"Estudi sobre les estrategies de desenvolupament econòmic a la província de Lleida"

135  Descargar (0)

Texto completo

(1)

Per Gonzalo Bernardos, Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Professor del Departament de Teoria Econòmica (UB) i Xavier Caravaca Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i Professor Col·laborador.

"Estudi sobre les estrategies de

desenvolupament econòmic

(2)

Per Gonzalo Bernardos, Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Professor del Departament de Teoria Econòmica (UB) i Xavier Caravaca Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i Professor Col·laborador.

(3)

L’economia lleidatana: trets, desafiaments, oportunitats

Índex

Pròleg

1. L’economia a les terres de Lleida: una panoràmica macroeconòmica

1.1. Introducció

1.2. Població i territori 1.3. La producció

1.4. La renda disponible bruta de les llars 1.5. La productivitat

1.6. Les empreses

1.7. L’evolució dels preus de consum 1.8. El mercat de treball

1.9. Dos apunts sobre el tema financer 1.10. A tall de conclusió

2. El turisme a les terres de Lleida

2.1. Introducció

2.2. Els establiments hotelers

2.3. Els acampaments turístics (càmpings) 2.4. Els apartaments turístics

2.5. Els allotjaments de turisme rural 2.6. Dues menes addicionals d’equipament

2.7. Algunes conclusions i propostes de política turística

3. L’agricultura i la ramaderia a Lleida. Trets generals

3.1. Introducció

(4)

3.3. La producció agrícola: principals tendències 3.4. Principals indicadors sobre ramaderia

3.5. Algunes produccions derivades de la ramaderia 3.6. Una mostra de la silvicultura: la producció de fusta

3.7. Dos apunts: el preu de la terra agrària i els preus percebuts pel pagès

3.8. Uns comentaris finals

4. El sector immobiliari i l’habitatge

4.1. Introducció

4.2. Les transaccions de sòl urbà

4.3. Els habitatges iniciats i acabats

4.4. Els habitatges protegits, iniciats i acabats 4.5. Intensitat, superfície i tipologia edificatòria 4.6. Les transaccions immobiliàries

4.7. Els preus del sòl urbà 4.8. Els preus de l’habitatge

4.9. Els habitatges rehabilitats i les subvencions implicades

4.10. Els lloguers: quantitats i preus

4.11. Una pinzellada sobre l’edificació no residencial 4.12. Conclusions, amb una mica de prospectiva

(5)

L’economia lleidatana: trets, desafiaments, oportunitats

Pròleg

Aquest treball és un estudi de l’economia de la

província de Lleida, la qual analitzem sempre dintre de les coordenades del marc català, ja que Catalunya és el seu entorn econòmic, social i cultural i la realitat superior a què Lleida pertany. En alguns casos s’afegeix una

referència estatal, a tall de comparació bàsicament.

Parlem de trets, desafiaments i oportunitats, perquè

no ens interessa només descriure la realitat existent, tot i que és necessari fer això. Però ens motiva sobretot

detectar els desafiaments i les oportunitats que sorgeixen i que poden afrontar-se per treure millor partit de les potencialitats de les comarques lleidatanes i contribuir a fer-la créixer d’una manera estable, sostinguda i

sostenible. Aquesta tasca és la millor contribució que es pot fer al progrés general, no ja de Lleida, sinó de tot Catalunya. Hem de reivindicar no només l’existència, sinó el protagonisme de Lleida i la seva gent. I això es fa amb una feina ben feta, amb la mirada posada lluny i sense

defalliments. Lleida és el que és, però és molt i molt s’ha de sentir el seu pes en la nova Catalunya.

Pel que fa a l’estructura de l’estudi, en una primera secció o capítol ens dediquem a aquelles variables que constitueixen el marc general de l’economia lleidatana: població, producció, productivitat, especialització

(6)

que ha passat a la demarcació de Lleida en els darrers anys i assenyalem tendències.

Un cop vistes aquestes línees generals ens centrem en un aprofundiment sobre 4 elements que considerem bàsics en les terres de Lleida per les raons que mencionem:

1. Sector turístic: es tracta d’una branca d’activitat essencial i plena de possibilitats per desenvolupar en

aquesta província. Lleida no pot oferir platja, però sí disposa d’unes capacitats i recursos de primera magnitud. Oferim una pinzellada de l’oferta i la demanda turística a través d’uns indicadors i formulem unes reflexions sobre línees d’activitat per a la política turística;

2. Sector agrícola i ramader: les de Lleida són les comarques agràries de Catalunya i en aquestes activitats s’hi troben alguns dels avantatges comparatius més

indiscutibles d’aquesta província. Què produeix Lleida, quina ramaderia té? Quines possibilitats es plantegen en un sector tan intervingut per la política europea com aquest? També presentem aquí algunes pautes d’actuació en un àmbit que és tan tradicional en el territori lleidatà;

3. Sector immobiliari: tot i que a primera vista no ho sembla, Lleida és el territori català on el sector

immobiliari ha estat més rellevant (en termes relatius). Com a tot Catalunya --però més encara-- aquest sector havia crescut enormement els darrers anys i ara ha entrat en una recessió significativa. Ressaltem les principals

característiques del mateix a Lleida, amb un bon grapat d’indicadors i reflexionem sobre l’evolució per a

(7)

4. Conclusions generals: tanquem amb unes conclusions generals, que no volen ser repetitives de tot l’anterior, sinó incloure altres factors essencials per a l’economia lleidatana: la innovació, l’educació i la formació, les noves tecnologies, les activitats logístiques en un àmbit territorial perfecte entre Barcelona i Saragossa, amb la proximitat a França també. Veiem què poden aportar aquestes noves realitats, aquestes noves fites estratègiques per a un territori que presenta un ventall de possibilitats que poden desenvolupar-se en els propers anys. En una època de crisi com és l’actual, això també permet albirar noves coses a fer i noves formes de fer les coses que ja fèiem.

(8)

1. L’economia a les terres de Lleida: una panoràmica macroeconòmica

1.1. Introducció

En aquest capítol es descriuen els trets essencials de l’economia lleidatana. Elements com ara la producció, el mercat de treball, els preus, etc., seran tractats aquí per obtenir una visió general de la situació de l’economia

provincial a partir de la qual podrem aprofundir i

assenyalar altres consideracions de caràcter més específic, a les que dedicarem els següents capítols. Aquests

continguts més de detall, i que es relacionen amb els desafiaments i les respostes als mateixos que l’economia lleidatana ha d’afrontar per consolidar el seu paper en la Catalunya dels propers anys, han d’inscriure’s en el marc que ens assenyalen aquestes coordenades que sempre són les grans variables macroeconòmiques ja esmentades.

Però si aquesta caracterització inicial de la

província esdevé fonamental per poder anar un pas més enllà en l’anàlisi de les oportunitats que se li obren a les

terres de Lleida, també és cert que no podem obviar el marc de referència on ens situem: Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Per això, contextualitzem sempre aquesta descripció macroeconòmica de Lleida en el conjunt de l’entorn català i de l’estat. D’aquesta manera podrem interpretar les dades ofertes en un exercici de comparació que ens permetrà situar l’economia lleidatana en el seu contorn econòmic i polític.

Aquesta visió de conjunt és precisament això, un marc que no pot aspirar a entrar en el detall de cadascuna de les macrovariables que es donen al país. Es tracta de

(9)

situar la nostra economia, no de fer una anàlisi

hiperdetallada del mercat de treball, de la producció, del preus... Triarem els continguts essencials per donar una visió sintètica, però representativa i rigorosa, d’allò que s’estudia.

I un darrer comentari que convé fer ara. La informació estadística disponible no sempre arriba al nivell

provincial, com tampoc ho fa al nivell comarcal o

municipal. La disponibilitat de les dades limita l’abast d’aquest estudi a aquells camps on es pot aconseguir

informació fidedigna i completa. Serveixi aquest comentari per encoratjar una major desagregació territorial d’algunes fonts estadístiques que no descendeixen més que (i moltes vegades sense gaire detall) a l’àmbit autonòmic.

1.2. Població i territori

La província de Lleida tenia a 1 de gener de 2007 una població total que havia superat els quatre-cents mils

habitants (vegeu taula 11). Això representa prop del 6 % de

tota la població de Catalunya. En canvi, la superfície és la més gran de les quatre províncies, tot suposant el 38 % del territori de Catalunya. Això implica que la densitat de població (habitants per kilòmetre quadrat) resultarà

summament baixa. En efecte, a 2007 era de 34,03, mentre que a Tarragona i Girona voltava els 120 i a Barcelona se

situava prop dels 700 habitants per km2 (taula 11).

