Tema 38
ELS ORÍGENS DE LA LITERATURA.
TROBADORS, JOGLARS I POETES
Í N D E X 1. Introducció
1.1. Context històric 1.2. Del llatí al català
2. Primers textos en llengua catalana
2.1. Obres en prosa
- Textos jurídics: traducció del Forum ludicum - Textos religiosos: les Homilies d’Organyà - Textos historiogràfics
2.2. Obres en vers
- La Cançó de santa Fe
- Epístola Farcida de sant Esteve
- La composició Aujats, senyors que credents en Déu lo Payre - Virolays a la Mare de Déu
3. Poesia trobadoresca
3.1. Introducció
- Els orígens de la literatura europea - Llengua literària i llengua parlada
- Causes de l’ús de l’occità en les poesies fetes per catalans - Orígens de la literatura catalana
- Cronologia
3.2. Trobadors, joglars i poetes - Qui és qui?
- La formació i la cultura del trobador 3.3. La poètica trobadoresca
3.4. Els gèneres 3.5. L’amor cortés
3.6. Cançoners, Vides i Razós 3.7. Els tractats de poètica
3.8. Els principals trobadors catalans
4. Apèndix
4.1. Context històric
- Del segle V al segle IX
- De finals de segle IX a principis del segle XII - Del segle XII al segle XIII
4.2. Esquemes: principals gèneres de la literatura trobadoresca i el món feudal
BIBLIOGRAFIA
BADIA, L., Poesia trobadoresca. Antologia, Barcelona, MOLU, 1989. CONSTANZO DI GIROLANI, Els trobadors, València, IVEI, 1994.
FERRANDO, A., i NICOLÀS, M., Panorama d’història de la llengua, València, Tàndem edicions, 1993.
GADEA, F., “Introducció” a En So vell i antic, Antologia de trobadors catalans, Barcelona, La Magrana, 1990.
NADAL, J. M., i PRATS, M., Història de la llengua catalana, Volum I, Barcelona, Edicions 62, 1987.
MACIÀ, J. i al., Llengua catalana. COU, Barcelona, Teide, 1996.
RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Ariel, 1984. RUIZ, F, i al., Història social i política de la llengua catalana, València, 3 i 4, 1996. SALVADOR, V., i ESCRIVÀ, V., Literatura. BUP 3, València, Gregal llibres, 1986.
1. Introducció
1.1. Context històric
Del 878 al 988 hi destaquen dos fets. Primer, el procés d’integració que, amb Guifré el Pilós, seguiren les terres de la Catalunya Vella. Segon, els nobles catalans van seguir un procés d’independització respecte al poder franc.
Del 988 al 1162 es produeix l’afermament de l’autoritat de la casa de Barcelona a tota la Catalunya Vella, l’expansió cap als territoris dominats pels àrabs i l’intervencionisme català a Occitània.
Ramon Berenguer I adquirí els comtats de Carcassona i Rasés (1065), i en l’època de Ramon Berenguer III, amb el casament amb Dolça de Provença (1112), s’annexionà la Provença marítima a la Casa de Barcelona.
Durant el segle XII els comtats catalans, progressivament dominats pels comtes de Barcelona, estenen la seua influència política per Occitània.
El 1150 es crea una confederació amb el regne d’Aragó en casar-se el comte Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella d’Aragó. A partir de la qual, els comtes del Casal de Barcelona prenen el títol de reis de la Confederació Catalanoaragonesa.
El desenvolupament del catarisme a Occitània (segle XII): La confluència d’interessos del papat i dels francesos van promoure la croada contra els occitans càtars.
En la batalla de Muret dels dominis catalans, la confederació catalanoaragonesa abandona l’expansió per Occitània i ocupa els territoris musulmans del sud i de les Illes i, posteriorment, s’estén per diversos territoris de la Mediterrània.
1.2. Del llatí al català
El període de tres segles que va des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (segle V) fins a la invasió de la Península Ibèrica pels àrabs (segle VIII) són transcendentals per a la formació de les llengües romàniques, car amb l’esfondrament de l’Imperi s’inicia un procés de fragmentació territorial, política i també lingüística1.
Les tendències a la diversificació del llatí parlat s’accentuen i aquest fet accelera el procés de fragmentació dialectal del llatí vulgar.
Ara bé, des del punt de vista lingüístic l’escriptura fixa un moment determinat i una variant particular d’una llengua que divergeix de la varietat parlada i contrasta amb el curs evolutiu d’anys i segles. Això s’esdevingué també amb el llatí. Els escriptors clàssics desenvoluparen una llengua literària allunyada del llenguatge popular. L’estranyesa entre ambdós registres augmentava en l’espai i en el temps i
1 El fracàs de la política unificadora dels francs va comportar que les tendències lingüístiques disgregadores,
frenades, més o menys, durant l’Imperi Carolingi pel prestigi de l’escola, l’administració i la literatura, podien haver-se atenuat, i fins i tot desaparegut, si els gots haguessin reexit en el seu intent de crear un Estat nacional peninsular. Ara bé, a la decadència interna del regne de Toledo, es va afegir un factor extern fonamental: l’arribada dels àrabs. És llavors quan comencen a consolidar-se els diversos regnes peninsulars. Aquesta situació degué reflectir-se en la llengua. Si el llatí vulgar peninsular, cada cop més allunyat del llatí literari, es fragmentà en multutud de dialectes amb la caiguda de l’Imperi i durant la dominació del gots, en el quals es cristal·litzaven els particularismes lingüismes anteriors, ara, en el moment de l’inici de la reacció contra els àrabs, amb la fragmentació política, aquests dialectes van trobar el suport necessari per a acabar de consolidar-se. La diversa aportació de les llengües dels invasors a les incipients llengües romàniques acabaria agreujant les diferències i donaria una fesomia pròpia a cada una d’elles. (Nadal i Prats: 1996: 95-96).
s’accentuava pel contacte amb les llengües veïnes. El llatí vulgar es distancia cada vegada més del llatí culte. A partir del segle VII aquest darrer tipus de llatí és gairebé patrimoni d’eclesiàstics, que, en escriure'l, no sempre poden ocultar les vacil·lacions, els vulgarismes, els usos regionals i els neologismes de la seua parla habitual. Els analfabets -els illiterati-, que són la immensa majoria, s’expressen en una parla descurada que sol ser coneguda amb el nom de sermo rusticus. Es donen així, entre els segles VI i XI, tres tipus de llengua:
- El llatí erudit o latinum obscurum
- El llatí arromançat o latinum circa romancium, situat entre el vulgar i el culte, i
- El preromanç o sermo rusticus.
El renovatio carolíngia es proposava, precisament, el restabliment del llatí culte, propi de la cultura llatina cristiana. Al segle IX (813), però, els membres de l’església que es reuniren al Concili de Tours ja obligaren els bisbes a traduir els seus sermons al respectiu romanç. Això vol dir que la població ja no entenia el llatí culte que s’usava en els aspectes públics.
Per altra banda, i seguint Nadal i Prats (1996:174-177), en la mesura que el creixement econòmic comportava un augment en les necessitats de l’escriptura, l’aparició del romanç escrit anà generalitzant-se. Del segle IX, i també del segle X, hi ha documents escrits amb una sèrie de trets lingüístics que donen indicis que a les terres de la Catalunya Vella la gent parlava d’una manera més pròxima al català actual que no pas al llatí. Amb l’accés del català a l’escriptura, s’hi desenvolupa un nou públic, més ric, polític i cortesà, que llegia en privat i en la llengua que parlava. Els primers documents que es conserven amb algunes frases escrites en català són del segle XI, i ja del segle XII podem dir que tenim textos complets.
2. Primers textos en llengua catalana
Fins ben entrada la primera meitat del segle XII, la majoria de documents eren escrits en el llatí convencional dels notaris, en el qual tot just el català hi apuntava de tant en tant, entre mig de mots i frases arromançades. En aquests documents, redactats en llatí per escrivans coneixedors de la llengua sàvia, sovint hi apareixien en català la precisió d’un topònim, l’esment d’un objecte casolà o el parentiu de les parts contractants. Aquests primers documents palesen, d’una banda, que els escrivans empraven el català quan desconeixien algun terme en llatí i, de l’altra, que es valien de la llengua pròpia per aclarir els passatges obscurs i fer-se entendre.
Tot i que els primers textos escrits en català no tenien cap finalitat literària, donat que eren textos de caire instrumental, destinats a facilitar la comprensió de la paraula de Déu, el coneixement de les lleis, la constatació i fixació d’intercanvis comercials i que, a més a més, es tractava de traduccions o bé de gloses d’escrits anteriors, pensem que cal estudiar-los en aquest tema perquè, justament, els orígens escrits en la nostra llengua són textos en prosa i no en vers, que és com solen iniciar-se les llengües literàries. La raó seria que els poetes cultes de l’època preferien escriure en provençal els seus versos, per tal com aquest idioma tenia aleshores un gran prestigi literari a causa del refinament cultural de les corts provençals del segle XII, la qual cosa serà àmpliament tractada en el punt següent.
2.1. Obres en prosa
En el camp de la prosa, el segle XIII va significar el moment decisiu en l’entrada lenta, i reduïda a sectors molt limitats, del català en la literatura escrita.
- Textos jurídics
Durant el segle XII, en íntima connexió amb la renovació del plet, es féu la traducció al català del Forum ludicum, la gran recopilació del plet visigòtic que suposadament data de la primera meitat del segle XII i del qual ens ha arribat un fragment. La importància d’aquest text està en el fet que implícitament ens indica l’existència d’un públic ja incapaç d’utilitzar el llatí i la necessitat consegüent de posseir textos literaris en vulgar. Això òbviament, degué accelerar, d’una banda la creació lenta d’una llengua literària i, de l’altra, la consciència lingüística, segons Nadal i Prats (1996: 255-260).
Durant el segle XII el procés de vulgarització de textos jurídics degué continuar i, fins i tot, accelerar-se. D’aquesta època daten tres grans obres jurídiques en català: els Usatges de Barcelona, les Commemoracions de Pere Albert i els Furs de
València.
- Textos religiosos
És en la literatura religiosa on trobem el primer gran document de la llengua catalana: les Homilies d’Organyà. Aquest text s’ha de relacionar d’una banda amb la tendència explícita dels concilis de Magúncia, Reims i Tours (813), a predicar en la llengua que parlaven i entenien els fidels i, de l’altra, amb la influència que, venint d’Occitània, exercien aquells corrents religiosos nous (càtars, valdesos...) que tant afavorien la difusió de les sagrades escriptures en vulgar.
Aquest text en prosa és un fragment de vuit fulls d’uns sermons explicant i comentant l’evangeli o l’epístola de les dominiques de sexagèsima i de quinquagèsima, del dimecres de cendra, de la primera dominica de quaresma i del dijous següent. El destinatari d’aquest text, tot i que l’autor s’adreça al públic amb el terme senyor, sembla ser, atenent l’estil directe i planer, el poble.
- Textos historiogràfics
Al llarg dels segles XII i XIII naix la historiografia catalana, més lligada a la història francesa que a la tradició de la història universal concebuda en funció de Roma o de la monarquia visigoda.
Paral·lelament als cronicons llatins aparegueren altres obres historiogràfiques, algunes de les quals en versió catalana: Gesta comitum barcinonensium et regum
Aragoniae, considerat el primer monument orgànic de la historiografia catalana.
D’aquest document hi ha una versió catalana escrita durant el regnat de Jaume I; un altre document és la traducció catalana d’Historia Gothica de l’arquebisbe de Toledo, Roderic Ximenes de Rada, feta per Pere de Perpejà l’any 1266, i, finalment, la versió catalana del De rebus Hispaniae, també de l’arquebisbe de Toledo, que s’estava traduint el 1268.
2.2. Obres en vers
Tot i que la major part de l’obra poètica produïda entre els segles XI i XIII que se’ns ha conservat és escrita en provençal, és en textos religiosos on trobem composicions en català.
Efectivament, entre les antigues mostres de poesia religiosa del segle XIII es conserva un plany de la Mare de Déu, que comença amb el Augats, seyós qui
credets Deu lo Payre (de mitjan segle XIII), escrit en un català força aprovençalat.
Sembla que són de la mateixa època l’Epístola farcida de sant Esteve, glossa catalana en vers de l’epístola que, treta dels Fets dels apòstols, es llegeix a l’ofici de la festivitat del protomàrtir. D’altres que es conserven és el cant de romeus o Virolai de Madona Sancta Maria de Montserrat, segurament de la segona meitat del segle XIII, i altres poesies en llaor de la Mare de Déu, escrites en l’estrofisme dels goigs, de finals del XIII o primeries del XIV. Pel que fa a la composició Cançó de Santa Fe, la localització de la qual hom dubta si és a la regió de Narbona o al Rosselló, a finals del segle XI, segons Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs (1993: 58), es dubta d’adscriure-la a la llengua occitana o a la catalana, donat que l’afinitat entre ambdues llengües era molt més estreta abans del segle XIII2.
