Periòdich catalanista

BARCELONA, 15 DK DESEMBRE, 1904

CIENCIAS

ARIS

Periòdich catalanista

Plassa del T e a t r e , 6, enlressol.

NÚMKKÜ CORRENT 30 CÈNTIMS. . • ' ATEASSAT, AB POLLETINS, . 40 >

1 > SENSE POLLETINS. 35 1

S U M A R I : Orientació, per Joaepb I f R o s i c h . - Política d'alarbn,

per L l u l i V i a . - E l palau del esclavatge, per A. Artla Ralaguer.-Bala Paròa, per Sebastià Junyent.— Teatres, per Salvador V i l a r t g u t —El barat de la be-1 lesa, per F. Pululé y Vallès. - Notas blbllográlicas, per Arnau Martínez y Seriñá. — Ab motlu duna oommemoraoló, per Francisco P l y Suñer.—Novas,

FOLLETI:

M I O M E CONTRA L'EBTAT, per Herbert Spenoar.-Traduooio catalana.- Ploch 33.

ORIENTACIÓ

N-hi ha que creuhen sentir venís males-truchs pera'l Cataianisme, y las ombras del pessimisme envolcallan molls esperits. No es que'ns sentim molí optimistas: però no cre-y¿m que hi hagi motiu, serenament conside-rant, pera desencoratjarnos. Res més natu-ral q u ç recular guelcòm després d una bona embranzida,

Influhencias forasteras han fet que mim-vés bon xich en el temperament català la virtut de la perseverancia, y d'això'n trobarém exemples arreu, en tots els ordres de la vida. E l s nostres industrials y capitalistas, quasi

sens excepció, esmersan llurs aptituts y ca-bals no més qu'en empresas de resultats im-mediats; s ó n comptadissimas las que ab direcció y capitals catalans explotan negocis que sols a la llarga y després de molls sacri-ficis arriban a solidarse, malgrat signifiquin un progrés més positiu y estable que aque-llas altras. E l s intelectuals, després de córrer adalerats darrerra d'un titul, havenllo conse-guit 0 no. s'artillan lo més ràpidament pos-sible ab quatre superficialitats pera exhibirse pomposament, fàtuament, en la tribuna dels ateneus o d'altras associacions, fugint sem-pre, per regla general, de llochs ahont, en-cara que no donan tan fàcil accés a la Jama, hi regna'l silenci necessari pera l'estudi po-sitiu. Y els obrers y els artífices arriban a vells fent lo mateix y de la mateixa manera que quan passaren a fadrins majors. Per'xò gayrc bé no tenim carrils, ni explotacions mineras, ni tramvias, ni empresas fabrils ¿c gran volada; per'xò en el nostre món inte-lectual no hi floreixen aqueixas inteligen-cias privilegiadas que , consagradas al es-tudi, produheixen l'admiració universal ab sa profonditat de pensament, ab sa cultura exquisida y educadora, ab sos maravellosos descubriments y ab sos invents portentosos; y per'xò totas las evolucions qu'en sentit progressiu realisa la industria, per peinas que sian, tenim de copiarlas servilment de

8i4

JOVENTUT

E n el Catalanisme, com en tota m u n i ó d'homes, hi ha malvats y ambiciosos, y adhuch d'altres que de. bona fe's pensan qu'arribaràn a tocar el cel ab las dents; però'ls que tenen la honradesa y el discerni-ment precisos pera ferse càrrech de la reali-tat, han d'enfortirse ab la idea de que'l seu apostolat es d'un ordre superior. Se tracta de restaurar l'ànima atuhida per la dissort d'un poble quin temperament resta ofegat sota la influhencia de quatre sigles exercida per un altre que, durant molls anys, assoli una enlluhernadora preponderancia; de co-rretgir y educar aquesta ànima fins a esta-blir l'equilibri qu'exigeix l'acció vivificant y progressiva; en una paraula, de fer un poble model, un poble digne de figurar d e m à din-tre d'una o r g a n i s a c i ó m6s justa de la huma-nitat. J a veyéu si n'es de llarga y costosa y magna aquesta obra! Hem de convenir en que, quan trevallèm per lo fonamental de la nostra causa, es ben ridícul sentir el defalli-ment propi d'una tasca mesquina.

L'entusiasme irreflexiu, com el desencorat-jament poruch o sincer, deuhen deixarse pels ambiciosos o pels excessivament ingenuus. No depòn l'éxit de la finalitat que perseguim de guanyar o perdre unas eleccions, d'una mitja rialla d'assentiment o d'ironia d'un Maura, o d'unas denuncias que no m é s pre-ocupan quinze dias: d e p è n , si, de la perseve-rancia ab que's porti a terme l'acció catala-nisadora y de cultura social per part dels vi-dents equilibrats. Y precisament per'xò, per ésser vidents—qu'en aquest cas vol dir reco-nèixer ésser l ó g i c h l'actual estat del pensar y sentir del nostre poble—no deuhen deixarse portar per un entusiasme que indubtable ment ha d'ésser de poca durada, ni ablanirse devant d'inconseqQencias y retrocessos que tenen explicació complerta en la poca consis-tencia de las facultats superiors de la gene-ralitat. P e r ò per'xò mateix t a m b é han de possehir el degut discerniment per'acceptar tal com es al poble ab totas sas manifesta-cions, procurant c o n t í n u a m e n t ,

perfidiosa-ment, emmenarlo cap a la pràctica de las virtuts altissimas, aprofitant tots els inci-dents, totas las accions secundarias que cola-borin a la seva obra y tenint sempre per des-comptats tots els entrebanchs, propis de toia obra humana, queaixecan el cap a cada pas. No deuhen menyspreuhar, donchs, l'acció dels supradits ingenuus y ambiciosos, bo y comptant sempre ab sas decepcions e intem-perancias: encoratjantlos quan vagin cap en-devant y reptantlos, racional y amorosament, quan el seu actuar desdigui de la suprema finalitat que perseguim. V o l é m dir, que si bé l'actuar d'aquests, per lo mateix qu'es in-complert y a vollas nociu, seria sempre en va totalment deslligat d'una acció prudent-ment seleccionadora, no deixa d'ésser un bon colaborador d'aquesta. Per'xò — repe-timho — els escullits del Catalanisme han d'adoptar ab aquells una actitut qu'obeheixi a la s e g ü e n t norma de conducta: tolerar—bo y esmenanllos—llurs entusiasmes y defalli-ments, de conformitat ab l'acció catalanisa-dora y de cultura social que s'han imposat.

• C a l diferenciarse dels ambiciosos e inge-nuus. L'aspiració capdal d'aquests sembla que sigui'l poder dir a tota hora y a veu plena: «el poble català vol l'autonomia», y l'aspira-ció dels esperits cultes ha d'ésser que'l ma-teix poble ben nacionalisat, ben catalanitat, conscientment, serenament, digui: «vull l'au-t o n o m i a » ; però prel'au-tendre fer obra humana prescindint dels homes, que prescindirne es no voler trobar naturals llurs defectes, estu-diarlos y corretgirlos, es una falta de lògica que no necessita d e m o s t r a c i ó .

JOSEPH M." ROSICH

POLÍTICA D'ALARBS

com-promesa. . lleusaqui a lo que conduheixen els deliris

dels bandos politichs a la francesa: a perso-nals despits y represalias. ¿Qui els hi treurà

8l5

may del cap als correligionaris den Syveton que sa mon sia deguda a un crim> Perqué a crims o a baixas passions es a lo que dóna lloch aqueixa funesta poliiica ceniralisia que tan minadas y corrompudas 16 las conciencias en l'Estat francés. A Fransa, com a Espanya, no n'hi ha un pam de nét. Allà com aqui monàrquichs y republicans han fet a tols. E s l'atavisme de rassa, que sovint ens alcansa als mateixos catalanistas, o quan menys a certs federals qu'estàn fets malbé pel clixé de la revolució. E s el mateix salvatgisme que per milésima vegada acaba de manifestarse a Valencia, ahont catòlichs y ateus acaban d'anar a trets ab motiu de la professó de la Immaculada celebrada'l passat diumenge.

