Tema 2. La nutrició. Intercanvi de matèria i energia entre els éssers vius i l’entorn

15  Descargar (0)

Texto completo

(1)

Tema 2. La nutrició.

Intercanvi de matèria i energia entre els éssers vius i l’entorn per tal de crear la nostra pròpia matèria, renovar estructures i realitzar activitat quotidiana.

Els sistemes que intervenen en la nutrició són:

 L’aparell digestiu

 L’aparell respiratori

 L’aparell circulatori

 L’aparell excretor

(2)

1. L’aparell digestiu

Funcions:

Digestió: transformació d’aliments en nutrients.

Absorció de nutrients a la circulació sanguínia.

1. 1. Òrgans i parts del sistema digestiu

Tub digestiu + glàndules digestives

Tub digestiu: boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim, intestí gros, anus.

Glàndules digestives: glàndules salivals, pàncrees i fetge (vesícula biliar).

Boca

Glàndules salivals Faringe Esòfag

Estómac

Intestí prim Intestí gros Anus

Fetge Vesícula biliar

Pàncrees

(3)

1. 2. La digestió

1. Masticació i salivació: trituració i insalivació dels aliments, que té lloc a la boca gràcies a l’acció de les dents, la llengua i les glàndules salivals que segreguen saliva amb amilases. La massa formada s’anomena bol alimentari.

Incisives Canines

Premolars

Molars

Mecànica: trituració o moviment dels aliments.

Química: Transformació d’aliments en nutrients gràcies a canvis químics realitzats pels enzims.

2. Deglució: pas del bol alimentari des de la boca fins a l’estómac a través de l’esòfag i el càrdies (esfínter situat a l’entrada de l’estómac), gràcies a moviments peristàltics.

Esòfag

Càrdies

Estómac

Pílor

3. Digestió estomacal: gràcies als moviments de l’estómac i als sucs gàstrics que contenen pepsines i àcid clorhídric. El bol es converteix en quim i passa a l’intestí prim a través d’un esfínter anomenat pílor.

(4)

4. Digestió intestinal: gràcies als sucs pancreàtics, al bilis (fetge i vesícula biliar) i al suc intestinal que contenen lipases. Aquesta etapa té lloc en el duodè (1r tram de l’intestí) i el quim es transforma en quil.

5. Absorció intestinal: pas dels nutrients cap a la sang a través de la paret intestinal del jejú i l’ili. Per afavorir l’absorció, les parets de l’intestí presenten replecs i microvellositats per augmentar la superfície.

6. Excreció: la resta d’aliments que no s’han pogut digerir arriben a l’intestí gros. L’aigua i els minerals s’absorbeixen en aquest tram, mentre que la resta es compacta i forma la femta que s’expulsa per l’anus. A l’intestí gros trobem la flora intestinal que digereix la fibra produint vitamines.

Malalties de l’aparell digestiu:

Càries: bacteris que provoquen àcids que malmeten l’esmalt.

Gastritis: inflamació de la mucosa de l’estómac i de l’intestí provocada per l’augment dels sucs gàstrics, substàncies irritants o infeccions.

Hepatitis: inflamació del fetge per acció viral.

Úlcera pèptica: lesió de la mucosa de l’estómac causada pels sucs gàstrics.

Apendicitis: inflamació de l’apèndix causada per una infecció bacteriana. Només se soluciona amb l’extirpació quirúrgica.

Diarrea: alteració en el procés de formació i expulsió de la femta (les parets intestinals s’irriten, l’aigua no s’absorbeix i els moviments peristàltics s’acceleren).

Restrenyiment: procés contrari a la diarrea.

 la digestión

1. 3. La salut de l’aparell digestiu

(5)

2. L’aparell respiratori

Funcions:

Incorporació d’oxigen: per obtenir l’energia dels aliments.

Eliminació de CO2: gas que es produeix durant la respiració cel·lular (mitocondris).

2. 1. Òrgans i parts del sistema respiratori

Vies respiratòries + Pulmons

a) Vies respiratòries: òrgans en forma de tub per on circula l’aire.

Fosses nasals: dues cavitats que connecten amb l’exterior i que allotgen la pituïtària roja (humiteja i escalfa l’aire) i conté cilis per filtrar l’aire.

Faringe: cavitat comuna entre el sistema digestiu i el sistema respiratori. Hi trobem l’epiglotis, una vàlvula que evita que el menjar vagi “per mal camí”.

Laringe: 5 cm. S'eixampla durant la inspiració. En el seu interior trobem les cordes vocals. Està protegida per 5 anells cartilaginosos, un d’ells és la nou del coll.

Tràquea: Conjunt d’anells cartilaginosos. També conté mucosa i cilis com les fosses nasals. La presència de partícules estranyes produeix la tos.

Bronquis: bifurcació de la tràquea. Entren dins els pulmons.

Bronquíols: ramificacions dels bronquis que acaben en unes cavitats anomenades alvèols pulmonars.

(6)

b) Pulmons: dos òrgans esponjosos en forma de sac. Són asimètrics, l’esquerra és més petit perquè hi ha el cor.

Alvèols pulmonars: petites estructures de paret molt fina i nombrosos vasos sanguinis (capil·lars).

Pleura: membrana doble que protegeix els pulmons i alhora facilita els moviments pulmonars.

Caixa toràcica: costelles + estern. Protegeixen els pulmons.

Músculs intercostals: músculs situats entre les costelles que les mantenen unides i permeten modificar el volum dels pulmons.

Diafragma: múscul situat a la base de la caixa toràcica que redueix o amplia la capacitat de la caixa toràcica.

Fosses nasals Faringe Laringe

Tràquea

Bronquis

Bronquíols

Pulmons Alvèols

(7)

2. 2. Respiració o ventilació pulmonar

1.Filtració de l’aire: a les fosses nasals i a la tràquea gràcies a les mucoses i als cilis.

2.Escalfament de l’aire: gràcies als nombrosos vasos sanguinis que hi ha a les fosses nasals.

L’aire segueix per la resta de les vies respiratòries fins als alvèols on es produeix:

3.Intercanvi de gasos: l’oxigen travessa les parets alveolars i entra en els capil·lars sanguinis on serà repartit a les diferents cèl·lules. Contràriament, el CO2 passarà des dels capil·lars cap als alvèols i seguirà el camí contrari a l’O2 fins a ser expulsat. L’intercanvi es produeix per difusió simple.

Moviments del sistema respiratori (Ritme respiratori):

Inspiració: entrada d’aire. El diafragma i els músculs intercostals es contrauen per augmentar el volum de la caixa toràcica i permetre l’entrada d’aire, ja que els pulmons poden dilatar-se en disminuir la pressió. És un procés lent, així l’aire pot entrar poc a poc.

Expiració: expulsió d’aire. El diafragma i els músculs intercostals es relaxen, de manera que disminueix el volum de la caixa toràcica. La pressió sobre els pulmons augmenta i l’aire surt cap a l’exterior. És un moviment més ràpid que l’anterior i així es poden expulsar les partícules estranyes i la mucositat.

El ritme respiratori està controlat per un grup de neurones del bulb raquidi (moviment involuntari).

(8)

Freqüència respiratòria:

moviments respiratoris/minut

Freqüència normal: 15-20 respiracions/minut.

Freqüència nadó: 40 respiracions/minut.

 Taquipnea: augment de la freqüència respiratòria per sobre dels valors normals.

 Bradipnea: disminució de la freqüència respiratòria.

Malalties de l’aparell respiratori:

Asma: obstrucció reversible del pas de l’aire a través dels bronquis o bronquíols per inflamació de la mucosa. Sovint és causa d’una reacció al·lèrgica.

Bronquitis: inflamació de la mucosa dels bronquis per una infecció.

Emfisema: retenció d’aire en els pulmons a causa de la destrucció de la paret alveolar. Provocat pel fumar.

Rinitis: inflamació de la mucosa nasal per infecció (catarro) o per al·lèrgia.

Tuberculosi: destrucció del teixit pulmonar a causa del bacil de koch.

Pneumònia: infecció respiratòria greu que afecta els pulmons, provocada per virus, bacteris, fongs, etc. que provoca una secreció exagerada de mucosa que dificulta la respiració.

2. 3. La salut del sistema respiratori

La Respiració

(9)

3. L’aparell circulatori

Funcions:

Repartiment de nutrients i oxigen: absorbits a l’intestí prim i gruixut i als alvèols, respectivament.

Recollida de substàncies de rebuig: substàncies que generen les cèl·lules (CO2 i altres) per portar-los als òrgans que les destruiran.

Transport d’hormones: compostos que tenen diverses funcions.

Defensa: transporta cèl·lules de defensa (glòbuls blancs).

Regulació tèrmica: regula la temperatura transportant la calor.

Sistema circulatori + Sistema limfàtic

Pericardi: membrana doble amb funció de protecció, és la més externa.

Miocardi: capa més gruixuda, formada per teixit muscular, que li permet contraure’s amb força.

Endocardi: teixit epitelial que recobreix la part interna del cor i de les vàlvules.

El cor es divideix en 4 cavitats:

Superior (aurícules)

Dreta: arriba la vena cava.

Esquerra: arriba vena pulmonar.

Dret: surt artèria pulmonar.

Vàlvula tricúspide Vàlvula mitral

3. 1. El sistema circulatori

a) El cor: òrgan musculós situat a l’esquerre del tòrax, entre els dos pulmons, i format per 3 capes de teixit:

(10)

b) Vasos sanguinis: conjunt de tubs per on circula la sang.

Estan formats per tres capes:

Endoteli: capa més interna de teixit epitelial.

Túnica mitjana: teixit muscular i elàstic.

Túnica adventícia: és la més externa. Teixit connectiu.

Hi ha tres tipus de vasos sanguinis:

Artèries: transporten la sang des del cor fins als òrgans. La túnica mitjana és més gran per suportar la pressió del bombeig del cor.

Aquestes es divideixen en arterioles.

Venes: porten la sang de retorn al cor. Són més primes, flexibles i menys elàstiques que les artèries. L’endoteli té unes vàlvules que faciliten el retorn de la sang al cor perquè la pressió és baixa.

Aquestes es divideixen en vènules.

(11)

Capil·lars: ramificacions de les arterioles i les vènules. Només tenen endoteli per facilitar l’intercanvi de substàncies entre la sang i les cèl·lules.

c) Sang: líquid viscós, lleugerament salat i un pèl àcid.

Format per:

Plasma: líquid de color groc format per aigua (90 %) i substàncies dissoltes (gasos, sals, lípids, proteïnes,...).

Hematòcrit: elements cel·lulars que es formen a la medul·la òssia:

Glòbuls vermells o eritròcits: són de color vermell a causa de l’hemoglobina (proteïna que conté ferro).

Transporten els gasos respiratoris. No tenen nucli.

Glòbuls blancs o leucòcits: no tenen color. Intervenen en el procés de defensa de l’organisme enfront d’infeccions.

Neutròfils: infeccions.

Eosinòfils: al·lèrgens. Basòfils: inflamacions.

Limfòcits: anticossos.

Monòcits: partícules estranyes.

(12)

3. 2. Moviments del cor

a) Sístole: moviment de contracció del miocardi.

b) Diàstole: moviment de relaxació del miocardi.

3. 3. La circulació de la sang

a) Circulació major: la sang que surt del ventricle esquerre, per l’artèria aorta, distribueix nutrients i oxigen a totes les cèl·lules i en recull el CO2 i altres substàncies de rebuig. La sang retorna al cor, per la vena cava, a l’aurícula dreta.

b) Circulació menor: la sang que ha entrat per l’aurícula dreta, passa al ventricle dret i surt per l’artèria pulmonar cap als pulmons on té lloc l’intercanvi de gasos. La sang renovada retorna al cor, a través de la vena pulmonar, a l’aurícula esquerra.

Ventricle esquerre

Artèria aorta

Cèl·lules (òrgans) (O2 → CO2) (intercanvi de substàncies) Vena cava

Aurícula dreta Ventricle dret Artèria pulmonar

Pulmons

Vena pulmonar

Aurícula esquerra (CO2 → O2)

Circulació menor

Circulació

major Circulació doble: per realitzar un recorregut complet, cal que la sang passi dues vegades pel cor.

