1
1. La funció de nutricióen els éssers humans 2. L’aparell digestiu 3. La digestió i l’absorció 4. El sistema respiratori 5. El sistema circulatori 6. L’aparell excretor
La nutrició
Gràcies a la capacitat de plantejar un problema i buscar-hi solucions, l’és-ser humà del segle XXI pot desplaçar-se per tots els racons de la superfície de la Terra, pot investigar l’Univers i pot comunicar-se d’un extrem a l’altre del planeta.
Els nous avenços han permès solucionar moltes de les mancances que de forma individual o social tenen els humans. Però malgrat tot, continuen tenint les mateixes necessitats que la resta d’éssers vius i les cobreixen mitjançant les funcions vitals, d’una manera semblant a la d’altres orga-nismes.
Perquè l’organisme d’un ésser humà funcioni correctament necessita ob-tenir matèria i energia, s’ha de relacionar amb l’exterior i ha de rebre infor-mació del seu interior; a més a més, cal que es reprodueixi per tal que l’espècie no desaparegui.
• Quins sistemes estan involu-crats en la nutrició humana? • Com és la digestió?
• Quina és la utilitat dels pul-mons?
• Com és la circulació sanguínia humana?
• Què s’elimina en l’excreció?
• Descriurem els apar
ells ne-cessaris per realitzar la nutrició en els éssers humans
.
• Coneixerem els processos ne-cessaris per realitzar la nu trició en els éssers humans
La funció de nutrició
en els éssers humans
Els éssers humans, com tots els organismes heteròtrofs, necessiten aconseguir matèria orgànica d’altres éssers vius per obtenir la matèria i l’energia necessària per als processos que tenen lloc al seu interior.
El conjunt dels processos que es donen per tal que cada cèl·lula del cos rebi la matèria necessària per al seu bon funcionament i que les substàncies de rebuig resultants siguin expulsades a l’exterior, és el que es coneix com a nutrició.
Els sistemes o aparells de l’organisme implicats en la funció de nutrició són el digestiu, el respi-ratori, el circulatori i l’excretor.
El sistema digestiu és l’encarregat de proces-sar els aliments introduïts a l’organisme per tal de transformar-los en substàncies aprofi tables per les cèl·lules. Els mecanismes que s’utilitzen per poder-ho realitzar es coneixen amb el nom de digestió i absorció.
El sistema respiratori capta part de l’oxigen de l’aire i expulsa el diòxid de carboni resultant dels processos cel·lulars. Aquests processos s’anomenen ventilació i intercanvi de gasos. El sistema circulatori rep les substàncies aprofi tables del sistema digestiu i l’oxigen del respiratori i els transporta fi ns a totes les cèl-lules de l’organisme. També és l’encarregat de recollir les substàncies de rebuig que produei-xen les cèl·lules i dur-les al sistema respiratori, en el cas del diòxid de carboni, i al sistema ex-cretor en el cas de la resta de substàncies. Aquest transport es realitza a través de la sang i de la limfa.
El sistema excretor és el responsable de reco-llir de la sang les substàncies de rebuig pro-duïdes per les cèl·lules i enviar-les a l’exterior. El conjunt de processos que hi tenen lloc es coneix com a excreció.
El terme aparell es pot fer servir en molts casos com a sinònim de sistema.
Sabies que...
activitats proposades
1. Què s’entén per nutrició?
2. Quins elements obté l’ésser humà del medi extern? Quins hi aboca? 3. Què són els additius alimentaris?
Fig. 1: La funció de nutrició
in-volucra diversos aparells o siste-mes repartits per tot el cos.
L’aparell digestiu
El sistema digestiu està format per un tub molt llarg, dividit en diverses parts i amb diver-sos eixamplaments i aprimaments, en el qual s’introdueixen els aliments per processar-los i extreure’n les substàncies que l’organisme pot aprofitar, anomenades nutrients. Un seguit d’òrgans aboquen a l’interior del tub diferents elements que ajuden a fer aquesta funció. Les parts en què es divideix el tub digestiu són: boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim i in-testí gros.
La boca
La boca és l’extrem d’entrada dels aliments; s’hi troben les dents i la llengua. Amb aquests ele-ments es trituren i es preparen els aliele-ments per als processos posteriors. També és a la boca on
les glàndules salivals aboquen el seu contingut. A més, les dents i la llengua tam-bé són importants en el procés de formació de les paraules.
Els éssers humans tenen una primera dentició de vint peces, que es renova per una altra de vint-i-vuit, en la majoria de casos abans del 16 anys. Més endavant acostumen a aparèixer quatre peces més anomenades popularment queixals del seny.
Les dents tenen dues parts clarament diferenciades: la corona i l’arrel. La corona és la part que sobresurt de les genives i l’arrel és la part oculta que fi xa la dent. La part més interna de la dent està formada per la polpa, on es troben les termina-cions nervioses i els vasos sanguinis; està recoberta d’una substància anomena-da dentina que, a la zona de l’arrel, s’uneix a la geniva gràcies a un material que rep el nom de cement, que també uneix la dent a l’os. A la zona de la corona la dentina està recoberta d’una capa formada per una substància dura anomenada esmalt.
L’esmalt és la substància més dura que hi ha al cos humà.
Sabies que...
2.
Fig. 4: Les dents estan formades per substàncies prou
dures per triturar tota mena d’aliments.
Fig. 2: L’aparell digestiu
es-tà format, de fet, per un tub únic en què es processen els aliments en el seu recor-regut entre la boca i l’anus.
Fig. 3: La dentició de l’ésser humà adult consta d’un
to-tal de 32 peces, incloent-hi els queixals del seny.