E n aquest desventurat pais no podéu par-lar dels religiosos que no hagin de sortir els antireligiosos, 0 al revés; ni podéu esmentar als de la drelu ni als de la esquerra, que no vinguin els caduchs (no precisament per la edat. sinó per l'ànima) a enredàrvosho tot, o els vividors a ficarhi cullerada. Per s ó n el Catalanisme es causa massa avensada pera que aytals.tentativas l'arribin a malmetre. Debadas ab ellas se'l voldrà corrompre, puig es planta refractarià per naturalesa a sem-blants maluras, propias de vegetacions fe-bles y malaltissas. Aixis hem vist morir als quatre dias de nascuts periódichs que diheni-se catalanistas defensuyan en nom de la lli-bertat sistemas polilichs y socials que ja no escauhen sinó a pobles absoluts y endarre-rits; sistemas que desgraciadament encara subsisteixen en els grans Estats quina orga-nisació combaten els individualistas; sis te-mas dels quals el Catalanisme'n vol ésser la negació més complerta.

Entré is catalans, 0 0 són pas els que ay-tals sistemas defensan els que sociològica-ment van més endevant. E l s avensan de molt aquells que, pel contrari, mostran em-penyo en formar petilas y nombrosas selec-cions, nucleus individualistas eminentment socials: no bandos regressius, no dietas y esquerras que matan tota selecció, impedei-xen tot perfeccionament, transforman el po-ble en plebe y destruheixen tota iniciativa racional. ^

Els que creyém que una causa nacionalista no pot concretarse en un programa perlecta-ment definit (recòrdinse nostres esforsos per trencar motllos y per l'anulació de tot dogma inüiil en las Bases de Manresa); els que, ab ben ampias miras, hem proclamat el nacio-nalisme català, no regatejarèm pas a ningú la llibertat de fer motllos politichs a son gust: però menires no estiguém cons'.ituhits auto-nòmicament, mentres tot motllo'ns vingui estret, seguirèm pel nostre compte prescin-dintne tant com poguém, puig creyém que tot motila té quelcom d'unificador y que nos-tra societat necessita molla expansió pera poder manifestarse tal com es en las

vana-das manifestacions que li han de dar fesomia propia, y no emmatllevada com fins ara.

i Q a i dubta que hi ha republicans, que hi ha monàrquichs, que hi ha socialistas, etc., entre nosaltres? Però hi ha també molta in-consciencia, y menties individualment no estiguém més educats, las lluytas políticas a la espanyola o a la francesa no faràn més que acabar de malmétrens com a individuus y com a entiláis naturals. Fem ab compte política catalana y evitém que la política falsa'ns arrossegui com a las multituts anó-nimas.

E l nacionalisme català, qu'aspira a una nova y racional organisació de las societats conforme a llur naturalesa, s'ha de sustraure en lo possible a aqueixas lluytas d'alarbs, que altra cosa no ve a ésser aqueixa política de dissensions y colissió eterna, propia sois de societats mal formadas o malaltas; perqué la irritabilitat constant auellas suposan des-diu de tot organisme sà, fon y ben equilibrat. Mentres aytals lluytas durin, la emancipació dels humiis no serà un fet. Continuarán las opressions, y cada dia serán més els febles. S'han d'acabar si no s'han acabat els temps de moros y cristians. Aquests trobavan enda-rreriis y febles als moros, y els vencían; nos-altres trobém endarrerits y lebles als uns yals altres. Per això la setmana passada estavam temptats de tractar de moros a certs senyors, y per això d'aquí endevant es probable que tractém de moro a tot aquell que'ns vingui a fer una innecessària apologia de semblants atavismes socials.

Fent concessions a las massas. com ells en sa ingenuïtat volen fer, no's guanyan pas veritables adeptes. No allunyém al obrer, ans bé atrayemlo, mes no pels mateixos fal-sos medis que l'han atret aquells funestos partits politichs que nosaltres considerèm contraris a rahó y fatals pera l'espandiment de la vida natural dels pobles. Ja hi vindràn las massas populars ab nosaltres, ja farém que hi vinguin cada dia més, però al venir cal que vagin deixant d'ésser massas, cal qu'atenguin a la qualitat més que a la quanti-tat de llurs components, cal que aquests com-ponents se vagin definint. No creuríam pas en la seva evolució si no fos lenta. Mentres el poble no comprengui la doctrina que li prediquém y mentres no s'hagi després dels atavismes que l'embruteixen, no serà pas dels nostres. Quan la seva educació sia tal que'ls vividors polilichs, forasters 0 de casa, no's puguin valdré d'ell; quan el naciona-lisme català hagi arribat a aytal grau de per-feccionament, alashoras la farém més segura que may la nostra poülica, que no serà polí-tica de sectaris ni de mort, sinó acció digna-ment regulada, interior y exteriordigna-ment, de las múltiples manifestacions de la societat catalana.

8i6

JOVEN-TUT. Seria irrissori que féssim com aquella

migrada gent que tot just pot veure'l món per un forat, essent com es el m ó n tan gran y tenint nosaltres esma y volició pera moure la vista en tots indrets y estendre l'esguart per tots els horitzonts.

Luufs VÍA

E L P A L A U D E L E S C L A V A T G E

Edifici fet exprés, l'havian muntat sobre fo-naments s ò l i t s potser pera que may pogues-sin esborrarse d'aquell tros del poble'ls res-tes del soperb casal, quina obligada pri-mera pedra va é s s e r colocada ab l'assistència d'un de tants bisbesque benehi l'acte ab gran goig del amo, un senyor fill del poble

qu'Aavia/e/els diners a l'altra banda del mar brassos, fou un aconteixement. T o t h ò m es y qu'en aquell moment solemne, ab satisfac- tava content, la satisfacció brollava de tots

E l l . l'amo, al veure pujadas aquellas pa-rets, sentint el goig infinit de coleccionar di-ners sobre didi-ners, or enlluhernador que veu-ria créixer tan depressa com havia crescut la fàbrica sobre aquella esplanada erma tan-cada per quatre posts llensadas per las ay-guas a la sorra, se passejava horas y més horas per las espayosas quadrás del edifici, fent càlculs de bon burgès.

Q u a n arribà la intrincada maquinaria, quin soroll m o n ò t o n havia d'acabar ab la quietut tradicional del poble, l'amencaMo feu posar m é s homes a la tasca, més homes que donguessin l'ultim cop de mà a las obras, y per fi, ab gran terratrèmol de ferramenta, xiulets, grinyolament d'embarrats y corret-jas, glopadas de fum y crits de joya, s'inau-gurà. Deixant de banda la repetició del tech, y de la benedicció per part del bisbe, la vi-sita d'autoritats y las felicitacions que a mi-lers rebia'l r u m b ó s propietari, s'ha de fer constar que pera'l poble, el primer dia ds funcionar aquell excés de máquinas y de

ció de patriarca, els ulls radiants y el ventre, el ventre rodó, eixintli enfora, a g é a tot lo que'l voltava, pensava en els diners qu'en las obras ja duya gastats, y aixis, una mica per alt, calculava'ls que li costaria aquella ceri-m ò n i a .

No es que r e g a t e g é s . Ni el seu bon nom li permetia ni menys encara las sevas arrela-das creencias religiosas, creencias que l'ha-vian mogut a fer aquell sacrifici en bé dels pobres, cumplint aixis un dels principals pre-ceptes de la doctrina que mitj havia après a la parròquia'ls diumenges a la tarda, avans d'anar a A m è r i c a .

Cumplert el seu desitj de b e n e d i c c i ó , la fàbrica, aquella fàbrica qu'havia d'ésser la salvació del poble («el primer g r a h ó del her-m ó s pedestal aixecat a la industria en aques-ta vila», segons gràfica expressió del alcalde a l'hora dels brindis), pujà depressa, m a h ó per m a h ó y paletadas de morter a tort y a dret, quedant complenameni llesta per allà als dos anys de comensada, onejanthi, al guanyarse la cuberta, la bandera de colors llampants que, festejada pel vent de garbi, anunciava al poble que ja s'havia conseguit la teulada sens entrebanchs.

els rostres, y fins els més pessimistas ovira-van aquell dia'llà d'enllà, cap ahont mar y cel se juntan ratllant l'horitzó y en direcció al poble, una guspira de felicitat fins llavors no esperada. F o u una lesta gran, una festassa que'l trevall regenerador portava a aquell tros de m ó n ab càntichs atronadors de victoria.