El pes de la demografia lleidatana en la catalana resulta bastant estable al llarg del període analitzat (1998-2007), com es fa palès a la taula 2, tant pels homes com per les dones i, òbviament, pel conjunt de la població. Tot i així mereix la pena fer-se notar que en canvi, per

       1

Les taules a què es fa esment en el text poden consultar-se a l’annex de taules estadístiques.

(10)

franges d’edat, el pes a Lleida de la població de 65 i més anys com a part de la població d’aquesta mateixa edat a tot Catalunya és més gran que a les altres franges d’edat. Si al total de la població els lleidatans suposen el 5,74 % de la població catalana (2007), en canvi són el 6,51 % (al mateix any) de la franja més envellida (65 i més anys).

Si s’analitza la distribució de la població per grups d’edat es percep clarament aquest superior envelliment de la població de Lleida (respecte tot Catalunya), sobretot en les dones. Aquesta tendència és lleugera però manifesta. A Lleida el 14,80 % de la població està entre 0 i 15 anys, mentre que a Catalunya aquest percentatge és del 15,41 %. En canvi, la població de 65 i més anys és del 18,62 %, mentre que a Catalunya suposa el 16,42 % (dades sempre per a 2007). Si en lloc de la població total s’analitzen les dones la diferència és encara superior. I val la pena

mencionar que aquest envelliment s’està reduint els darrers anys. A 2001 el 21,26 % de la població lleidatana total (ambdós sexes) tenia 65 o més anys, gairebé 4 punts més que al conjunt de Catalunya (17,41 %) (vid. taula 3).

La població a Lleida ha crescut més fortament que al conjunt de Catalunya en els darrers anys. A partir de 2004 les taxes de variació interanuals són més grans a Lleida que a tot Catalunya (de 1999 a 2003 succeïa el contrari). Això passa també per sexes (excepte en dones el 2006). I com es dedueix del que s’ha comentat als paràgrafs

anteriors, la població de més edat als darrers anys creix menys (o decreix més) que al total català, el que ha fet que l’envelliment relatiu de Lleida s’hagi fet una mica menor, tot i que continuï sent superior a la mitjana catalana (cfr. taula 4).

Tanmateix, l’aspecte més important relacionat amb la població en els darrers anys és la forta onada d’immigració que s’ha produït tant a Catalunya com al conjunt de

(11)

l’estat. Entre 1998 i 2007 s’ha multiplicat la presència d’estrangers en tots el territoris que es consideri. A Lleida s’han multiplicat per 11, a Catalunya per 8 i a Espanya per 7, fins a suposar a 2007 un percentatge significatiu del conjunt de la població. En efecte, a aquest any el 13,90 % de la població de Lleida era

estrangera (més que a Barcelona, però menys que Tarragona o a Girona), una mica per sobre de la mitjana catalana (i bastant superior al 10 % que registra Espanya). Per sexes, es pot apreciar que els homes predominen sobre les dones, la qual cosa té a veure amb les feines que el col.lectiu immigrant tendeix a desenvolupar i a que també, en el cas de persones casades, primer acostuma a desplaçar-se l’home per després procedir al reagrupament familiar, tot i que això difereix segons l’origen d’aquestes persones (vid. taula 5 pel conjunt de la població –i també els gràfics 1 i 2-- i taules 6 i 7 per homes i dones respectivament).

Atès que els immigrants bàsicament venen a treballar o bé acompanyen als seus pares (en proporció molt inferior), estaran situats en franges d’edats intermèdies i en molta menor mesura en l’edat infantil. La presència de persones grans resta residual. Aquestes tendències queden

perfectament exemplificades en la taula 8, on es descompon la població estrangera a la província de Lleida per trams d’edat.

Convé també separar els estrangers segons

nacionalitats. Si més no perquè cal distingir d’ells els comunitaris dels extracomunitaris. Els primers pràcticament frueixen dels mateixos drets que els nacionals (amb alguna excepció, com ara l’electoral o en determinats serveis a les administracions públiques), però no així els provinents d’altres parts del món. Per procedències, els romanesos i a poca distància els marroquins (primer grup de 1998 a 2006, però que passa al segon lloc només a 2007) constitueixen

(12)

els grans grups d’immigrants a les terres de Lleida. A molta distància queden els colombians, equatorians i xinesos (vegeu taula 9). Així doncs, Europa i Àfrica presenten les quotes més altes de la immigració a Lleida (prop del 80 % entre els dos orígens), superior en cada cas al que aporten tots els americans i no diguem asiàtics o d’altres procedències (vid. taula 10 i gràfic 3).

Juntament amb l’anterior resulta d’interès analitzar l’evolució demogràfica de les comarques lleidatanes (cosa que es pot trobar a la taula 11 i d’una manera més

sintètica als gràfics 4 i 5; per a dades provincials, la mateixa taula i gràfics 6 i 7). S’inclou la Cerdanya, que tot i ser majoritàriament gironina (la seva capital,

Puigcerdà, pertany a aquesta demarcació) també té una part enclavada a les terres de Lleida. Val la pena fixar-se en la dispersió de la densitat de la població d’aquestes

comarques. Els dos Pallars i l’Alta Ribagorça i després el Solsonès i la Vall d’Aran presenten densitats al 2007 que no superen els 16 habitants per kilòmetre quadrat (al

Pallars Sobirà no s’arriba als 6). Aquestes xifres indiquen l’extrema complexitat que representa la prestació de certs serveis bàsics per a la població en aquestes soledats, serveis a què tots els ciutadans de Catalunya haurien de tenir el mateix dret.

El Segrià, la comarca de Lleida ciutat, és naturalment la comarca més poblada, seguida a moltíssima distància per la Noguera, l’Urgell i el Pla d’Urgell. Així doncs les

comarques de Balaguer, Tàrrega i Mollerussa, amb poblacions semblants (tot i que la més poblada no arriba a 2007 als 40.000 habitants), constitueixen el segon grup de les

comarques més poblades. Tres, en canvi, no arriben als déu mil habitants: la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça (4.123 habitants).

(13)

1.3. La producció

Les dades sobre producció que ofereix l’INE a la Contabilidad Regional de España (CRE) a nivell provincial només són a preus corrents. És important fer aquest

comentari de bell antuvi perquè això condiciona la interpretació de les dades. Igualment, les dades provincials més recents arriben a 2005.

Més interès que comentar els valor absoluts del valor afegit brut (VAB) per sectors d’activitat i el propi PIB (que es donen a la taula 12 per a les quatre províncies, Catalunya i Espanya) té analitzar les seves taxes de variació i diversos percentatges rellevants.

En primer lloc l’anàlisi de l’especialització

productiva a cada territori, és a dir, el percentatge que cada sector representa sobre el PIB, revela una cosa ben òbvia: Lleida és el territori de Catalunya on més pesa el sector primari de l’economia (agricultura, ramaderia i pesca, component bastant marginal a una província

interior). Com a tot arreu, però, el sector més important és el de serveis, amb un pes una mica inferior, però no gaire diferent al que representa aquest sector a altres províncies i al conjunt de Catalunya. L’energia en canvi representa una part pràcticament negligible del PIB

provincial. El sector industrial manufacturer també queda lluny del que pugui representar a altres parts de

Catalunya, especialment Barcelona. La construcció en canvi ha representat una proporció bastant constant (a l’entorn del 10 %) del PIB provincial, amb valors propers als de Girona o Tarragona, però superiors als de Barcelona, on aquest sector, malgrat el que pugui semblant, ha tingut un pes discret (si més no en termes relatius) en tots aquests anys (i no s’ha de perdre de vista que la construcció

(14)

etc., sinó també l’obra civil en infraestructures diverses). Lleida així mateix té un pes superior dels

serveis de no mercat (bàsicament subministrament de serveis públics, encara que alguns puguin oferir-se per empreses privades, però sense cobrar directament als usuaris, més les administracions públiques) que qualsevol altre

territori català, amb valor propers als de la mitjana

d’Espanya (la taula 12.bis amplia la informació relativa a tot això).

