Ona Domènech Bagaria Tesi doctoral

Programa de doctorat:

Doctorat en Lingüística Aplicada (Lèxic i Discurs) Bienni: 1994-1996

TEXTOS ESPECIALIZATS I VARIACIÓ VERTICAL:

LA DIVERSITAT TERMINOLÒGICA COM A FACTOR DISCRIMINANT DEL NIVELL D’ESPECIALITZACIÓ D’UN TEXT

Ona Domènech Bagaria

Tesi doctoral

Per optar al títol de doctora per la Universitat Pompeu Fabra

Directora:

Dra. M. Teresa Cabré Castellví Catedràtica de Llengua Catalana Universitat Pompeu Fabra Barcelona, febrer de 2006

definiendo las cosas las damos por sabidas o por hechas. Pero, si queremos que nuestra vida cambie, tenemos que lograr una mutación mental, abrir las puertas a la intuición y las energías creativas, considerar a nuestro inconsciente como un aliado.

Alejandro Jodorowsky El maestro y las magas

Al Xavi, perquè sempre ha cregut en mi Al Roc i al Bru, perquè a ells els dedico tot el que faig

Una tesi doctoral sol ser un camí llarg i tortuós, que tot sovint fa pendent i que difícilment es pot recórrer tota sola. Ara, en acostar-me al final del trajecte, vull compartir aquest moment amb totes aquelles persones que, d’una o altra manera, l’han fet possible, i agrair-los sincerament que m’hagin ajudat a aconseguir-ho.

A la Dra. M. T. Cabré vull agrair-li la direcció d’aquesta tesi, la seva generositat a l’hora de compartir idees, les seves lectures i comentaris, però, sobretot, el fet que, fins i tot en els moments més difícils, sempre m’hagi fet costat.

Vull fer un agraïment generalitzat a tots els col·legues i amics de la Universitat Pompeu Fabra que m’han acompanyat al llarg de tot aquest recorregut, especialment a Cristina Gelpí, amiga entranyable sense la qual, de ben segur, el camí hauria estat molt més feixuc; també a Rosa Estopà, per ser sempre al meu costat, escoltar-me i encoratjar-me;

a Lydia Fernández, per tots els moments difícils que hem compartit; a Mercè Lorente, per la seva predisposició a ajudar-me i pels seus consells; a Jordi Vivaldi, per la seva paciència i, sobretot, pel seu suport en la darrera fase del treball; a Núria Bel, per les converses compartides i pels seus comentaris enriquidors; i a tots els col·legues del grup IULATERM de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, que, de més a prop o de més lluny, m’han acompanyat al llarg del trajecte.

Al Dr. Jaume Llopis, un agraïment especial, no només pel suport desinteressat que m’ha ofert en tot moment, sinó fonamentalment per tot el que he après al seu costat.

Per acabar, vull agrair a la meva família la seva paciència i estimació, així com el suport i l’encoratjament que m’han donat en tot moment, especialment els meus pares, les meves germanes, els meus nebots, Ivet i Oriol, i també la Rosa Maria i el Lluís.

Als meus fills, per mantenir el seu somriure malgrat tot el temps que aquesta tesi els ha pres, i al Xavi, per tot.

Introducció

1. Antecedents: del treball de recerca a la tesi doctoral... 17

2. Supòsits teòrics de partida i objecte de la recerca ... 18

3. Estructura i contingut del treball... 22

Capítol I. Textos especialitzats i nivells d’especialització

1. Els textos especialitzats ... 27

1.1. Diversitat denominativa... 27

1.2. Llenguatges d’especialitat i textos especialitzats: pluralitat d’enfocaments ... 30

1.3. Caracterització del text especialitzat ... 45

1.3.1. Caracterització cognitiva del text especialitzat... 46

1.3.2. Caracterització pragmàtica del text especialitzat... 49

1.3.3. Caracterització lingüística del text especialitzat... 51

2. Textos especialitzats i variació ... 54

2.1. Variació horitzontal i variació vertical dels textos especialitzats... 55

2.2. Textos especialitzats i tipologies textuals... 58

2.3. Variació vertical i nivell d’especialització: interrelació amb factors pragmàtics, lingüístics i cognitius... 60

2.4. Textos especialitzats i nivell d’especialització: factors determinants ... 71

Capítol II. Determinació de les unitats d’anàlisi i de les hipòtesis de partida

1. Determinació de les unitats d’anàlisi: els termes... 77

1.1. La teoria comunicativa de la terminologia: dels termes a les UCE ... 78

1.2. Les unitats d’anàlisi: de les UCE als termes... 86

2. Hipòtesis de partida de l’anàlisi terminològica ... 92

2.1 Motivacions de les hipòtesis de partida de l’anàlisi terminològica ... 93

2.2. Formulació de les hipòtesis de partida de l’anàlisi terminològica... 99

Capítol III. Obtenció de les dades: constitució

del corpus textual i detecció dels termes

1. Constitució del corpus textual ...103

1.1. Selecció dels textos del corpus ...106

1.2. Obtenció i processament dels textos del corpus ...114

2. Obtenció dels termes del corpus textual...118

2.1. Selecció de les eines ...118

2.2. Aplicació de les eines seleccionades: Mercedes, YATE i BwanaNet...122

2.2.1. Constitució del mòdul Diccionari genèric del diccionari jurídic per a Mercedes ...125

2.2.2. Constitució del mòdul Diccionari YATE del diccionari jurídic per a Mercedes ...126

2.2.3. Constitució del mòdul Diccionari de noms propis del diccionari jurídic per a Mercedes ...136

Capítol IV. Resultats: presentació i explotació de les dades, valoració i anàlisi complementària

1. Densitat i diversitat terminològiques dels textos del corpus (mesurades a partir de les ràtios tokens/nre. mots i types/tokens) ...142

1.1. Resultats obtinguts processant cada un dels textos del corpus amb Mercedes (diccionari complet) ...142

1.2. Resultats obtinguts processant els tres subcorpus amb Mercedes diverses vegades (segons els diversos mòduls del diccionari jurídic)...148

2. Càlcul matemàtic de la diversitat terminològica: l’índex de Shannon-Weaver ...156

2.1. L’índex de Shannon-Weaver...156

2.2. Diversitat terminològica dels textos del corpus mesurada amb l’índex SW ...160

3. Anàlisi estadística (ANOVA) dels resultats obtingus amb l’índex SW ...166

4. Valoració dels resultats ...173

5. Anàlisi complementària de contrast (corpus sobre genòmica)...174

5.1. Constitució del corpus textual de genoma (corpus de contrast) ...176

5.2. Aplicació de Mercedes i YATE al corpus del genoma ...179

5.3. Resultats obtinguts amb el corpus del genoma... 181

5.3.1. Densitat i diversitat terminològiques dels textos del corpus del genoma (mesurades a partir de les ràtios tokens/nre. mots i types/tokens) ... 181

5.3.2. Càlcul matemàtic de la diversitat terminològica (corpus del genoma): l’índex de Shannon-Weaver ... 194

5.3.3. Anàlisi estadística (ANOVA) dels resultats obtinguts amb l’índex SW (corpus del genoma) ... 197

5.3.4. Recapitulació: valoració dels resultats (corpus del genoma)... 200

Conclusions

1. Objecte d’estudi ... 205

2. Supòsits teòrics ... 205

3. Unitats d’anàlisi i hipòtesis de partida... 206

4. Resultats obtinguts amb el corpus principal (dret) ... 208

5. Resultats obtinguts amb el corpus de contrast (genòmica)... 210

6. Valoració contrastiva dels resultats (dret i genòmica)... 212

7. Conclusions generals ... 215

8. Aplicacions ... 216

9. Vies de futur ... 216

Bibliografia

Annex 1. Corpus textual de dret (corpus principal)

Annex 2. Corpus textual de genòmica (corpus de contrast)

El desenvolupament científic i tècnic que ha experimentat la societat en les últimes dècades ha provocat un gran increment ―tant qualitatiu com quantitatiu― de la informació especialitzada, que ha tingut com a conseqüència una modificació substancial en el panorama que actualment presenta la comunicació especialitzada.

Des d’una perspectiva quantitativa, és evident que l’època actual viu una gran explosió del coneixement especialitzat,¹ que s’explica, fonamentalment, pels importants avenços científics i tecnològics que s’han produït gràcies, d’una banda, a la intensificació de la investigació i el desenvolupament de les diverses àrees del saber, i de l’altra, a la diversificació dels diferents àmbits del coneixement. L’aparició de nous àmbits del saber i la diversificació dels ja existents han tingut repercussions importants en les diferents llengües, especialment en els aspectes relacionats amb la vehiculació del coneixement especialitzat, entre els quals destaca la terminologia.

Des d’un punt de vista qualitatiu, l’eclosió dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies, així com l’accés generalitzat a l’ensenyament, han afavorit la difusió dels nous coneixements i han donat lloc a una diversificació important de la comunicació especialitzada. D’una banda, aquesta situació ha comportat el sorgiment de situacions comunicatives poc habituals fins a l’actualitat, com la comunicació entre especialistes i el públic general, o l’aparició d’intermediaris entre la producció de coneixement i la seva recepció (divulgadors científics, traductors especialitzats, professors de llengües amb finalitats específiques). D’altra banda, aquesta situació ha provocat la necessitat de tractar de manera adequada els grans volums d’informació especialitzada que es generen i que són fàcilment accessibles gràcies a les noves tecnologies de la informació i, fonamentalment, gràcies a Internet, fet que ha afavorit que diverses disciplines com la lingüística, la informàtica o la documentació hagin centrat bona part dels seus esforços en la recerca de diferents sistemes que, de manera automàtica o semiautomàtica, facilitin a l’usuari la selecció, recuperació i emmagatzematge de la informació a partir de criteris que s’adaptin a les seves necessitats concretes.

1 CABRÉ; DOMÈNECH (2001: 543).

En aquest context, podem dir, doncs, que el discurs especialitzat, s'ha diversificat en dues direccions: d'una banda, horitzontalment, amb l'ampliació de les temàtiques i l'aparició de nous camps de coneixement especialitzat; d'altra banda, verticalment, amb l'aparició de registres i modalitats dins de la comunicació especialitzada.

Aquestes circumstàncies expliquen que alguns dels focus actuals de la recerca en lingüística siguin l’estudi i la delimitació de la noció de text especialitzat, o la determinació dels nivells d’especialitat que mostren els textos en funció de les característiques de la situació comunicativa en què s’han produït.

La terminologia, concebuda com un camp de coneixement interdisciplinari que té com a objecte d’estudi les unitats lèxiques vehiculadores de coneixement especialitzat ―és a dir, els termes―, també ha experimentat en els darrers anys un interès creixent per l’estudi del text especialitzat, concebut com el marc natural on es troben aquestes unitats, i, per tant, com la porta d’entrada per accedir tant a la seva recopilació i classificació, com a l’anàlisi de les causes i les circumstancies que les originen.

La importància de la terminologia en l’estructuració cognitiva dels textos especialitzats, així com la necessitat d’utilitzar-la per garantir la precisió i concisió requerides en aquest tipus de produccions, expliquen el sorgiment d’estudis lingüístics que, amb la voluntat de contribuir a la millora i descripció del text especialitzat, s’han centrat en l’anàlisi dels seus aspectes terminològics en tant que elements lingüístics clarament característics de la producció especialitzada.

La tesi doctoral que presentem se situa en aquesta línia d’estudi i es proposa contribuir a la delimitació del nivell d’especialitat d’un text a partir de l’anàlisi quantitativa de la terminologia que conté, amb la voluntat d’assolir dos objectius fonamentals: d’una banda, contribuir a l’estudi i caracterització del text especialitzat des d’una perspectiva lingüística, i de l’altra, proposar una via que permeti la determinació d’un paràmetre objectivable, vàlid per discriminar un text en funció del nivell d’especialització que presenta, amb la finalitat de col·laborar a establir les bases de futurs sistemes de detecció automàtica del nivell d’especialització d’un text.

1. Antecedents: del treball de recerca a la tesi doctoral

Aquesta tesi forma part d’un procés que vam iniciar amb el treball de recerca presentat l’any 1998 amb el títol Unitats de coneixement i textos especialitzats: primera proposta d’anàlisi.

L’objectiu inicial d’aquell treball era l’anàlisi de la densitat terminològica dels textos especialitzats com a possible paràmetre determinant de la condició i el nivell d’especialització d’un text donat. Per tant, inicialment vam prendre els termes o unitats terminològiques ―enteses com aquelles unitats lèxiques que es caracteritzen perquè s’usen en un domini temàtic amb un sentit definit i perquè són necessàries en la representació conceptual del dit domini― com a objecte d’anàlisi, i ens vam proposar analitzar quantitativament i qualitativament la terminologia continguda en un corpus textual que abraçava diverses disciplines especialitzades i que presentava dos nivells diferents d’especialització, determinats a partir de les característiques pragmàtiques dels textos seleccionats.

Ara bé, atès que partíem del supòsit que la condició i el nivell d’especialització d’un text està en relació directa amb la densitat de coneixement que el text transmet, en començar el buidatge dels textos i, posteriorment, en consultar els especialistes sobre els termes de cada disciplina, ens vam adonar que el fet de limitar-nos a l’anàlisi dels termes ens obligava a bandejar altres unitats que, tot i que no es podien considerar termes en sentit estricte, representaven i transmetien efectivament coneixement especialitzat. La perspectiva cognitiva que vam adoptar, doncs, ens va dur a eixamplar el nostre objecte d’anàlisi a qualsevol unitat lingüística del text que transmetés coneixement especialitzat, independentment de la forma que adoptés i encara que no complís una funció estrictament denominativa, unitats que vam anomenar, d’acord amb Cabré,² UCE (unitats de coneixement especialitzat).

Amb la recerca duta a terme amb aquell treball, en considerar com a objecte d’estudi qualsevol unitat dels textos que transmetés coneixement especialitzat, vam superar les restriccions inherents a les nocions de terme o concepte pròpies de la teoria

2 CABRÉ (1999: 101).

terminològica clàssica i vam encetar un tipus d’anàlisi innovadora en l’àmbit d’estudi dels textos especialitzats. També vam comprovar que la condició i el nivell d’especialització d’un text, determinats a partir de criteris externs, es poden validar sobre la base de característiques internes, relacionades amb les unitats de coneixement que el text conté. Però els resultats obtinguts ens mostraven que la recerca d’aquestes característiques prenent les UCE com a objecte d’anàlisi passava per dur a terme una anàlisi qualitativa i manual, no susceptible de ser automatitzada, que representava un procés lent i costós, fet que complicava notòriament la seva utilitat aplicada. Ens continuàvem plantejant, doncs, si era possible trobar uns paràmetres objectivables ―en el sentit de ser quantificables i, per tant, automatitzables―, que permetessin determinar el nivell d’especialització d’un text donat.

Vam decidir, doncs, centrar la nostra tesi doctoral en la recerca d’una resposta per a aquest interrogant, i vam adoptar una decisió metodològica important: vam optar per canviar la unitat d’anàlisi i passar de les UCE a les unitats terminològiques o termes en sentit estricte, és a dir, a aquelles unitats que compleixen els requisits d’estar lexicalitzades –o sigui, inserides en la gramàtica com a peces lèxiques–, d’usar-se en un domini temàtic amb un sentit definit i de ser necessàries en la representació conceptual del dit domini. I això per dos motius fonamentals.

En primer lloc, perquè d’entre els diferents tipus d’UCE, els termes són les unitats lingüístiques privilegiades a l’hora d’expressar i transmetre el coneixement especialitzat. I, en segon lloc, perquè les eines informàtiques actuals d’extracció i detecció de terminologia no són aplicables a unitats cognitives com les UCE, però sí que poden aplicar-se, en línies generals, als termes tal i com aquí els concebem, fet que ens obria la possibilitat de trobar uns paràmetres, susceptibles de ser obtinguts de manera automàtica o semiautomàtica, relacionats amb el nivell d’especialització d’un text.

2. Supòsits teòrics de partida i objecte de la recerca

Els supòsits teòrics de partida d’aquesta tesi doctoral es fonamenten en la teoria comunicativa de la terminologia i s’emmarquen dins els postulats generals de la lingüística cognitiva, amb la qual compartim la concepció del llenguatge com a

instrument de la conceptualització i també la consideració general que l’estudi del llenguatge no pot separar-se de la seva funció cognitiva i comunicativa, la qual cosa imposa un enfocament basat en l’ús. Aquests supòsits, que es desenvolupen a fons en els capítols I i II de la tesi, es poden sintetitzar en els punts següents:

1. Considerem, d’acord amb Kocourek,³ que qualsevol estudi lingüístic dels textos especialitzats ha de partir necessàriament d’un conjunt de textos seleccionats a partir de criteris pragmàtics i externs, d’alguna manera, als mateixos textos ―criteris que es refereixen als elements que intervenen en el seu procés comunicatiu (com ara el tema, el perfil i la intenció dels interlocutors o el canal de comunicació)―, i a continuació buscar ―bé des d’una perspectiva qualitativa o quantitativa, o des d’una combinació d’ambdós punts de vista― elements interns dels textos que permetin caracteritzar-los lingüísticament.

2. Considerem, d’acord amb la teoria comunicativa de la terminologia (TCT), que la condició d’especialització d’un text és una condició cognitiva: és la manera com s’aborda el tema tractat en aquell text, el mode o la manera de categoritzar, sempre en referència a un esquema preestablert per cada una de les matèries o escoles científiques.

3. Considerem que qualsevol estudi lingüístic dels textos especialitzats ha de prendre com a objecte d’anàlisi algun dels correlats lingüístics formals (o gramaticals en sentit ampli) de les seves característiques cognitives i pragmàtiques, correlats que podem considerar com interns al propi text i que poden ser de tipus lèxic, morfosintàctic o textual.

4. Considerem, d’acord amb la TCT, que la comunicació especialitzada mostra una diversificació discursiva en funció de les característiques de la situació comunicativa, de manera que la variació pròpia de la llengua general també es troba present en els textos especialitzats. Aquesta variació es pot estructurar, seguint Hoffmann,⁴ en dos nivells:

3 KOCOUREK (1991a: 24).

4 HOFFMANN (1998: 62-69).

- un nivell horitzontal, relacionat amb la matèria o domini de coneixement de què tracta el text, i

- un nivell vertical, relacionat amb el grau d’abstracció o el nivell d’especialització que presenta el text.

5. D’acord amb aquests supòsits teòrics de partida, al nostre entendre, l’única caracterització vàlida del text especialitzat és aquella que pot donar compte de la seva multidimensionalitat, la qual cosa inclou considerar tres tipus de característiques: cognitives, lingüístiques i pragmàtiques. En aquesta recerca, doncs, entenem que el text especialitzat es pot definir operativament com aquella producció lingüística que serveix per expressar i transmetre coneixement especialitzat,⁵ que té una sèrie de característiques lingüístiques ―entre les quals destaquen les relatives al lèxic especialitzat― que li atorguen unes especificitats dins del conjunt de textos produïts en una llengua, i que presenta un conjunt de característiques pragmàtiques determinades pels elements específics del seu procés comunicatiu (fonamentalment els interlocutors, però també el tema i la situació comunicativa).

6. I, conseqüentment amb això, si ens situem en la variació vertical que presenten els textos especialitzats i relacionem el nivell d’especialització d’un text amb les tres dimensions que permeten caracteritzar adequadament un text especialitzat, considerem que:

- des del punt de vista de la seva caracterització cognitiva, és a dir, del coneixement especialitzat que transmet, el nivell d’especialització d’un text manté una correlació directament proporcional amb la seva densitat cognitiva, de manera que, com més especialitzat és un text, més densitat de coneixement especialitzat presenta;

- des del punt de vista de la seva caracterització pragmàtica, el nivell d’especialització d’un text es correlaciona, fonamentalment, amb el perfil del seu receptor o destinatari;

5 Entès com aquell coneixement que no forma part del coneixement general dels parlants d'una llengua sinó que ha hagut de ser objecte d'un aprenentatge particular i conscient, i que es caracteritza perquè s'ha conceptualitzat en referència a un esquema preestablert per cada una de les matèries o escoles científiques.

- des del punt de vista de la seva caracterització lingüística, el nivell d’especialització d’un text manté una correlació clara amb el nombre i el tipus d’unitats lèxiques especialitzades que conté i, més concretament, amb els termes o unitats terminològiques.

Partint d’aquests supòsits, i tenint en compte que el nostre objectiu principal és trobar un paràmetre quantitatiu (susceptible, per tant, de ser obtingut de manera automàtica) que permeti discriminar els textos en funció del seu nivell d’especialització, en aquesta tesi ens hem proposat de dur a terme una anàlisi quantitativa dels termes continguts en un corpus de textos que presenten diferents nivells d’especialització i que hem seleccionat a partir de les seves característiques pragmàtiques, amb la finalitat de trobar un correlat lingüístic dels diferents nivells de densitat cognitiva presents en els textos.

Les hipòtesis que orienten la nostra anàlisi terminològica es fonamenten, doncs, en la correlació que creiem que existeix entre els aspectes quantitatius i formals dels termes dels textos i la densitat de coneixement especialitzat que transmeten, i parteixen, fonamentalment dels resultats obtinguts en el treball de recerca esmentat (DOMÈNECH

1998).

Efectivament, els resultats obtinguts amb aquell treball ens han portat a considerar que la recerca d’un paràmetre quantitatiu, relacionat amb el nivell d’especialització d’un text, no es pot basar únicament en dades quantitatives referides al nombre de termes continguts en el text en relació amb el nombre total de mots. Ara bé, la voluntat de trobar un paràmetre susceptible de ser obtingut de manera automàtica, ha comportat que excloguéssim la possibilitat de refinar l’anàlisi quantitativa que volem dur a terme amb anàlisis qualitatives complementàries (relatives, per exemple, a la variació conceptual o denominativa que presenta la terminologia continguda o en un text, o al seu nivell de precisió, correcció o pertinència temàtica). De manera que hem optat per refinar l’anàlisi quantitativa amb l’aplicació de càlculs matemàtics que tinguin en compte altres variables, que també puguin obtenir-se de manera automàtica i que estiguin relacionades amb la diversitat terminològica que presenta el text (com ara el nombre de termes diferents (types), la freqüència d’aparició de cada terme diferent o type, i la consideració de la dimensió o nombre de mots del text).

En aquest sentit, l’ús que algunes disciplines com l’ecologia o la biologia fan de determinats càlculs matemàtics per obtenir mesuradors estadístics de la diversitat d’espècies presents en un ecosistema determinat (els anomenats índexs de diversitat), ens ha obert la possibilitat de trobar en aquests indicadors la manera de mesurar amb prou refinament la diversitat terminològica present en els textos especialitzats.

Som conscients, però, que l’abast d’una recerca individual com aquesta només ens permet proposar una via per a l’obtenció d’aquest tipus de paràmetres capaços de determinar, amb un nivell elevat de validesa, el nivell d’especialitat dels textos d’un domini determinat del coneixement. En aquest sentit, el nostre objectiu és obrir o encetar aquesta via innovadora, basada en el càlcul d’un índex de diversitat terminològica, mostrar els supòsits teòrics que la fonamenten i proporcionar les bases metodològiques que caldria seguir per treballar-hi.

3. Estructura i contingut del treball

El treball comença amb el desenvolupament dels supòsits teòrics que constitueixen el punt de partida de la recerca. Així, hem dedicat el Capítol I als textos especialitzats i a la variació vertical que presenten, amb la finalitat de determinar el concepte de text especialitzat de què partim i els criteris externs que fem servir per establir el nivell d’especialització d’un text.

En el primer apartat d’aquest capítol, centrat en el text especialitzat, fem un repàs dels estudis més representatius que, des de diversos àmbits de la lingüística (terminologia, lingüística del text, didàctica de la llengua i traducció), han tractat aquesta qüestió, per acabar oferint la concepció de text especialitzat de què partim.

En el segon apartat ens centrem en la variació que experimenten els textos especialitzats i, després de definir-la i caracteritzar-la, exposem aquells aspectes que considerem fonamentals en la determinació del nivell d’especialitat d’un text.

En el Capítol II ens proposem d’explicar els criteris i les hipòtesis que orienten l’anàlisi terminològica duta a terme a partir del corpus textual seleccionat. En la primera part del capítol expliquem quines són les unitats que hem pres com a objecte d’anàlisi i quins

són els motius que en justifiquen la tria, mentre que en la segona part exposem les hipòtesis que esperem validar i/o refutar a partir de l’anàlisi quantitativa de les unitats seleccionades.

L’objectiu del Capítol III és donar compte de la metodologia utilitzada per obtenir les dades necessàries per validar o refutar les hipòtesis de partida fixades per a l’anàlisi terminològica. D’acord amb aquestes hipòtesis, aquesta metodologia ha estat orientada per l’objectiu últim que perseguim de trobar un paràmetre quantitatiu, susceptible de ser obtingut de manera automàtica o semiautomàtica. Per tant, hem intentat tant com ens ha estat possible que l’obtenció d’aquestes dades pogués dur-se a terme utilitzant les eines informàtiques actualment disponibles per a l’explotació i el tractament de la terminologia.

Aquest capítol s’estructura en dues parts: en la primera s’expliquen els criteris de constitució del corpus (d’acord amb els supòsits teòrics de partida) i el tractament informàtic de què ha estat objecte. I en la segona, es dóna compte de les eines informàtiques utilitzades per obtenir les dades necessàries per dur a terme l’anàlisi terminològica.

Finalment, en el Capítol IV presentem les dades obtingudes a partir del processament dels textos del corpus amb les eines informàtiques seleccionades, així com l’explotació d’aquestes dades amb dos recursos, un matemàtic (l’índex de Shannon-Weaver) i un altre estadístic (l’anàlisi de la variància o ANOVA), i la valoració que fem dels resultats obtinguts en relació amb les hipòtesis i els supòsits teòrics de partida. Per acabar, tanquem el capítol amb la presentació d’una anàlisi complementària de contrast, feta amb un corpus reduït de textos de genòmica, amb la finalitat de validar els resultats obtinguts amb el corpus principal.

Arribem així a les conclusions, on se sintetitzen els supòsits de partida de la recerca, es validen o es refuten les hipòtesis fixades per a l’anàlisi terminològica duta a terme, es valoren globalment els resultats obtinguts i s’apunten les possibles aplicacions d’aquesta recerca. A continuació, partint dels interrogants més suggerents que han sorgit durant l’elaboració del treball, així com de la necessitat de posar fi a la recerca iniciada,

exposem els eixos de recerca que, al nostre entendre, queden oberts amb aquesta tesi i constitueixen el punt de partida de treballs posteriors que permetin desenvolupar-la.

Finalment, el treball es clou amb la inclusió de les referències bibliogràfiques utilitzades per a la seva elaboració, ordenades alfabèticament.

Els annexos a aquesta tesi s’inclouen en suport electrònic, en un CD-ROM adjunt, organitzats de la manera següent:

- El primer i el segon annex contenen els textos dels dos corpus analitzats (el principal i el de contrast), que també s’inclouen impresos, al final d’aquest volum, per tal de facilitar-ne la consulta.

- El tercer i quart annex contenen les llistes dels candidats a terme obtinguts a partir de l’aplicació de l’extractor de terminologia YATE als textos dels dos corpus analitzats.

- El cinquè i el sisè annex contenen els reculls terminològics que hem elaborat per tal que l’aplicació informàtica Mercedes pogués detectar els termes dels dos corpus textuals.

- I el setè i vuitè annex contenen les llistes dels termes dels dos corpus textuals detectats per Mercedes, ordenats per la freqüència d’aparició.

TEXTOS ESPECIALITZATS

I NIVELLS D’ESPECIALITZACIÓ

I NIVELLS D’ESPECIALITZACIÓ

Atès que l’objectiu d’aquesta recerca és la determinació del nivell d’especialitat d’un text a partir de paràmetres objectivables relacionats amb les unitats terminològiques que el text conté, en aquest capítol exposarem, d’una banda, què entenem per text especialitzat, i de l’altra, quins creiem que són els factors que més influeixen en el nivell d’especialització d’un text.

La consecució d’aquest doble objectiu ens permetrà desenvolupar a fons els supòsits teòrics que constitueixen el punt de partida d’aquesta tesi doctoral ―i que hem enumerat a la Introducció―, i mostrar, d’aquesta manera, el marc teòric general en què s’insereix la recerca que hem dut a terme.

1. Els textos especialitzats

Determinar la noció de text especialitzat no és una tasca gens fàcil. Només cal fer un repàs dels estudis i de les definicions que trobem en els diversos àmbits de la lingüística que més han tractat aquesta qüestió (lingüística del text, terminologia, didàctica de la llengua i traducció), per adonar-se de la dificultat de trobar una definició satisfactòria, que es basi en paràmetres lingüístics, mínimament objectivables i interns als mateixos textos.

Abans, però, de fer aquest repàs i d’oferir la concepció de text especialitzat de què partim, ens ha semblat necessari comentar la variació denominativa que trobem al voltant d’aquesta noció, amb l’objectiu d’aclarir quines són les denominacions que utilitzarem en aquest treball i quin abast tenen per nosaltres.

1.1. Diversitat denominativa

Efectivament, les denominacions que trobem relacionades amb la noció de text especialitzat són força nombroses i variades, i solen respondre a tradicions diferents o a enfocaments diversos sobre l’objecte d’estudi: llenguatges/llengües d’especialitat o

especialitzades, llenguatges/llengües especials, llenguatges/llengües amb propòsits específics, textos especialitzats, discurs especialitzat, comunicació especialitzada...

Si ens fixem en la primera part dels sintagmes que componen les denominacions esmentades, observem que la variació es dóna al voltant dels mots següents:

llenguatge/llengua, d’una banda, text/discurs/comunicació, de l’altra. En relació amb el primer binomi, alguns autors consideren poc adequat parlar de llenguatges¹ o llengües d’especialitat, perquè, en sentit estricte, indueix a pensar en codis complets, autònoms i diferenciats del que anomenem llenguatge general o comú. Així ho expressa Cabré quan diu:

“La denominació llenguatges especialitzats suposa, en la nostra opinió, un ús abusiu del terme llenguatge. En efecte, si en lloc de partir de la noció de llenguatges especialitzats com un supòsit assumit, analitzem les produccions lingüístiques que es donen en els contextos de comunicació especialitzada per inferir si s'han fet servir per a la seva producció sistemes d'elements lingüístics específics (és a dir, diferenciats dels del llenguatge comú), fàcilment observarem que, des del punt de vista dels recursos gramaticals que els constitueixen, els textos especialitzats són textos codificats a partir de la mateixa gramàtica que s'utilitza en totes les situacions comunicatives.”

CABRÉ (1999: 152)

Tot i compartir l’inconvenient d’aquesta denominació, és evident que el seu ús s’ha imposat en la bibliografia sobre el tema, de manera que en aquest treball també utilitzarem la denominació llenguatges d’especialitat,² però, sempre que ho fem en nom propi, no ens referirem a sistemes lingüístics autònoms i diferenciats, sinó a aquelles varietats que la llengua adopta quan s’utilitza en una situació comunicativa marcada per unes característiques pragmàtiques precises (fonamentalment, el tema que s’hi tracta i els interlocutors que hi intervenen).

Quant a les denominacions text/discurs, es tracta, com és sabut, de termes lingüístics difícils de delimitar conceptualment, ja que segons les diferents tradicions, escoles o

1 És evident que en aquest context el mot llenguatge s’usa com a sinònim de llengua i no pas amb el sentit més antropològic de “facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell” (font: Gran diccionari de la llengua catalana).

2 Prioritzem la denominació llenguatge i no la de la llengua, perquè aquesta darrera ens remet prioritàriament a un “sistema de signes comunicatius propis d’una comunitat determinada” (és a dir, a un idioma), mentre que la forma llenguatge respon millor a la idea de varietat o subconjunt d’una llengua determinada.

autors s’usen amb significats diversos i, de vegades, excloents. No és aquest el lloc adequat per tractar aquesta discussió en profunditat, però sí que voldríem aclarir que, en aquest treball, l’ús d’una o altra forma no respon a un posicionament teòric determinat sobre l’objecte d’estudi, sinó simplement a la perspectiva o a l’enfocament adoptat en un moment donat. Així, amb caràcter general, entendrem per discurs la “materialització de l’ús de la llengua en la comunicació”, mentre que el text serà el “resultat observable i tractable de la comunicació discursiva”.³ D’acord amb això, la denominació més utilitzada en aquest treball és la de text especialitzat, perquè ens remet directament al nostre objecte d’estudi, sense que això signifiqui que per nosaltres el text sigui concebut com una simple unitat gramatical superior a l’oració i desprovista de característiques discursives.

Finalment, quant a la denominació comunicació especialitzada, la considerem clarament hiperònima respecte de les altres, de manera que el seu ús respon a la voluntat de parlar globalment de la transmissió d’informació entre un emissor i un receptor, més que no pas a la voluntat d’estudiar l’ús concret de la llengua en una situació comunicativa determinada.

Per acabar amb aquests aclariments denominatius només resta parlar de la segona part dels sintagmes esmentats a l’inici, on trobem, d’una banda, les formes “llenguatges especialitzats/especials/d’especialitat”, i de l’altra, “llenguatges amb propòsits específics”. En el primer cas, l’ús d’una o altra forma no sembla que tingui cap conseqüència teòrica ni metodològica, tot i que preferim les denominacions relacionades amb el concepte especialitat⁴ que no pas amb el concepte especial,⁵ l’ús del qual probablement respon a la influència de la forma anglesa Special Languages.

Ara bé, en contrast amb aquest primer sintagma, la denominació llenguatges amb propòsits específics (de l’anglès Languages for Specific Purposes o LSP), tot i que fa referència al mateix objecte d’estudi, indica clarament una conceptualització diferent, com molt bé expressa Cabré quan diu:

3 MARTÍ (2005).

4 Que, d’acord amb el Gran diccionari de la llengua catalana, es pot definir com una “branca especial d'una ciència, d'una professió, etc., a la qual algú es consagra d'una manera exclusiva”.

5 Que el mateix diccionari defineix amb un sentit més genèric com “limitat a un determinat camp d'acció”.

“La expresión lenguas de especialidad remite esencialmente al conjunto de los conocimientos morfológicos, léxicos, sintácticos y textuales que, según el tema, conforman el conjunto de recursos expresivos y comunicativos necesarios para desenvolverse adecuadamente en el contexto profesional de dicha especialidad.

Hablar, en cambio, de lenguas para fines o propósitos específicos presupone poner el énfasis en el uso efectivo de dichos recursos. Se trata por lo tanto de una cuestión de foco: en el primer caso se centra la atención en el conocimiento de las particularidades de dichos recursos; en el segundo, en la adquisición de habilidades en el manejo de dichos recursos.”

CABRÉ (2005: 2-3)

Atès que aquesta darrera denominació s’usa en l’àmbit de l’ensenyament d’idiomes, en aquest treball, quan depengui de nosaltres, n’evitarem l’ús, i optarem, com ja hem dit, per utilitzar la denominació llenguatges d’especialitat o especialitzats.

Un cop fets aquests aclariments denominatius, en l’apartat següent mostrarem la diversitat de concepcions que trobem al voltant de la noció de text especialitzat, per acabar oferint la perspectiva en què ens hem situat per dur a terme aquesta recerca.

1.2. Llenguatges d’especialitat i textos especialitzats: pluralitat d’enfocaments

És innegable que l’autor que més profusament s’ha dedicat a l’estudi, tant teòric com aplicat, dels textos especialitzats, és Lothar Hoffmann, lingüista alemany que, en la segona meitat del segle passat, va esdevenir una de les primeres autoritats del que ell mateix va anomenar recerca sobre els llenguatges d’especialitat, que va definir com una branca de la lingüística aplicada que analitza l’ús lingüístic en àmbits especialitzats de l’activitat social i professional, i que té com a objecte d’estudi els diferents tipus textuals amb una temàtica especialitzada.⁶

Hoffmann, que va dur a terme la seva recerca, tant teòrica com aplicada, a la Universitat de Leipzig a partir de mitjan els anys seixanta (i va organitzar al seu voltant l’anomenada escola de Leipzig), ens ofereix una descripció detallada de les principals tendències en la recerca sobre els llenguatges d’especialitat en el treball titulat

6 HOFFMANN (1998: 101).

“Característiques dels llenguatges d’especialitat”.⁷ Aquestes tendències corresponen, d’acord amb aquest autor, a les següents línies d’investigació: l’orientació lèxica, l’orientació de la lingüística funcional, la lingüística econòmica, l’orientació de l’estilística funcional, l’orientació filosòfica, l’orientació traductològica i la teoria dels subllenguatges (aquesta darrera és l’orientació en què ell mateix se situa). Vegem-ne breument les característiques principals segons el mateix autor:

- Orientació lèxica: prioritza l’estudi del vocabulari i correspon a les primeres recerques sobre llenguatges d’especialitat, i més endavant a les recerques fetes des de la teoria general de la terminologia. Els llenguatges d’especialitat es consideren llenguatges funcionals que tenen l’objectiu de “servir de mitjans per comunicar veritats i fets”,⁸ principalment a través del vocabulari especialitzat, és a dir, de la terminologia.

- Orientació de la lingüística funcional: té el seu origen en l’escola lingüística de Praga i es basa en la diferenciació funcional del llenguatge: “La tria d’uns recursos lingüístics concrets per formular un enunciat determinat depèn de la finalitat d’aquest enunciat”.⁹ Tot i que el lèxic continua tenint un paper central, aquesta orientació va més enllà dels recursos lèxics dels llenguatges d’especialitat i també s’interessa pel pla sintàctic. Molt pròximes a aquesta orientació se situen les concepcions d’una sèrie d’autors com Phal o Halliday,¹⁰ que veuen els llenguatges d’especialitat com un ús especial o restringit del llenguatge comú. Hoffmann també inclou dins d’aquesta orientació la descripció dels llenguatges d’especialitat de l’anglès feta per Sager, Dungworth i McDonald (1980), ja que considera que continua compromesa amb l’orientació de la lingüística funcional, per bé que s’esforça per aconseguir una visió més integradora, que la situa entre el procés comunicatiu i el sistema semiòtic: “Special languages are semi-autonomous, complex semiotic systems based on and derived from general language; their use

7 HOFFMANN (1998: 21-69).

8 En paraules de Wüster, citat per HOFFMANN (1998: 29).

9 GAVRÀNEK, citat per HOFFMANN (1998: 31).

10 Citats per HOFFMANN (1998: 35).

presupposes special education and is restricted to communication among specialists in the same or closely related fields”.¹¹

- Lingüística econòmica: corrent que té el seu origen en algunes escoles superiors de comerç dels Països Baixos, Suïssa, Alemanya i Txecoslovàquia, i el seu interès pel llenguatge econòmic. Si bé en una primera etapa el seu enfocament va ser fonamentalment diacrònic, a partir dels anys 30 manté una estreta relació amb l’escola de Praga, fet que li fa adoptar una perspectiva sincrònica funcional que acabarà sent molt fructífera, sobretot en l’àmbit de l’ensenyament de llengües estrangeres. Malgrat que actualment la lingüística econòmica ha desaparegut, la seva tradició encara perdura en algunes institucions, orientada a nous objectius, com l’anàlisi terminològica (Picht¹²), la lexicografia i la formació d’adults en llenguatges d’especialitat.

- Estilística funcional: com a disciplina pròxima, però relativament independent, de la lingüística funcional, aquesta orientació ha contribuït a descriure l’ús divers dels recursos lingüístics segons els diferents objectius comunicatius. Distingeix entre llenguatge funcional (entès com una funció de la langue, determinada pels objectius globals del conjunt de recursos lingüístics) i l’estil funcional (funció de la parole, determinada per l’objectiu concret d’un enunciat). Destaca l’escola estilística soviètica i la seva caracterització de l’estil científic.

- Orientació filosòfica: des de la filosofia del llenguatge sovint s’ha plantejat el dilema de si el llenguatge natural era adequat com a vehicle d’expressió i transmissió del coneixement científic. Ara bé, al final de totes les discussions sobre la relació entre llenguatge natural i llenguatge artificial sempre es constata que els llenguatges artificials només es poden construir sobre la base dels llenguatges naturals.

- Orientació traductològica: el problema fonamental al voltant de les equivalències i la comparació dels recursos disponibles en les diferents llengües han donat lloc a

11 SAGER ET AL. (1980: 69).

12 Citat per HOFFMANN (1998:39).

observacions interessants sobre l’especificitat dels llenguatges d’especialitat, com ara la suposició que totes les traduccions cientificotècniques comparteixen característiques comunes o la consideració que l’essència dels llenguatges d’especialitat és una qüestió d’estil.

- Teoria dels subllenguatges: sostinguda pel mateix Hoffmann, parteix de les tradicions positives de l’orientació lèxica, de l’orientació de la lingüística funcional, de la lingüística econòmica i de l’estilística funcional, que entenen els llenguatges d’especialitat com una selecció de recursos lingüístics determinada en funció de la comunicació i dels continguts. Tots els llenguatges d’especialitat es presenten dins del mateix llenguatge comú, que es defineix com el conjunt de recursos lingüístics de què disposen els membres d’una comunitat lingüística i que fa possible la comprensió entre ells. Aquesta concepció implica un desplaçament fonamental del problema de la relació entre llenguatge comú i llenguatges d’especialitat, ja que el llenguatge comú no es considera a part dels llenguatges d’especialitat, sinó que aquests són subllenguatges seus, de manera que es comporten com una part d’un tot:

“En aquestes circumstàncies, cada llenguatge d’especialitat seria un mitjà de comunicació relativament independent i, respecte del llenguatge comú (llenguatge global), seria el mateix que el particular és al general; la seva particularitat es trobaria només en la selecció i la disposició dels recursos lingüístics per a un objectiu determinat i no en els recursos lingüístics per ells mateixos.”

(HOFFMANN 1998: 48)

Des d’aquesta perspectiva, doncs, tot i que els llenguatges d’especialitat es conceben com a subllenguatges del llenguatge comú, tenen, alhora, una certa categoria de codis complets i autònoms, la descripció dels quals inclou la totalitat dels recursos de tots els nivells lingüístics, de manera que es pot parlar d’una fonologia, d’una morfologia, un lèxic, una sintaxi i una estructura textual propis de cada llenguatge d’especialitat. Per Hoffmann,¹³ la “justificació d’un procediment com aquest no es troba en la demostració de la diferència o l’autonomia dels subsistemes enfront del sistema global, sinó en la possibilitat de representar en una exposició englobable i tancada l’existència i l’ús dels

13 HOFFMANN (1998: 80).

llenguatges d’especialitat, perquè és necessari per satisfer les múltiples demandes provinents de la pràctica especialitzada.” Així, aquest punt de vista és especialment avantatjós en l’àmbit de la formació en llenguatges d’especialitat, perquè fa possible que es proporcioni el material necessari per a la comunicació en cada àmbit d’especialitat i que, a partir d’aquí, s’elaborin els materials d’ensenyament més adequats.

D’altra banda, amb la teoria dels subllenguatges el centre de gravetat de la lingüística dels llenguatges d’especialitat sofreix un clar desplaçament: al principi, l’atenció es concentrava gairebé exclusivament en la terminologia, després es va anar dirigint cap a la sintaxi i ara l’interès se centra en el text especialitzat entès com un tot funcional i estructural:

“Des del punt de vista comunicatiu, el text és el signe lingüístic primari, és a dir, el llenguatge en condicions normals només es troba en els textos. Això també és vàlid per al text especialitzat. Per tant, el text especialitzat ―i no la paraula o l’oració― hauria de ser el nucli central en el treball amb els llenguatges d’especialitat.”

HOFFMANN (1998: 78)

Situat, doncs, en aquesta perspectiva de la teoria dels subllenguatges, Hoffmann ens ofereix les següents definicions de llenguatge d’especialitat i text especialitzat:

“Un llenguatge d'especialitat és el conjunt de tots els recursos lingüístics que s'utilitzen en un àmbit comunicatiu ―delimitable pel que fa a l'especialitat―

per tal de garantir la comprensió entre les persones que treballen en aquest àmbit.”

HOFFMAN (1998: 51)

“El text especialitzat és l’instrument o el resultat de l’activitat comunicativa exercida en relació amb una activitat socioproductiva especialitzada. Forma una unitat estructural i funcional (un tot) i està format per un conjunt finit i ordenat d’oracions coherents pragmàticament, sintàcticament i semànticament o d’unitats amb valor d’oració, que, com a signes lingüístics complexos d’enunciats complexos del coneixement humà i de circumstàncies complexes, correspon a la realitat objectiva.”

HOFFMANN (1998: 77)

Un altre autor que ens ofereix una panoràmica de la recerca sobre els llenguatges i els textos d’especialitat és SCHRÖDER (1991), qui ja d’entrada esmenta la dificultat de definir, en termes lingüístics, els llenguatges d’especialitat:

“I assume that a linguistic definition of concept of LSP is indeed not possible:

nevertheless, one can summarize the most important results of our current knowledge of the most important features of LSP.”

SCHRÖDER (1991: 5)

D’acord amb Schröder, les principals característiques dels llenguatges d’especialitat són les següents:

- no es defineixen per oposició al llenguatge comú, sinó com a subllenguatges propis dels diferents àmbits temàtics especialitzats;

- es diferencien horitzontalment segons la temàtica i verticalment segons els diferents nivells de comunicació en un àmbit determinat;

- són llenguatges funcionals l’objectiu principal dels quals és fer que la comunicació especialitzada sigui el màxim d’efectiva possible;

- són variables des d’una perspectiva històrica;

- no es concebem únicament com a variants estilístiques o com a subsistemes terminològics, sinó que abracen tots els trets fonamentals del text entès globalment;

- també inclouen l’ús d’aspectes no verbals en la textualització.

D’altra banda, Schröder coincideix amb Hoffmann quan afirma que, en la recerca sobre els llenguatges d’especialitat, es poden distingir força clarament les etapes següents:

- L’etapa lèxica: la recerca sobre els llenguatges d’especialitat es redueix als estudis terminològics i la noció de llenguatge especialitzat s’identifica amb la de vocabulari especialitzat.

- L’etapa morfosintàctica: la recerca sobre els llenguatges d’especialitat s’amplia al nivell de l’oració i molts trets típics d’aquests llenguatges s’identifiquen amb aspectes sintàctics.

- L’etapa orientada al text: el mateix text especialitzat esdevé el punt de partida i la recerca sobre els llenguatges d’especialitat mira de tractar globalment tos els nivells textuals, inclosos el pragmàtic i l’extralingüístic.

Malgrat que, com el mateix Schröder ens diu, qualsevol periodització sempre s’ha d’entendre com la generalització de determinades tendències, que mai no reflecteix fidelment la realitat, si es considera globalment la història de la recerca sobre els llenguatges d’especialitat, s’hi poden distingir dues grans línies, l’orientació terminològica i l’aproximació funcional, que finalment han quedat integrades en l’aproximació centrada en el text.

Aquest canvi d’enfocament de la recerca sobre els llenguatges d’especialitat coincideix, lògicament, amb la importància que adquireix el text en la recerca lingüística en general i amb la corresponent eclosió de la lingüística del text. Ara bé, Schröder destaca el fet que la majoria d’estudis que es duen a terme des d’aquesta disciplina se centren en l’anàlisi del text literari o del discurs oral, mentre que la recerca sobre els aspectes textuals de la comunicació científica i tècnica no arribar a esdevenir-ne el focus d’atenció. Cal, però, fer esment d’algunes excepcions, com ara alguns estudis d’autors com VanDijk, Petöfi i Lundquist¹⁴ qui, des de la lingüística del text, han estudiat diversos aspectes dels textos especialitzats.

En general, Schröder considera que la majoria de qüestions plantejades sobre els llenguatges i els textos especialitzats encara manquen d’una resposta satisfactòria en termes lingüístics. Segurament una bona explicació de les causes d’aquesta situació la trobem en les següents paraules del mateix autor:

“We have to admit, on the one hand, that text linguistics has not yet answered the challenge posed by modern LSP research. But, on the other hand, we have also to admit that LSP research has not yet satisfactorily benefited from the methodology offered by text linguistics.”

SCHRÖDER (1991: 12)

En aquest sentit, una de les qüestions fonamentals que encara no s’ha resolt satisfactòriament és, com afirma el mateix Shröder, la referent al concepte de text especialitzat. Per a aquest autor, no és possible delimitar, només amb trets lingüístics, els límits entre els textos que són especialitzats i aquells que no ho són, ja que el factor decisiu que confereix especialitat a un text correspon a criteris extralingüístics:

14 Citats per SCHRÖDER (1991: 11).

“In my view, the scientific discourse seems to be the result of a multi- dimensional effect of the whole pragmatic context of a text, concluding the subject field with its subject-oriented states of affairs, the paradigm and the methodology, the rhetoric and the way of arguing.”

SCHRÖDER (1991: 17)

D’acord amb això, Schröder considera que, tot i que l’etapa textualista representa un enfocament més adequat en la recerca sobre els llenguatges d’especialitat que l’orientació centrada en el lèxic o en l’oració, no n’hi ha prou a centrar-se en el text, sinó que cal prioritzar els aspectes pragmàtics:

“What we need is, once again, a new orientation of LSP research which takes into consideration, besides the text level, the level of content and the whole communicative situation as well.”

SCHRÖDER (1991: 19)

En aquest sentit, Schröder considera que l’etapa textualista està sent superada per la preocupació pragmàtica i disciplinar, i sosté que un objectiu de la investigació futura és la formació d’una pragmàtica especialitzada dels LSP i la consideració del camp d’especialitat mateix, incloent el problema dels paradigmes científics i l’input cultural de la ciència i la tecnologia.

També Kokourek¹⁵ assenyala la necessitat de tenir en compte el domini d’especialitat en l’estudi dels llenguatges especialitzats. Aquest lingüista, que s’emmarca en l’escola txecoslovaca de la lingüística funcional, és autor d’una de les obres cabdals en la recerca sobre els llenguatges d’especialitat, La langue française de la tecnique et de la science, on, a més d’oferir-nos una anàlisi aprofundida i detallada del francès científic i tècnic, fa un repàs exhaustiu dels principals interrogants que es plantegen en aquest àmbit de recerca així com de les diferents perspectives amb què s’han abordat en la bibliografia més representativa.

Per Kocourek és fonamental tenir en compte el fet que qualsevol recerca sobre els llenguatges d’especialitat ha d’assumir la necessitat de considerar els aspectes relatius al domini especialitzat:

15 KOCOUREK (1991a).

“Ce sont les critères externes à la linguistique ―c’est-à-dire les critères du domaine― qui décident le premier découpage de la langue, des textes de spécialité. C’est là un point de départ modeste mais essentiel et fructueux, un préalable qui permet de lancer une analyse linguistique des textes spécialisés.”

KOCOUREK (1991a: 24)

És justament el caràcter extralingüístic (extern) de les especialitats el que explica que sigui difícil assolir una definició satisfactòria, en termes lingüístics, dels llenguatges d’especialitat, com també explica que molts autors rebutgin la denominació llenguatges d’especialitat i s’estimin més parlar de vocabulari o discurs especialitzat. Després de fer un repàs de les diferents definicions i denominacions que trobem de la noció llenguatges d’especialitat, Kocourek resumeix la qüestió dient que hi ha tres aproximacions diferents al mateix problema:

- La solució terminològica: ignora el conjunt global i només parla de vocabulari o de terminologia.

- La solució estilística: parla de l’estil especialitzat de la llengua estàndard i de la terminologia.

- La solució globalitzant: parla de la llengua d’especialitat com a varietat de la llengua sencera que comprèn tots els plans de la llengua, especialment el pla lèxic.

Kocourek considera que les tres solucions són complementàries, i que cadascuna contribueix a la seva manera al coneixement del tot. Segons el seu criteri, no es tracta de prioritzar una o altra opció, sinó de mirar d’englobar-les d’una manera integrada i complementària.

Un altre aspecte que aquest autor considera fonamental a l’hora de definir el concepte de llenguatges d’especialitat és el relatiu a la delimitació entre el que és natural i el que és artificial dins d’aquests llenguatges. Per Kocourek aquesta dificultat se salva incloent els dos vessants en la definició dels llenguatges d’especialitat:

“Pour nous, la langue de spécialité sera une sous-langue de la langue dite naturelle, enrichie d’éléments brachygraphiques, à savoir abréviatifs et idéographiques, qui s’intègrent à elle en se conformant à ses servitudes grammaticales.”

KOCOUREK (1991a: 12)

Finalment, cal esmentar que per aquest autor també és fonamental considerar el text com l’objecte central d’estudi dels llenguatges d’especialitat:

“La langue de spécialité, comme la langue tout entière au reste, ce sont d’abord les textes parlés et écrits. (...) C’est principalement sur la base de ces textes que l’on cherche à saisir les système libre de ressources de la langue de spécialité, à signaler sa délimitation et sa diversification, son fonctionnement, ses ressources linguistiques lexicales, syntaxiques, graphiques, ses perspectives, son appréciation, sans oublier le plan textuel lui-même.”

KOCOUREK (1991a: 25)

Una altra visió interessant sobre les posicions adoptades al voltant de la definició dels llenguatges i dels textos d’especialitat és la que ofereix CIAPUSCIO (2003), autora que se situa en la perspectiva de la lingüística del text germànica i que considera que les diferents posicions al voltant de la delimitació entre especialitat i general es poden agrupar en dos corrents: els qui intenten establir un tall nítid entre ambdues modalitats i els qui postulen un continuum.

Ciapuscio considera que els partidaris de la primera posició solen tenir una visió idealitzada de la recerca i la comunicació científiques, i esmenta com a autors representatius d’aquesta tendència SAGER, DUNGWORTH & MCDONALD (1980), que utilitzen el criteri d’emissor-especialista per distingir els textos especialitats dels generals. Com a partidaris de la figura del continuum cita, entre d’altres, autors com LOFFLER-LAURIAN (1983, 1984), JACOBI (1984) i GLÄSER (1982, 1993) que, emmarcats en els corrents funcionalistes, postulen un gran àmbit discursiu, el discurs especialitzat, on s’inclouen les diverses modalitats de la comunicació especialitzada, inclosa la divulgació científica. Ella mateixa se situa en aquest segon grup quan ens diu que

“En síntesis, respecto del problema de los límites, considero más adecuada y productiva una concepción gradual de la especialidad, que lejos de presuponer la existencia de cortes nítidos, admita zonas de transición e incluso de ambigüedad en la delimitación de los textos como especiales.”

CIASPUSCIO (2003: 30)

Respecte de la noció de text especialitzat, Ciapuscio considera que, tal i com han sostingut diversos autors, aquest objecte d’estudi pot definir-se a partir de criteris funcionals, situacionals i temàtics, però subratlla la necessitat que aquests criteris

“externs” o globals tinguin el seu correlat en trets lingüístics. D’acord amb això, ens ofereix la següent definició de text especialitzat:

“Se trata de productos predominantemente verbales de registros comunicativos específicos, registros que son definidos por los usuarios de los textos, las finalidades y las temáticas. Los textos especiales se refieren a temáticas propias de un dominio de especialidad y responden a convenciones y tradiciones retóricas específicas. Los factores funcionales, situacionales y temáticos tienen su correlato en el nivel de la forma lingüística, tanto en la sintaxis como en el léxico.”

CIAPUSCIO (2003: 30-31)

En relació amb el problema dels límits entre text especialitzat i no especialitzat, CABRÉ

(2002a: 24) es manifesta en un sentit contrari a l’exposat per Ciapuscio. Efectivament, aquesta autora, des de la perspectiva de la teoria comunicativa de la terminologia (TCT),¹⁶ considera que sí que és possible establir un límit concret que separi el text especialitzat del no especialitzat, sempre que es prenguin com a punt d’anàlisi els aspectes relatius al manteniment del control conceptual del text, tot i que admet que aquest tall es converteix en una zona de transició si es prenen com a base altres trets d’anàlisi.

Si per a la teoria terminològica clàssica¹⁷ l’interès dels llenguatges especialitzats es restringia, com ja hem vist, al seu vocabulari, la perspectiva lingüística i comunicativa que adopta la disciplina terminològica en la proposta de Cabré situa l’estudi del text especialitzat en un lloc central dins la recerca i el treball terminològics.

De fet, cal dir que, en general, dins de la tradició terminològica sempre hi ha hagut una preocupació per caracteritzar els llenguatges especialitzats.¹⁸ Però aquesta caracterització sovint ha tendit a identificar els llenguatges d’especialitat amb els vocabularis propis de cada especialitat. Així ho expressa Ciapuscio quan diu:

16 Denominació amb què es difon la perspectiva lingüística d’estudi de la terminologia que proposa el grup de recerca IULATERM (de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra), del qual formem part, sota la direcció de M. Teresa Cabré.

17 Ens referim fonamentalment a l’anomenada teoria general de la terminologia (TGT), sorgida arran de les tesis d’Eugen Wüster i l’escola de Viena.

18 Podem esmentar, en aquest sentit, autors com SAGER ET AL. (1980), RONDEAU (1983), PICHT &

DRASKAU (1985), ARNZ & PICHT (1995) o LERAT (1995), que dediquen extensos apartats de les seves obres als llenguatges d’especialitat.