2.1
dents molars superiors inferiors incisives canines dents premolars incisiva central incisiva lateral canina primera premolar segona premolar primera molar segona molar tercera molar corona arrel geniva polpa nervi i vas sanguini dentina cement boca faringe esòfag fetge estómacintestí prim intestí gros
La llengua és un òrgan muscular mòbil de gran importància en la nutrició, no només perquè intervé en els processos mecànics que tenen lloc a la boca, sinó també perquè s’hi troben les papil·les. Les papil·les són unes petites prominències que recobreixen gran part de la superfície de la llengua; s’hi troben els botons gustatius, que són els encarregats de captar les quatre sensacions gustatives fona-mentals: dolça, amarga, àcida i salada. Els botons responsables de cadascuna de les sensacions es troben localitzats en diferents parts de la llengua.
La faringe
La faringe és la part del tub digestiu que comunica la boca amb l’ele-ment següent: l’esòfag. Presenta també comunicacions amb el nas i la laringe. Per aquesta raó, a la base té un element anomenat epiglotis que impedeix que els aliments passin al sistema respiratori.
L’esòfag
L’esòfag és un conducte recobert de musculatura que comunica amb l’estómac. S’hi produeixen un seguit de moviments musculars en forma d’ona que arrosse-guen l’aliment cap a l’estómac, que reben el nom de moviments peristàltics. En el punt on s’uneixen hi ha un esfínter (anell muscular contràctil) anomenat càr-dies, que evita que els aliments abocats a l’estómac puguin tornar cap enrere.
L’estómac
L’estómac és un òrgan en forma de sac que comunica amb l’esòfag a través del càrdies per un extrem, i amb l’intestí prim per l’altre costat, a través d’un esfínter anomenat pílor. Presenta una capa muscular important que li permet realitzar moviments peristàltics; a més, les cèl·lules de les seves parets internes secreten diferents tipus de substàncies (àcid clorhídric i enzims) que reben el nom general de suc gàstric. Aquests elements seran els res-ponsables de la digestió estomacal. L’estómac també té una gran quantitat de vasos sanguinis i limfàtics per a l’absorció de substàn-cies. Per evitar que els enzims i l’àcid clorhídric digereixin l’estómac, hi ha unes cèl·lules a les parets internes que secreten una mucositat protectora.
A més de la digestió i l’absorció, a l’estómac també es realitza l’em-magatzematge de substàncies.
Els intestins prim i gros
Els intestins estan formats per un sol tub en què es poden distingir dos trams diferents: un de més prim i llarg, anomenat intestí prim, i un altre de més gruixut anomenat intestí gros.
L’intestí prim pot arribar a fer fi ns a deu metres de llargària; per aquesta raó es troba molt replegat per tal de cabre a l’abdomen.
2.4
Unenzim és una substàn-cia orgànica que regula els processos de transforma-ció de substàncies.
Fig. 5: La boca, la faringe
i l’esòfag tenen com a mis-sió introduir els elements al sistema digestiu i conduir-los cap a l’estómac.
Fig. 6: L’estómac rep els aliments i els
di-gereix fent servir les substàncies que se-creta.
2.3
2.2
2.5
boca faringe esòfag dents llengua glàndules salivals estómac duodè pílor intestí prim càrdies esòfagPer incrementar encara més la seva superfície d’absorció, la cara interna de l’intes-tí prim conté nombrosos plecs, formats a més per d’altres de més petits anome-nats vellositats intestinals.
A cadascuna de les vellositats intestinals hi arriben diversos capil·lars sanguinis i un vas limfàtic. En aquesta cara interna també hi ha diverses depressions o fos-ses, on es troben cèl·lules glandulars que secreten els enzims necessaris per fer la digestió intestinal. L’intestí prim està format per tres trams anomenats duodè, jejú i ili. Al primer tram, el duodè, s’hi troben gran part de les cèl·lules glandulars i a més hi aboquen el seu contingut el fetge i el pàncrees per facilitar la transfor-mació dels aliments en nutrients digerits completament i absorbibles. L’absorció es produeix majoritàriament al jejú i a l’ili.
L’intestí gros presenta les parets de la seva cara interna sense vellositats. Està format per tres trams anomenats cec, còlon i recte. El cec és una mena de sac en el qual hi ha la unió amb l’ili i s’hi troba l’apèndix. El còlon és la part més llarga de l’intestí gros, connecta amb el cec per un extrem i amb el recte per l’altre. Presenta una forma de U invertida, amb tres parts diferenciades: còlon ascendent, còlon transvers i còlon descendent. L’intestí gros fi nalitza amb el recte, que desemboca a l’exterior a través de l’orifi ci anomenat anus. Aquesta obertura està controlada per l’esfínter anal.
Les glàndules annexes
Relativament properes al tub digestiu, hi ha un seguit de glàndules que hi aboquen les substàncies que fabriquen. Són les glàndules salivals, el fetge i el pàncrees.
Les glàndules salivals aboquen el seu contingut, la saliva, a la boca. La sali-va conté bàsicament aigua, enzims i mucina, i participa en la primera trans-formació de l’aliment, principalment preparant la digestió dels glúcids. El fetge és l’encarregat de fabricar la bilis, que és molt important en la diges-tió dels greixos. Un petit sac situat per sota del fetge, que rep el nom de vesícula biliar, s’encarrega d’emmagatzemar-la i abocar-la a l’intestí prim (duodè) durant la digestió.
El pàncrees és una glàndula que aboca una gran quantitat d’enzims, que formen el suc pancreàtic, al duodè.