Pel que fa a les taxes de variació nominals del PIB, aquestes mostren que Lleida ha experimentat un creixement molt considerable en el període 1996-2005, tot i que

comença a desaccelerar-se els dos últims anys per als que aquest indicador està disponible. De tota manera, aquest creixement no és superior al que manifesten les altres províncies. En diferents anys unes províncies creixen més que altres sense seguir una pauta on un territori s’imposi o quedi clarament per sota dels altres. De tota manera, els dos darrers anys han vist un creixement de Lleida inferior al de les altres tres províncies (i també tot Catalunya i Espanya), mentre que a 2003 Lleida va superar en creixement a les altres tres demarcacions.

El VAB del sector primari lleidatà manifesta taxes negatives de creixement en molts anys dels aquí contemplats (més greu si es considera que es tracta de xifres a preus corrents), i entre ells en els dos darrers. També la

construcció manifesta en tot el període un dinamisme inferior a l’observat a les altres tres províncies, al conjunt de Catalunya i a tot l’Estat. L’energia mostra un comportament bastant erràtic any a any, cosa que ve

explicada per la modesta dimensió de les seves xifres absolutes (vid. per les taxes la taula 13).

Lleida representa sobre el conjunt de l’economia

(15)

el que és la seva població relativa (una mica menys del 6 %, molt estable en tots els anys considerats), sent al sector agrari-ramader on la seva participació suposa un terç del conjunt del sector a tot Catalunya (taula 14).

Un cop comentades les dades de producció convé

relativitzar-les segons la població i referir-nos al PIB per càpita. Les quatre províncies de Catalunya presenten unes dades força semblants, evitant una gran dispersió segons el territori. Tot i que existeixen certes

diferències, aquestes resten limitades. Tarragona és en tots els anys considerats (1995-2005) la que presenta el major PIB per càpita, seguida de Girona (amb alguna

excepció en la seva segona posició segons els exercicis). A 2005 Lleida es situa al quart lloc, cosa que sempre li

corresponia a la província de Barcelona. Caldran dades

d’anys posteriors per determinar si això és un valor atípic o el començament d’una tendència en aquest sentit. Per

suposat, el PIB per càpita de Lleida és considerablement superior al del promig de l’Estat.

Les taxes de variació (tant les interanuals com les acumulades i sempre en termes nominals) són també variables en el temps. Si es pren com a referència l’any 2000, en cinc anys Lleida ha vist créixer el seu PIB per càpita en gairebé un 29 % (Barcelona o Girona sobrepassen el 30 %, però Tarragona queda una mica per sota de Lleida). Cal notar també que el conjunt d’Espanya creix més

acumuladament que Catalunya o qualsevol de les quatre

províncies (vegeu per tot això la taula 15 i el gràfic 8).

1.4. La renda disponible bruta de les llars

El PIB és una mesura de producció, però si el que ens interessa són les rendes dels habitants d’un territori

(16)

convé parar atenció en la renda disponible bruta (RDB) de les llars.

Aquesta s’obté a partir de les rendes primàries brutes dels factors (excedent d’explotació brut i renda mixa bruta + remuneració dels assalariats + rendes de la propietat netes), afegint-li les prestacions socials diferents de les transferències socials en espècie i altres transferències corrents (com a entrades a les llars) i reduint-les en els impostos corrents sobre renda, patrimoni, en les

cotitzacions socials i en altres transferències corrents (com a sortides de les llars). Aquesta variable apareix reflectida a les taules 16 (agregada) i 17 (per càpita) i al gràfic 9.

Si a la renda disponible bruta se li afegeixen encara les transferències socials en espècie tenim el que es diu renda disponible ajustada bruta (aquesta darrera variable, però, no es calcula per a províncies sinó només per a

Comunitats Autònomes).

Igual que succeïa amb el PIB per càpita (PIBpc), la RDB per càpita (RDBpc) és bastant semblant en tots els territoris de Catalunya (el que no és sorprenent

considerant que la RDB és bastant semblant al PIB), però l’ordinalitat que es manifesta en el PIBpc no es manté en la RDBpc. És a dir, Lleida és sempre la província que té una major RDBpc, llevat dels anys 2005 i 2000, on és la segona, superada en poc per Girona. És doncs una ordenació diferent a la que es tenia al PIB per habitant.

L’explicació d’aquesta disparitat rau en el comportament de les transferències netes rebudes per les llars (per

exemple, subsidis agraris).

Tanmateix, les taxes de variació interanuals i acumulades mostren unes símptomes preocupants per a la província de Lleida, car a 2004 la taxa interanual va

(17)

d’expansió econòmica i quedant lluny dels valors de les altres províncies). Però a 2005 la xifra passa a ser negativa (-1,22 %), quan la província de Tarragona (la tercera), veu créixer la macrovariable a un 4,09 %.

1.5. La productivitat

S’ha procedit també a determinar la productivitat del treball a partir de dades de la CRE. Aquesta font, a més del VAB i el PIB, informa sobre els llocs de treball (llocs totals, que són els que fem servir aquí, i assalariats). Dividint aquests dos conceptes tenim la productivitat sectorial i total, que oferim sempre en termes nominals.

La productivitat sectorial varia força entre cada sector, degut fonamentalment a la gran diferència en la intensitat de capital que cadascú té. Per això, sectors on el capital per cada lloc de treball és elevat (energia) solen presentar valor alts de la productivitat.

També ha de tenir-se present que el nivell de

competència marca aquestes dades: com que la productivitat és valor afegit / lloc de treball, s’ha de tenir present que sectors on la competència és més elevada ajusten més els seus preus de venda i el valor afegit es fa menor.

Segons les dades que oferim (taula 18 i gràfics 10 i 11) la indústria manufacturera presenta nivells de productivitat inferiors als dels serveis (tret de Tarragona, per exemple, o Barcelona alguns anys), cosa que es contradiu amb el que es pot esperar. Segurament la forma de calcular els llocs de treball també influeix en aquestes xifres. Per oferir càlculs més acurats caldria treballar amb dades en termes reals, però ja s’ha advertit més amunt que la CRE no

deflacta la producció al nivell provincial. Per tant,

(18)

desconfiança, però són les que s’obtenen de les fonts oficials.

A Lleida (com a tot arreu) el sector menys productiu és el primari, per les seves pròpies característiques, i el més, l’energia. Tot i que aquest darrer ho és menys que a les altres províncies de Catalunya o a l’Estat i

l’agricultura i ramaderia presenten la productivitat més alta que a cap altre lloc (però això només a partir de 2002, perquè en anys anteriors els valors per a Lleida resultaven considerablement inferiors als registrats a altres demarcacions catalanes).

La productivitat nominal a Lleida ha crescut fortament a l’any 2005 (darrer disponible), però en altres anys això ha estat molt diferent, com ara a 2004 o al 1996, veritable annus horribilis per a la província. Tot i això, les xifres lleidatanes any a any en relació amb les catalanes (per al conjunt de sectors) solen indicar un major ritme de

creixement de la productivitat a la província interior (i també respecte el conjunt de l’estat) (la taula 19 amplia tot el que aquí es comenta i la 21 ofereix taxes acumulades ja que pren com a valor 100 l’any 2000 i calcula l’evolució de la productivitat prenent com a referència aquest any).

Malgrat el que es pugui assenyalar sobre l’evolució de la productivitat a Lleida, aquesta és gairebé sempre més baixa sector a sector que al conjunt de Catalunya (vegeu taula 20, amb la comparativa de totes les províncies catalanes) i al de l’estat (taula 20.bis). Com ja s’ha esmentat, respecte Catalunya només el sector primari a partir de 2000 mostra valor superiors de la productivitat nominal. La construcció va manifestar un patró semblant de 1995 a 2001, per passar a situar-se després per sota de la mitjana catalana. Per últim, a 2005 els serveis també

mostren uns valors superiors als del global català. La productivitat de tots els sectors (PIBpm/llocs de treball)

(19)

toca sostre a 2005 amb un 95.31 % del valor mitjà de Catalunya. De fet, els valors catalans tendeixen a

assemblar-se als barcelonins, tota vegada que l’economia de Barcelona és la més forta amb diferència del conjunt i fa que la mitjana se li aproximi (per aquesta raó a la taula 20, els valors de Barcelona són sempre tan propers a 100, l’índex català).

Afegim al següent quadre una explicació de perquè és tan rellevant la productivitat i els seus increments per a l’economia d’un país o d’un territori.

