Situació socioeconòmica. Tendències i prioritats a Catalunya

Situació

socioeconòmica.

Tendències

i prioritats

a Catalunya

Generalitat de Catalunya Departament de Treball

Edita: Direcció General d’Economia Cooperativa i Creació d’Empreses Autora: Elisabeth Ponce Sebastià Edició: Agost 2008

Maquetació: Santi Cerni Estrada

Índex

Introducció 4

1. La conjuntura econòmica 5

1.1. L’entorn exterior 5

1.2. La conjuntura econòmica a Espanya 6 1.3. La conjuntura econòmica a Catalunya 7

2. Mercat de treball 8

3. Dinàmica demogràfica 10

4. Anàlisi per àmbits 12

4.1. Salut 12

4.2. Educació 14

4.3. Habitatge 16

4.4. Serveis Socials 19

4.5. Cultura, lleure i consum 22

4.6. Sostenibilitat ambiental 26

4.7. Recerca, desenvolupament i innovació 30

5. Economia Cooperativa 35

5.1. Noves empreses de l’economia social:

Cooperatives i societats laborals 35 5.2. Perspectives del sector d’economia cooperativa 36

Bibliografia 37

Aquest informe s’emmarca dins la Direcció General d’Economia Cooperativa i Creació d’Empreses, del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i forma part d’una estratègia global encaminada a impulsar, promoure i fomentar l’economia cooperativa a Catalunya.

El document és un anàlisi de la realitat que, a partir d’un recull bibliogràfic, pretén posar èmfasi a les necessitats i tendències de canvi que es donen en aquest moment en la nostra societat, ja sigui per causes demogràfiques, socials i/o econòmiques.

En definitiva ens ha de permetre apropar–nos a la realitat per tal d’identificar les oportunitats dels àmbits i/o sectors emergents on l’economia cooperativa pugui fer–se un lloc en els propers anys.

L’informe recull dades que podríem classificar en tres grans blocs: El primer bloc fa referència a la realitat global i de context. En aquest sentit, el capítol 1 està dedicat a la conjuntura econòmica, el 2 al mercat de treball i el 3 a la dinàmica demogràfica.

El segon bloc es centra en l’anàlisi per àmbits (salut, educació, habitatge, etc.). El criteri d’elecció d’aquestes categories respon no només a la major facilitat d’accés de les fonts d’informació, sinó també a la voluntat d’abordar de la forma més global possible aquells temes (àmbits) que configuren la nostra societat i en la que estan immersos multitud de sectors i subsectors que, si bé poden ser abordats per sí sols, la visió de context facilita la comprensió i permet visibilitzar les tendències futures.

Per últim, en el tercer bloc hem volgut recollir breument la situació de l’economia cooperativa per tal de contemplar també aquesta realitat que, conjuntament amb les tendències futures esmentades en aquest informe, ens ha de permetre tenir una visió àmplia de les oportunitats que pot tenir i té l’economia cooperativa a Catalunya.

Introducció

1.1. L’entorn exterior

Des de mitjans d’any el panorama econòmic mundial ha canviat substancialment, afectat per una inestabilitat i volatilitat als mercats financers significativa i per tensions inflacionistes apreciables en els mercats de matèries primeres, especialment intenses en el cas de les agrícoles i en el mercat del cru. L’any 2007, el preu del petroli va acumular una pujada del 71,7%, degut a un augment de la demanda, a la debilitat creixent del dòlar i a la negativa de l’OPEP a augmentar- ne la producció. D’altra banda, cal afegir–hi el creixement de preus de moltes matèries primeres alimentàries (cereals, algunes lleguminoses, etc.) que han afectat directament al consumidor a mesura que avançava l’any 2007. En el cas dels productes agraris la tendència inflacionista s’ha intensificat a causa de l’augment de la demanda provinent de les noves economies emergents, de l’increment de la demanda per a la fabricació de biocombustible, de la presència conjuntural de males collites derivades de la sequera en algunes parts del món, i de moviments especulatius en alguns mercats. Aquest escenari ha generat una pressió a l’alça dels preus a nivell internacional en un context de moderació del creixement, fet que ha implicat una revisió a la baixa de les previsions de creixement.

En aquest context, els EE.UU. es troba en un alentiment en el creixement de l’economia nord–americana i tot i que s’ha començat a corregir, la situació d’inestabilitat financera recent, ha empitjorat la situació especialment durant la segona meitat de l’any. Com a conseqüència, el dòlar s’ha devaluat progressivament respecte d’altres divises i sobretot i en particular, respecte de l’euro, qüestió que ha generat complicacions als sectors exportadors de l’economia de la zona euro¹. En la zona de l’euro, l’any 2007 el creixement fou del 2,6%, lleugerament més baix que l’any anterior, i amb un clara i progressiva desacceleració trimestral.

La demanda interna ha crescut per sota de la taxa de creixement del PIB, mostrant una pauta de desacceleració amb el transcurs de l’any, explicada pel retraïment del creixement tant del consum públic com del consum privat, especialment aquest darrer. En canvi, la inversió (formació bruta de capital fix) ha mostrat un creixement del 4,4% pel conjunt de l’any, i tot i el perfil de desacceleració al llarg de l’any, ha acabat al darrer trimestre encara amb un creixement del 3,4%.

El creixement de la demanda exterior ha estat també cada cop més modest, i també amb signes de desacceleració. Aquesta evolució reflecteix, en part, l’encariment progressiu de l’euro respecte d’altres divises i sobretot respecte del dòlar.

1. La conjuntura

econòmica

Des del punt de vista de l’oferta, la minoració més intensa de les taxes de creixement trimestrals les trobem al sector de la construcció, amb un creixement que passa del 7,7% el primer trimestre al 0,9% el darrer. L’alentiment del creixement de la construcció ha estat doncs intens, tot i que, amb un creixement pel conjunt de l’any del 3,2%, la seva aportació del sector al creixement del conjunt de l’economia encara ha estat molt positiva. Tot i que altres sectors també han experimentat una lleugera desacceleració, també han contribuït intensament al creixement, amb taxes de

creixement superiors al 3%, els sectors industrials, que ha mantingut el seu dinamisme, el comerç, l’hoteleria, el transport i les comunicacions i, finalment, la intermediació financera, les activitats immobiliàries i els serveis a les empreses.

Tot i la desacceleració evident, les xifres mostren no obstant un comportament relativament millor de la zona de l’euro que no pas d’altres economies desenvolupades, especialment la nord–americana.

En síntesi, l’evolució de l’economia de la zona de l’euro s’ha caracteritzat per una inflació relativament continguda, un creixement modest però superior al d’altres economies desenvolupades i per la disminució de la taxa d’atur. No obstant, les previsions s’han anat deteriorant a mesura que avançava l’any:

l’indicador de clima econòmic ha caigut 5,1 punts percentuals des del primer trimestre fins al darrer.

Sectorialment aquest comportament s’ha reproduït arreu. L’indicador de confiança industrial ha baixat des de 4,4 el primer trimestre fins a 2 el darrer;

el dels serveis ha caigut des de 19,3 fins a 14,9 i, finalment, l’indicador de confiança en la construcció també s’ha deteriorat, amb registres que van des de 0,6 fins a –3,3 en el primer i darrer trimestre, respectivament. D’altra banda, des del punt de vista de la demanda les perspectives tampoc no milloren, atès que la confiança dels consumidors han arribat pel darrer trimestre fins a –7,7, i ha persistit en valors cada cop més negatius².