L a s altas parets comensaren a cubrirse lleugerament d'una capa negrosa; els vidres dels finestrals anavan empolsantse y tren-cantse, y eran substituhits per fulls de diari; y la xemeneya, treyent espiráis de fum per sa gorja fosca, apagava la blancor alegra de las casas que s'estenia^ al llarch de la platja, quins veh'ins comensaren a sentir demunt seu el pes d'aquell edifici geganti tot just al any y mitj de trevallarshi.

Per sa part el nou fabrican! comensava a desilusionarse. E l s telers li produhian molta m é s feyna de la que'ls parroquians li dema-navan, s'escursavan els pedidos, els magat-zems s'omplian de genre que passava de moda, y els setmanals que desde'l comensa-ment venia pagant ajudavan a mermarli la fortuna, aquells pilots de pesos que tanta suhor li havian fet brollar del front.

Passejant amunt y avall del espayós des-patx del primer pis. donant voltas y més vol-tas per devant de la superba biblioteca que cubría tot un pany de paret (una biblioteca de llibres ben enquadernats qu'ell no ente-nia), buscava solució al conflicte, nirviós, excitat^cridant tot sovint al majordòm pera exposarli nous projectes que aquest sempre rebatia per semblarli escabellats. Ab tot, un dia varen posarse d'acort... E r a precis re-baixar jornals y treure gent de la casa...

Y com qu'era precis, aixis va ferse.

á

L a nova organisació fou un seguit d'ame-nassas als obrers. Se'ls obligava a trevallar m é s horas y las condicions empitjoravan. No se'ls deixava fer grupos a la fàbrica ni durant las horas de descans, tement que'ls à n i m s , predisposats a lo que pogués passar, no esclatessin en crits de defensa dels expul-sats.

Y la gent sentia cada jorn més la punyenta culpa d'haver deixat pujar l'edifici, que pri-vava als de marina veure'l fi del passeig qu'havia escursat y que vorejat d'arbres s'es-tenia fins al peu de la montanya, y els co-lors salvatges d'aquesta, quina flayra arri-bava fins aquella geni, enfortintla pera'l seu trevall pesat. Aixis mateix havia escatimat als del cantó de dalt de la vila'l tros de mar que veyan y els primers raigs del sól-ixent, que'ls animavan pera la tasca vivificadora del dia.

T o t h ó m se'n cansà. L a s injusticias come-sas a dintre pels majordoms y l'amo, sortian a fóra transformantse en clams de desespe-ració. E l s trevalladors desitjavan acabarho, fer q u e l c ò m .

Y s'acordà la vaga pera protéstame.

{^americano rebé la nova estant a ciutat, produhintli un atach apoplétich que'l postrà al llit y posà seriamenten perill la seva vida.

Al enterarsen el bisbe qu'havia benehit las obras, li feu una visita... Res d'inquie-tarse; li aconsellà resignació, que dóna for-talesa pera soportar la desgracia; Deu l'aju-danaen aquells moments anguniosos.y ellab las sevas oracions contribuhiria a fer menys desconsolador aquell pas...

E l bon creyent escoltava, escoltava ab els ulls oberts.

E l senyor bisbe se li acostà, l'amoixà com a una criatura y li tirà més amunt, ab cuy-dado, la roba que l'abrigava. E r a precis guardarse de tot alè d ayre; forsa quietut sobre tot, y sobre tot, també, no amohinarse pera res, que si Nostre Senyor el cridava al seu costat, era perquè ja n'havia fet prou de bé a la terra... ¿Y no era una llàstima, una gran llàstima, que aquella fábrica, aquell poble, s'hagués de perdre en mans de quatre ganduls que ja havian amenassat ab enru-naria? <Per q u è , no tenint "parents a qui llegarho, no ho deixava a las bonàs monjas qu'cstavan establertas a la vila y que ¡pobras! se consumían en un pis que cada mes las hi costava una infinitat de pessetas? No'n resa-rian pocas d'oracions pel salvament de la seva ánima las agiahidas madres/

E l malalt sospirà, esperansat. E l l se sentia per dintre'l remordiment de no haver fel un bé com volia als del seu poble, y al realisar aquesta gran obra de caritat, potser si que Deu amorosit l'aculliría perdonantli tots aquells actes en que hagués pogut ofèndrell

Y no sapigué dir que no en aquells mo-ments de congoixa.

Els murs de la fábrica vegeren ab gran desconsol la cayguda de sa companya la xe-meneya.

Tot el tros ahont estava enclavat el quarto de las calderas y el dipòsit de carbó, fou con-vertit en frondós jardí. Tapiaren més las parets baixas de la part del darrera cubrint-las per sobre de trossos punxa'guts de vi-dres; tancaren els amples finestrals ab reixas groixudas, y las bonàs monjas passaren al" guns anys dintre aquell recinte, en mitj de las seguidas protestas dels del poble, que veya en aquella transformació quelcòm de provocatiu qu'enlloch d'aplacar els ànims els exaltava. Y las amigas amenassas retrunyi-ren de nou, engroixidas per la indignació que provocavan els escabrosos fets de dintre, que, boy confosos, atravessavan els murs del convent.

E l poble, després d'una desleía de reixas endintre, se posà sobre si, .y en tots els ros-tres s'hi veya la satisfacció de tota justícia 1 presa per medi d'una empenta vigorosa.

L a conspiració no fou tan secreta, per quant las autoritats se'n enteraren y

pogué-8i8

Y cl convent restà tancat.

Durant bon espay de temps la maynada s'entretingué en tirarhi pedras y cubrir las parets de grapats de fanch els días de pluja. Abandonada l'antiga fàbrica, sens amo co-negut, se'n apoderà l'Estat.

Y va habilitaria pera quartel.

A . ARTIS BALAGUER

S A L A PARÉS

-TERARIA DE CATALUÑA».

A n'aquesta societat li escauria millor cl

titul dc «Societat de las Patums», perquè no tan sols se c o m p ó n cn gran part de pintors fets, celebrats, sancionats, premiats y consa-grats, s i n ó que compta en son si ab la respec-table xifra de quatre a c a d é m i c h s . Si's té cn compte que'l nombre de socis no passa de deu a dotze, ens trobém ab que pot enorgu-llirse d una tersa part de socis ab competen-cia oficompeten-cial.

Del malograt pintor Jaume Vilallonga, qual pèrdua plorèm tots sos à m i c h s , s'expo-san dugas telas, totas dugas sinceras com tot lo que pintava. L a que porta'l nombre 5 4 , cs originalment tallada y ben interessant. L a pintura d'en Vilallonga, si no de gran volada, era al menys honrada y gens enganyadora. E n la interpretació de la marina de Tossa, ahont generalment pintava, hi posava sense gens d'aparato sa propia manera de sentir, y a i x ò , que si tots ho féssim daria al menys la mida de nostra sensibilitat y de nostre saber artistich, es molt d'alabar cn un temps en en que a tants pintors els agrada ornarse ab plomalls emmatllcvats.

E l digne president de la Sociedad Artística v Literaria de Cataluña, el celebrat {in parti-btlè] artista en Modest Urgell, ha estat prou alabat, discutit y combatut pera que p o g u é m prescindir d'emetre judici sobre sas obras, de las que poca cosa podriam dir que no s'ha-g u é s dit y rèdit. Solsament ens permeirém ler notar, per via d'elogi, que cap m é s artista de nostra terra, ni potser de tot el m ó n , se pot alabar d'haver « i g u t tan c o n s e q ü e n t , tan constant, tan fidel a son cami, pintant sempre la mateixa hora ab la visió mateixa, ab el mateix sentiment, ab la mateixa poesia. Uns capvespres li surten més ensopegats, al-tres m é s fluixos, però la c o n v i c c i ó y la

inten-ció ah que s ó n pintats sempre s ó n las ma-teixes.

L ' E n r i c h Galwev serà sempre l'eiern es-tudiant. Ab bona fe. ab constancia, ab apli-cació, lluyta db el natural, procura cenyirse a la realitat y sab de pintar. Però en general en «as obres hi manca enlayrement, en sa manera de veure hi manca exaltació, se sent timit devant de l'obra. Qualsevol tros de na-turalesa'l fa aturer a pintar: per això sos motius s ó n molt sovint banals, vulgars y póch interessants. -Qué'n treyém dc que cuydi molt el dibuix y la construcció, y pinti e conciencie, si en ses obres hi manca aquella guspira abrusedore que desvetlla l'esperit del espectedor ? Després d'equella brillem campanye olotine que li donà nom, ere d'es-perer q u e l c ò m m é s del telent d'en Galwey.

