VARIETAT: la col d hivern Usos:

(1)

ESPÈCIE: Col

Orígen:

Les cols van ser domesticades a l’Àsia Menor i al Mediterrani Oriental a partir de cols espontànies que no formaven

cabdell. És un dels cultius més antics que es coneix. Els celtes i posteriorment els romans van difondre aquesta espècie per tot Europa. Al llarg dels segles, les formes amb cabdell es van anar desenvolupant al nord d’Europa i les formes sense cabdell van aparèixer pel sud.

Característiques

És una planta al·lògama, pol·linitzada per insectes.

VARIETAT: la col d’hivern Usos:

Descripció Varietat:

La col d’hivern és alta (pot arribar fins a la cintura), té les fulles totalment obertes (no fa cabdell) i de color verd blavós fosc (“negre”), al capdamunt d’un tronxo bastant llarg.

Feines:

Se sembra per Sant Joan i es trasplanta pels volts de Sant Ramon (31 d’agost),

Descripció llavor:

Cases que en cultiven: Cases que guarden llavor: Notes:

(2)

(3)

ESPÈCIE : BRÒQUIL

Orígen:

La col-i-flor i el bròquil són de la mateixa espècie que la col, i tenen el mateix origen (Àsia Menor i Mediterrani Oriental).

VARIETAT: el bròquil blau Usos:

Les tres o quatre primeres, per exemple, podrien ser la mateixa varietat, perquè en totes elles el bròquil es

caracteritza pel seu color fosc. Blau, morat, negre, verd. Feines:

(4)

VARIETAT: el Morat Usos:

Descripció Varietat: Feines:

(5)

VARIETAT: El negre Usos:

Cases que en cultiven: Cases que guarden llavor: Notes: Foto: VARIETAT: El verd Usos: Descripció Varietat: Feines: Descripció llavor:

(6)

VARIETAT: el de Brotons Usos:

és aquell que està format per un brot i una fulleta de col, un brot i una fulleta de col, i així successivament. (Vivets) Feines:

Foto: no

VARIETAT: el morat de santa Teresa Usos:

és verd, petit i bo. Segons l’informador, ha desaparegut gairebé totalment i no sabria on trobar-ne. Sobrino i

Sobrino (1989) en parlen: “Varietat de capça central unida amb pocs o cap brot lateral. És una varietat de tardor i és molt precoç, ja que, sembrada al maig-juny, segons les zones, es cull des de finals de setembre a finals d’octubre. La seva zona de cultiu, encara que no important, és

Catalunya, principalment les províncies de Barcelona i Girona.”.

Feines:

(7)

Cases que guarden llavor: Notes:

Foto: no

(8)

Espècie: COL –I -FLOR

Orígen:

VARIETAT: la col-i-flor blanca Usos:

Segurament els pagesos que m’han parlat d’aquestes dues últimes es confonien amb el bròquil.

Feines:

(9)

VARIETAT: la blava o morada Usos:

Cases que en cultiven: Cases que guarden llavor: Notes: Foto: no VARIETAT: la lila Usos: Descripció Varietat: Feines: Descripció llavor:

(10)

Espècie:BLEDA (Beta vulgaris L.,

var. cicla L.)

Orígen:

La bleda és originària de l’Europa meridional. El seu cultiu, que data del segle IV a.C., va ser conegut pels grecs, els romans i, després, pels àrabs (Guerrero, 1999).

És una planta al·lògama que creix molt bé aquí i que sovint es troba en estat silvestre, tot i que molt degenerada.Molts pagesos tenen bledes a l’hort que cada any es van

multiplicant soles en espigar-se, per la qual cosa es van conservant sense necessitat que ells hi intervinguin.El fet que sigui una planta al•lògama facilita que les varietats es vagin degenerant o barrejant. . En general, els pagesos només distingeixen

les bledes per si són d’hivern o d‘estiu , o pel color de les fulles o el tronxo.

VARIETAT: d’hivern Usos:

Fa la fulla més estreta que la d’estiu i el tronxo color més fosc, que aguanta el fred i que és més vermellós.

Feines:

Cases que en cultiven: Pere Vilà,Serra de Su

(11)

VARIETAT: Verda Usos:

Fa el tronxo verd i la fulla de color verd més fosc que la blanca. A La Serra de Sant Jaume i a Cal Cabot diuen que és d’hivern i que aguanta les gelades.Sobrino i Sobrino (1994) parlen de diferents varietats de bleda verda amb el tronxo blanc i només d’una amb el tronxo i les fulles

verdes, la verda comú. Per tant, és possible que la bleda verda de la qual m’han parlat els pagesos sigui la mateixa varietat que la verda comú, ja que, a més, s’adiu amb la descripció que Sobrino i Sobrino fan d’aquesta última: té resistència al fred i a espigar-se, per la qual cosa es pot fer tant a l’estiu com a l’hivern, el tronxo verd pàl•lid i fulles abundants, pràcticament llises i verdes, en les quals predomina el limbe sobre el pecíol i que es disposen de manera semidreta sense tancar-se al centre.

