MESSA
centenari
1915 · 2015
E n el camí de l’art del segle
XX,
Messa va transitar distant. Molts
troben l’explicació en el fet que va
romandre a Albaida durant llarg
temps. Lluny o prop dels focus artístics
regnants, semblava voler-se mantenir
en la distància. Però el fet és que, amb
les seues formes d’expressió artística,
Messa va reinventar alguna cosa que
ja existia, “però el valor d’aqueixa
reinvenció no resideix òbviament en
la seua falsa novetat, sinó a la lucidesa
d’un ar tista que, assumint el seu discurs,
porta a la pràctica allò que el seu
propi procés li demana. Poc importa
que el resultat no estiga ja ‘de moda’,
poc importa que molts ho donen
erròniament i autosuficientment per
sabut. El que de veritat importa és que
s’haja decidit a fer-ho” .
CATÀLEG
Edició:
Associació Cultural Centenari Messa Coordinació:
Fèlix Sempere Artur Heras Textos:
Rafael Amorós Raquel Baixauli Martí Domínguez Daniel Gozalbo Artur Heras Messa
Assessorament lingüístic:
Imma Descals Traduccions:
Imma Descals Raquel Baixauli Fotografia:
Rafael de Luis Xavier Mollà Disseny:
P. Mestre – A. Heras Impressió:
Imprimint La Vall D.L: V–2.473–2015
© Dels textos: els autors
© De les imatges: MESSA
EXPOSICIÓ
Comissaris:
Artur Heras Martí Domínguez Fèlix Sempere Ajudants comissariat:
Raquel Baixauli Ester Serra
Muntador exposició:
Santiago Andrés Organitza:
AJUNTAMENT D’ALBAIDA
Patrocina:
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA Àrea de Cultura
FUNDACIÓ PER AMOR A L’ART CAIXA ONTINYENT
Obra Social
Col·labora:
AJUNTAMENT D’ONTINYENT GENERALITAT VALENCIANA
MESSA
centenari
19152015
Presentació
5/ Josep A. Albert i Quilis 7/ Alejandro Borrell Bas
10/ LES PALPITACIONS DE MESSA Artur Heras
20/ MESSA: ENERGIA FOSCA Martí Domínguez
32/ UN SEDUCTOR INDOMABLE Daniel Gozalbo
44/ MISCEL·LÀNIA: LA FORTUNA DE MESSA Raquel Baixauli
56/ ENTRÀVEM...
Rafael Amorós 66/ AUTOBIOGRAFIA 84/ Traduccions
SUMARI
4
Racó al taller de Messa, Albaida
5
Presentació
A mb motiu del centenari del naixement de l’il·lustre artista albaidí Francesc Sempere Fernández de Mesa “Messa” (1915–1996), a l’Ajuntament d’Albaida vam decidir declarar l’any 2015 com “l’Any Messa” i convertir el centenari del naixement de qui fou un dels nostres més excepcionals i singulars pintors en un dels grans referents culturals d’aquest any.
Entre els actes que la família ha preparat junt als col·lectius implicats, podrem assistir a les exposicions d’Albaida i d’Ontinyent, així com gaudir de les diverses actuacions musicals i de dansa que tindran lloc en properes dates. A més, prompte coneixerem els guanyadors del primer certamen de pintura mural i la nostra població quedarà impregnada de la temàtica de l’obra de l’artista.
Tot siga per retre el merescut homenatge a la figura de l’artista albaidí. Més encara, quan Messa va ser un artista que malgrat haver recorregut i viscut en diferents ciutats, intercanviant coneixements i tractant noves tècniques i corrents, sempre va sentir la necessitat de retornar a la seua estimada Albaida, per recu- perar el seu passat i reiniciar en plena maduresa vital el seu important treball.
Però serà amb l’exposició del mes d’octubre la que enceta tot un any d’acti- vitats. Una exposició retrospectiva al Palau dels Milà i Aragó que oferirà al visitant l’oportunitat de conéixer l’obra de Messa de més prop.
Agraïsc a Fèlix, fill del pintor Messa, el gran esforç realitzat per portar-nos una important mostra de l´extraordinària obra de l’artista a les sales del nostre Palau Marquesal, on tots els albaidins i altres visitants podrem contemplar la trajec- tòria alternativa i diferenciadora d’aquest artista autodidacta i inconformista que engrandeix el nom d’Albaida allà on es parla d’ell i de la seua obra.
Desitge que gaudiu de la singular obra de Messa que trobareu als fulls d’aquest catàleg; així mateix vos convide a participar d’un any culturalment especial per a la nostra ciutat.
Josep A. Albert i Quilis Alcalde d’Albaida
6S/títol · c.1980 · 46 x 38 x 8cm · Fusta
7
Presentació
É s de nou un honor per a l’Ajuntament d’Ontinyent, i més concretament per a la Regidoria de Cultura a la qual represente, poder oferir la nostra col·laboració en aquesta nova exposició sobre l’obra i la figura de Messa. En febrer de 1996 l’Ajuntament també va col·laborar en l’exposició retrospecti- va homenatge a Messa (1945–1995) al Centre de Cultura “Manuel Sanchis Guarner” d’Ontinyent. Enguany, en el centenari del seu naixement, l’Ajun- tament d’Albaida ha nomenat 2015 “l’any Messa” en homenatge a un dels pintors referents de la nostra comarca. Amb tota una vida dedicada a l’art, Francesc Sempere Messa és reconegut per la seua obra variada i múltiple que ha evolucionat per diferents estils, en una mostra de l’originalitat i l’inconfor- misme de l’artista.
Quan el seu fill Fèlix es va posar en contacte amb mi no vam dubtar ni un moment a donar suport a aquesta iniciativa. Messa era un gran home, un gran pensador i un gran defensor dels drets, de la llibertat i que professava un gran amor per la cultura valenciana. Era, en definitiva, un gran artista. És un reconeixement a un artista autodidacta i explorador de noves tècniques.
Considerant tota la seua obra, tal vegada, va tindre sols un desavantatge: la carència de la capacitat d’una major autopromoció, per haver viscut la major part de la seua vida a Albaida. Ens hauríem de preguntar quin hauria estat el destí de Messa si hagués desenvolupat la seua obra a Madrid, París, Berlín, Nova York...
L’obra de Messa és impulsiva, vital, algunes obres amb un toc primitiu i totes amb una originalitat insòlita i singular. Perquè ell era un inconformista.
És important, doncs, que aquesta exposició puga servir per a donar a co- néixer la seua obra, que si bé a generacions més veteranes no caldria perquè la tenen ben present, per a les noves pot ser una interessant via per a conéixer l’obra d’aquest gran pintor i gran representant cultural de la Vall d’Albaida. La podrem gaudir en el Centre Cultural de Caixa Ontinyent des del 4 de desem- bre fins al pròxim 3 de gener.
Alejandro Borrell Bas Regidor de Cultura i Biblioteca d’Ontinyent
8
Dibuix · 1961 · 20 x 30,5 cm · Tinta s/paper
9
10
LES PALPITACIONS DE MESSA
Artur Heras
T inc en les mans el catàleg que fa trenta-un anys editàrem sobre l’exposició de Messa en la Sala Parpalló de València. Quaranta-vuit pàgines que posen de manifest la modèstia de les publicacions inicials i, alhora, serveixen de testimoniatge dels vaivens que la societat pateix, especialment en aquests temps en què la precarietat, fins i tot la inexistència de les dotacions econòmi- ques, condicionen els projectes després d’un període caracteritzat per l’abun- dància i l’ostentació.
En aquell catàleg, les imatges en blanc i negre compartien uns textos de Vi- cente Aguilera Cerni, Alexandre Cirici Pellicer, Joan Fuster i Santiago Sempere en els quals es donaren algunes claus tant del treball de Messa com de la seua personalitat. Completava la publica- ció un estudi de Pablo Ramírez i unes
Mosaic · c.1980 · 75 x 66 x 5 cm · Oli s/fusta S/títol · c.1980 · 60 x 51 x 15 cm · Oli s/fusta
11
pàgines autobiogràfiques del propi artista a qui vaig conèixer el dia que va venir a la sala per a convidar-me a visitar el seu taller a Albaida. Un fragment en el seu diari sintetitza, amb marcat desengany, els seus primers anys allí transcorreguts:
“Analfabetisme patrioter. Terror a l’infern. Fàcil de picar l’ham del parany feixista: El cant de sirena, un programa d’aparença socialista avançada, camuflatge del fet que sense proletariat no es pot fer la revolució proletària. Quan caigué la bena dels ulls, era tard.”
Els qui no l’hagen conegut podran percebre aspectes del seu caràcter llegint eixes notes autobiogràfiques on la llibertat d’expressió es manifesta amb una sinceritat lliure d’estratègies i d’habilitats socials, aproximant-nos al personatge que tran- sita per un terreny on l’honestedat s’assembla a la ingenuïtat infantil, lluny de la retòrica i de les estratègies del mitjà. El seu era un esperit obert que, incorporat tardanament a la pràctica de la pintura, va mantenir amb energia una recerca que li impel·lia a experimentar des d’uns inicis amb referències cubistes o informa- listes fins als espontanis collages denominats “art gandul”, aquests ja desbordants d’ironia i càrrega social a la manera neo-dadà.
Personatge amb un aspecte singular pel seu físic diferenciat –alt, amb ulls clars–
que li donaven una aparença d’estranger (haguera passat per brigadista republicà en un repartiment cinematogràfic), rematat amb un humor que mantenia viu malgrat les dificultats per les quals va travessar. Cert aire turmentat, que jo no sabia si procedia en part de la seua sordesa o era una impostura, dibuixava una línia crebantada per la qual entrava i eixia amb idèntica facilitat. Malgrat açò, mantenia el rigor analític tant en tractar temes seriosos com en expandir-se en la sornegueria quotidiana amb la qual solia desconcertar amb la seua espontaneïtat i lucidesa.
Messa es divertia amb les paraules i amb les idees. En la pintura va practicar
idèntica actitud. Mantenint amb entusiasme una convicció de la qual podia
prescindir, vivia cada període com si fóra una experiència primigènia. I proba-
blement ho era. Segons l’opinió de P. Ramírez va ser un artista a contra corrent a
qui va definir com “retaguardista”. Però, qui no ho era llavors? En una època en la
què a les –hui inimaginables– dificultats d’informació i de divulgació s’unia la de
l’aïllament, augmentat pel seu retir. Com a únic suport: l’obstinació per introduir
algun canvi des de les provocacions al costat d’un reduït auditori de joves per als
qui mantenia la seua casa oberta.
12
El dia en què Vicent Todolí i jo visitàrem el seu taller ens van sor- prendre enormement les seues pin- tures-relleu amb morfologies sexuals i geomètriques. Obres de formes esquemàtiques i continguts sim- bòlics on la matèria blanca modela les cavitats i els relleus sòlidament estructurats. “Una palpitació univer- sal es repeteix en el reducte domèstic”
deia J. Fuster. Al costat d’aquestes construccions, una instal·lació des- tacava en el porxe de la casa: objec- tes dispars, una cadira, unes botes, un cotxe de xiquet, una nina, unes falçs, una maleta…, tot embolicat en paper de periòdic mantenint la forma original sota la pell poro- sa dels textos impresos. La meua obstinació a mostrar la instal·lació en la sala d’exposicions, va condi- cionar el nombre d’obres exposades i, en conseqüència, va haver-hi una menor presència de les més recents, alguna cosa que sempre incomoda a tot artista actiu; Messa, contrariat, va acceptar amb ànim comprensiu la proposta. Vull pensar que també hui acolliria la selecció d’obres reunides per a aquesta exposició-celebració del centenari del seu naixement for- mada, prioritàriament, pels següents grups:
S/títol · c.1970 · 46 x 38 cm Acrílic, serradura, ferro S/títol · c.1970 · 49 x 40,5 cm Acrílic, serradura, ferro
13 S/títol · 1960 · 46 x 33,5 cm · Oli s/tela
14
Pintures Blanques
Les pintures blanques són en realitat una sèrie d’escultopintures a la manera dels baixos relleus, configurades de manera simètrica, en les quals les conca- vitats i convexitats, les inflors i els orificis són pròxims a la morfologia del cos humà i a les seues zones genitals en major mesura que a les correspondències amb elements constructivistes o maquinistes tal com alguns dels seus objec- tes puguen donar a entendre.
Sense un altre color que el blanc, la textura matèrica potencia les ondulacions de la superfície. El conjunt d’aquesta sèrie d’obres probablement és el reducte on Messa va projectar amb major intensitat una càrrega eròtica idealitzada i impregnada de puresa sota eixa pell blanca, fusió entre la casa i el cos humà.
S/títol. · c.1980 · 55 x 42 cm Fusta i filferro
15 Home amb antenes 1986 · 160 x 58 x 29 cm Fusta i ferro
16
El dibuix i l’objecte
La col·lecció de dibuixos està estretament relacionada amb les seues pintu- res blanques i el seu motiu principal és el cos humà. La línia sobre el paper manté una regularitat conceptual al llarg dels anys. Les figures solen estar encaixades i tancades en l’espai mantenint l’estructura afí als seus assemblat- ges. La línia es desplaça lliure i fàcil sobre el paper en la qual, probablement, siga l’acció més hedonista en l’obra de Messa, ja que sense els lligams de la tècnica de l’oli o les implosions de la matèria o els objectes, disposarà d’una còmoda execució ràpida i alliberadora allunyada de les sèries de pintures amb bigarrament de formes, trames i colors intensos, de les intervencions dels apegasants (així anomenats pel seu autor) i dels collages d’intensa càrrega crítica.
Laberint · c.1980 42 x 35 x 8 cm · Fusta
17
Simetria i (des)ordre
Un grup de pintures realitzades de manera tradicional, i en general amb grisalles i tons foscos, mantenen una ordenació simètrica en habitacles metafísics amb perspectives que bé podrien significar el lloc des del qual l’artista projecta les seues emocions i la seua ràbia, carregades de solitud. La pintura dedicada a la mort de Picasso, en què mostra la sala del quadre Las Meninas de Velázquez buit de personatges, és un bon paradigma del contrasentit de la nostra existència.
En una altra pintura la juxtaposició dels cubículums i les perspectives modifica- des mantenen diferents plànols de profunditat en els quals unes figures doblega- des ens mostren amb gosadia el seu cul, reptant-nos. Amb posterioritat l’autor anotarà amb guix, en el centre del quadre, la paraula Benvinguts.
Aquesta concepció d’agrupament i de repetició ordenada està present de diver- ses maneres al llarg del seu treball des dels objets trouvés –inspirats en escultures de Joan Miró–, a les morfologies vinculades a dos representants de l’art brut com són Gaston Chaissac i Jean Dubuffet.
S/títol · c.1970 · 40 x 49 x 7 cm Tècnica mixta s/fusta
18
Esvaïment
Tanquen la mostra les seues últimes pintures en les quals el color suavitzat, vetlat, anuncia certa immaterialitat tant en el resultat com en el procés d’execució. Serà el revers del llenç la superfície que deixarà com a definitiva en una acció que, com en un truc de màgia, ens mostrarà al final de la funció la cara oculta en la qual pot ser una simbiosi de la funció creativa: aparèixer i esfumar-se. O el contrari.
En l’actualitat compte aproximadament la mateixa edat que tenia Messa quan el vaig conèixer. Potser per açò el meu record mantinga una especial proximi- tat i sintonia amb la seua vivència i pressent els dies en els quals ja no queden paraules dirigides a nosaltres. I (em) pregunte, si va ser pres seriosament per una societat indiferent que ignora, i amb freqüència menysprea, a aquells dels seus membres que trenquen els clixés de la norma dominant. Així, embolicat en silenci m’incline i escolte els moments en els quals tu, Messa, vas cercar fona- ments en un país que els ha perdut reiteradament .
Tres poms · c.1980 · 60x39x10 cm · Acrílic s/fusta S/títol · c.1970 · 46 x 29 x 7 cm · Acrílic s/fusta
19 Dos sexes · 1962 · 83 x 67 x 9 cm · Tècnica mixta s/llenç
20
MESSA: ENERGIA FOSCA
Martí Domínguez
Universitat de València
E l comte de Buffon escrivia que la genialitat és una llarga paciència.
Amb això volia indicar que tan sols des del treball i la perseverança, des de la tenacitat i la constància, des de l’estudi i la dedicació, s’aconsegueixen resultats. I certament és així: com tantes vegades s’ha dit, la inspiració t’ha d’encalçar treballant. I, tan- mateix, sense negar la major, no és exactament això. La genialitat (i amb aquest terme entenc l’impuls creatiu, ço és, l’originalitat) té un element d’innatisme bàsic, de tal manera que el treball, o la paciència, no en són prou. Giotto o Mozart, o fins i tot Leonardo, nasqueren amb aquell do distintiu i diferenciador, amb aquella aptitud que de seguida els singula-
Dibuix · 1975 · 21 x 16 cm · Tinta s/paper
21 Dibuix · 1961 · 22 x 15,5 cm · Tinta s/paper
22
Ens fan monàrquics per pebrots · 1966 81 x 60 x 40 cm Tècnica mixta s/fusta, cadira, nina, naip
23
ritzava, que feia d’ells uns éssers únics i, alhora, inadaptats. Aquesta és la gran incògnita de la creativitat, la seua volu- ble incertesa.
Messa és un artista nat: un home infectat per aquest do innat de la cre- ativitat. En la seua vida va fer molts treballs per a poder traure endavant la família, però en la seua medul·la més íntima sempre hi va romandre latent aquest instint creatiu. “A Albaida el consideraven un boig”, em diu el seu fill Fèlix Sempere, rient. Mentre visite la seua casa, on encara es conserven els seus llocs de treball, em va des- granant alguns episodis biogràfics.
“Durant la guerra, fou falangista, i a punt estigueren d’afusellar-lo. Es va salvar per molt poc... Però aviat va abandonar aquesta doctrina, desenga- nyat i fart de tot. S’en va anar a viure a Barcelona, i allí va descobrir la seua llengua, i ens va començar a parlar en valencià... Fins a convertir-se en un ferm catalanista”. En el seu estudi veig diferents quadribarrades, i al- guns escrits seus, amb una lletra clara i molsuda, sempre en valencià. “Era autodidacta. Però d’eixa manera... Ací venia Segrelles tots els diumenges i xerraven d’art”. I com diu Messa, en uns papers autobiogràfics, “l’amic esdevindrà mestre”.
Cràter i plomada · 1963
65 x 50 cm · Tècnica mixta s/tela Pènduls · c.1970
87 x 39 cm · Tècnica mixta s/fusta
24
En realitat, Messa és un artista excessiu, desbordat, d’al·luvió, un caos primi- geni. La primera vegada que el seu fill em va mostrar la seua obra, que desco- neixia per complet, em va produir una sensació d’angoixa i d’aclaparament.
Literalment ho havia tocat tot, la pintura historicista (seguint potser els Benlliure i sobretot Segrelles), la nova figuració, l’informalisme, l’abstracció mironiana, el neocubisme, l’art gandul, l’expressionisme seguint Zabaleta...
Durant els seus llargs anys de vida artística, va generar literalment una mun- tanya (una fotracada, dirien a la Ribera) d’obres: escultures, olis, dibuixos, collages, instal·lacions... De tal manera que quan un s’enfronta per primera vegada a la seua obra no resulta clar pair quin és el seu estil, quina és la seua veu, què és, en definitiva, un Messa. Hi ha bodegons bellíssims, però molt iniciàtics; hi ha obres colpidores, amb nines desmembrades, que em recorden Carmen Calvo; hi ha escenes eròtiques que tenen alguna cosa de banyistes de Cézanne o de senyoretes d’Avinyó, però d’Albaida. Comptat i debatut, endinsar-se en l’univers Messa no resulta fàcil. El fill em mostra una obra on hi ha unes bragues blanques penjant d’un filferro, amb la inscripció: “De qui- na dona seran aquestes bragues que veig als filferros del balcó”. Aquesta obra està basada en un potent poema de Joan Vinyoli. “Enguany ha estat l’any Vi- nyoli” em diu Fèlix, rient. “Vàrem escriure als organitzadors indicant-los que teníem aquest treball del pare, i a l’inici es mostraren entusiastes fins que...
veieren l’obra”. Em sembla natural: aquelles bragues XXL, mig rosegades pels peixets de plata, no resulten fàcils d’exhibir.
Però en Messa hi ha sempre aquest impuls provocador. Quan Cézanne va pintar La nova Olímpia, i la va exposar en la primera mostra impressionista, va causar un escàndol de tal magnitud que els espectadors volien trencar l’obra i hagueren de posar un pintor amateur a custodiar-la. En Messa hi ha sens dubte un genotip cezannià, una actitud pocasolta, irreverent, forta, un temperament indoblegable. Mentre avance per aquella casa, plena a vessar de cambres i cambretes, i literalment ocupada per la fecundació messànica, em sobta el constant recurs a l’erotisme. Albaida als anys quaranta i cinquanta havia de ser un lloc poc donat per a aquelles efervescències lúbriques, i més tenint de mestre Segrelles. “En una ocasió li digueren a mon pare: vostè és
25 Suggerència de mina submarina · 1963 · 65 x 54 x 25 cm · Tècnica mixta, guix, espill, corda
26
un vell verd. I ell va contestar, exagerat i iracund: vell sí, però verd, sempre!”.
Fèlix evoca aquelles anècdotes des de l’enyor i l’estima, mentre diu un colp i un altre, com un ritornello, “era un home tremendo, tremendo”.
“Com a negociant fou un desastre... Els deutes ens angoixaven, a punt esti- guérem de perdre la casa... Feia mantes, ací teníem els telers... I publicitat...
I mil coses més. Tan mal vàrem arribar a estar, que al remat decidírem obrir una drogueria, que duia ma mare. Però de vegades ella havia d’anar al mercat, i aleshores ell es quedava al càrrec... Quan entraven els clients eixia del seu taller, amb el guardapols ple de pintura, i de vegades fins i tot amb un pinzell a la mà... La clienta li deia, amb temor, baixant els ulls: Que no hi és la seua dona? I ell la mirava i contestava burleta: Xe, què vols? Compreses? De quina
De qui són aquestes bragues... · 1973 · 105 x 117 x 5 cm · Acrílic s/fusta, tela, fusta, filferro
27
marca?. En una ocasió Cirici Pellicer, el gran crític català, va escriure un arti- cle molt elogiós de la seua obra: “Com diu Darwin, la supervivència està als que, sense deixar d’ésser els mateixos, saben respondre a la canviant circums- tància del món amb la mateixa vitalitat”. Messa, això és clar, mai va deixar de ser ell mateix, fins i tot quan feia de botiguer.
En un altre text crític, Joan Fuster escrivia: “Tota l’obra de Messa és interes- sant, no cal dir-ho. Mireu-la; sembla nascuda d’una energia fosca, reconcen- trada com un combat alhora sense esperança i sense desistiments”. És una percepció que em sembla encertada, aquest embat contra tot, aquest combat sense esperança, però irreductible fins al darrer moment. Repassant les seues obres en aquella casa d’Albaida, tan laberíntica com plena de vivències, pense en els possibles motius que han abocat Messa al silenciament. La seua obra és personal, original, arriscada, exacerbada, fins i tot d’una provocació que resulta divertida. Potser si Messa s’haguera quedat a Barcelona ara seria un dels grans de la seua generació; o potser si Messa haguera tingut una mica de sort (un crític que haguera insistit, un vertader amic que l’haguera guiat
Sabó i fil negre tot és per a la roba · 1973 · 38 x 70 x 10 cm · Tela, sabó, fil
28
una mica pels entrellats de les galeries), no resultaria un total desconegut. En el seu estudi, Josep Soler, que més endavant signaria com Monjalés, va estar pintant durant cinc o sis anys. Monjalés va triomfar, i ara és degudament i molt justament celebrat, i a l’altre, Messa, se l’ha engolit el temps i la pols.
En definitiva, Messa ha estat un pintor sense sort. Quan va morir Achille Emperaire, company de batalles i de desencisos de Cézanne, els seus hereus varen traure tots els seus llenços i dibuixos al pati de la casa i els calaren foc:
el foc purificador va acabar amb centenars de dibuixos eròtics d’aquell fill d’Ais. D’Emperaire no queda quasi res, però afortunadament tenim el bell i poderós retrat que li va pintar Cézanne, on apareix un homeneu tenallat per la melancolia. De vegades, l’atzar també juga les seues males passades en
Pissarra · 1971 · 80 x 60 cm Nina, calça, cordell, acrílic s/tàblex La pau torna a Angola · 1986 · 85 x 55 cm
Tècnica mixta i collage s/fusta
29
aquesta ruleta de l’art. Cézanne va triomfar en el darrer moment, però qui sap si d’haver-se mort uns anys abans els seus hereus no hagueren fet el mateix que els d’Emperaire. Per això, crec que és tan meritori l’esforç dels fills de Messa per recuperar el legat de son pare, i salvar de l’oblit tot el que es puga. Recuperar els seus dibuixos, repristinar les seues escultures, reconsiderar els seus murals (com aquell esplèn- did que hi és al Cercle Segrelles, mig amagat per les màquines recreatives), endinsar-se en el seu univers i tractar de resseguir aquella “energia fosca”. Una
“energia fosca” que, us ho asse- gure, és alhora plena a vessar de vida .
Barraquisme · c.1970 99 x 36 cm · Tècnica mixta s/fusta
30 31 Dibuix · c.1980
50 x 65 cm Tinta s/paper
32
MESSA, UN SEDUCTOR INDOMABLE
Daniel Gozalbo
V am arribar a la ciutat d’Albaida a finals de setembre de 1976, acompanyats per una filla de 14 mesos i amb un bebè d’un mes, per a prendre possessió del meu primer destí definitiu, la càtedra de Ma- temàtiques de l’Institut Segrelles.
Veníem amb voluntat de sentir i ser, de tindre uns anys per davant per a residir i conviure en ella. Les prime- res persones que vaig conéixer van ser Francesc Messa i Maria, ja que el mateix dia d’arribada ens vam posar en contacte amb ells per a llogar-li una còmoda vivenda adossada en un barri de nova construcció. Al ser nouvinguts ens van fer de guies en els primers passos. Ens va ensenyar sa casa, que em deixà sorprés amb
Paper blanc i fil negre... · 1970 · 65 x 50 cm Cartolina, paper, fil
33 Dibuix · 1971 · 42 x 52,5 cm · Tinta s/paper Dibuix · 1993 · 33 x 24 cm · Tinta s/paper
Dibuix · 1981 · 46 x 32,5 cm · Tinta s/paper Dibuix · c.1980 · 42 x 32,5 cm · Tinta s/paper
34
la seua ubicació cèntrica però amb la seua mirada posterior dominant sobre el riu i la vall. La meua sorpresa va ser major en pujar al porxet, autènti- ca instal·lació, que em descobria un artista sorprenent i provocador, amb imaginació desbordant i amb valentia creadora, amb tot un món de cadires antigues, mobles abandonats, nines trencades, construccions geomètriques, tot embolicat en pàgines de periòdic. Un univers creador, personal, atraient i misteriós, que evocava somni i innovació, màgia, mite i religió, sexe i secret, i complexament ric i figuratiu.
Venia amb un bagatge que creia sòlid, ja que un grup d’amics acabàvem de muntar Cànem, la primera galeria en Castelló de la Plana que volia trencar amb l’academicisme dominant a la ciutat. També coneixia ja l’experiència de la modernitat crítica en els grups de València, l’abstracció enlluernadora i destrossadora dels pintors catalans i inclús bevia del realisme social que inundava per la seua militància els últims anys del franquisme. Però allí
Dibuix · 1971 · 33 x 42,5 cm · Tinta s/paper
35
vaig sentir un alliberament místic: la creació no podia tindre límits estrets, es podia fer art sense caure en el tòpic social, la militància no podia tancar la mirada sobre territoris tan rics i podia i havia de penetrar en laberints de la ment, del record o del somni, aportant i suggerint altres rutes i altres paradisos.
Era el treball d’anys, el que havia transformat eixa andana en una instal·lació complexa i heterogènia, per ella caminaves amb sorpresa esglaiada recorrent tot el seu espai, evitant trencar l’embruixament dels objectes repartits. Pa- rets, sostres i columnes amagades, empaquetades amb pàgines de periòdic, escultures recobertes de materials de rebuig, escales de fusta, mobles antics, ferramentes, utensilis, tot tenia la seua raó, el seu paper, el seu sentit en la seua cova primordial, tot ajudava a fugir del buit completant l’obra.
Vam parlar moltes vegades en què vaig pujar de nou a eixe espai de creació personal. Allí vaig conviure i em vaig il·lustrar de l’“art pobre” com a alterna- tiva de modernitat al món creador oficial. Allí sentia la poesia del món dels
Dibuix · c.1980 · 17 x 24,5 cm · Tinta s/paper
36
objectes populars, allí m’identificava amb la ideologia de les classes menys privilegiades, allí surava la nostàlgia acompanyant la crítica a una ciutat in- dustrial com l’Albaida del moment, valorant amb un procés creatiu artesanal aquelles coses que el progrés havia declarat obsoletes. Allí vaig saber de la seua estada a Mollet quan Tàpies regnava i innovava. Amb ell vaig entendre que l’objecte alterat amb la seua mà i recobert amb pintura blanca o amb pa- per o draps, podia ser el centre d’un quadre. Allí vaig veure un camí personal que creixia entre un passat mitificat i un futur mediatitzat per una industria- lització aclaparadora i alienadora.
Era difícil que el seu esperit innovador, iconoclasta, destrossador i lliu- re, fóra assumit per la seua ciutat. No sols li quedava xicoteta, aquella li donava l’esquena en no valorar el seu esperit creador o despreciant el seu constructivisme matèric, inclús a pesar d’alguna de les seues intervencions blanca, geomètrica i pura, en algun edifici simbòlic del progrés industrial.
Necessitava respirar un aire més divers, ser contemplat per altres generaci-
Dibuix · 1981 · 32,5 x 46 cm · Tinta s/paper
37
ons, banyat en altres horitzons. Vivia voluntàriament en el seu exili interi- or, rodejat de poques persones que l’acompanyaven, mimat sol·lícitament i generosament per la seua dona Maria, que li permetia subsistir i crear amb esperit i obra lliure. Però continuava mantenint el contacte epistolar i compartit amb les persones que li havien influït tant en la pintura com en la vida intel·lectual. Tenia ja construït el seu personatge, afectuós però en una certa forma distant, centrat en el seu treball i poc social, excèntric i provocador. Este personatge, que inundava i tapava el valor de la seua obra, també era militant en la seua línia social i persistent en el seu treball, malgrat el silenci ciutadà.
Em va introduir en la seua esfera més pròxima. No sols ens unia el nostre profund respecte a la creació, també la nostra alegria per la novetat i sorpresa, o la complicitat de l’afecte. Les preocupacions intel·lectuals o creadores ana- ven al mateix temps que les inquietuds socials o els sentiments. Jo venia des d’una situació de privilegi polític, pertanyia a l’executiva del PSPV, un jove
Dibuix · c.1980 · 42 x 32,5 cm · Tinta s/paper Dibuix · c1.980 · 46 x 32,5 cm · Tinta s/paper
38
partit que unia el sentiment nacionalista de reivindicació valenciana amb una aposta per una societat més justa. Ell, que en la seua joventut rebutjava la societat caciquil capitalista i, influït per la seua estada catalana, assumia la concepció nacional, escrivia en aquell moment en Avui una carta de lector quasi cada dia, on traslladava ambdós inquietuds, la llengua i la injustícia so- cial, amb pertinaç constància i amb prosa concisa, però valent i normativa. Va propiciar des del primer moment la comunió mútua, no sols es va afiliar al jove partit, em va presentar persones amb inquietuds que podien ajudar-nos, em va animar a entrar en la comarca. Vam anar trobant un nucli divers en les seues procedències, però creixentment consolidat, amb la doble preocupació compartida, amb arrelament comarcal, que va tindre un llarg caminar en els anys següents.
Em va parlar moltes vegades de l’ambient religiós dominant de forma quasi opressiva a l’Albaida de la seua joventut, i em descrivia fins a quin punt la societat local actual estava infiltrada per eixe contagi. Vaig saber de la seua militància contradictòria en aquella ciutat d’ofrena de flors a l’Espanya eterna de la cruel postguerra, dels morts en la cuneta, del caciquisme d’unes poques famílies sobrevolant la ciutat. De l’alliberament i descobriment que va sig- nificar la seua estada a Catalunya. De José Mª de Sucre, a qui admirava, per a mi un pintor desconegut i que només tardanament he descobert. Del grup de pintors que van crear, que li van ajudar i guiar i el van valorar. Allí amb la nova figuració arribaria a l’informalisme.
Estava sempre agraït als pintors que li van descobrir l’ofici, com Segrelles i Monjalés. Este va ser per a mi una troballa, un albaidenc pel qual ell sentia una gran admiració i respecte, que molt més tard vaig arribar a conéixer i va- lorar. Monjalés unia el seu art al seu compromís, el món a la seua ciutat natal.
Em va acompanyar a casa de Kilis, el malaguanyat artista, al qual ell tenia en gran estima i admiració. Vaig compartir uns anys amb un dels seus fidels seguidors Cèssar Nicolau, llavors iniciant-se en l’abstracte i en les veladures, que més tard el van portar a una creació molt depurada i a una fugida cap a la modernitat de Nova York on, amb el seu trànsit, es va truncar una vida artística prometedora.
39
Vaig quedar esglaiat a mesura que gradualment em mostra la seua producció, amuntonada per tota sa casa, compartint el naixement i la creació de mol- tes de les seues obres. M’ensenyà els seus primer retrats i bodegons, després obres més elaborades, figures femenines, les seues primeres composicions geomètriques en l’informalisme constructivista de les seues obres de Mollet, la seua immersió en l’“art gandul” amb quadres que incloïen objectes artesa- nals, fora d’ús o reciclatges, la culminació seriosa del qual era el pis superior, una nova figuració, la seua etapa més volguda i més incompresa. Sempre he pensat que el seu “art gandul” bevia de les seues fonts ideològiques, amb el rebuig cap al preestablert, pel seu ús de materials no nobles, pel radical missatge de defensa de l’efímer i amb la inclusió en la seua temàtica del reflex de la misèria social, inclús pel seu crit davant de la pobresa intel·lectual que el rodejava i un cert menyspreu cap al consumisme i el malbaratament.
Delectaven els seus quadres posteriors amb la introducció de l’erotisme, de
Dibuix · 1973 · 32,5 x 43 cm · Tinta s/paper
40
l’estudi del cos de la dona, d’escenes explicites de sexe, acolorides i generoses, treballades inclús amb aspectes geomètrics i amb lectures satíriques de crítica social, no exemptes d’originalitat i inconformisme militant. Sobre paper tre- ballava gradacions i veladures, de les quals va beure esplèndidament Nicolau.
Van passar volant aquells anys a Albaida. La família i la pàtria ens van allu- nyar massa prompte. La política educativa i posteriorment la municipal va omplir la meua vida en la següent dècada. Vaig perdre el contacte permanent amb ells, només en algun viatge esporàdic retrobàvem Maria i Messa en el museu de sa casa. Amb posterioritat, se n’anaren, sense poder expressar-los de nou el nostre afecte i gratitud. Ara, cada vegada que tornem, visitem l’antiga casa que li vam llogar; ara seu de creació artística de Sanjuan, un altre amic seu, anem a la llotjeta d’Amorós a qui Messa va espentar i ani- mar. I passem per davant del seu tancat domicili amb enyorança i un cert desassossec. No hem pogut tornar a entrar en aquella falsa tan misteriosa i sorprenent. Sempre imagine que alguna institució pública, amb intel·ligèn- cia, recobrarà eixa casa per a Museu de Messa i per a albergar artistes jóvens d’Albaida. Res li hauria fet més feliç que posar a disposició del seu poble el seu art, ni res ennoblirà més a la nostra societat que tornar la dignitat al seu record i al seu art.
Sens dubte el pas d’aquells anys en la ciutat d’Albaida va ser decisiu en la nostra vida familiar acadèmica i pública. Vam créixer en afectes, que enca- ra són vius i sol·lícits, un terç de segle després. Vam conéixer àmpliament el nostre país, tan ric i divers. Va ser aclaridor el contacte amb una societat industrial basada en el caciquisme i en l’economia submergida. Disfrutàrem compartint una societat local on la llengua era vivíssima però ocultada ad- ministrativament, amb una religiositat militant, però formal i ancorada en el passat, i vam educar a una joventut que anhelava beure d’aires de modernitat en l’art i en la cultura però sobretot en la democràcia recobrada. Vaig des- cobrir l’arrelament de la música en la societat i, gràcies a la bondat de Fina i Josep Bodí, vam poder observar l’orgull que representa, la felicitat que trans- met, la noblesa el ritme i l’alegria que dóna a la festa, fins esdevenir realment el símbol identificador més estés i assumit pel poble valencià.
41
Però sens dubte va ser un revulsiu conéixer Messa. En l’ambient familiar i afectiu, en la valentia i inconformisme de la seua trajectòria, en la seua insa- tisfacció i rebel·lia a l’ordre tradicional establert, en la seua busca permanent, tantes vegades incompresa, en la seua constància i la seua pertinaç obsessió pel treball i per la innovació. Unia al seu caràcter irònic, una amagada bondat i un generós acolliment. Darrere de la seua aparença física noble amb una certa indolència o desgana, amagava la seua preocupació per les coses senzi- lles, pel pobre, per la marginació. La seua obra beu del superflu i d’allò que ha reciclat per a esdevindre art. Tot un personatge singular i únic, fort i vital, tota una persona atenta i delicada, tot un artista bell i admirable. Per a mi, seductor i indomable .
Instal·lació Sala Parpalló (detall) · 1984
42 43 Dibuix · c.1980 32,5 x 46,5 cm · Tinta s/paper
44
MISCEL·LÀNIA:
LA FORTUNA DE MESSA
Raquel Baixauli
E n el camí de l’art del segle XX, Messa va transitar distant. Molts troben l’explicació en el fet de ro- mandre a Albaida durant llarg temps.
Lluny o prop dels focus artístics regnants, semblava voler-se mantenir en la distància. Però el fet és que, amb les seues formes d’expressió artísti- ca, Messa va reinventar alguna cosa que ja existia, “però el valor d’aqueixa reinvenció no resideix òbviament en la seua falsa novetat, sinó en la luci- desa d’un artista que, assumint el seu discurs, porta a la pràctica allò que el seu propi procés li demana […]. Poc importa que el resultat no estiga ja ‘de moda’, poc importa que molts ho do- nen erròniament i autosuficientment per sabut. El que de veritat importa és que s’haja decidit a fer-ho” (Pablo Ramírez, 1984).
Dibuix · c.1980 · 32,5 x 42,5 cm · Tinta s/paper
45 Anatomia interior femenina · 1963 · 117 x 91 x 15 cm · Tècnica mixta s/fusta
46
Vulva · 1963 · 81 x 65 cm · Tècnica mixta s/tela
47
Malgrat la distància, la revaloració actual gràcies al treball dels seus se- guidors, dóna veu al llampant artista. Curiosament, Juan Ángel Blasco Carrascosa, qui fou president de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art, va predir d’altre temps ençà que es produiria “una ‘relectura’ del arte de las vanguardias, y creo no equivocarme si afirmo que, […] la atípica obra de Messa, zigzagueante y hasta contradictoria, será objeto de valoraciones
‘otras’ y de apreciaciones que aún no han sido señaladas”. Messa, artista amb particularitats tant biogràfiques com artístiques, va donar empenta a una genialitat conjunta. En un moment confús en què els estils es des-uni- versalitzaren alhora que l’art es comercialitza a nivell mundial, artífexs com Messa creen alguna cosa individual. La seua obra “desborda plural, [està] èbria d’austeritat […]. Messa se salva de tota sistematització, moda i corrent artística. És això on la seua obra apareix amb una sorprenent actu- alitat” (Santiago Sempere, París, 13 d’agost de 1984). Aquest anacronisme de sorprenent contemporaneïtat, troba el seu germen en l’experimentació.
Carrascosa pronostica l’explicació en què Messa fou “un autodidacta que, una vez cumplidos los cuarenta, se adentró por la espesura de la experi- mentación artística con el propósito -lo cual es todo un mérito (en nuestro siglo, y en nuestros pagos)- de “sorprender”, es decir, de sorprender(- nos)…”. Descobrim-lo, així, a través de les crítiques i testimoniatges del moment.
Tal com afirma Olga Real (Llevant, 1984), a través de la producció mes- sànica “nos percatamos que el carácter independiente, anárquico de Messa, lo particular de sus intereses a la hora de buscar su propia verdad pictórica, le ha llevado a acercarse a cada uno de los puntos del amplio abanico de posibilidades que se extendía ante sus ojos sin abandonar del todo ninguno.
En su recorrido se detuvo, no demasiado en diferentes opciones: pintu-
ra autodidacta naturalista, escarceos cubistas, obstinado informalismo…,
hasta llegar a la etapa neofigurativa, que marca su madurez plástica, y
posteriormente tiende a la sofisticada alternativa del art gandul y los ape-
ga sants”. Tot açò desembocarà en obres d’experimentació formal. Josep
Vallés Rovira (Associació Internacional Crítics Art Barcelona, maig 1987),
assumeix amb elles, i des de 1974, obres determinants en la seua trajectò-
ria, doncs la “gamma assoleix neta transparència, imatges sensible eurítmia
48
plena expressiu clam líric; figures esdevenen sòlides estructures, accentua- ció esquemàtic plànols, conjunció diferències, contrarietats, punt projecció escultòrica dimensió plàstica. Incorruptible vocació pictòrica, capacitat creativa Messa, fidel a si mateix, seves arrels, principis, participa seu retorn Barcelona, après llunyans anys, jovenívola maduresa, esperit obert punyent tremp plàstic; malgrat tot, rebufa sa obra personal estilística serenitat, front rauxa entremaliada natura”. D’igual forma, el crític d’art Vicente Aguilera Cerni, va escriure que aquestes obres “nos lo muestran como una especie de constructor. Los cuadros se configuran formalmente, e incluso la sime- tría evoca en ocasiones esquemas humanoides. Los objetos –el picaporte, la plomada o lo que sea– se integran a unos conjuntos estructurados, sobrios, como de albañilería elemental. Los valores formales y espaciales –perfora- ciones, relieves– aparecen sobriamente equilibrados, fundidos con el reposo de los conjuntos”. En definitiva, tota una vida sembrant art. No era estrany, doncs, que visquera per i per al mateix, sent la creativitat “una força interi- or que l’empeny a crear contínuament, a dedicar tots els seus esforços físics i mentals a la tasca artística” (Susanna Domínguez i Albiac, Tarragona – gener, 2000).
Alguns testimoniatges es pregunten, sense intenció de trobar resposta, si l’obstinació per part d’artistes com Messa val la pena al veure la seua trajec- tòria a vista d’ocell, ja que el seu treball veu la llum 100 anys després del seu naixement i ha de superar moltíssims obstacles. No és fructífer trobar respos- ta a aquest enigma, obstinar-se en debats hipotètics, puix ni l’Art existeix. Ja en 1966, Joan Fuster apuntava que havíem de mirar aqueixos quadres, o més aviat construccions:
“Tota l’obra de Messa és interessant, no cal dir-ho. Mireu-la; sembla nascuda d’una energia fosca, reconcentrada com un combat alhora sen- se esperança i sense desistiments. Però crec que són les “construccions”
allò que millor ens revela el drama implícit en el seu treball. Que, en el fons, és el drama d’una bona part de la pintura actual”.
Aquestes últimes obres, inserides en el panorama del postinformalisme, per- meten a Fuster reflexionar sobre el sentit de l’art en Messa. El d’Albaida va contribuir a la causa d’ampliar les fronteres del concepte Art.
Homenatge a Zabaleta · 1974 · 116 x 88 cm · Oli s/tela 49
50
Benvinguts · c.1980 · 180 x 130 cm · Oli s/fusta
51
“Fa goig que, per damunt de la mediocritat provinciana, rutinària o tèrbola, una veu o una mà –una intel·ligència–, vinga a proclamar un interrogant qualsevol, un interrogant viu i abrupte. Per exemple, aquest:
el dels límits de la pintura. On va la pintura a hores d’ara? Després de l’informalisme, després de tantes i tantes experiències que suposàvem
“últimes” insuperables, encara se n’enceten més. Messa ens ofereix la seua temptativa. Acostem-hos hi: atentament, ben atentament”.
En aquest intrínsec debat, el rol de la creació té un paper important. “No es pot negar que en l’art de Messa s’hi copsa l’expressió d’un temperament crea- dor […]. No es traeix en la seva autenticitat, verament personal, de sinceritat creadora […]. Pintor d’avantguarda, resta entès, és Messa. Les seves obres parlen per ell. El pintor ha comprès que en art, no hi caben els afalacs que massa sovint desnodreixen la vigoria de l’impuls creador”. Josep M. de Sucre arrancava així el seu escrit de 1963. Genialitat, creació i superació biogràfica impulsen i trauen endavant les construccions de Messa. I és precisament allò que fa la seua obra avantguardista i més enllà. Alexandre Cirici Pellicer (1965), un dels majors crítics catalans d’art del segle XX, reprèn el concepte biològic de la supervivència darwiniana per a entendre la motivació de Messa:
“Messa té una significació molt especial que li permet de portar quasi tot un camp donat de l’espectre de la pintura actual a causa del camí que trià en el moment de la crisis de l’informalisme […].Com diu, però, Darwin, la supervivència està als que, sense deixar d’ésser els mateixos, saben respondre a la canviant circumstància del món amb la mateixa vitalitat […]. Hi ha, potser, un fons psicològic de timidesa en aquest gust per l’amagatall. Potser també una visió sexualitzada per la possessió del món”.
Aquesta visió sexualitzada és el producte d’una intencionalitat eròtica segons
Camilo José Cela, molt ben estudiada i amb desig de ser entesa: “[…] El
valenciano Francesc Sempere (Albaida 1915) nos ofrece una curiosa muestra
de construccionalismo abstracto lastrado siempre de intención erótica. Sus
exposiciones fueron reiteradamente prohibidas bajo la acusación de obsce-
nidad […]” (1977). Amb aquests treballs rebutja allò formalment bell per a
transmetre la seua visió del món:
52
“Messa utilitza, bandejant l’estricta cronologia, la part més destacable del seu treball artístic. Un treball que refusa les qualitats de la bellesa i el plaer estètic i s’endinsa en una cosmologia vitalista, propera a l’art povera. Ho poden veure en les obres dites art gandul, on és senzill ob- servar un culte evident als objectes en desús, al detritus: nines esquar- terades, calcetins bruts sobre un fons de pissarra revellida. Messa és un clar exponent i alumne del dadaisme europeu, però a diferència dels seus congèneres francesos i italians, que es dedicaren a estripar cotxes, camions i altres objectes desballestats, el seu quefer naix del contacte amb la realitat que l’envolta, el seu poble, Albaida, on viu, lluny de la sorollosa metròpoli” (Joan Vicent Aliaga, El Temps, 1984).
I respecte a aquesta sexualitat explícita, López Céspedes defineix la seua causa:
“[…] En efecto, en sus actuales trabajos el hecho sexual aparece des- provisto de todo lo que pudiera ocultar su humanidad, se trata de recuperar la expresión de lo que no se ha podido decir. No se trata de poner el desnudo a la vista del público. Se trata de sugerir la afirmación humana de lo erótico, acostumbrar la retina humana a gozarse en algo que se nos ha dado bien distorsionado, o casi siempre silenciado. De aquí que le definamos como madurez juvenil desparramada. […] Cada cuadro se convierte en un acto de libertad interior, y transformando la materia –desde el procedimiento clásico al uso del papel pintado–, obtiene siempre algo más que plástica. Parece indicarnos, jugando a pensar cuando lo oficial era no hacerlo. Estaba recuperando lo que el franquismo nos arrebataba. Y todo ello al servicio del hombre. Del que crea el producto y del que lo contempla […]” (1980).
Messa, artista a l’ombra, es distingeix per anar a contracorrent. Seguint a l’artista d’Albaida referint-se a Miró després de la seua mort, “quan mor un geni, tothom en sap, en parla i n’escriu”. La veritat és que Messa va fer que parlaren d’ell des dels seus inicis. En definitiva, és necessari replantejar-nos qui va ser aquest ric artífex de cultura nacional a través de la seua producció, una producció que reflexa els pensaments més íntims. L’any 1995, La Co- missió d’Amics de Messa afirmava que “Messa ha deixat fluir per les seues fines mans la cridanera veu dels seus pensaments”. El nostre paper ara és captar i transmetre aquests pensaments a través de la fortuna crítica de l’ar- tista, què fins al moment no li ha fet justícia .
53 Tancat per mort de Picasso · 1974 · 123 x 86 cm · Oli s/tela
54Cala · 1988 · 85 x 121 cm · Oli s/tàblex 55
56
ENTRÀVEM...
Rafael Amorós
AMICS DE MESSA
E ntràvem per la porta de la dro- gueria, sota el cartell “Secuplast” i ens endinsàvem cap a l’interior.
Maria, amb els seus quefers; Messa, llegint o dibuixant, ambientats pel transistor amb la sintonia clàssica de
“Radio Nacional”.
Passàvem al taller: olor a aiguarràs, taules plenes de dibuixos i objec- tes per a fer de models, bastidors i quadres per tot arreu amb tècniques i temàtiques d’allò més variats.
Allí ens trobàvem per a aprendre a pintar. Sota la mirada atenta de Messa: “acluqueu els ulls per a centrar-vos en el conjunt i no vos preocupeu pels detalls”, “no tingueu por si creieu que vos ix malament”.
Graella · 1988 · 121 x 84 cm · Oli s/fusta
57 Mosaic · 1987 · 118 x 90 cm · Oli s/tela
58
De vegades li mostraves, amb dubtes, el que havies fet i Messa, amb la ve- hemència temperamental que el caracteritzava, anava i t’ho emborronava o t’ho trencava. De nou et posaves a treballar més feines un poc malhumorat i ressentit però fent camí. Passat el temps, comprovem que eixe gest de Mes- sa ha estat ben aprofitat ja que ens fa ser més exigents i donar el màxim de nosaltres mateixos.
Messa posseïa una ànima lliure i moltes virtuts, era d’un tarannà molt inqui- et, tenia molta curiositat que tractava de satisfer llegint amb deler. En sa casa es parlava i es discutia de tot, d’art, d’història, de pensament, de literatura, de política, de música; en definitiva, de vida.
Cercles · c.1980 · 37 x 54 cm · Tècnica mixta s/tàblex
59 Mosaic de fustes i teles · 1986 · 168 x 158 x 2 cm · Oli s/tela, fustes
60
És un fet indiscutible que vam ser molt afortunats d’haver conviscut, primer com a aprenents i desprès com a amics, amb la gran persona que fou Messa.
Ara cal agrair-li, allà on siga, haver-nos mostrat una gran finestra per on po- der alçar el vol cap a un món lliure i obert, on les paraules art i vida estiguen sempre ben lligades en el temps que ens ha tocat viure .
Dibuix · 1981 · 32,5 x 46 cm · Tinta s/paper
61 Rota · 1969 · 81 x 75 cm · Oli i blonda s/tela
62
Mitjons (díptic) I · 1987
196 x 53 cm · Oli s/tela 63
Mitjons (díptic) II · 1987 196 x 53 cm · Oli s/tela
64
Environnement · c.1980
Andana al taller de Messa, Albaida
65
66
AUTOBIOGRAFIA
Messa
Albaida,1984
1936–1953 · ALBAIDA
Analfabetisme patrioter. Terror a l’infern. Fàcil de picar l’ham de la trampa fei- xista: el cant de sirena, un programa d’aparença socialista avançada, camuflatge del fet que sense proletariat no es pot fer la revolució proletària. Quan caigué la bena dels ulls, era tard.
1936. Terror “rojo”. En sortir de la presó, havia d’amagar-me sovint. Em distreia llegint i copiant a l’oli estampes de Sorolla.
1939. Terror blau. Venjança, poder i codícia: no hi havia ideals.
Mig poble tancat al Palau.
Segrelles, empresonat. Amics seus ens valem de l’admiració que li té el dictador.
Se l’allibera.
Aquesta situació negativa, em desil·lusiona. Freqüente can Segrelles. L’amic, esdevindrà mestre.
Copie dibuixos de la seua infantesa fets a Sant Carles. Amplie a l’oli les seues il·lustracions: Ho celebràvem, car resultaven més “vistoses” que no pas les del Sert. Potser estàvem equivocats.
Pepito, un xiquet espavilat, que esdevindria “Monjalés”, venia a aprendre a la
67
casa-museu que Segrelles s’havia construït. Allà vaig rebre les primeres lliçons
“del natural”. El xiquet se n’anà a Sant Carles.
A les vacances, Monjalés, que encara signava Soler-Vidal, no eixia de ma casa.
Experimentàvem d’acord amb els seus progressos. Estudiàvem El Greco i Goya.
Els impressionistes. Solana, Quirós. Picasso sobretot, ens “intoxicava” segons ens reptava Segrelles tot enfadat. Pintàvem escenes del Quixot. Assajàvem procedi- ments atrevits de “natura morta” i paisatge del natural. Pels nadals ens divertíem fent felicitacions amb aquarel·la. Omplíem quaderns de retrats de carbonet al natural. Em sorprenia que les coses sortiren amb facilitat.
Dibuix · 1967 25 x 20,5 cm Llapis s/paper
68
1954–1960 · CAFETERIA “MONTERREY”
Acabats els estudis, Monjalés s’instal·la a València. Sovint ve al poble entusiasmat de la tertúlia de “Monterrey”. Em feu assistir-hi.
Un dia per setmana hi havia reunió. Manolo i Jacinta Gil, Llorens Cifre, Michavila, Cillero, Balaguer, Nassio, Alfaro, Castellano...
Solia venir esporàdicament Sempere, a qui no vaig conéixer, crec que radicat a França. Predicava en favor de l’abstracte. Vitoria i Montesa, impressionat per Klee i Kandinsky, el van seguir. Un tal Portolés editava una revista d’art. Sovint, les discussions eren vio- lentes. Freqüentàvem la sala d’en Mateu, home expert i enterat. Al- faro i jo érem autodidactes, i em vaig plantejar tot seriós si n’estava capacitat per a arribar al que feia aquella joventut impetuosa. Sense a penes estola, vacil·lava.
Monjalés vingué al meu estudi per a realitzar la primera exposició individual. Jo estudiava veient-lo treballar i feia apunts dels seus models, ja estava interessat en la recerca de la troballa. Conserve coses d’aquell temps.
Mort d’Ortega i Gasset a poc de repatriar-se: revolta universitària a Madrid. Sonen noms d’intel·lectuals rebels: Aranguren, Lain, Ridruejo...
Mai no s’escriuran més ximpleries en castellà a la premsa espanyola.
La defecció del Ridruejo amb qui simpatitzava, m’ho posà tot molt clar. Angoixa religiosa al temps que se sent la paraula Existencialis- me.
Cau a les meues mans un llibret de poemes: Vicent Andrés Estellés.
Em considere ja emancipat, i experimente, atormentat, pel meu compte.
M’havia decidit: el que faria endavant, bo o dolent seria “meu”.
Barcelona, em temptava.
Allà tot és diferent i seriós. Fins els capellans.
Sexes i ulls · 1986 · 118 x 90 cm · Oli s/tela
69
70
1956 · EL PRINCIPAT. MOLLET
Estava convençut que a dintre meu hi havia un artista.
I que mai no seria negociant.
Llarga malaltia amb cirurgia “in artículo mortis” de la qual sane.
D’aquella ruïna humana conserve apunts d’autoretrat.
Vaig ubicar-me al poble a on m’havia casat, col·locat a una factoria de motos.
Contava de poder pintar. Comence a treballar: Neocubisme.
Al treball, ambient político-social revolucionara o catalanista.
Immigrants. Gent represaliada. Conec Jordi Solé Tura, expulsat de la Universi- tat.
Em fan viatjar. Cosa còmoda, fácil. Temps lliure.
Turisme de franc força instructiu: Museus. Exposicions. Monuments. “Estudie”
filosofia i art (La deshumanización del Arte d’Ortega).
Deduesc que el feixisme espanyol combina el “castellà” amb una “indigestió” de la idea orteguiana.
Faig “chrystmes” i en venc alguns. Els cartells de motocicletes no agraden als empresaris. Tampoc no és tot or al Principat.
Incident personal amb l’empresa. Em defensa un clergue sa. Pinte un oli ridi- culitzant els “meus amos” inspirat amb la frase del Cambó: “som un poble de botiguers”. El capellà veu les meues obres i em relaciona amb Cirici Pellicer.
El crític s’interessa per la meua obra. Em recomana el Santi Surós (del Saló de Maig) i Josep Maria de Sucre. M’acullen amb afabilitat.
Cirici em trià dues obres per al PREMI GRANOLLERS. Dues obretes a l’oli d’orientació abstracta, una d’elles de tema Lorquià. Agraden. Faig amics.
Perd el treball.
Depressió nerviosa. Esbrine en els escrits de Freud.
Exercicis de surrealisme que em cansen prompte: de Dalí m’interessen més les seues genials pallassades.
71
1960 · EL PRINCIPAT. BARCELONA M’instal·le a Barcelona carregat de família.
Un psiquiatra m’emplea en una empresa de publicitat.
Els companys m’entenen, els “amos” no. Mentalitats vulgars, dissecades.
Em presente al SALÓ DE MAIG. Obra de pretés informalisme: “elaborar”.
De certa dignitat, però. Veure’m entre firmes conegudes, m’anima.
El PREMI JOAN MIRÓ s’organitza al Cercle A. de Sant Lluch.
Dos dibuixos tatxistes amb tinta xinesa que són molt comentats. Menció honorífica.
L’informalisme m’obsessiona. Prompte m’adone que informalisme i Tàpies són una sola cosa, i a més definitiva. Malgrat açò, el tatxisme fill d’aquell se’m dóna bé.
Experimente, assage. Dies d’angoixa i derrota.
Faig felicitacions nadalenques tatxistes. “Semblen japonesos”. Me’ls venen a la llibreria del porter Moix. Conec, allà, Joan Fuster.
Nosaltres els valencians.
El descrèdit de la realitat.
SERRA D’OR: Espriu, Foix, Pere Quart, Triadú, Maria Aurèlia Capmany.
Raimon, Maria Carme Girau, Porter Moix...
De Sucre, vivia en la misèria. Redactava les seues memòries. Jo li feia de mecanògraf. Ens apuntalàvem mútuament. Vaig aprendre molt d’ell. Gran amistat fins que va morir.
Aplique la meua tècnica tatxista del paper al gran bastidor. Ho envie al Premi Granollers i el Cirici m’ho va elogiar en el parlament que féu.
Elx: Medalla de bronze a un altre dibuix tatxista.
Temps enrera, partint de Modigliani, havia fet uns ritmes texturals, figures amagades de dones “decapitades” i capiculades com sardines a la llauna.
Al Cirici li agrada i li ho vaig donar. El teu és la lírica. Però és l’espectacle
72
“lleig” de la vida on jo veig “bellesa Lírica”.
Vellesa, monstruositat, opressió, fam, por, misèria...
Lumperproletariat. Prostitució. Pornografia... Lírica del Lumperproletariat.
Com posar això en el llenç amb llenguatge abstracte?
Wilhem Reich. Apague el foc religiós de l’infern. Prou de fantasies! El lib- dós, fossilitzat, retorna a la vida: s’allibera. Hores i hores observant les putes alcohòliques del carrer de les Tàpies de Barcelona; del Carrer de Vinatea de València.
Sent la fascinació del fàstic: he de “dir” aquesta “lírica”.
Instal·lació Sala Parpalló (detall) · 1984
73
1964 · EL PRINCIPAT. NOVA FIGURACIÓ Volia cridar un clam de denúncia de la dona condemnada.
Cercaré en el reducte més tenebrós dramàtic, denigrant: prostitució.
Mascles en vena: caníbals de carn fresca de sexe. La Veritat també és lletja i rau ahí. No és just amagar-la. Cal plasmar¬la.
La meua “veu” serà bròfega acusant la vergonya social de les golfes captaires, venedores de sexe passat, esgotat. Putes pobres, cervells secs. Cossos distorsionats.
Passeu davant nosaltres meretrius evangèliques. Besaré els vostres llavis sifilítics amb la tendresa del meu pinzell. Verges del “pecat”; pintaré oberta la flor tortu- rada del vostre sexe pansit...
PREMI YNGLADA GUILLOT. Dona a punt de parir.
EXPOSICIÓ D’ART SACRE. Cor abstracte de Crist. Blanc/Negre. (Nome- nation Theillard de Chardín).
P. JOAN MIRÓ. Abstraccions al·lusives al meu món amagat i tenebrós de solitud torturada i serena a l’uníson. Immers en ell, JO, “mire” el lluny de velada claredat. Fuig d’un regne que no suporte.
El “caldo de cultivo” de la creativitat és el patir i la pobresa...
S’han de sofrir dolors de part. Hem de torturar-nos les entranyes de veure dona i fills a la fita de la fam. Hem de viure al tall de l’infern de la follia més esgarrifant.
Podré pintar, si tinc motius de cridar que el món no és un feu dels de la ullera daurada. Perquè sota llur costra luxosa i banal, hi viu l’alé càlid, vigorós dels qui sofreixen, que en són més. Dels qui cerquen la Veritat que són els millors...
Sols aquests mouen el Món!
Ho diré rebutjant colors i pinzells. Forade la tela “entrant” per a “sortir” fent volums amb cola, algeps, serradures, additaments de fusta...
L’home de Carn i Os, pensa i sent com l’Unamuno sent i pensa. Com jo.
Escull per a dir-ho un mòdul de ritme clàssic, amb la clàssica blancor del mar- bre hel·lènic.
L’Home: pensament, sentiment, virilitat.
74
1965 · SALÓ DE MAIG
Nova figuració: l’havia trobada. INDIVIDUAL A L’ATENEU BARCELO- NÉS
Desenvolupe la meua troballa del Saló de Maig de Barcelona, però practicaré en tres versions.
L’una és l’expressió “aiguatintes “ del que venia fent amb banys de tinta sobre pa- per. Amb volums i penetracions, insinue el que ja he dit: el “cau” des d’on, ama- gat, “veig” una tèrbola i pessimista “sortida”. Altra, d’un abast merament estètic, es limita a unes “construccions” d’aparença abstracta, però al·lusives a màquines i arquitectura absurdes. La darrera, desenvoluparà L’HOME DE CARN I OS, cercant expressar el món reprimit i ocult del sexe prohibit i del dolor.
Vaig exposar-ho a l’ATENEU BARCELONÉS. M’ho prologa Vicent Aguilera Cerni. Crítica, públic i companys ho acolliren bé.
GRUP V FORMA.- El vam fundar Coma Estadella, Rodríguez Cruells, Kay- deda, Rey Polo, jo i l’escultor Aulestia. La primera exposició itinerant, la férem a l’Institut Francés. La va inaugurar Cirici, que va encomiar la meua aportació. En donar-li les gràcies, m’oferí prologar-me la primera mostra que fera.
1966 · RETORN AL MEU PAÍS. ATENEU DE VALÈNCIA Vaig presentar a València la mateixa trentena d’obres de Barcelona.
Bona acollida dels amics del meu retorn. A València hi ha nous valors.
Equip Crònica. Equip realitat. Valenta protesta político-social. Coneixia Geno- vés des del Saló de Maig. Pròlegs de Fuster i Cirici.
M’entrevisten Dasi-Jr. Cámara i Sentís Esteve.
Encara no “s’havia descobert” la diferència entre valencià i català. Potser per això la meua catalanitat exposada en dites entrevistes fou ben rebuda. (Las Provincias lloava les cançons del Raimon).
El divorci entre intel·lectuals i la situació era palés.
De temps ençà, anava construint-me una ideologia.
75 Gargot de guix · 1990 · 117 x 89 cm · Oli, guix s/tela
76
L’essència valenciana la tenia ben clara. Trobe a faltar l’ús de la llengua escrita, les llibreries atiborrades de literatura catalana de Barcelona.
Em debatia entre Marx i l’anarquia. Teilhard de Chardin. Diez Alegría troba Crist en el marxisme.
El meu amic Llena, feia art-pobre i art-efímer. Havia deixat els frares de la caputxinada de Sarrià.
Comence a cansar-me del que estic fent.
Un quadre blanc de grans dimensions per al SALÓ DE MAIG: al·lusió a la tirania franquista. Les autoritats no se n’adonen. L’any següent construesc una mena d’escultura falla “per a penjar”, burla de la restauració projectada. S’havien de triar unes quantes obres per a raure un any al Museu de Barcelona: ho vaig comentar amb algú. La cosa transcendí i m’ho van vetar. Vam substituir-lo per un quadret contra el barraquisme, segons les denúncies que feia Paco Candel.
1971 · DESTRELLATS. ART GANDUL Em tanque al meu poble. Dibuixos. Nu monstruós.
Envie obres cada any al MIRÓ, evitant al màxim “dibuixar”. Els titule DES- TRELLATS.
Presoner i solitari entre gent que no m’entén. Mut a dintre d’un bosc humà d’ar- bres que es mouen i emiteixen sons que no entenc.
Segrelles està vellet.
Kilis que no surt de casa meua. Quin de tots dos està més malalt?
Abúlia total. M’envien a Barcelona, on ho passe fatal. Torne.
Em visiten uns joves artistes alcoians. Els agrada el que veuen i em preparen una exposició a Alcoi.
Reaccione. Però, per què no pintar sense “pintar”? Combine objectes vells, inútils, absurds; de vegades combinats també amb obres meues pretèrites: ART GANDUL. Efemeritat i pobresa.
77 Dibuix · 1961 · 21 x 12,5 cm · Tinta s/paper
78
Uns versos de Vinyoli em suggereixen enganxar unes bragues amb fils de ferro a un marc vell i brut.
Clama contra tot allò un beneït de la força “viva” de la situació. Toni Miró em defensa, i al parlament que faig a la cloenda assisteix molta joventut sana alcoia- na. Faig molts amics.
Pinte buida l’estança de Las Meninas, col·locant figures segons la meua pràctica distorsionada, monstruosa, tremendista, d’intenció càusticament política “en altre quadre”.
1973 · APEGA–SANTS. LÍRICA ERÒTICA
Ha mort PICASSO. Les revistes reprodueixen fotos del Geni.
Dues d’elles em donen una idea: les enganxaré en un taulell, no com un recurs més (collage), sinó protagonitzant l’obra: com a “Pivot” determinant de l’en- torn geomètric, arquitectural en què restaran inserides. Ho anomene APE- GA-SANTS, versió plana de l’ART GANDUL.
El quadre suggereix els passadissos i estances faraòniques, nova manera d’ex- pressar la meua inclinació esotèrica de romandre sol i amagat.
Faig altres experiències, entre elles, una “missa negra en honor del bruix catòlic Salvador Dalí”.
Com no pinte en aquest interior ombres projectades sinó les “pròpies”, vull indicar amb això un abstraure’s de la noció del temps, i faig una sèrie d’obres amb interiors imaginaris, absurds o reals, on la llum ve de “cap lloc”. Exteriors, paisatges morts, artefactes incongruents.
Per la festa gran del meu poble ve gent de tot arreu. Vaig fer una mostra dispo- sant aquestes obres penjades del trespol o plantades a terra com fitxes de dòmi- no, exposades al públic (al través de quatre amples finestres) cara al carrer. Molta gent treia fotografies.
Allò portà altre escàndol: una obra, “Homenatge a Zabaleta”, sobre una cobla desvergonyida i grollera que vaig oir a Quesada, on hi ha un museu de l’es- mentat pintor, amb una obra del mateix tema. Jo vaig voler llevar-li el que té
79
de “catxonda” i bruta, ficant-li lírica: ritmes de tendresa i colors confonen una parella que “juga” i es “mou” fent un tot amb la resta dels atributs de l’eròtica cançó. Però ho veié un bon senyor, a les hores virrei de València, molt preocupat de prohibir l’amor sense llicència eclesiàstica. Ens enfadàrem tots dos i manà suspendre’m la mostra. Això portà una compensació, car la premsa en parlà.
Cela el fica a L’ENCICLOPEDIA DEL EROTISMO, i Cesáreo Rodríguez Aguilera em demanà l’obra per a penjar-la a l’esmentat museu. Tot seguir vaig fer una dotzena d’obres així.
Dibuix · 1981 · 42 x 33 cm · Tinta s/paper