E n Feliu de L e m u s sent l'ert d'un eltre menera, filla dc sa admiració per las pintures entiges y per le patina que'l temps las hi d ó n a . Aixis sovint, com en cl retret d'en C l a -r a s s ó . s c n o t a cn ses ob-res un -regust de qued-ro vell. E n els peisetges se decente a ésser pe-sant, e s p é s , groixut, d'una pesantor, una es-pessor y una gruixarie de gren pintor. E l s talla de modo que sembla que las cosas re-produhidas no c à p i g a n a la tela; però tota aquesta forsa cs més en l'exterior qu'en el fons. Enjcga le pinzellada emple y segura. L l à s t i m a que a n'aquesta emplitut y seguritet no hi correspongui la intensitat interna dc l'obra. Dels peisetges triariam el D i a gris; de las figures, cl cap dc Blanche.

E n Lluis Graner ja fa temps que's dedica a fer obres de gren empenyo, però may hc vist que'l desenrotllo dc l'obra respongui a la intenció. E n VEnterro del Carnestollas qu'cxposa eclualment s'hi trobe e faltar cos y consistencia en cl color y en la forma, tot sembla fet de poch m é s o menys, l'efecte dels llums tampoch té le iniensitet que deuria tenir, y com observació del fet, s'hi troba a mancar la note còmica barrejade ab lo maca-bre de le mascerede; l'home que porta'l fanal sembla malalt de d e b ò , y las caretas de calavera ab un xich m é s s e m b l a r í a n cranis a u t é n t i c a s . E n conjunt fa Tefecte d'ésser un quadro pintat pera espantar las criatures.

E n Ricart Urgell exposa una dóna assentada que porta unas faldilles plenes dc coloray-nas, un'altre de drete que's recull el vestit y varias notas dc menor cuanlia. Fot lo de l'Urgell fill sembla qu'es pintar per pintar, y baix aquest punt de vista, passant per la ca-rénele absolute de fons en l'obre, ens heu-rie egredat troberhi en m é s alt grau que-litets materials de pintor, bon gust en las linias, consistència en las proporcions, ri-quesa, forsa y esplendor en cl color. Resulta simpàtica la nota titulada Últim raig de sól. E n Soler de las Casas sembla que pinti els quadros pel gust de poserhi el UtuU ,é tendencia e fer pintura literaria. A tot això

no hi tindriam res que dir si al mateix temps sas obras tinguessin fermas qualitats pictó-ricas: però li succeheix generalment que aquestas quedan molt en scgòn terme.

Ab molt menys de lo qu hem dit se podia donar una impressiótotal de la exposició, per-què si fa no fa es com totas las qu'hem vist de la Sociedad... e/c. No's mouhen, s'han plantat com aquellas jamonas que no volen passar dels trenta anys. Ni reculan, ni avensan; s'cstàn quiets. No volen o no poden capir la forsa de las corrents modernas, y val més aixls perquè com que són corrents d'ayre fresch, tal volta s'hi encostiparian. Alguns d e l í s potser troharàn severas certas aprecia-cions, però que reconeguin que quan una firma es acreditada, hi ha'l dret d'exigirli quelcòm que respongui al crèdit de que dis-fruta. S i tinguessin vint anys la indulgencia s'imposaria. Ara pel cami que van també arri-barà l'hora en que'ns haurém d'abstenir de censurar perquè no'ns retreguin allò de a moro muerto gran lanzada.

SBUASTIA JUNYBNT

T E A T R E S

UES AVARIÉS. Interinament ocupo avuy el lloch del com-pany Tintorer pera donar la meva sincera opinió sobre'l famós drama d'en Drieux que, correctament traduhit al català per no sé qui. va representarse ab el titul de E l s taráis divendres passat en el teatre Circo E s -pañol, per l'agrupació «Avenir», a la qual d e v é m els entusiastas del art dramàtich las representacions d'obras de la importancia y trascendencia dels Mals Pastors y Quan ens desperlatém d'entre'ls morts.

V.s altament lloable y digne del m é s calo-rós aplauso l'intent que inspira totas las vet-lladas qu'organisa la esmentada agrupació, quin es el de fer viure ab més o menys es-clat, en las taulas dels nostres teatres, las obras més trascendentals, baix tl punt de vista social y moral, que produheixen las inteligencias capdals dels més renomenats autors europeus. Iliur^ntlas del despreci ab que són miradas per empresaris marxants y directors curts de geni que no's preocupan més que del negoci immediat y de no ofen-dre'ls convencionalismes de que va vestit el seu públich parroquià.

Mes, de le mateixa manera q i ^ no escati-mòm l'elogi a l'agrupació «Avenir» per la naturalesa del seu intent, no podém ésser tan expressius en lo que's refereix a las obras escullidas. E n lo tocant a aquestas, l'agru-pació no está pas encertada. Llevat dels Mals Pastors, lo d e m é s qu'ha donat no està a l'alsaria dels seus propòsits. No volém dir ab això que Quan ens despertarem d'entre Is morts no sigui tota una obrassa, però creyém que l'última paraula de l'Ibsen sols se pot

portar a la escena interpretada per uns artis-tas que ni a Catalunya ni a Espanya existei-xen, y posada en escena d'una maneta que aqui encara ni s'hi ha {somniat. Han d'ésser obras quina interpretació, per difícil que sigui, pugui ésser desempenyada ab lluhi-ment, color y esclat de vida pels nostres ac-tors, y al mateix temps obras artísticas ab tota la trascendencia moral y social que's vulgui, però obras de mèrit reconegut, obras d'art modern, en una paraula.

¿Cóm es que no s'ha pensat en el Ros-mersholm. una de las obras més hermosas de l'Ibsen). . ¿Per qué no fer E l euant de Bjòrn-son. E l Pare y senyoreta Julia del Strind-berg? ¿Y per qué no una adaptació o traduc-ció catalana de L a potencia de las tenebrós, y de Àsils de m'/j la esgarrifosa creació del gran Gorki? <Y una nova representació (per cert promesa al públich per l'agrupació «Avenir») dels Teixidors d'tn Hauptmannr JY la Rosa Bernd del mateix autor? Y , sens anar tan lluny, y en comptes de la descolorida y anti-estética conversa higiénich-dramàtica del anti-artista Ürieux. obra pobra, sense caràc-ters, ni sang, ni vida. que fou ab molt bon acert prohibida per la censura Irancesa, més per atach al bon gust y al bon nom de las Metras francesas que no pas per atreviments y desacatos a la moral convencional que im-pera en nostra societat, ¿per qué no se'ns ha volgut donar la corprenedora tragedia moral d'en P, de Curel L a Nouvelle Idole, que tracta d'un cas semblant, d'un pro-blema d'una actualitat /raptant, però ab totas las fíalas d'un artista, ab tots els proce-diments y totas las qualitats d'un autor dra-màtich eminent, ab personatges que viuhen en cos y ànima, que senten, pensan y sufrei-xen com se sent, se pensa y se sufreix avuy en día y no com els autómatas plens de palla qu'en el drama d'en Brieux repeteixen, ab ayres de fonògraf, uns quants llochs comuns y unas quantas ideas que saben com las be-cerolas tots els estudiants de medicina?

Recordis la impressió fonda que va pro-duhir el drama d'en de Curel quan va repre-sentarlo en Zacconi, devant d'un centenar de personas; y tinguis present que quan el gran actor diu "que no es la patològic la que s'ha apoderat del d'art, sinó qu'es l'art el que de-mana a la patologia v a la psiquiatria, a la psicologia y a la fisiologia, las veritables rahons de tot quant s'observa en el docu-ment humà. ab el fi de que la representació del sér normal o anormal sigui lo que té d'ésser, tan exacta y científicament com humanament veritable», parla del art que demana auxili, però no de que las ciencias intrusas vulguin ferio desaparèixer per com-plert dels escenaris, Y això es lo que suc-ceheix en els avariés, en els que l'art hi brilla sempre per la seva ausencia, produhint un conjunt d'una monotonia desesperadora y

S a o _{J O V E N T U T} enervant. Solsament en la escena tinal del s e g ó n acte, si en Brieux fos artista, pendria volada'l conflicte dramàtich, però ab tot y algún toch de veritat en la figura de la dida, l'única de carn y ó s s o s digna del trassut autor de Blanchelle, queda'l conjunt borrós e indecís, perquè tois els altres personatges no passan de le categoria de ninots en els que ni per un moment hi batega la m é s pe-tita quanpe-titat de vida.