(13)

3. 4. El sistema limfàtic

Recollir i retornar al sistema circulatori l’excés de plasma que queda entre les cèl·lules. Transporta els greixos absorbits a l’intestí i intervé en la defensa de l’organisme davant les infeccions.

Capil·lars limfàtics: vasos fins que s’encarreguen de recollir la limfa (plasma intersticial).

Vasos limfàtics: vasos que transporten la limfa al sistema circulatori. També tenen vàlvules antiretorn en el seu interior.

Ganglis limfàtics: eixamplaments dels vasos limfàtics on es formen i maduren els glòbuls blancs.

Malalties del sistema circulatori:

Hipertensió arterial: pressió alta (augment de la pressió sanguínia).

Aterosclerosi: Acumulació de colesterol en les artèries.

Infart de miocardi: lesió d’una part del múscul cardíac per obstrucció arterial.

Malaltia coronària: obstrucció de les artèries del miocardi.

Isquèmia: reg sanguini insuficient en un òrgan, de manera que no li arriba oxigen i pot arribar a produir-li la mort.

Embòlia: impacte d’una massa no soluble transportada pel sistema circulatori. Pot produir isquèmies.

Anèmia: disminució de l’hemoglobina en sang, així disminueix la quantitat d’oxigen que es pot transportar.

Leucèmia: proliferació anormal de cèl·lules sanguínies, normalment

3. 5. La salut del sistema circulatori

(14)

4. L’aparell excretor o urinari

Funcions:

Expulsar les substàncies de rebuig produïdes en el metabolisme cel·lular.

Mantenir l’homeòstasi de l’organisme, regulant la composició i volum del medi intern.

4. 1. Òrgans i parts de l’aparell urinari

Ronyons + vies urinàries

a) Ronyons: Dos òrgans amb forma de mongeta, situats a cada banda de la columna vertebral. L’esquerre està més elevat perquè a la dreta hi ha el fetge. Estan recoberts per una capa de teixit adipós.

Escorça: part externa on hi ha els glomèruls.

Medul·la: part interna que conté les piràmides renals, on es recull l’orina.

b) Vies urinàries: transporten l’orina fins a l’exterior.

Urèters: conductes que transporten l’orina des dels ronyons fins a la bufeta amb moviments peristàltics.

Bufeta urinària: recull l’orina dels urèters i l’emmagatzema.

Formada per teixit muscular.

Uretra: conducte que comunica la bufeta amb l’exterior. Entre la bufeta i la uretra hi ha un esfínter que s’obre durant la micció.

Ronyons Urèters

Bufeta urinària

Uretra

(15)

4. 2. La formació de l’orina

Nefró: estructures encarregades de filtrar la sang. Formades per un glomèrul renal (cabdell de capil·lars)embolicat per una càpsula de Bowman i un túbul renal. Els nefrons es troben a l’escorça.

La formació de l’orina es produeix en 3 passos:

1. Filtració glomerular: la paret fina deixa passar molècules petites (aigua, sucre, sals, etc.) cap a la càpsula de Bowman.

2. Reabsorció: en el túbul renal, les molècules que encara es poden aprofitar són reabsorbides cap a la sang.

3. Secreció: part de l’aigua i les substàncies que no s’han reabsorbit, es condueix cap a les piràmides renals i d’aquí, cap a les vies urinàries.

4. 3. La salut del sistema excretor

Malalties del sistema excretor:

Insuficiència renal: disminució de la capacitat dels ronyons per eliminar les substàncies tòxiques, així, aquestes s’acumulen i afecten altres sistemes.

Cistitis: inflamació de la bufeta causada per una infecció bacteriana que provoca dolor durant la micció i necessitat d’orinar sovint.

Pielonefritis: inflamació del ronyó per una infecció.

Càlculs renals: Dipòsits de sal al ronyó o als urèters, causat per trastorns metabòlics o dietes inadequades.

Incontinència: pèrdua involuntària d’orina per distensió de l’esfínter que tanca la bufeta. Causes: traumatisme, envelliment, part,...

Figure

Actualización...

Referencias

Related subjects :