• No se han encontrado resultados

CARACTERITZACIÓ DEL POL LEN CORBICULAR I DETERMINACIÓ DE LA PROTEÏNA CRUA DEL POL LEN DE LES ESPÈCIES VEGETALS MÉS POL LINÍFERES DE LES BALEARS

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2022

Share "CARACTERITZACIÓ DEL POL LEN CORBICULAR I DETERMINACIÓ DE LA PROTEÏNA CRUA DEL POL LEN DE LES ESPÈCIES VEGETALS MÉS POL LINÍFERES DE LES BALEARS"

Copied!
32
0
0

Texto completo

(1)

TREBALL FI DE GRAU

CARACTERITZACIÓ DEL POL·LEN CORBICULAR I DETERMINACIÓ DE LA PROTEÏNA CRUA DEL POL·LEN DE LES ESPÈCIES VEGETALS MÉS POL·LINÍFERES DE LES BALEARS

Natàlia Alpuente Fuster

Grau de Biologia Facultat de Ciències

Any Acadèmic 2019-2020

(2)
(3)

CARACTERITZACIÓ DEL POL·LEN CORBICULAR I DETERMINACIÓ DE LA PROTEÏNA CRUA DEL

POL·LEN DE LES ESPÈCIES VEGETALS MÉS POL·LINÍFERES DE LES BALEARS

Natàlia Alpuente Fuster

Treball de Fi de Grau Facultat de Ciències

Universitat de les Illes Balears

Any Acadèmic 2019-2020

Paraules clau del treball:

Pol·len corbicular, abelles mel·líferes, Apis mellifera, recompensa floral, mètode Kjeldahl, caracterització, proteïna crua

Nom Tutor/Tutora del Treball Joana Cursach Seguí

Nom Tutor/Tutora (si escau)

S'autoritza la Universitat a incloure aquest treball en el Repositori Institucional per a la seva consulta en accés obert i difusió en línia, amb finalitats exclusivament acadèmiques i d'investigació

Autor Tutor No No

(4)
(5)

ÍNDEX

Resum i Abstract…………....……….…...…...……..pàg. 1

Introducció……….………...……….…………..pàg. 2-4 La pol·linització………...……….……...…....pàg. 2 Importància d’Apis mellifera per a la biodiversitat………...pàg. 2 Propietats, funcions i qualitat del pol·len corbicular………...…...…....pàg. 3 Estudis previs de la valoració nutritiva del pol·len corbicular...pàg. 4 Objectius………...………....pàg. 4 Materials i metodies………...………...…….…………..pàg. 4-8 Recol·lecció de mostres………...………....pàg. 4-5 Conservació de les mostres………...………....pàg. 5 Classificació, caracterització i anàlisis proteic del pol·len corbicular...…pàg. 5-7 Anàlisi de dades………...…....pàg. 8 Resultats……….………...……….…………..pàg. 9-17

Biodiversitat de les mostres del pol·len corbicular………...……...…..…....pàg. 9-12 Caracterització del pol·len corbicular………...…....pàg. 13-15 Quantificació de la proteïna crua del pol·len de les espècies més pol·liníferes...pàg. 15-17 Discussió……….……….………...…..pàg. 18-21

Conclusions………...…………...………….…………..pàg. 21

Agraïments………...………...………...…………..pàg. 22

Referències………....………...……….…………..pàg. 22-24

Annex………...………...……….…………..pàg. 24-27

(6)

RESUM

El pol·len i el nèctar constitueixen les dues principals fonts de recompensa floral a canvi del servei de la pol·linització zoòfila. El valor nutritiu del pol·len com a recompensa floral recau principalment en la quantitat de proteïna crua. Així doncs, amb aquest treball es pretén avaluar la proteïna crua del pol·len de les espècies autòctones més pol·liníferes de les Balears mitjançant la tècnica de digestió àcida de Kjeldahl utilitzant el factor de conversió 6,25. A més, s’ha dut a terme un estudi de determinació i caracterització del pol·len corbicular a partir de mostres recollides en 6 apiaris de Mallorca en dues estacions de l’any (primavera i tardor). Els resultats mostren que hi ha major nombre de tipus pol·línics a la primavera respecte a la tardor;

per contra no existeixen diferències significatives quant a l’índex de biodiversitat de la primavera i tardor. Les espècies vegetals més representatives pertanyen a les famílies Compositae, Leguminosae, Liliaceae, Cistaceae, Cruciferae, Rosaceae i Fagaceae. El pol·len corbicular de Sinapis arvensis ha resultat tenir un pes i diàmetre més gran, i el de Raphanus raphanistrum ha estat el de menor pes i diàmetre corbicular. Finalment, el contingut de proteïna crua obtinguda ha oscil·lat entre un 14-25%. En definitiva, aquest treball aporta dades sobre la qualitat del pol·len com a recompensa floral a la flora autòctona de Balears, i una caracterització del pol·len corbicular de les espècies pol·liníferes preferides per A. mellifera.

ABSTRACT

Pollen and nectar are the two main floral reward sources in exchange for the service of zoophilic pollination. The nutritional value of pollen as a floral reward lies primarily on the amount of crude protein. Thus, this work aims to evaluate the crude protein of the pollen of the most pollinating native species of the Balearics using the Kjeldahl acid digestion technique and the conversion factor 6.25. In addition, a study of the determination and characterization of corbicular pollen was carried out from samples collectes in 6 apiary across Mallorca in two season (spring and autumn). The results show that there are more pollen types in spring than in autumn; on the contrary, there aren’t significant differences in the index biodiversity of spring compared to autumn. The most representative plant species belonged to Compositae, Leguminosae, Liliaceae, Cistaceae, Cruciferae, Rosaceae and Fagaceae. Corbicular pollen of Sinapis arvensis showed the largest weight and diameter, whereas that of Raphanus raphanistrum was the smallest weight and corbicular diameter. Finally, the crude protein content ranged from 14 to 25%. In short, this work provides data on the pollen quality as floral reward and the characterisation of the pollen corbicular from the most favourite species by A.

mellifera.

(7)

INTRODUCCIÓ

La pol·linització

La pol·linització és el procés de transferència de pol·len des dels estams fins als estigmes, on germina i fecunda els òvuls, fent possible la producció de fruits i llavors (Abrol, 2011). Els grans de pol·len -gametòfit masculí- es formen als sacs pol·línics dels estams, i la seva paret - esporodermis- conté substàncies químiques recognoscibles per la part femenina. El pistil -òrgan femení-, està format per: l’estigma, on es diposita el pol·len; l’estil, conducte entre l’estigma i l’ovari; i l’ovari, que conté els òvuls. Quan el pol·len entra en contacte amb l'estigma, aquest reconeix les substàncies químiques de l’esporodermis (capa exterior que permet diferenciar les espècies vegetals) del pol·len, determinant pel desenvolupament del tub pol·línic, i la germinació (Lord i Russell, 2002).

En els ecosistemes existeixen diferents tipus de pol·linització. La pol·linització directa o autopol·linització succeeix quan el gra de pol·len que arriba a l’estigma prové de l’estam de la mateixa flor, l'avantatge d'aquesta tipologia és que en cas d'absència d'agents pol·linitzadors externs, la reproducció sexual és més garantida. La pol·linització creuada es basa en el transport de pol·len des d'una planta a una altra a través d'un vector extern (biòtic o abiòtic) generant descendents amb alta variabilitat genètica, aquestes espècies vegetals tenen síndromes florals que reflecteixen l’especialització de diferents grups de pol·linitzadors (Fenster et al., 2004;

Suetsugu, i Fukushima, 2014; Abrol, 2011)). Finalment, la pol·linització artificial es produeix per intervenció humana quan hi ha pocs pol·linitzadors, o bé si no es vol alterar les característiques específiques d’una planta, es du a terme mitjançant l’embossament per evitar que arribin vectors o pol·len d’altres individus, i posteriorment es realitza la fecundació de manera manual (Abrol, 2011).