Fig. 8: El fetge té una
im-portància molt gran, ja que sense aquest òrgan seria im-possible digerir els greixos.
Fig. 7: L’intestí gros rep part
dels elements procedents de l’intestí prim i els enca-mina cap a la seva expulsió del cos.
activitats proposades
4. Busca informació sobre les terceres dents molars o queixals del seny. Per quina raó hi ha individus que no els presenten?
5. Quines substàncies van rebent els aliments al llarg del seu recorregut pel sistema digestiu?
6. Quines són les funcions de l’estómac?
7. A més de la mida, quina altra diferència hi ha entre l’intestí prim i el gros? 8. A més de produir el suc pancreàtic, el pàncrees té una altra funció. Esbrina
quina és i la seva importància.
2.6
lòbul esquerre lòbul dret vesícula biliar cèl·lules hepàtiques cec còlon recte anusLa digestió i l’absorció
Els processos mecànics i químics que desfan els aliments i els transformen en ele-ments assimilables o nutrients reben el nom de digestió. Es poden distingir dos processos: la digestió mecànica i la digestió química.
• La digestió mecànica trenca els aliments i els barreja amb les diferents subs-tàncies produïdes per l’aparell digestiu.
• La digestió química transforma les substàncies presents als aliments, mitjan-çant reaccions en què intervenen enzims.
El procés de digestió s’inicia a la boca amb la masticació. En aquest procés les dents trituren els aliments fi ns que els redueixen a fragments tan petits com sigui possi-ble. Al mateix temps es produeix la insalivació, durant la qual els moviments de les dents i la llengua barregen els aliments amb la saliva. Els enzims presents a la saliva comencen la digestió química; la mucina i l’aigua permeten que es formi el bol ali-mentari. En l’acte de la deglució, el bol alimentari passa a través de la faringe fi ns a l’esòfag, que amb els moviments peristàltics l’arrossega fi ns a l’estómac.
A l’estómac el bol alimentari es barreja amb el suc gàstric gràcies als moviments peristàltics, de manera que es produeix una digestió mecànica estomacal. Els sucs gàstrics i l’àcid clorhídric realitzen una digestió química del bol alimentari, i el transformen en una pasta semilíquida anomenada quim. Un seguit de contrac-cions de l’estómac empenyen el quim cap al duodè.
A l’intestí prim el suc pancreàtic i la bilis continuen la digestió química del quim. Al-gunes cèl·lules del mateix intestí prim secreten l’anomenat suc intestinal, on també hi ha enzims digestius. A l’intestí prim es donen un seguit de moviments que afavo-reixen la mescla. Com a resultat de la barreja del quim amb les diferents substàncies secretades i dels processos que hi tenen lloc, es forma un líquid blanquinós anome-nat quil. Una part important del quil s’absorbeix i la resta passa a l’intestí gros. Les substàncies que arriben a l’intestí gros es transformen en femtes. Durant aquest procés l’acció dels bacteris que viuen en simbiosi en aquesta part del sis-tema digestiu permet l’obtenció d’algunes vitamines.
L’absorció és el procés mitjançant el qual les substàncies útils passen del sistema digestiu a l’interior de l’organisme, bàsicament a la sang i a la limfa. A més de substàncies extretes dels aliments consumits, també es reabsorbeixen tots els productes secretats que es poden reaprofi tar. Gran part de l’absorció es produeix a l’intestí prim. A l’intestí gros s’absorbeixen els productes obtinguts de la fl ora bacteriana i l’aigua que s’extreu en el procés de formació de les femtes.
3.
9. Completa la frase: La digestió és…
10. Busca informació sobre la indigestió. Què és? Quins símptomes té?
11. Per quina raó cal que l’intestí prim tingui tanta superfície?
12. Omple la taula següent indicant si es realitza di-gestió mecànica o química, seguint l’exemple.
activitats proposades
Les contraccions de l’estó-mac empenyen el quim cap al duodè. La velocitat d’aquest procés, encara que és més lent que la de-glució, varia en funció del tipus d’aliment i la seva consistència.
Els bacteris que viuen a l’intestí són els responsa-bles de l’obtenció d’algu-nes substàncies. D’aquesta manera s’obtenen algunes vitamines, com ara la vita-mina K.
Esbrina què vol dir que la bilis emulsiona els greixos.
Investiga
Digestió mecànica Digestió química
boca masticació
i insalivació enzims presents a la saliva faringe
esòfag estómac intestí prim intestí gros
El sistema respiratori
El sistema respiratori està format per un seguit de conductes, que reben el nom general de vies respiratòries, que desemboquen en dos òrgans: els pulmons. La boca i la faringe són els elements comuns al sistema digestiu i al respiratori. El nas presenta dues cavitats, anomenades fosses nasals, que comuniquen l’ex-terior amb la faringe. L’aire que entra pels orificis nasals és alliberat de pols, escal-fat i humitejat, i arriba a la laringe a través de la faringe.
La laringe connecta amb la tràquea i és la part de les vies respiratòries on es tro-ben les cordes vocals. És per això que té una gran importància en el procés de fo-nació.
La tràquea presenta uns anells cartilaginosos que li donen una certa rigidesa, al mateix temps que en fan possible el moviment. Les parets internes estan cober-tes de glàndules que secreten una substància mucosa, i de cilis que empenyen aquesta mucosa cap a la faringe, on s’elimina a través del sistema digestiu. La trà-quea es bifurca en dues estructures de característiques similars, els bronquis principals, cadascuna de les quals es dirigeix cap a un dels pulmons. Cada bron-qui principal es divideix en dos o tres bronbron-quis secundaris, depenent del pulmó al qual es dirigeixin.