Feines:

Sobrino i Sobrino (1992): Es pot fer tant a l’estiu com a l’hivern

(12)

(13)

VARIETAT: Remolatxera Usos:

És vermella o que té el tronxo vermellós. Tot i això, a Cal Teixidor diuen que és de color verd blavós, que té el tronxo verdós i les fulles petites, per la qual cosa potser es

referien a la bleda verda i no a aquesta.A El Vilà de St. Just diuen que té el tronxo estret, mentre que a Burichs afirmen que el té ample. A Sorribes diuen que és d’hivern i a Vivets que no és gaire bona i que la donaven als porcs. Feines:

La bleda vermella o del tronxo vermellós, la del tronxo lilós i la remolatxera són segurament la mateixa varietat

(14)

Espècie:ESPINAC

Orígen:

L’origen d’aquesta espècie no és molt clar, però s’admet com a hipòtesi més probable que procedeix d’Àsia Central. Al segle IX va ser introduïda a Espanya pels àrabs, i des d’aquí es va estendre a la resta d’Europa. (Sobrino i Sobrino, 1994)

És una planta al·lògam, pol·linitzada generalment pel vent, tot i que també poden fer-ho els insectes.

Es fa a la tardor. En general, els pagesos diuen que fa la fulla ampla i que és més gran que el d’estiu.

Feines:

La gent que ha parlat de la varietat d’hivern i de la de fulla ampla es referia probablement a la mateixa varietat (la d’hivern de fulla ampla).

(15)

(16)

VARIETAT: espinac gegant d’hivern Usos:

Sobrino i Sobrino (1994) parlen de l’espinac gegant d’hivern: “D’origen francès, varietat que pel seu ràpid

creixement i facilitat d’espigar-se s’adapta principalment al cultiu a l’hivern, encara que també pot utilitzar-se a

principis de primavera i a finals de tardor.Sobrino i Sobrino (1994) :El pecíol és llarg, de més de 12 cm, i el limbe és d’espessor fina i superfície lleugerament rugosa, de color verd mitjà, de forma general oval partida, amb l’extremitat oval ampla, de mida gran i de superfície una mica brillant. La floració és dioica amb un 50 % aproximat d’individus masculins i femenins; el fruit és de tipus llis. Sensible al míldiu.”.

Feines:

Cultiu a l’hivern, encara que també pot utilitzar-se a principis de primavera i a finals de tardor.

(17)

Espècie:ENCIAM

Orígen:

L’enciam és originari del Mediterrani i del Pròxim Orient. Aquesta planta ja era cultivada a Egipte l’any 4500 a.C. i també els grecs i romans l’utilitzaven freqüentment. Ells la van estendre per Europa.

És una planta autògama i parcialment cleistogàmica (es pol·linitza abans que s’obri la flor), per la qual cosa és difícil que es produeixin encreuaments entre varietats. VARIETAT: l’enciam d’orella de ruc

Usos:

L’enciam d’orella o d’orelles de ruc i el llarg és probable que siguin la mateixa varietat

Fan la fulla estreta, llarga, de color verd fosc (“negre”) i s’han de lligar. Les fulles són llargues, [...] en forma de cullera, de superfície bastant rugosa i textura cruixent amb nervi central pronunciat i limbe brillant; són de color verd fosc amb pigmentació vermellosa a les vores, que s’estén més o menys cap a l’interior, sobretot a l’extremitat i també a la part inferior del nervi central; es fan amples a la zona de l’àpex, acaben en forma arrodonida i no tenen ondulació a la punta del limbe. El cabdell és gran, de tipus llarg, i forma una planta voluminosa, les fulles de la qual es tanquen poc, per la qual cosa és convenient lligar-les per al seu blanqueig, amb el qual s’obtenen fulles tendres i de sabor dolç. Té facilitat per espigar-se, per la qual cosa no s’ha de cultivar fora de la seva època. La llavor és de color negre.”.

Feines:

En general tothom diu que són d’hivern, tot i que n’he vist plantats en alguns horts durant l’estiu. Té una precocitat mitjana en el seu cicle d’hivern. La tonalitat vermellosa de les vores de les fulles de la qual parlen Sobrino i Sobrino és segurament deguda al fred (aquesta és una varietat

(18)

d’hivern). Els enciams d’aquesta varietat que vaig localitzar no tenien les vores vermelloses, perquè era l’estiu.

La llavor és de color negre Cases que en cultiven: Sangrà, Vivets

Cases que guarden llavor:

A Cal Fuster Cabot me n’han proporcionat llavor antiga. És de color gris.