Importància d’Apis mellifera per a la biodiversitat

Els himenòpters són el grup d’insectes més destacats per dur a terme la pol·linització, a més, són de gran importància per l’economia i l’ús humà. Les abelles socials, com és A. mellifera L., produeixen cera, mel, pol·linitzen cultius agraris, ofereixen pol·len, entre d’altres beneficis pel consum humà (Martín et al., 2015). Les abelles mel·líferes (Apis mellifera) mantenen una relació de mutualisme amb les plantes amb flor, és a dir, obtenen el pol·len i/o nèctar de les espècies vegetals com a recompensa floral pel seu creixement i desenvolupament, a canvi del servei de pol·linització per augmentar així la biodiversitat vegetal, tenint així ambdues espècies un benefici mutu (Gordón et al., 2002). Aquesta associació és de gran importància pel

(8)

manteniment de la biodiversitat i el correcte funcionament dels ecosistemes terrestres (Ollerton, et al., 2011).

Propietats, funcions i qualitat del pol·len corbicular

Apis mellifera visita una sola espècie vegetal en cada un dels seus viatges, de manera que tant la morfologia com el contingut proteic del pol·len corbicular corresponen exclusivament a l’espècie vegetal visitada -tipus pol·línic- (Bogdanov, 2012; Vergara et al., 2013). Segons la Real Acadèmia Espanyola, tipus pol·línic es defineix com el conjunt de caràcters morfològics que presenten els grans de pol·len que poden constituir una agrupació de famílies, gèneres o espècies similars. Durant les visites florals, A. mellifera va acumulant pol·len al seu tercer parell de potes barrejat amb gotes de nèctar i secrecions salivals de les pròpies abelles -pol·len corbicular- (Annex: Imatge 1) (Chamorro et al., 2017; Nandi i Karmakar, 2018). El pol·len corbicular és ric en proteïnes, lípids i vitamines, els quals són essencials pel desenvolupament de les colònies d’abelles mel·líferes, en concret per la longevitat dels adults i el desenvolupament de les larves (Andrada i Tellería, 2005). Aquest és ingerit principalment per les abelles adultes, durant els primers 10 dies de vida, per tal de completar la quitinització de l’exosquelet, acumular reserves i iniciar el desenvolupament de les glàndules hipofaríngees (Santos et al., 2009).

El valor nutritiu del pol·len està determinat principalment pel contingut de proteïna i la concentració d’aminoàcids, per tant, és el principal indicador de qualitat (Conti et al., 2018;

Santos et al., 2009). La qualitat del pol·len és un paràmetre que pot ser avaluat mitjançant mesures directes i indirectes. Les mesures indirectes estan fonamentades en l’observació contínua dels individus de la colònia, és a dir, en observar el desenvolupament, longevitat o quantitat de cries (Pernal i Currie, 2000; Brodschneider i Crailsheim, 2010); en canvi les mesures directes, es basen en anàlisis específiques per a la determinació de la proteïna crua present en les corbícules de pol·len, mitjançant el mètode de Kjeldahl (García i Fernández, 2012). Aquesta qualitat es pot veure afectada per diversos factors, entre els quals destaquen l’edat del pol·len i els mètodes de conservació en el temps. Quant a l’edat, el pol·len de millor qualitat és el recol·lectat recentment -pol·len fresc- ja que així s’eviten processos d’oxidació, presència de fongs, entre d’altres; d’altra banda, els mètodes de conservació més eficients per emmagatzemar el pol·len durant llargs períodes de temps, és el que primerament s’ha assecat i a continuació s’ha congelat per evitar la seva degradació (Pernal i Currie, 2000).

(9)

Estudis previs de la valoració nutritiva del pol·len corbicular

La determinació del valor nutritiu del pol·len, concretament la valoració de proteïna crua, només s’ha realitzat a certs indrets del món, com ara Corea, Colòmbia, Uruguai, Índia, Canadà, entre d’altres (Szczêsna, 2006; Nandi, i Karmakar, 2018; Conti et al., 2018; Chamorro et al., 2017; Santos et al., 2019), deixant de banda la zona mediterrània. Aquests estudis han permès saber la composició química del pol·len, els efectes que tenen al desenvolupament de les colònies d’abelles o si existeix una selecció del pol·len amb major quantitat de proteïna per part de les abelles. Així, s’ha demostrat que la composició del pol·len (lípids, proteïnes i glúcids, principalment) mostra valors de proteïna que varien entre 3,8 i 40,8%, amb valors mitjans del 25% (Szczêsna, 2006), el qual influeix majoritàriament al desenvolupament de tots els individus del rusc. Aparentment es podria dir que les abelles no seleccionen els recursos botànics a explotar pel valor proteic del pol·len, ja que no tenen la capacitat d’avaluar-lo degut a que no el consumeixen directament, sinó que només el recol·lecten i el traslladen al rusc, prova d’això són els casos en què les abelles recol·lecten pol·len tòxic (Santos et al., 2009).

Però, d’altra banda, hi ha una preferència de les abelles per uns determinats recursos, ja sigui per les senyals visuals, o bé pels senyals químics que emeten les plantes (Pernal i Currie, 2000;

Chamorro et al., 2017).

Objectius

Aquest treball experimental té com a objectiu principal generar informació sobre les característiques del pol·len corbicular i la qualitat del pol·len com a recompensa floral de les espècies més pol·liníferes de les Illes Balears. Els objectius específics es centren en identificar les espècies més recol·lectades per A. mellifera, caracteritzar el pol·len corbicular i quantificar la proteïna crua del pol·len de les diferents espècies mitjançant la digestió àcida de Kjeldahl.

MATERIALS I METODIES

Recol·lecció de mostres

Es varen recol·lectar mostres de pol·len fresc de 6 indrets diferents de Mallorca i a dues estacions de l’any, primavera (mes d’abril i maig) i tardor (mes d’octubre) del 2019 (Taula 1 i Annex: Imatge 2). Per recollir les mostres de pol·len fresc, es varen col·locar trampes de pol·len (Annex: Imatge 3) a cada una de les caixes dels apiaris, durant un període de 48h. El funcionament d’aquestes trampes es basa en restringir l’accés de les abelles al seu rusc,

(10)

obligant-les a passar per uns orificis amb un diàmetre reduït, de manera que cau la càrrega de pol·len corbicular sobre una malla.

Taula 1. Característiques generals de les zones geogràfiques d’estudi: Petra, Sóller, Maria de la Salut, Felanitx, Campos i Santa Margalida.

LOCALITAT LATITUD LONGITUD ALTITUD (m)

PETRA 39°36′33″ N 3°6′44″ E 113

SÓLLER 39°45'58,43" N 2°42'54,76" E 59 MARIA DE LA SALUT 39º39'52" N 3°04'29" E 123

FELANITX 39°28'08" N 3°8'53,92" E 113,27

CAMPOS 39°25'50" N 3°01'10" E 32

STA. MARGALIDA 39°42′11″ N 3°6′13″ E 79

Conservació de les mostres

Les mostres de pol·len fresc es varen pesar mitjançant una balança analítica amb una precisió de 0,001 g. Seguidament, amb un deshumidificador a 70ºC i durant 6 hores, es va deshidratar el pol·len i es va tornar a pesar amb la balança analítica (g) (Vergara et al., 2013 amb modificacions). D’aquesta manera es va poder observar la quantitat d’aigua perduda durant el procés de deshidratació obtenint els valors de pes fresc inicial i pes sec inicial.

El pol·len sec (deshidratat) es va conservar per congelació (-18ºC) per evitar que s’oxidés, i per tant, que perdés qualitat (Pernal i Currie, 2000; Gómez i Rubio, 2016). Les mostres es van mantenir a baixes temperatures fins que es varen fer els estudis posteriors de classificació, determinació, caracterització i anàlisi proteic.

Classificació, caracterització i anàlisi proteic del pol·len corbicular

En primer lloc, es varen separar les càrregues de pol·len corbicular sobre una superfície obscura i amb llum natural, seguint una sèrie de paràmetres com ara el color, la forma i el diàmetre (Annex: Imatge 4). Una vegada agrupades les càrregues per morfologies similars es va pesar el conjunt de cada tipus pol·línic per tal de treure el percentatge respecte del total.

A continuació, per poder classificar cada tipus pol·línic i poder determinar l’espècie botànica a la qual pertanyia, es varen fer les preparacions mitjançant el mètode glicerogelatina- fucsina (Gutiérrez, 2016; Soldevilla, 2007). Aquesta tècnica consisteix en encalentir 84 ml d’aigua destil·lada fent ús d’una planxa de calor amb agitador magnètic; a continuació,

(11)

s’afegeixen 14 g de gelatina neutra, 100 ml de glicerina i 40 ml de fucsina bàsica de Ziehl, fins aconseguir una mescla homogènia; es deixa solidificar a temperatura ambient. Aquest mètode s’utilitza per la conservació i el muntatge semi-permanent de les mostres pol·líniques.

Addicionalment el pol·len adquireix una coloració que permet una millor observació microscòpica de les característiques morfològiques.

Per a les preparacions de les mostres, es va posar sobre un portaobjectes una porció petita de pol·len corbicular, una gota d’aigua destil·lada i una fracció petita, suficient per cobrir tota la mostra, de glicerogelatina-fucsina, i es va cobrir amb el cobreobjectes. Seguidament, es va encalentir a la planxa de calor per tal que la glicerogelatina-fucsina solidificada passés a estat líquid, impregnant i tenyint tota la mostra (Annex: Imatge 5). Durant aquest procés va ser molt important netejar cada instrument utilitzat, per tal d’evitar la contaminació de distints tipus de pol·len. Aquest procediment es va repetir 10 vegades per a cada tipus pol·línic de les distintes localitats, per assegurar que es tractava de la mateixa espècie vegetal. Finalment, es va fer l’observació a un microscopi òptic a 400 augments i amb l’ajuda d’una palinoteca, es va poder determinar el tàxon al qual pertanyia cada corbícula de pol·len. A més, es varen seleccionar les espècies vegetals més representatives de cada localitat seguint el criteri de Vergara et al., 2013 (abundancia a les mostres, aparició a vàries localitats...), les quals eren les plantes que les abelles seleccionaven i visitaven més sovint pels recursos o estímuls que oferien -espècies més pol·liníferes-.

La caracterització del pol·len corbicular es va realitzar paral·lelament a la determinació.

Mitjançant una lupa binocular es varen observar les diferències morfològiques que presentaven les corbícules de cada tipus pol·línic, en base a tres paràmetres: color, pes i diàmetre. Per fer aquesta caracterització es van utilitzar 20 corbícules de pol·len de cada espècie vegetal. Per a la determinació del color es va utilitzar el llibre Pantone (Gómez i Rubio, 2016), el qual conté una gamma de colors molt àmplia per poder assignar el color apropiat a cada pol·len corbicular.

D’altra banda, també es va mesurar el pes (g), amb una balança analítica amb una precisió de 0,001 g, i es va fer la mitjana com a valor representatiu. Finalment, quant al diàmetre (mm) es va utilitzar una lupa amb micròmetre ocular, i es va obtenir la mitjana com a valor representatiu.

La determinació del contingut de proteïna crua del pol·len de cada espècie vegetal es va dur a terme mitjançant el mètode de Kjedahl (Bradstreet, 1954, amb modificacions; García i Fernández, 2012). Aquest mètode consisteix en: (i) una digestió de la matèria orgànica amb àcid sulfúric en presència d’un catalitzador, convertint el producte de reacció en alcalí, (ii) una destil·lació basada en alcalinitzar la mostra digerida, al mateix temps que el nitrogen es desprèn en forma d'amoníac, i aquest amoníac destil·lat es recull sobre un excés desconegut d'àcid bòric,

(12)

(iii) i una valoració de l’amoníac alliberat per mitjà d'una volumetria àcid-base. Finalment, es va fer el càlcul del contingut de nitrogen multiplicant amb el factor convencional 6,25 (García i Fernández, 2012).

Per iniciar la digestió, es varen introduir als tubs de digestió entre 100-300 mg de pol·len, 1,5 g de sulfat potàssic (K2SO4), 100 mg de sulfat de coure (CuSO4) i 15 ml d’àcid sulfúric 98% (H2SO4); es varen tancar els tubs i es va deixar reposar total la nit a temperatura ambient. Paral·lelament es varen preparar tres blancs. A continuació, es varen introduir els tubs al digestor (Annex: Imatge 6) a una temperatura inicial de 150 ºC, i es va anar augmentant la temperatura en intervals de 50 ºC fins arribar a un màxim de 400 ºC. Addicionalment, es va deixar digerir la mostra a 420 ºC durant 2 hores. A aquesta etapa el nitrogen proteic es convertit en sulfat d’amoni ((NH₄)₂SO₄) per acció de l’àcid sulfúric.

A continuació, es va realitzar la destil·lació. A la màquina de destil·lació (Annex:

Imatge 7), es va posar un Erlenmeyer amb 50 ml d’àcid bòric (H3BO3) i el tub amb la mostra reposada i digerida, durant 4 min. Seguidament, a partir de les mostres ja destil·lades, es va dur a terme una valoració àcid-base per determinar el nitrogen amoniacal. Per això, es va utilitzar l’àcid clorhídric 0,05 mol/l com a valorant, i es va deixar caure gota a gota dins la mostra destil·lada a la qual s’havien afegit prèviament 12 gotes d’indicador neutral pH 4,4 a 5,8, (mescla de vermell de metil i blau de metilè) fins que aquesta virés de color (de verd a rosa) (Annex: Imatge 8). Així, els equivalents d’àcid consumits corresponen als equivalents d’amoníac destil·lat.

A partir de la valoració es pot calcular el nombre d'equivalents de nitrogen, i així obtenir el percentatge de nitrogen a la mostra. Per calcular el percentatge de proteïna només cal multiplicar per un factor de conversió el % de nitrogen calculat. Els càlculs duts a terme varen ser (Bradstreet, 1954; García i Fernández, 2012):

𝑊𝑁1 =(𝑉0 − 𝑉1) × 𝐶1 × 𝑀 𝑚

Essent WN1: contingut de nitrogen de la mostra g/Kg; V0: volum (ml) de la solució d'àcid clorhídric requerit en el blanc; V1: volum (ml) de la solució d'àcid clorhídric requerit a la mostra;

C1: concentració (mol/l) de la solució d'àcid clorhídric usat a la valoració; M: massa molar (g/mol) del nitrogen (M=14 g/mol); m: massa (g) de la mostra de pol·len

Càlcul final de proteïna crua:

𝑊𝑃 = 6,26 × 𝑊𝑁1

(13)

Essent Wp : contingut de proteïna crua en g/Kg de la mostra; WN1 : és el contingut de nitrogen en g/Kg de la mostra.

Anàlisi de dades

En primer lloc, per analitzar la biodiversitat de les espècies vegetals obtingudes en les localitats d’estudi i en cada estació, es va calcular el tant per cent en pes sec de cada tipus pol·línic. A més, es va realitzar un contrast de mitjanes dels tipus pol·línics presents a la primavera i els presents a la tardor, mitjançant l’anàlisi estadístic de la normalitat i homogeneïtat de variàncies amb el test Shapiro i Barlett, respectivament. Donada la naturalesa de les dades es va realitzar el test no paramètric de Wilcoxon-Mann-Whitney. Addicionalment, es va analitzar l'índex de Shannon per a cada mostra. Aquest índex té en compte la quantitat d'espècies que hi ha a la mostra i la quantitat relativa d'individus que hi ha per a cadascuna de les espècies, és a dir, contempla la riquesa i l'abundància de les espècies amb la següent fórmula:

𝐻 = − ∑ 𝑝𝑖 ln 𝑝𝑖 → ∑ 𝑝𝑖 = 1

Essent “pi” l'abundància proporcional de l'espècie, calculada com el pes sec de l'espècie dividit pel pes sec total en la mostra (García-García et al., 2001). La interpretació es basa en que valors menors a 2 representen ecosistemes amb una diversitat d'espècies relativament baixa, mentre que els majors a 3 són ecosistemes amb alta diversitat d’espècies (Pla, 2006). A més, es va dur a terme el contrast de mitjanes dels índex de Shannon de la primavera i la tardor amb el test paramètric T-Student, amb un nivell de confiança del 95%.