Els dos pulmons són els òrgans principals del sistema respiratori. Tenen una es-tructura esponjosa i cadascun està recobert d’una membrana, la pleura, que els separa dels ossos de la caixa toràcica i d’un múscul situat per sota anomenat dia-fragma. La pleura està formada per dues capes separades per un líquid. Una de les capes es troba unida als pulmons i l’altra a les costelles i el diafragma. La pleu-ra protegeix els pulmons i permet el procés de ventilació.
Els pulmons estan dividits en lòbuls, a cadascun dels quals arriba un bronqui se-cundari. A causa de la posició del cor, propera al pulmó esquerre, aquest només té dos lòbuls; en canvi, el dret
en té tres.
Dins dels pulmons, els bron-quis es van dividint en conduc-tes cada vegada més fins; els més petits reben el nom de bronquíols i finalitzen en un petit sac anomenat alvèol pul-monar. Al voltant de cada al-vèol pulmonar hi ha un seguit de petits vasos sanguinis ano-menats capil·lars.
4.
Els cilis són prolongacions de la membrana d’algunes cèl·lules; tenen moviment, són petits i normalment n’hi ha molts. Poden tenir diverses funcions: movi-ment del cos en organis-mes unicel·lulars, em-pènyer substàncies en una direcció, o també captar estímuls, com en les cèl-lules sensibles a la llum de la retina dels ulls.
Sabies que...
Fig. 9: Els sistema respiratori
permet incorporar oxigen al cos i eliminar gasos nocius.
boca laringe tràquea bronqui pulmó faringe pleura nas epiglotis
La ventilació i l’intercanvi de gasos
La ventilació és el procés pel qual els pulmons s’omplen i es buiden d’aire a con-seqüència de l’acció del diafragma i dels músculs toràcics. Durant el procés que s’anomena inspiració, el diafragma baixa i les costelles es mouen cap amunt i cap a fora. Això provoca un efecte de succió que fa que entri aire als pulmons. En el procés oposat, l’expiració, el diafragma i les costelles tornen a la posició inicial i l’aire és expulsat dels pulmons.
La ventilació fa possible que l’aire de l’exterior arribi als alvèols pulmonars, on s’hi produeix l’intercanvi de gasos.
La sang que arriba als alvèols a través dels capil·lars porta el diòxid de carboni (CO2) produït per les cèl·lules en els processos vitals que realitzen. A través de les parets dels alvèols i dels capil·lars part de l’oxigen (O2) present a l’aire passa a la sang per difusió, és a dir, d’un lloc on n’abunda (l’interior de l’alvèol) a un altre on en falta (el capil·lar sanguini). De la mateixa manera, el diòxid de carboni present a la sang passa als pulmons, també a causa de la diferència de concentració entre els capil·lars, molt carregats de diòxid de carboni en arribar als pulmons, i l’alvèol i surt amb la resta d’aire en l’expiració.
13. Ordena els aparells següents de més exterior a més interior: alvèol, tràquea, faringe, bronquis, fosses nasals, laringe, bronquíols.
14. És el mateix la ventilació que l’intercanvi de ga-sos?
15. Busca informació sobre la pleuritis. Què és? A què pot ser deguda? Què provoca?
16. En Joan li diu al Ferran que l’aire que surt dels pul-mons no conté oxigen perquè s’ha produït l’inter-canvi de gasos. En Ferran diu que no és possible. Qui té raó? Pots trobar un exemple que ho demostri?
activitats proposades
Fig. 10: Durant el procés
d’in-tercanvi de gasos, l’oxigen que capta l’aparell respiratori passa a la sang, i forma la sang rica en oxigen pròpia de les artèries. El diòxid de carboni de la sang pas-sa a l’alvèol.
4.1
sang oxigenada sang desoxigenada bronquíol alvèol capil·lar oxigen diòxid de carboni glòbul vermellEl sistema circulatori
El sistema circulatori està format per tres elements: un seguit de conductes (ve-nes, artèries i capil·lars), un òrgan (el cor) i un fluid (la sang). La sang és impulsada pel cor i circula pels conductes.
Hi ha tres tipus principals de conductes en el sistema circulatori, cadascun amb unes funcions i característiques diferents.
Les artèries són tots els conductes que surten del cor i arriben als teixits. El sistema arterial comença a l’artèria aorta, que surt del ventricle esquerre del cor, i l’artèria pulmonar, que ho fa del ventricle dret. El sistema arterial es va ramificant fins que arriba als capil·lars. Les artèries són vasos sanguinis molt elàstics i amb una capa muscular gruixuda que permet regular el flux de sang.
En contacte amb les artèries més petites o arterioles es troben els capil·lars; són vasos sanguinis d’un diàmetre molt petit que es distribueixen pels teixits, de ma-nera que totes les cèl·lules de l’organisme en tenen un a prop. És aquí on es realit-za l’intercanvi de substàncies, la funció principal del sistema circulatori.
Diversos capil·lars s’uneixen formant una vènula. La unió de diverses vènules do-narà una vena. Totes les venes de l’organisme s’uneixen a les venes cava inferior i superior, que arriben a l’aurícula dreta del cor, o bé a les venes pulmonars, que van a parar a l’aurícula esquerra. A l’interior de les venes hi ha unes vàlvules ano-menades sigmoides o semilunars que impedeixen el reflux de la sang degut a la gravetat, sobretot a les extremitats.