No dirém res d'aquell últim acte, ab aquell deplorable desfile de tarats, que tant relleu podria tenir si en Brieux fos artista (ho repe-tim), però que deixa al públich esmaperdut y ab ganas de que s'acabi.

C o m no podia fallar, els espectadors del Circo Español varen aplaudir unas quantas frases d'efecie segur, però si volen ésser franchs, han de confessar que d'impressió fonda no'ls en va pas fer el drama d'en Brieux, y l'animació que caldejava la sala era m é s deguda al atreviment del autor de tractar de la sifilis en escena y als bons in-tents de l'agrupació «Avenir» que no pas a la bondat artística del drama, que fou repre-sentat ab molta discreció per part de tots els intérpretes, e n t r é i s qtie sobressortiren la senyora Morera, la que feya'l paper de la dida y en Carles D e l h ò m .

A r a que l'agrupació «Avenir» me dispensi sl he cilal lanls pobles. Ja s é que'm pot con-testar: « H o m e , prengui lo que se li dóna y deixis de c a m á n d u l a s . » A lo que jo respon-dré: « P r é n g u i s c n lo que se'n vulgui y valgui com a c o n s e l l . »

SALVADOR VILAREOUT

E L BARAT D E L A B E L L E S A

(Rubik — H . Ibstn).

E i barat (en francés maquereau) no arriba may a llus, malgrat é s s e r h o de la ganya per amunt. S e nomena barat, com se podria no-menar pegell, roger o saupa. /,e nom ne fail pas la chose. Pera parlar ab propietat, el

seu nom propi deuria ésser el d'escupmya, musclo, petxina, pelladira o qualsevol altre dels animals que viuhen arrapats: perque'l barat es un paràssit. Però sens dubie'l qui li va donar tal nom no va voler fer esment d'aquesta qualitat, sinó de la de la seva facili-tat de viure, y li va donar nom de peix perquè en efecte, el barat se troba en la condescen-denta societat com el peix en l'aygua.

E l barat-tipo cs el que fa de paràssit d'una

dóna de carn y ó s s o s . Però'l m é s desprecia-ble e interessant alhora es el que fa de pa-ràssit de la Idea, aquesta donzella tan her-mosa y atrayenta. Nomenar totas las sevas varietats fóra cosa de may acabar.

Hi ha'l barat teatral que prostituheix la obra dramàtica, viciantla pera feria agrada-ble al públich y viuren dolsament. Hi ha'l barat periodistich que cargola la espinada reverenciosameni com si's trobés escaldat en oli rohent. Hi ha'l barat eclesiàstich, el ba-rat de la demagogia y el baba-rat de la contem-porisació. Tots ells saben nedar entre dugas ayguas. P a s s é m per alt el barat que, ficantse en el Catalanisme, se converteix en geni de-fensant las Bases de Manresa, a las que aban-dona aixis que no li aportan la menja del éxit, y de las que llavors malparla. P a s s é m també per alt el barat de l'amistat, el de la justicia y el de la higiene. J a ho he dit: no acabariam may de nomenarlos, y no podriam aturarnos may a contemplar el barat de la Bellesa, qu'es digne m é s que cap, per tots conceptes, d'observacio y anàlisis.

E l barat de la Bellesa neix, creix y mor com tots els sers vivents, ab la sola diferen-cia de que aixis com en aquests la mort es el final de sa vida, en ell la neixensa es el comens de sa mort. L a seva creixensa sols té lloch de ganya per avall; de ganya per amunt, el barat de la Bellesa es inevolucio-nable. L a seva mort es la seva vida; co-mensa a viure quan coco-mensa a morir. D'aquest fet purament subjectiu, el barat de la Bellesa'n fa lo m é s interessant de sa personalitat objectivisantlo: — Sóch incom-près,'— diu.

L o primer que fa'l barat de la Bellesa al arribar al m ó n . es guaytarlo y guaytarse a si mateix. E l m ó n el troba complicat, enre-vessat y perillós, la vida se li presenta com un gran teatre en que lo que cal es passar per protagonista del drama ab el menor fors possible, y ell se troba lou, totxo y es-ponjós. Alafhoras, per una rara associació d'ideas, se sent Hamlet, agafa'l seu cap ca-davérich y exclama: Badar o no badar, aquest es el problema. Y el primer acte conscient de vida qu'executa es el de badar.

Y badant s obre molt la boca, però no s'atrapa res pera ompliria. Llavoras sent la necessitat de s'atlacher, de parassitejar.

d'arrambarse a quelcòm de sòlií. Veu passar la Bellesa que's passeja per tolas las cosas perqué es una aureola dels fondos, y s'hi atan-sa. Desd'aqucll moment el barat de la Bellesa entra en lo que podriam dirnesa pubertat.

L a Bellesa, qu'es en totas las cosas pel sol fet d-existir aquestas, no donaria pera viure si el barat no la especialisés. Aixis com una noya bonica en possessió de tota sa digni-tat, de tots sos instinís elevats y de tots sos sentiments creuha'ls carrers y no porta pas diners a casa, y la pren el barat-tipo, el de la dóna de carn y ossos, la despulla de sos instints de mare, de sa dignitat, del noble sentiment del amor y deixantli 'sols sa boni-quesa logra al ferli creuhar els carrers que porti a la casa quartos, aixis el barat de la Bellesa l'arrenca dels objectes d'hont brolla, la despulla del seu fons, de qualitat la con-verteix en essència de las cosas, y deixantli sols sa boniquesa, la (sirafà pintanili els ulls, la boca y las gallas, li posa talons alts y logra que'ls putiners ramblejadors de la vida li donguin pera de què viure ell.

Un cop lograt aixó, el barat, que sol no hauria passat d'ésier un peixi-minuli vulgar, del bras de la Bellesa's passeja per las tau-las com un personatge de primer ordre, es-cupint per Tuyal y esguardant per sobre'l muscle als pobres arlisans que, prenent el sól a las portas de las casas, modestos y la-boriosos, li cusen las sabatasque protegiràn els seus peus!

E l barat de la Bellesa, com iots els barats, la defensa pera valorar la mercaderia, peró en la intimitat li pega, la maltracta y no es pas conseqüent ab son amor. Quan li convé, qu'es quasi bé sempre, la planta; la plaque, que diuhen els francesos, y si el barat es barceloní, li diu: vaya, buenas.

Exemples. Si el barat té d'anar a Paris, la pobreta Bellesa ho fa sola pels boscos no roturáis, pels rius que portan al mar totas las gotas d'aygua recullidas en las fonts, pels camps no solcats per la prosaica arada que fa néixer las vils patatas y el blat vulgar; en cambi ell, saturat d'ingratjtut, abandona a sa companya y pren un bitllet de tren, d'aqueixa màquina indigna construhida'per homes prosaichs.

¿Se tracta de circular pels carrers? Alasho-ras el barat de la Bellesa, que fa anar a sa

companya tota nua y que invectiva'l mal gust en el vestir de la burgesia, de la vila tota, de la humanitat sencera, surt al pas-seig, ¡l'ingrat dugas volias!, ofenent a la Be-llesa, ab un trajo vert o groch 0 del color més estrafalari qu'hagin pogut produhir las miserables fábricas de Tarrassa, ab un ba-rret ridícul d'infim salta-taullells. la cara bruta y las sabatas fangosas.

Oh, barat del Faubourg Montmarlre, que brut, repugnant, pudint a absenta y materia-lisat, fas trotar a ta companya cubería de randas, atrayenta. espiritual y sentint a per-fums! Ets el barat iipo, peró totas tas varie-tats se t'assemblan, y't reconeixen com a mestre!!

E l barat de la Bellesa, si fos conseqüent ab son amor al tractar de fer casa, viuria ab ella, peró no ho fa. Quan no té medis, el barat no's pot manifestar y fa'lo que fem tots en aquest cas, aguantarse al pairo. Peró quan ne té j|¡s pot manifestar, ho fa grolle-rament, com a verdader barat qu'es. No se'n va pas a viure a ple camp, 0 bé a la vora de ciuiaí en una caseta isolada, voliadeta de jardi, en un niuhel plàoit y tranquil, no: viu en un pis vulgar de qualsevol carrer vulgar, mateix que un vulgar burgès d'aquells a qui ell combat perquè no tenen tractes ab sa Bellesa. Si té fílls, li corren ab el moch al nas y la butlla a la camisa; si íé muller, li fa passar bugada y la h menestralejar com el primer prosaich de la ciutat.

E l barat de la Bellesa passa'l dia de la manera més irreverent pera sa estimada. Si no fos'perque ell ho diu, ningú diria que's fa ab la Bellesa. Va al banal café, s'encauha ab qualre amichs presenís pera dir mal de vuyt amichs ausents en el primer forat boyrós que troba; pren el tramvia electrich; si té sed, no espera ésser a casa per'absorbir un got d'hidromel: s'alura a qualsevol banda y pren qualsevol dels grollers liquiís fornits per la inventiva grollera de qualsevol industrial.

Tol lo qual no li priva de llensarse al carrer malehint als demés qu'aixó fassin... perquè mentres ho fan. sa Bellesa no'ls hi escura la butxaca...

Visca'l barati! Que campi, que rodi, que cuegi! Que s'engreixi, que's multipliqui! Quan el ^eu nombre sigui gros y fassi vol, llavors tirarèm l'art, y en farém una fregida.

833

_JOVENTUT

F. Pujui-A Y VALLÈS

NOTAS B I B L I O G R A F I C A S

DESILLUSIÓ. —M)ve/a, per / . Massó Torrenls.

—Tipografia «L Avenç.»

Desillusió es la primera d'una serie de no-velas de costums de la vida catalana quina publicació té en projecie'l seu autor.

Si el nom d'en M a s s ó y Torrents no fos prou conegut entre'ls avmants de las b o n à s Metras catalanas, bastaria y sobraria aquesta sola novela per'acreditarlo de mestre meri-lissim.

Aquí a Catalunya, hont a c o n s e q ü è n c i a , deguda sens dubte, al renaixement de nostre idioma, t o t h ò m escriu, y quasi tothóm escriu tan malament, es un veritable aconteixement la publicació d'una obra com Dgsillusió.

Tota la novela, desde las primeras pági-nas fins a las ú l t i m a s , respira vida, senti-ment y art; no hi ha en ella personatge, epi-sodi o e m o c i ó que no h a g u é m conegut, que no h a g u è m presenciat o que no h a g u é m sentit.

L a soirée de casa'l senyor Mata, el menes-tral barceloní esdevingui rich capitalista, ab totas las cursilerias y americanadas propias dels sobrevinguts de nostra societat, es un quadro magistral d'aqueixas reunions y fes-tas que diàriament v e y é m celebrarse en las sumptuosas y xabacanas moradas de nostres /rahicanls y de nostres salta taulells adine-rats.

E n la vetllada del Ateneu, el m é s curi de vista hi veu retratats y ridiculisats "d una manera inimitable la figura y la oratoria buyda y florejada d'un ex-president f a m ó s de la república espanyola, l'estil poétich d'un jove y conegut publicista y la escola estúpida y carrinclona del literal o lielretn floralesch y groller.

I-a sortida del s ó ! vista desde'l cim del Tibidabo, dominant tot cl bell pla de Barce-lona; la escena de la professó al carrer de Moneada; las descripcions de las hermosas t e n a s olotinas; la estada y las impressions d'en Pauhet Bruguera al arribar per primera vegada a l'ans; sa vida a Londres; la festa que li dedicaren a casa de la bondadosa mis-tress W m d u s , hom c o n e g u é a la enjogas-sada Kate; la delitosa n.it d'amor goenjogas-sada a Regent's Park; el retorn a la llar; la descrip-ció de la entrada a la casa payral, quan el vell Bruguera, malalt de mort. reb. clavat en sa vella cadira, al hereu que retorna casat

ab la jova ingleseta; la darrera entrevista del Pauhet ab la Maria... s ó n una serie de des-cripcions y escenas immillorables, ensopega-des, y a que ne'ns tenen acostumats, salvas raras v honrosas excepcions, la major part de nostres innombrables prosistas catalans.

Y si de las descripcions passém a las perso-nas y als sentiments, tots. enterament tols els personatges qu'en M a s s ó y Torrents fa intervenir en la seva obra, s ó n sers arrencats a la vida real.

E l velj Bruguera, pare aspre y a l'amiga, que ab els seus respectes y sevcntais contri-buheix a quc'l fill no s'atreveixi a confessarli sos amors ab la Mana; en Llorens Marti, cl catalanista erudit, Valeneisla que lots hem conegut y tractat; cn Jordi Ballester, el se-nyor de fóra ilustrat. l'apòstol convensut y decidit de la renaixensa catalana; el pare Joan, tipo pastat del eclesiàstich català, fa-nàtic' y curt de gambals; la coqueta y hon-rada Angelina; el seu marit el belga Rooses; el tipo de meridional lidicul encarnat en el m ú s i c h italià signar Orlando; els paies de l'alegra Kate. sers grollers y repulsius de la petita burgesia britànica; Kate. la noya xamosa y agradable a la vjsta y en el medi ambient del seu país, però que. esdevinguda esposa d'en Pauhet y traslladada a la vella masia catalana, se converteix en motiu de trisiesas eternas, de penediments y d'embru-timent del seu marit; la Maria, la noya hermosa, bona. v de talent, que's veu arri-bar als trenta anys sens haver sigut apre-ciada en lo que val per cap home digne d'ella; que malgrat els seus recels s'ena-mora d'en Pauhet Bruguera, molt m é s jove qu'ella. rendida per la senzillesa y apa-rent voluntat amorosa del jove oloti, que després la oblida y's deixa lligar eternament per una passió frivola y lleugera; y per ullim la figura d'en Pauhet. impressionable, feble ab apariencias de fon. voluble y aixelabrat, aspirant a apóstol y a home «encer un dia y desilusional y vensut als primers passos que dóna en l& vida y que s'acanalla y s'emhru-teix al veure~ castigat moralment ah el menvspreu y la llàstima de la dóna volguda y sublimada peí la dissort, al sentir sobre sas carns luxuriosas y bestials el dolorós cop d'ombrella ab que la verge ofesa bastoneja a la bestia humana que li vol saltar al demunt: s ó n creacions vívenlas que parlan, pensan y semen com tots els homes que coneixém y que viuhen al nosire entorn y en nosaltres mateixos.

E a resúm: que l'obra d en M a s s ó y To-rrents no es la lasca migrada, usual entre la majoria de nostres autors, que s reduheix a imitar v a moures dintre dels moillos fixats per eximis mc«tres estrangers o del terrer y ¿|ue fa qu'en cada ciutat y vila catalanas y cn cada barriada v e n cada carrer hi hagi un Ibsen,ua Gorki, un D'Annunzio, un

Tourgue-neff y un Verlaine homeopàtichs, no: l'obia d'en Massó y Torrents es ben nova y ben catalana. Desillusió es una de las millors no-velas que s'han escrit en català. Nostra enho-rabona m é s entusiasta al seu autor.

PLOMAS Y BOLVAS. — Santiago VinardelL—

Llibreria Verdaguer.

Precedeixen a las poesías que forman el conjunt del llibre una dedicatoria A la esli-mada y un pròleg del senyor Suriñach Sen-tís rublért d'esperansas y de sentiment, y en el que dit senyor ens parla d una societat anomenada " E l Golomar», en la que'l jovent intelectual de Mataró's reuneix pera comuni-1 carse impressions y encoratjarse pera ["asso-liment de sos enlayrats ideals.

E n aqueixa societat o penya fou hont el senyor Vinardell donà a condixer las poesías que publica en el tomo qu'estèro comentant, format per una serie de composicions que, si b¿ adoleixen algunas d'ellas de certs defec-tes de forma y d'estar diluhidas en motllos que no per pertànyer al genre modern deixan d'ésser gastats, demostran no obstant las nobles aspiracions y la bona voluntat del • autor.

VORA'LS ESTANYS, per J . Soler y Esco/el.—

Fidel Giró, impressor.—Barcelona.

Precedeix al llibre d'en Soler y Escofet una carta-pròleg d'en Joan Maragall plena d'aiinadas observacions sobre la poesia en general y en particular sobre l'obra d'en Soler.

A t é s el caràcter del llibre, que'l mateix autor en sa lletra a n en Maragall ens fa sa-ber que no es una obra sencera y acabada, sinó que sols es un recull de mers apuntes poétichs que tal vegada podrán servirli un dia pera compondre un quadro complert, ens v e y é m impossibilitats de fer un judici critich definitiu, rcservantnos donar al públich la nos-tra opinió sobre'ls m é n t s literaris del autor, pera quan sia arribada l'hora de fruhir l'obra complerta y madurada de la seva inspiració. No obstant, comprenent que. ab tot y no ésser una obra acabada'l llibre d'en Soler, poi perfectament dirse alguna cosa respecte als petits IOM/S que'ns presenta l'autor, do-narém nostra impressió repetint una opinió del pròleg d'en Maragall, qui, malgrat trobar a faltar en el llibret (sens dubte per son poch madurament) un personalisme consistent y vigorós, afirma que s'hi troban mollas qua-litats, mollas disposicions y molts moments felissos.

ARNAU MARTINBZ Y SBRISA

AB MOTIU D'UNA

COMMEMORACIÓ (0

JOVENTUT esperant qu'aixis com hi ha tingut

aculliment la pilrada contra nosaltres hi tin-drà també aculliment lo que'm proposo dir. Y si algú s'estranyés que fassi avuy lo que no vaig voler fer dias enrera per L a Renai-xensa, entenguis que no es perquè consideri millor la (orma del atach de qu'hem sigut ara objecte, que poch té qu'envejar l'un al altre en quanta destemplansa, sinó per la consideració de qu'he comptat sempre bons amichs dintre de JOVENTUT, y en aras de la bona amistat, tan palesament probada,'m crech en el dever de tractar, a pesar de la re-pulsió que'l fet me produheix, d'assumptos personals.

Encara que potser no ho són de ben per-sonals aquests assumptos. Perquè al veure lo que s'ha dit de nosaltres ab motiu de lo manifestat en la vetllada de «Caialunya Pe-derak en el tercer aniversari de la mort d'en

Pi y Margall, no sembla sinó que lo que mou als que'ns bescantan es un senzill ne-goci de botiga, es la defensa de la cape-lleta devant de la por de que'ls autonomis-tas que desitjan solucions claras y concreautonomis-tas, lleal y coratjosament exposadas sempre, se'n vinguin .-sp a nosaltres. Perquè lo que nos-altres diguérem de que. malgrat comptarse entre'ls catalanistnn qui fos o's digués llibe-ral, la resultant del moviment politich ca-talà havia sigut la de que aquest tingués solsament un caràcter conservador, burgès y catòlich. no era més que una repetició de lo qu'en E l Poble Català havia dit clara y rodo-nament, sense protestas de ningú, el senyor Gabriel Alomar, y una repetició també de lo qu'en el mateix periòdich. no tan explícita-ment però si en el mateix sentit, havia ex-pressat, també sense protestas, el senyor Ventosa y Calvell, <Per qué no hem de po-der dir nosaltres, fepo-derals, lo qu'ha sigut

( l ) Ab go»l insertim aqnest •rticle·proleít· de noiire imich u n y o r Pi y SuBer, y l ' i m e n i m «b gatt per rahoni d'egodme. donchi « mét He utisfernnt el lenir ocaiió de complaure • t«n bon •mich. Teyiïn en l o i i l'argumenució de d i l article y en el lo en que ve redaciat una proba eloqüent de qa'ettaTam en lo Cert al calificar de «cetaria, enverinadora de pauiont, re-gressiva y antisocial I * política dels dos bandos híitò-richi qu'ha aipit j es 1« mengua d'Hspanya jr d'altre» més poderosos Ratats.

Crègilina el «enyor Pi y Sutler saa opinions, que són las de tot rtvfluáonqri espanyol, «dn tan erronias, qne fins fonamentantse en l'amor, sols odis engendran; tòn

834 J O V E N T U T

p e r m è s que diguessin dos distingits escrip-tors caialxnisias?

E r a precisameni en vista d'aquest caràcter del moviment catalanista que'm dolguis jo de que tenint sempre a la boca a n'en Pi y Margall y presentantlo a tota hora com a mo-del, no l'imitessin en la concreció del pen-sament respecte a iotas las q ü e s t i o n s qu'afec-tan a la vida, que no hi portessin, com hi portava ell, una orientació perfectament defi-nida y que no tinguessin solucions determi-nadas y claras per tots els ordres de proble-mas que integra la o r g a n i s a c i ó del FCstat.

Y deya aquella nit, y ho repeteixo ara, que'ls catalanistas que diuhen voler cam-biar l'actual o r g a n i s a c i ó social y política deixant entre vaguetats, en las sevas propa-gandas, la s o l u c i ó de totas aquestas qües-tions, o s ó n sofistas o s ó n cobarts. E s clar que'l moviment social y nacionalista que'l Catalanisme representa ha d'acoblar a tols els elements de la terra, ha d'acceptar totas las manifestacions del esperit, ha de recullir totas las palpitacions de l'ànima catalana, y per lo tant no's pot exigir que'l Catalanisme poni resoltas en determinat sentit q ü e s t i o n s que poden no é s s e r compresas del mateix modo per tots els catalans. P e r ò cada un dels elements que integran aquest moviment, cada un dels actors conscients del: C a -talanisme ha de portar ben definidas en son pensament y ben arreladas en sa conciencia totas y cada una de las q ü e s t i o n s que poden donar una determinada direcció y un caràc-ter marcat al nacionalisme català

E l s catalanistas conservadors, que's troban h i dintre de la monarquia, dintrt l'actual o r g a n i s a c i ó social y dintre també de las rela-cions avuy existents entre l'Estat y la Igle-sia, com que van bien en el machilo baix aquests conceptes, poden passarsen bé de de-finir y concretar son pensament, y parlar, entre generalitats, pura y simplement de l'autonomia de Catalunya Però'ls que's diuhen radicals, els qu'entenen q u ' a d c m é s de la q ü e s t i ó autonomista n'hi ha moltas al-tras a resoldre y que la mateixa autonomista exigeix exigeix declaracions c a t e g ó r i c a s res-pecte a las formas que revestirà la futura o r g a n i s a c i ó , ja en virtut dels sentiments del país. ja per las llissons de la historia, y res-l u que vores-lent contrarrestar U infres-luhencií de fa Jrtta. res-l i donan més forsa ah la creació d'una tsquerra; sòn las qn'en I t priciica's traduheixrn en lluytas liarhres per qüestions de conciencia, com a Valencia s'ha vist una Tolta m e aquests días; són, en fi, tan negativas, que sols al insult conduheixen. El senyor Pi y SuDer ho acaha de demostrar ah las suposicions injuriosas pera nosaltres de que son article ve ple. No podia ésser altra cosa: havia de sortir el vell politich revolucionari espa-nyol, el llih'ral de molllo.

A l arribar a mas mans el sen article el número està ja a punt d'entrar en màquina, y pera no perdre temos me limito a conlettar jo quatre paraulas, deixant que'ls V

pecte a si tots els sers, individuals y colee-tius. tots els grupos humans han de regir sa vida pel matatx principi autonòmich, aqueixas tenen el dever moral d'expressar clara, néta y concretament, de manera que no dongui lloch a dubtes, iot cl seu pensa-ment en aqueixas cosas qu'afectan tan fon-dament al desveillamem de la nostra nacio-nalitat.

Y com qu enlre aqueixas cosas, per més que s'aparenti no reconéixeho, no hi ha dub-te qu'es de molla importancia lo de. la for ma de govern, entenia que'ls catalanistas que fossin republicans havian de manifestar-ho aixis a toia manifestar-hora, y entenia m é s , y no te-nia cap empatx en dirho, que sols d'aques-la manera podrà lograrse qu encarni cntre'l nostre poble'l moviment nacionalista, que encara y mal que pesi a lots els que com el senyor Martines y Seriñá pensin, sols fent propaganda ben republicana's podrà lograr que'ls humils, els que's mouhen pel senti-ment, que s ó n els que al uliim empenyen tots els moviments humans, puguin accepiar qu'es moviment de redempció'l moviment nacionalista català.