Amb tot, Nadal i Prats (1996) consideren que és possible que la llengua catalana fos emprada en la producció d’una literatura oral, però que dissortadament no se’ns ha conservat. Per a ells, i seguint Joaquim Molas, des de sempre el poble ha cantat i narrat cançons i llegendes heroiques i satíriques, d’enamorats, de romeus... Per tant la nostra literatura popular, tant profana com religiosa, és tan vella com el mateix idioma.
3. La poesia trobadoresca 3.1. Introducció
- Els orígens de la literatura europea
La poesia expressada en llengua d’oc o provençal, i més modernament en occità, esdevé la primera alternativa en llengua vulgar i de caire culte a la prestigiosa i tradicional literatura expressada en llengua llatina. A les terres de la llengua d’oc, una poètica perfectament reglamentada, amb una temàtica fixa, els eixos centrals de la qual són amor i guerra, sotmesa a una fèrria normativa dictada per preceptives i gramàtiques, ofereix la primera reacció significativa a la literatura oficial3. Aquesta
poesia, en la llengua del carrer i del palau, obeeix a uns estímuls d’amor apassionat o d’odi igualment encés. S’homologa ràpidament en prestigi i consideració social amb l’escriptura tradicional d’inspiració eclesiàstica, obrada per clergues i monjos. Però és una lírica profana, d’autor inicialment laic, que canta el goig, el plaer, l’amor realitzat o el desig esperançat, el dolor del comiat, del refús o també esperona en versos enverinats per l’odi, la venjança, la lluita i el desafiament.
És una poètica col·lectiva, de característiques formals definides i temàtiques determinades, on el reglament i les preceptives no ofeguen la veu pròpia i personal de cada trobador.
Cal destacar-hi, a més a més, la gran novetat que suposa pel fet de no haver-hi cap altra literatura d’Europa, ni en el marc neollatí ni en l’àmbit anglosaxó, que oferesca unes preceptives semblants. A més, sorprén el nombre elevadíssim de participants: uns tres-cents cinquanta trobadors i més de dues mil cinc-centes
2 Segons Martí de Riquer, una prova de la seua catalanitat podria ser el fet que els sants que són esmentats eren
objecte de devoció al Rosselló i al Conflent, i que les flors, les plantes i les fruites que hi apareixen corresponen a les d’aquelles contrades, així com el paisatge. Tanmateix no és un argument decisiu a favor d’aquesta hipòtesi.
3 Anteriorment, però, hi havia ja una lírica popular, de caire tradicional, que no accedeix a l’escriptura, que es
transmet oralment i l’autor és sempre desconegut. A més, donat el seu caràcter i la fragilitat de la transmissió, constantment és alterada en la seua redacció. També hi ha una poesia culta, redactada en llatí, de procedència i inspiració eclesiàstica.
poesies. Finalment cal ressaltar també la qualitat estètica de les composicions i la bellesa dels seus textos.
- Llengua literària i llengua parlada
Allò que plantejà la necessitat d’una substitució del llatí fou la inaccessibilitat de les noves classes socials ascendents a aquesta llengua monopolitzada per l’Església. Tanmateix, el problema d’aquesta substitució consistia a trobar una llengua literària nova que fos estable i universal com el llatí. Aquesta havia de ser màximament afí al llatí pel que fa a l’estabilitat, i allò que feia estable el llatí era l’artificialitat, el fet que fos una llengua no parlada i, per tant, no susceptible a mutacions en el temps i en l’espai. Per tant tenim que, d’una banda, el problema era comú a tot Europa, i de l’altra, que el marc general en què el problema es va plantejar presentava l’oposició entre llengua literària i llengua parlada. La llengua literària era, per tant, una llengua artificial, perquè a l’època se sentia que havia de ser així. Donat que el model literari que se seguia era la poesia trobadoresca, afavorí que s’adoptés la llengua amb què aquest model s’havia divulgat: el provençal. Hi ha testimonis que el provençal o proensales escrit no era el mateix que el parlat. Durant el segle XII i part del segle XIII els trobadors nascuts a Occitània podien accedir al proensales, entés com a art o gramàtica, amb unes certes dificultats, però amb més facilitat que els trobadors no occitans. Ramon Vidal de Besalú en els Razós de
trobar ens parla de les dificultats en l’aprenentatge del proensales/art i dels
avantatges que tenien els trobadors occitans (Nadal i Prats, 1996:199-200).
- L’ús de l’occità en les poesies fetes per catalans
També des del punt de vista cultural a mitjan del segle XII els intercanvis entre els comtats catalans i els occitans fructifiquen en la ràpida difusió d’un model literari, la poesia trobadoresca, que, amb el seu llenguatge dosificat i els seus tòpics, esdevé llavors l’ideal d’expressió lírica per als poetes cortesans d’Occitània, Catalunya i el Nord d’Itàlia.
Aquesta llengua artificiosa, que rep les denominacions de llengua romana, llengua d’oc, provençal (proensales) i llemosí, triomfa ben prompte perquè representava una alternativa al llatí encarcarat, privilegi d’eclesiàstics. És per això que durant els segles XII i XIII la poesia provençal dels trobadors de la Gàl·lia meridional assoleix un gran prestigi internacional i és imitada arreu. En aquest període, seguint la moda del temps, un bon nombre de poetes cultes catalans escriuen en occità. Aquests es consideraven integrats dins del món dels trobadors d’Occitània4
Tanmateix, l’occità en terres catalanes pràcticament no va eixir dels ambients cortesans. Esdevingué un idioma privatiu de l’aristocràcia i dels poetes al seu servei, desvinculada de la incipient burgesia i del poble: el seu ús era interpretat con un signe diferencial de l’estament social dirigent. Els trobadors catalans, tot i que seguien el model literari de la llengua poètica de l’escola trobadoresca, no podien impedir que, en les seues obres, s’hi reproduïssen formes de la llengua popular, específicament catalanes.
4 Hi ha testimonis de l’època que consideren catalans tots els habitants de la comunitat occitanocatalana,
oposant-los als francesos. El fet que el català, en els seus primers temps, presentava una gran semblança, sobretot léxica, amb els parlars occitans, permeté la comprensió de l’occità per part dels nostres avantpassats (Llengua de Cou, Teide, Barcenona 1996).