El cor és un òrgan muscular de la mida d’un puny, situat entre els dos pulmons i una mica més a prop del costat esquerre. L’interior del cor està dividit en quatre cavitats: les dues superiors reben el nom d’aurícules i les dues inferiors, ventricles. La mei-tat dreta i esquerra del cor no tenen cap mena de comunicació; en canvi, l’aurícula dreta i el ventricle del mateix costat es troben comunicats per la vàlvula tricúspi-de. Les dues cavitats de la banda esquerra ho estan per la vàlvula mitral.
5.
Fig. 11: El sistema
circula-tori és vital per al funcio-nament de tots els òrgans i, per tant, s’estén per tot el cos humà.
El múscul que forma el cor, anomenat miocardi, no es troba en cap altra ban-da de l’organisme.
Fig. 13: Anatomia del cor.
cor iugular artèria aorta vena cava artèria femoral artèria pulmonar venes pulmonars
Fig. 12: Per tal de bombejar la sang que hi arriba, el cor ha de fer un seguit de
moviments rítmics de forma continuada.
ventricle aurícula
aorta vena cava
vena cava vena pulmonar
aurícules diàstole vàlvula mitral vàlvula tricúspide sístole ventricular ventricle sístole auricular artèria aorta artèria pulmonar
Al cor es distingeixen un seguit de contraccions i relaxacions del múscul cardíac (miocardi) que donen lloc als batecs. Aquest moviments són la sístole auricular, la sístole ventricular i la diàstole general.
La sístole auricular consisteix en la contracció de les dues aurícules simultàniament. Les vàlvules tricúspide i mitral s’obren i deixen passar la sang cap als ventricles. Quan es produeix la sístole ventricular, la sang surt per les artèries aorta i pul-monar gràcies a la contracció simultània dels ventricles esquerre i dret, respecti-vament. Al punt on s’uneixen les artèries i els ventricles hi ha vàlvules sigmoides que n’eviten el refl ux.
La diàstole general consisteix en la relaxació de tot el cor, fet que possibilita que torni a entrar sang a les aurícules i es torna al punt de partida.
La sang és una substància formada per un líquid, el plasma, en què es troben cèl-lules de diferents tipus. Aquestes cèl·cèl-lules no es formen a la sang, però la utilitzen com a via per desplaçar-se d’un lloc a un altre o per fer les seves funcions. Dels aproximadament cinc litres de sang que té un ésser humà, més del 50 % corres-pon al plasma. La resta són els eritròcits, les plaquetes i els leucòcits.
El plasma és un líquid groguenc format majoritàriament per aigua, fet que per-met la dissolució de substàncies, així com el pas de la sang a través dels capil·lars. Conté sobretot proteïnes i sals minerals.
Els eritròcits o glòbuls vermells són els responsables de transportar oxigen i diò-xid de carboni gràcies al fet que contenen un pigment anomenat hemoglobina. Aquest pigment és el responsable del color vermell dels eritròcits, i com que a la sang n’hi ha molts (un cinc milions per cada mil·límetre cúbic) són els que li con-fereixen la seva coloració característica.
Les plaquetes són elements sanguinis que juguen un paper important en els meca-nismes de coagulació i reparació de ferides als teixits, als vasos sanguinis, a la pell, etc.
Tant eritròcits com plaquetes realitzen les seves funcions a la sang.
Els leucòcits o glòbuls blancs són cèl·lules que es poden trobar a la sang o a qualsevol teixit de l’or-ganisme. N’hi ha de diferents tipus, però tots te-nen a veure amb la defensa davant de les possi-bles infeccions.
La circulació sanguínia
La circulació sanguínia en l’ésser humà (així com a la resta de mamífers i a les aus) és doble, tancada i completa. Això vol dir que per fer el seu recorre-gut la sang passa dues vegades pel cor, que circula sempre per conductes sense sortir-ne mai, i que la sang rica en oxigen i la pobra en oxigen no es bar-regen.
Es formen, doncs, dos circuits: el que s’anomena circulació pulmonar o menor i circulació sistèmica o major.
La circulació pulmonar s’inicia al ventricle dret del cor, des d’on la sang pobre en oxigen és impulsa-da a través de l’artèria pulmonar cap als pulmons.
Es parla d’artèria o vena depenent de si un vas san-guini porta sang des del cor o cap al cor, no segons si porta més o menys oxi-gen. L’artèria pulmonar porta sang pobra en oxi-gen, a diferència de la res-ta d’artèries del cos. Amb les venes pulmonars passa el mateix: porten sang rica en oxigen, a diferència de la resta de venes del cos.
Sabies que...
Habitualment, si no s’indi-ca res, s’entén la sístole com la sístole ventricular.
Fig. 14: La circulació sanguínia del cos humà forma un cicle tancat
que permet l’intercanvi de substàncies per tot l’organisme.
5.1
cor
vena pulmonar artèria caròtida cap
vena cava superior artèria pulmonar
vena cava inferior vena hepàtica vena porta
vena renal artèria renal
artèria hepàtica artèria aorta
Allà es produeix l’intercanvi de gasos i la sang rica en oxigen torna a través de les venes pulmonars a l’aurícula esquerra del cor.
La circulació sistèmica s’inicia al ventricle esquerre del cor, des d’on la sang rica en oxigen provinent de la circulació pulmonar és impulsada a través de l’artèria aorta cap a totes les cèl·lules de l’organisme. Les cèl·lules en capten l’oxigen i les substàncies aprofi tables de la sang i hi cedeixen el diòxid de carboni i altres subs-tàncies de rebuig. Aquesta sang, pobre en oxigen i rica en diòxid de carboni, tor-na al cor per les venes cava superior i inferior, que connecten amb l’aurícula dreta, on comença novament tot el cicle.
En la circulació sistèmica hi ha un circuit, anomenat circulació portal, que du la sang de l’intestí prim (on s’han recollit les substàncies aprofi ta-bles, és a dir, els nutrients) al fetge a través de la vena porta. Des d’aquí torna a incorporar-se a la circulació major. D’aquesta manera, les subs-tàncies absorbides poden ser tractades al fetge, on es neutralitzen la majoria de les substàncies nocives que poden arribar amb la dieta, abans de passar a la resta de l’organisme.
La circulació limfàtica
La limfa és una substància formada per plasma sanguini i un gran nom-bre de glòbuls blancs que circula pel sistema limfàtic.
El sistema limfàtic és un sistema circulatori constituït per una xarxa de vasos i comunicat amb la circulació sanguínia a través de la vena subclà-via. Al llarg dels vasos limfàtics hi ha uns petits òrgans anomenats gan-glis limfàtics.
La funció principal dels ganglis limfàtics està relacionada amb el siste-ma immunitari, encarregat de la defensa de l’organisme davant les infec-cions. La gran quantitat de glòbuls blancs que tenen serveixen per elimi-nar els possibles agents infecciosos abans que la limfa s’incorpori a la sang.
El sistema limfàtic recull el plasma que surt dels capil·lars sanguinis i que queda als teixits entre les cèl·lules (líquid intersticial), de manera que el plasma pot tor-nar al sistema circulatori. Una altra funció d’aquest sistema relacionada amb la nutrició és la de recollir els lípids absorbits als intestins.
El color de la sang no sem-pre és igual, depèn de la riquesa en oxigen.
Fig. 15: El sistema limfàtic
forma un entramat per tot el cos humà similar al sis-tema circulatori, però amb una funció diferent.
5.2
activitats proposades 17. Què vol dir que la circulació sanguínia és doble, tancada i completa?
18. Podem defi nir les venes com els conductes per on sempre circula la sang pobra en oxigen?
19. Busca informació sobre l’anèmia.
20. Per quina raó creus que el ventricle esquerre és més musculat que el dret?
21. A través de quines venes s’incorporen els nutrients absorbits per l’intestí a la circulació sanguínia general?
cor
L’aparell excretor
L’aparell excretor està format per un parell d’òr-gans filtradors (els ronyons) un òrgan emmagatze-mador (la bufeta urinària) i un seguit de conductes (els urèters i la uretra) que transporten l’orina dels ronyons a la bufeta i de la bufeta a l’exterior. Els ronyons són dos òrgans situats a la zona supe-rior de l’abdomen, un a cada costat de la columna vertebral, amb una forma que recorda la de les mon-getes. Interiorment tenen tres zones diferenciades: l’escorça renal, la medul·la renal i la pelvis renal. L’escorça és la part més externa dels ronyons i la que presenta les unitats que s’encarreguen de fil-trar la sang, els nefrons.
Cada nefró està format per un corpuscle renal i un tub (túbul renal) amb diferents seccions (túbul pro-ximal, nansa de Henle i túbul distal). El corpuscle renal està format per una estructura amb forma de copa, la càpsula de Bowman, on es troben un con-junt de capil·lars, el glomèrul. El túbul renal comu-nica el corpuscle amb el túbul col·lector que recull els productes de diversos nefrons.
La medul·la renal es troba situada per sota de l’es-corça. Presenta unes estructures anomenades pi-ràmides renals, que estan orientades amb la base cap a l’escorça. Estan formades pels túbuls col·lectors provinents de l’escorça i vasos sanguinis.
La pelvis renal és una cavitat en forma d’embut que connecta la medul·la renal amb l’urèter. La seva finalitat és recollir l’orina a través d’unes estructures denomi-nades calzes.
6.
Fig. 16: L’aparell excretor
rep tots els materials que el cos no pot aprofitar i s’en-carrega d’eliminar-los.
Fig. 18: El nefró té una estructura complicada que
per-met filtrar la sang.
Fig. 17: Els ronyons s’encarreguen d’una funció de
fil-tració, de forma similar a un colador que no deixa pas-sar determinades substàncies.
ronyó escorça renal medul·la renal pelvis renal urèter bufeta uretra ronyó escorça renal medul·la renal pelvis renal nefró piràmide renal calze corpuscle renal càpsula de Bowman glomèrul tub renal
La bufeta urinària és un sac molt musculat on s’emmagatzema l’orina abans de sortir a l’exterior.
Els conductes que comuniquen la pelvis renal amb la bufeta urinària reben el nom d’urèters. De la bufeta urinària a l’exterior hi ha un conducte anomenat ure-tra. En aquest conducte es troba un esfínter que regula el pas de l’orina. La uretra masculina forma part també de l’aparell reproductor, i és força més llarga que la femenina.
L’excreció
La funció principal del ronyó és extreure de la sang la majoria de les substàncies de rebuig que conté. Per aconseguir-ho, en cadascun dels corpuscles renals es produeix una fi ltració per la qual algunes substàn-cies passen dels glomèruls, que són cabdells de vasos sanguinis, a la càpsula de Bowman (fi ltració primària). Al llarg de tot el nefró es pro-dueix una reabsorció (fi ltració secundària) de gran part de l’aigua i d’altres substàncies de mida petita que encara són aprofi tables, com la glucosa i els aminoàcids, de manera que al túbul col·lector arriben les substàncies de rebuig i l’aigua que haurà de ser eliminada, que formen l’orina. Tots els túbuls col·lectors d’un ronyó aboquen l’orina a la pelvis renal, que continua amb els urèters fi ns a la bufeta urinària. Quan
s’acu-mula una determinada quantitat d’orina a la bufeta, es produeix l’impuls de la micció, gràcies a la qual s’obre l’esfínter uretral i l’orina surt a l’exterior.
A més d’eliminar les substàncies de rebuig, el sistema excretor permet controlar la pressió sanguínia mitjançant l’eliminació d’aigua i sals minerals, de manera que la formació de més o menys orina pot afavorir que la pressió sanguínia sigui més o menys alta.
Encara que el sistema excretor elimina la majoria de les substàncies de rebuig que es formen a l’organisme, hi ha altres mecanismes pels quals els éssers humans realitzen l’excreció. Per exemple, mitjançant el fetge s’eliminen algunes substàn-cies a través del sistema digestiu.
Les glàndules sudorípares, presents a gairebé tota la pell, també intervenen en l’eliminació d’una petita part de les substàncies de rebuig.
L’excreció en les glàndules sudorípares consisteix en la formació de suor a la part més interna o globular, a partir de substàncies de rebuig, sals minerals i aigua. La seva excreció es produeix mitjançant un conducte que comunica amb l’exterior. Gràcies a l’eliminació de suor s’aconsegueix regular la temperatura corporal, per-què quan se secreta i s’evapora a la superfície de la pell disminueix la temperatura corporal.
22. Digues a quina part del sistema excretor es pro-dueixen els processos següents: micció, fi ltració de la sang, reabsorció de substàncies aprofi ta-bles, recollida de l’orina del nefró, emmagatze-matge d’orina.
23. Quina diferència hi ha entre l’urèter i la ure-tra?
24. Creus que és correcte afi rmar que l’aparell excre-tor elimina les substàncies que el nostre organis-me no assimila dels aliorganis-ments?
25. Què creus que passaria si excretéssim directament el producte de la fi ltració primària?
26. Esbrina què és un diurètic.
activitats proposades
Recorda que el diòxid de carboni és una substància de rebuig, però s’elimina a través del sistema respira-tori .
La principal substància de rebuig que conté l’orina és la urea. Es tracta d’una substància tòxica que pro-dueixen les cèl·lules quan obtenen energia a partir de les proteïnes. Una altra substància que també s’eli-mina en quantitats relati-vament altes amb l’orina és la sal comuna.
Fig. 19: Les glàndules
su-dorípares excreten, entre al-tres substàncies, aigua, que en sortir a l’exterior absor-beix calor de la pell i en eva-porar-se, refreda el cos.
6.1
glàndula sudorípara dermis epidermis suorActivitats f inals
1. Indica en aquest text quins fragments tenen a veure amb la funció de la nutrició:
Aquest matí en sortir del llit he anat al lavabo, tenia la bufeta plena després de tota la nit. Quan he acabat m’he dirigit a la cuina, on he endrapat tot el que he trobat, tenia molta gana! Per des-gràcia també havia de prendre un got de llet –no la suporto–, de manera que he agafat aire, m’he tapat el nas i he començat a empassar, al mateix temps que notava com el cor se m’accelerava. 2. Tenint en compte la forma de les corones de les
dents, associa cada tipus amb la funció que rea-litza millor:
incisius mastegar
ullals tallar
premolars esquinçar
molars
3. Per què suem quan fa calor?
4. Digues quina part de l’organisme realitza les fun-cions següents:
• Insalivació.
• Secreció d’àcid clorhídric. • Secreció de bilis.
• Formació del quil.
5. Imagina que ets una substància aprofi table que es troba en una poma. Com arribaràs a una cèl-lula?
6. Imagina que ets diòxid de carboni que es troba en una cèl·lula d’un cos humà. Què hauràs de fer per sortir a l’exterior?
7. Completa les frases següents:
• El quim és una mena de pasta que es forma a ... .
• Esmicolar els aliments i barrejar-los amb saliva és una digestió ... .
• La digestió que consisteix en un seguit de reac-cions en què intervenen enzims s’anomena ... ... .
• La bilis es fabrica ... i s’acumula ... ... .
• Les cèl·lules intercanvien diferents substàncies amb la sang als ... .
8. Fes un esquema que indiqui les relacions entre els diferents sistemes implicats en la funció de nutrició.
9. La Rosa creu que com que la masticació és un procés de la digestió, si mastega poc els aliments la digestió serà més ràpida. Creus que té raó? Per què?
10. Quan ens prenen la pressió sanguínia ens diuen dos valors, el de la pressió sistòlica i el de la pres-sió diastòlica. Què deuen voler dir aquestes da-des?
11. Per quina raó creus que els metges recepten diü-rètics (medicaments que incrementen la quanti-tat d’orina) a persones que tenen la pressió san-guínia alta (hipertensió)?
12. Per què els pulmons presenten tantes divisions que els fan incrementar molt la superfície? 13. Quina diferència hi ha entre les substàncies no
aprofi tables del sistema digestiu i les substàncies de rebuig del sistema excretor?
14. Quines diferències hi ha entre la circulació menor i la major?
15. Indica quines de les afi rmacions següents són certes o falses:
• L’absorció és realitza únicament a l’intestí prim. • Les artèries transporten sempre sang rica en
• La fi ltració de substàncies de rebuig es realitza al nefró.
• El cor presenta una sístole auricular, una de ventricular i una diàstole general.
• La ventilació pulmonar fa possible l’intercanvi de gasos.
• El càrdies es troba al cor.
16. Què creus que passaria si aconseguíssim eliminar tots els bacteris del sistema digestiu?
17. Quina és la funció del diafragma?
18. Per quina raó encara que el sistema digestiu i el respiratori comparteixen la boca i la faringe, el menjar no acostuma a anar cap als pulmons? 19. Les dents tenen més funcions que les
relaciona-des amb la nutrició. Intenta esbrinar quines són.
21. Consulta la guia de salut per a joves del Depar-tament de Salut (http://www.gencat.net/salut/
depsan/units/sanitat/html/ca/salutjove/cssj4.htm)
o visita el teu centre de salut i esbrina en què consisteixen les càries i què es pot fer per preve-nir-les.
22. A més dels esfínters, al cos humà n’hi ha més. On es troben i què fan l’esfínter d’Oddi i l’esfínter de l’iris? Tenen tots els esfínters relació amb la nutri-ció?
23. Què és la glucosúria? Com es pot detectar? Quin interès pot tenir fer-ho?
24. En què consisteix una diàlisi? Quan és necessà-ria?
25. Les varius són una malaltia molt comuna del sis-tema circulatori. Cerca informació sobre què són i a què són degudes. A L P I L O R I S A M O E T C N A D T E I P R O N Y O O L S B H J T W A T L Z R R T U C A R D I E S P U L M O E O M P I D F I G N E C F R O X C U T V M L A K J I U Q N O R B R I G S D H A E U Q A R T
Quan falla el cor.
L’infart de miocardi
[
DIVULGACIÓ
]
Totes les cèl·lules de l’organisme reben els elements que necessiten per viure a través de la sang. El cor no n’és una excepció.
En la circulació sistèmica hi ha un conjunt de vasos sanguinis que envolten el cor i el nodreixen. Si les artè-ries d’aquest sistema s’obstrueixen, les cèl·lules d’algu-na zod’algu-na del cor poden no rebre el seu subministra-ment, especialment d’oxigen, necessari per viure. Lla-vors té lloc una malaltia coronària.
Al congrés de cardiologia que va tenir lloc a Barcelona al setembre del 2006, es va tornar a insistir en el fet que les causes principals de les malalties coronàries eren
els hàbits de la gent. Ja en l’acte inaugural, el seu presi-dent, el Dr. Valentí Fuster (Barcelona, 1943) va insistir a assenyalar-ne el tabac, el menjar sense control i el se-dentarisme com els principals responsables.
El tabac és un factor altament nociu per a la salut, tant si es consumeix activament, com si es fa de forma pas-siva, i fi ns i tot si la mare ha fumat durant l’embaràs. L’aspecte de menjar sense control inclou tant el men-jar en excés, com fer-ho seguint el model de fast food. Aquests tipus de menjar incrementen la quantitat de greixos que poden acumular-se a les artèries i obstruir-les. L’alcohol també està inclòs en aquest apartat; una persona adulta pot disminuir el risc de tenir una malal-tia cardiovascular si consumeix una quantitat molt pe-tita d’alcohol. Per sobre d’aquesta quanpe-titat, l’efecte que es produeix és el contrari i afavoreix les obstruc-cions.
Realitzar una activitat física afavoreix la salut en gene-ral i la del sistema cardiovascular molt especialment. Per aconseguir-ho no s’ha de ser cap atleta professio-nal, però sí fer una activitat física de forma constant. Els experts denominen aquests factors com els assas-sins silenciosos, perquè no donen cap mena d’avís fi ns que pot ser massa tard. Així, l’any 2006 s’estimava en disset milions de persones les que morien al món per malalties cardiovasculars.
No tothom que té una malaltia cardiovascular mor. Dels 75.000 infarts que es produeixen a Espanya cada any, més de la meitat de les persones sobreviuen, i po-drien ser moltes més si poguessin arribar a temps als hospitals. Però el desconeixement dels símptomes i el fet que la resposta ha de ser molt ràpida n’afavoreix la mortalitat.
Si una persona, sigui home o dona, té sensació d’opres-sió o dolor al pit sense un motiu aparent pot estar te-nint un infart. Aquest dolor, a més, pot estendre’s cap a l’esquena, els braços o el coll i les mandíbules, i pot anar acompanyat de nàusees, vòmits, suor freda i ofe-gament. En aquest cas cal actuar tan ràpid com sigui possible, deixar tot el que s’estigui fent i anar al lloc més proper on et puguin atendre.
Fig. 20: La rapidesa en l’aplicació d’ajuda resulta
de-cisiva per aconseguir sobreviure a un infart de mio-cardi.
La recuperació
cardíaca
[
EXPERIMENTA
]
Abans de fer l’experiència cal dividir-se en grups en els quals hi hagi nois i noies, persones que practiquin ha-bitualment un esport i persones que no.
En situació de repòs cal que us prengueu el pols a vo-saltres mateixos. Per fer-ho poseu els vostres dits índex i cor al canell fi ns que el noteu.
Realitzeu la mateixa mesura immediatament després de realitzar un exercici físic, i durant vint minuts a inter-vals de cinc minuts.
Amb totes les dades recollides feu una taula com la següent:
També podeu fer un gràfi c que mostri les variacions. Observeu qui recupera abans el pols en repòs.
• Hi ha alguna relació entre el sexe de les persones i el pols en repòs? I entre el sexe i la recuperació?
• Hi ha alguna relació entre la recuperació i la pràctica habitual d’exercici físic?
Fig. 21: Només es pot calcular el pols d’una manera
fi able si els dits es col·loquen en la posició correcta.
Alumne Pols en repòs Pols després de fer exercici
Pols després de 5’ Pols després de 10’ Pols després de 15’ Pols després de 20’
Fig. 22: En passar de fer una activitat tranquil·la a una activitat esportiva notem com es produeix un canvi
![[4] [3] [2] [1]](https://data02.123doks.com/thumbv2/123dok_es/005/295/5295046/cover.webp)