A i x ó es, en e s s è n c i a , lo que vaig dir refe-rent als catalanistas. ¿Ili ha, en això, alguna hereigia? ¿Va resultar la meva perorado manifestació de sectarisme? S i aixis es. linch d'anunciar que seguiré essent heretge v sec-tari com he sigut sempre y com ho vaig ser-bo a «Catalunya F e d e r a l » . C o s a , per alira part, que no lé d'estranyar a n i n g ú . Tots els homes tenim plechs en el cervell, plechs que s'han anat formant baix lainílühencia de la educació, dels sentiments, etc., etc., y que s ó n tan difícils d'esborrarse com ho s ó n de desaparèixer els plechs y arrugas que l'us y l'abus dóna a la roba. D'aqueixa condició sols se'n lliuraràn els genis y els que tiran a serne. com hi déu tirar el s.enyor Martínez y Seriñá, perqué si aixls no fos no retreuna a n'els altres lo qu'en el temps li hauria de passar a n'ell. Y com que jo no tiro per ge-ni, ni sisquera per inteleclual. perqué no formo en cap d aqueixas nombrosas penyas de sabis que són l'adorno de Barcelona, es natural que'ls plechs qu'en mon cervell s'han anat formant me ctisti molt de desfer-los. Sobre iot si no compto m é s qu'ab cl

re-companys Maninez y Pujnlà contestin un altre dia si ho creuhen necesfari. Per ma part no ho crech de gnn necessitat, y si conle«io es, en primer lloch. per atenció, y segonament prrquc m g que'l senyor Pi y SuUer cita fragments d'una M M de JOVKNI UT que jo havia escrit, y que sembla qne t a m b í ' l va ferir.

Cònstili al senyor Pi y Sufler que tots els articles per ell entregáis a j u v K N i i n han sigui acceplalsaligoig: mes, ens haguessin agradat o no, propi fóra de gent entenimentada I cambiar de parer. Nostra evolució po-dria ésser perfeccionament: may obehir a imeressos baixos. El senyor Pi y Suder està fet a tractar ab p o " -tichs de partit, y ens amida ab un mateix raser. Lli ni

curs de cosas tan novas com la de l'acciden-talitat o essencialitat de las formas de go-vern ab que m obsequia'l senyor Martínez y Seriftà.

-Senyor Martínez y S e n ñ á : quan encara's podia dir que tenia jo la llet als llabis. al fi-nal del any 1868, recordo que ja una geni de ponent (lixishi bé pera que vegi ab quins companys camina) una gent de ponent, pera poder treure profits personals de la Revo-lució de Setembre, va sortir ab la enflautada de que la forma de govern no era essencial y que ab qualsevulga d'ellas se podia afiansar la llibertat. Vostè, qu'es tan sabi, ja diu ha-ver entds que'm refereixo a n eis cimbrias. Avans qu'ells, y pera gosar de las delicias del mando, havia dit lo mateix l'Emili Olli vier, que va passar dels banchs dels repu-blicans de la Cambra francesa a n'el Consell de Ministres den Napoleón III. Sf volgués-sim fer historia, aninam trobant fets cada vegada mts allunyats de nosaltres. De ma-nera que lo que'm ve a contar vosté rtspeele a formas de govern es una cosa novissima. No'm relujo d esperar que andando los tiem-pos y a seguir vostd per aqueixos viaranys, ens descubrirá de nou el Mediterrani.

Peró observi que tots aqueta, y tants altres qu'han dit lo mateix que com a cosa novissi-ma'ns vol donar vost¿, donaren al m ó n el trist exemple d'airamblar las sevas antigás conviccions moguts per las ventaijas perso-nals qu'apetexian y conseguiren. De manera que sota aqueix pabelló de l'accidentalitai de las forma* de govern s'hi ha'amagat sem-pie mercadería averiada.

E l s federals no hi han estat may per aquestas andróminas de l'accidenialiía''de las formas. Nosaltres las hem consideradas sempre essencials. B£ es veritat que som els ignocents federals del Programa de 32 de Juny de I8QJ. ab quina frase d¿u voler dir el senyor Martínez y Seriftà que sois igno-cents poden ésser els que propagan aquest Programa, ó qu'es ell ignocent. Bona ma-nera sigui la que's vulgui l'accepció, d'ho-norar la memoria d'en Pi y Margall, el nos-tre ilusnos-tre precursor, el gran apòstol del fede-ralisme, que fou l'autor d'aquest Programa que ab tanta claretat y honradesa concreta y

•Uf no e»olucion»n, eslàn e i u n c i u , y a Doullrei no'of poden compendre.

¿Que no eran co«« condicional laa formaa de govern pera l'aulor de Las NaáonaliJailts- ¡Que no »ón ni han sigui més qu'ambicio»o» vulgan i o n e l i qn'hao coou-deral accidentali dilaa formal? Euent aixif. entre'Ia republicana comeqüent» 00 hi pol ha»er cap home in-digne, <no et això? Si qn'e» hàbil en aai argnmentacionf, y si que n > s t i A'adilantal el senyor Pi y SuBer.

Contra la opinió del senyor Pi y SoBer. jo crech que nn verdader Iliberal, un verdader autonomista, no pot creuie en políticas de dreta y esquerra, y que si l'auionomisme no vinguis a destrnbir aqueixas polfll-c»s, 110 vindria a fer res. Potser no sempre he afirmat

resumeix tota la gran obra política y social d en Pi y Margall!

Y al considerar essencial la forma de go-vern els ígnocents federals no podém anar en millor companyia, perqué aném ab la d en Pi y Margall. E n Pi considerà sempre essencial la forma, no ja sols en els principis de la seva vida política, sinó en tola ella. Recordó encara qu'cn l'ultim any de la seva vida, quan va venir aquí pels Jochs Florals, inaugurant una Assamblca federal catalana, va parlar precisartient d'aquest assumpto y va dir. enu c alues motius pera fonamemar la essencialitat de las formas de govern, que tolas las cosas que al Univers existían se'os revelavan per la seva forma, proba de la trascendencia d aquesta. Y en un Kcrmós a n i d e inèdit, publicat suata per E l Nuevo h é g i m e n . hi campeja . mateix pcnsamenl. E n cap discurs d en P i , en cap de las sevas obras, en cap dels seus articles s'hi podrà veure qu'en Pi sols condicionalment fos re-publicà, com va dir l'altra nit en Pujolà y Vallés, que també va voler pendre la seva sucadeta conti a nosaltres y en qual sucadeta va demostrar que a pesar d'haver escrit una obra sobre la vida d'en Pi y Margall encara ignorava al gran autonomista.

¿Y ara es quan se n adonan del sectarisme dels federals perquè desitjém que's dongui caràcter republicà pels avensatsal moviment catalanista y perquè volguém contnbuhir nosaltres al desvetllament de Catalunya portanthi tots els nostres amors per la R e p ú -blica' Donchs demostran, els qu'ara s'estra-yan, no haverse enicral de las cosas, perquè no hem deixat els federals de dir y de pen-sar sempre lo mateix, y per lo que a mi's pugui referir, en las planas de JOVENTUT hi ha d haver algún article meu escrit en aqueix sentit y rebut alashoras, no ab una pedra • cada mà, sinó ab afalachs. ¿Sena qu'allavo-ras convenia a algú que se'l vegés del bqu'allavo-ras ab els sectaris federals'

S i el senyor Martínez y Seriftà m'ha dit vell pensantse ferjne un agravi, s'ha ben equivo-cat: tinch 47 anys y si arribo a vell no consi-deraré com una vergonya aquesta condició de la existencia. Si m ho ha dit en el sentit de que'ls vells constituheixeo un lardo inútil.

lo maietx, però com més autonomista'm vento més ho afirmo. Per això jo y tots els que com jo pensan se pre-ocupan més que de fer tjfutrrai. de fer nacionalisme fonameotantlo 00 en colors politichs, sinó en qnalilali naturals. A u n s'acabarían els exclusivismes sc crirelgi-rían las injusticias socials dcMruhintsc'ls bandos, y'a consolidaiian las llibertats individuals. Aquesta es l'u nica tífuerr* possible. Lo d c n é i són simbolismes tan buyts y tan nocius pels pobles com las figuras dels sants y els juhrus en las professons y com la imatge de la Repnblica.ab la espasa de la lley en una mà (no sabém si la d i e u ) y las balanras també de la lley en l'altra (no u b t n sl la esquerra). De tot lo qual no se'n dedu-heix que pesi safrà. sinó f * t ' * i / « U lltj ab tolas dngst