1.2. La conjuntura econòmica a Espanya

L’any 2007 l’economia espanyola ha tornat a créixer el 3,9%. No obstant, l’aportació negativa de la demanda exterior (–0,8%) s’ha corregit lleugerament, mentre que s’ha desaccelerat la contribució de la demanda interna (4,3%, front 4,9% de l’any anterior). No obstant, el creixement de la demanda domèstica ha estat encara molt alt.

Aquest creixement s’explica per un creixement més intens del consum públic (5,1%), una moderació del creixement del consum de les famílies (3,2%) i una lleugera desacceleració de la inversió (6%) que s’explica per una desacceleració de la inversió en construcció (4,1%) i una intensificació de la inversió en béns d’equipament (8,6%).

Des del punt de vista de l’oferta, el creixement del sector serveis (4,2%) ha superat el creixement del conjunt de l‘economia, el creixement de la producció primària s’ha mantingut estable, i s’ha desaccelerat el creixement del sector industrial (2,7%) i de la construcció (3,8%).

El dinamisme del creixement de l’economia espanyola s’ha traduït en un increment de l’ocupació del 3,1% l’any 2007. Aquest augment ha permès absorbir el creixement de la població activa (2,8%) i disminuir la taxa d’atur en 0,2 punts percentuals, fins a situar–se al 8,3%. Tot i així, en termes absoluts el nombre d’aturats ha disminuït poc (0,2%). No obstant això, l’evolució intermensual de l’ocupació ha estat negativa pel darrer trimestre de l’any (–0.2%) i la taxa de creixement interanual d’aquest mateix trimestre ha estat també la més baixa, (17%).

Sectorialment, l’ocupació en construcció encara ha crescut intensament l’any 2007 (6,1%) seguida dels serveis (3,9%), mentre que ha disminuït l’ocupació a la indústria (–0,9%) i al sector primari (–2%).

Trimestralment, la desacceleració en la generació d’ocupació ha estat intensa en la construcció, on s’ha passat d’una taxa interanual de creixement pel primer trimestre del 9,4% al 2,7% pel darrer trimestre de l’any. A la indústria, el descens més pronunciat de l’ocupació també s’ha produït el darrer trimestre, amb un caiguda interanual de l’1,2%³. No obstant, aquesta desacceleració del creixement de l’ocupació, que ha estat de mitjana més intensa que la del producte, ha permès d’altra banda que la productivitat aparent del treball hagi pujat el 0,9% l’any 2007.

3. EPA 1. Annual Revision of the U.S. International Accounts, 1997–2006 SCB, Juliol

2007. U.S. International Transactions – 2007 (annual) 1 SCB, April 2008.

2. Comissió Europea.

1.3. La conjuntura econòmica a Catalunya

Els trets més destacats

• Els principals organismes internacionals rebaixen les perspectives de creixement del 2008 i del 2009 per la crisi financera, que té efectes més acusats als països desenvolupats. L’economia espanyola es frena i creix un 2,8% el primer trimestre del 2008 segons el Banc d’Espanya.

• L’economia catalana es veu afectada per aquest context advers i per la caiguda del sector immobiliari. En el primer trimestre del 2008 el PIB s’alenteix a un ritme del 2,6%. Es desaccelera la construcció (2,5%) i els serveis (3,6%) i millora lleugerament la indústria (1%).

• Les exportacions es recuperen en els dos primers mesos i impulsen la producció manufacturera.

La demanda intracomunitària concentra aquesta recuperació.

• El mercat de treball pateix les conseqüències de l’afebliment econòmic: la creació d’ocupació perd força (creix un 2,1%) i l’increment de població activa fa pujar la taxa d’atur (que se situa en el 7,6%).

• La inflació acumula fins al març del 2008 set mesos de pujada i arriba a la taxa més alta d’ençà del 1995 amb un 4,5%, per bé que l’indicador avançat de preus de l’abril per al conjunt de l’economia espanyola apunta una contenció (i se situa en el 4,2%).

• El costos laborals per hora treballada es van accelerar el 2007 fins a un creixement del 5,6%, tot i que el component salarial ordinari va augmentar menys que el 2006.

• El crèdit financer es continua desaccelerant, especialment l’hipotecari, i el mercat borsari pateix pèrdues al primer trimestre del 2008 però es recupera lleument durant el mes d’abril.

• La crisi del mercat immobiliari repercuteix en els ingressos de la Generalitat de Catalunya i la recaptació tributària cau un 32,6% en el primer trimestre del 2008. Al mateix temps, la recaptació de l’Administració central a Catalunya augmenta un 1,9%.

4. Generalitat de Catalunya, Departament d’Economia i Finances. Nota de conjuntura Econòmica: Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana i el seu entorn. Núm., 56. Abril 2008.

• L’ocupació afebleix l’avanç i l’atur s’orienta a l’alça, principalment pels efectes de la

desacceleració econòmica global i l’ajust al sector immobiliari. La població ocupada ha crescut un 2,1% interanual, el ritme més feble des de l’any 2002⁶. Altres fonts⁷ assenyalen una desacceleració encara més pronunciada (al mes de març hi ha hagut un augment de només un 0,4%, el ritme interanual més baix en quinze anys). A Espanya el panorama del mercat de treball també s’ha deteriorat, tot i que no tant com a Catalunya.

• La desacceleració de l’ocupació es nota més entre la població ocupada masculina, que s’alenteix des d’un 2,7% al quart trimestre de 2007 fins a un 1,9% al primer de 2008, mentre que les dones ocupades mostren un avanç una mica més alt (d’un 2,4%).

• Creixement en el nombre d’autònoms (avança en un 5% per comparació a un any abans) per la inclusió en aquest règim a partir de 2008 dels treballadors agraris per compte propi. D’altra banda, en moments de canvi de cicle econòmic el treball per compte propi acostuma a repuntar perquè actua com a refugi per a certs treballadors (en particular en sectors com la construcció).

• L’afiliació baixa a la construcció i a la indústria⁸. Caiguda del sector de la construcció (que s’accentua en un 4,5% interanual al mes de març) que ha passat a destruir ocupació després del fort dinamisme registrat els darrers anys. La situació també ha empitjorat a la indústria on, després d’una recuperació fallida al 2007, l’afiliació torna a creixements negatius, amb un descens d’un 2%

interanual al març. Per la seva banda, l’afiliació als serveis també s’ha alentit, però manté un creixement positiu (d’un 1,8%), mentre que a l’agricultura el nombre d’afiliats registra un augment molt moderat (d’un 0,3% interanual).

• Per branques d’activitat, el deteriorament de l’ocupació a la indústria ha estat força generalitzat, però destaquen les reduccions als subsectors tèxtil, del plàstic, de productes metàl·lics, de vehicles de motor i a la fabricació de mobles. Pel que fa als serveis, l’increment de l’ocupació es continua basant en l’hoteleria, l’educació, la sanitat i els transports, si bé en les dues primeres branques s’aprecia un alentiment notable. Així mateix, s’intensifica la caiguda de l’afiliació a les activitats immobiliàries, que indirectament alenteix l’ocupació als serveis empresarials (que inclouen activitats jurídiques, serveis d’arquitectura i enginyeria, consultories, gestories, selecció de personal, etc.). A Espanya hi ha un descens menor a la indústria i més

2. Mercat de treball ⁵

fortalesa de l’ocupació als serveis, mentre que la construcció presenta un descens (d’un 4,9%) més intens que en el cas català (d’un 4,5% interanual).

