ROSSINI
IL
VIAGGIO
A REIMS
Argument MT / 3
Il viaggio a Reims
4 / 5
Il viaggio a Reims
Argument 6 / 7
Il viaggio a Reims
Il viaggio a Reims torna al Liceu sota la direcció d’escena d’Emilio Sagi (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
Argument Fitxa 8 / 9
11
Repartiment
12
Amb el teló abaixat
14
English Synopsis
25
Argument
19
Sobre la producció Emilio Sagi
31
Entrevista a Carlos Chausson
47
Una òpera escumosa Roger Alier
33
El viatge al belcantisme José Luis Téllez
43
Selecció d’enregistraments Antoni Colomer
69
Biografies
72
Cronologia
58
Jordi Fernández M.Il viaggio a Reims al Liceu Jaume Tribó
53
Il viaggio a Reims Temporada 2017-18
10 / 11
IL VIAGGIO A REIMS
Dramma giocoso en un acte. Llibret de Luigi Balocchi.
Música de Gioachino Rossini Estrenes
19 de juny de 1825: estrena absoluta al Théâtre Italien de París 10 de març de 2003: estrena a Barcelona al Gran Teatre del Liceu 23 de març de 2003: última representació al Liceu
Total de representacions al Liceu: 12
Durada total aproximada 3h (*): Amb audiodescripció
facebook.com/liceu @liceu_cat
liceubarcelona.cat Uneix-te a la conversa #IlViaggioLiceu
@liceu_opera_barcelona Setembre 2017 Torn Tarifa
13 Dimecres 20:00 PA 5
14 Dijous 20:00 B 4
15 Divendres 20:00 C 4
17 Diumenge 18:00 F 4
18 Dilluns 20:00 A 5
19 Dimarts 20:00 G 5
20* Dimecres 20:00 D 5
Il viaggio a Reims
Don Profondo
Pietro Spagnoli 13, 15, 17, 19 i 20 de setembre
Pedro Quiralte 14 i 18 de setembre Baró de Trombonok, militar alemany Carlos Chausson 13, 15, 17, 18 i 20 de setembre
Vincenzo Nizzardo 14 i 19 de setembre Don Alvaro, noble espanyol
Manel Esteve 13, 14, 17, 18 i 20 de setembre
Gurgen Baveyan 15 i 19 de setembre Don Prudenzio, metge
Alessio Cacciamani Don Luigino Jorge Franco Delia
Paula Sánchez-Valverde
Maddalena, majordoma del balneari Marzia Marzo
Modestina Tamara Gura
Zefirino / Gelsomino Beñat Egiarte
Antonio, majordom del balneari Carles Pachón
Nens
Arnau Alegret Garcia i Bertran Camacho Gumà
Corinna, popular poeta improvisadora romana
Irina Lungu 13, 15, 17, 18 i 20 de setembre Adriana González 14 i 19 de setembre Marquesa Melibea, dama polonesa i vídua d’un general italià
Maite Beaumont 13, 14, 17, 19 i 20 de setembre
Marina Viotti 15 i 18 de setembre Comtessa de Folleville, jove vídua Sabina Puértolas 13, 15, 17, 19 i 20 de setembre
Leonor Bonilla 14 i 18 de setembre Madame Cortese, propietària del balneari
Ruth Iniesta 13, 14, 15 i 17 de setembre Marigona Qerkezi 18, 19 i 20 de setembre Cavaller Belfiore, oficial francès Taylor Stayton 13, 15, 17, 18 i 20 de setembre
Juan de Dios Mateos 14 i 19 de setembre Comte de Libenskof, general rus Lawrence Brownlee 13, 15, 17, 19 i 20 de setembre
Levy Sekgapane 14 i 18 de setembre Lord Sidney, coronel anglès Roberto Tagliavini 13, 15, 17, 19 i 20 de setembre
Baurzhan Anderzhanov 14 i 18 de setembre
12 / 13 Repartiment
Direcció musical Giacomo Sagripanti Direcció d’escena i espai escènic Emilio Sagi
Vestuari Pepa Ojanguren Il·luminació Eduardo Bravo Assistent de la direcció d’escena Diniz Sánchez
Coproducció Rossini Opera Festival (Pesaro) i Teatro Real (Madrid)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Concertino Kai Gleusteen
Assistència a la direcció musical Santiago Serrate
Assistents musicals Véronique Werklé, Vanessa García, Rodrigo de Vera, Paolo Grosa, Jaume Tribó
IL VIAGGIO A REIMS per Gioachino Rossini. Libreto di L. Balocchi. Edizione critica della Fondazione Rossini di Pesaro, in collaborazione con Casa Ricordi, a cura di J. Johnson. CASA RICORDI S.r.l., di Milano. Editores y Propietarios
El Gran Teatre del Liceu dedica Il viaggio a Reims a la memòria de totes les víctimes dels atemptats del passat 17 d’agost del 2017, a La Rambla de Barcelona i Cambrils, i a les seves famílies.
Reivindiquem la pau mundial amb les arts i la música com a símbol de futur i esperança.
El Gran Teatre del Liceu dedica Il viaggio a Reims a la memoria de todas las víctimas de los atentados del pasado 17 de agosto de 2017, en La Rambla de Barcelona y Cambrils, y a sus familias. Reivindicamos la paz mundial a través de las artes y la música como símbolo de futuro y
esperanza.
The Gran Teatre del Liceu dedicates these performances of Il viaggio a Reims to the memory of the victims of the recent attacks on August 17, 2017 on the Ramblas and in Cambrils, and to their
families. We call for world peace with the arts and music as a symbol of hope and the future.
Il viaggio a Reims
AMB EL TELÓ ABAIXAT
Compositor
Contemporani de Donizetti i de Bellini, Gioachino Rossini (1792-1868) és un dels grans representants del bel canto romàntic, tot i que la seva escriptura va mantenir un arrelament inqüestionable al segle XVIII, del qual sempre es va sentir deutor.
Autor d’una quarantena d’òperes, Rossini va ser un dels compositors més sol·licitats del seu temps i era reclamat a Nàpols, Venècia, Roma, Milà o París. Per això no era estrany que sovint fes ús del «reciclatge» en moltes de les seves òperes. Precisament Il viaggio a Reims seria objecte, tres anys després de l’estrena, d’un clar aprofitament, perquè Rossini utilitzaria pràcticament tota la partitura per a la hilarant Le Comte Ory.
Tot i la seva fama i popularitat com a compositor d’òpera buffa (còmica), Rossini va ser igualment un destacat autor d’òpera seria. Retirat a París prematurament el 1829, el músic va deixar d’escriure òperes i va dedicar la resta de la seva vida (trenta-nou anys) a la composició de peces de saló i a l’altra de les seves grans passions, la gastronomia.
Il viaggio a Reims va ser l’última òpera de Rossini escrita en la seva llengua materna i abans de les seves cinc últimes obres per al teatre,
14 / 15
destinades a París i en francès. Etiquetada com a dramma giocoso en tres actes (les edicions recents els concentren en un de sol), és evident que el pes de la comicitat li dona un relleu especial i molt característic.
Llibret i llibretista
Luigi Balocchi va escriure el llibret d’Il viaggio a Reims ossia L’albergo del Giglio d’Oro sobre uns passatges de Corinne, ou L’Italie, un dels primers relats considerats feministes de la història de la literatura, de la no menys feminista Anne-Louise Germaine Necker, coneguda com a Madame de Staël.
L’estructura de la peça, tot i algunes accions dramàtiques, funciona, des d’un cert estatisme, a partir d’una història molt simple: els convidats a la cerimònia de coronació de Carles X com a rei de França queden aïllats a l’hotel balneari on s’hostatgen, a la vora de Reims. Allí passen una jornada completa amb petites incidències amoroses i amb una petita cerimònia casolana que simula la coronació.
Il viaggio a Reims
Estrena
Il viaggio a Reims es va estrenar al Théâtre Italien de París el 19 de juny de 1825. Tenint en compte que es tractava d’un encàrrec a l’entorn de la coronació de Carles X, Rossini no va creure en la seva viabilitat futura i, per això, després de tres funcions més, el compositor va retirar-la i, més tard, va reaprofitar-ne gran part del material per a Le Comte Ory.
Il viaggio a Reims es donava per perduda fins que a principis dels anys setanta, en plena Rossini Renaissance, la musicòloga Janet Johnson va localitzar diversos manuscrits que van permetre la recons- trucció de l’òpera, reestrenada amb gran èxit a Pesaro el 1984, amb direcció musical de Claudio Abbado i escènica de Luca Ronconi.
Estrena al Liceu
Il viaggio a Reims no va arribar al Gran Teatre del Liceu fins al 10 de març de 2003, amb direcció musical de Jesús López Cobos i escènica de Sergi Belbel i amb un repartiment que incloïa, entre d’altres, les veus de Josep Bros, Mariola Cantarero, Enzo Dara i María Bayo.
El diari El País va publicar dos dies més tard la crítica de Javier Pérez Senz, que va referir-se a l’òpera amb aquestes paraules: «La supremacía del canto sobre el casi inexistente teatro es tan rotunda que sólo cabe rendirse ante la inspiración canora derrochada por Rossini en un anto- lógico catálogo de arias, dúos y concertantes».
16 / 17 Amb el teló abaixat
Diversos moments dels assaigs d’Il viaggio a Reims al Teatre
Il viaggio a Reims
Emilio Sagi planteja la producció amb un despullament total de l’escena (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
18 / 19
ARGUMENT
Maddalena, governanta del balneari Il Giglio d’Oro, apressa i renya els servents de l’establiment pels preparatius del viatge que els hostes que arribaran han d’emprendre per anar a Reims, a la coronació del rei Carles X, a la qual ella lamenta no poder assistir.1 Don Prudenzio, el metge del balneari, repassa amb el servent Antonio alguns detalls del menú del dia i Madame Cortese, la propietària, recomana als treballadors del local la millor manera de tractar els hostes.
La comtessa de Folleville expressa a la seva donzella Modestina la preocupació perquè no ha arribat el seu equipatge.2 Don Luigino, cosí de la comtessa, li comunica aleshores una mala notícia: la diligència que duia tots els objectes personals de Folleville ha bolcat i l’equipatge s’ha perdut. La comtessa es desmaia quan arriba el baró de Trombonok, oficial alemany que es burla de la situació creada. Tanmateix, Modestina arriba amb l’únic objecte salvat de l’accident: un barret, que la comtessa rep amb entusiasme gens dissimulat.
Qui entra aleshores és Don Profondo, antiquari italià, que paga l’im- port del viatge a Trombonok. Se’ls afegirà Melibea, comtessa polonesa, desitjada pel comte de Libenskof, aristòcrata rus rival en amors de Don Alvaro, oficial espanyol que també estima Melibea.3 Els dos homes s’en- fronten davant la mirada divertida de l’aristòcrata polonesa i de l’escep-
1 Tot i que el 1936 es va desco- brir un manuscrit identificat com a obertura d’Il viaggio a Reims, en realitat es tractava d’un ballet de Le siège de Corinthe utilitzat com a preludi.
De fet, Il viaggio a Reims no té obertura.
2 «Partir, o ciel! Desio» és l’ària de la comtessa. Rossini pren el partit de la ironia exagerant les inflexions dramàtiques de Folleville. Una segona secció («Grazie vi rendo, o Dei») no estalvia passatges en colora- tura amb un simpàtic acompa- nyament.
3 Apareix aquí el primer gran concertant de l’òpera, un sextet («Sì, di matti na gran gabbia») que és una mostra genial de Rossini en números de conjunt.
ACTE ÚNIC
Comentaris musicals
Il viaggio a Reims
ticisme de Trombonok i Don Profondo. L’acció queda interrompuda pel cant de Corinna, poetessa italiana, que des de la seva cambra entona una dolça cançó que apaivaga la tensió de l’escena anterior.4
Madame Cortese s’estranya del retard de la diligència que ha de dur els hostes a Reims, mentre que el lord anglès Sidney mostra el seu amor vers Corinna5 i no atén les preguntes de Don Profondo sobre la ubicació d’estrambòtiques antiguitats, com la cuirassa del rei Artús.6
El cavaller Belfiore és un francès que es prostra als peus de Corinna, rendit pel seu amor. Ella el rebutja i Don Profondo, que els ha escoltats, enumera les característiques de cadascun dels companys del balneari en funció de la nacionalitat i de les pertinences que duen.7
La comtessa de Folleville demana a Don Profondo si ha vist Belfiore, però l’italià respon amb evasives. Don Alvaro i Libenskof es pregunten per la causa de la demora en el viatge cap a Reims quan arriben Trom- bonok i el carter Zefirino anunciant que no hi ha possibilitat de llogar cap carruatge que dugui a Reims els hostes del balneari. La notícia causa una gran consternació en tots els personatges.8 Però Madame Cortese també té una carta, procedent de París, que anuncia que el rei oferirà a
Al final del primer acte, els cantants canvien els barnussos per elegants esmòquings i vestits de nit (fotògraf Javier del Real/
Teatro Real)
Argument 20 / 21
Comentaris musicals
4 Les dues àries de Corinna,
«Arpa gentil, che fida» i la que conclourà l’òpera («All’ombra amena») són les úniques notes serioses de la partitura. Rossini dona al personatge un caràcter eteri, meravellosament dibuixat amb une s melodie s i una orquestració que aturen l’acció trepidant de l’obra.
5 «Ah! Perché la conobbi.... Invan strappar dal core» són el reci- tatiu i l’ària de Lord Sidney. El primer passatge està precedit per un ampli obligat per a flauta que constitueix una veritable peça de concert, no exempta de dificultats per a l’instrumen- tista. L’ària pròpiament dita està dividida en dues seccions sepa-
rades per un passatge coral que donarà lloc a la cabaletta conclusiva («Dell’alma diva»).
6 Es tracta del duet «Nel suo divin sembiante», escrit en dues seccions i que obliga els dos solistes a cantar amb domini del fraseig i amb exigències en els passatges sobreaguts.
7 La cèlebre «Medaglie incompa- rabili» és una ària sensacional, un triomf de l’escriptura en osti- nato tan pròpia de Rossini, rica també en sil·labats histriònics, per incidir en la caricatura de les diferents nacionalitats. El número demana a l’intèrpret que exageri cadascuna de les estrofes referides als països indicats.
8 És la gran peça concertada per a catorze veus, veritable mostra del domini de Rossini en el terreny dels números de conjunt. La primera secció («Ah!
A tal colpo inaspettato») és un passatge admirable escrit a cappella. L’última («Fra dolci e cari palpiti») funciona com a cabaletta.
Il viaggio a Reims
El to de frescor i comicitat és constant en el dramma giocoso de Rossini (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
Argument 22 / 23
la capital francesa tota mena de celebracions i espectacles per a aquells que no puguin assistir a Reims. La comtessa convida aleshores tothom a reunir-se a la seva mansió de París, un cop hagin deixat el balneari.
Mentrestant, els hostes acorden celebrar la coronació del rei aquella mateixa nit a l’establiment de Madame Cortese.
El baró de Trombonok intercedeix per la pau entre Libenskof i Don Alvaro. Melibea es troba aleshores amb el comte, es reconcilien i es juren amor etern.9
Els servents Antonio i Gelsomino informen Maddalena que tot és a punt per a la celebració d’aquell vespre i els hostes entren a la gran sala del balneari per oferir una vetllada amb himnes, balls i cants de cadascuna de les nacions que representen. El baró de Trombonok actua de mestre de cerimònies10 i dona pas a les intervencions de Melibea, Libenskof, Don Alvaro, Lord Sidney, Belfiore i Folleville, Madame Cortese i Don Profondo, abans que Corinna culmini la sessió amb un himne a Carles X de França.11 Tothom exalta aleshores les virtuts del nou monarca.12
Consulteu l’argument en format de lectura fàcil:
https://goo.gl/oGv1Cu
Comentaris musicals
9 «D’alma celeste, o Dio!» és el duet entre Libenskof i Melibea, escrit en dues seccions, la segona de les quals juga amb els irònics comentaris dels instruments de fusta.
10«Or che regna fra le genti» és la breu intervenció de Trom- bonok abans de donar pas a la resta de convidats. Rossini utilitza aquí la melodia –de l’ac- tual himne alemany– que F. J.
Haydn va escriure el 1797 en honor de l’emperador d’Àustria i que va ser utilitzada al seu Quartet en Do major, op. 76,
«Emperador».
11La successió d’ariette al llarg d’aquest passatge final de l’òpera dona peu a l’ús de refe- rències a colors locals d’una comicitat irresistible, com ara la polonesa («Ai prodi guer- rieri»), la tirolesa («Più vivace e più fecondo») o el fandango («Omaggio all’Augusto Duce»).
12«All’ombra amena» és una delicada pàgina de cant volàtil i amb vocalitzacions compro- meses i salts intervàlics en què intervé l’arpa. «Vivva il diletto»
serà el cor conclusiu, cantat per tots els personatges.
Il viaggio a Reims
La producció d’Il viaggio a Reims compta amb Pepa Ojanguren com a figurinista (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
24 / 25
Comentarios musicales
1 Although a manuscript was discovered in 1936 that was identified as the overture of Il viaggio a Reims, it was in fact from the ballet Le siège de Corinthe used as a prelude.
Actually, Il viaggio a Reims has no overture.
2 “Partir, o ciel! Desio” is the Countess’s aria. Rossini plays with irony to exaggerate her dramatic inflections. A second section (“Grazie vi rendo, o Dei”) spares no coloratura passages with a pleasant accompaniment.
3 This is the first great concer- tante of the opera, a sextet (“Sì, di matti na gran gabbia”) which is an example of Rossini’s genius dealing with ensemble pieces.
ENGLISH SYNOPSIS
Maddalena, the housekeeper of the Golden Lily spa, is scolding the servants for their poor preparations for the arrival of the important people who are travelling to Reims for the coronation of Charles X of France, which she regrets not being able to attend.1 The hotel’s doctor, Don Prudenzio, checks with Antonio that his instructions about the meals have been followed, and Madame Cortese, the proprietress, requests that everyone should be enthusiastic about the travellers’ needs.
Countess Folleville expresses her concern to her maid Modestina because her luggage has not yet arrived.2 Don Luigino, the Countess’s cousin, informs her that the stagecoach carrying all her boxes had overturned and all her personal belongings have been lost. The Countess faints and Baron Trombonok arrives. The German official makes fun of the situation when Modestina appears with the only object that was recovered from the accident, a Paris bonnet, and the Countess openly rejoices that it has been saved.
They are joined by an Italian antiques dealer, Don Profondo, who pays for Trombonok’s share of the journey; by a Spanish officer, Don Alvaro, the Polish Marquise Melibea and Count Libenskof. Don Alvaro and the Count are rivals for the Marquise’s affections.3 The two men
SINGLE ACT
Il viaggio a Reims
Comentarios musicales
4 Both of Corinna’s arias, “Arpa gentil, che fida” and the one which concludes the opera (“All’ombra amena”) are the only serious performances of the score. Rossini gives the characters an ethereal quality, which is marvellously sketched with melodies and an orchestration that halt the fast- paced action of the opera.
5 “Ah! Perché la conobbi.... Invan strappar dal core” are the recitative and the aria by Lord
Sidney. The first passage is preceded by an extensive flute obbligato that constitutes a true concert piece in itself, not without its dif ficulties for the instrumentalist. The aria itself is divided into two sections which are separated by a choral passage that leads to the concluding cabaletta (“Dell’alma diva”).
6 This is the duet “Nel suo divin sembiante”, writ ten in t wo sections that requires the
soloists to master phrasing and passages with high notes.
7 T h e f a m o u s “ M e d a g l i e incomparabili” is a sensational aria, a triumphant example of Rossini’s ostinato, which is also rich in histrionic syllable emphasis, to underscore the caricature of the national traits.
The number requires each performer to exaggerate every verse referring to the countries mentioned.
confront one another while the Marquise looks on with amusement, and Trombonok and Don Profondo with scepticism. The action is interrupted by the Italian poetess Corinna, who sings offstage of brotherly love, relieving the tension of the earlier scene.4
Madame Cortese is concerned that the horses have not arrived for the guests’ journey to Reims, while Lord Sidney, an English coronel, makes a display of his love for Corinna5 and ignores Don Profondo’s strange requests for information about the location of antiquities such as King Arthur’s cuirass.6
The French Chevalier Belfiore joins Corinna and declares his love.
She repudiates him, and Don Profondo, who has seen them together, enumerates the characteristics of his fellow travellers according to their nationality and possessions.7
Countess Folleville asks Don Profondo if he has seen Belfiore, and is displeased with his evasive answers. Don Alvaro and Libenskof ask about the horses for the rest of the journey when Trombonok and the courier Zefirino arrive, reporting that there are no horses available
26 / 27 English synopsis
8 This is the great concert piece for four teen voices, a true example of Rossini’s mastery of e ns e m b l e p i e c e s . T h e first section (“Ah! A tal colpo inaspettato”) is an admirable passage written a cappella.
The last one (“Fra dolci e cari palpiti”) works as a cabaletta.
9 “D’alma celeste, o Dio!” is the duet with Libenskof and Melibea, written in two sections, the second of which plays against the ironic comments by the wood instruments.
10“Or che regna fra le genti” is Trombonok’s brief interlude b e f o r e i n t r o d u c i n g t h e remaining guests. Here Rossini uses the melody of the German anthem, which F. J. Haydn wrote in 1797 in honour of the Austrian emperor, and which was used in his C major op. 76 quartet “Emperor”.
11 The string of ariette throughout this final passage of the opera leads to the use of irresistibly comic al loc al reference s ,
such as to Poland (“Ai prodi guerrieri”), the Tyrol (“Più vivace e più fecondo”) or the fandango (“Omaggio all’Augusto Duce”).
12“All’ombra amena” is a delicate page of volatile singing and c o m m i t t e d v o c a l i s a t i o n s and intervallic developments featuring the harp. “Vivva il diletto” is the final chorus sung by all the characters.
anywhere to take them to Reims. Everyone is horrified8 but Madame Cortese appears with a letter from Paris, which says that the King will organise great festivities in the capital for anyone who was not able to get to Reims. The Countess invites the entire company to her home in Paris for the celebrations. In the meantime, a grand banquet will be held at the Golden Lily that evening to celebrate the King’s coronation.
Baron Trombonok reconciles the jealous Count Libenskof with the Marquise, who has been seen with Don Alvaro. When he departs, the misunderstanding is resolved and they declare their eternal love for each other.9
The servants Antonio and Gelsomino inform Maddalena that all is prepared for the evening’s banquet and Baron Trombonok introduces a series of short national songs sung by each of the travellers10 featuring performances by Melibea, Libenskof, Don Alvaro, Lord Sidney, Belfiore and Folleville, Madame Cortese and Don Profondo, and a final improvised solo by Corinna with a hymn to Charles X, King of France.11 Everyone extols the virtues of the new monarch.12
Il viaggio a Reims
Carles X de França de François Gerard (1825)
28 / 29 La cita
Viatjar és un dels plaers més tristos de la vida. Quan us trobeu bé en una ciutat estrangera, vol dir que comenceu a fer-vos-hi una pàtria;
però travessar països desconeguts, sentir parlar una llengua que
gairebé no enteneu, veure rostres humans sense relació amb el
vostre passat ni amb el vostre futur, no és més que soledat i aïllament sense descans ni dignitat.
MADAME DE STAËL
Corinne ou L’Italie
Il viaggio a Reims
Emilio Sagi en un assaig d’Il viaggio a Reims al Liceu
30 / 31
SOBRE LA
PRODUCCIÓ
Il viaggio a Reims mostra de manera divertida una particular situació existencial
La primera vegada que vaig fer Il viaggio a Reims va ser per a l’Acadèmia Rossiniana de Pesaro, per encàrrec del mestre Alberto Zedda. Al principi em vaig sentir una mica sobrepassat pel projecte, perquè coneixia perfec- tament la producció del mestre Luca Ronconi amb escenografia de l’arqui- tecta Gae Aulenti, i em semblava un autèntic sacrilegi dur a terme un altre muntatge al mateix espai. Però va ser el mateix mestre Ronconi qui em va animar a seguir endavant, dient-me que de ben segur seria capaç de dissenyar una producció diferent i original.
Després de l’ànim que em van produir les paraules del mestre, vaig decidir plantejar la producció amb un despullament total de l’escena, amb una proposta de nuesa absoluta.
No vaig treballar amb un escenògraf, simplement vaig demanar als especialistes del Festival de Pesaro una plataforma sobre la qual muntar elements que evoquessin una espècie de beauty farm de la nostra època i, pel que fa al vestuari, volia que els personatges sortissin en barnús perquè a l’escena final del primer acte se’l canviessin per elegants esmòquings i vestits de nit, despullant-se i vestint-se davant del públic.
Il viaggio a Reims és un viatge cap a enlloc, amb els seus personatges atrapats en un lloc de pas il·luminat, assolellat i confortable però que, en realitat, és terra de ningú.
Dins d’un to de comicitat general i de la frescor que Rossini va imprimir en aquesta cantata escènica, es percep una particular situació de caràcter existencial, la d’uns personatges que no saben què fer amb les seves pròpi- es vides, que parlen de grans coses però que mai no fan res per ningú, que ni treballen ni viuen per res ni ningú en concret; aquest viatge sense destí ens permet conèixer les confessions encantadores i, alhora, patètiques, d’aquest grup d’homes i dones que parlen sempre d’un rei, Carles X —com podria ser qualsevol altre—, pel qual sembla que senten veneració, tot i que a cap d’ells els passa pel cap de fer res en favor d’aquest aristòcrata.
Emilio Sagi Director d’escena
Il viaggio a Reims
La producció d’Emilio Sagi s’estrenà el 2001 al Rossini Opera Festival de Pesaro (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
32 / 33
UNA ÒPERA ESCUMOSA
Il viaggio a Reims és una òpera en dos actes, escrita com una cantata cele- brativa amb motiu de la coronació del rei Carles X de França, successor del seu germà Lluís XVIII, que pocs anys abans havia fet concedir gene- rosos contractes a Rossini perquè aquest es quedés a París. Ja abans que Rossini viatgés a Londres (on va acabar d’arrodonir la seva fortuna pels èxits increïbles que hi va obtenir), el rei li havia fet oferiments d’aquells que no es poden rebutjar (entre ells, l’absurd títol d’Inspector general del cant a França, del qual el mateix Rossini s’havia mofat més d’una vegada (s’aturava pel carrer quan sentia cantar algú i justificava la seva actitud amb el seu càrrec “oficial”). Lluís XVIII (“el rei amb forma de pera”, com deien els seus nombrosos enemics), que havia dut una política una mica més liberal que la que propugnaven les forces aliancistes, encapçalades per l’Àustria de Metternich i la de l’emperador de Rússia, va morir el 1824, i la successió va correspondre encara a un altre germà del guillotinat Lluís XVI, i que havia dut sempre el títol de comte d’Artois. El nou monarca, molt més conservador que el seu antecessor, va mantenir Rossini al seu servei i aquest va dedicar-li aquest homenatge musical amb motiu de la coronació, la qual el nou rei, que naturalment era molt de l’antic règim, va voler que es fes a la catedral de Reims, com havien fet tradicionalment els reis Borbó de França (ell en seria l’últim).
Roger Alier Crític musical
Il viaggio a Reims
ATESA LA FORMA ESPECIAL D’AQUESTA OBRA CELEBRATÒRIA, ROSSINI VA FER UN MOSAIC DE PERSONATGES DE PROCEDÈNCIES DIVERSES.
Obra de circumstàncies
Rossini ja no tenia tan viva la flama creativa de les seves antigues capa- citats improvisatòries i va preferir fer una obra més de circumstàncies del que hauria fet en condicions normals. La multitud de les seves distincions i el seu immens prestigi li van facilitar l’accés al Théâtre des Italiens, que en aquells moments era una sala molt important a París. L’enrevessadíssima història dels teatres lírics de París impedeix que entrem en detalls (hem de pensar que l’“Òpera gran” ha estat ubicada en catorze sales diferents des de la seva fundació el 1673 com a Académie Royale de Musique, on no es podia fer una òpera si no era en francès. Rossini aviat superaria aquest obstacle, però en aquest moment encara no podia fer-ho).
Atesa la forma especial d’aquesta obra celebratòria, Rossini va fer un mosaic de personatges de diferents procedències (14 personatges importants i 4 comprimaris, més el cor). Els més importants són nobles, dames, diplomàtics i militars que es troben en un balneari per assistir a la coronació del nou rei; però en el moment de buscar mitjans de trans- port —ja passava aleshores!— es troben amb tal demanda de vehicles i cavalls per fer viatjar a Reims els assistents (a l’època encara no hi havia cap altre mitjà de locomoció), que el grup acollit al balneari s’haurà de quedar sense anar a la coronació i, amb gran satisfacció de la propietària de l’establiment, Madama Cortese (que hi veu un considerable increment dels ingressos), decideixen celebrar-la en el mateix balneari.
Recordem que feia poc que Rossini havia estat el compositor oficial de la Santa Aliança —l’organització reaccionària que pretenia fer tornar Europa a la política i la situació d’abans de la Revolució— i, per tant, aquest acte d’homenatge a un monarca de tal orientació política no fa
34 / 35 Una òpera escumosa
sinó reflectir l’ambient polític del moment, que té una correspondència estètica amb el que podríem considerar la fase final del Neoclassicisme.
El més curiós és que, entre les diferents nacions representades en el balneari, hi ha una dama polonesa— tot i que Polònia feia molt de temps que no existia com a país, dividida com estava entre Rússia, Alemanya i Àustria. Aquest és un dels pocs detalls que poden semblar políticament
“avançats”, si es pot dir així, de l’obra. Però cal advertir que Polònia havia estat sempre considerada com un país susceptible de trobar ajut en la política francesa (França havia intervingut més d’una vegada en la seva vida nacional), tot i que Napoleó no ho havia fet amb prou eficàcia com per alliberar-la dels seus ocupants.
Estrena i vida posterior
Il viaggio a Reims es va estrenar al Théâtre des Italiens de París el 19 de juny de 1825 com a part de les festes de la coronació del rei, i hi van cantar grans figures de la lírica del moment, com Giuditta Pasta, Laura Cinti-Damoreau, el baix Nicolas Levasseur i el tenor Domenico Donzelli, és a dir, el que en aquells moments era un conjunt estel·lar, però l’estruc- tura poc habitual de l’obra va fer que no agradés gaire (el públic d’aquell teatre estava avesat a una altra mena d’espectacles) i només se’n van fer tres audicions. Anys més tard, el 1854, se’n van fer dues audicions a Viena amb motiu del casament de l’emperador Francesc Josep I i Isabel de Baviera, la famosa “Sissi”, però l’obra no va suscitar cap interès i ja no es va tornar a representar més. Ja feia anys que Rossini n’havia aprofitat una bona part de la partitura per fer l’òpera còmica —ara en francès— Le Comte Ory (1828), amb alguns afegits, la qual va tenir un gran èxit pel seu
Il viaggio a Reims
L’argument principal se centra en l’aïllament d’uns convidats a la cerimònia de coronació de Carles X, com a rei de França, en un hotel balneari, a la vora de Reims (fotògraf Javier del Real/Teatro Real)
36 / 37 Una òpera escumosa
Il viaggio a Reims
tema molt “picant” i divertit. Els italians notaven que a França la censura era molt més benvolent que no pas a Itàlia, com comentaria Bellini arran dels seus Puritani del 1835. Després, Il viaggio a Reims va ser totalment oblidada —com havien quedat també oblidades gairebé totes les obres de Rossini, a la primera meitat del segle XX— però el 1977 es van trobar els materials d’orquestra procedents de les representacions del 1854, i els musicòlegs Janet Johnson i Philip Gossett la van reconstruir per al Festival de Pesaro, quan aquesta entitat va començar a funcionar com a via per recuperar les creacions del gran compositor de la ciutat. En vista de l’èxit obtingut, el director Claudio Abbado, aleshores director musical de l’Òpera de Viena, va fer un gran espectacle públic d’aquesta reestrena (1984), que es va retransmetre per televisió a molts països europeus i americans, i l’astuta casa discogràfica Deutsche Grammophon va enregistrar-la (amb el tenor català Eduard Giménez en el paper que havia cantat Domenico Donzelli, el del Comte Belfiore). Des d’aleshores, Il viaggio a Reims ha estat representada a molts dels grans teatres d’òpera del món (al Liceu, el 2003) i fins i tot al Festival Mozart d’A Coruña (2002).
La trama és senzilla: Madama Cortese (soprano) dirigeix el balneari Il Giglio d’Oro, de la població francesa de Plombières, i té cura que les minyones vagin polides i que els criats siguin eficients, i també vigila de ben a prop la caixa en la qual va reunint els diners que anirà cobrant als hostes.
Entre els estadants hi ha una dama polonesa, Melibea, que va quedar vídua d’un oficial francès (fet que serveix per justificar la seva presencia allà); hi ha també una dama molt capriciosa, Madame de Folleville, preo- cupada perquè no ha arribat el barret de luxe que havia comprat per a l’ocasió (i que, finalment, acabarà arribant); hi ha també Corinne, una actriu i cantant romana famosa per les seves improvisacions —i que tocarà l’arpa. Pel balneari s’hi mouen també diversos nobles, com el Comte Belfiore, l’avorrit cònsol anglès Lord Sidney, l’alemany Baró de Trombonok, el noble rus Baró de Libenskof, el “grande” espanyol Don
AQUEST ACTE D’HOMENATGE A UN MONARCA NO FA SINÓ REFLECTIR L’AMBIENT POLÍTIC DEL MOMENT, QUE TÉ UNA CORRESPONDÈNCIA ESTÈTICA AMB
EL NEOCLASSICISME.
38 / 39
Alvaro i un col·leccionista de medalles i joies que ha vingut a fer negocis, Don Profondo. Aquests i altres personatges giren a l’entorn de les dames i tenen més o menys èxit en les seves propostes amoroses.
De sobte arriba la nova terrible: no hi ha cavalls per anar de cap manera a Reims! Resignats a quedar-se al balneari, els personatges decideixen celebrar la coronació amb un gran sopar —Madama Cortese ho troba una idea magnífica— i es prepara un menjador amb tota mena d’emblemes al·lusius al nou monarca. Com que aquí el nou rei rep l’ho- menatge de tots, cada un dels convidats canta una intervenció musical del seu propi país —curiosament, una de les més ensopides és la de l’espanyol Don Alvaro— i, al final, la Marquesa Melibea fa un elogi de la figura del nou rei francès Carles X, amb el qual s’acaba l’obra.
Números més destacats:
ACTE I
Ària de la comtessa «Partir, o ciel!»
Sextet “Sì, dei matti la gabbia” i “Arpa gentil” (amb Corinna) Duet “Nel suo divin’ sentimento” (Comte Belfiore i Corinna) Ària «Medaglie incomparabili» (Don Profondo)
Concertant a 14 veus (tots els principals): no hi haurà viatge ACTE II
Cor “L’allegria”
Himne alemany (Baró de Trombonok) Cançó anglesa (Lord Sidney)
Polonesa “I prodi guerrieri” (Marquesa Melibea) Cançó espanyola “Omaggio all’augusto” (Don Alvaro) Tirolesa (Madama Cortese i Don Profondo)
FINAL
Una òpera escumosa
Il viaggio a Reims
Caricatura de Gioachino Rossini en la portada de Le Hanneton (1867)
40 / 41
El melòman refinat prefereix a la farsa l’intel·ligent desenvolupament de la comèdia de caràcter. Sota aquest aspecte, la música d’Il viaggio a Reims justificava plena-
ment el gran èxit que va tenir en la seva estrena. El llibret és modera- dament còmic i l’opció estilística de Rossini recorre un camí paral·lel entre l’òpera bufa i l’òpera seriosa, amb un resultat global de tipus semiseriós.
ALBERTO ZEDDA
Divagacions rossinianes
La cita
Il viaggio a Reims
Il viaggio a Reims torna al Teatre amb dos repartiments sota la direcció musical de Giacomo Sagripanti (fotògraf Javier del Real/
Teatro Real)
42 / 43
EL VIATGE AL BELCANTISME
Carles X, l’últim net de Lluís XVIII, va ser coronat a la catedral de Reims el 29 de maig de 1825. Rossini, establert a París des de l’any anterior, va compondre Il viaggio a Reims per festejar la solemnitat de l’acte i l’estrenà el 19 de juny al Teatro Italiano, que ell mateix dirigia. Entre les diverses pièces de circonstance escrites per a l’ocasió, va haver-hi també un pasticcio titulat Louis XII ou la route de Reims, que utilitzava música extreta de diverses obres de Mozart.
Era la primera òpera que Rossini escrivia a França: quatre anys més tard, va aconseguir que el govern li concedís una pensió vitalícia de 6.000 francs anuals. Era una quantitat desmesurada (el pressupost per a obres públiques i hospitals no passava dels 14 milions), que li va ser retirada amb el triomf de la Revolució de 1830 i que només va aconseguir recu- perar després de sis anys de litigis.
L’estrena va comptar amb un elenc absolutament excepcional, la qual cosa, sens dubte, va contribuir en el triomf de la vetllada (encara que sembla que Carles X es va avorrir): tant a Stendhal com a Castil-Blaze l’obra els va semblar una de les creacions rossinianes més felices. Es van fer dues representacions més el 23 i el 25 d’aquell mateix mes i una altra en benefici dels damnificats de l’incendi de Salins, però el seu caràcter propagandístic de la Restauració va impedir que l’obra tingués el recor- regut lògic de qualsevol èxit. El tenor Marco Bordogni (que havia encarnat el Comte Libenskopf), en una carta a l’empresari Giovanni Battista Benelli, afirmava que “l’òpera interpretada per a la coronació titulada Il viaggio a Reims, tot i que havia agradat moltíssim, no és una obra que pugui inter- pretar-se en qualsevol ocasió, tenint en compte l’assumpte”.
Sense el consentiment de Rossini (i amb el llibret convenientment manipulat per Jean-Henri Dupin) es van fer algunes representacions més:
José Luis Téllez Musicògraf
Il viaggio a Reims
la primera, el 26 de novembre de 1848, amb el títol Andremo a Parigi, al Teatro Italiano (la direcció del qual havia abandonat Rossini el 1836), per festejar la caiguda de Louis Philippe, i una altra (més fidel a l’original), el 26 d’abril de 1854, amb el títol Un viaggio a Vienna, al Kärntnertortheater, per al matrimoni de Francesc Josep I amb Isabel de Baviera (popularment coneguda com “Sissi”):
la mateixa partitura servia per a la monarquia i per a la república, per als Borbó i per als Habs- burg. Prèviament, amb llibret d’Eugène Scribe i Charles-Gaspard Poirson, Rossini havia reutilitzat bona part de la música a Le Comte Ory, que es va estrenar a la sala Le Pelletier el 28 d’agost de 1828 per a l’Académie Royal de Musique.
Durant molt de temps, l’original d’Il viaggio a Reims es va donar per perdut. El 1977, i de manera poc menys que casual, Philip Gosset va descobrir, a la Biblioteca del Conservatori de Santa Cecilia de Roma, l’autògraf de les parts no utilitzades a Le Comte Ory: fragments del sextet (núm. 3), l’escena i l’ària de Milord (núm. 4), el duet Corinna-Belfiore (núm. 5), l’escena i el duet Melibea-Libenskof
(núm. 8) i el Finale (núm. 9). Gràcies a la Fundació Rossini de Pesaro, Janet Johnson va poder resta- blir l’original confrontant el llibret de Luigi Balocchi amb les parts instrumentals de l’estrena conser- vades a la Biblioteca de l’Opéra de Paris i l’edició realitzada per Troupenas el 1828, la qual cosa va possibilitar el seu retorn a l’Auditori Pedrotti de Pesaro el 18 d’agost de 1984, amb un repartiment no menys espectacular que el de 1825. A partir d’aquest instant, l’obra s’ha convertit en l’emblema del ROF (Rossini Opera Festival) i, cada any, els alumnes més excel·lents de cada curs de l’Aca- dèmia Rossiniana de Pesaro l’interpreten. L’ober- tura, o no va existir mai o va desaparèixer: la que s’utilitza és apòcrifa i està basada en la música de dansa del finale de Le siège de Corinthe.
Al llibret d’Il viaggio a Reims no deixa de perce- bre’s un llunyà sarcasme cap a Corinne, ou l’Italie (1807), la novel·la de Madame de Stäel, cap al seu sentimentalisme i el seu cosmopolitisme: com allà, apareixen personatges de diverses parts d’Europa, incloent-hi un espanyol (Don Alvaro, que manifesta la seva nacionalitat amb una vigo-
44 / 45
rosa seguidilla). Com una espècie d’apologia de la Quàdruple Aliança, la partitura inclou els himnes de la Gran Bretanya, Àustria, Rússia i Prússia, més una cançó de lloança al sobirà a càrrec de Corinna (“All’ombra amena del Giglio d’Or”), atès que la Marsellesa estava prohibida: el títol alter- natiu, L’albergo del Giglio d’Oro, ja suposava una explícita referència borbònica.
Entre les figures presents a l’òpera cal entre- veure les caricatures de personatges històrics com Talleyrand (Belfiore), Juliette Récamier (la Comtessa de Folleville), el tsar Alexandre I (Libenskof) o el príncep Metternich (Trombonock), als quals s’ha d’afegir la mateixa Corilla Olimpica, poetessa impro- visadora coronada al Campidoglio el 1776, i el doble operístic de la qual té al seu càrrec la que potser és la música més captivadora de tota la partitura (a part de l’excepcional “Pezzo concertato a quat- tordici voci”), l’ària «Arpa gentil», que s’escolta en interno amb un fascinant efecte poètic.
Tot i que es tracta d’una peça celebrativa, la minúscula peripècia argumental no està mancada d’ironia: els personatges, reunits per assistir a la
coronació, no poden fer-ho perquè no troben cap mitjà de transport i improvisen una festa en honor del rei en benefici dels habitants de Plombières (és a dir, el públic assistent a la representació).
L’òpera estàtica Il viaggio a Reims (cantata scenica, tal com la va denominar el mateix Rossini) cons- titueix el zenit enlluernador de la vocalitat virtuo- sística, però també de la inventiva orquestral, que atorga un color particular a cada personatge. El caràcter profundament abstracte de la música rossiniana aconsegueix aquí el màxim grau de sublimació: podria dir-se que es tracta de la seva partitura més personal, justament en la mesura en què s’apropa al límit absolut d’idealització. Enemic de l’emotivitat en primer grau i de la seva agitació enganyosa, Rossini projecta els seus personatges sobre una dimensió arquetípica i, si bé els confe- reix una certa despersonalització, els atorga, en canvi, una grandesa que els transcendeix i els projecta sobre un horitzó diàfan davant el qual les seves figures s’inscriuen amb plenitud i inqüestio- nable intemporalitat.
Il viaggio a Reims compta amb unes clares pinzellades iròniques (fotògraf Javier del Real/
Teatro Real)
Il viaggio a Reims
Carlos Chausson interpreta el rol de baró de Trombonok
46 / 47
És un cantant amb llarga experiència, respectat pels seus col·legues i que ha aconseguit esdevenir un dels baixos còmics de referència de la darrera generació. Parlem amb Carlos Chausson del seu ofici, del repertori que l’ha fet famós i del seu anunci de retirada dels escenaris.
Gran Teatre del Liceu. Quines són les característiques d’un bon baix còmic?
Carlos Chausson. Les característiques vocals són diverses. És molt important la dicció, no només pel canto sillabato, sinó també pels recita- tius de Mozart o Donizetti… És molt important que s’entenguin, perquè tot el que diu el baix còmic normalment té una segona intenció. Però també cal que tingui una tessitura bastant àmplia, perquè hi ha papers que tendeixen a una zona més aguda de la veu, però d’altres et demanen una
CARLOS CHAUSSON:
“AVUI EN DIA JA NO
ACCEPTO PERSONATGES NOUS, PER TANT
SEGURAMENT
AQUEST SERÀ EL MEU
ÚLTIM DEBUT”
Il viaggio a Reims
riquesa tímbrica en el centre de la veu i en els greus. Un tercer punt és el volum i una bona projecció, perquè una veu petita en aquest repertori no funciona. I, finalment, és interessant la bellesa de la veu, una cosa que a qualsevol cantant seriós se li exigeix però a un cantant còmic, no. De fet, quan un baix té una veu no gaire bonica, se li acostuma a dir que si té gràcia cantant, per exemple, Don Pasquale o Dulcamara, sí que podrà fer carrera... Evidentment jo no defensaré que un baix còmic hagi de tenir una veu de baixa qualitat tímbrica, però n’hi ha hagut molts casos.
Vostè va escollir intencionadament una carrera com a baix còmic?
No, ha estat la carrera la que m’hi ha anat portant. Jo havia cantat Mefistofele, Faust, Commendatore... rols seriosos, però cantava aquests papers i després ningú em trucava. En canvi, la primera vegada que vaig cantar Il barbiere di Siviglia van començar a trucar-me. Aleshores, si et truquen per aquest repertori còmic i no ho fan en el repertori seriós, doncs esculls aquest camí. I jo, ben content!
També és important fer riure...
Jo crec que fer riure depèn molt dels directors d’escena, perquè poden presentar escenes realment exagerades, que només per l’escena ja rius.
Però jo opino que el cantant còmic, sobretot el baix còmic, ha de fer somriure, perquè si arribes a l’exageració de fer riure al públic, potser t’estàs passant. Jo espero que la gent s’ho passi molt bé amb mi, però sense passar-me. Perquè, en el fons, amb molts d’aquests personatges còmics, jo també estic buscant una crítica social que el llibretista i el compositor també buscaven. Per tant, el baix còmic es mou per un camí molt delicat i no es pot desviar excessivament ni cap a la seriositat ni cap a la comicitat desmesurada.
“HI HA DIVERSOS CONFLICTES ENTRE PAÏSOS, PERÒ AL FINAL ÉS L’EUROPA EN PAU. PER TANT, ÉS UN TÍTOL QUE
ACTUALMENT ÉS MOLT VIGENT”
48 / 49 Entrevista a Carlos Chausson
Quina diferència hi ha a l’hora de cantar baixos còmics de Mozart, Rossini o Donizetti?
A Mozart es canta més, i cal una gran elegància musical que s’ha de respectar sempre; però també hem de tenir en compte que en les òperes amb llibrets de Da Ponte tot té molta profunditat, i això s’ha de notar en el cant. Al cap i a la fi, Mozart és austríac i Rossini i Donizetti són italians i, per tant, molt més expansius. En aquests dos darrers tens la possibi- litat de presentar una gamma de colors molt més cridaners i exagerats.
Des del seu punt de vista, com és la música de Rossini per a la veu?
Rossini era un gran coneixedor de les veus! El que passa és que va tenir a la seva disposició grandíssims cantants, i aleshores va escriure coses molt difícils perquè tenia cantants que ho podien assumir, i actualment ens trobem amb dificultats tècniques molt exigents! I no només per l’obra en si, sinó perquè avui dia les partitures es canten més agudes o les orquestres i els teatres són més grans; i això fa que sigui un compositor molt complicat. És a dir, l’escriptura és respectuosa amb la veu, però amb unes exigències enormes, especialment en els concertants.
Sí?
I tant! Estan plens d’onomatopeies molt complicades! En alguns dels concertants de Rossini acabes pitjor que en algunes de les seves àries.
Quan un dels seus alumnes li diu que vol cantar un paper rossinià, quin consell li dona?
Que canti legato, si més no que ho intenti, aquesta és la clau! És a dir, en una escena de Rossini et pots trobar amb moltes notes juntes, i la tendència és cantar-les separades, com si fossin cops de martell.
Il viaggio a Reims
Però s’ha d’enfocar per cantar-lo lligant aquestes notes que, de fet, l’escriptura ja t’indica. D’aquesta manera s’aconsegueix elevar la dignitat musical del baix còmic.
És molt possible que hi hagi una part del públic que amb Il viaggio a Reims vegi per primera vegada una òpera de Rossini. Creu que és un bon títol per aproximar-se a aquest compositor?
Sí, absolutament! No és una comèdia perfecta, perquè la comèdia perfecta és Il barbiere di Sivi- glia. Il viaggio a Reims teatralment funciona molt bé, però és elemental la posada en escena. Hi ha moltes escenes que només estan pensades pel lluïment dels cantants i l’acció s’atura, de manera que si el director d’escena té bones idees, ales- hores tot funciona. Per tant, si algú vol veure una òpera de Rossini, es trobarà amb una obra molt divertida amb el suport de la producció d’Emilio Sagi, que aconsegueix fer que sigui divertidíssima.
En aquesta producció debutarà un rol, el Baró de Trombonok. Com li arriba l’encàrrec i per què l’accepta?
Jo l’òpera ja la coneixia, havia cantat Don Alvaro amb Claudio Abbado a Viena i, per cert, va ser
una experiència absolutament inoblidable! És una òpera d’encàrrec però és una genialitat. Hi ha diversos conflictes entre països, però al final és l’Europa en pau. Per tant, és un títol que actu- alment està molt vigent. I pel que fa al personatge, Don Alvaro és un espanyol i per això m’era fàcil d’interpretar, però Trombonok és alemany i se’m fa una mica més difícil identificar-m’hi, tot i que amb l’ajuda d’Emilio Sagi segur que ho aconseguirem.
Quan li ofereixen cantar un personatge que no té en repertori, què ha de tenir perquè l’accepti?
Avui en dia ja no accepto personatges nous, per tant, segurament aquest serà el meu últim debut. I tot el que cantaré després d’aquesta producció són papers que ja he cantat. He tingut la sort d’estar 21 anys a l’Òpera de Zuric, i allà he tingut l’oportunitat de fer moltes coses, perquè el director de l’òpera Alexander Pereira tenia molta confiança en mi...
. . . d e f e t , d e i a q u e C e c i l i a B a r t o l i i vostè eren els seus cantants preferits!
La veritat és que tenia una confiança cega en mi! I m’ha donat l’oportunitat de fer papers molt allunyats del meu repertori. I això em va servir
50 / 51
per adonar-me que no puc cantar de tot, és molt important que la meva veu s’adapti a la tessitura del paper, però també me l’he de creure i m’he de veure cantant-lo. Per exemple, no he cantat Falstaff perquè no em veig cantant un personatge tan gras! És a dir, perquè accepti un paper m’hi haig de poder identificar.
Ja fa temps que va anunciar que volia reti- rar-se dels escenaris i, de fet, en aquesta producció al Liceu farà el seu últim debut.
Per què pren aquesta decisió de començar a allunyar-se dels escenaris?
És difícil de dir dir no i fins aquí hem arribat, ja no canto més. L’altre dia repassava la pel·lícula The Music Teacher (Gérard Corbiau, 1988), protago- nitzada pel baríton José van Dam, que interpreta un baríton molt famós de finals del segle XIX i principis del XX. Però en un moment determinat troba una noia de 19 anys i ell pensa que serà una gran diva, i decideix deixar de cantar. De fet, al final d’un recital diu al públic que estan veient la seva última actuació. I ningú ho entén, però ell dedica la seva vida a crear una diva. Jo ja l’havia vista quan es va estrenar i aleshores no ho vaig entendre, però ara ho veig amb una altra perspec- tiva i crec que és un error, però el puc entendre.
Entenc que el que vol fer ara és dedicar-se a la docència...
Sí, i és una cosa que tenia clara des de fa molt de temps.
Però té una data marcada a l’agenda amb la seva última actuació?
No, jo ara estic funcionant a partir d’ofertes. Ara mateix, pràcticament al 80 % de propostes que rebo dic que no. A les que dic que sí és perquè el projecte em ve de gust o perquè són en algun teatre on no he cantat mai... m’han de fer il·lusió.
Ara tinc una sèrie de contractes que estan tancats, i precisament el darrer contracte és aquí al Liceu amb Manon Lescaut, la propera tempo- rada. La veu està en bones condicions i m’estic guiant per l’instint d’acceptar les propostes que em semblen raonables i que puc fer bé.
Entrevista a Carlos Chausson
Il viaggio a Reims
Il viaggio a Reims de 2002/03 comptà amb Jesús López Cobos com a director musical i Sergi Belbel com a director d’escena (fotògraf Antoni Bofill)
52 / 53
IL VIAGGIO A REIMS AL LICEU
Estrena absoluta: 19 de juny de 1825 al Théâtre Italien de París Estrena a Barcelona i al Liceu: 10 de març de 2003
Última representació: 23 de març de 2003 Total de representacions: 12
Descobrir un Rossini nou després de cent trenta-cinc anys de la seva mort va ser una alegria del tot inesperada i que vàrem celebrar molts dels presents. Quan el 2003 el Liceu estrenà Il viaggio a Reims –d’això només fa catorze anys–, amb un èxit més que notable i molt centrat en la brillant producció de Sergi Belbel que tot i l’entusiasme del públic no ha tornat a aquesta casa, foren molts, massa, els qui s’exclamaren que un teatre com el Liceu hagués ignorat una de les millors òperes del músic i una de les més brillants sobretot pel que fa a nombre de primers papers: una òpera per a «divos», per a catorze «divos». Naturalment, una òpera costosíssima. El Liceu, però, ni havia ignorat ni havia oblidat res.
Senzillament, fins al 1984 Il viaggio a Reims no existia. No n’existia ni la partitura d’orquestra ni el material ni una reducció per a cant i piano.
Una òpera sense música és, naturalment, irrepresentable. D’Il viaggio a Reims, només se’n coneixia l’obertura (que Mario Rossi dirigí al Palau amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona), però que després s’ha sabut que és un número de ballet de Le siège de Corinthe, una de les òperes fran- ceses que Rossini va escriure per a París.
Jaume Tribó Mestre apuntador
Il viaggio a Reims
Era el mateix Rossini qui havia renunciat a Il viaggio a Reims. Després de tres representacions amb èxit al Théâtre Italien de París la feu retirar. La utilització de diferents números de l’òpera a Le Comte Ory confirmava que el músic s’havia desentès d’aquell Viaggio a Reims que al cap i a la fi era una obra de circumstàncies. Encara el 1854 se’n representà a Viena un arranjament amb el títol curiós d’Un viaggio a Vienna. Després l’òpera desapareix de la cartellera. No n’existia cap partitura. Correspon a la musicòloga Janet L. Johnson el mèrit d’haver-ne fet l’edició crítica després d’haver reunit els fragments dispersats per diferents arxius i biblioteques a París, Roma i Viena. Em satisfà moltíssim que en quatre dels nou números de què consta l’òpera, la font primària de les parts vocals hagi estat la part de l’apuntador que sortosament i inexplicable- ment se salvà. Una versió preliminar de l’edició crítica es representà a Pesaro l’any 1984. El món va descobrir una òpera magnífica de Rossini, i a més servida pel mestre Claudio Abbado i el regista Luca Ronconi. El repartiment, costós com cap altre, va reunir els noms de Cecilia Gasdia, Lucia Valentini Terrani, Lella Cuberli, Katia Ricciarelli, el nostre Eduard Giménez, Francisco Araiza, Samuel Ramey, Ruggero Raimondi, Enzo Dara i Leo Nucci.
Quan Il viaggio a Reims arribà al Liceu, el març del 2003, era una òpera estrenada i admirada a Milà, Viena, Londres i Nova York. La producció de Sergi Belbel va merèixer només lloances i causà molt bon efecte la gran piscina, amb aigua calentona, que ocupava gran part de l’escenari. Amb aquest Rossini es produí el debut liceista del mestre Jesús López Cobos, que només ha tornat un altre cop, el 2005, per Rigoletto.
Figurins de Javier Artiñano per a la producció de Sergi Belbel estrenada al Liceu la temporada 2002/03
54 / 55 Il viaggio a Reims al Liceu
El repartiment era costós: divuit cantants solistes, catorze dels quals tenen parts de compromís, molts amb àries, i que s’han de trobar tots al «Gran pezzo concertato a 14 voci». Per fer-ho més complicat, hi havia un doble repartiment dels solistes principals. Els assaigs van ser agitats, amb molta tensió i situacions violentes; alguns dels cantants contractats van cancel·lar, uns altres van ser protestats després d’haver assajat i algú fins i tot després d’haver cantat més d’una representació. La relació de cantants és llarga i recull noms molt estimats del públic del Liceu: Elena de la Merced, Cristina Obregón, Mariola Cantarero, María José Moreno i María Bayo entre les sopranos.
El tenor principal, il cavalier Belfiore, va necessitar tres intèrprets diferents: el brillant Josep Bros en un rol en el qual es va divertir molt –el públic també–, un no tan brillant Giovanni Botta i, en una única represen- tació, la darrera, l’incombustible i sempre eficient Charles Workman. En la part de Lord Sidney s’alternaren Simón Orfila i Egils Siliņš i en el baró de Trombonok dos especialistes com Enzo Dara i Enric Serra. Àngel Òdena i Arturo Pastor s’alternaren en Don Alvaro. En parts de no tant de compromís el Liceu comptava llavors amb una munió de grans profes- sionals que arrodoniren l’espectacle: Josep Ruiz, Mireia Pintó, Claudia Schneider, Mercè Obiol, Jordi Casanova, Àlex Sanmartí i David Alegret, aquests dos últims debutants. Gairebé tots intervenien al compromès concertant a catorze veus.
Consulteu la cronologia detallada a:
goo.gl/fJqGeZ
Il viaggio a Reims
El 9 de juny de 1825 s’estrenà Il viaggio a Reims al Théâtre Italien de París. Dibuix de Gustavo Doré, gravat per Jahyer el 1856
56 / 57
No oblideu, italians, que l’Art Musical és completament ideal i expressiu... que la base i l’objectiu d’aquest Art ha de ser el Plaer:
Melodia simple – Ritme clar
GIOACHINO ROSSINI
Carta a Lauro Rossi, 1868
La cita
Il viaggio a Reims
ROSSINI
Gioachino Rossini neix a Pesaro (Estats Ponti- ficis), fill d’ún músic de la banda municipal i d’una cantant
Il matrimonio segreto (D.Cimarosa). Inauguració del Teatro La Fenice (Venècia). Simfonies 94, 97 i 98 (Haydn). La marseillaise (R.de Lisle) 1792
La família es trasllada a Bolonya (Emilia- Romagna), on ell rep les primeres lliçons musi- cals amb una espineta
L.van Beethoven dirigeix l’estrena de la seva simfonia 1. Le calife de Bagdad (F-A.Boïeldieu) 1800
Compon 6 sonates per 4 instruments de corda.
Canta a Imola amb la seva mare al Teatro Comunale
Milton (G.Spontini). L.van Beethoven acaba de compondre la seva simfonia Eroica
1804
Ingressa a la prestigiosa Accademia Filarmonica di Bologna. Compon la seva primera òpera, Ciro in Babilonia
Mor V.Martín i Soler. Neix J.C.de Arriaga 1806
Al Teatro San Moisè (Venècia) estrena per primera vegada una òpera, La cambiale di matri- monio (òpera bufa: farsa en 1 acte): èxit que el duu a estrenar més farses
Neixen F.Chopin i R.Schumann 1810
Triomfa amb 6 òperes: L’inganno felice, La scala di seta, Demetrio e Polibio, Ciro in Babilonia (primera òpera que va compondre i la primera seriosa), La pietra del paragone (aquesta, a La Scala, Milà) i L’occasione fa il ladro. L’èxit el lliura del servei militar
Jean de Paris (F-A.Boïeldieu) 1812
S’instal·len a Lugo (Emilia-Romagna), on rep formació musical dels germans sacerdots Giuseppe i Luigi Malerbi. L’influeix la sàtira de la música de Luigi. Al Palazzo Malerbi accedeix a partitures de Mozart i Haydn (també l’hi influ- eixen) i descobreix la seva gran afició per la gastronomia
Sémiramis (C.-S.Catel). L.van Beethoven compon Sonata quasi una fantasia (Mondschein- sonate)
1802