Notes: Foto:

(19)

Espècie:ESCAROLA

Orígen:

No queda clar si les formes conreades d’aquesta planta són pròpies del Mediterrani o de l’Índia, perquè s’ha

conreat des de fa segles a totes dues zones. El seu cultiu és molt antic, ja conegut per grecs i egipcis, especialment les varietats de fulla llisa, perquè les arrissades sembla que no es van conèixer fins al segle XVI .

És una planta autògama.Per treure’n la llavor s’ha de deixar en aigua una nit (Sangrà).

VARIETAT: Cabell d'àngel Usos:

Cabell d'àngel, arrissada o escarola d'hivern Descripció Varietat:

És més fina que les altres, fa la fulla estreta i molt arrissada, no es fa gaire alta. “Varietat cultivada des d’antic que es caracteritza per les seves fulles llargues, de color verd fosc, dins del to clar que en general tenen les escaroles, amb una disposició dreta formant com un embut, ja que no és de cor ple, és a dir, no forma l’aglomerat central de fulles que caracteritza les de cor ple, les quals en

aquesta zona es blanquegen per si soles. Per al seu aprofitament és necessari lligar-la; és varietat d’hivern, amb facilitat per espigar-se”.

Feines:

se sol fer per a l’hivern (se sembra a l’agost; a Vivets diuen que s’ha de sembrar el 25 de juliol, per Sant Jaume).

Cases que en cultiven: Vivets, La Caseta Vila

(20)

Foto:

Espècie: Fava

Orígen:

Es creu que prové d’Europa, tot i que s’han trobat alguns vestigis a Aràbia i Egipte

Planta annual herbàcia robusta, pot ultrapassar el metre d'alçada. Fulles pinnades acabades en punta. Folils llargs, de color glauc. Inflorescència en raïm de dos a cinc flors (a voltes flor solitària), amb la corola blanca o rosada amb taques negres. El fruit és un llegum que conté les llavors de forma oval i aplastada, les faves.

VARIETAT: fava muchamiel Usos:

Sobrino i Sobrino (1992) en parlen: “D’origen espanyol. És la varietat clàssica per a adob verd a la zona mediterrània del nostre país per la seva gran precocitat, característica que pot ser

aprofitada al màxim en aquesta zona, ja que el clima permet

avançar les sembres i començar a recol·lectar a principis d’hivern. A les zones d’interior, s’ha de tenir en compte el possible risc de gelades si es fan sembres primerenques.”

(21)

Guerrero (1999) diu que és de cicle molt curt (entre 200 i 210 dies), que se sembra a finals de setembre i es cull a finals de desembre, tot i que també es pot sembrar a la primavera, cas en el qual

disminueix molt la producció i la qualitat, i que és molt productiva.

Foto: no

Espècie: pera

Orígen:

El seu origen es troba en les regions temperades d'el Vell Món des de l'oest d'Europa i nord d'Àfrica a l'Àsia.

Són arbres de mida mitjana, poden arribar a fer fins a 17 metres d'alçada. El port de l'arbre sense intervenció de l'esporga és piramidal. Fulles alternades, simples, de 2 a 12 cm de llarg, són caducifolis encara que hi ha dues espècies asiàtiques del gènere Pyrus que tenen les fulles persistents. Flors blanques amb cinc pètals, fruit en pom de dimensions i forma variables.

VARIETAT: la de fulla de roure Usos:

La pera de fulla de roure, segons Alcover i Moll (1930), “és verdosa, petita, forta, madura per l’octubre (Pont de S., Sort, Tremp, Solsona, Torà, Pinós)”. Falp (1900) també la cita. A Can Ponç diuen que és d’hivern.

(22)

Foto: no

VARIETAT: pera d'hivern petita Usos:

Molt bona tant crua com cuita o escalivada. Descripció Varietat:

Rodona, de color verd vermellós, sempre dura però mai aspra.

Feines:

Foto: no

VARIETAT: la d'hivern Usos:

(23)

Feines:

Foto: no

VARIETAT: d'hivern àcida Usos:

Cases que en cultiven: Vivets

(24)

Espècie: POMA

Orígen:

Té un origen caucàsic (frontera Europa-Àsia) i fou introduïda durant el procés de romanització de la Península Ibèrica.

Arbre caducifoli d'aproximadament 10 m d'alçada, de capçada rodona i oberta, que presenta numeroses branques disposades quasi horitzontalment.

Alcover i Moll (1930) parlen de la farinosa i de la d’hivern, però les poblacions d’ús del nom que citen no són gaire properes al sud del Solsonès: Poma d’hivern: és petita, vermella, bona; madura devers el novembre (Sta. Col. de Q.); es cull verda i madura a casa devers els mesos de novembre a gener (Urgell)

Feines:

(25)

VARIETAT: d'hivern àcida Usos:

Cases que en cultiven: Vivets