Per què és tan important la productivitat

La productivitat del treball ens defineix el que cada ocupat (o cada hora de treball) aporta al conjunt de la producció. És per tant una quantificació del rendiment que s’obté del factor treball. La productivitat depèn de factors com ara la qualificació, la organització productiva de les empreses, la qualitat de les infraestructures, la quantitat i qualitat (i aprofitament) del capital a disposició dels treballadors, el canvi tècnic, l’existència d’un marc regulatori públic, etc.

Però la productivitat té especialment dues conseqüències essencials:

a) defineix el poder adquisitiu dels salaris: en efecte, si els treballadors produeixen molt se’ls podrà retribuir en termes reals d’una manera

satisfactòria. A més, si els salaris creixen al ritme de la productivitat aquest increment salarial mai serà inflacionista;

b) en un món globalitzat és un primer determinant de la competitivitat de les empreses. La productivitat determina nivells de costos de producció, però també va relacionada amb factors com la qualitat del producte (normalment, les empreses més productives ho són perquè disposen de treball qualificat i

(20)

fan bon ús de la tecnologia disponible i això sol implicar que el producte final gaudeix d’unes prestacions i nivell de qualitat adequats).

Fins i tot podríem fer un petit càlcul. Descomponem el PIB per càpita de la següent manera: PIB Població= PIB Ocupats· Ocupats Població ≥ 16 anys· Població ≥ 16 anys Població =

= Productivitat · Taxa d'ocupació · Proporció de la població en edat laboral

El PIB per càpita depèn llavors de la productivitat, del grau en què la població en edat de treballar treballa efectivament i de la proporció de la població que està en edat de treballar. La taxa de variació del PIB per càpita serà la suma de les taxes de variació dels tres quocients

assenyalats. Així, qualsevol augment de la productivitat amb els altres elements constants permet incrementar en la mateixa quantia el producte per habitant.

1.6. Les empreses

Un dels elements més interessants de l’economia d’un territori té a veure amb la demografia empresarial, és a dir, la quantitat d’empreses, i les seves altes i baixes.

Aquí no s’ha volgut desatendre aquesta qüestió i s’ha treballat amb dades que provenen del Directori Central

d’Empreses (DCE), publicació oferta per l’INE. S’analitzarà el nombre d’empreses i la seva evolució neta (empreses

creades – empreses desaparegudes). Val la pena tenir en compte que aquesta font separa les empreses (entitat

jurídica), les quals s’adscriuen a una província en funció del domicili de la seva seu social i els locals (unitats productives), les seus físiques on té lloc la producció. Aquí aportarem informació de totes dues unitats, empreses i

(21)

locals. I en tots dos casos, així mateix, analitzem les empreses segons la forma jurídica i la grandària de la plantilla.

A Lleida a primer dia de 2008 hi havia 37.638

empreses, de les quals una gran part són persones físiques (a la taula 22 es pot consultar la sèrie per a Lleida i Catalunya, i el percentatge que les primeres representen sobre les segones). Aquesta quantitat suposa el 6 % de les empreses existents a tot Catalunya. De fet, el 52 % de totes les empreses lleidatanes estan constituïdes per persones físiques (a tot Catalunya són també el 52 %). La forma societària més abundant és la societat de

responsabilitat limitada (gairebé el 33 % de totes les empreses, un punt inferior al pes de les SL a tot

Catalunya). Les societats anònimes arriben al 2,51 % del total d’empreses (a Catalunya el 4,10%). Les societats cooperatives presenten un major pes a Lleida que a

Catalunya (però són només l’1,61 % de totes les empreses i el 0,65 % a Catalunya), amb un pes també superior de les comunitats de béns (3,26 % i 1,84 %). Societats

col.lectives i comanditàries pràcticament són irrellevants en termes proporcionals tant a Catalunya com a Lleida

(vegeu taula 23). Quan s’analitzen les taxes de variació de les empreses s’observa que a Lleida el nombre total

d’empreses creix més fortament que al conjunt de Catalunya (taula 24), i l’evolució dels tipus d’empreses són molt semblant a tots dos llocs: les societats anònimes es redueixen de forma semblant, les limitades creixen

fortament tant a Lleida com al conjunt de Catalunya. Les col.lectives cauen a unes taxes molt significatives i les associacions creixen a tots dos llocs. A 2008 han decaigut lleugerament a Catalunya les persones físiques, mentre que han augmentat també tímidament a Lleida. En general, però, Lleida reprodueix les pautes observades al conjunt de

(22)

Catalunya pel que fa a la variació de les empreses segons la seva condició jurídica.

Les dades relatives a locals no assenyalen tendències especialment diferents de les observades per a empreses, i a les taules 25 a 27 es poden trobar el seu nombre,

presència relativa i taxes de variació.

Quan s’analitzen les empreses segons els seus

assalariats s’observa, com és sabut, una pauta decreixent. A Lleida gairebé la meitat de les empreses no tenen

assalariats i a mida que la plantilla es fa més gran hi ha cada cop menys empreses amb un nombre creixent de

treballadors (la taula 29 indica la distribució percentual de les empreses segons plantilla). Per exemple, a tot

Lleida hi ha 5 empreses (amb seu social a la província, que és el que aquí es considera) que tinguin entre 500 i 999 treballadors, 1 entre 1000 i 4.999 i cap que en superi els 5.000. A tot Catalunya per suposat existeixen més empreses, petites i grans, sense que tampoc n’hi hagi tantes del

darrer grup (18 a 2008). El percentatge del nombre

d’empreses lleidatanes sobre el total de les catalanes va minvant a mida que es fa més gran l’empresa, el que indica la menor especialització relativa de Lleida en gran empresa que en el conjunt de Catalunya (on Barcelona representa tant): si a Lleida s’hi ubiquen el 6 % de les empreses catalanes, només ho fan el 0,71 % de les que tenen entre 1.000 i 4.999 treballadors (vegeu taula 28). Tanmateix, a Lleida les empreses sense assalariats suposen una proporció menor que a tot Catalunya respecte el total d’empreses

(49,28 % vs. 52,38 % a 2008 i el mateix passa als altres anys analitzats).

Pel que fa a les taxes de variació, en els darrers anys han crescut les empreses sense assalariats a taxes superiors a les que es donen a Catalunya, mentre que a 2008 es produeixen taxes atípiques a les empreses grans.

(23)

Aquestes taxes són degudes al modest nombre absolut: si de 3 empreses es passa a 5 (de 500 a 999 assalariats) la taxa puja al 67 % (la taula 30 ofereix informació detallada al respecte).

Si en lloc d’empreses preferim centrar-nos en els locals (com es fa a les taules 31 a 33) podem estendre a aquests establiments les conclusions obtingudes de l’examen de les dades relatives a empreses.

S’ha calculat així mateix el nombre d’empreses i establiments per cada mil habitants, com una espècie de mesura de l’esperit empresarial d’aquestes terres (per suposat aquesta ràtio s’ha d’interpretar amb cautela en aquest sentit), i les dades indiquen que a Lleida hi ha més empreses i locals per habitant que al conjunt de Catalunya, si més no a partir de 2004 (vid. taula 34 i gràfic 12). Potser seria bona idea aprofundir en aquesta anàlisi i les seves implicacions en algun estudi específic.

1.7. L’evolució dels preus de consum

Fem servir com a indicador de preus el més utilitzat, l’IPC, del que donem els seus valors (taula 35) i les

variacions (taula 36 i gràfic 13). S’ofereixen el general i els 12 grups COICOP. L’INE no dóna a nivell provincial els índex especials, com ara el que permet determinar la

inflació subjacent.

L’evolució general de l’IPC a Lleida no és

especialment diferent de la que es té a nivell català i del conjunt de l’Estat. D’igual manera, la variabilitat dels grups COICOP és semblant a la catalana i espanyola en termes generals.

Les taxes de creixement de l’IPC al llarg dels darrers anys han estat significatives als tres àmbits territorials contemplats i havent-se moderat aquests augments a 2007

(24)

s’ha accelerat a 2008 (dada interanual de setembre). En l’últim any, tots els grups COICOP (tret de comunicacions i oci i cultura) pugen a la demarcació de Lleida. Alguns

especialment, com ara l’habitatge i el transport, però això no és privatiu de Lleida, ja que també es produeix a

Catalunya i Espanya (encara que a aquests dos llocs amb una miqueta menys d’intensitat que a Lleida). S’ha de recordar que el preu de l’habitatge en propietat no forma part de l’IPC, ja que estadísticament es considera inversió i l’IPC es limita als preus de consum. El que sí entra són els

lloguers i despeses de consum relacionades amb l’habitatge. Altres rúbriques força inflacionistes són els aliments, les begudes alcohòliques i tabac, l’ensenyament i l’hostaleria (vegeu les dades detallades a les taules 35 i 36).

1.8. El mercat de treball

Analitzem d’una banda el mercat de treball de la

demarcació de Lleida a partir de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), publicació trimestral de l’INE i en un segon moment aportarem dades comarcals que permetran baixar a un major nivell de detall en els aspectes més rellevants del mercat de treball lleidatà.

Els principals col.lectius dintre del mercat de

treball, a partir de la població de 16 i més anys (la que per edat pot participar en aquest mercat) són els actius (ocupats més aturats), els ocupats, els aturats (persones que volen treballar i que cerquen ocupació de forma activa i no la troben) i els inactius (persones que per les raons que siguin, forçoses o voluntàries, ni treballen ni busquen feina). Les taules 37, 38 i 39 ofereixen aquestes dades per a tots dos sexes, per homes i per dones, respectivament (i els gràfics 14 i 15 en fan un resum), i en cada taula per a Lleida, Catalunya i Espanya. Aportem les xifres per al

(25)

quart trimestre de cada any a partir de 1996 (excepte 2008, que es dóna el segon). Dintre dels aturats es poden trobar també els que no han tingut mai feina i per tant busquen per primera vegada, grup bàsicament format per aquelles persones que per edat comencen a integrar-se al mercat de treball. Per un canvi metodològic, els aturats canvien la seva definició a partir de 2001, el que fa que la sèrie abans i després d’aquesta data no sigui perfectament comparable. Aquest canvi té relació amb el concepte de cerca activa d’ocupació. Fins aquella època apuntar-se al servei públic de col.locació i anar renovant aquesta

situació es considerava buscar feina (l’aturat no ha de treballar i ha de buscar feina de forma activa per a ser considerat estadísticament tal). Amb la reforma deixa de ser així. Si un aturat només es limita a aquesta renovació periòdica deixa de considerar-se aturat i passa a ser

comptabilitzat com a inactiu. Cal que busqui de forma activa per esdevenir aturat (vegeu la norma citada a la nota d’aquestes taules).

Com que interpretar les xifres de les taules

esmentades es fa difícil, el primer que valdrà la pena és referir-nos a les seves taxes de variació (taules 43, 44 i 45). En elles es fa palès un tret clar: si l’atur s’ha anat reduint fortament durant tot el període analitzat, l’últim any registra un creixement fort, conseqüència de la

profunda crisi econòmica que comença a manifestar-se a

mitjans de 2008 i que seguirà aprofundint-se en els propers mesos. Les taxes de creixement dels aturats –no confondre aquestes amb les taxes d’atur, de les que parlarem després, ja que aquí ens referim a quant canvia en termes relatius la xifra d’aturats d’un any al següent— a Lleida són més altes que a Catalunya o al conjunt estatal per un efecte estadístic: con que Lleida té menys atur i es mou amb unes xifres més baixes que els altres dos territoris, això fa

(26)

que una pujada es noti més en termes percentuals. A

Catalunya els aturats havien començat a pujar a partir de 2006 (a Espanya el 2007), i a Lleida això es produeix a 2008, però amb un creixement molt fort: es passa de 4.500 aturats al segon trimestre de 2007 a 11.000 al mateix trimestre de 2008. Aquest increment ha afectat més

fortament en termes relatius als homes que a les dones (i no només a Lleida, també a Catalunya i Espanya).

Precisament, aquesta participació de la dona en el mercat de treball sol ser un fet que s’analitza sempre i que aporta informació sobre els canvis socials que es produeixen als països i les seves economies. La taula 40 recull això. Val la pena fixar-se en què l’ocupació

femenina creix als tres territoris tot i que encara està per sota de la masculina (per exemple, de cada 100 ocupats a Lleida a 2008 43,7 són dones i 56,3 homes). En canvi, la feminització dels aturats s’ha reduït en els darrers anys a Lleida (i també a Catalunya, sent més estable a Espanya): les xifres indiquen que hi ha més aturats homes que dones (feminització inferior al 50 %). En canvi, dels aturats que busquen la primera feina hi ha més dones que homes, almenys a Catalunya i sobretot a Espanya. A Lleida les taxes són molt inestables atès que ens situem en xifres molt baixes, les variacions de les quals solen ser brusques.

Altre element bàsic de tota anàlisi laboral està en les taxes: activitat (actius / població de 16 i més anys); ocupació (ocupats / població de 16 i més anys); i atur

(aturats / actius). Aquestes serveixen per relativitzar les xifres absolutes de participants en el mercat de treball.

De l’examen d’aquestes dades es poden extreure

diverses característiques del mercat lleidatà (vegeu les xifres a la taula 41 i una versió més simplificada als gràfics 16 i 17):

(27)

1. Les taxes d’atur per a tots dos sexes van baixar a Lleida des de l’expansió del 96 fins 2007 (amb algunes petites pujades puntuals), tot i que repunten ja al segon trimestre de 2008. Això es dóna també si es mira el

comportament per a homes (tot i que d’una forma bastant oscil.lant, amb fluctuacions importants segons els anys) i per a dones de forma separada. En aquest darrer cas, la caiguda de la taxa d’atur va ser veritablement espectacular ja que es partia de taxes femenines d’atur molt elevades.

2. La caiguda i darrerament repunt de les taxes de desocupació catalana i espanyola, global i per sexes, és igualment manifesta. Les taxes femenines són superiors a les mascul.lines, amb un diferencial major a Espanya que a Catalunya (tot i que al segon trimestre de 2008 la taxa d’atur masculina catalana havia superat la femenina, un fet sens dubte remarcable).

3. La taxa d’activitat ha crescut també al llarg del període analitzat. Aquesta taxa és procíclica, perquè

s’eleva en les expansions (increment de persones que entren al mercat de treball atès que les oportunitats de trobar feina s’incrementen) i les xifres de Lleida ho deixen

veure, tant en homes com en dones (especialment en dones), com de forma agregada. Ara bé, el diferencial de la taxa mascul.lina sobre la femenina és massa elevat: més de 16 punts. Això de fet també es manifesta a Catalunya i al conjunt estatal. El mercat de treball, malgrat les passes donades en aquesta direcció en els darrers anys, no està encara prou feminitzat: només la meitat de les dones de 16 o més anys estan al mercat de treball (com a ocupades o aturades) a Lleida (una mica menys a Espanya i al conjunt de Catalunya el 54,42 %). Això probablement indica que encara roman un problema d’inactives desanimades (persones que apareixen a les estadístiques com inactives, però que probablement es consideren aturades i que han deixat de

(28)

buscar perquè consideren que no trobaran feina, per temes d’edat, formació, falta d’oportunitats, etc.). I per

l’economia es desaprofiten els recursos: aquestes persones podrien treballar i aportar, a elles mateixes i al conjunt del país, un profit econòmic i social.

4. La taxa d’ocupació també es una variable

procíclica. I els comentaris són semblants als fets per a la taxa d’activitat (a més, la fórmula de càlcul és

semblant a les dues taxes): elevat creixement als tres territoris analitzats, i especialment en el cas de les taxes femenines, on, malgrat la convergència, les

diferències entre les mascul.lines i femenines segueixen sent importants.

5. En general les taxes d’atur a Lleida són més baixes que les catalanes i les espanyoles (homes, dones i tots dos sexes), però el contrari passa amb les d’activitat i

ocupació, especialment respecte Catalunya (també amb independència dels sexes). Si la comparació es fa amb el conjunt d’Espanya, Lleida presenta majors taxes d’activitat i ocupació en termes generals, tot i que alguns anys això no sigui així.

El pes de Lleida en el conjunt del mercat de treball català segueix sent coherent amb el seu pes en població i producció, però les xifres d’aturats són comparativament millors, però no els aturats que cerquen feina per primer cop, que presenten xifres més altes, la qual cosa

probablement indica una major rigidesa de l’economia lleidatana que la del conjunt català.

Resulta d’interès analitzar l’evolució dels actius per grups d’edat, per veure si aquesta variable ha tingut un comportament diferencial en els darrers anys o tots els grups han evolucionat de forma paral.lela. Les xifres absolutes es presenten a la taula 46, les variacions

(29)

interanuals a la 48 i la distribució percentual per edats a la 47.

El gruix dels actius està a la franja 25-54 anys, pes que s’ha anat incrementant des de 1996 per assolir el màxim a 2002, valor que pràcticament es manté, una mica rebaixat, a 2008 (79,11 % a Lleida). El pes d’aquest estrat de

població és semblant a Catalunya, Lleida i el conjunt

estatal, tot i que Lleida ho té (però depèn dels anys) una mica més marcat que als altres dos territoris (especialment respecte Catalunya). La franja adolescent és residual als tres llocs, amb un percentatge sempre inferior a Lleida que als altres dos referents. Els altres dos grups d’edat

representen proporcions intermèdies: sembla que decau als últims temps el pes de la franja 55 i més anys i que puja la de 20-24, tot i que aquesta havia baixat respecte els màxims de 1996 i 1997. Aquesta caiguda hauria estat deguda probablement a una perllongació del estudis dels joves.

Les taxes de variació dels actius per edat varien sensiblement les seves pautes en el cas de Lleida, d’una banda, i de l’altra, Catalunya i Espanya (relativament semblants entre elles, sobretot les globals), si més no en alguns anys. I això val per a les xifres totals i també per als grups d’edat. De tota manera, aquest comportament pot obeir a què els ordres de magnitud de les xifres permeten taxes de variació summament accentuades en positiu o

negatiu (vid. taula 48).

Altre element clàssic d’anàlisi d’un mercat de treball consisteix en classificar els actius i els ocupats per

sector d’activitat. A les taules 49 i següents es fa pels actius (els aturats es classifiquen dintre del sector on estiguessin treballant i si fa més de tres anys que estan en aquesta situació o no han treballat mai es col.loquen a part) i a la 52 i ss. les dades es refereixen als ocupats.

(30)

Els actius lleidatans s’ubiquen especialment al sector serveis, però menys proporcionalment que al conjunt de

Catalunya o a tot l’estat. El pes de la indústria és semblant al promig espanyol, però resulta sensiblement inferior al valor català. Els actius lleidatans a la construcció són proporcionalment més que al conjunt de Catalunya i de l’estat. I el sector primari suposa un percentatge molt més gran dels actius a Lleida que a la resta de Catalunya i que a tot Espanya. Tot i així, el pes d’aquest sector ha anat minvant des de 1996. La indústria i els serveis romanen bastant estables, sent la construcció la que ha guanyat els punts que ha perdut el sector

primari, malgrat que a 2008 s’observa un retrocés important a la construcció (vegeu xifres absolutes a la taula 49 i distribucions percentuals a la 50). Les taxes de variació (taula 51) permeten comprovar la mencionada davallada de la construcció a 2008 (i el creixement en anys recents, amb l’excepció de 2004) i la caiguda dels actius del sector primari lleidatà, continuada des de 2005. També creixen significativament els aturats sense feina anterior o de fa més de tres anys, però això, a més de a l’agudització de la crisi, es deu a l’efecte estadístic de la inestabilitat de les variacions de les xifres baixes.

Si en lloc d’analitzar els actius per branques d’activitat ens centrem en els ocupats també per sector econòmic (com es fa a les taules 52 a 54 i al gràfic 18) advertirem tendències semblants a les ja esmentades per als actius (cosa previsible ja que els actius són la suma

d’ocupats i aturats).

També els inactius constitueixen un col.lectiu rellevant i és d’interès veure per quines raons les persones de 16 o més anys no participen al mercat de treball com a ocupats o aturats. En cert sentit, massa inactivitat es pot considerar un desaprofitament de

(31)

recursos en una economia i cal veure les arrels d’aquest estat de coses. L’EPA classifica els inactius i els agrupa en categories com els estudiants, els jubilats, les feines de la llar (on pot haver-hi una bossa d’atur encobert

significativa), incapacitat permanent i altres causes. En aquest darrer grup se situarien per exemple els rendistes.

Les distribucions percentuals (taula 56, derivada de la 55 on es poden llegir les xifres absolutes) segons els tipus d’inactius assenyalen la reducció d’estudiants (de més de 16 anys). Això pot passar perquè quan el mercat laboral va bé –com ha passat aquests darrers anys-- molts joves no perllonguen els seus estudis sinó que entren al mercat de treball (i es redueix aquesta categoria

d’inactius). Els jubilats han crescut als darrers anys i són la meitat o més de tots els inactius a Lleida i

Catalunya, però no a Espanya. Molta estabilitat presenten les persones inactives per feines a la llar, bàsicament dones (sempre el segon grup d’inactius), sobretot a Lleida, tot i que a Catalunya i a Espanya han baixat com a

percentatge de tots els inactius. Les altres dues

categories resulten menys importants quantitativament, però no deixa de resultar curiós constatar el fet que a Espanya han anat incrementant-se de forma progressiva els

incapacitats permanents com a fracció de tots els inactius. Les taxes de variació (taula 57) ens permeten veure les variacions de les xifres absolutes de les diverses

categories d’inactius. El gruix dels inactius és bastant estable en el temps en els tres territoris analitzats. El que sí presenta variacions són algunes de les categories d’inactius. Aquí la inestabilitat de les xifres (tret

potser del grup dels jubilats) no permet obtenir una pauta clara de possibles tendències en l’evolució d’aquests

(32)

A més de les dades provinents de l’EPA, que no arriben més enllà de la província, es pot acudir a dades censals per a conèixer la situació comarcal o local. Aquestes dades són encara més fiables que les de l’EPA ja que no es tracta aquí d’analitzar una mostra, sinó el total de la població. Naturalment, les xifres no poden tenir una actualització sistemàtica i de curt termini, per la qual cosa queden com un referent. Les taules 58 (xifres absolutes), 59 (taxes d’activitat, ocupació i atur) i 60 (grau de feminització) aporten dades censals de 2001 (les darreres disponibles) sobre les comarques lleidatanes, incloent-hi la Cerdanya. La Val d’Aran és la comarca amb més taxa d’activitat i

ocupació, amb el Pla d’Urgell com a comarca amb la inferior taxa d’atur de les comarques de Lleida. En qualsevol cas, es pot argumentar que tota la província estava en situació de plena ocupació, si més no als homes, sent la comarca de la capital, el Segrià, la que experimenta una major taxa d’atur, especialment femení, superant el 10 %.

D’igual manera es poden estudiar les dades censals comarcals dels ocupats per branques d’activitat, tant les xifres absolutes (taula 61) com les distribucions

percentuals (taula 62). En ambdues taules es poden

consultar els valors respectius dels conjunts de Catalunya i de la província de Lleida. Com ja s’ha explicat, la

ocupació a la província de Lleida està molt més especialitzada al sector agrícola que al conjunt de Catalunya, molt menys a la indústria manufacturera, lleugerament més a la construcció, etc. Aquesta

classificació sectorial és més detallada que la que hem ofert a partir de les xifres EPA i desagrega els serveis amb molta més minuciositat. No hi ha grans variacions entre els percentatges catalans i els de la província de Lleida en les subbranques dels serveis.

(33)

Ara bé, sí s’observa una notable dispersió en els

valors comarcals dels percentatges. Per exemple, l’ocupació a la Val d’Aran està menys dedicada a

l’agricultura-ramaderia que al conjunt català, tractant-se d’una comarca essencialment turística (mireu el valor corresponent a l’hostaleria, gairebé 4 cops superior al promig català o lleidatà), amb un pes també fort de l’administració pública com a font de feina. Aquesta mena d’anàlisi es podria fer per a totes les comarques. Potser també destacar el

fortíssim paper que a les Garrigues juga el sector primari de l’economia pel que fa als ocupats. Com es pot apreciar, poques comarques tenen una presència forta de l’ocupació hostalera, el que indica que el turisme rural no està

potser tot el desenvolupat que podria a molts territoris de Lleida, amb el què això implica de possibles oportunitats, tot i que els propers anys no seran els més propens al turisme, atesa la situació econòmica general del país.

Altre element d’interès és el grau en què els

habitants d’una comarca treballen en ella o si s’han de desplaçar, o, alternativament, si la comarca rep (o perd) diàriament gent de fora que hi treballa en ella (o fora). Això queda recollit a la taula 63, on es fa palès –amb dades censals de 2001— que algunes comarques de Lleida com ara les Garrigues o sobretot la Noguera tenen un saldo diari negatiu (marxen d’elles cap enfora més persones que els hi venen provinents d’altres comarques). La Segarra, la comarca que té Cervera com a capital, és la que mostra un saldo positiu més gran en aquesta balança de desplaçaments, seguida a molta distància per la Val d’Aran i el Solsonès. La resta de comarques presenten saldo net negatiu.

Deixem pel final d’aquest epígraf la referència a l’atur registrat. Fins ara hem donat xifres provinents de l’EPA o dels censos de població, però és sabut que existeix així mateix l’atur registrat, que es calcula a partir del

(34)

processament de les inscripcions al servei públic

d’ocupació. Aquesta font presenta l’avantatge de la seva contínua actualització i a que permet desagregar

territorialment l’atur pràcticament fins on es vulgui, però tècnicament les seves dades són menys fiables (bàsicament pel procediment amb què la xifra d’atur és calculada) que les EPA i, a més, ha estat sotmès recentment a una

important revisió metodològica que ha alterat molt les seves magnituds (aplicació de l’anomenat SISPE). Oferim dades molt sintètiques a les taules 64 (Lleida-Catalunya-Estat) i 65 (comarques lleidatanes). Obtenir les taxes d’atur amb dades d’atur registrat suposa barrejar sempre fonts estadístiques diferents, ja que no hi ha l’equivalent a uns “actius registrats” sinó que s’han de fer servir

dades EPA o censals altre cop. Per aquesta qüestió i des de 2004 no es publiquen taxes oficials d’atur a partir de

dades d’atur registrat.

1.9. Dos apunts sobre el tema financer

Veure la xifra de dipòsits i crèdits a la província de Lleida i comparar-la amb les respectives catalanes i

espanyoles és un exercici en què val la pena entretenir-se. Per suposat, aquesta comparativa cal realitzar-la en termes per càpita. La taula 66 ofereix les xifres absolutes i per habitant. Lleida presenta menys dipòsits per habitant que Catalunya o el conjunt de l’estat, però també uns crèdits per habitant inferiors. Aquests darrers creixen força més que els dipòsits als tres territoris.

D’altra banda, les hipoteques, segons els tipus de finques que graven, també s’ofereixen a la taula 67, tant el seu nombre com els imports afectats, i l’import mitjà per hipoteca. A Lleida els imports mitjans són inferiors als estatals i catalans (perquè els immobles són també més

(35)

barats que al conjunt espanyol o català?). El gruix dels préstecs i crèdits hipotecaris són sobre finques urbanes, especialment habitatges, representant les rústiques un percentatge petit del negoci hipotecari.

1.10. A tall de conclusió

En els epígrafs anteriors s’han tractat els elements bàsics de la macroeconomia lleidatana. Quin balanç es pot fer de tot plegat?

L’economia de les terres de Lleida mostra un nivell d’activitat que és coherent amb el del seu entorn, que és el conjunt de Catalunya i l’Europa meridional. Tot i així, Lleida és una província que té una característica

diferenciada amb les altres tres que constitueixen Catalunya, i és la seva “interioritat”. Lleida és la província menys poblada de Catalunya i la més extensa, i per tant la menys densa demogràficament parlant.

Però de la mateixa manera que això limita en alguns sentits les comarques de Lleida, com la impossibilitat que tenen de realitzar activitats vinculades a la costa (entre elles el turisme massiu o el gran transport marítim), també li confereix certs avantatges. Lleida és terra de pas entre Barcelona (i en general la Catalunya oriental) i la resta de la península. Lleida queda a tocar d’Aragó i

especialment de Saragossa, que està sent ja un dels eixos del desenvolupament de l’Espanya d’inicis del segle XXI, cosa de la qual l’Exposició de 2008 ha estat una símptoma. Lleida pot aprofitar aquestes rendes de situació i explotar els seus avantatges situacionals.

Estem vivint uns temps de crisi, i aquesta situació es perllongarà com a mínim durant tot 2009, i encara no podem determinar la seva durada. Ara bé, això pot constituir un

(36)

desafiament del qual les terres de Lleida puguin obtenir les claus per a un desenvolupament més pujant en el futur. En els propers capítols analitzem altres elements claus de l’economia lleidatana, com ara el turisme, l’agricultura i ramaderia i l’habitatge.

(37)

2. El turisme a les terres de Lleida

2.1. Introducció

En aquest capítol s’estudia la qüestió turística, tant des del punt de vista de la demanda (viatgers i

pernoctacions) com de la seva oferta. Aquesta oferta s’analitza tant per establiments com per places en els diversos allotjaments turístics: hotels, càmpings, apartaments turístics i establiments de turisme rural.

Igual que es feia al capítol inicial, aquí no pretenem oferir una descripció que abasti tot el que fa referència al turisme, ja que això seria més aviat l’objecte d’un estudi monogràfic, sinó que el que es pretén és oferir una panoràmica, una perspectiva general de l’estat de la

qüestió turística, sobre la base de les dades de què es disposa. Com sempre, l’aparell estadístic és la única font que ens pot donar una visió general i fefaent abans de procedir a fer recomanacions de política turística. Cal saber què tenim i com estem abans de preocupar-nos per millorar-ho. Les fonts estadístiques al nostre abast

ofereixen molta informació sobre el turisme, però com passa amb la estadística econòmica general, les dades moltes

vegades no es desagreguen prou a nivell de províncies, o no diguem de comarques.

A Lleida a 2007 hi havia 1.021 establiments turístics, entre hotels, càmpings i establiments de turisme rural, un 21 per cent del total català (4.792). En places, això

suposava 41.733, només el 8 % del total de les de tot Catalunya (més de mig milió). Aquesta diferència en els percentatges prové del gran nombre de places de càmpings que té Girona i fins i tot Tarragona, que esbiaixa a la

(38)

baixa les dades de places totals lleidatanes (vegeu taula 88). Si en canvi ens fixem en les dades d’oferta no en termes absoluts sinó per població (taula 89 i gràfics 19 a 22) llavors veiem que Lleida ultrapassa àmpliament

Barcelona, però queda a distància de Tarragona, i sobretot de Girona, la província amb més oferta turística, tant en termes absoluts com en relació a la població.

Lleida té més establiments i places de turisme rural per càpita que cap altre territori català. En termes

absoluts, també és capdavantera en establiments de turisme rural (548 contra els 545 de Girona), però no així en

places, ja que Girona supera àmpliament Lleida. Aquí es detecta un passiu important de les terres de Lleida. Hi ha recorregut suficient per desenvolupar aquesta mena

d’equipament turístic. Lleida és un territori privilegiat ja que té una gamma paisatgística enorme que pot ser millor aprofitada. I això, dit per als establiments de turisme rural, es pot perfectament estendre a hotels o fins i tot càmpings.

A nivell comarcal existeix una considerable dispersió pel que a fa a l’oferta o nombre d’establiments i places. El Pallars Sobirà (especialment per la seva oferta de

places de càmpings), la Vall d’Aran (més places hoteleres) o la Cerdanya (però que és una comarca més aviat gironina que lleidatana) marquen uns nivells absolutament allunyats dels que es donen a les Garrigues, la Segarra o l’Urgell (per cert, aquestes tres comarques no tenien a 2007 ni una sola plaça de càmping). Les dues taules ja citades permeten analitzar amb més detall el que aquí només s’ha esbossat.

No existeix tanta abundància pel que fa a les dades de despesa turística per províncies. De fet l’IDESCAT publica certa informació sobre la despesa dels turistes residents a la resta d’Espanya de 15 anys o més, i no per províncies,

(39)

sinó per “marques turístiques”, entre elles la “terres de Lleida” i la marca “Pirineus” –que inclou la Vall d’Aran, però també els Pirineus gironins--. Dels estrangers només dóna el valor agregat per tot el Principat. A la taula 91 s’aporta aquesta informació pro memòria.

Als propers epígrafs es farà l’exposició segons els diversos tipus d’establiments, tot indicant dades d’oferta (places i establiments) i de demanda (nombre de viatgers i pernoctacions). De tota manera, una part que pot ser

important del turisme a les terres de Lleida, la vinculada a segones residències, ja sigui per elecció dels seus

propietaris, o perquè constitueix el lloc d’origen de

persones que hagin emigrat cap a Barcelona o altres llocs, no quedarà tractada a aquest epígraf.

2.2. Els establiments hotelers

L’INE publica l’Enquesta d’ocupació hotelera, i allà s’ofereixen dades abundants sobre aquesta qüestió. Convé separar els viatgers de les pernoctacions, tot i que

ambdues variables resulten interessants d’analitzar. Així mateix, podem separar les xifres segons si son viatgers residents a Espanya o de fora de l’estat. Les xifres

absolutes les trobem a la taula 68, que suma per a cada any els valor mensuals que dóna la font original, i que també ofereix dades de tot l’estat per poder realitzar una

comparació amb el conjunt espanyol.

Les dades manifesten clarament que Lleida és la que rep menys viatgers i per tant on es fan menys

pernoctacions. Això també és comprensible si considerem que tenim menys oferta hotelera que a les altres províncies catalanes. Barcelona rep més turistes (tant espanyols com de fora). Això està en relació amb el fet de que aquesta província té enclaus turístics on s’hi adrecen una gran

(40)

quantitat de viatgers que demanen sol i platja a uns preus raonables. Les costes del Maresme (especialment de l’alt Maresme, amb Calella de la Costa), o més al sud, del Garraf, sense oblidar la pròpia atracció de la capital catalana, són els fonaments d’aquest turisme barceloní. Girona atrau també gràcies a aquesta atracció que exerceix la costa (a la Costa Brava), on s’hi apleguen un turisme de més estatus (per exemple als dos Empordans) amb el clàssic de llocs com Lloret de Mar o Blanes a La Selva. A més,

Girona té la fortuna de comptar amb un turisme de muntanya, car és al mateix temps terra pirinenca. Tarragona, també ben dotada en aquest sentit (Costa Daurada o terres de l’Ebre) queda però una mica més allunyada de les altres dues províncies, però molt per sobre de Lleida.

Lleida rep pocs viatgers i no és una destinació gaire coneguda entre estrangers (vegeu les dades de viatgers i de pernoctacions a la mateixa taula 68), el que ens està

revelant unes possibilitats desaprofitades a les que convé dedicar-hi esforços i atenció. A més, les taxes de variació de viatgers i pernoctacions tampoc no mostren un vigor

diferencial a les terres de Lleida: no s’ha produït en termes generals una convergència amb altres territoris

catalans (tot i que es van donar anys excel.lents, com 2004 o fins i tot 2005, per exemple), cosa que es fa palesa a la taula 71.

Si Girona o Barcelona (i parcialment Tarragona)

atreuen més turistes estrangers que espanyols (Tarragona no en nombre de viatgers, però sí en termes de pernoctacions), el mateix no li passa a Lleida, que manifesta unes xifres ben magres al respecte, com ja s’ha assenyalat més amunt. Això indica bàsicament un turisme interior, bàsicament català o de províncies espanyoles properes (províncies d’Aragó o Navarra). Això indica, com també s’ha dit, un

(41)

potencial per desenvolupar on l’acció pública –però no només ella-- té força a dir (vid. taula 69).

Si es mira la mitjana de pernoctacions per viatger, Lleida també mostra uns nivells baixos, allunyats de la mitjana a tot Catalunya (i a altres províncies). Tot i així, sembla que en els darrers anys es produeix una

convergència de Lleida amb altres províncies pel que fa a les pernoctacions per viatger, tant totals com d’espanyols o estrangers (taula 70).

Si fins aquí s’han considerat factors de demanda, s’ha de veure què succeeix amb l’oferta. La taula 72 inclou un conjunt d’indicadors d’establiments, places, grau

d’ocupació i personal empleat, sempre a partir de les dades de l’INE. De tot aquest material, potser el més

significatiu és el grau d’ocupació de les places hoteleres, força més baix a Lleida que a les altres províncies

catalanes (en nivells del trenta per cent, versus el cinquanta o el seixanta, segons llocs). Els altres indicadors són de caire més absolut i per tant Lleida sempre presenta nivells més baixos. Val potser la pena remarcar que el personal empleat a hotels a Lleida no arriba a les dues mil persones (excepte a 2006), el que indica una també potencial capacitat de crear en el futur proper (sobretot després de l’actual moment de crisi

econòmica) més ocupació vinculada a aquesta activitat productiva.

També oferim dades dels establiments hotelers per

categories (a les províncies i a les comarques lleidatanes) a la taula 90, que detalla una part de la informació de la taula 88 ja comentada. Convé assenyalar que les xifres de l’INE (a les taules 68 i ss.) no resulten coincidents amb les de la Generalitat de Catalunya (que reprodueix

l’IDESCAT) (taules 88 o 90). Les dades de la GC resulten superiors tant pel que fa al nombre d’establiments hotelers

(42)

(2.671 vs. 1.887 segons INE, al 2007, sempre pel conjunt català, però el mateix passa a Lleida) com a les places (261.548 vs. 194.041 al mateix any). A diferència de l’INE, la GC no dóna informació sobre els apartaments turístics, però si sumem les dades de l’INE sobre apartaments i hotels tampoc no coincideixen amb les de la GC. De fet, els

apartaments a 2007 serien de 10.313 a tot Catalunya, que suposen 47.546 places (taula 82). La suma de dades INE (hotels + apartaments turístics) seria de 12.200, molt

superior al valor de la GC, mentre que les places serien de 241.587, xifra encara inferior a la que dóna la Generalitat per a les places hoteleres.

En rigor, la diferència entre les dades es deu a un factor que té a veure amb la forma de computar els

establiments: si la Generalitat ofereix informació sobre els establiments que hi ha, l’INE assenyala el nombre d’establiments operatius mes a mes, i a partir d’aquestes dades mensuals s’ha calculat el promig anual. Com que els establiments no operatius no consten a les xifres INE, forçosament la mitjana anual baixarà. Per tant, les dades de l’INE s’han d’interpretar més aviat com indicadors d’establiments i places operatives i no com a empreses existents al llarg de l’any. Aquesta explicació és vàlida pels hotels, càmpings i allotjaments de turisme rural, i s’ha de tenir present a l’hora d’analitzar les dades que s’ofereixen a les taules aquí recollides.

Junt amb els aspectes quantitatius d’oferta i demanda, sorgeix el tema dels preus hotelers (un factor que influeix en la demanda d’aquesta mena de serveis) i dels ingressos que tenen els empresaris del sector. L’INE calcula un índex de preus i un altre d’ingressos hotelers, però només pel conjunt de l’Estat i per a les Comunitats Autònomes, i no per a les províncies. Hem incorporat a les taules 94 i 95

(43)

aquests índex, tant el seu valor com les taxes de variació interanuals, per a Catalunya i per a Espanya. Naturalment, la província de Lleida no deu quedar gaire representada en els índex d’una variable on és minoritària respecte les altres tres províncies. Si es comparen ambdós índex

respecte a l’evolució de l’IPC (taula 36) a Catalunya es fa palès que han crescut menys que el cost de la vida (excepte a 2007 l’índex d’ingressos hotelers). De tota manera,

l’índex COICOP dels preus de consum d’hotels, cafès i restaurants (també a la taula 36) queda bastant per sobre del general de l’IPC i molt per sobre d’aquests dos índex hotelers. ¿Això vol significar que el gran increment dels preus de consum en el sector es deu més aviat als bars i als restaurants que als hotels?

Pel que fa a la resta d’equipaments turístics

(acampaments, apartaments i establiments de turisme rural) la informació sobre ingressos i preus es limita a un índex estatal, sense desagregar per comunitats autònomes, raó per la qual no el reproduirem en aquestes pàgines.

2.3. Els acampaments turístics (càmpings)

Igual que passava amb els hotels, les dades relatives a aquesta mena d’equipament turístic (provinents de l’INE) tornen a indicar-nos que Lleida rep massa poc viatgers, i els que en rep són majoritàriament estatals (catalans inclosos), com les taules 73 i 74 deixen clar. I això és igualment vàlid per a les pernoctacions que fan aquests viatgers. Des de 2005 el percentatge de turistes estrangers als càmpings de Lleida s’ha mantingut força estable, però sí que sembla que, pel que fa a les pernoctacions de

residents a l’estranger, s’observa un increment relatiu a partir de 2006. Si a aquest any el 10,91 % de les

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :