabilitzar. Aquest moment ajuda a l’infant a aprendre a aturar i regular la seva activitat, recórrer el seu pensament, les seves fantasies i records.  Fase d’expressió plàstica i gràfica Aquest és un moment molt interessant per ajudar a extreure la vivències personals a un altre nivell de simbolització. Emprant les construccions amb fustes, el dibuix, el modelatge i el llenguatge verbal. Els infants desenvolupen capacitats com: o La integració de la realitat interna del nin, la seva transformació i la seva manifestació mitjançant l’activitat creativa. o L’expressió de les emocions mitjançant formes més simbolitzades i socialitzades.. 29.

(30) o Contar a través de diferents mitjans com ha interioritzat les seves vivències, com pot elaborar-les mitjançant el seu pensament i expressar-les. És una activitat on de nou l’infant ens conta el seu món intern, història, vivències i competències cognitives. El psicomotricista ha d’afavorir que el nin realitzi una planificació del que vol representar. La importància d’aquets moment ve donada per ajudar al nin i nina a elaborar un projecte de treball que després posarà en pràctica. Aquí l’adult pot emprar estratègies per afavorir el diàleg com a resolució de conflictes, l’autoregulació... Igualment que la capacitat d’escolta i d’interpretació que pugui tenir l’adult per veure més enllà de l’execució motriu i per tant el sentit del que pot estar expressat l’infant. Fonamentalment treballant aquí el pilar de la creativitat.  Ritual de sortida La finalitat d’aquest ritual és la d’acompanyar i facilitar el pas des de el “dins” de la sessió, cap al “fora” real de la vida quotidiana i per tant indispensable per acabar la sessió. Quan l’infant no pot contar a través de la seva representació el que ha succeït a la sala, pot ser important afavorir aquests records individuals abans de sortir de la sala de psicomotricitat. Podem utilitzar preguntes i torns de paraula, on cada un pugui expressar el que més o manco els ha agradat de la sessió i afavorir així la seva expressió verbal. Aquesta estratègia facilita també el desenvolupament de processos cognitius com l’atenció i la memòria, afavorint un argument proper i motivant per l’infant, a partir del qual desenvolupar el seu llenguatge. Fomentat doncs la capacitat d’iniciativa, el sentit de l’humor, la creativitat i la ideologia personal. També des de la sala de psicomotricitat, se treballa l’autonomia i responsabilitat a l’hora de recollir i posar-se les sabates, afavorint les relacions d’ajuda, interacció, i la presa de consciència de la importància de l’activitat, utilitzant reforços que afavoreixin que l’infant es senti reconegut i compromès amb el seu desenvolupament personal.. 30.