• La taxa de temporalitat cau a mínims històrics (22,1%), malgrat que hi ha menys contractació indefinida respecte d’un any abans. Al darrer any l’ocupació creada ha estat fonamentalment a jornada completa, mentre que el treball a temps parcial s’ha estancat. Així mateix, el sector privat ha estat el motor de la creació d’ocupació, que en canvi ha disminuït al sector públic. Catalunya presenta la taxa de temporalitat més baixa entre les comunitats autònomes, mentre que al conjunt de l’Estat la taxa també s’ha reduït, fins a un 30,1%⁹. Part d’aquesta davallada en la temporalitat té a veure amb la de desacceleració econòmica, ja que els primers en perdre el lloc de treball són els treballadors temporals¹⁰.

• Nous màxims en la taxa d’activitat i d’ocupació.

L’EPA mostra que la població activa, malgrat les pitjors expectatives econòmiques, ha accentuat el seu avanç fins a un 3,1%, a un ritme més fort que el registrat en qualsevol dels trimestres de 2007.

Per procedència, la major part dels nous actius corresponen al col·lectiu de persones nascudes a l’estranger. El comportament expansiu de la població activa ha conduït a un nou màxim en la taxa d’activitat, que arriba a un 77,7%. La taxa d’ocupació (71,8%) també registra un increment respecte d’un any abans, però més moderat que en anys anteriors, i s’observa un descens en alguns col·lectius, com ara els menors de 25 anys, la taxa dels quals baixa de manera significativa, fins a un 44,4%.

• Augment important de l’atur. L’alentiment en el ritme d’ocupació, junt amb l’absència de moderació en la població activa, ha determinat un increment important en la població aturada, que creix un 16,9% interanual. La taxa d’atur ha pujat fins a un 7,6% de la població activa, gairebé un punt per sobre d’un any abans. L’augment ha estat més intens en la taxa d’atur masculina (ha pujat 1,2 punts, fins a un 6,8%), mentre que la de les dones arriba fins a un 8,7%. A Espanya, la població aturada també s’ha orientat a l’alça i la taxa ha crescut de manera similar a Catalunya i se situa en un 9,6%. En relació a la zona euro, que es troba en una suau reducció després de la forta millora experimentada al 2007, la taxa d’atur de Catalunya ha superat la mitjana de la zona euro.

• L’atur registrat continua creixent i donen senyals pessimistes sobre l’evolució del mercat laboral.

El nombre d’aturats registrats a les oficines públiques de treball, que va iniciar una tendència a l’alça a partir de l’estiu, ha seguit el ritme de creixement,

i al març incrementen un 14,5% interanual respecte a l’any anterior. Aquest és l’increment interanual més important des de l’any 2002. Per sectors d’activitat, l’augment de l’atur és generalitzat si bé destaca la construcció, amb un creixement d’un 56,6% respecte d’un any abans. La resta de sectors presenten augments més moderats. De fet, al març s’ha frenat l’acceleració de l’atur als serveis (que creix un 11,7%) i a l’agricultura, malgrat que es detecta un empitjorament a la indústria (que fins ara encara mostra l’increment més moderat, d’un 6% interanual) i al col·lectiu sense ocupació (13,8%).

En el conjunt de l’Estat, l’atur registrat també mostra una evolució ascendent, però als dos darrers mesos la tendència ha estat més moderada que a Catalunya. Així, al març el creixement de l’atur registrat a Espanya s’ha estabilitzat en un 11,7%

interanual, amb un comportament millor en tots els sectors si es compara amb les dades catalanes.

5. Generalitat de Catalunya, Departament d’Economia i Finances. Nota de conjuntura Econòmica: Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana i el seu entorn. Núm., 56. Abril 2008.

6. Segons l’Enquesta de població activa, al primer trimestre de 2008.

7. Registre d’afiliats de la Seguretat Social.

8. Registre d’afiliats de la Seguretat Social.

9. EPA.

10. En aquest sentit, les oficines de treball de la Generalitat mostren que en el 1r trimestre de 2008 s’han registrat menys contractes indefinits que al 2007, amb una davallada d’un 7,9%, alhora que els contractes temporals també han caigut un 5,4%.

• La població a Catalunya l’1 de gener de 2007 és de 7.210.508 persones, de les quals el 53,1%

tenen la seva residència en tres comarques:

el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat. La densitat de la població a Catalunya (221 hab./km2), evoluciona cap a un creixement constant, producte del creixement natural de la població i de la immigració.

• El creixement natural del 2007 ha estat positiu. La natalitat ha entrat en un procés de recuperació, amb una taxa del 11,76 per mil, i augmentant els seus valors anualment, en part gràcies a la contribució de les mares estrangeres.

Tot i això, l’edat mitjana a la maternitat es retarda any rere any, situant–se en els 30,8 anys en conjunt i en els 29,6 respecte al primer fill. Cada any augmenta el percentatge de nascuts de mare no casada (31,2% dels nascuts). D’altra banda, s’observa que la taxa de mortalitat ha disminuït.

• L’estructura demogràfica mostra que el 50,4%

de la població són dones. L’equilibri entre els sexes no s’assoleix fins els 45 anys perquè les dones estan més presents en les edats avançades, atesa la seva esperança de vida més alta, mentre que en les cohorts d’edat més joves predominen, lleugerament, els homes.

• La distribució per edats mostra que el gruix més nombrós de població és el de les persones que tenen entre 25 i 39 anys. També és en aquest tram d’edat on la presència de persones estrangeres és major. No obstant, la proporció de persones més grans de 65 anys és elevada¹¹, concentrant el 16,4%

de la població. Així, l’índex d’envelliment que ha estat de 111, ha descendit per un increment en el nombre de persones joves, gràcies a l’augment de la fecunditat.

• Augment de la quarta edat i la tendència és que augmenti. Sobre el total de població major de 65 anys, el 34,2% tenen entre 80 i 84 anys i l’augment de les persones més grans de 85 anys s’incrementa en el 21,3%.

• L’índex d’envelliment estableix la relació entre les persones més grans de 65 anys i les menors de 15 anys. Aquest és un indicador del tipus de serveis que cada territori pot demandar en un futur, sent majoritàriament educatius, com més petit sigui, o sanitaris i/o de serveis geriàtrics i/o oci, si s’obtenen valors elevats.

• La població estrangera resident a Catalunya¹² representen el 13,5% de la població total (972.507 persones, 58.750 més que l’any anterior (+6,4%), amb un pes major en les comarques

3. Dinàmica

demogràfica

costaneres (el Barcelonès–345.611 persones, el Vallès Occidental–83.790, i el Maresme–46.259).

Segons continent, el 36,8% de les persones estrangeres provenen del continent americà, el 26,0% d’Àfrica i el 9,1% d’Àsia i Oceania. Els i les europees no comunitàries enguany agrupen el 4,5% i els i les comunitàries el 23,7% del total de persones estrangeres¹³. Per països els que concentren els col·lectius d’estrangers/es empadronats més nombrosos són el Marroc (19,7% de les persones estrangeres), l’Equador (8,4%) i Romania (6,5%)¹⁴.

• La distribució de la població estrangera segons el gènere i l’edat mostra que el 45,4% són dones.

Les franges d’edats de població estrangera que més destaquen són: els quinquennis d’entre 10 i 14 anys (representant els menors el 16,5% del seu total) i d’entre 25 i 29 anys. L’estructura de les edats es mostra diferent entre els continents i països. Marroc, Bolívia i Brasil són els països de població més jove i Regne Unit i Alemanya els de les nacionalitats més envellides.

• A finals del 2007 a Catalunya hi ha 860.575 certificats de registre o targetes de residència en vigor (33,9% més que l’any anterior)¹⁵. D’elles, 621.670 pertanyen al règim general i 238.905 al comunitari. Catalunya, com ja succeïa els darrers anys, és la comunitat autònoma amb un nombre més alt de persones amb la situació administrativa regular, concentrant el 21,6% del total de territori espanyol.

11. Les comarques lleidatanes i tarragonines més occidentals són les que presenten els índexs d’envelliment més elevats. Aquest fet pot ocasionar més dificultats en l’atenció a la dependència en aquestes comarques.

12. Padró continu d’habitants a 1 de gener de 2007.

13. Aquests augments estan generats perquè l’1 de gener es va fer efectiva l’adhesió a la UE de Romania i Bulgària.

14. La combinació entre els continents i els països que agrupen mostra que els i les residents comunitaris amb més presència a Catalunya són: Romania que representa el 27,5% del seu grup, Itàlia, el 16,4%, França, el 12,8%, i Alemanya, el 9,1%. D’altra banda, els i les nacionals d’Ucraïna concentren el 30,1% dels no comunitaris i els i les russes el 28,9%. De les nacionalitats africanes en destaca el Marroc (75,7%), seguida, amb molta diferència de Gàmbia (5,6%) i Senegal (5,2%).

Per part d’Amèrica del sud, el pes relatiu dels països està més repartit:

Equador 26,6%, Bolívia 16,7%, Colòmbia 13,9%, Argentina 11,2% i Perú 9,8%. Xina és el país amb més proporció del continent asiàtic amb el 38,7% del seu grup, seguit del Pakistan (29,1%).

15. Segons les dades que recull l’Observatori de la immigració.

4.1. Salut

• La nova Estratègia Sanitària 2008–2013 de la Unió Europea s’interessa vers la reducció de la vulnerabilitat sanitària de les poblacions a través del desenvolupament coordinat d’accions proactives de gestió de riscos i, alhora, planteja com a objectiu primordial promoure la salut i la reducció de les desigualtats sociosanitàries.

• Els sistemes sanitaris en el conjunt d’Europa aposten cada cop més per augmentar la seva inversió en TIC. Aquesta inversió s’acompanya per un increment en la utilització de les TIC per part dels professionals i dels usuaris.

• Les principals problemàtiques amb previsió de creixement a Catalunya són l’obesitat i la malaltia crònica, conseqüència dels canvis d’hàbits de la població en relació a l’activitat física i l’alimentació. Altres problemes sanitaris a Catalunya, amb implicacions biològiques, psicològiques i socials, són els trastorns de la conducta alimentària i les drogoaddiccions, particularment en la joventut (cànnabis).

• Les tres causes principals de mort entre la població catalana continuen sent, per ordre decreixent, les malalties del sistema circulatori, els tumors i les malalties del sistema respiratori.

Al mateix temps, s’ha d’emfatitzar que la causa de mortalitat prematura que provoca la retallada més gran de l’Esperança de Vida són els accidents de trànsit de vehicles a motor (reducció mitjana de 33,3 anys), seguida per la Sida (26,1 anys) i els suïcidis i les autolesions (26 anys).

• Creix el nombre d’assegurats (127.879 inscripcions més al 2006), el pressupost de despeses de l’Agrupació de Salut (9,8%) i l’activitat assistencial dels proveïdors sanitaris de l’atenció primària i especialitzada contractats pel Servei Català de Salut. Destaca la intensificació de l’activitat dins l’atenció psiquiàtrica i salut mental (especialment en els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil), així com l’increment de l’activitat quirúrgica, el qual ha permès d’alleugerir les llistes i temps d’espera.

• S’ha de continuar millorant¹⁶ alguns aspectes concrets de la prestació sanitària, com ara la gestió del temps en l’atenció primària i hospitalària, el menjar, la comunicació i la informació en l’atenció sociosanitària, hospitalària i psiquiàtrica.

4. Anàlisi per àmbits

Tendències i àmbits prioritaris en salut:

1. Fomentar l’autonomia personal i una millor qualitat de vida, especialment de la gent gran: L’envelliment de la població i en especial l’augment de la quarta edat evidencia el creixement de la dependència. En aquest sentit la Llei de Dependència ha suposat un augment de l’interès i de les necessitats socials de serveis i productes que fomentin l’autonomia personal i una millor qualitat de vida. Així doncs, la tendència indica que hi haurà un creixement de la demanda tant dels serveis de caire més assistencials (residències, transport, etc.), com d’altres que fomentin i promoguin hàbits saludables (alimentació, esport, oci, etc.).

2. La reducció de les desigualtats sociosanitàries, sobretot en relació a l’accés al sistema sanitari i de serveis socials. Els resultats revelen que l’atenció al col·lectiu immigrant suposa una problemàtica nova –barreres específiques d’accés, comunicació, manca de competència cultural–. Però a més posa en evidència algunes deficiències estructurals i organitzatives del sistema de salut –com falta de recursos, rigidesa per ajustar l’estructura a les necessitats– que en definitiva acaben afectant a la salut de la població immigrada i a un bon funcionament del sistema sanitari. Aquesta nova realitat genera un conjunt de necessitats als que cal donar resposta, especialment en serveis relacionats amb l’acollida, la mediació intercultural i la formació, tant dels usuaris com dels professionals.

3. L’Educació sociosanitària a la comunitat en general i la promoció d’hàbits saludables. El nou enfocament de la salut basat més en la prevenció de la malaltia que no pas en el seu tractament per tal de millorar l’estat de la salut dels ciutadans, juntament amb la necessitat d’abordar les principals problemàtiques en augment de la salut de la població, fa que la tendència del futur estigui relacionada amb els serveis a la promoció de l’activitat física, l’alimentació i la qualitat del temps lliure de les persones. En aquest sentit s’obre un ventall d’oportunitats en relació als serveis orientats en aquests àmbits (formació en alimentació i exercici físic, activitats de lleure, activitats que contrarestin els ritmes frenètics de les ciutats, el mercat dels aliments bio, etc.).

4. La tecnologia i innovació en l’àmbit de la salut. L’augment de la quarta edat obre el debat i a l’intercanvi de coneixement i experiències

entre empreses i professionals de diverses àrees (investigadors, fabricants, inversors, proveïdors de serveis, metges, gerontòlegs, terapeutes ocupacionals, etc.) que lideren el procés de desenvolupament i aplicació tecnològica en l’àmbit de la salut, l’assistència a la dependència i a la discapacitat. Els nous mercats estaran vinculats a les TIC basades en els sistemes de monitorització¹⁷ i seguiment de pacients: dispositius RFID en un entorn sanitari, la teleassistència de segona generació, les telecomunicacions (a través de la telerehabilitació i la tecnologia robòtica, entre altres) que contribueix a promoure la vida autònoma i independent. Tanmateix, la tendència a una medicina personalitzada afavoreix l’aparició al mercat de nous serveis relacionats amb el coneixement genètic (Retail Genomics) i de nous canals de comunicació com la Health 2.0 en què la informació dipositada flueix de manera bidireccional entre usuaris i proveïdors. D’altra banda, davant l’increment de serveis en medis electrònics (HCE, prescripció electrònica, telemedicina...), es fa cada vegada més imprescindible el reconeixement de la identitat dels professionals sanitaris en format digital i per extensió, dels ciutadans (ex.

Signatura electrònica). També cal mencionar, que les institucions sanitàries i de l’entorn de la salut comencen a crear estructures tant externes (spinoffs) com internes (departaments) per obtenir un rendiment dels recursos que es consumeixen en investigació, innovació i generació de coneixement afavorint així el nombre de patents registrades. Per últim, destacar que les principals conseqüències d’aquestes tendències obren alhora de noves, tant en el camp de la bioètica, com en d’altres (ex.

Promoció i formació tant a la població com als professionals sanitaris en l’ús de les TICSalut, etc.).

16.Segons l’Enquesta de Satisfacció 2006–2007.

17.En consonància amb aquests nous abordatges en l’assistència sanitària, ha sorgit a la Unió Europea (UE) un nou programa de finançament sobre innovació anomenat Ambient Assisted Living (AAL). El programa s’adreça a les necessitats de la gent envellida i té la intenció de reduir les barreres a la innovació de mercats de popera aparició i disminuir costos futurs de la Seguretat Social. L’objectiu d’AAL, mitjançant sistemes domòtics intel·ligents i serveis remots (incloent serveis assistencials), és allargar la vida domiciliària de la gent gran incrementant la seva autonomia i proporcionant–los–hi assistència en les activitats de la vida diària.

4.2. Educació

• L’educació ha estat al llarg de l’any 2007 i 2008 un dels temes centrals del debat polític i social a Catalunya arran dels diagnòstics sobre l’estat de l’educació publicats, del desenvolupament reglamentari de la Llei orgànica d’educació i de la llei d’educació catalana. D’altra banda, el sistemes educatius actuals han de fer front a un ampli ventall de reptes, per afavorir el creixement i la competitivitat, en sintonia amb els objectius de l’Estratègia de Lisboa.

• El sistema educatiu català té cada cop més dificultats per garantir els nivells educatius considerats com a adequats per a la societat del coneixement de l’any 2010. Excel·lència i equitat continuen sent dos reptes pendents. Les dades ens mostren que tenim taxes d’escolarització altes a l’educació infantil i a les etapes obligatòries, bons indicadors a primària pel que fa al reduït nombre d’alumnes repetidors, pocs alumnes en els nivells alts, manca de nivells intermitjos i que el problema fonamental es concentra a l’ESO (sobretot al segon cicle) i a les etapes postobligatòries.

• Continua estant present en el sistema educatiu la dualització entre els sectors públic i privat subvencionat, i dins de cada un d’aquests, entre centres de molt i poc prestigi social. Actualment les escoles públiques absorbeixen cada cop més alumnat que les privades. No obstant això, cal tenir en compte que Catalunya encara avui és una de les comunitats autònomes amb una distribució menys equitativa de l’alumnat nouvingut per sectors de titularitat.

• Catalunya té un dels nivells d’abandonament escolar prematur (de la població jove entre 20–24 anys) més elevat de la Unió Europea, i un dels nivells de formació de la població jove més baix. Aquests dèficits han tingut una evolució negativa en els darrers anys. L’abandonament escolar prematur que presenta Catalunya (34,1%) triplica l’objectiu europeu per a l’any 2010 (10%).

Tanmateix, el nivell de formació de la població jove d’entre 20–24 anys (60,3%) es situa a més de 15 punts percentuals de distància de la mitjana de la UE (76,9%), i a més de vint punts de l’objectiu de la Unió Europea (85%) per al 2010. Alhora ha disminuït el percentatge de població jove que ha assolit ensenyaments postobligatoris.

• Després de les Canàries i Extremadura, Catalunya (13,7%) presenta la taxa de repetició a 4t d’ESO més alta de l’Estat espanyol.

• Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’Estat espanyol a l’ESO (69,6%). L’estructura del mercat de treball i els elevats nivells de precarietat laboral i d’ocupació no qualificada en sectors com el turístic,

representen un estímul per molts joves a l’hora d’abandonar el sistema educatiu. La responsabilitat també recau sobre el mateix sistema educatiu, que no és capaç de retenir (sinó que de vegades tendeix a expulsar) l’alumnat menys orientat envers l’escolarització.

• Pel que fa al grup de població de 18 a 24 anys, el nivell de formació s’ha reduït en els darrers anys, presentant un panorama de futur molt preocupant. Al mateix temps el baix nivell de formació requerit en una part significativa dels llocs de treball promou un mercat laboral poc qualificat, precari i, en conseqüència, fàcilment influenciable pels vaivens econòmics interns o externs del nostre país.

• El batxillerat decreix en nombre d’alumnes, mentre que els estudis de formació professional augmenten (el 3,7% més que el curs anterior).

Tot i que en els CFGM els nois són més nombrosos que les noies i que en els CFGS aquesta situació s’equilibra, continuen havent–hi diferències significatives en funció de les famílies

professionals, fet que reflecteix els estereotips de gènere que encara perduren. El manteniment dels estereotips de gènere és una de les causes que expliquen el desajust entre l’oferta formativa i les necessitats de les empreses¹⁸.

• Amb el nou model educatiu, la composició de les aules, la pràctica docent i el rol que desenvolupa el professorat ha canviat enormement en els darrers temps. La formació inicial del professorat no sembla adequar–se a aquests nous requeriments i manca formació contínua.

• La formació permanent, tot i les millores introduïdes darrerament, sembla mancada també d’una certa orientació sobre quin perfil professional volem. És prioritari definir els perfils professionals dels formadors, tot incorporant com a estratègia que bona part dels docents sàpiguen expressar–se en anglès.

• El nivell d’anglès dels joves catalans, així com dels docents és molt baix.

• Els esforços relacionats amb l’acollida i la gestió del fet migratori al sistema educatiu són encara insuficients, si prenem com a referència els resultats educatius de l’alumnat nouvingut.

Actualment el grup social que experimenta una

major desigualtat educativa és l’alumnat d’origen immigrat. Quasi el 50% de l’alumnat nouvingut no assoleix la suficiència formativa a les proves PISA, i quasi el 50% de nois i noies de nacionalitat estrangera han abandonat el sistema educatiu als 17 anys.

• Com més alt és el nivell d’estudis, més es redueixen les desigualtats de gènere i d’edat relacionades amb l’accés a l’ocupació. L’educació, doncs, actua com a factor d’igualació.

• L’educació universitària es troba en una fase de profund canvi, fruit de la inclusió a l’Espai Europeu d’Educació Superior, que ha comportat la modificació de la Llei orgànica d’universitats per adaptar el sistema educatiu superior a les directrius comunitàries i estructurar els estudis seguint l’esquema acordat (grau, màster i doctorat).

• Les polítiques de recerca educativa al nostre país avancen en la direcció de les tendències internacionals, però arrosseguen encara importants dèficits d’una administració excessivament intervencionista en aquest àmbit i d’un finançament insuficient per permetre consolidar trajectòries professionals a aquells que es volen dedicar a la recerca educativa. La inversió en recerca necessita temps i estabilitat a mitjà i llarg termini.

• El distanciament entre l’acció política en el sector educatiu i els professionals de l’educació i la societat en general sembla que es consolida, sense trobar, un any i mig després de la signatura del Pacte Nacional, la necessària aliança social prevista en aquest.

• La despesa pública en educació tendeix a incrementar–se a Catalunya. No obstant, presenta un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i de la Unió Europea.

Tendències i àmbits prioritaris en educació:

1. Accelerar el desplegament del Pacte Nacional per a l’Educació, així com el consens amb la Llei d’educació catalana, fent partícip a la població en general i a la comunitat educativa en particular la necessitat de donar prioritat a l’educació i de tenir consensos fonamentals al voltant d’aquesta temàtica.

2. Promocionar el valor de l’excel·lència i de l’equitat en educació entre la comunitat educativa i la societat en general. Això significa:

• Augmentar les mesures de reforç de l’aprenentatge de les matèries instrumentals, de manera molt especial, entre la població escolar amb majors dificultats.

• Incrementar les mesures de suport dels alumnes amb dificultats a l’escola i a l’institut.

• Impulsar l’educació d’adults, no només entesa des de la perspectiva de l’educació de base sinó també com a formació continua en el mercat laboral i com a formació personal per ampliar el bagatge cultural propi.

• Augmentar molt significativament la inversió pública en educació de manera sostinguda en els propers anys, prioritzant les etapes i elements del sistema educatiu que més ho necessiten. En concret: les etapes infantil, secundària, superior i d’adults, la formació del professorat i l’avaluació de professors, de centres i del conjunt del sistema educatiu.

• Potenciar i millorar el nivell d’anglès en totes les etapes educatives, així com en el professorat.

• Definir un Pla estratègic en educació en valors, tot fomentant els valors de l’esforç, la cultura emprenedora, etc.

3. Millorar la qualificació de l’ocupació i

combatre la precarietat des de l’Administració pública i des del sector empresarial. La

qualificació de les persones al llarg de la vida i la del capital humà de les empreses a través de la formació professional es concep com un instrument necessari per garantir el creixement i el desenvolupament econòmic, atesa la relació existent entre el nivell formatiu i l’ocupabilitat de les persones¹⁹.

4. Impulsar un gran acord entre sector públic i sector privat sostingut amb fons públics per respectar el principis d’equitat i de llibertat d’elecció de centres.

5. Potenciar la imatge del Servei Públic en Educació.

6. Millorar la formació inicial del professorat i la formació permanent del professorat.

7. Incrementar l’autonomia dels centres escolars públics, tant en els aspectes pedagògics

i organitzatius com en el referit a la

contractació del professorat. Aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’una clara i real professionalització dels equips directius (molt especialment del director o directora) per gestionar adequadament aquesta autonomia escolar.

8. Impulsar la millora de la recerca educativa promovent, tanmateix, la seva valoració tant entre la comunitat educativa com entre la població en general.

9. Potenciar programes d’educació comunitària²⁰, millorar la oferta d’educació no formal, i d’oci i de lleure. L’educació no és responsabilitat exclusiva dels centres educatius. En aquest sentit cal definir plans estratègics comunitaris que promoguin l’educació dirigida a les famílies, programes intergeneracionals i de diversitat cultural, programes educatius interdisciplinars, etc., així com millorar l’educació no formal per tal de complementar i sumar els esforços que es realitzen des de l’educació formal. Per últim potenciar una oferta diversificada en el camp del lleure, incidint especialment en l’oci familiar i dels joves.

10. Ampliar la oferta d’escoles bressol. Cal una clara aposta política per tal de cobrir aquesta necessitat, que afecta a moltes famílies i suposa una dificultat per compaginar la vida laboral i familiar.

18. N’hi ha d’altres que afecten a qüestions metodològiques, organitzatives i estructurals del propi sistema de formació professional (entès en els tres subsistemes que el componen). Aquestes idees estan reflectides en l’estudi elaborat pel CTESC al llarg del 2007 sobre l’adequació de l’oferta formativa a les necessitats empresarials.

19. L’administració preveu reforçar la formació professional en els propers anys, d’aquí l’aprovació per part del Govern de la Generalitat del II Pla General de Formació Professional. D’altra banda el Departament de Treball, en el marc del programa Formació=Feina=Futur, ha reforçat l’oferta formativa per a persones en situació d’atur posant a disposició prop de 1.700 cursos en especialitats professionals de sectors on s’ha detectat una oferta de treball creixent o en noves activitats laborals que fan preveure l’increment de la demanda de persones treballadores, amb la necessitat de donar resposta a les necessitats empresarials del mercat de treball. Entre aquests sectors destaquen l’electricitat, l’electrònica, la informàtica i les comunicacions, l’hostaleria i el turisme, l’administració, el comerç i el màrqueting, la sanitat, les arts gràfiques, les energies renovables i els serveis socials.

20. En aquest cas ens referim per àmbit comunitari o Plans comunitaris a una escala local: barris, districtes, etc.

4.3. Habitatge

• L’any 2008 el mercat de l’habitatge a Catalunya mostra una caiguda important tant pel costat de l’oferta com en el vessant de la demanda.

La caiguda del mercat de l’habitatge a Catalunya i Espanya l’any 2008 s’ha desenvolupat en un context internacional marcat per la crisi financera desencadenada a l’estiu del 2007, caracteritzada per problemes de liquiditat i solvència dels mercats de capital mundials, i que té com a principal detonants la crisis en el mercat hipotecari d’EEUU.

L’elevació dels tipus d’interès, l’enduriment de les condicions creditícies, conjuntament amb unes expectatives a la baixa sobre els preus dels habitatges han produït la caiguda al llarg del 2007–

2008 de la demanda d’habitatge (o la disposició al pagament) per part dels compradors, ja sigui per motius residencials o per motius d’inversió.

• Tant a Catalunya com a Espanya l’expansió del parc d’habitatges principals ha tingut lloc amb una pèrdua del pes de l’habitatge protegit.

De totes maneres, Catalunya destaca no només per ser una de les CCAA on aquest pes s’ha reduït més, si no també per disposar d’un estoc d’habitatge protegit més reduït en termes relatius.

• Pel que fa a la forma de tinença, Catalunya destaca per ser la CCAA amb un percentatge més elevat d’habitatge principal en lloguer²¹, forma de tinença que ha incrementat en un 3,7% anual acumulatiu entre els anys 2001 i 2006. També ha incrementat el seu pes sobre el total d’habitatges principals fins al 17,2% l’any 2006. L’any 2006 Catalunya tenia 60 habitatges en lloguer per cada 1000 habitants, mentre que la mitjana espanyola era de 40 habitatges en lloguer per cada 1000 habitants.

• L’esforç de compra de l’habitatge ha

incrementat. Al llarg del 2007 i 2008 ha tingut lloc un enduriment de les condicions del mercat hipotecari (el tipus mig dels préstecs hipotecaris ha passat del 4,17% el 2006, al 5,24% el 2007, i al 5,39% el 2008²²), de manera que l’esforç que han de fer les famílies ha augmentat significativament i s’ha agreujat amb intensitat el problema de l’accés a l’habitatge nou.

• El mercat d’habitatge de segona mà s’estabilitza en quan a preu, sent entre un 12% i un 30%

inferiors als preus de venda de primera mà, excepte en el cas de Tarragona, on aquesta diferència és menor, de 3,5%. Tanmateix a Catalunya, les transaccions immobiliàries d’habitatge lliure de segona mà han experimentat una caiguda intensa al 2007 (un 35,9% menys que en l’any 2006), aquesta evolució s’intensifica al 2008.

• Les previsions apunten a un creixement molt més dinàmic del lloguer d’habitatges en relació al mercat de compra, per diverses raons: la tendència previsible dels promotors a destinar una part més elevada del parc al mercat de lloguer davant les creixents dificultats per vendre, l’actuació de les Administracions Públiques i el considerable estoc potencial d’habitatges que poden sortir al mercat. També cal tenir en compte la gran dificultat per accedir a l’habitatge de propietat per a un segment important de la demanda.

En contrapartida, la frenada en la compra d’habitatges tant nous com de segona mà, han desplaçat la demanda cap al lloguer, amb els efectes conseqüents d’augment dels preus²³.

• S’estima que en el període 2001–2011 el creixement del nombre de llars pot assolir una xifra de quasi 2,3 milions per al conjunt d’Espanya.

Un percentatge considerable d’aquest increment es concentraria a Catalunya el 20,7% i el 20,5% a Madrid, mentre que Andalusia afegiria un 16,4%.

• Les variables inductores del creixement del nombre de llars atribueixen un pes del 21,2% a la immigració, un 35,4% als factors demogràfics i un 43,4% als factors de caràcter sociocultural.

• A curt i mitjà termini, el tret predominant del mercat de l’habitatge vindrà donat per una oferta excedentària significativa que tindrà problemes per ser absorbida pels demandants a causa dels elevats preus

vigents, l’atonia econòmica general i les majors restriccions del crèdit.

• Aquestes circumstàncies estan reforçant la demanda de lloguer, cosa que incideix en un augment dels preus en aquets mercat i que, davant l’estretor de l’oferta, genera problemes importants per cobrir les necessitats dels possibles arrendadors.

• Els quatre grans eixos que articulen la política d’habitatge en el marc del Pacte Nacional per a l’habitatge 2007–2016 establert pel Govern de la Generalitat són:

1. Ajuts directes a les llars, sobretot a joves menors de 35 anys i persones majors de 65 anys.

2. Nova construcció d’habitatges protegits: sòl i promoció de compra i de lloguer.

3. Actuació sobre el parc d’habitatges existent:

mobilització d’habitatges desocupats i rehabilitació.

4. Nous instruments jurídics: decret de l’Avalloguer i el decret del Preu Concertat de Catalunya i del Lloguer amb Opció de Compra.

El Pacte s’estructura en 5 reptes, 17 objectius, 43 accions i 180 mesures, que es duran a terme en deu anys (2007–2016) i que tindran un cost públic de 8.221M€. El 81% d’aquesta xifra l’aportarà la Generalitat; el 13%, l’Estat, i el 6%, operadors socials a partir de projectes convinguts. A continuació es detalla un resum de la concreció del Pla:

2. Millorar la qualitat del parc d’habitatges.

Més ajuts a la rehabilitació, més ajuts a la instal·lació d’ascensors i més ajuts per adequar els habitatges.

• Ajuts públics per rehabilitar 300.000 habitatges (199.000 dels quals en quatre anys).

• Ajuts per instal·lar 10.000 ascensors.

• Garantir l’accessibilitat, l’habitabilitat i la sostenibilitat dels habitatges.

4. Prevenir l’exclusió social residencial.

Hi ha persones que estan en especial risc d’exclusió social perquè no poden fer front al cost d’un habitatge o perquè es troben en una posició vulnerable en processos immobiliaris o urbanístics que prioritzen la rendibilitat econòmica a l’equitat social.

• Sistema universal d’ajuts personals a 60.000 llars per al lloguer, la hipoteca o per evitar desnonaments.

• Eradicar l’assetjament immobiliari.

5. Garantir un allotjament Les persones sense sostre, les persones que viuen en • Ajuts per a 23.000 persones que viuen al carrer o famílies

Accions

1. Millorar l’accés a l’habitatge, especialment dels joves

• Mobilització de sòl per construir 250.000 habitatges amb protecció oficial.

• Construcció de 160.000 habitatges amb protecció oficial (50.000 en 4 anys), especialment per a joves que s’han d’emancipar.

• Mobilització de 62.000 habitatges del parc desocupat (22.000 dels quals en quatre anys).

• Increment del nombre d’ajuts directes per al lloguer o hipoteca fins a les 140.000 famílies (60.000 dels quals en 4 anys).

Més habitatges per a joves, més ajuts per pagar el lloguer i la hipoteca i més sòl per construir habitatges amb protecció oficial.

3. Millorar l’allotjament de la gent gran i de les persones amb diversitat funcional.

L’allotjament de la gent gran i de les persones amb discapacitats es veu condicionat per dos problemes:

l’econòmic i la no disponibilitat d’habitatges adaptats a les seves necessitats específiques, particularment de mobilitat.

• Ajuts per pagar el lloguer per a 20.000 llars.

• 15.000 vivendes dotacionals adaptades.

• Incrementar el parc d’habitatges accessibles.

Necessitats Reptes

• En relació a la política d’habitatge cal destacar l’aprovació del recent decret que regula l’habitatge concertat i el de lloguer amb opció a compra²⁴, en el que l’habitatge concertat tindrà un preu concertat un 30% per sota el preu del mercat, s’estima que a Catalunya hi ha uns 60.000 habitatges que es podrien acollir a la nova figura, i on els compradors d’aquesta habitatges podran optar a préstecs preferencials gràcies a l’acord signat el 9 de juliol de 2008 entre la Generalitat i les entitats financeres que operen a Catalunya.

Tendències i àmbits prioritaris en habitatge:

Segons el pacte, a hores d’ara, a Catalunya hi ha:

• 200.000 llars que necessiten algun tipus d’ajut per poder accedir a un habitatge (joves, gent gran, treballadors amb rendes baixes, famílies monoparentals i immigrants extracomunitaris). L’any 2016 n’hi haurà 440.000.

• 200.000 llars que necessiten suport públic per fer millores o adaptacions dels seus habitatges. Per exemple, hi ha 90.000 habitatges en edificis de més de tres plantes que no disposen d’ascensor i 100.000 llars que necessiten obres d’adequació dels seus habitatges per problemes de mobilitat.

• 6.000 persones sense sostre, 10.000 persones mal allotjades (en habitatge no digne) i 10.000 persones en situació d’amuntegament o sobreocupació.

En l’àmbit d’habitatge és prioritari donar suport als reptes plantejats en el Pla, i en tot cas aprofundir en aquells objectius i accions que poden ser susceptibles a ser abordades des del cooperativisme. En aquest sentit, hi hauria tres línies que considerem que podrien ser estudiades més a fons amb aquesta finalitat:

1. Estudiar la promoció d’habitatge sota nous models de gestió. Les insuficiències del mercat de lloguer i, molt especialment, del parc d’habitatge social amb aquest règim, constituiran de cara al futur una greu limitació en el model espanyol, de cara a facilitar tant la integració social d’un segment rellevant de la població. En aquestes dinàmiques tenen un paper important els diferents tipus d’habitatge social, incloent–hi models que poden ser innovadors en l’àmbit espanyol, però que estan sobradament assajats i contrastats en altres països, com és el de vivendes públiques o d’entitats no lucratives amb cessió d’ús a llarg termini als usuaris dels habitatges.

Per a que això sigui possible en el tram de promoció no pública, cal probablement, vincular el negoci de la promoció d’habitatges amb el de la propietat d’aquests per a ser explotats a través de figures com la cessió d’ús a llarg termini.

D’altra banda, la existència o no d’operadors amb identitat adequada per aquesta activitat econòmica més integral, i basada en la rendibilitat a llarg termini amb retorn mix social/econòmic, és determinant per a generar una tendència nova que ampliï a través de la innovació amb efectes multiplicadors, les actuacions del Pla Nacional per a l’habitatge 2007–2016.

En aquest sentit ha de ser àmbit prioritari d’actuació identificar el perfil d’operadors i donar suport a aquelles iniciatives tendents a crear i consolidar aquesta categoria de promotor/titular/gestor d’habitatges per a la cessió d’ús a llarg termini, que diversifiqui i enriqueixi conceptualment el ventall

d’operadors²⁵.

2. En relació a les borses d’habitatges de lloguer, les cooperatives poden tenir un paper important en la gestió d’aquestes, així com en d’altres iniciatives que es puguin derivar a partir de la intercooperació. En aquest sentit és important promoure espais de trobada per a que es puguin compartir i construir una visió global de la situació que permeti generar iniciatives conjuntes.

3. En relació a les polítiques de rehabilitació, caldria estudiar més a fons les oportunitats que poden tenir les cooperatives de serveis i de treball, tot contemplant la vessant ambiental, és a dir, al profit energètic i a minimitzar el consum.

21. Habitatge en lloguer o rellogat on algun dels membres de la llar satisfà pel seu ús una quantitat en metàl·lic o en espècies, independentment que existeixi o no un contracte.

22. Dades del mes de juliol. Font: http://www.euribor.es

23. En el conjunt de Catalunya, al 2007, el preu es situa en els 860,0 euros al mes, amb una taxa de creixement del 10,4%.

24. Aquest decret, que regula l’habitatge concertat, una nova figura d’habitatge protegit amb un preu intermedi entre l’habitatge protegit i els preus mitjans dels habitatges del mercat lliure, s’adreça a persones que no poden accedir als habitatges de protecció oficial tradicionals perquè superen el llindar d’ingressos, però que tenen especials dificultats econòmiques per accedir als del mercat lliure. S’estima que 10.000 dels 60.000 habitatges potencials es podrien concertar aquest any.

25. Al juny del 2008 la Federació de Cooperatives d’Habitatge de Catalunya va presentar un estudi sobre “La cessió d’ús en les cooperatives d’habitatges”, contemplat en el Pla Nacional per a l’habitatge 2007–

2016, (comparatiu amb Itàlia, Alemanya i Regne Unit), tot presentant aquest model com una forma innovadora d’accés a l’habitatge diferent a l’adjudicació.

4.4. Serveis Socials

• El context sociodemogràfic actual, caracteritzat per l’envelliment de la població, l’augment de la immigració i les noves formes de família, configura un nou mapa de l’exclusió social i incrementa les exigències vers les polítiques socials.

• L’informe conjunt sobre protecció social i inclusió social 2007 de la Comissió Europea estableix que tots els Estats membres han de fer front als reptes permanents de l’exclusió i les desigualtats i a la necessitat de modernitzar els seus sistemes de protecció social. La creació a nivell estatal del sistema d’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència suposa un pas endavant en aquest sentit. Aquest informe també posa de manifest la necessitat d’adaptar els sistemes de pensions a l’augment de l’esperança de vida²⁶. Així mateix, la Llei catalana de Serveis Socials que incorpora la cartera de serveis socials també és un pas significatiu²⁷.

• La despesa d’Espanya en protecció social segueix sent inferior a la mitjana de la UE–27, malgrat observar–se una continuada tendència a l’alça des de l’any 2000. La part més important de la despesa de la Seguretat Social es destina al finançament de les pensions contributives.

Pel que fa als Pressupostos de la Generalitat de Catalunya, la despesa més important en l’àmbit de la protecció social és la destinada a l’atenció a la gent gran amb dependència (32,3% del pressupost total)²⁸.

• Diverses institucions i organismes han posat de manifest la influència que l’envelliment demogràfic pot tenir en el futur a Espanya i, en concret, en relació a la sostenibilitat del seu sistema de pensions. Aquest fet ha motivat l’adopció de diverses mesures: estimulació dels sistemes de Seguretat Social alternatius (plans i fons de pensions) o el progressiu augment del fons de reserva, estimulació als treballadors a retardar la seva edat de jubilació i a reforçar la relació entre cotitzacions i prestacions, etc.

• Pel que fa a les pensions del sistema de protecció social, cal destacar que les pensions contributives han crescut progressivament al llarg dels darrers cinc anys (2003–2007), mentre que les pensions no contributives han disminuït en el període esmentat. Les pensions més nombroses a Catalunya són les contributives de jubilació.

Les dones són la gran majoria de les persones beneficiàries de les pensions contributives de viduïtat i en favor de familiars²⁹, mentre

que els homes són la majoria de les persones beneficiàries de les pensions contributives de jubilació i d’incapacitat.

• El nombre de prestacions per desocupació s’ha incrementat l’any 2007 i, accentuat al 2008 per un context d’augment de l’atur registrat. Els ingressos percebuts en concepte de prestacions d’atur són inferiors en el cas de les dones, atès que són la majoria de les persones beneficiàries del subsidi d’atur i de la renda activa d’inserció, de quantia més baixa que la prestació contributiva.

Així mateix, i pel que fa a aquesta darrera, la seva quantia mitjana és inferior en el cas de les dones.

• La pobresa³⁰ ha augmentat l’any 2007–2008 a Catalunya, dues de cada deu persones viuen amb menys de 689 euros al mes. Afecta sobretot a la gent gran (principalment dones) i als menors de 16 anys. Els principals factors que fomenten la situació de vulnerabilitat, especialment dels infants i joves, tenen a veure amb la situació d’inestabilitat laboral, amb els salaris dels sustentadors de la família i amb el sistema de prestacions socials, que concedeixen una menor protecció comparat amb la resta de col·lectius, per exemple amb la gent gran, on les transferències socials contribueixen a disminuir el nombre de persones en risc de pobresa.

D’altra banda s’observa que l’estat civil, el nivell de formació i la nacionalitat són variables que incideixen en la situació de pobresa de la població. Així, són les persones vídues i les llars amb una persona adulta amb un o més fills dependents (soltera, divorciada), les que tenen una formació d’educació primària o inferior i les que no tenen nacionalitat espanyola, les que tenen un risc més elevat de pobresa.

En relació a la intensitat del risc de la pobresa³¹, cal destacar que són les dones les que pateixen una intensitat més elevada de la pobresa: els seus ingressos són el 24,1% inferiors al llindar de risc de la pobresa, mentre que els ingressos dels homes són el 21,2% inferiors a l’esmentat llindar.

Per edats, són les persones que tenen de 16 a 64 anys les que presenten una major intensitat de risc de pobresa (25,2%), tant en el cas dels homes (23,2%) com de les dones (26,1%).

• El nombre de persones usuàries dels Serveis Socials ha crescut l’any 2007, seguint amb la tendència dels anys anteriors. La prestació bàsica d’atenció primària³² que més creix l’any 2006 respecte a l’any anterior és la d’ajuda domiciliària (el 42,0%).

Els principals col·lectius de persones usuàries d’aquestes prestacions l’any 2006 van ser les