Espais i ecoturisme. Els aiguamolls de l Empordà: de la destrucció a la protecció i l ús turístic

Texto completo

(1)

Espais i ecoturisme

Els aiguamolls de l’Empordà:

de la destrucció a la protecció i l’ús turístic

Geògraf i professor de l'Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona Francesc

Romagosa Casals

Els Aiguamolls de l'Empordà són un dels paisatges naturals més emblemàtics de Catalunya, especialment del litoral gironí. El turisme sostenible i l'ecoturisme tenen molt a dir en relació amb aquest recurs turístic natural.

Alguns dels elements més característics del paisatge original empordanès són les seves zones humides, aiguamolls, segons la termi- nologia local. D’aiguamolls, en trobem dos tipus principals: d’una banda, els estanys d’aigua dolça, a la part interior de la plana, envoltats de camps de conreu i pastures;

d’una altra, les llacunes d’aigua salabrosa, davant mateix de la línia de costa (les lla- cunes que hi ha entre la Muga i el Fluvià, a Castelló d’Empúries; les del Ter Vell, a l’Es- tartit, o les Basses d’en Coll, a Pals).

Com en molts altres països mediterranis, els aiguamolls litorals dels Països Catalans i, en conseqüència, els aiguamolls de l’Em- pordà, han experimentat un procés de regressió continuat, especialment durant la segona meitat del segle XX. Aquests espais naturals han estat considerats terres inútils i reclamats per a usos agrícoles o turístics, fins al punt que algunes regions de la Mediterrània van perdre més del 60% de la seva superfície d’aiguamolls al llarg del segle XX. No ha estat fins ben recentment que hi ha hagut un moviment de salva- guarda d’aquests espais, iniciat en primer terme pel moviment ecologista i secundat posteriorment per les administracions pú- bliques, que comencen a reconèixer les importants funcions ecològiques, socials i territorials que tenen aquestes zones humi- des (ROMAGOSA, 2000).

Però en el cas de l’Empordà el procés de destrucció ve de molt abans. Els estanys

d’aigua dolça de la zona han estat gairebé completament drenats en un procés, docu- mentat històricament des del segle XII, que culmina a mitjan segle XIXamb la desapari- ció definitiva dels emblemàtics estanys de Castelló (Alt Empordà) i Ullastret (Baix Empordà). La societat agrària tradicional va anar dessecant els estanys construint-hi una mena de pòlders utilitzats com a pastu- res i anomenats “closes" —camps tancats—, un ecosistema d’una gran biodiversitat. La intensificació agrària moderna ha propiciat la desaparició de més de la meitat de la superfície prèviament dedicada a pastures i closes, convertida ara en camps de conreu.

Aquest procés de drenatge i transformació dels aiguamolls empordanesos prossegueix al llarg del segle XX, però a partir de la dècada dels seixanta hi apareix una nova causa: el fenomen turístic, que es reflecteix sobre el territori amb la proliferació al llarg de la costa de tota mena d’establiments

—hotels, apartaments, marines residencials, càmpings etc. La ubicació d’aquests com- plexos turístics va tenir lloc en molts casos en terres considerades inútils, sense cap interès ni valor —maresmes, aiguamolls dessecats, àrees potencialment inunda- bles…—, situades en primera línia de costa.

Les marines residencials d'Empuriabrava i Santa Margarida en són el paradigma (SAURÍet al., 2000). La plana empordanesa pot acollir aproximadament 200.000 turis- tes i residents temporals als mesos estivals.

Això provoca una pressió important sobre

(2)

En constituir un punt molt important de descans a les rutes migratòries dels ocells a través dels continents —s’han identificat més de tres-centes espècies d’ocells al parc natural—, la gestió de l’espai protegit durant els anys vuitanta i noranta ha estat dirigida a la millora de la qualitat biològica de la zona, sobretot a les reserves integrals.

El nombre creixent d’espècies, sobretot de la fauna aquàtica detectada durant els darrers anys, és conseqüència de l’engran- diment de l’àrea inundada i la recuperació d’antics aiguamolls dessecats, així com també de la creació de nous aiguamolls, entre moltes altres accions dutes a terme pels gestors del parc. Els aiguamolls de l’Empordà van ser inclosos el 1992 en la llista de zones humides d’importància inter- nacional (Conveni de Ramsar).