Per a caracteritzar el pol·len corbicular, es varen escollir les espècies vegetals més pol·liníferes que ens interessaven per realitzar l’estudi, i es va calcular el pes, diàmetre, color, mínims, màxims, la mitjana i l’error de les corbícules, fent així una representació gràfica amb boxplot. A més, per avaluar les diferències en les mitjanes del pes i diàmetre del pol·len corbicular de les distintes espècies vegetals, es va realitzar un anàlisi estadístic de la normalitat i homogeneïtat de variàncies amb el test de Shapiro i el test de Barlett, respectivament. El resultat va ser no significatiu (p-valor<0,05) pels dos paràmetres, per aquesta raó es varen transformar els valors mitjançant l’aplicació de logaritmes; així i tot no mostraven ser normals ni homogenis. Davant aquests resultats, es va realitzar el test no paramètric de Kruskal-Wallis i el post hoc de Dun.

Finalment, per valorar i contrastar les mitjanes de proteïna del pol·len corbicular de cada espècie, es va seguir el mateix procediment que pel pes i diàmetre: test Shapiro i Barlett amb resultats no significatius, transformació de logaritmes, però donada la naturalesa dels

(14)

resultats es va realitzar el test no paramètric de Kruskal-Wallis i el post hoc de Dun. Tots els tests estadístics mencionats es varen realitzar mitjançant el programa R versió 1.2.5033 2009- 2019 (R Core Team, 2018).

RESULTATS

Biodiversitat de les mostres de pol·len corbicular

A partir dels valors del percentatge de pes sec del pol·len corbicular de les diferents localitats durant les dues estacions de l’any, s’ha pogut obtenir la representativitat de les espècies vegetals més pol·liníferes (Taula 2). Es pot observar que durant la primavera, es presenten major diversitat d’espècies oscil·lant entre 6 i 11, sent Sóller la localitat amb major diversitat d’espècies (11), i Petra amb un nombre més reduït (6). En canvi, durant la tardor, en totes les localitats, hi ha entre 2 i 3 espècies vegetals, sent Felanitx la població on s’ha obtingut el màxim nombre de tipus pol·línics (3). Quant a la mitjana i l’error dels tipus pol·línics presents durant la primavera i tardor a les distintes localitats (n=6) fou 8,16±2,4 i 2,33±0,51, respectivament.

Gràcies al test estadístic de Wilcoxon-Mann-Whitney (no paramètric) s’ha pogut comprovar que existeixen diferències significatives entre les mitjanes dels tipus pol·línics de la primavera i de la tardor, amb un nivell de confiança del 95% (p-valor<0,05) (Figura 1).

A la Taula 2 es pot observar que a Petra l’espècie vegetal més destacada, durant la primavera, pel seu percentatge en pes és Cistus monspeliensis (59,71%), i amb el valor més inferior destaca Asphodelus aestivus (0,60%); en canvi, durant la tardor l’espècie vegetal més representativa és Ceratonia siliqua (92,07%) i en menor proporció destaca Inula viscosa (7,92%). A Sóller, durant la primavera l’espècie més representativa és Sinapis arvensis (75,91%), i amb el valor més baix es troba Prunus dulcis (0,42%); durant la tardor, l’espècie més destacada és Ceratonia siliqua (93,87%) i en menor proporció Inula viscosa (6,12%). Pel que fa a Maria de la Salut, a la primavera destaca Cistus albidus com el més representatiu (97,17%), i Olea europaea com el menys (0,003%); en canvi durant la tardor, l’espècie amb un percentatge superior és Inula viscosa (84,40%) i en proporcions menors es troba Ceratonia siliqua (15,59%). A Felanitx, s’observa que l’espècie vegetal més destacada, durant la primavera, pel seu percentatge en pes és Quercus ilex (50,31%), i Senecio vulgaris es situa en darrera posició (1,49%); durant la tardor, Inula viscosa (72,06%) és l’espècie més representativa i en menor proporció destaca Sinapis arvensis (10,20%). Respecte a Campos, durant la primavera destaca Euphorbia sp. com l’espècie més representativa (48,34%), i Sinapis arvensis com la menys (0,37%); en canvi a la tardor, l’espècie amb un percentatge superior en

(15)

pes sec és Ceratonia siliqua (75,29%) i en proporcions menors es troba Inula viscosa (24,71%).

Finalment, a la localitat de Sta. Margalida durant la primavera destaca pel major percentatge Cistus monspeliensis (81,50%), i en menor percentatge Senecio vulgaris (0,22%); d’altra banda, durant la tardor Calendula arvensis és l’espècie més representativa (71,47%), i la menor proporció recau en Ceratonia siliqua (6,53%).

Taula 2. Percentatge en pes sec dels tipus pol·línics presents a les distintes localitats (n=6) en les estacions de primavera i tardor del 2019.

LOCALITATS

TÀXON

Asphodelus aestivus Brot. 0,60 1,22 0,27 - - -

Asphodelus fistulosus L. - 1,18 - - - -

Amaryllidacea - - - - - 0,24

Bellis annua L. - - - - 0,39 -

Cistus albidus L. 14,56 - 97,17 19,51 4,61 0,37

Cistus monspeliensis L. 59,71 2,78 - - 35,65 81,5

Citrus sinensis (L.)

Osbeck - 2,90 - - - -

Convolvulus sp. - 1,99 - - - -

Diplotaxis erucoides

(L.)DC - - 0,91 1,90 - 1,65

Euphorbia sp. 1,09 - - 18,74 48,34 -

Melilotus officinalis (L.)

Pall. - - - - - 0,52

Olea europaea L. - - 0,003 - - -

Palmae - 3,37 - - - 0,66

Pistacia lentiscus L. 23,35 5,64 - - - -

Prunus dulcis (Mill.) D.A.

Webb 0,66 0,42 - 1,73 2,07 -

Quercus ilex L. - - 0,24 50,32 2,34 1,28

STA. MARGALIDA

(16)

Raphanus raphanistrum L. - 1,36 - 1,95 6,19 0,14

Senecio vulgaris L. - 3,17 1,38 1,49 - 0,22

Sinapis arvensis L. - 75,91 - 4,32 0,37 13,31

Calendula arvensis L. - - - - - 71,47

Ceratonia siliqua L. 92,07 93,87 15,59 17,72 75,29 6,53

Inula viscosa (L.)Ait. 7,92 6,12 84,40 72,06 24,71 -

Palmae - - - - - 21,99

Sinapis arvensis L. - - - 10,20 - -

Figura 1. Boxplot del nombre de tipus pol·línics a les estacions primavera i tardor del 2019. Es representen les caixes amb les mitjanes, medianes, 1r quartil, 3r quartil, màxim i mínim.

Tenint en compte les dades obtingudes, s’han seleccionat 11 espècies vegetals com les més pol·linífers, les quals són: Calendula arvensis (Compositae), Ceratonia siliqua (Leguminosae), Asphodelus aestivus (Liliaceae), Cistus albidus (Cistaceae), Cistus monspeliensis (Cistaceae), Diplotaxis erucoides (Cruciferae), Prunus dulcis (Rosaceae), Quercus ilex (Fagaceae), Raphanus raphanistrum (Cruciferae), Sinapis arvensis (Cruciferae) i Senecio vulgaris (Compositae). Totes són espècies silvestres autòctones, a excepció de Prunus dulcis i Ceratonia siliqua que són espècies cultivades, sent les dues espècies cultivades de secà més importants a les Illes.

(17)

Addicionalment, per caracteritzar la biodiversitat present en les mostres de cada estació de l’any, s’ha calculat l’índex de Shannon dels tipus pol·línics (Taula 3), i donada la naturalesa de les dades s’ha realitzat el contrast de mitjanes en una T-Student, utilitzant un nivell de confiança del 95% (Figura 2).