Com diuen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs (1993: 58), el llenguatge trobadoresc no era molt més alié al català que als mateixos parlars occitans, però amb el temps s’accentuaren les diferències entre aqueix codi social escrit i els parlars dels qui l’empraven, incloent-hi l’occità. Per accedir-hi, s’escriuen al llarg dels segles XIII i XIV tot un seguit d’arts poètiques. A través d’aquests testimonis es fa palés que els trobadors catalans del segle XIII distingeixen clarament el llenguatge trobadoresc en què escriuen poesia, del català que parlen i que comença a tenir autonomia literària pròpia.
- Orígens de la literatura catalana
Seguint Martí de Riquer (1984: 21-22), cal considerar els trobadors catalans part de la nostra literatura pel fet que no es tracta d’una moda passatgera dels segles XII i XIII, sinó que, darrere d’aquests, altres poetes segueixen escrivint en provençal i mantenint en la seua obra l’estil, les estructures i fins i tot el contingut de la literatura trobadoresca durant tot el segle XIV i part del XV. En cas d’excloure'ls de la nostra literatura, hauríem de començar per Ausiàs March, i el tall tampoc seria gaire segur. Si més no, es vulga o no seguir l’opinió de Riquer, pensem que cal tenir en compte aquests trobadors, pel fet que inicien un procés que culminarà en Ausiàs March, els precedents del qual són els poetes dels segles XIV, que alhora són els hereus directes dels trobadors catalans.
- Cronologia
Tothom coincideix que el primer gran trobador fou Guillem de Peitieu (1071-1126), és a dir, Guillem VII, compte de Poitiers i IX duc d’Aquitània. Ara bé, fora de la cort occitana els catalans són els primers que, tot i no ser nadius d’Occitània, adopten el provençal, llengua semblant però no igual a la d’ells, com a llengua de la lírica, des de mitjan segle XII fins a la fi del segle XIII. A més a més, cal dir que en provençal catalanitzat, o en català amb nombrosos provençalismes, continuen expressant-se tots els poetes lírics de Catalunya encara al segle XIV, i podríem dir que fins a Ausiàs March. Tanmateix, ací només tractarem aquells que han estat considerats trobadors per la Història de la Literatura, això és, aquells que van escriure als segles XII i XIII, mentre tingué vitalitat la literatura provençal clàssica.
3.2. Trobadors, joglars i poetes - Qui és qui
Els poetes que integren la lírica provençal dels segles XII i XIII són anomenats trobadors, i llur activitat és designada amb el verb trobar, que significa “trobar” (una cosa) i “crear literàriament”.
El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí. El de trobador s’estengué a les altres llengües per designar els autors de poesies cultes en llengua vulgar.
El trobador no sols redactava el text de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual la poesia havia de ser difosa per mitjà del cant. Per tant, el trobador era músic i poeta alhora. Això exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que no tots podien aconseguir. A més a més, la rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.
El trobador, des del moment en què havia d’aprendre un ofici poètic, esdevenia un professional de la literatura que vivia d’allò que rebia a les diverses corts que freqüentava. Tanmateix també, i des d’antic, es donava el cas que grans senyors, reis, prínceps, barons feudals, etc, conrearen la poesia provençal i
esdevingueren trobadors. Aquests, però, componen per plaer, i la creativitat literària estava al marge de llur missió en la vida. A Catalunya abundaren més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria que no pas de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia (Cerverí de Girona). Ara bé, allò més important és que el trobador, només pel fet de ser-ho, en tenir certs mèrits literaris i aconseguir prestigi, adquiria una categoria que li permetia viure a la cort i, en alguns casos, aconsellar els grans senyors. Cal dir que en la poesia provençal, com en la cavalleria, s’establí una certa germandat entre els trobadors, qualsevulla que fos la classe social o l’estament a què pertanyien.
Per una altra banda, tenim el joglar, que és pròpiament l’encarregat de la transmissió al públic de les poesies escrites pels trobadors, mitjançant el cant acompanyat d’un instrument musical. A més, cal fer una altra distinció entre el joglar de lírica, més refinat i més culte, que havia d’expressar de la manera més perfecta i més fidel les peces que hom li recomanava, i el joglar de gesta, que solia recitar llargues epopeies de memòria, tot improvisant alhora. En general, però, el joglar solia ser de procedència humil, fins i tot a les corts fou considerat sempre una persona de baixa categoria. Alguns trobadors disposaven d’un joglar o de diversos dedicats exclusivament a divulgar llurs composicions. Altres joglars tenien un repertori de poesies de diversos trobadors. De joglars, n'hi havia que esdevingueren trobadors i trobadors que esdevingueren joglars i cantaren versos propis o d’altres.
- Formació i cultura dels trobadors
La tècnica poètica que calia tenir per esdevenir un trobador, com ja hem dit, era complicada, difícil i molt rigorosa. El trobador ha de crear simultàniament les paraules i la tonada de la cançó, i ha de subjectar-les a les lleis mètriques i rítmiques indestructibles i a esquemes estròfics fixos. A més, no pot improvisar, ja que la música exigeix una formació determinada. Això ens fa pensar, com diu Martí de Riquer, que la majoria dels trobadors, si no tots, degueren passar per les escoles monàstiques, on l’art de la composició musical estaria dins el cicle de l’ensenyament superior. La contextura de la lletra i el gran nombre de recursos gramaticals i estilístics revelen que els poetes tenien una sòlida base retòrica, que a més es corresponen amb l’ensenyament de la poètica i de l’ars bene dicendi que coneixem d’aquella època.
Des d’un punt de vista estilístic, els trobadors es divideixen en dos bàndols: els que conreen el trobar leu, versificació senzilla, fàcil, plana, sense caure en la vulgaritat, i els que conreen el trobar clus, poesia hermètica, trobar obscur, cobert; dins d’aquest últim estarien els del trobar ric, amb recarregament de conceptes, bellesa de la forma i la sonoritat.
3.3. La poètica trobadoresca
La poesia provençal, en oposició a la llatina clàssica, es basa en el nombre de síl·labes del vers i en la rima. Ambdues condicions són estrictament exactes. La rima es diu masculina quan correspon a una paraula aguda, i femenina quan correspon a una paraula plana.
Els versos es combinen en estrofes anomenades cobles. En una poesia, hi poden entrar diverses cobles, i totes elles han de constar del mateix nombre de versos disposats en la mateixa combinació de rimes. La darrera estrofa d’una poesia rep el nom de tornada, i és més breu que les cobles anteriors. En ella s’hi troba una mena de comiat o de resum de tota la poesia, la dedicatòria a una dama o a un senyor, o la tramesa a un altre trobador o a un personatge qualsevol. Sovint, en
alguna de les tornades figura el nom del joglar, que ha de divulgar la poesia, i el senyal, és a dir, el pseudònim poètic amb què l’autor amaga el nom d’una dama, d’un altre trobador o de qualsevol altra persona.
Una poesia és escrita en cobles unisonants quan cadascuna de les estrofes ofereix les mateixes rimes. Quan aquestes canvien a cada estrofa, la poesia és escrita en cobles singulars.
3.4. Els gèneres
Segons Martí de Riquer (1984: 3032), hi ha qui, erròniament, ha considerat que la poesia trobadoresca és amorosa, delicada i abrandada, o que només tracta temes agradables, primaverals, etc., i això s’ha arribat a convertir en un tòpic. Analitzarem ací els diversos gèneres poètics provençals:
- El sirventés. De tema generalment moral o polític, és vehicle de la ira, de l’odi, de
la repressió moralitzadora, de l’atac personal i de l’exposició, de vegades polèmica, d’idees personals. Per la qual cosa deixa més llibertat de composició al trobador que en altres composicions i arriba a convertir-se en una arma per a difondre estats d’opinió del trobador. Sol ser construït a base de l’adaptació de la lletra a una melodia ja coneguda per tal d’assolir més gran difusió.
- El plany. És el lament fúnebre per la mort d’una persona, generalment un gran
senyor que protegia el trobador. Solen seguir un esquema fix pel que fa als motius del dol, i tenen paral·lels llatins i arrels clàssiques remotes.
- La tençó i el partiment o joc partit. Són composicions dialogades. Normalment és
un debat poètic o una discussió real entre dos trobadors dins d’una mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites per l’un i les parelles per l’altre. També poden ser dues composicions separades. A la tençó els trobadors defensen opinions contràries segons les seues íntimes conviccions i cenyint-se a l’estrofisme rigorós que instaura la primera cobla. Els temes poden ser de tipus amorós, literari, de moral, etc. Al joc partit defensen opinions alternatives amb un esperit merament lúdic i com a exercici de lluïment personal.
- La pastorel·la. Pertany a l’àmbit de la poesia amorosa i consisteix en un diàleg, en
ple camp, entre una pastora i un noble, que amb més o menys elegància intenta de seduir-la.
- L’alba. Descriu l’enuig dels enamorats que, després d’haver passat la nit junts, han
de separar-se a l’eixida del sol, i de vegades la peça és posada en boca del guaita o sentinella, que ha estat vetlant per tal que la parella no fos sorpresa. Hi ha albes religioses, on la situació es trasllada a l’estil diví.
- La dansa i la balada. Són cançons per a cor i solista, aptes per a ser ballades,
com indiquen els noms. Es caracteritzen per la presència del refrany, que és cantat pel cor, i que a la dansa es troba separat de les cobles que canta el solista, mentre que a la balada alguns dels seus versos s’intercalen en aquelles.
- Altres gèneres menors que cal esmentar són: la cançó de croada, sirventés a
favor de les croades d’Espanya o d’Ultramar; l’enuig i el plaer, on el trobador enumera les coses que l’avorreixen i les que li plauen; l’escondit, defensa o excusació que fa el poeta quan ha estat acusat o calumniat davant la dama; el
somni, relació de coses somniades; el gap, composició on el trobador es vana
d’alguna cosa; el salut d’amor, epístola amorosa; el vers, gènere que en un principi solia confondre's amb la cançó, però a partir del segle XIII són poesies de contingut moral i sentenciós5.
5 El vers, o ratlla, fou anomenat de vegades bordó, bordonet i fins i tot bastó, però mai en el sentit de ratlla d’una
- La cançó. És el gènere més característic i més freqüent en la poesia dels
trobadors, ja que és el vehicle propi de l’expressió amorosa, que exigeix una gran dignitat de llenguatge i una melodia original. El cultiu tan exhaustiu de la forma arriba a crear tot un món literari al seu entorn. Així, el trobador esdevingut “vassall”, canta a la dama, exaltant-la a la categoria de “senyor”, explícitament anomenada midons, del llatí meus dominus. L’extensió normal és de cinc a set cobles, a les quals segueix la tornada, o tornades, on sol figurar el senyal.
3.5. L’amor cortés
El concepte de l’amor que s’exposa en la cançó dels trobadors rep el nom “d’amor cortés”. La cortesia designa la conducta, l’actitud o la posició davant la vida de l’home que viu a la cort, que, per l’especial educació i el prestigi social, esdevé model d’un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El cavaller cortés i la dama cortesana són un prototipus de persones amb nombroses qualitats: noblesa de sang, gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dins de l’estructurada i jerarquitzada societat feudal. La cortesia arriba a identificar-se amb l’amor, concretament amb la fin’amors, de la qual cosa es conclou que tot cavaller cortés ha de ser alhora un lleial enamorat si vol adquirir plet (preu, mèrit), que es divulgue el seu laus (llaor, fama), i assolir el joi (joia). La generositat és indispensable de tot aquell que vulga ser cortés, ha de fer ostentació de liberalitat (larguesa) i defugir l’avarícia (escarsetat), defecte de la persona vil (el croi).
L’amor cortés, però, és una mena de trasllat de conceptes i formes del feudalisme al terreny sentimental i literari. L’estructura de vassallatge entre un home i el seu senyor passa a la poesia i s’aplica a les relacions amoroses6. És per això
que el trobador “junta les mans” davant de l’amada, “jura i promet” el seu amor tot emprant la terminologia del sacramentum, i li proposa de servir-la. Ell s’anomena
hom d’una dona que denomina midons, “el meu senyor”.
La dama, la domina, és la muller del senyor, dominus, i és en una cort o un castell, al lloc preeminent i més venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que es converteixen en amor. Ella sempre és una dona casada, amb la qual cosa arribem a l’essència de l’amor cortés, característic de les corts feudals. Cal tenir en compte, però, que el matrimoni es reduïa a un mer contracte humà. L’amor cortés, per contra, és espontani i lliure, el trobador pot escollir la seua amada. Per tant sembla que l’amor autèntic és l’extramatrimonial.
En general, l’amor cortés es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d’una dama. Però si el marit no ho accepta o no ho comprén, esdevé l’odiat gilós, maleït i temut pels trobadors. A més a més, estan els
lausengiers (aduladors) que són els qui, per afalagar el gilós, descobreixen l’amor
del trobador.
3.6. Vides, Razós i Cançoners
Les Vides. Són breus, o de vegades llarguíssims, textos en prosa provençal, de caire biogràfic, que solen encapçalar la part dedicada a cada trobador en els cançoners. Generalment, suposen un intent de fixar-se l’origen i l’entorn social.
6 El vassal jura fidelitat al seu senyor, el qual li promet protecció i l’ajuda en un món on són bàsiques la defensa i
la col·laboració mútues. El vassallatge s’instaura per mitjà d’un conveni que va acompanyat d’un cerimònia, en la qual el senyor pren entre les seues mans les mans d’aquell que li ret homenatge (commendatio o immextio
manibus); després tots dos es besen (osculo fudei) i el vassall jura, sobre els Evangelis, fidelitat al senyor
Aquestes vides, segons Ferran Gadea (1990: 14-15) obrin una via per a la novel·la ja en prosa, el relat d’uns fets atribuïts a un protagonista on es barregen fets reals amb fets irrealitzables.
Les Razós. El copista o col·lector del cançoner s’arrisca algunes ocasions a anotar el fet o la causa suposada que motiven el poema del trobador.
Els Cançoners. Són reculls ben cal·ligrafiats, on s’acull la producció de diferents autors. La majoria són miscel·lànies i presenten problemes de falses atribucions, autories dubtoses o errònies. Actualment se'n conserven un centenar i, escadusserament, copien també la melodia dels poemes.
3.7. Els tractats de poètica
La poesia trobadoresca es caracteritza precisament per l’exigència i el rigor formal. Una concepció així de l’art del vers no s’improvisa i exigeix l’aparició d’uns codis que recopilen la doctrina “del trobar”. Això es fa més necessari per a aquells que la llengua col·loquial no és la del vers. En aquest sentit no sorprén que els primers tractats de poètica sorgesquen de Catalunya, durant el segle XIII.
- Les Razós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú. És autor de la primera gramàtica
i de la primera preceptiva aplicada a una llengua vulgar, a més de poesies líriques, de narracions llargues en vers i d’un curiós fabliau. Les Razós tenen gran importància per a l’estudi de la llengua poètica dels trobadors, però no són gaire útils per als aspectes versificadors i literaris. Per a suplir aquesta mancança, a finals del segle XIII es va afegir la Doctrina de compondre dictats, d’un autor anònim català.
- El trobador Jofre Foixà va escriure a Sicília entre 1289 i 1291 unes Regles de
trobar, gramàtica amb nombroses cites de trobadors i observacions sobre poètica i
versificació.
- El Cançoneret de Ripio. Dos tractats breus en prosa sobre gèneres i les diverses
combinacions estròfiques, segurament compilada després de 1346 per un autor anònim.
- Berenguer d’Anoia, natural d’Inca, va escriure a principis del segle XIV un Mirall de
trobar de contingut gramatical i retòric.
- Las leys d’amors, del jurista tolosà Guilhem Moliner, són el més extens dels
tractats, de gran riquesa en aspectes gramaticals, retòrics, estilístics i versificadors. Hi ha tres redaccions: la primera, en prosa, fou composta entre 1328 i 1337; la segona, en vers, entre 1337 i 1343, i la tercera, en prosa, és de 1355.
- Finalment cal destacar el Libre de concordances o Diccionari de rims, de Jacme
March, de 1371, i el Torcimany, de Luys d’Averçó (finals del segle XIV), extens tractat de retòrica amb un important diccionari de la rima.
3.8. Els principals trobadors catalans
3.8.1. Berenguer de Palol. Berenguer de Palol (1164) fou un trobador català
relacionat amb la petita noblesa de l’Empordà i el Rosselló. Sembla que és el més antic dels poetes catalans, el qual escriu les seues cançons en un correcte provençal literari. Ens han pervingut nou cançons, totes de contingut exclusivament amorós, mancades d’anècdota o de trets individuals, i caracteritzades per una elegant i severa senzillesa.
3.8.2. Ponç de la Guàrdia. És el pseudònim de Ponç Saguàrdia (1140-1190), fill dels
senyors de la Guàrdia, prop de Ripio. Era cavaller de la cort del rei Alfons d’Aragó. Ens han pervingut nou cançons de caràcter amorós, escrites en un estil entre la senzillesa i el preciosisme, amb gran riquesa mètrica, ja que totes presenten un
estrofisme diferent. Això ens revela un original sentit musical. Les cançons són adreçades a una dama el nom de la qual amaga amb un senyal, d’On-tot-mi-platz,
que és la Marquesa d’Urgell, molt celebrada per altres trobadors.
3.8.3. Guillem de Berguedà (1138-1192). Fou el fill gran del vescomte de Berguedà
que, arran de l’assassinat de Ramon Folch de Cardona, magnat de Catalunya, es convertí en enemic del rei Alfons I i del seu bisbe. Tota la seua vida és un seguit de conflictes bèl·lics i d’actes de rebel·lió. La seua poesia és vigorosa i original i ocupa un lloc destacat en el panorama occità. Practica el sirventés bèl·lic i de calúmnia personal contra els seus enemics i també una poesia amorosa bastant convencional. De la seua obra en destaquen tres cicles, d’acord no amb l’amor, sinó amb l’odi: poesies contra Pere de Berga, contra el bisbe d’Urgell i contra Ponç de Mataplana, a qui a més dedica un plany en morir aquest contra els sarraïns. Aquesta temàtica evidencia que allò que impera és l’odi, que entre els trobadors és més sincer que l’amor. Aquest trobador destaca per dues facetes: el calumniador i el cortés, el groller i l’elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats.
3.8.4. Guillem de Cabestany (1212). Trobador rossellonés, és documentat
històricament com a combatent de les Navas de Tolosa. La seua poesia pertany al
trobar leu, és tota convencionalment amorosa i d’una qualitat no gens menyspreable.
Adquirí una extraordinària celebritat amb la Llegenda del cor menjat, sense ser clara la seua veracitat7. Ens han pervingut set cançons totes de temes amorosos, en estil
abstracte i general i sense fer concessions a referències concretes o a fets determinats. L’èxit més gran fou la cançó Lo dous cossire, centrada en el tema del record de la dama, exposat amb algunes notes sensuals. Els poemes “S’allarga el dia en tendre excés” i “Per la delera” van descabdellant els motius d’un amor total i absorbent, del temor i de l’esperança, de la complaença en el dolor, del martiri i del secret.
3.8.5. Huguet de Mataplana (1185-1213). Es troba ben documentat a les seues
possessions del Ripollés. Lluità a les Navas de Tolosa i a Muret, on fou ferit de mort. Tenia reputació d’home cortés, acollidor i entés en amor i poesia. Va practicar la poesia incidentalment i el seu poema més conegut és “Puix raó me'n dóna entenent” en què retrau a Raimon de Miraval que no siga capaç de respectar el plet que té la seua dona, Na Caudairenga, a fer versos com a trobairitz que és, i a rebre homenatges amorosos; li diu que si això no ho accepta, tampoc no serà mai ell mateix un bon enamorat cortés. Miraval es va defensar en un poema formalment idèntic a aquest, en què es permet d’opinar sobre les relacions matrimonials d’Huguet de Mataplana i la seua muller, Na Sança. Fou, en definitiva, un generós protector de trobadors i de joglars que limità la seua ciència poètica i el seu enginy a debats literaris amb personatges de diversa condició. Els tres debats que hom li atribueix, debat amb Raimon de Miraval, tençó amb Reculaire i debat amb Blacasset, suposen certa agudesa i un tarannà propici per a les burles amables i intranscendents.
3.8.6. Ramon Vidal de Besalú. Ens han pervingut obres de caràcter molt divers:
poesies líriques, tres narracions extenses en vers i un tractat de gramàtica, Regles o
Las razós de trobar, obra cabdal d’aquest trobador. Aquesta té una intenció
didàctica, però aplicada exclusivament a la poesia. Sembla que coneixia l’existència
7 Segons aquesta llegenda, En Ramon de Castell Rosselló, gelós d’aquest trobador, el matà i donà a la seua
esposa el cor perquè se’l mengés. Aquesta, en saber de qui era, es desmaià i el marit la volgué matar, però ella es llançà pel balcó i morí. El rei d’Aragó féu empresonar l’assassí i soterrar el amants junts.
d’una poesia tradicional, o popular, en poblets i muntanya, la qual cosa confirma que hi havia poesia tradicional a Catalunya a començament del segle XIII. Ell adscriu a la literatura en llengua d’oïl els gèneres més objectius, “romanz”, i a la literatura en llengua d’oc els més lírics o subjectius. En definitiva, és una figura literària considerable, precisament per la doctrina poètica exposada a Las Razós de trobar i pel Castia gilós, o reprensió de gelosos, que és una novel·la escrita en apariats octosíl·labs. En ella l’autor es manifesta un narrador de gran mèrit. L’acció és menada amb seguretat i és encertadament estructurada; els episodis són matisats amb detalls escaients, i tant el diàleg com les descripcions tenen vivor i mobilitat.
3.8.7. Cerverí de Girona (1259-1285). Fou l’últim gran poeta de la tradició
trobadoresca, català de Cervera, que adoptà aquest nom joglaresc en donar-li Jaume I unes terres al Gironés. El seu nom és Guillem de Cervera, amb el qual signa els seus Proverbis morals en vers. Trobador àulic a la cort dels Cardona, va ser poeta oficial prop del Conqueridor i de Pere el Gran. Cultivà tots els gèneres poètics i practicà el gust per la innovació i el canvi. La seua obra és la més extensa que existeix: peces líriques, narratives, i els Proverbis. Un dels mèrits és haver escrit cançons imitant l’estil i els temes de la poesia tradicional o popular. Ell ha percebut la bellesa i la gràcia d’un gran tipus de poesia popular, del qual ha assimilat almenys la forma. Cal destacar també quatre pastorel·les que presenten certes varietats i no estan mancades de gràcia i d’intenció. L’acció és lleugera i senzilla, i la intenció, com en la pastorel·la provençal, és política. Gran nombre de composicions de Cerverí són anomenades vers, en què caben des de reflexions ètiques i morals i la poesia sagrada fins als jocs intranscendents i l’humorisme. La paradoxa i el concepte singular i inexpert constitueixen la part principal del contingut d’aquests versos.
Tota mena de recursos i de procediments són utilitzats per Cerverí a fi de mantenir tensa l’atenció del seu públic. L’enginy i l’humor són sovint al servei de la moralització, amb la qual cosa l’actitud ètica es fa suau i aparentment intranscendent. De la poesia religiosa destaquem la composició “Com caminant que va marrant la via”; és tracta d’una alba religiosa que exalta la Mare de Déu com a única dona digna d’homenatges. Finalment cal dir que la varietat dels seus escrits, el seu depurat art, l’originalitat, la seua consciència d’escriptor i la seua rectitud moral donen a aquest trobador una dimensió comparable als millors trobadors de l’època. És el més considerable dels trobadors catalans després de Guillem de Berguedà; la seua obra és una mena de ric balanç i digne colofó de la lírica provençal, i una bella prometença per a la continuació i evolució de la lírica en terres catalanes.
3.8.8. Guillem Ramon de Gironella. Tot i que hi ha problemes de datació, sembla
probable que pertany a la segona meitat del segle XIII. Coneixem d’ell tres poesies amoroses de reeixida perfecció formal. La mètrica és diferent a cadascuna d’elles i presenta esquemes únics en la poesia trobadoresca; el lèxic és ric i l’expressió no és vulgar. És, doncs, un trobador de certa originalitat, molt curós en la forma i que instaura amb encert combinacions mètriques.
4. Apèndix
4.1. Context històric
Tot i que el període històric que ens interessa tractar és aquell que va des del segle XI fins al XIII, és a dir, des de les primeres manifestacions escrites en català fins a la Batalla de Muret en què es perden els territoris d’Occitània, pensem que és convenient d’ampliar-lo i tractar, de manera breu, els fets ocorreguts abans i que són
importants per al desenvolupament de la nostra llengua. Per tant hem dividit aquest context històric en tres parts o fases:
a) Del segle V al IX: de la caiguda de l’Imperi Romà a la dominació franca.
Segons Nadal i Prats (1996: 83-84), tot i que durant el període comprés entre la caiguda de l’Imperi Romà (476 d.C.) i la suposada desintegració de la Marca Hispànica (865), encara no és lícit del tot parlar de llengua catalana, hem de reconéixer que té una importància cabdal per al seu naixement i per al futur desenvolupament.
Taula cronològica: Segles V-VI
- L’any 415 els visigots, poble germànic, penetren per primera vegada en terres catalanes i ocupen la província de la Tarraconense. Als inicis del segle VI afermaren el seu domini en terres de la península ibèrica fins a l’arribada dels àrabs.
- L’any 475 es produeix definitivament la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. La Tarraconense s’incorpora al regne visigot de Tolosa.
Segles VII
- L’any 673 hi ha una revolta contra els visigots. Independència efímera de Catalunya i Septimània.
Segles VIII-IX
- Ocupació musulmana de la península entre el 711 i el 713, s’hi exceptuen l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. S’hi imposa la llengua àrab. Les llengües romàniques es troben en plena gestació. A finals del segle VIII comença la primera fase d’avanç cristià encapçalat pels francs, que arribaren a ocupar el nord de l’actual Catalunya (l’any 759 els francs conquesten el Rosselló, i el 785 Girona és sota domini franc). Aquest territori constituirà fins a la fi del segle X d.C. una manca de protecció contra els musulmans: la Marca Hispànica8.
S’estableix un contacte entre francs i catalans entre el 785 i el 878, en què la dominació franca era políticament total i que es caracteritzava pel fet que els càrrecs públics eren considerats com a beneficis de l’emperador, el qual podia posar o destituir els seus representants. A més, la futura Catalunya es trobava dividida administrativament en dues zones: Cerdanya, Pallars, Urgell i Ribagorça depenien de la Marca de Tolosa, i Barcelona, Girona, Empúries i Rosselló, de la Marca de Septimània.
- Suposada desintegració de la Marca Hispànica (865).
b) De finals del segle IX a principis del segle XII: del procés d’independització
respecte el poder franc a l’intervencionisme català a Occitània.
- Del 878 al 988 hi destaquen dos fets. Primer, el procés d’integració que, amb Guifré el Pilós, seguiren les terres de la Catalunya Vella: aquest comte, el 878 féu una primera unificació dels comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell i Barcelona sota
8 La Marca Hispànica estava organitzada en comtats, els límits dels quals coincidien amb les antigues
demarcacions visigodes que, al seu torn, havien estat construïdes sobre divisions geogràficques de l’època romana o preromana. Cada un dels comtats de la Marca era governat per un comte nomenat directament per l’emperador franc. A finals del segle IX, amb la crisi de la monarquia franca, el càrrec de comte comença a ser atorgat en herència de pares a fills (Guifré el Pilós deixa en herència les seues possessions), segons Francesc Ruiz i altres (1996: 37-38).
la seua autoritat, aviat reconeguda pel Papa i pels emirs de Còrdova, i amb l’establiment d’una dinastia, el casal de Barcelona. Segon, els nobles catalans van seguir un procés d’independització respecte al poder franc: els comtats van començar a considerar-se com a béns propis, això és, hereditaris i no com a un benefici de l’emperador. Durant el mandat del comte Borrell II, els comtats catalans s'independitzen del poder franc. El comtat de Barcelona es transforma en el centre aglutinador. Continua el procés de diferenciació del català respecte al llatí.
- Del 988 al 1162 es produeix l’afermament de l’autoritat de la casa de Barcelona a tota la Catalunya Vella, l’expansió cap als territoris dominats pels àrabs i l’intervencionisme català a Occitània. Sobretot cal destacar que durant els segles XI i XII els comtes catalans portaren a terme una política expansiva més enllà dels Pirineus, principalment a través de la compra dels drets i senyorius o d’enllaços matrimonials amb membres de les grans cases nobles de l’antiga Gàl·lia romana. Els moments claus són l’època de Ramon Berenguer I, que adquirí amb l’or que arribava d’Al-Andalus els comtats de Carcassona i Rasès (1065), i l’època de Ramon Berenguer III que, amb el casament amb Dolça de Provença (1112), annexionà la Provença marítima a la Casa de Barcelona. Aquestes relacions tindran importants influències culturals per a la literatura catalana, com veurem al llarg d’aquest tema.
c) Del segle XII al segle XIII: entre Occitània i la conquesta del sud-est peninsular.
- Durant el segle XII els comtats catalans, progressivament dominats pels comtes de Barcelona, estenen la seua influència política per Occitània. Els diferents pactes, aliances i casaments entre els nobles catalans i els nobles occitans fan que els comtats occitans esdevinguen vassalls del comte de Barcelona.
- A mitjan segle XII el comte Ramon Berenguer IV ocupa els emirats musulmans de Tortosa i Lleida.
- El 1150 es crea una confederació amb el regne d’Aragó en casar-se el comte Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla del rei Ramir d’Aragó. A partir d’aquest moment els comtes del Casal de Barcelona prenen el títol de reis de la Confederació Catalanoaragonesa.
- El segle XII es tanca amb un àmbit d’influència catalana que va des dels Pirineus atlàntics fins a Niça, i de l’Alvèrnia fins a més enllà de l’Ebre.
- El rei Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV, acarona la idea de crear un estat transpirinenc amb Barcelona com a capital.
- Durant el segle XII es va desenvolupar als comtats occitans una religió coneguda con a càtara o albigesa, considerada heretge per l’església oficial de Roma.
- El desenvolupament del catarisme a Occitània atemptava directament contra fonaments jeràrquics i dogmàtics del papat i també contra els interessos expansionistes dels francesos, contraris, per tant, als dels occitans. La confluència d’interessos del papat i dels francesos van promoure la croada contra els occitans càtars.
- La direcció de la resistència contra la invasió correspongué al rei d’aquelles terres, Pere el Catòlic, fill del rei Alfons i pare de Jaume I.
- En la batalla de Muret (1213), les tropes catalanooccitanes van ser derrotades pels francesos i el papat, la qual cosa determinà dues conseqüències:
• La incorporació de la major part dels comtats occitans al regne de França. • L’aparició d’una forta crisi en les relacions entre la noblesa i el rei, ja que les
- Amb la pèrdua dels dominis occitans, la confederació catalanoaragonesa abandona l’expansió per Occitània i ocupa els territoris musulmans del sud i de les illes i, posteriorment, s’estén per diversos territoris de la Mediterrània.
4.2. Esquemes
1. Intenció comunicativa 1.1. Jocs poètics:
- Alba: Separació dels amants a l’alba.
- Pastorel·la: Diàleg amorós entre un cavaller i una pastora. - Debat, Tençó i Joc partit: Joc d’engany entre dos trobadors. - Dansa: Cançons per a ésser ballades.
1.2. Serveis al senyor:
- Plany: Lament per la mort d’un ésser estimat.
- Sirventés: Expressió de les critiques, la ira, el blasme. 2. El món feudal
2.1. Cerimònia de vassallatge:
2.1.1. Presa de mans, commendatio manibus. - Bes, osculo fidei.
- Jurament de fidelitat 2.1.2.
- Senyor: Dama, midons, meus dominus. - Vassall: Hom (trobador).
2.2. Amor cortés
- Dama midons meus dominus, marit gilós, senyal i hom (trobador). - Maldients aduladors (lausengiers).