La creació del Parc Natural va ser vista en un principi amb recel i oposició per part de la indústria turística de la zona, que va veure retallat, a parer seu, un desenvolupa- ment potencial. Però aquestes perspectives eren errònies, ja que el parc ha provocat unes tendències que han introduït canvis al turisme de la zona: el parc natural ha esde- vingut una nova atracció turística, comple- mentària de la de les platges —el parc atrau uns 150.000 visitants anuals. L’ecoturisme, i particularment l’observació d’ocells, és una de les activitats amb més creixement dins de la indústria turística mundial, i font d’importants beneficis. Assumint aquesta tendència, la política del parc natural ha estimulat un diàleg necessari entre ajunta- ments, pagesia i sector turístic, per tal d’en- coratjar noves formes de turisme rural o ecoactivitats per a persones que volen estar en contacte amb la natura, com ara itinera- ris amb bicicleta i a cavall, observació d’o- cells etc., activitats ben diferents del tradi- cional sol i platja del turisme massiu. Per tant, s’ha potenciat la possibilitat per als agricultors l’explotació agrària dels quals es troba dins els límits o a prop del parc de dedicar part de la seva activitat econòmica a l’ecoturisme. Dins l’àrea d’influència del parc natural (plana de l'Alt Empordà) hi ha hagut un increment substancial del nombre de residències-casa de pagès: de no cap al començament dels noranta, s’ha passat a setze (vegeu mapa) (TURISME DECATALUNYA, 2000), la major part de les quals inclouen els recursos hídrics, la gestió dels residus

sòlids i altres paràmetres ambientals. A ban- da d’això, un dels problemes de la manca de planificació durant l’etapa de desenvolupa- ment turístic va ser la ignorància —conscient o inconscient— que aquells equipaments ocupaven terres potencialment inundables.

Així, els establiments turístics presenten pro- blemes crònics d’inundacions, mentre que les infraestructures públiques arrosseguen bona part de les pèrdues produïdes per aquest fet.

Aiguamolls i turisme: el llarg camí cap a la integració. El parc natural com a pont entre natura i turisme

El 1977 es va iniciar un moviment ecologista promogut per associacions locals i partits polítics que, conscients del procés de des- trucció de les darreres romanalles d’aigua- molls litorals a l’Empordà, van decidir aturar una tendència que semblava imparable. De fet, el nucli original al voltant del qual els interessos conservacionistes es van unir per proposar la creació d’un parc natural va sor- gir amb l’oposició al projecte Port Llevant, que preveia construir una gran urbanització molt similar a Empuriabrava entre les desem- bocadures de la Muga i el Fluvià. Aquest projecte, després de set anys de lluita entre conservacionistes i especuladors, va acabar enterrat el 1983, quan el Parlament de Cata- lunya va aprovar la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Malgrat tot, només van formar part de l’espai protegit els aiguamolls de l’Alt Empordà, mentre que els del Baix Empordà restaren desprotegits.

El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Em- pordà ocupa unes 4.730 hectàrees, comparti- des per nou municipis, tot i que més de la meitat pertanyen a Castelló d’Empúries.

L’espai protegit inclou maresmes, llacunes, camps, pastures i platges, en dos polígons separats per Empuriabrava. Cadascun dels dos polígons conté reserves naturals inte- grals o àrees de màxima protecció, on les activitats humanes estan estrictament regu- lades (SARGATALi FÉLIX, 1989). El primer polígon, coincident aproximadament amb els límits de l’antic estany de Castelló, roman sota propietat privada, mentre que la reserva integral del segon polígon, situada al sud, és propietat de la Generalitat de Catalunya.

(3)

la proximitat del Parc Natural dels Aigua- molls de l'Empordà com un atractiu turístic més per als clients potencials.

També hi ha hagut altres adaptacions del sector turístic al parc. Un cas interessant és la creació de nous aiguamolls el 1998 apro- fitant la recentment creada estació depura- dora d’aigües residuals d’Empuriabrava.

Aquesta infraestructura permet la reutilitza- ció de l’aigua durant els mesos estiuencs, quan hi ha les indesitjades restriccions. La depuradora també subministra aigua per mantenir un nivell mínim d’aigua en algu- nes llacunes del parc durant l’estiu, i ha servit per crear una nova llacuna, anome- nada Europa en reconeixement per les sub- vencions europees que van permetre de finançar el projecte. Aquesta nova llacuna ha tingut èxit des del punt de vista ecolò- gic: d’ençà de la seva creació és el lloc del

parc on es poden observar més flamencs.

Una experiència similar en aquest sentit, però no tan important, es va dur a terme fa alguns anys en un càmping localitzat als límits de l’espai protegit: es va crear un sis- tema d’autodepuració d’aigües residuals que alhora manté petites noves llacunes. Evi- dentment, amb aquestes accions el parc també vol contrarestar les pèrdues de zones humides al passat, així com també recupe- rar el paisatge tradicional de la regió.

Els aiguamolls del Baix Empordà, un cas a part

Com s’ha dit més amunt, el 1983 els aigua- molls del Baix Empordà van quedar fora del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Em- pordà, malgrat les demandes de grups eco- logistes i partits polítics. Les raons reals d’aquest bandejament mai no han estat declarades, però és obvi que els interessos especulatius per transformar l’àrea en urba- nitzacions turístiques van ser més forts que l’opció conservacionista. Això es fa més evident a la llum del que va succeir poste- riorment als dos municipis involucrats: Pals i Torroella de Montgrí.

El cas de Pals és flagrant. L’any 1985 el planejament urbà municipal és posat a exposició pública. Aquest document preveia la construcció d’una marina residencial sobre els darrers retalls d’aiguamolls natu- rals del municipi, coneguts com les Basses d’en Coll. Malgrat les al·legacions de diver- ses associacions, l’alcalde va declarar que

“a Pals no tenim aiguamolls, el que hi ha són basses d’aigua", i el pla general va ser aprovat el 1986, tot i que el procés d’urba- nització no es va dur a terme de moment a causa de la interposició de recursos davant la justícia. El 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, basant-se en la llei catalana d’espais naturals (1985), que esta- bleix que totes les zones humides de Cata- lunya són espais naturals a protegir i res- taurar, va promulgar una sentència que anul·la les previsions del pla general de Pals i remarca que els aiguamolls han de ser preservats. Així, amb l’aprovació del Pla d’espais interès natural de Catalunya, el 1992 es va aconseguir la protecció d’aquest espai, que, conjuntament amb dues àrees

Mapa dels Aiguamolls de l’Empordà

Peralada Marçà

(4)

caire ecològic o ambiental, ja que aquesta zona no hauria d'haver estat mai urbanitza- da si tenim en compte que els aiguamolls són ecosistemes escassos al nostre entorn.

Malgrat aquesta raó, que és evident, també hi ha una raó econòmica, i és que la zona és una plana inundable i el cost de mante- nir l'àrea urbana sota condicions d'inunda- cions periòdiques és més alt que els benefi- cis que la mateixa urbanització pot oferir.

Perspectives de futur

El turisme, com s’ha vist, ha causat forts impactes a la plana costanera empordanesa.

En primer lloc, hi ha hagut un important impacte paisatgístic, evident en el canvi dels usos del sòl, que ha afectat de forma significativa els aiguamolls litorals. En segon lloc, ha donat lloc a conflictes en l’ús de l’aigua per causa de l’elevada demanda hídrica dels mesos d’estiu, fet que provoca la disminució dels nivells dels aqüífers i dificultats en el manteniment de la qualitat dels aiguamolls.

Però malgrat aquests aspectes negatius, a hores d’ara s’observen uns certs canvis en la gestió territorial i ambiental de la zona que són el reflex d’algunes transformacions que semblen tendir a la conjunció entre els interessos conservacionistes i els interessos turístics, abans obertament antagònics.

Com més va més clar és que els recursos turístics inclouen com un element bàsic el medi natural, medi que ha de ser conservat de forma atractiva per tal de seduir els turistes. A la plana empordanesa això és clar en el cas dels aiguamolls, que han esdevingut una important atracció turística i, alhora, un aparador del que resta del pai- satge tradicional empordanès.