Taula 3. Índex de Shannon dels 11 tipus pol·línics de les distintes localitats en les estacions de primavera i tardor del 2019.

LOCALITATS

ESTACIONS

PRIMAVERA 1,010 1,010 0,153 1,349 0,924 0,545

TARDOR 0,275 0,230 0,431 0,760 0,550 0,747

Durant la primavera, la localitat amb l’índex de Shannon més elevat i que, per tant, correspon a una major biodiversitat, és Felanitx (1,349); en canvi la localitat amb valor més baix correspon a Maria de la Salut (0,153). D’altra banda, durant la tardor les localitats més destacades per l’elevada biodiversitat són Felanitx i Sta. Margalida amb valors de 0,766 i 0,747, respectivament; per contra, les localitats amb valors més baixos corresponen a Sóller i Petra amb 0,23 i 0,275, respectivament.

Figura 2. Boxplot de l'índex de Shannon durant les estacions de primavera i tardor del 2019. Es representen les caixes amb les mitjanes, medianes, 1r quartil, 3r quartil, màxim i mínim.

(18)

Les mitjanes i els errors dels índex de Shannon per cada estació de l’any són 0,83±0,42 (primavera) i 0,5±0,22 (tardor). Així doncs, mitjançant el test estadístic T-Student s’ha comprovat que no existeixen diferències significatives quant a la biodiversitat de ambdues estacions de l’any (p-valor>0,05).

Caracterització del pol·len corbicular

A partir de les 11 espècies vegetals seleccionades, s’ha dut a terme la caracterització del pol·len corbicular tenint en compte el pes sec (g), diàmetre (mm) i color de 20 corbícules (Taula 4). A més, donada la naturalesa de les dades s’ha realitzat el test no paramètric de Kruskal-Wallis i el post hoc de Dun per avaluar les diferències entre espècies quant al pes (Figura 3) i diàmetre de les corbícules (Figura 4) amb un nivell de confiança del 95%.

Taula 4. Caracterització del pol·len corbicular d’11 espècies vegetals (n=20). Es representa la mitjana, l’error, el valor màxim i el valor mínim del pes sec (g) i del diàmetre (mm), així com també el color (Pantone) (Gómez i Rubio, 2016).

PES (mg) DIÀMETRE (mm) COLOR

TÀXON Mitjana±Error Mín.-Màx. Mitjana±Error Mín.-Màx.

Asphodelus aestivus Brot.

6,2±1,6 4,1-9,7 2,864±0,386 2,232-3,472 1525U

Ceratonia siliqua L. 8,3±1,3 6,4-11,2 3,149±0,227 2,852-3,596 7405U

Cistus albidus L. 9,1±1,6 7,1-12,8 3,255±0,323 2,666-3,782 153C

Cistus monspeliensis L. 9±2,2 6,4-13 3,534±0,287 3,162-4,03 7405U

Diplotaxis erucoides (L.)DC.

4,9±1,6 2,9-7,5 2,486±0,829 2,480-3,162 125U

Inula viscosa (L.)Ait. 7,4±1,2 5,8-8,9 3,031±0,236 2,542-3,286 7412C Prunus dulcis (Mill.)

D.A. Webb

6,1±1,6 4-8,8 2,907±0,205 2,790-3,286 118U

Quercus ilex L. 8,2±2,7 4,6-14,2 3,217±0,395 2,542-3,782 124U

Raphanus raphanistrum L.

5,9±1,7 3,9-10 2,703±0,268 0,248-3,224 378U

Senecio vulgaris L. 6,1±1,1 4,2-7,8 2,920±0,183 2,728-3,348 7406U

Sinapis arvensis L. 12,4±2,4 9,5-18,3 3,639±0,272 3,348-4,216 7405U

(19)

Figura 3. Boxplot del pes sec (mg) de les 11 espècies vegetals: CA, Cistus albidus; SA, Sinapis arvensis; QI, Quercus ilex; IV, Inula viscosa; PD, Prunus dulcis; RR, Raphanus raphanistrum; DE, Dilpotaxis erucoides;

CM, Cistus monspeliensis; AA, Asphodelus aestivus; SV, Senecio vulgaris; CS, Ceratonia siliqua. Es representen les caixes amb les mitjanes, medianes, 1r quartil, 3r quartil, màxim i mínim. Les lletres mostren les

diferències entre les mitjanes de cada tipus pol·línic, mateixa lletra no hi ha diferències significatives (p- valor>0,05).

Figura 4. Boxplot del diàmetre (mm) de les 11 espècies vegetals: CA, Cistus albidus; SA, Sinapis arvensis; QI, Quercus ilex; IV, Inula viscosa; PD, Prunus dulcis; RR, Raphanus raphanistrum; DE, Dilpotaxis erucoides;

CM, Cistus monspeliensis; AA, Asphodelus aestivus; SV, Senecio vulgaris; CS, Ceratonia siliqua. Es representen les caixes amb les mitjanes, medianes, 1r quartil, 3r quartil, màxim i mínim. Les lletres mostren les

diferències entre les mitjanes de cada tipus pol·línic, mateixa lletra no hi ha diferències significatives (p- valor>0,05).

(20)

Sinapis arvensis té una mitjana de pes sec (0,0124 g) i diàmetre (3,639 mm) superior a la resta d’espècies, seguit de Cistus monspeliensis i Cistus albidus. En canvi, l’espècie vegetal que té el pes i diàmetre inferior és Diplotaxis erucoides 0,0049 g i 2,486 mm, respectivament, seguit de Raphanum raphanistrum (0,0059 g i 2,703 mm). Això pot indicar que ambdues variables (pes i diàmetre) són lineals, és a dir, augmenten o disminueixen conjuntament.

D’altra banda, a partir dels gràfics es poden observar les diferències significatives i no significatives del pes entre espècies. Destacant les relacions: Cistus albidus-Prunus dulcis, Cistus albidus-Raphanus raphanistrum, Cistus albidus-Diplotaxis erucoides, Cistus albidus- Asphodelus aestivus, Cistus albidus-Senecio vulgaris, Sinapis arvensis-Quercus ilex, Sinapis arvensis-Inula viscosa, Sinapis arvensis-Prunus dulcis, Sinapis arvensis-Raphanus raphanistrum, Sinapis arvensis-Diplotaxis erucoides, Sinapis arvensis-Asphodelus aestivus, Sinapis arvensis-Senecio vulgaris, Quercus ilex-Raphanus raphanistrum, Quercus ilex- Diplotaxis erucoides, Inula viscosa-Raphanus raphanistrum, Inula viscosa-Diplotaxis erucoides, Prunus dulcis-Cistus monspeliensis, Raphanus raphanistrum-Cistus monspeliensis, Raphanus raphanistrum-Ceratonia siliqua, Diplotaxis erucoides-Cistus monspeliensis, Diplotaxis erucoides-Ceratonia siliqua, Cistus monspeliensis-Asphodelus aestivus, Cistus monspeliensis-Senecio vulgaris, Ceratonia siliqua-Senecio vulgaris, com les que tenen diferències significatives amb p-valors inferiors a 0,05.

Com que les variables pes i diàmetre són lineals i canvien conjuntament, les diferències entre espècies tenint en compte el diàmetre són les mateixes que les diferències respecte al pes, exceptuant alguns casos, com: Cistus albidus-Prunus dulcis, Cistus albidus-Asphodelus aestivus, Sinapis arvensis-Quercus ilex, Sinapis arvensis-Ceratonia siliqua, Inula viscosa- Raphanus raphanistrum, Inula viscosa-Diplotaxis erucoides, Inula viscosa-Cistus monspeliensis, Senecio vulgaris-Ceratonia siliqua.

Quantificació de la proteïna crua del pol·len de les espècies més pol·liníferes

A partir de les 11 espècies vegetals seleccionades, s’ha dut a terme la quantificació del tant per cent de proteïna per a cada localitat (Taula 5). Donada la naturalesa de les dades, s’ha realitzat el test no paramètric de Kruskal-Wallis i el post hoc de Dun per avaluar les diferències entre espècies quant al contingut de proteïna crua (Figura 5) amb un nivell de confiança del 95%.

(21)

Taula 5. Percentatge de proteïna crua del pol·len per a les 11 espècies seleccionades. Per a cada espècie, es representa el percentatge de proteïna crua per localitat (mitjana de tres valoracions).

TÀXON

Asphodelus aestivus Brot. 19,16 16,45 18,08 - - -

Cistus albidus L. 14,92 - 13,67 15,05 15,05 14,92

Cistus monspeliensis L. 16,06 18,24 - - 18,24 16,06

Diplotaxis erucoides

(L.)DC - - 21,24 23,21 - 22,31

Prunus dulcis (Mill.) D.A.

Webb 20,66 20,53 - 21,72 25,05 -

Quercus ilex L. - - 17,06 21,76 17,06 21,76

Raphanus raphanistrum L. - 23,40 - 23,01 23,40 23,01

Senecio vulgaris L.

- 18,00 19,86 21,62 - 19,74

Sinapis arvensis L.

- 21,46 - 23,94 21,46 23,94

Ceratonia siliqua L. 25,75 26,98 22,82 26,97 24,48 23,46

Inula viscosa (L.)Ait. 18,16 22,25 15,55 17,07 17,64 -

(22)

Figura 5. Boxplot del percentatge de proteïna de les 11 espècies vegetals: CA, Cistus albidus; SA, Sinapis arvensis; QI, Quercus ilex; IV, Inula viscosa; PD, Prunus dulcis; RR, Raphanus raphanistrum; DE, Dilpotaxis erucoides; CM, Cistus monspeliensis; AA, Asphodelus aestivus; SV, Senecio vulgaris; CS, Ceratonia siliqua. Es

representen les caixes amb les mitjanes, medianes, 1r quartil, 3r quartil, màxim i mínim. Les lletres mostren les diferències entre les mitjanes de cada tipus pol·línic, mateixa lletra no hi ha diferències significatives (>0,05).

Quan al contingut proteic (%), observant els valors de la taula i del boxplot es pot afirmar que els valors de proteïna oscil·len entre 14,73-25,08%. A més, Ceratonia siliqua és l’espècie vegetal amb major contingut proteic (25,08%), seguit de Raphanus raphanistrum (23,21%). En canvi, l’espècie amb un contingut proteic inferior és Cistus albidus (14,73%).

A més, es poden observar les diferències significatives quant a la proteïna entre espècies, destacant les relacions Ceratonia siliqua-Asphodelus aestivus, Ceratonia siliqua-Cistus albidus, Ceratonia siliqua-Cistus monspeliensis, Diplotaxis erucoides- Cistus albidus, Inula viscosa-Ceratonia siliqua, Prunus dulcis-Cistus albidus, Prunus dulcis-Inula viscosa, Quercus ilex-Cistus albidus, Quercus ilex- Ceratonia siliqua, Raphanus raphanistrum-Asphodelus aestivus, Raphanus raphanistrum-Cistus albidus, Raphanus raphanistrum-Cistus monspeliensis, Raphanus raphanistrum-Inula viscosa, Sinapis arvensis-Asphodelus aestivus, Sinapis arvensis-Cistus albidus, Sinapis arvensis-Cistus monspeliensis, Sinapis arvensis-Inula viscosa, Senecio vulgaris-Cistus albidus i Senecio vulgaris-Ceratonia siliqua, com les que tenen diferències significatives en quant al contingut proteic (p-valor<0,05).

(23)

DISCUSSIÓ

En el present treball s’ha avaluat la diversitat de tipus pol·línics en 6 localitats de Mallorca i en dues estacions (primavera i tardor), s’ha caracteritzat el pol·len corbicular (pes, color i diàmetre) i el contingut en proteïna crua de les 11 espècies vegetals més recol·lectades per A.

mellifera.

Avaluant la biodiversitat de les zones estudiades i fent referència a l’índex de Shannon cal tenir en compte que els valors obtinguts són baixos (≤1), és a dir, corresponen a ecosistemes de baixa biodiversitat, excepte a Felanitx durant la primavera. Això pot ser degut a l'abundància relativa de cada espècie, la quantitat de pol·len per flor o unitat floral, la distància del recurs al rusc, les condicions meteorològiques de l’època en qüestió, ja que es poden haver donat períodes de sequera estiuenca característica del clima mediterrani, entre d’altres (Ortiz, i Polo, 1992; Thompson, 2005). Segons els resultats obtinguts s’han observat diferències significatives quant a la quantitat de tipus pol·línics presents a la primavera i a la tardor, sent la primavera l’estació de l’any amb més abundància. Així doncs, durant la primavera A. mellifera recol·lecta una major diversitat d’espècies vegetals respecte a la tardor observant valors de riquesa més elevats degut a la presència d’un pic d’espècies en floració (García-García et al., 2001; Vergara et al., 2013; Llorens, i Gil, 2017; Andrada i Tellería, 2005). A més, cal destacar que la temperatura òptima per a la recol·lecció de pol·len oscil·la entre els 16 i els 32 ºC -la capacitat de recol·lecció es perd a temperatures inferiors als 10 ºC-, demostrant que durant la primavera, època amb temperatures més càlides, la capacitat de producció és superior respecte a la tardor on les temperatures són més baixes (García-García et al., 2001). No obstant això, s’ha comprovat estadísticament que no hi ha diferències significatives quant a l’índex de Shannon de la primavera i el de la tardor. Aquest fet pot ésser degut a la dominància d’un tipus pol·línic respecte als altres, la qual cosa l’índex de Shannon tendeix a disminuir (García-García et al., 2001).

Les espècies vegetals seleccionades com les més representatives pertanyen a les famílies següents: Compositae, Leguminosae, Liliaceae, Cistaceae, Cruciferae, Rosaceae i Fagaceae;

degut a les seves successives visites per part d’Apis mellifera resulten ser les espècies més pol·liníferes. Les espècies recollides més intensament per A. mellifera segons Vergara et al.

(2013) són Ceratonia siliqua i Prunus dulcis; així mateix, en aquest estudi les espècies més pol·liníferes resulten ser Ceratonia siliqua, Cistus monspeliensis i Cistus albidus les quals pertanyen a famílies d’especial interès pol·linífer i a classes fitosociològiques amb alta cobertura (Ortega, 1987). De fet, segons De Sá et al. (2004) A. mellifera recull majors quantitats

(24)

de pol·len d'espècies amb grans poblacions, sobretot si ofereixen una floració abundant i continuada. Així mateix és destacable l'alt grau de coincidència entre les fonts de pol·len, sobretot si es té en compte el gran nombre de recursos pol·línics que tenen al seu abast. Això suggereix que existeixen factors que condicionen l'elecció dels recursos pol·línics, entre els quals destaquen l'abundància relativa de cada espècie, la quantitat de pol·len per flor, la distància del recurs al rusc, la presència simultània de nèctar o les condicions meteorològiques (Ortiz, i Polo, 1992).

Les espècies més pol·liníferes, en general, resulten se les que tenen elevades concentracions de volàtils, segons Pernal i Currie (2002). Així doncs, les abelles estan fortament influenciades per l’olor del pol·len i tendeixen a seleccionar-lo i orientar-se en funció a la seva intensitat. Resultats demostren que l’olor del pol·len és la indústria primordial que fan servir les abelles per escollir les seves fonts principals, fins i tot quan el temps de manipulació i la mida de les partícules de pol·len no són òptimes. D’altra banda, el color de les flors també és un important senyal d’atracció pels pol·linitzadors, ja que les abelles, mostren preferències de color innates (Heuschen et al., 2005). Addicionalment, moltes troballes proporcionen proves convincents que el pol·len actua, a més, com a senyal visual (Lunau, 2000). Tot i que l’olor permet optimitzar la recol·lecció de pol·len entre les flors, també influeix en la localització del recurs, és a dir, els treballadors utilitzen l’olor a pol·len per comunicar la presència d’una font d’aliments atractiva fins i tot abans que comenci el seu ball de reclutament (Von Frisch, 1967).

A més, el reconeixement d’indicis olfactius evoca una discriminació més forta que els canvis en el patró, color o la forma de les flors, així doncs, les espècies amb olors atractives de pol·len poden disminuir les visites a una altra espècie vegetal propera amb olors atractives més febles, o augmentar les seves visites atraient més abelles (Pernal i Currie, 2002).

Respecte a la comparativa del pol·len corbicular de les espècies més representatives, s’ha comprovat que Sinapis arvensis és l’espècie amb pes i diàmetre més gran, i Raphanus raphanistrum l’espècie amb menor pes i diàmetre. Aquests paràmetres característics de cada corbícula estan influenciats per la falta de recursos, qualitat del pol·len o necessitats del rusc (Pernal i Currie, 2001). Així doncs, quan les reserves de pol·len del rusc són de baixa qualitat o quantitat, les abelles maximitzen la seva eficiència energètica recollint càrregues més petites per optimitzar l’energia i respondre a processos físics, com el desgast de les ales i la degeneració del mecanisme de vol (Pernal i Currie, 2001). Una altra de les raons per les quals les corbícules de pol·len de les distintes espècies vegetals siguin diferents en pes i diàmetre, pot ser degut a les diferències viscudes en els comportaments del les abelles experimentades i les abelles més joves. Les abelles no experimentades (joves) recopilen càrregues de pol·len més pesades i

(25)

mostren el seu entorn floral més àmpliament, a més de tenir un pressupost energètic menys restringit que assumiran millor la recollida de majors quantitats de pol·len i els permetrà una millor capacitat energètica per mostrejar el seu entorn floral més àmpliament (Pernal i Currie, 2001). Així doncs, les corbícules corresponents a Raphanum raphanistrum (menor pes i diàmetre) es poden haver donat per la falta de recursos o qualitat de pol·len en el rusc provocant un ajustament en l’eficiència energètica, així com també es poden haver donat condicions meteorològiques desfavorables donant lloc a una menor recollida; per contra, les corbícules de Sinapis arvensis (major pes i diàmetre) poden ser degudes per la presència d’abelles recol·lectores més joves, o bé una altra opció seria un entorn abundant d’aquesta espècie.

Referent al contingut de proteïna del pol·len corbicular, a la Conca Mediterrània no hi ha dades sobre estudis similars. Si es comparen els valors proteics d’individus de la mateixa família presents a altres indrets del món, es pot observar que segons Pernal i Currie, (2001) Leguminosae té un contingut proteic d’entre 20-25%, Cruciferae 25% aproximadament, Compositae 5-18%, i Rosaceae 18-26%; aquests valors són similars als obtinguts al nostre estudi, ja que Leguminosae té un 25% aproximadament de proteïna crua, Cruciferae 23%

aproximadament, Compositae 18-23% i Rosaceae 21,99%. D’altra banda, nombrosos estudis fan indicis en que les colònies no responen a l'escassetat de proteïnes especialitzant-se en espècies de pol·len de major qualitat, ja que no discriminen les fonts de pol·len en funció de les característiques intrínseques de qualitat (Andrada i Tellería, 2005). Això queda palès amb el fet que Cistus albidus és una espècie amb baix contingut proteic (14,73%) respecte a les altres espècies del voltant, però així i tot és una de les més recol·lectades per A. mellifera. Això suggereix que les abelles recol·lectores no són capaces d’avaluar la qualitat del pol·len, per tant, no tenen quimioreceptors tarsals o antenals per detectar aminoàcids lliures, enzims solubles o altres indicadors de proteïnes dietètiques (Pernal i Currie, 2001; Pernal i Currie, 2002). Així doncs, la recollida de pol·len per part de les abelles de la mel respon a dèficits en la quantitat o qualitat de la reserva de pol·len. Per això, la capacitat d’una colònia per afrontar aquestes mancances de demanda proteica pot passar per (i) augmentar el nombre d’abelles recol·lectores passant d’un 10% de la població general fins a un 36% (Pernal i Currie, 2001), (ii) augmentar l’eficiència de recollida avaluant o alterant el temps de manipulació, (iii) avaluar factors que poden augmentar la seva eficiència de recollida com, humitat, estructura floral, etc. (Pernal i Currie, 2002).

Finalment, en relació amb els aminoàcids, al pol·len es troben en unes quantitats superiors que a la resta de parts del vegetal però variant d’una espècie a una altra, així doncs, el valor proteic del pol·len presenta variacions quantitatives i qualitatives segons l’espècie

(26)

botànica de la qual sigui originària (Munitaegui et al., 1993). A més, d’acord amb Santos et al., (2009) s’observa que dins d'una mateixa espècie la variabilitat entre regions és relativament baixa, la qual cosa s’ha demostrat al nostre estudi, en comparació amb la variabilitat interespecífica. Per la conta, el contingut de proteïna crua en el pol·len d'una espècie pot variar a causa de canvis en la humitat de terra, fertilitat i temperatura ambient, però a un rang limitat (Santos et al., 2009). Per aquesta raó, per tal de recollir la variabilitat d’una mateixa espècie, en el present treball, s’ha obtingut el pol·len de diferents localitats.

CONCLUSIONS

Com a resultat del present estudi sobre la quantificació proteica del pol·len corbicular de les espècies més pol·liníferes de les Balears, i la seva determinació i caracterització, cal destacar les següents conclusions:

1) Les espècies vegetals més pol·liníferes de les Balears són: Asphodelus aestivus, Cistus albidus, Cistus monspeliensis, Diplotaxis erucoides, Prunus dulcis, Quercus ilex, Raphanus raphanistrum, Senecio vulgaris, Sinapis arvensis, Ceratonia siliqua, i Inula viscosa.

2) El percentatge de proteïna crua del pol·len varia segons l’espècie botànica de la qual sigui originària. El rang de proteïna crua del conjunt de les 11 espècies estudiades és de 14,73- 25,08%.

3) Apis mellifera no discrimina les fonts de pol·len en funció de les característiques intrínseques de qualitat proteica.

4) Quant al pes i diàmetre de les corbícules de pol·len, s’ha comprovat que Sinapis arvensis és l’espècie amb pes i diàmetre més gran, i Raphanus raphanistrum l’espècie amb menor pes i diàmetre.

5) La biodiversitat del pol·len recol·lectat per Apis mellifera de les localitats estudiades, segons l’índex de Shannon, és baixa. Això podria ser degut a factors com, l’abundància relativa de cada espècie, la quantitat de pol·len per flor o unitat floral, la distància del recurs al rusc o les condicions meteorològiques, entre d’altres.

6) Existeixen diferències significatives quant al nombre de tipus pol·línics de la primavera i la tardor. Durant la primavera hi ha major nombre de tipus pol·línics, fet que es relaciona amb el major pic d’espècies en floració a aquesta estació de l’any, a les regions del mediterrani.

(27)

AGRAÏMENTS

S’agraeix a la Dra. Joana Cursach per haver facilitat els coneixements i eines necessàries pel desenvolupament d’aquest treball experimental. Així com també al conjunt d’apicultors per haver proporcionat la matèria prima i a l’especialista en pol·len, J.M. Vergara per contribuir a la identificació dels tipus pol·línics

REFERÈNCIES

Abrol, D. P. (2011). Pollination biology: biodiversity conservation and agricultural production. Springer Science & Business Media.

Academia Española, R. (2001). Diccionario de la Lengua Española 22 a ed. Edición. Madrid:

RAE.

Andrada, A. C., i Tellería, M. C. (2005). Pollen collected by honey bees (Apis mellifera L.) from south of Caldén district (Argentina): botanical origin and protein content. Grana, 44(2), 115-122.

Bogdanov, S. (2012). Pollen: Collection, harvest, composition, quality. Bee Product Science.

The Pollen Book, pp 1-13.

Bradstreet, R. B. (1954). Kjeldahl method for organic nitrogen. Analytical Chemistry, 26(1), 185-187.

Brodschneider, R., i Crailsheim, K. (2010). Nutrition and health in honey bees. Apidologie, 41(3), 278-294.

Chamorro, F. J., León, D., Montoya-Pfeiffer, P. M., Solarte, V. M., i Nates-Parra, G. (2017).

Botanical origin and geographic differentiation of bee-pollen produced in high mountains from the Colombian eastern Andes. Grana, 56(5), 386-397.

Conti, I., Medrzycki, P., Iannone, A., Grillenzoni, F. V., Corvucci, F., Dagnino, D., i Mariotti, M. G. (2018). Preliminary survey of the nutritional and palynological traits of honey bee- foraged pollen from Liguria (Italy). Journal of Apicultural Research, 57(4), 572-579.

De Sá, M. P., Díaz, L. E. i Armesto, B. S. (2004). Flower election by honeybee and floral morfology. Lazaroa, 25, 113–123.

Diéguez, A. A. (2017). Origen y biodiversidad del polen apícola. TFG: Universidad Complutense de Madrid.

Fenster, C. B., Armbruster, W. S., Wilson, P., Dudash, M. R., i Thomson, J. D. (2004).

Pollination syndromes and floral specialization. Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics, 35, 375-403.

(28)

García-García, M. C., Ortiz, P. L., i Díez, M. J. (2001). Pollen collecting behaviour of Apis mellifera during one day. Grana, 40(4), 205-209.

García, E. M., i Fernández, S. I. (2012). Determinación de proteínas de un alimento por el método Kjeldahl. Valoración con un ácido fuerte. Universidad Politécnica de Valencia.

Gómez, C. I., i Rubio, M. E. (2016). El polen apícola como herramienta en el declive de las abejas. TFG: Universidad Complutense de Madrid.

Gordón, M. Á. R., Atlántico, J. B., i Ornosa, C. (2002). Polinizadores y biodiversidad. España:

APOLO.

Gutiérrez, K. G. (2016). Estandarización de la acetólisis de erdtman (1969) para el análisis palinológico de muestras fecales de murciélagos polinizadores (phyllostomidae:

Glossophaginae–Lonchophyllinae). Revista Tumbaga, 1(11).

Heuschen, B., Gumbert, A., i Lunau, K. (2005). A generalised mimicry system involving angiosperm flower colour, pollen and bumblebees’ innate colour preferences. Plant Systematics and Evolution, 252(3-4), 121-137.

Llorens, L., i Gil, L. (2017). The Balearic Islands. In The vegetation of the Iberian Peninsula (pp. 3-33). Springer, Cham.

Lord, E. M., i Russell, S. D. (2002). The mechanisms of pollination and fertilization in plants.

Annual review of cell and developmental biology, 18(1), 81-105.

Lunau, K. (2000). The ecology and evolution of visual pollen signals. Plant Systematics and Evolution, 222(1-4), 89-111.

Martín, L. Ó. A., Castiel, A. F., i Sandoval, E. V. (2015). Guía de campo de los polinizadores de España. Ediciones Paraninfo, SA.

Munitaegui, S. O. L. E. D. A. D., Sancho, T., Terradillos, L., Huidobro, J., i Simal, J. (1993).

Composición del polen apícola. Vida Apícola, 59.

Nandi, T., i Karmakar, P. (2018). Apis mellifera pollen loads to understand the pollen foraging pattern used for apicultural practice in a potentially agricultural belt in Bengal, India. Revista de Biología Tropical, 66(4), 1597-1605.

Ollerton, J., Winfree, R., i Tarrant, S. (2011). How many flowering plants are pollinated by animals?. Oikos, 120(3), 321-326.

Ortega, J. L. (1987). Flora de interés apícola y polinización de cultivos. Madrid: Mundi-Prensa.

Ortiz, L. P., i Polo, M. J. (1992). El pollen recogido por Apis mellifera L. Durante un dia.

Boletim da Sociedade Broteriana, 2(65), 43-60.

Pernal, S. F., i Currie, R. W. (2000). Pollen quality of fresh and 1-year-old single pollen diets for worker honey bees (Apis mellifera L.). Apidologie, 31(3), 387-409.

(29)

Pernal, S. F., i Currie, R. W. (2001). The influence of pollen quality on foraging behavior in honeybees (Apis mellifera L.). Behavioral Ecology and Sociobiology, 51(1), 53-68.

Pernal, S. F., i Currie, R. W. (2002). Discrimination and preferences for pollen-based cues by foraging honeybees, Apis mellifera L. Animal Behaviour, 63(2), 369-390.

Pla, L. (2006). Biodiversidad: Inferencia basada en el índice de Shannon y la riqueza.

Interciencia 31 (8).

R Core Team. R: llenguatge i entorn per a la informàtica estadística. Fundació R per a la Informàtica Estadística, Viena, Àustria. 2018. Disponible a: https://www.R-project.org/.

Santos, E., Invernizzi, C., García, E., Cabrera, C., Di Landro, R., Saadoun, A., i Daners, G.

(2009). Contenido de proteína cruda del polen de las principales especies botánicas utilizadas por las abejas melíferas en Uruguay. Agrociencia Uruguay, 13(2), 9-13.

Soldevilla, C. G., González, P. C., Teno, P. A., i Vilches, E. D. (2007). Manual de calidad y gestión de la Red Española de Aerobiología. Universidad de Córdoba.

Suetsugu, K., i Fukushima, S. (2014). Pollination biology of the endangered orchid Cypripedium japonicum in a fragmented forest of J apan. Plant Species Biology, 29(3), 294- 299.

Szczêsna, T. (2006). Protein content and amino acid composition of bee-collected pollen from selected botanical origins. Journal of Apicultural Science, 50(2), 81-90.

Thompson, J. D. (2005). Plant evolution in the Mediterranean. Montpellier: Centre d’Ecologie Fonctionnelle et Evolutive. Oxford University Press on Demand

Vergara, L. J. M., Gil, V. L., i Boi, M. (2013). Estimation of the polleniferous potential of a Mediterranean landscape through the analysis of pollen harvested by Apis mellifera L. Grana, 52(2), 147-159.

Von Frisch, K. (1967). The dance language and orientation of bees. Cambridge, MA: Harvard University Press.

(30)

ANNEX

Imatge 1. Apis mellifera amb pol·len corbicular de Cistus albidus (Font: pròpia).

Imatge 2. Localització de les zones d’estudi: Petra, Sóller, Maria de la Salut, Felanitx, Campos i Sta. Margalida (Font: Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears).

Imatge 3. Trampa de pol·len situat a l’apiari (Font: pròpia).

(31)

Imatge 4. Tipus pol·línics (Font: pròpia).

Imatge 5. Mostra elaborada amb el mètode glicerogelatina-fucsina (Font: pròpia).

a) b)

Imatge 6. a) Digestor amb les mostres; b) Imatge apropada de les mostres (Font: pròpia).

(32)

a) b)

Imatge 7. a) Destil·lador amb la mostra; b) Imatge apropada de la mostra(Font: pròpia).

Imatge 8.Canvi de color (verd-rosa) durant la valoració àcid-base(Font: pròpia).

Referencias

Documento similar

Així doncs, les alqueries disposen els buits més grans i nombrosos a la façana principal orientada cap a la mar, altres buits també nombrosos però de dimensions més modestes a

A diferència del que es podria pensar, les fases de regeneració del bosc presenten un important creixement dels I A S , resultat de l'existència d'una economia mixta, així com

On est là devant un dilemme : ou bien promouvoir une régionalisation avancée standard et l’appliquer sans distinction à l’ensemble du territoire national ; dans ces conditions,

154618CC Detalle de¡ conglomerado pol�qénico Estación 2228 de

167 Le pauvre malheureux implorait du regard Mais le pécheur vert, sans y faire attention, le roula cinq ou six fois dans la farine, l'en- farina des pieds a la tete, si bien

Missing estimates for total domestic participant spend were estimated using a similar approach of that used to calculate missing international estimates, with average shares applied

La inclusión de la dimensión de género y/o sexo en la inves- tigación -como categoría analítica en el estudio de las jerarquías, de las normas sociales y de los símbolos

MJE: El estudio de las redes transnacionales del catolicismo está permitiendo importantes avances para los estudios religiosos en su conjunto, y puede ofrecer interesantes enfoques