L’enfocament conservacionista, promogut als anys noranta sobretot pel parc natural, ha tingut èxit a l’hora de posar límits a la urbanització no sols dins l’espai protegit sinó també a les zones properes i en altres contrades de la comarca. L’era del turisme de massa potser s’acosta a la fi, especial- ment en aquesta rica regió, que pretén uns estàndards de qualitat més bons pel que fa al turisme, el lleure i el paisatge.

més del terme de Torroella de Montgrí, va passar a formar part de l’Espai d’Interès Natural dels Aiguamolls del Baix Empordà, que tot i no tenir l’estatus de parc natural, almenys roman protegit (FORTIÀ, 1993).

Finalment, l’any 2000 es va oficialitzar la voluntat de gestionar ambientalment l’espai de les Basses d’en Coll per part de la socie- tat que volia drenar-les per construir-hi una urbanització, els propietaris del terreny.

En tot cas, per primer cop a Catalunya, una entitat privada gestionarà un espai natural protegit, tot fent-ne compatible la conser- vació i l’explotació turística i educativa (iti- neraris de natura etc.).

El medi natural és com més va més un element bàsic dels recursos tu- rístics.

““

Les dues àrees restants de l'espai protegit dels Aiguamolls del Baix Empordà —les àrees conegudes com el Ter Vell i la Plate- ra— pertanyen al municipi de Torroella de Montgrí. Tot i que aquesta àrea també va ser protegida el 1992, uns anys abans, el 1983, l’aleshores recentment aprovat pla general de Torroella va representar la con- solidació de la urbanització de la franja litoral, especialment a la Platera, una àrea d'interessants maresmes salabroses fins aleshores més o menys ben conservades.

Aquesta àrea es va començar a urbanitzar el 1986, drenant la terra i construint-hi els carrers i algunes cases. Poc després, però, l'empresa constructora va fer fallida i el procés d'urbanització va restar aturat. La revisió del pla general municipal, de 1999, estableix que la major part d'aquesta àrea ha de ser desurbanitzada, és a dir, que tots els carrers a mig construir i les seves infrastructures han de ser eliminats i s'ha de procedir a una restauració ecològica de l'espai natural, recuperant-lo com a aigua- moll. Les raons argüïdes oficialment són de

(5)

L’oferiment d’uns nivells adequats de quali- tat ambiental segurament constituiran l’eix bàsic de les noves estratègies turístiques.

A més, el parc natural guanya acceptació entre la població local i alhora demostra que la conservació pot ser compatible amb els interessos econòmics comarcals. A hores d’ara hi ha el projecte de declarar tot l’Em- pordà reserva de la biosfera per part de la UNESCO.

No obstant això, cal veure si aquestes ten- dències es consoliden i afavoreixen la re- conversió d’activitats econòmiques de la zona cap a un ús més sostenible dels recur- sos. En tot cas, i atesa la força que encara té el turisme de massa a la Costa Brava, seria bo no precipitar-se a avançar esdeve- niments, però una possible hipòtesi seria que un turisme com més va més verd gua- nyarà força a les zones d’influència dels aiguamolls i que s’assolirà el manteniment i conservació i, fins i tot, l'engrandiment, d’aquests espais naturals.

Vista general del Parc dels Aiguamolls de l'Empordà

Toni Vidal

ROMAGOSA, F.,

Zones humides, societat i medi ambient. Les zones humides de Catalunya, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2000.

SAURÍ, D.; BRETON, F.; RIBAS, A.; LLUDRÉS, J.C., i ROMAGOSA, F.,

"The ecological values of traditional land use in low- lying coastal environments: the example of the Aigua- molls de l'Empordà, Costa Brava", Journal of Environ- mental Planning and Management, núm. 43 (2), 2000, p. 277-290.

SARGATAL, J., i FÉLIX, J. [ed.],

Els Aiguamolls de l'Empordà: aspectes ecològics, històrics i socials del Parc Natural, Carles Vallès Edi- tor, Figueres, 1989.

TURISME DECATALUNYA,

Residències-casa de pagès. Catalunya Guia 2000, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2000.

FORTIÀ, R. [coord.],

El medi natural a les comarques gironines: l'estat de la qüestió, Diputació de Girona, Girona, 1993.

Referències

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :